diumenge, 29 de setembre de 2019

Anne Sullivan, la professora que va donar el món a la Helen Keller

Quan l’escriptor anglès Charles Dickens tenia trenta anys va anar de visita a l’Institut Perkins per a cecs de Boston. Era l’any 1842. Allà va conèixer la Laura Bridgman, una nena sorda i cega que va fer grans avenços en la comunicació gràcies al mètode dactil.lològic emprat amb les mans. Va escriure sobre ella a les seves American Notes

Els seus sentiments socials i els seus afectes són molt forts, i quan està asseguda fent feina o a prop d’algun dels seus amiguets, es retira de la seva tasca a cada moment per abraçar-los i petonejar-los amb una serietat i calidesa que resulten commovedores. Tan forta sembla la tendència natural del pensament a posar-se el vestit del llenguatge, que sovint es posa amb el llenguatge dels dits, lent i tediós com és. Però és només quan està sola que està callada, perquè si s’adona de la presència d’algú al seu voltant, es mostra inquieta fins que pot seure’s amb ell, agafar la seva mà i conversar-hi una estona per mitjà d’un senyal. 

Helen Keller de nena i la professora Anne Sullivan, el 1888

Uns quaranta cinc anys després, aquelles American Notes arribaven a la casa del propietari del diari Tuscumbian North Alabama, l’Arthur Keller, ex-capità de l’exèrcit confederat. Estava casat en segones núpcies amb la Kate Adams, una dona vint anys més jove que ell, culta i filla de militar. És en aquest punt on comença la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, un remake d’aquella de l’any 1962 que va obtenir un parell d’Òscars. La vaig veure l’altre dia no sense fer-me un fart de plorar. Sovint hi ha coses que se’m queden a la memòria com adormides però de manera latent, com si d’alguna manera no em deixessin descansar fins a treure’n l’entrellat del tot. Vaig sentir parlar de la Helen Keller fa més d’un any al doctor Mario Alonso Puig durant una de les seves xerrades. La citava com a exemple de superació i em va cridar l’atenció aquella frase amb què l'americana va respondre a un periodista cap al final de la seva vida, quan li va preguntar: senyoreta Keller, hi ha alguna cosa pitjor que ser cega? Sí, és pitjor poder veure i no tenir una visió, perquè com veiem el nostre futur determina el nostre present. 

Xerrant de gent gran i de dones exemplars l’altre dia al despatx, em va venir al cap aquesta dona. El circuit sinàptic es posava en marxa de nou i reprenia la biografia d’aquesta escriptora nascuda el 1880 a Tuscumbia, Alabama, i que amb dinou mesos d’edat va patir unes fortes febres escarlatines (hi ha qui diu que podria haver estat una meningitis), que li van provocar la pèrdua de la visió i de l’oïda, i per consegüent, també de la parla. La Helen va estar uns anys sumida en una absoluta i total foscor, i en un absolut i total silenci, que li provocaven un continu malestar que expressava a través d’atacs de ràbia i d’ira. Havent llegit el relat de Dickens i esperançada, la seva mare va decidir posar-se en contacte amb l’Institut Perkins per a cecs perquè busquessin una institutriu per a la nena que caminava a palpentes per la granja on vivien. Ja aleshores la mare havia tingut un segon fill, encara de mesos quan apareix a la biografia la gran artífex de la futura vida d’aquella nena: l’Anne Sullivan. 

