dimarts, 30 de juliol de 2019

apol.lo



No sé què tenen les sortides i les postes de sol que ens atrauen tant. Són com la joventut còsmica. Ardents, belles i fugisseres. I la resta del cel ja pot quedar blau uniforme, o tacat de petits núvols grisos al nostre darrere, que no girarem el cap. Instant de culte, si ho pensem bé. Allà fixa, entre les variacions de l’heli i l’hidrogen, deixarem la nostra mirada. Hipnotitzats per la bellesa del gran Apol.lo.

dimecres, 24 de juliol de 2019

fistful of love

Parets del Vallès, 24⁰ C a l’oficina, 11 del matí. 

Ens arriba el brunzit del motor dels cotxes de competició que donen voltes al circuit des d’ahir. Tinc l'A. asseguda dues taules més enllà. Es gira i la sento: Hosti tu! El meu jefe és el millor profe d’anglès que tinc. Em giro i li dic: per? Mira la pantalla i em diu: FISTFUL, no ho havia escoltat mai. L'A. va estudiar l’últim any de carrera a Carolina del Nord, té un bon anglès amb un marcat accent de Sabadell. Però és cert que cada vegada que descobreix una nova paraula ja sigui en anglès o en francès, ho fa saber meravellada. L’altre dia em va cridar perquè m’acostés fins el seu ordinador. Mira, mira, no havia vist mai aquesta expressió: TANT PIS! La veritat és que jo tampoc. Després d’una operació comercial frustrada i d’uns quants encreuaments d’e-mails, el distribuïdor de Casablanca li responia amb un QUÈ HI FAREM! Se la veia satisfeta. No pel resultat del no-negoci en sí, sinó per l’adquisició d’una nova paraula en el seu diccionari francòfon.

Tornant a les 11 del matí d’avui, als 24 graus i al brunzit dels motors entrant pels vidres fumats de les finestres, abans que em tornés el significat li he respost emocionada: ah, sí! ja sé que vol dir fistful: GRAPAT! Ella, al mateix temps, assentia perquè ja ho havia buscat per internet, tancant el puny enlaire en un gest molt llatí de donar significat a les coses amb les nostres mans. Hem rigut les dues. I saps per què ho sé? He seguit. Per una cançó que és una passada dels Antony & the Jonhsons que es diu Fistful of Love. (D’aquí la meva emoció). Ah sí? Ara que ho dius, mai hem parlat de música amb el meu jefe. M’ha dit l'A. Doncs per començar ja tens una bona excusa amb aquesta cançó, rock simfònic del bo. I ara que ho parlem, avui me la posaré, que fa molt que no l’escolto. Després l'A. ha seguit callada la resta de les hores, com sol estar sempre, tret que descobreixi una nova paraula i ens ho faci saber meravellada.



(Fistful of Love és una cançó de desamor de l’artista nord-americà Antony and the Johnsons que va treure l’any 2005 amb l’àlbum I’m a bird now, i que vaig descobrir gràcies a La vida secreta de les paraules de la Isabel Coixet.)

dissabte, 20 de juliol de 2019

the yellow mail

Segurament tindria un bloc que anomenaria The Yellow mail. Si visqués avui, Henri Charles Bukowski tindria un bloc com la meva Bústia groga. Enviaria a prendre pel sac totes les publicacions retrògades i encotillades, carents de personalitat i autòmats sota la pàtina uniforme -en extrem- que s'expandeix avui per les xarxes virtuals. Tendeixo a ofegar-me en els espais plens de gent, trens, aeroports, concerts que poc freqüento, i així en tots els llocs on hi conflueix molta gent que desconec. Potser per això m'he donat poc a conèixer entre la massa crítica de lectors als Països Catalans. Mica en mica s'omple la pica, deia la dita. Suposo que a Buk li passaria una cosa semblant, és difícil de saber, el que sí crec és que moltes de les seves reflexions les penjaria a The Yellow mail i tindria milers de seguidors. Los Ángeles per a Li Po, és un bell relat d'una suposada trobada entre ell -Charles Bukowski- i un dels seus poetes preferits, el xinès nascut al segle VIII, Li Po, al famós Musso's de la ciutat californiana. Deliciós i imaginatiu i al final de tot, d'un reflexiu que esborrona.

El que està fora de nosaltres no és, ni de lluny, tan important com allò que tenim dintre, tot i que per descomptat, hem de viure amb el que queda fora nostre.

Jo, en canvi, preferiria no conèixer el poeta mort, em refereixo a Miquel Martí i Pol, el meu preferit. Ell tenia la seva pròpia família, els seus amics, amors, angoixes i tribulacions, tan uniformes com les meves, com les nostres. La mica que em pertany d'ell, és la que ens va deixar a través dels seus poemes. I així ho prefereixo.

I tot això he pensat mentre llegia aquest petit relat al "quadern tacat de vi."



*Nota escrita avui des del mòbil.