dissabte, 24 de juny de 2017

sense la lluna, descalça





Sota els peus descalços la Terra
I al seu damunt un cor
Trepitgen els batecs que forgen els anys.


Les mans tremolen sense on aferrar-se
A sota, un cor que batega 
I la Terra que sento descalça. 


Més amunt, la lluna que perdo 
I unes mans 
Que tremolen en no agafar-se. 


I la Terra que trepitjo, descalça 
Bategant sota meu
Sense la lluna
Com un cor que va forjant els anys.



diumenge, 18 de juny de 2017

com dibuixaries un got

Com dibuixaries un got? Ple, vols dir? Sí. Abans me’l beuria. Suposo que sobre un full blanc amb boli negre, que no es pugui esborrar, i tindria forma cònica. Però, i la beguda? Ja seria dins meu, però segurament seria plana. Unes lleugeres formes ondulants. Molt simple. No en sé de dibuixar. Tot i que -anota, si us plau- el faria transparent. Incolor, vull dir. És clar, prendria com a referència els que tinc als armaris de la cuina de casa. Amb forma cònica, transparents, de l’Ikea. Sí, sí, així mateix. No estem parlant de marques, ara. Ja, ja, però bé t’haig de dir quin prendria de referència, no? Està bé, està bé... El got, on el posaries? Com? Què vols dir, on el posaria? Al damunt de quina superfície? Ostres, no ho sé, ja t’he dit que no en sé de dibuixar, tant se val això, no? No, no, és important saber on el situaries. Les coses no poden quedar suspeses en el no res. També és veritat, això... d’acord, doncs: una taula. Anota, concretament, que representaria un tros de taula, d’allonces... un pèl difuminada, com de fusta wengue fosca, però tampoc és tan rellevant aquest detall, no creus? M’has preguntat pel got, només. Seguim, va. El líquid, és aigua? Doncs és clar! Què vols que hi posi, cervesa? El que tu vulguis, dona, quan escrius bé que t’entretens a posar-hi alguna beguda alcohòlica a dins dels vasos. Ah... també és veritat, no hi havia caigut, tot i que mira, no sé per què però un simple got en un full dibuixat me l’imagino només amb aigua, tu no? Potser, però no estem parlant de mi, ara, sinó de tu. Home, si m’haguessis parlat d’una copa o d’una tassa segurament hi hauria posat cava ben bombollejant o cafè fumejant, però les bombolles i el fum amb unes línies molt primàries, eh? No em demanis filigranes! Ah, i abans que m’ho preguntis, al damunt d’una barra d’un bar. D’acer, d’acer, tota. Així com molt minimalista. Un trosset, també, només. Per què vols més? Vaja! Veig que vas dibuixant traços cada cop més complicats, ho veus? Ep! Només t’estic dient com ho faria. No m’hi he atrevit pas. De totes maneres prefereixo quedar-me amb el senzill got cònic d’Ikea amb aigua al damunt d’una taula, t’està bé així? M’està perfecte. Té, ara ja te la pots beure, l’aigua.


divendres, 16 de juny de 2017

milà, bressol del disseny

Tornen les onades del Pacífic, immenses, a xocar irades contra la costa xilena. Tornen, sí, i l’aire marí es fa so, llum, acompanyant de naus, fa bellugar l’aigua que catapulta tan negra els peixos, les sirenes, les més rares espècies i pedres quan és fosc nit. Arrosseguen els mascarons que un dia van ser vaixells que portaven les vides que després van llevar, i traspuen la memòria a través de la fina línia de l’horitzó. Les veritats des d’aquella línia s’entreguen amb forma de poema i nostàlgia en paraules de l’escriptor Pablo Neruda. Vaig entendre-ho una mica millor quan, fa mesos, llegint les seves memòries, vaig descobrir que era un entès en petxines i coquines marines, tant, que fins i tot va arribar-ne a recopilar una de les més importants col·leccions del món. El mar era una de les seves passions. I el seu llenguatge era impregnat de salnitre.

