la neu i les fotografies

Avui la neu m'ha impedit desplaçar-me fins la feina. M'he quedat a casa amb els nens, que han jugat amb la neu amb altres nens perquè l'escola era tancada. M'he dedicat a escriure, a editar, a preparar-los xocolata desfeta, també la bechamel per gratinar la coliflor amb patates i a mirar fotografies en paper Kodak, un gest que faig molt de tant en tant i que reivindico fer com a acte de memòria personal.

Hi ha dues coses que estan en perill d'extinció -si és que no s'han extingit ja-: la vivacitat de les narracions orals transmeses de generació en generació i la perdurabilitat dels records personals que queden en aquell tipus de fotografies. Cada cop que obres l'àlbum retrocedeixes en el temps. Et reconeixes. Et desconeixes. Et sorprens a tu mateix preguntant-te. Preguntant els altres. Recordes. Somrius. T'enyores. Tanques l'àlbum i et dius: com han passat els anys.*

*Escrit el 28/02/18

un somni i les cotorres del poble espanyol

No sé per què als somnis mai hi surt música. Era al matí i una cotorra verda estava a l'herba del pati. Mireu! Una cotorra! Li deia als nens i al Manel, que també hi era. Tots estaven com estan ara. Físicament, vull dir. Entrava decidida, fent saltironets per la porta de la cuina i es passejava pel menjador de casa. El menjador i la cuina eren exactament com són. El mateix parquet en noguera, el sofà blau, les parets blanques i verdoses i la mitja lluna mirant la Frida Kalho. Obríem el finestral i esperàvem que la cotorra marxés volant, però es quedava quieta al mig del saló. Què volia? Ens adonàvem que li faltava una ala. Era com si esperés alguna cosa de nosaltres. Era d'un intens verd clar i plomatge uniforme. És estrany perquè no m'agraden els ocells com animal de companyia, però al somni li tenia certa simpatia. Finalment la trèiem al pati i marxava fent saltironets, s'esvaïa amb un altre somni que em portava fins al pis de les veïnes de dalt. Després del Glòria tornava a caure aigua al meu passadís. Oblida-ho. Millor posa-hi música.

A Sant Antoni de Vilamajor hi ha pit roigs, pardals, puputs, orenetes, algun colom, falcons, però no cotorres, així és que quan m'he llevat, amb la imatge ben vívida de l'au entrant per la porta de la cuina, he buscat el seu significat al google, realment no sé per què, perquè té la mateixa utilitat que llegir l'horòscop, és a dir, cap. Parlava sobre la capacitat d'adaptar-se a l'entorn i fer front a noves situacions. Com si no ens hi haguéssim d'adaptar sempre. La darrera vegada que vaig veure cotorres va ser a finals de l'estiu passat al Poble espanyol, una tarda que el vaig visitar amb una de les meves germanes, la meva neboda Elisenda i una amiga nostra. Una colònia inundava els jardins que envoltaven el monastir de Sant Miquel. Passejaven tan amples i decidides com les del meu somni, però aquelles tenien les dues ales i es camuflaven entre les branques dels pins. Hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat en el caient d'aquella tarda d'agost. Em va sorprendre tan exotisme sobrevolant Barcelona, com quan  el Chet Baker va venir al 88 per actuar a la Zeleste. 

de la meva experiència sobre drets maternals

El 12 de desembre del 2006 donava a llum a l’hospital Taulí de Sabadell dos nens bessons que naixien prematurament durant la setmana 33 de gestació. Van necessitar 22 dies més de maduració pulmonar a la incubadora. Ara són nens grans i forts com a roures, però aquelles tres setmanes recordo haver-les passat plorant pràcticament a diari perquè els meus fills recent nascuts no podien estar a casa amb mi. L’instint maternal és així. Malgrat tot, jo vaig tenir sort. Hi havia dones que havien parit durant la setmana 30, o la 28, fins i tot a la 25, amb criatures de 700 grams que es podien passar fins a tres mesos a l’hospital. En aquell temps, tots els dies que estaven a l’hospital i que els fills no estaven amb tu a casa te’ls descomptaven igualment de la baixa maternal, 16 setmanes (en el meu cas 18 per ser bessonada), de manera que quan la criatura era amb tu a casa part d’aquell temps havia passat per a la seguretat social i per a l’empresa, però no així per al neonat prematur, per a qui l’edat de creixement compta de manera una mica més enrederida que a la resta de nadons nascuts a terme.

