diumenge, 26 de gener de 2020

llençols estesos

Un llençol estès sempre serà un llençol estès. Em refereixo a la quietud i la cadència lenta del vent onejant-lo. Al resplendor dels raigs solars impactant sobre el seu blanc òptic. No vull un altre cotó ni canviar les hores en què onegen a la sissí com si les dècades no passessin. Plegar els llençols era una tasca de dos. Després de recollir-los, ma mare sempre ens demanava que l'ajudéssim amb els primers plecs. Ens cridava pel nostre nom perquè hi anéssim. Esteníem els braços i en fèiem un primer plec, després agafàvem les puntes i en fèiem un altre per acabar ajuntant-lo i passar-se'l a ella, que hi donava els dos plecs finals. 

Hi ha gent que li dóna poca importància a aquestes coses. Vull dir als llençols i al seu balanceig mut a l'estenedor els caps de setmana a la terrassa. Perquè és el cap de setmana que es fa el canvi. Ara no es veuen estenedors als edificis, fan lleig a la fisonomia de les ciutats. Com menys estenedors, més civilitzats, sembla. Mostren la part més íntima de les llars. Però a mi m'agrada aquella espera pausada de les nostres peces eixugant-se a la intempèrie, i l'olor de net que desprenen quan t'hi acostes. 

Em recorden, aquells llençols estesos, al pati de la casa del carrer Mogent. A les tardes del diumenge, quan ja ens havíem menjat la rebosteria que havia portat la tieta Cèlia i s'acomiadava amb dos petons per agafar el tren de tornada cap a Barcelona. I al meu pare acabant de trencar el son a la cadira del menjador, el cop de cap just per anar a la cuina i posar-se el Carrusel Deportivo. I al cel blau, blau a sobre del pati i les vies del tren. Després ja s'havien eixugat i els plegàvem en parella, amb la meva mare quan ens cridava. 



Cap comentari:

Publica un comentari