Sovint em passa també que, sense adonar-me, impregno alguns dels meus escrits amb el llenguatge de les meves fal·leres: la música, el ball i el disseny industrial en són algunes. No és estrany, doncs, que m’aturi a descriure una cadira formiga abans de la teràpia en grup d’algun personatge, dins d’una sala freda i asèptica; o un sofà chester entapissat en xenilla verda al saló de casa meva un vespre trist de primavera; o un escriptori en fusta de faig sota un munt de manuscrits per corregir al despatx d’un corrector d’estil. Tots ells formen part del meu imaginari com a escriptora, però molt abans d’això, em mostren com a una encuriosida del disseny i de la seva història.




És diumenge, migdia assolellat de primavera, net, radiant i tranquil. Obro el Tacchini Journal per la pàgina 80 mentre em prenc una cervesa i viatjo al nord d’Itàlia, Milà m'apareix entre línies i al sud d’un triangle anomenat Brianza, els altres vèrtexs del qual el formen les ciutats de Como i Lecco. També entre línies hi apareixen mans que tallaven, esculpien, picaven, decoraven i, malgrat ser anònimes, la seva traça era reconeguda i sol·licitada més enllà dels Alps, més enllà de la vall del Rin, fins arribar als països nòrdics: eren els anomenats mestres Comacini, sorgits fa més d’un miler d’anys d’entre alguns dels ciutadans d’aquest territori de la Llombardia.

portal catedral königslutter 


Ja m'he pres mitja cervesa i de sobte han passat molts segles. El sol encara brilla. L’any 1893 va ser un any crucial per acabar convertint la ciutat de Milà com a la capital de disseny: el filantrop i fill de comerciants d’origen jueu, Prospero Moisé Loria va fundar la “Società Umanitaria”, una escola d’arts i oficis per als joves amb pocs recursos. De formació autodidacta, en Prospero, que es manifestava inculte, va decidir invertir part de la seva riquesa a favor de l’avenç cultural i social de la zona, essent també un dels fundadors de la Universitat d’Arts decoratives de Monza.

alumnes a la società umanitaria


Fundada aquesta primera institució, juntament amb els més reconeguts gremis i associacions europees de l’època (l’Arts & Crafts a Anglaterra, el Werkbund a Alemanya, el Secession und Werkstätte a Àustria) van assentar les bases per a una cultura del disseny i del producte connectades a una societat més moderna. Al mateix temps que esclatava la Revolució russa i empitjorava l’hivern a Sant Petersburg, naixien a Milà La Rinascente i la Fiera Campionaria, institucions i fires comercials dedicades a la mostra de mobiliari de petites i mitjanes empreses.  

Després silenci. Sempre apareixen les guerres. Va ser rere la irracionalitat de la Gran Guerra que sorgí el Racionalisme Italià, fundat pel conegut com a Grup dels 7 durant els anys 20 del segle passat, una colla d’arquitectes també de la Llombardia que pretenien tornar “l’ordre i la raó”, la funcionalitat amb formes més pures i essencials (edificis horrorosos, he de dir) rebutjant tot tipus d’ornamentació i decoració, oposant-se al classicisme establert fins llavors i en certa mesura, va esdevenir una nova via d’expressió per a un nou règim que ja estava sorgint amb força: el feixisme.



L’any 1933 la Mostra d’Arts industrials i decoratives es trasllada de Monza al Palazzo dell’Arte de Milà i se celebrarà cada tres anys en lloc de cada dos com fins llavors. La Triennale va acabar esdevenint el punt de trobada de les més destacades marques de disseny tant italianes com internacionals.

Després d’un fosc període que va conduir Itàlia cap a la Segona Guerra Mundial, l’any 1947 hi ha un petit raig de llum amb un lent ressorgir de la societat i el restabliment d’aquestes mostres amb la vuitena Triennale, dedicada precisament a la reconstrucció de la ciutat i la societat a través de l’arquitectura moderna i el disseny.

L’any 1956, el naixement de l’Associazione Disegno Industriale (ADI), encara vigent avui, va ser notable per la inclusió, no només de dissenyadors, arquitectes i artistes gràfics, sinó també per tots aquells involucrats en la indústria -empresaris, periodistes, escoles, investigadors, etc.- a fi de posar ordre a tots els components de la comunitat del disseny i donar-li impuls creatiu a aquesta. M'acabo la cervesa, ja tèbia, quan la dècada arriba també al seu final.