Recordo que el meu pare –sempre despert i al corrent de l’actualitat- em va trucar a principis de gener del 2007 per advertir-me que s’havia posat en marxa una llei per la qual les baixes de maternitat de les mares de nens prematurs començaven a comptar a partir del dia que als nadons se’ls donava l’alta mèdica de l’hospital, de manera que poguessin gaudir d’ells a casa tal i com ho feien la resta de mares recent parides. Jo no vaig tenir la fortuna de poder gaudir d’aquella ampliació perquè la llei no era amb caràcter retroactiu, però em vaig alegrar per les que en poguessin fer ús a partir d’aquell moment, que són moltes perquè el tema de la prematuritat avui dia va en augment estrepitós (per múltiples factors que ara no venen al cas).

La qüestió és que vaig seguir donant el pit i el biberó al Gerard i al Llibert fins poc abans de reincorporar-me a la feina, dia i nit amb aquell aparellet lleva-llets que m’ajudava també, tot i que hi havia una cosa que em recançava bastant, i era que l’hora de lactància de què tenim dret les mares lactants era la mateixa tant si en tenies un com si en tenies dos. El temps de succió, us ho puc assegurar, no és el mateix. També recordo que el seu pare es va poder agafar els 15 dies reglamentaris de baixa, que va consumir en anades i tornades al Taulí, quan anàvem a veure els nens a la incubadora. Ara, em penso que el permís de paternitat és de 4 setmanes en vies de ser-ne 5.

L’any 2006 previ a la Gran Recessió, si mireu les taxes de natalitat, també va haver un baby-boom, amb la qual cosa em vaig trobar que no hi havia plaça a la guarderia pública del poble i des del sisè mes dels bessons, de 8 a 5 h de la tarda, cap a una de privada que hi van anar. Tenia una companya de feina, ja veterana, que mig en conya mig en sèrio sempre em deia recordant vells temps: “jo vaig estar molts anys treballant per mantenir el meu lloc de feina”, fent al·lusió a la pasta que es gastava en portar els fills a la llar d’infants. Doncs això, tenint en compte que em guanyo la vida fent d'administrativa, m’hi deixava bona part del jornal.

Tot aquest rotllo tan poc literari que estic fent avui i que poques vegades he exposat malgrat dedicar-me com em dedico a escriure, és perquè veig que sovint ens perdem en abstraccions i en males interpretacions sobre aquest moviment que etiquetem com a feminisme. La cosa no va de hashtags, ni d’anar en contra de ningú, ni de perdre’s en xorrades. La cosa va de petites millores com aquella del gener del 2007 i que el meu pare, un home de 75 anys llavors, ja va saber captar enseguida. Coses que ens faciliten la vida a les dones, i de retruc als fills, als pares, les parelles, als germans. No sé de teories ni de lleis, però agraeixo enormement moviments com aquests, que ens ajuden a avançar i a tenir millor qualitat de vida que la que tenien les nostres àvies. Les nostres mares, fins i tot.*

*Escrit el març del 2018

la identitat sacrificada

Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre La mística de la feminitat, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur.

En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula El somriure de la mona Lisa retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc rebel·lar el seu nom, però durant l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel·la Ni un gram, aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963.

Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel·la L’administrativa, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.

caminada pels carrers: una aventura londinenca

Que no us confongui el títol. 

