diumenge, 29 de setembre del 2019

Anne Sullivan, la professora que va donar el món a la Helen Keller

Quan l’escriptor anglès Charles Dickens tenia trenta anys va anar de visita a l’Institut Perkins per a cecs de Boston. Era l’any 1842. Allà va conèixer la Laura Bridgman, una nena sorda i cega que va fer grans avenços en la comunicació gràcies al mètode dactil.lològic emprat amb les mans. Va escriure sobre ella a les seves American Notes

Els seus sentiments socials i els seus afectes són molt forts, i quan està asseguda fent feina o a prop d’algun dels seus amiguets, es retira de la seva tasca a cada moment per abraçar-los i petonejar-los amb una serietat i calidesa que resulten commovedores. Tan forta sembla la tendència natural del pensament a posar-se el vestit del llenguatge, que sovint es posa amb el llenguatge dels dits, lent i tediós com és. Però és només quan està sola que està callada, perquè si s’adona de la presència d’algú al seu voltant, es mostra inquieta fins que pot seure’s amb ell, agafar la seva mà i conversar-hi una estona per mitjà d’un senyal. 

Helen Keller de nena i la professora Anne Sullivan, el 1888

Uns quaranta cinc anys després, aquelles American Notes arribaven a la casa del propietari del diari Tuscumbian North Alabama, l’Arthur Keller, ex-capità de l’exèrcit confederat. Estava casat en segones núpcies amb la Kate Adams, una dona vint anys més jove que ell, culta i filla de militar. És en aquest punt on comença la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, un remake d’aquella de l’any 1962 que va obtenir un parell d’Òscars. La vaig veure l’altre dia no sense fer-me un fart de plorar. Sovint hi ha coses que se’m queden a la memòria com adormides però de manera latent, com si d’alguna manera no em deixessin descansar fins a treure’n l’entrellat del tot. Vaig sentir parlar de la Helen Keller fa més d’un any al doctor Mario Alonso Puig durant una de les seves xerrades. La citava com a exemple de superació i em va cridar l’atenció aquella frase amb què l'americana va respondre a un periodista cap al final de la seva vida, quan li va preguntar: senyoreta Keller, hi ha alguna cosa pitjor que ser cega? Sí, és pitjor poder veure i no tenir una visió, perquè com veiem el nostre futur determina el nostre present. 

Xerrant de gent gran i de dones exemplars l’altre dia al despatx, em va venir al cap aquesta dona. El circuit sinàptic es posava en marxa de nou i reprenia la biografia d’aquesta escriptora nascuda el 1880 a Tuscumbia, Alabama, i que amb dinou mesos d’edat va patir unes fortes febres escarlatines (hi ha qui diu que podria haver estat una meningitis), que li van provocar la pèrdua de la visió i de l’oïda, i per consegüent, també de la parla. La Helen va estar uns anys sumida en una absoluta i total foscor, i en un absolut i total silenci, que li provocaven un continu malestar que expressava a través d’atacs de ràbia i d’ira. Havent llegit el relat de Dickens i esperançada, la seva mare va decidir posar-se en contacte amb l’Institut Perkins per a cecs perquè busquessin una institutriu per a la nena que caminava a palpentes per la granja on vivien. Ja aleshores la mare havia tingut un segon fill, encara de mesos quan apareix a la biografia la gran artífex de la futura vida d’aquella nena: l’Anne Sullivan. 

Els pares de l’Anne Sullivan van fugir de la Gran fam irlandesa de mitjans del segle dinou i van emigrar cap als Estats Units. L’Anne va néixer quan ja vivien a Massachussets, l’abril del 1866. A la pobresa i la fam, s’hi va afegir la mala salut, i quan l’Anne tenia cinc anys va contraure tracoma, una malaltia que va lesionar seriosament la seva vista deixant-la gairebé cega. Dos dels seus quatre germans van morir d’infants i malgrat que la mortalitat infantil era en aquells temps molt corrent, no puc deixar de pensar en el dolor de les mares que patien aquelles pèrdues i com les remuntaven tenint encara més descendència. És impressionant la força i l’instint de supervivència que tenim els humans. Malauradament la tuberculosi va afectar la seva mare, que va estar malalta un temps fins que va morir quan la nena tenia només vuit anys. Incapaç de tirar endavant amb els fills, el seu pare va enviar-los a una casa de caritat, la Tewksbury Almshouse, on pocs mesos després també va morir el germà gran de l’Anne, afectat també per una branca de la tuberculosi que comença als malucs. L’oportunitat li va arribar als catorze anys, el dia que membres d’una comissió especial per a cecs van visitar Tewksbury, i la noia no va parar de seguir el grup fins a poder parlar amb ells i convèncer-los que la portessin a una escola d’educació especial. Així va ser com, el mateix any que naixia la Helen Keller, el 1880, una adolescent Anne Sullivan ingressava a la Perkins School per a cecs, a la vegada que es va anar sotmetent a diverses operacions per millorar la seva escassa visió. A l’escola va patir la humiliació d’alguns dels seus companys, a causa de la manca de modals i la ignorància amb què va entrar, però allò, lluny de desanimar-la va suposar un repte per a ella, i aviat destacaria com l’alumna més brillant de l’escola. L’any que en feia vint, es va graduar amb honors, i va ser l’encarregada de fer el discurs de graduació l’any 1886. Estant a l’escola va aprendre i treballar, juntament amb la mateixa Laura Brindgman, l’alfabet manual per a cecs i sords. Experiència que li serviria perquè uns mesos després, el març del 1887, el director de la Perkins la requerís per a la feina d’institutriu de la Helen Keller. 