Els pares de l’Anne Sullivan van fugir de la Gran fam irlandesa de mitjans del segle dinou i van emigrar cap als Estats Units. L’Anne va néixer quan ja vivien a Massachussets, l’abril del 1866. A la pobresa i la fam, s’hi va afegir la mala salut, i quan l’Anne tenia cinc anys va contraure tracoma, una malaltia que va lesionar seriosament la seva vista deixant-la gairebé cega. Dos dels seus quatre germans van morir d’infants i malgrat que la mortalitat infantil era en aquells temps molt corrent, no puc deixar de pensar en el dolor de les mares que patien aquelles pèrdues i com les remuntaven tenint encara més descendència. És impressionant la força i l’instint de supervivència que tenim els humans. Malauradament la tuberculosi va afectar la seva mare, que va estar malalta un temps fins que va morir quan la nena tenia només vuit anys. Incapaç de tirar endavant amb els fills, el seu pare va enviar-los a una casa de caritat, la Tewksbury Almshouse, on pocs mesos després també va morir el germà gran de l’Anne, afectat també per una branca de la tuberculosi que comença als malucs. L’oportunitat li va arribar als catorze anys, el dia que membres d’una comissió especial per a cecs van visitar Tewksbury, i la noia no va parar de seguir el grup fins a poder parlar amb ells i convèncer-los que la portessin a una escola d’educació especial. Així va ser com, el mateix any que naixia la Helen Keller, el 1880, una adolescent Anne Sullivan ingressava a la Perkins School per a cecs, a la vegada que es va anar sotmetent a diverses operacions per millorar la seva escassa visió. A l’escola va patir la humiliació d’alguns dels seus companys, a causa de la manca de modals i la ignorància amb què va entrar, però allò, lluny de desanimar-la va suposar un repte per a ella, i aviat destacaria com l’alumna més brillant de l’escola. L’any que en feia vint, es va graduar amb honors, i va ser l’encarregada de fer el discurs de graduació l’any 1886. Estant a l’escola va aprendre i treballar, juntament amb la mateixa Laura Brindgman, l’alfabet manual per a cecs i sords. Experiència que li serviria perquè uns mesos després, el març del 1887, el director de la Perkins la requerís per a la feina d’institutriu de la Helen Keller. 

La Helen Keller tenia llavors set anys i l’únic llenguatge que sabia era que si l’apartaven volia dir que marxés i si l’agafaven del braç que s’apropés. L’Anne Sullivan, amb molta paciència, va començar a guiar la seva alumna fent-li tocar objectes (una nina, una cullera, un got, la llana, un vestit) per associar-los a paraules mitjançant el llenguatge dactil.lològic. Per a un millor aprenentatge va aïllar-la durant unes setmanes de la seva família i va ser durant una lliçó, en què la jove professora va fer-li tocar amb una mà l’aigua que corria d’una font, mentre amb l’altra mà li lletrejava amb els dits la paraula Water, que la Helen va connectar el concepte del llenguatge de signes amb els objectes que l’envoltaven. Aquell mateix dia va poder dir (amb les mans) mare, pare, mestra i t’estimo. 

Gràcies a la instrucció de Sullivan, Keller va aprendre a prop de 600 paraules, així com les taules de multiplicar, i també a llegir amb l’alfabet Braille en qüestió de mesos. Aviat arribarien les notícies de l’èxit de Sullivan a l’escola Perkins, que va escriure informes per assentar-se com a institució de referència. Això va arribar a oïdes del Thomas Edison, del Graham Bell i del Mark Twain, que van voler trobar-se amb la Helen. Va ser gràcies a aquest últim que va conèixer el magnat del petroli Henry Huttleston i la seva dona, Abbie, qui, en no poder els pares de la Helen seguir pagant els seus estudis, van finançar el seu pas per la universitat de Harvard. Allà es va llicenciar en lletres i a banda de l’anglès també va aprendre alemany i francès. Més tard es va convertir en una oradora i autora de diversos llibres, gran defensora de les persones amb discapacitat. Es va unir al partit socialista i va escriure i fer campanya a favor de la classe treballadora, a banda de conèixer nombroses personalitats entre els quals el president d’Estats Units John F. Kennedy. 

En un moment de la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, entre llàgrimes de desesperació i davant la irascibilitat de la nena que no entén la foscor i el silenci que la turmenten, l’Anne Sullivan li diu: si et pogués donar una paraula, una sola paraula, tindries el món per a tu! Doncs el va aconseguir. 

Ara penso en Charles Dickens i aquelles notes, i la importància d'allò que queda en els llibres, que no ho és tot, però mireu, és molt. 

Helen Keller llegint els llavis


L’Anne Sullivan va morir el 1936, als 70 anys. La Hellen Keller l’1 de juny del 1968 als 87 anys. Estan enterrades una al costat de l’altra a la Catedral nacional de Washington.

dijous, 19 de setembre de 2019

casta diva


emocionar-me escoltant la Callas ara que s’acaba l’estiu 

queda tota una vida rere el seu cant sostingut

diuen que trista en amors

gloriosa en l’èxit.

el cel il·lumina a tots per igual 

però el blau mai és el mateix, veritat?

avui travessava el carrer vell i pensava en totes aquelles vides

faltades que ja no hi són. 

Me les recordaven les façanes quietes, d’obra vista i repintades

Intactes. 

I el vi dolç que m’hauria agradat seguir compartint amb elles.

És meravellós que aquesta tarda torni Bellini amb la Callas,

pensava que era cosa de les fulles seques que em recorden

que ja està aquí la tardor.



dimarts, 10 de setembre de 2019

la venus esgarrada



Londres, 1914. 