És cert que els ocells canten més fort a la primavera. Sembla primavera avui. He sortit al pati després de fer neteja a fons de la casa. Tinc el Gerard enfebrat -un refredat fort- i m'he quedat amb ell a canvi d'un dia de vacances d'aquest any. He enviat un whats aquest matí al meu cap. Divendres es va quedar el Manel amb el Llibert -perquè era el Llibert qui estava amb mal de panxa llavors-. Acostuma a venir seguit, un darrere l'altre. Normalment mai alhora. És així com sol passar amb els bessons. El cas és que he airejat totes les habitacions abans que es fes de dia i les he fregat amb aigua i lleixiu. A fora tot s'anava aclarint després d'un cafè amb llet. Ja no he parat fins acabar amb els armaris i les rajoles de la cuina i de passada les prestatgeries de Case que tenien pols amagada rere els catàlegs de Tacchini. La pols es fica per tot arreu, més a l'hivern amb l'aire calent de les calefaccions. He aprofitat per fer net d'algun. No m'agrada acumular coses. Tenia una espelma bola d'exterior al pati que encara acumulava litres d'aigua del temporal Gloria.  Ens la va regalar fa anys un amic que treballava per a una firma d'espelmes catalana. No servirà per il.luminar més nits d'estiu. L'he llençat també. Quan m'he adonat ja eren les 10,30 h. i  li he preguntat al nen si volia anar-se'n al llit. Té molta tos. Enseguida m'ha dit amb ulls cansats que sí. L'he tapat amb el nòrdic ben estirat i els llençols recent oberts i s'ha quedat adormit. Des de les cinc que no li he donat l'ibuprofè. Li he fet un petó a la galta i un altre al front. Encara dorm. He deixat fet un fricandó de vedella amb bolets per quan arribi el seu germà de l'institut. No tinc esperit de mestressa de casa no us ho penseu, és l'herència dels meus pares i aquesta mania de deixar-ho tot preparat. Estic al pati amb un llibre de viatges de la Virginia Woolf, asseguda en un dels bancs d'alumini blanc i el sol radiant del migdia donant-me de cara. 

Fa molt que no la llegeixo. Raonament pausat que frega la filosofia. Estava pensant quina de les seves notes llegiria, he mirat cap a dins del pis, tot net i amb ordre, m'ha marxat l'oïda cap als pardals que no paraven de piular. Cantar queda millor. Aviat tornaran les orenetes. La nota que llegiré és la que porta per títol el mateix que li he posat a aquesta entrada, Caminada pels carrers: una aventura londinenca. La va escriure el 1927 i m'ha atrapat el seu inici: "Potser ningú, mai, hagi sentit passió cap a una mina de llapis. En canvi, hi ha circumstàncies en què seria altament desitjable posseir-ne una".

Els rajos solars tenen un efecte sedant. Les 13,30 h. El Gerard està en la seva tercera hora de son. L'hauré de despertar per portar-lo al doctor Crous.

Sant Antoni de Vilamajor, dilluns 3 de febrer del 2020.

apunt de joan manel serrat

Una vegada, durant una entrevista que va fer al Joan Manel Serrat l’Iñaki Gabilondo, aquest li va preguntar en quin moment concret ell va decidir que havia de ser cantant professional. Anaven per l’any 67, ell ja havia anat a actuar a ràdio Barcelona i havia composat les seves primeres cançons, entre elles Cançó de matinada, que va arribar a dalt de les llistes de vendes de discs de l’Estat espanyol. Encara era estudiant de biologia i estava fent unes pràctiques al centre pirenaic de biologia experimental de Jaca. Va relatant amb detall mil·limètric aquell moment, perquè assegura “això que explicaré ara va ser claríssimament determinant perquè jo decidís passar de la uni i de la feina”. Hi havia un catedràtic que li va exigir que baixés a fer les pràctiques de zoologia a la Universitat de Barcelona o del contrari no l’aprovaria. “No sé què li va passar pel cap aquell dia a aquell home, però va haver un creuament de cables mutu i allà vaig decidir que ho deixaria per ser cantant professional.” 