La Helen Keller tenia llavors set anys i l’únic llenguatge que sabia era que si l’apartaven volia dir que marxés i si l’agafaven del braç que s’apropés. L’Anne Sullivan, amb molta paciència, va començar a guiar la seva alumna fent-li tocar objectes (una nina, una cullera, un got, la llana, un vestit) per associar-los a paraules mitjançant el llenguatge dactil.lològic. Per a un millor aprenentatge va aïllar-la durant unes setmanes de la seva família i va ser durant una lliçó, en què la jove professora va fer-li tocar amb una mà l’aigua que corria d’una font, mentre amb l’altra mà li lletrejava amb els dits la paraula Water, que la Helen va connectar el concepte del llenguatge de signes amb els objectes que l’envoltaven. Aquell mateix dia va poder dir (amb les mans) mare, pare, mestra i t’estimo. 

Gràcies a la instrucció de Sullivan, Keller va aprendre a prop de 600 paraules, així com les taules de multiplicar, i també a llegir amb l’alfabet Braille en qüestió de mesos. Aviat arribarien les notícies de l’èxit de Sullivan a l’escola Perkins, que va escriure informes per assentar-se com a institució de referència. Això va arribar a oïdes del Thomas Edison, del Graham Bell i del Mark Twain, que van voler trobar-se amb la Helen. Va ser gràcies a aquest últim que va conèixer el magnat del petroli Henry Huttleston i la seva dona, Abbie, qui, en no poder els pares de la Helen seguir pagant els seus estudis, van finançar el seu pas per la universitat de Harvard. Allà es va llicenciar en lletres i a banda de l’anglès també va aprendre alemany i francès. Més tard es va convertir en una oradora i autora de diversos llibres, gran defensora de les persones amb discapacitat. Es va unir al partit socialista i va escriure i fer campanya a favor de la classe treballadora, a banda de conèixer nombroses personalitats entre els quals el president d’Estats Units John F. Kennedy. 

En un moment de la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, entre llàgrimes de desesperació i davant la irascibilitat de la nena que no entén la foscor i el silenci que la turmenten, l’Anne Sullivan li diu: si et pogués donar una paraula, una sola paraula, tindries el món per a tu! Doncs el va aconseguir. 

Ara penso en Charles Dickens i aquelles notes, i la importància d'allò que queda en els llibres, que no ho és tot, però mireu, és molt. 

Helen Keller llegint els llavis


L’Anne Sullivan va morir el 1936, als 70 anys. La Hellen Keller l’1 de juny del 1968 als 87 anys. Estan enterrades una al costat de l’altra a la Catedral nacional de Washington.

dijous, 19 de setembre del 2019

casta diva


emocionar-me escoltant la Callas ara que s’acaba l’estiu 

queda tota una vida rere el seu cant sostingut

diuen que trista en amors

gloriosa en l’èxit.

el cel il·lumina a tots per igual 

però el blau mai és el mateix, veritat?

avui travessava el carrer vell i pensava en totes aquelles vides

faltades que ja no hi són. 

Me les recordaven les façanes quietes, d’obra vista i repintades

Intactes. 

I el vi dolç que m’hauria agradat seguir compartint amb elles.

És meravellós que aquesta tarda torni Bellini amb la Callas,

pensava que era cosa de les fulles seques que em recorden

que ja està aquí la tardor.



dimarts, 10 de setembre del 2019

la venus esgarrada



Londres, 1914. 

A la sala 30 de la National Gallery s’exposa La Venus del espejo del Diego Velázquez. Una sufragista, de cognom Richardson va entrar i va esgarrar la tela a cops de destral. Set talls entre les espatlles i la seva figura. Havien arrestat la fundadora de tot aquest moviment, l’Emmeline Pankhurst i “volia destruir la imatge de la dona més bella de la mitologia com a protesta contra el govern perquè han destruït la dona més bella de la història moderna”, va al·legar davant del tribunal. Li van caure sis mesos de presó. 

Velázquez la va pintar als voltants del 1650, i va ser el 1918 que van donar el dret de vot a les dones majors de 30 anys a Anglaterra. La Mary Richardson no suportava, va dir, com contemplaven els homes bocabadats la Venus nua. 

Dubto que s’hagués aturat ella a contemplar-la per un instant. Si ho hagués fet, la destral li hauria caigut de les mans.