A la sala 30 de la National Gallery s’exposa La Venus del espejo del Diego Velázquez. Una sufragista, de cognom Richardson va entrar i va esgarrar la tela a cops de destral. Set talls entre les espatlles i la seva figura. Havien arrestat la fundadora de tot aquest moviment, l’Emmeline Pankhurst i “volia destruir la imatge de la dona més bella de la mitologia com a protesta contra el govern perquè han destruït la dona més bella de la història moderna”, va al·legar davant del tribunal. Li van caure sis mesos de presó. 

Velázquez la va pintar als voltants del 1650, i va ser el 1918 que van donar el dret de vot a les dones majors de 30 anys a Anglaterra. La Mary Richardson no suportava, va dir, com contemplaven els homes bocabadats la Venus nua. 

Dubto que s’hagués aturat ella a contemplar-la per un instant. Si ho hagués fet, la destral li hauria caigut de les mans. 



dilluns, 9 de setembre de 2019

un petit break

Ahir vaig anar a Barcelona a entregar la meva darrera novel·la al meu editor. Més ben dit, al meu futur editor, que ho serà quan me la publiqui. Estava a la setmana del llibre en català presentant altres autors. Vaig anar-hi en tren, des de Llinars fins a Passeig de Gràcia, i després caminant sota el sol i uns cúmulus amenaçant sobre edificis modernistes immaculats i botigues de luxe del Passeig. L’únic intacte als meus ulls d’aquell recorregut fins l’avinguda de la Catedral era El Corte Inglés de plaça Catalunya, i va ser -per contradictori que sembli- com una alenada d’aire fresc. Una mena de retrobament amb la meva joventut. Vaig respirar fons entre tant de turista fent-se selfies inútils en aquell decorat que els importava un rave. Potser serien més feliços amb un croma verd i incorporant-hi la imatge de la ciutat del món a mostrar. I aquells forçats somriures mentre se la fan, després els deixen anar de cop, com si la possibilitat de perdre el mòbil durant el trajecte els aboqués a una infelicitat perpètua. Vaig veure una noia mentre esperàvem a passar el semàfor de Fontanella amb un mòbil per anell, la joia més preuada. No em vaig fregar els ulls per no treure’m la ratlla negra que m’havia pintat, però ho vaig haver de mirar fins a tres vegades. Després, ja a l’avinguda, vaig passar ràpid per les casetes muntades, i vaig veure noms i cares d’alguns editors que m’havien rebutjat les anteriors novel·les, i si em van veure, ells, tampoc em van reconèixer, perquè la resposta va ser via e-mail i no coneixien la meva cara ni el meu cos ni el meu caminar ni la meva veu ni la meva conversa. I segurament tampoc el meu nom, Jèssica Roca. Vaig assegurar-me primer de trobar el lloc on havia quedat, però vaig arribar amb temps i vaig anar a fer una cervesa al Cafè d’en Victor. 7 euros amb vuit olives farcides d’anxova. Més l’euro que li vaig donar a un cantant que amenitzava el carrer amb cançons del Serrat. Veia, des de la terrassa asseguda, la façana de la Catedral per un carreró que donava a la plaça. I vaig pensar que també es mantenia intacte quan el vaig travessar, però tornaven a aparèixer els somriures falsos davant dels seus mòbils i pensava si sabrien qui era en Joan Manel Serrat, i si escoltaven potser algunes de les seves lletres coneixerien en cinc minuts molt més de la Barcelona autèntica que no en la setmana del tourist tour feta per plantificar-la a l’instagram. Si s’adonaven dels núvols era només per decidir quin dels filtres faria el cel més impressionant per a la següent foto. Fa xafogor, acabarà plovent, anava pensant. Entre acte i acte, vaig deixar-li la novel·la i uns carquinyolis de Sant Antoni a l’editor després de saludar-nos ràpidament, em va convidar a quedar-me a dinar però vaig preferir marxar perquè l’acompanyava més gent i així deixar-lo descansar durant l’escassa hora que tenia de pausa. Queien quatre gotes. Ja xerrarem amb més tranquil·litat i a seguir amb Bukowski, em va dir. Porto el “Ruiseñor, deséame suerte” al bolso, a veure si me la dóna! Vaig dir-li. Vaig anar llegint els seus poemes durant tot el trajecte d’anada i tornada. Són fragments de vida, en realitat, i com les cançons d’en Serrat, diuen més que molts dels poemes amb rima i paraules supèrflues que corren avui dia. Bé, que han corregut sempre, perquè això sempre ha passat. Aixecava la vista de tant en tant, mentre era llegint, ara mirava les ungles d’aquella noia negra tan perfectament pintades a la francesa, de beige i groc fosforescent. Portava música a les orelles i mirava al no res, molt seriosa. Ara la bicicleta d’aquell marroquí que cau al mig del vagó i que recull sol·lícit. Ara aquell patinet elèctric que porta doblegat aquell noi del poble que ha pujat a Llinars. Baixa al Clot. Ara dues parelles tradicionals que tornen de vacances amb els seus fills petits. Les nenes fan jocs de mans i canten en castellà en la calle 24, però les mares estan de morros. Mira-les -diuen els pares- com si no s’haguessin barallat gens en totes les vacances! Intueixo mala maror entre les dones. Descarreguen les maletes i baixen a Montmeló sense dirigir-se la paraula entre elles. Els homes havien fet algun comentari de futbol. Trencaven el gel. Ja no tornen a anar més de vacances plegats. Al matí havia llegit un relat de Las campanas no doblan por Nadie, un de tints surrealistes en què C.B. confon els humans amb els porcs i una fan aspirant a escriptora li declara que en realitat és una rata i que han vingut a envair el món dels humans. Vaig riure en aquest punt, i ho fa sovint en aquests relats que ratllen l’absurd al final, però qui diu que la realitat no ho és d’absurda? En resum és aquest el missatge que vol transmetre Bukowski. A tot això, i entre tants relats i poemes d’ell he pensat que faré un break de les seves lectures, perquè com a ell l’alcohol, poden acabar emborratxant-te el cervell. I això és un assaig. Si algun dia arriba a mans de la Black Sparrow Press o la City Light Books, estic segura que m’entendran i potser, amb una mica de sort, me’l publicaran.