Després, amb el temps, només va tenir paraules i gestos d’agraïment cap a aquell professor, “perquè si no hagués passat allò -diu- hauria estat qualsevol altra cosa, però no cantautor.”

Quan obres la viquipèdia no apareixen aquestes coses. Res com escoltar la veu del propi protagonista, més que fins i tot llegir-la després impresa. Hi ha silencis i pauses i l’espontaneïtat de la conversa impossibles de copsar per escrit. D’ell em quedo amb La Tieta. La porto en un CD recopilatori al cotxe. Extraordinari retrat d’aquella tieta soltera que molts hem tingut alguna vegada.  Impossible no plorar amb ella.

llençols estesos

Un llençol estès sempre serà un llençol estès. Em refereixo a la quietud i la cadència lenta del vent onejant-lo. Al resplendor dels raigs solars impactant sobre el seu blanc òptic. No vull un altre cotó ni canviar les hores en què onegen a la sissí com si les dècades no passessin. Plegar els llençols era una tasca de dos. Després de recollir-los, ma mare sempre ens demanava que l'ajudéssim amb els primers plecs. Ens cridava pel nostre nom perquè hi anéssim. Esteníem els braços i en fèiem un primer plec, després agafàvem les puntes i en fèiem un altre per acabar ajuntant-lo i passar-se'l a ella, que hi donava els dos plecs finals. 

Hi ha gent que li dóna poca importància a aquestes coses. Vull dir als llençols i al seu balanceig mut a l'estenedor els caps de setmana a la terrassa. Perquè és el cap de setmana que es fa el canvi. Ara no es veuen estenedors als edificis, fan lleig a la fisonomia de les ciutats. Com menys estenedors, més civilitzats, sembla. Mostren la part més íntima de les llars. Però a mi m'agrada aquella espera pausada de les nostres peces eixugant-se a la intempèrie, i l'olor de net que desprenen quan t'hi acostes. 

Em recorden, aquells llençols estesos, al pati de la casa del carrer Mogent. A les tardes del diumenge, quan ja ens havíem menjat la rebosteria que havia portat la tieta Cèlia i s'acomiadava amb dos petons per agafar el tren de tornada cap a Barcelona. I al meu pare acabant de trencar el son a la cadira del menjador, el cop de cap just per anar a la cuina i posar-se el Carrusel Deportivo. I al cel blau, blau a sobre del pati i les vies del tren. Després ja s'havien eixugat i els plegàvem en parella, amb la meva mare quan ens cridava. 

el petó dels amants

Fotografia: Robert Doisneau

Sabràs que és el petó dels amants. Te’ls trobaràs girant la cantonada sota l’aire inesperat de gener. No els coneixeràs però ho sabràs. Agafa amb força la seva esquena i ell la seva cintura. Sentiràs els crits dels nens jugant al pati de l’escola, però ells no ho faran. De cada 3 segons, sis són batecs que no escoltaràs. Són els dels seus cors. Tanquen els ulls i acoblen les seves boques amb força. A Pompeia el Vesuvi els va engolir. Sabràs que és el petó dels amants perquè sentiràs que el món ha desaparegut per a ells. La mil·limètrica distància dels seus cossos és ara el seu món. I seguiran amb les seves llengües entortolligades mentre duri aquell minut abans d’entrar a la porta del bar. Foragites la teva mirada, en certa manera enveges la seva passió adolescent. Però han passat els anys. Per això sabràs que és el petó dels amants. I segueixes les teves passes sota l’aire inesperat de gener.