El 1961, el mateix any que s’editaven els “Cantos Ceremoniales” del xilè Neruda, naixia una mostra que aviat creuaria les fronteres comercials i passaria a ser un fenomen cultural que envairia la ciutat amb milers d’esdeveniments oberts al públic i la consagraria com la que és considerada la més important del planeta en qüestió de disseny: el Salone del Mobile o la Milan Design Week.




OCEANA, dame las conchas del arrecife
Para cubrir con sus relámpagos los muros,
Los Spondylus, héroes coronados de espinas,
El esplendor morado del múrex en su roca:
Tú sabes cómo sobre la sal ultramarina
En su nave de nieve navega el Argonauta.


“Cantos Ceremoniales”, Pablo Neruda

divendres, 9 de juny de 2017

un got de mistela al damunt del marbre blanc

D'aquelles tardes de torrades impregnades d'oli i sucre al damunt, d'aquella finestra amb vidres bisellats i la tia Maria al seu darrere, en conservo l'olor del pa i la llum de la tarda, taronja, reflectida al segon sobre les seves ulleres. La bata de cotó estampada amb flors de colors i els turmells que apareixien foscos sota aquesta, tacats pels anys que no perdonen i per una delicada circulació de la sang al seu cos.

No hi ha mesos. Ni setembres ni geners. Com si no importessin aquests en el passat. Potser estius. I horts amb tomàquets de Montserrat enormes, rosats i olorosos, i mongetes per collir quan eren tendres. I ous per pondre sota les gallines que eren encara al galliner.

Hi ha petons i converses a la cuina. I cadires al voltant de la taula de fòrmica mentre m'asseia a escoltar-les. I minuts durant l’hora en què es rostia el pollastre acabat de plomar. Un got de mistela al damunt del marbre blanc. I mentre feia xup, xup, el pollastre, ella somreia i em preguntava "com va l'escola, maca?".

Hi ha una nena que puja lentament una rampa fins al garatge. I entra tranquil·la a esperar el seu berenar de torrada amb oli i sucre. Escolta el soroll del pa calent que surt d'un salt de la Taurus d'acer que endollava sempre que la visitava, la tia Maria.

La llum de la tarda encara era clavada a través d'aquells vidres bisellats, taronja al meu davant. Ens esperava de tant en tant. Aquells anys esborrats queden ja sense sons. Sense persones a les seves cadires. Ni al voltant de la taula. Amb converses que resten indefinides, suspeses entre unes vides que van ser i ja no són.

dissabte, 3 de juny de 2017

coses que sí IV

- Els teixits de lli a l’estiu. L’arruga natural que crea. La frescor que desprèn.

- El suc de tomàquet amb pebre negre i llimona a qualsevol època de l’any.

- El color violat del crepuscle del matí. Exactament el de les 6h10 min. la primera setmana de juny. No surt a cap pantone. Només al cel d’aquella hora.

- Els ulls dels meus fills quan els llegeixo El Cosmos. Oberts com a plats, a punt d’interrompre en qualsevol moment per preguntar, per fer notar alguna reflexió seva. Boníssims!

- Les pintures de Lita Cabellut. Descobrir-la un dia. Flipar amb la seva biografia. Enamorar-me dels seus quadres. Assabentar-me’n al dia següent que exposa aquesta tardor per primera vegada a Barcelona. Agendada queda.



- Per cert, la tardor, la tardor, la tardor. Les catifes de colors que moren amb fulles al terra. Els graus que refresquen l’aire. La llum de la tarda que marxa. Els nous projectes. Les piles carregades. La calma que torna. Diria que és l’estació que més descric als meus escrits. 

- El raïm negre a la tardor. I ja la deixo.

- Crear un personatge de ficció per a un dels meus llibres i que de sobte m’aparegui de morros una tarda pel carrer. Amb els mateixos trets, la mateixa forma de moure’s, la mateixa edat, els mateixos orígens, el mateix somriure, el mateix accent. Com sortit directament de la pàgina 90. Em va passar abans d’ahir.

- Els divendres tarda. Anar sense presses. La compra a la carnisseria del poble. Que bo tot. La copa de vi mentre preparo el sopar. La sensació de deixar-me anar i reordenar la vida el cap de setmana.

- Els documentals de la historiadora Mary Beard sobre Roma. Apassionants, didàctics, frescs i amb nervi. Gran BBC!