*Escrit incorporat a l'assaig que escric del poeta i escriptor americà "Notes mentre llegeixo Bukowski".

dissabte, 7 de setembre de 2019

phillipe's, 1950



Phillipe’s és un antic 

Cafè a la sortida del carrer Alameda

Just al nord-est de 

L’oficina central de correus.

Phillipe’s obre a les 5 de la matinada

I donen cafè

Amb llet i sucre

Per 5 centaus.


A primera hora del matí

Els vagabunds baixen de Bunker Hill,

Com solen dir, 

“a genollons”.

A Los Ángeles les nits 

Arriben a ser molt

Fredes.

“Phillipe’s -diuen-,

És l’únic lloc on 

No ens emprenyen.”


Les cambreres tenen una edat 

I la majoria dels vagabunds

També.


Passa’t-hi algun 

Matí a primera hora.


Per 5 centaus 

Es poden veure els rostres mes bells 

De la ciutat. 


Phillipe's, 1950, Charles Bukowski.



He trobat el web del Phillipe’s. Encara està al carrer Alameda. "Since 1908", s’enorgulleix de ser el restaurant més antic de Los Angeles. I llegint la seva especialitat m’ha fet venir gana, gana de debò. El seu entrepà francès es farceix amb carn rostida de porc, vedella, be, gall d’indi o pernil i després se submergeix sencer amb el suc de la mateixa carn rostida. El fundador del restaurant va ser el Phillipe Mathieu, que va emigrar el 1901 des de París a Nova York tot i que aviat es desplaçaria fins a Los Angeles. Diuen que la invenció del french dipped sandwich va ser un accident. Al Phillipe se li va caure l’entrepà a la salsa sense voler però el policia que li ho havia demanat tenia pressa i gana, i va dir-li que no importava, que se’l menjava igualment. Sense esperar-s’ho, va agradar-li tant que l’endemà va anar acompanyat de tota la brigada policial perquè els fes aquell entrepà submergit tan bo. Al Phillipe’s es fan, es venen i es mengen gairebé un milió d’entrepans l’any. Estaria bé anar-hi algun dia, tot i que em decanto més cap al migdia, que em cau millor l’entrepà. 





*El poema forma part del poemari What matters the most is how well you walk through the fire, traduït per l’Eduardo Iriarte al castellà i que em va regalar durant l’entrevista que li vaig fer a l’Starbucks de la Gran Via de Barcelona el 5 de setembre del 19. Lo más importante es saber atravesar el fuego va quedar finalista al Premi Nacional de Traducció l'any 2004.