la pielonefritis

Acabava de donar el pit a l’Artur. Durant els primers mesos de maternitat encara dormia poc, per no dir gens. En Nil era de més fàcil dormir i l’Àlex ja li havia donat el biberó de les nou. L’Artur s’aferrava al pit amb ganes cada tres hores, quan se li despertava la fam. En Nil, en canvi, tot i néixer amb més pes, havia sigut més mandrós per mamar. Li vaig posar solució succionant-me-la jo a diari amb la màquina extractora. Els pits no paraven de treure el preuat i primitiu líquid de la vida animal. Dolç, tebi i immediat. Tan complet com insubstituïble. Xuclava l’Artur, es buidaven per a -miraculosament- reomplir-se de nou. Xuclava una màquina, amb un martellejant i constant soroll, i es buidaven per tornar-se a omplir. Del que en treia, més de mig litre diari, li ho donàvem a en Nil. 

Mai n’havia tingut de natura, però en aquella època se m’accentuaven unes fosques ulleres sota els ulls. Eren les hores d’absència de son. Els meus cabells castanys lluïen rinxolats i brillants com mai. En contrast amb el voluminós pit maternal que tenia llavors, la cara i la figura se’m perfilava magre, encara jove, però xuclada per l’aliment que m’extreien a diari els bessons. 

- Ja fa dies que em fan mal els ronyons. Noto un dolor intens, aquí- feia jo posant-me ambdues mans al damunt de la zona lumbar- no sé si deu ser del pes d’agafar els nens. 

- Pren-te un ibuprofè- em deia l’Àlex. 

- No puc si estic donant el pit. 

- Ja et preparo una bossa amb aigua calenta. L’escalfor local t’anirà bé ja veuràs. 

- Doncs sí, sí. Vaig al llit i me la poso. 

Malgrat l’escalfor de la bossa d’aigua em va ser impossible conciliar el son. Però aquesta vegada no era pel plor famèlic de cap dels bebès, ni pels pits tibants que em demanaven a crits l’hora de buidar-los amb la màquina extractora. Una punxada intensa, lenta i inacabable, se’m va instal·lar al ronyó esquerre. No el podia aguantar. M’aixecava a prendre’m un Espidifén. Tampoc m’apaivagava el dolor. Així que al dia següent me n’anava al metge de capçalera. Aquell dia només hi havia una substituta del Dr. Fernández. La seva pell era marró fosc, els llavis molsuts, el nas ample, els cabells com de fins filferros recargolats per l’electricitat, l’accent era dur, sec, parc en vocabulari, no em va mirar als ulls ni una sola vegada. Això sí, em va fer despullar de mig cos en avall per estirar-me a la llitera i fer-me un tacte vaginal. No hi vaig veure la relació entre el dolor al ronyó i la inspecció ginecològica per, en acabat, receptar-me un paracetamol. Dra. Bemba, col.legiada nr. 78.201, posava al segell de la recepta. 

Imparablement omplia i buidava els meus pits. I alimentava l’Artur i en Nil, que aleshores pesaven set i vuit quilos respectivament (de manera aproximada). 

- El paracetamol no em fa res. Això em segueix fent un mal! 

- Torna al metge, a veure si serà una infecció d’orina, no? 

- És que és com si tingués un ganivet clavat aquí al costat. Buf!-inspirava fons mentre tenia l’Artur enganxat al meu pit. 

Dr. Fernández, col.legiat nr. 22.398, posava al segell de la recepta de l’ibuprofè. “Es fa anàlisi d’orina. Tornar en una setmana si persisteix el dolor”. Rere la seva barba canosa i sobre el seu cos panxut, els seus ulls que sobresortien en excés tampoc van mirar ni una sola vegada els meus. El seu accent era del Vallès, sec, parc en paraules. Es va limitar a fer-me extreure una mostra d’orina per a la seva anàlisi. 

- Tinc la meva dona al llit, amb vòmits constants i febre molt alta. Fa una setmana que li fa molt mal el ronyó esquerre però a l’ambulatori només li han receptat paracetamol i ibuprofè. La portaria a l’hospital però és que estem amb bessons de quatre mesos... 

