dimecres, 30 de maig de 2018

retrat d'agost



Aquesta foto se la vaig fer al meu fill Llibert un agost de farà quatre anys als llacs d’Skanderborg, Dinamarca. Té la llum del matí perfecta. Però si per una cosa m’encanta és perquè és l’expressió gràfica de la felicitat i espontaneïtat en un nen.

diumenge, 27 de maig de 2018

el collaret d'àguedes verdes

Tinc un collar d’àguedes verdes que em va regalar la meva mare fa uns anys. A vegades me’l poso a l’hivern, al damunt d’un suèter de coll alt negre. Altres me’l col·loco al voltant del coll nu, acompanyant les bruses de cotó blanques que duc a l’estiu o la primavera. Avui me l’he posat i m’ha recordat el cel negre sota les estrelles d’una nit d’estiu. 

No és exactament el collar qui me l’ha recordat. A les 8 he sortit a comprar unes ensaïmades amb cabell d’àngel per esmorzar. A la meva mare li agraden especialment les que fan a Can Lleí, i li he preparat un cafè amb llet per acompanyar. Mastega a poc a poc perquè li costa molt empassar-se el menjar però finalment s’ho ha menjat tot. Està gran, i trista per la recent mort del meu pare. Es deixa endur sense esma i el record dels avantpassats és constant en cadascuna de les frases que diu. Quan s’és jove un projecta el seu futur sobre uns objectius a assolir, als vuitanta la vida s’articula bàsicament sobre el passat amb què l’has construïda. Em parla dels dinars a Riells del Fai quan jo encara no havia nascut. Allà on havia anat a tocar el piano el teu tiet. Tancàvem la botiga, fèiem els paquets amb el menjar i cap allà que ens en anàvem. Després, quan va morir la teva àvia ja vam deixar d’anar-hi, perquè si hi havia algun de petit se’l podia deixar a ella, i amb aquella riera que hi havia allà s’havia de vigilar molt amb els nanos. Ja es divisa el mar quan també recorda la tieta Cèlia i el tiet Eduard. Era molt petita i les imatges no s’aturen. 

Me’l va regalar una de les vegades que estant a casa dels meus pares em va cridar perquè pugés a la seva habitació. Ella es vestia mentre obria el joier i em deia, té, si t’agrada algun d’aquests emporta-te’l, jo no me’ls poso mai. I entre molts de bijuteria vaig triar el de les pedres d’àgueda verda. Aquest vespre tornant de Granollers el duia posat, definitivament és el meu collaret preferit. Mentre col·locava quatre coses de la compra al rebost, sonava la Sara Pi. Des d’aquella nit d’agost de fa quatre anys que no l’escoltava. I he vist de nou el cel negre ple d’estrelles sobre un passat plàcid. 

El mar està mogut, oneja amb força i el vent és molest. Trobo que fa fred, es plany la meva mare amb els ulls mig aclucats i encongida pel present encara torbador. Fem un cafè i l’aire segueix bufant, posa’t protecció que el sol pica encara que no ho sembli li dic. Sí, i les pells no són com quan un és jove, em diu mentre li unto els braços amb la crema. Has de mirar de tenyir-te els cabells a la perruqueria, si no se’t faran malbé, jo me’ls vaig tenyir per ton pare... no li agradava que anés amb els cabells blancs, en canvi ell els hi portava. L’aire és més suau, com si volgués acompanyar el seu pensament ple de nostàlgia. Mirem el mar una llarga estona. És estrany que l’aigua del mar s’aguanti amb tota la volta que dóna la Terra, oi? És per la gravetat, mama. A mi em fa molt de respecte el mar. I a mi també, li dic abans de fer el darrer glop de cafè.