- La teva dona té una pielonefritis, l’hauran d’ingressar a l’hospital. Ara mateix us enviem una ambulància, no pateixis. 

L’Àlex havia trucat al 112. Jo havia passat tota la nit a 40º C de febre i tremolant. Vomitava sense parar i ja no em podia treure més llet per alimentar els meus fills. La freda llum de l’habitació i les hores amb l’antibiòtic en vena se’m van fer eternes sense ells. “Necessito donar-los el pit, quan podré sortir?”, somicava entre tremolors i el repicar de les dents. “Fins que no identifiquem la bactèria que t’ha causat la infecció i et marxi la febre, no podràs. És molt perillós, se’t podria estendre a la sang i agafar una septicèmia.” 

- Com estàs avui?- era l’Àlex que em trucava per telèfon. 

- Una mica millor, però aquesta nit encara he tingut febre. I els nens? Ja ha vingut la meva mare? 

- Sí, aquesta nit s’ha quedat a dormir. M’ha trucat la Violant per dir-me que vindrà després. Així et puc venir a veure, ni que sigui un moment. 

- No patiu... ja estic atesa...- no podia reprimir les llàgrimes- ja no podré donar el pit als nens... no podré més... pobrets meus! 

- Silvana... va estigues tranquil.la. Primer ets tu. T’has de posar bé. Els demés ja ens en sortim. 

Jo encara no ho sabia però faltava només un dia perquè jo sortís de l’hospital. Entrava una infermera a les set del matí, una que sempre lluïa un somriure idiota als llavis i atenia de manera despreocupada els pacients. Era rossa, amb mitja melena, de complexió més aviat petita i aquell dia portava una safata amb un petit got de plàstic al seu damunt. 

- Té, pren-te això- m’atansava el got. 

- M’ho he que prendre? 

- Sí, és clar. Empassa-t’ho de cop. Com si fos un xupito! Ha, ha, ha. 

- Uaggs! Déu meu! Però què és això tan fastigós! Que em moro! És impossible- tenia un sabor que excedia l’amargor, em cremava la gola i vaig estar a punt de vomitar-ho tot. La infermera ja no hi era. 

A les deu del matí venia la nefròloga a fer-me la visita. La metgessa em recordava la Vicenta Ndongo, l’actriu. Era de color cafè amb llet, d’uns 35 anys i mitja melena negra amb uns rinxols que li rebotaven elàsticament a la cara quan va entrar a l’habitació. En veure’m va arrufar el front i es tapava els ulls. Era un gest que van anar fent de manera continuada tots els metges que em venien a visitar aquells dies. Tenia un herpes gegantí que s’estenia des del nas als llavis fins a l’interior de la boca. La llengua i tot el paladar estava envaït pel virus, també. 

- Uf, uf, Déu meu! Et pica? 

- És molest, sí. 

- Com estàs? 

- Ja no tinc febre, però m’acaben de donar una cosa que gairebé em moro de dolent que era. 

- T’has empassat el col·lutori? 

- Col.lutori? No sé, era un líquid incolor i fastigós que m’ha dit la infermera que em prengués. 

- Què dius! Allò és només per fer gàrgares! 

- A veure si ara no podré marxar per això! Vull veure els meus nens, si us plau... 

- Preguntaré al laboratori si és nociu. Et farem unes analítiques, també. 

No em va dir res més. Va prendre unes notes al damunt de la seva carpeta i va marxar amb un somriure forçat. 

Era el darrer dia. Bevia l’aigua de farigola que m’havia portat la meva mare en una de les visites que m’havia fet. “És molt depurativa, ves-t’ho prenent, ja veuràs que va molt bé”. El seu color era com de pinassa fresca. Amarguejava una mica, tot i que el seu gust aspre distava anys llum del col.lutori que em va fer empassar aquella sepastre. Em posava els texans que em ballaven per tot arreu dues setmanes després de l’ingrés i marxava cap a casa amb l’Àlex. Per ser el mes d’abril feia una sufocant calor d’estiu. El pis seguia lluminós. Veia l’enorme plataner de l’era de Can Delma des del gran finestral que hi havia al menjador. Començava a treure les primeres fulles tendres. I allà estava la meva germana Violant tenint cura d’en Nil i l’Artur, que succionaven la llet preparada d’un biberó. Havien crescut, malgrat la meva absència. Els agafava -primer un, després l’altre- en braços. L’herpes gairebé em va impedir somriure, però les ganes van vèncer el gest i el dolor.

l'òptica i el perfum

Mentrestant poso colibrí 14 per escriure. 

Començo des de l’inici. Vaig anar al metge de capçalera perquè em fes un volant per anar a l’oftalmòleg. Era un vespre d’aquests foscos de desembre, no recordava la darrera vegada que vaig anar al metge. Ja no hi era el doctor House. En realitat es deia Bosch, però la seva actitud taxativa ens va fer canviar-li el nom de pila. Feia deu minuts que m’esperava asseguda a la consulta. I va arribar deu minuts tard. Pocs cabells, llargs, bata blanca descordada, sense ulleres, botins en pell girada sense marca, somriure abstret. Uns 54 anys. Com sempre, vull dir, com tots, mirava l’ordinador fins que em va contestar. Em vaig avançar. “No miri, vinc perquè em derivi a l’oftalmòleg, és que noto que he perdut vista per llegir en el darrer any.” Va apartar la mirada de l’ordinador. Va somriure abstret. “Has provat d’anar a l’òptic? T’ho dic perquè si només és això potser allà tens la solució. Més que res perquè fins d’aquí sis mesos no tindràs hora.” Jo anava assentint amb el cap. “No... si ja havia pensat d’anar-hi, sí.” Però no li anava a explicar que la companya de taula del costat m’havia insistit en que anés a l’oftalmòleg – que allà et miraran bé el fons d’ull, la pressió, tot, ves i demana hora que hi tens dret, dona! 

Vaig sortir de la consulta tal i com havia entrat. I tot estava fosc a fora. Eren quarts de set del vespre. Així que aquell dijous al migdia vaig anar a l’òptica universitària perquè em fessin la revisió. Presbícia o vista cansada. “De lluny veus perfecte”, em va dir la noieta que em va fer les proves. Baixa a la primera planta i et cridaran pel teu nom. Vaig fer una ràpida ullada a les montures mentre m’esperava. Silvana? Va cridar la més veterana de les oculistes. Em va dir que triés, però enseguida vaig assenyalar unes Ray-Ban de pasta marró perquè n’havia tingut unes de sol com aquelles que em quedaven bé. Me les vaig deixar en un bar de Parets fent un menú de diari i no les vaig tornar a veure. “Sí, aquestes, no me’n provo més.” “Carai! De decisió ràpida, així és com s’avança per la vida”. Per què donar més voltes si una cosa està bé? 

Després em va fer provar les ulleres per mirar la distància de la pupil·la amb la perifèria del vidre. Se’m va quedar mirant fixament mentre marcava amb un retolador el vidre. Jo no mirava enlloc. “Ostres! Quin ulls tan verds i grans que tens!” Només vaig somriure-li, sense dir res més i vaig pagar amb la targeta els 87,80 euros de paga i senyal. Les tindràs el dia 10. 

Vaig avançar entre la munió de gent i les parades del mercat per anar a cobrar els 120 euros de l’únic dècim que havia comprat per nadal. Vaig rebre un whats de la meva germana, ja arribo, estic aparcant. Hi havia una cua d’unes deu persones, més un home a qui vaig cridar-li l’atenció perquè se’m va posar al davant dissimuladament. Disculpi, al darrera té la cua. Ah! Allà? Em va contestar amb accent magrebí. Sí, allà. Si és que la gent se’t fica al davant i apa! Em va dir una dona que tenia al davant. Quan faltava molt poquet per arribar a la finestreta van aparèixer del no-res dues dones més i es van posar a xerrar amb la dona, del que havien comprat a la parada de calces i s’hi van quedar. Disculpin, van amb ella? SI, SI. Em van dir, per tot seguit ocupar cadascuna les tres finestretes i fer les seves transaccions. En fi, no crec que em torni a tocar més perquè no jugo, vaig pensar, i no vaig voler dir res per no embolicar-me. 

La meva germana m’esperava a la porta de l’Europa. 

- És horrorós, si sé que és dia de mercat no vinc avui. No es pot ni caminar pel carrer- li vaig dir. 

- Calla, calla, que a mi se m’ha enganxat una gitana que volia que li comprés un pollastre. 

- Un pollastre? 

Es va posar a riure. Vam entrar a la fonda. 

- És que estava aparcant i m’ha tocat el vidre de la finestra, toc, toc, toc. I li he fet, què? 

- Un perfum?- em deia la dona. 

- Espera, deixa’m que aparqui, no? 

- Em compres aquest perfum? Anava mirant als costats com si s’amagués. Eh! que és dels bons eh? D’aquests que cauen dels camions que es bolquen. Quinze euros. D’aquests que cauen dels camions... I me l’ha deixat al seient del cotxe! 

- No, no puc, si tampoc porto res en metàl.lic... 

- Doncs compra’m un pollastre per mi i els meus fills. Total, que ja em veus anant fins a la paradeta de pollastres a l’ast i fent cua amb la gitana al costat. 

- Amb tu?? 

- Sí, sí. 

- Mare meva, a mi aquestes coses no em passen... ja t’han vist la cara de bonifàcia. I al final què? 

- Doncs allà fent cua jo li deia, Ui, deixa’m que vagi amb cuidado amb el bolso perquè no fa gaire ja em van robar la cartera. Ui, siii, siii, ojo que aquí hi ha cada un...! i feia així, amb la mà (agitant-la). I quan per fi demano el pollastre amb les patates -que m’ho ha dit ella, eh? lo de les patates- anava a pagar amb targeta i m’han dit que no es podia. 

- Hosti! 

- I la gitana: doncs allà tens un caixer, t’acompanyo! I llavors sí que ja li he dit que no, que ho sentia però que havia de marxar. 

- Doncs quan tornis em compres tres entrepans, per mi i pels meus fills. Em deia. 

- Però si ho necessiten per menjar ja tenen menjadors socials, no?- li vaig dir. 

- Sí, he estat a punt de dir-li però ja no he volgut estar-m’hi més. 

El restaurant estava ple a vessar. Però havíem pogut seure en una de les tauletes que quedava a prop de la recepció i ens havien servit unes cerveses. Cridava l'atenció el so amortit de les converses, deu estar ben insonoritzat, vaig comentar. Quan vam sortir, el carrer estava tot moll, tot havia desaparegut: les parades, la gent, i vam mirar de caminar Anselm Clavé avall amb cura de no caure.

una mirada sobre el tocador

fotografia: sam shaw, 1954

Sobre el tocador, el matisador de polvos que ha usat una vintena de vegades. És seu. I el llapis d’ulls negre que ja ha donat profunditat als seus ulls blaus. El tub de cola per a les pestanyes se l’ha deixat obert, un descuit sense importància. Allà esperant està la barra que untarà en breu els seus carnosos llavis. I una pinta amb què retocarà les ondes daurades dels seus cabells curts, prefereix donar-li forma amb les seves mans. Sostenien amb elegància una copa de xampany. Més enllà s’amaga l’ampolla de Chanel 5 que es posarà al coll quan acabi. El perfum de la Marilyn. La mirada. M’agrada la mirada fixa sobre la línia que perfila el contorn dels llavis. La sensualitat etèria però en ella, eterna.