diumenge, 20 de maig de 2018

i el temps de les cireres, també

La primera vegada que el vaig mirar vaig fer-ho de reüll. Les seves pàgines van quedar tancades durant anys a la prestatgeria i m’hi aturava, de tant en tant, per treure-li la pols del damunt i tornar-lo a desar ordenadament al costat d’altres llibres que m’interessaven més o que podien passar igual de desapercebuts als meus ulls. Va ser durant una d’aquestes vegades, mentre passava la baieta per damunt de les seves tapes dures, que li vaig prestar atenció. Vaig obrir-lo i em va capturar poderosament la descripció tan perfecta d’aquell respirar profund, sord, lent, últim alè de la mort. No vaig poder parar. Vaig consumir-lo en hores d’estiu i platja. Era “El Cant de la joventut” de la Montserrat Roig. Recordo emocionar-me especialment en acabar el preciós relat intitulat “Mare, no entenc els salmons”. Memòria i oblit, pèrdues injustificades per una cruenta guerra. I la terra que tot ho colga, literalment. Al final, quan vaig llegir que el va escriure el 1980 a Arsèguel, poble de l’Alt Urgell on he passat tantes i tan bones estones de la meva vida, no em va costar imaginar-me-la a la vora del riu Arsèguel, amb els pantalons arremangats fins als genolls i els seus peus envermellits pel fred, introduïts dins l’aigua glaçada i amb la mirada clavada sobre la força de l’aiguaneix a la primavera. És molt probable que el conte dels salmons que intercala tan bé en aquest relat se l’inspirés aquest riu, o almenys així m’agrada suposar-ho. 

Després, de la mà del Manel Teulé, van venir en forma de regal i format de butxaca. Va ser fa tres Sant Jordis, tot i que no els vaig llegir d’immediat perquè estava embardissada en la preparació de “Cinc dones de veritat”. I la vida que seguia, és clar. “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” és una frase de la pel.lícula Johnny Guitar, però també el títol d’un d’aquests llibres, un assaig magistral de la Roig sobre l’ofici d’escriure, que escric aquí en minúscules però que ella fa majúscul, almenys en tot el que he anat llegint d’ella. És com una compilació del perquè, del com, dels motius que la van portar a escriure, un testament en vida del seu recorregut com a escriptora, d'un bagatge cultural brutal i la seva voluntat de continuar amb l’ofici. Esfereeix pensar que ho va deixar escrit un any abans de la seva mort, als 45 anys. A vegades penso que les persones que són molt precoces en vida, ho són perquè presagien de manera natural el seu prematur final. 

El mateix any que va escriure el relat dels salmons a Arsèguel, la Montserrat Roig va marxar a Leningrad convidada per una editorial moscovita. Havia d’escriure un llibre de testimonis sobre el setge de la ciutat russa durant l’ocupació nazi. Es tracta de "L'agulla daurada". No recordo haver plorat tant amb cap altre llibre o pel.lícula, abans. Havia llegit sobre el tema en altres llibres d’història, d’aquells que reposaven a les prestatgeries juntament amb "El Cant de la joventut", però les xifres i les dades de morts, per esfereïdores que siguin, sempre es presenten fredes i despersonalitzades en aquest tipus d’exemplars. Em va colpir especialment la història del jugador d’escacs Piotr Romanovski, i com mal sobreviu -injustament, diu ell-, a la mort per fam i fred de les seves quatre joves filles durant el setge. Penso en el treball de camp, en la distància temporal (havien passat gairebé 40 anys d’aquell horror), també física i idiomàtica amb què es va trobar l’escriptora catalana i en la seva enorme capacitat d’empatització envers el patiment, amagat sota una pàtina de silenci dels supervivents que volien oblidar tot allò. Vaig quedar uns dies tocada, després de llegir-lo. 

Era desembre passat als seus inicis. Vaig passar un cap de setmana a Calafell. Després de fer un vermut visitava, amb ma germana gran, la casa del poeta i editor Carles Barral. Una caseta típica de pescadors enfront del mar, de les que ja no queden. Arraulida entre el formigó i les desenes de balconades que s’enlairen entre tants edificis alts. Entre esglaons desgastats pels anys i quatre cambres senzilles, n’hi havia una que feia de biblioteca. Hi entrava la claror sense sol del jardí interior de la casa, i a contrallum estaven les lleixes d’obra on s’aposentaven uns quants llibres. Vaig fer-hi una ràpida escombrada amb la vista i de sobte em vaig aturar en un de color rosat: era “El Temps de les cireres” de la Montserrat Roig, que en Barral tenia allà en versió castellana i edició de butxaca. Vaig pensar que si l’editor el tenia a casa seva seria perquè era un bon llibre i que algun dia me l’havia de llegir. 

La setmana passada me’l vaig baixar en e-book per llegir-me’l aquests dies. Acostumo a anar lenta i intercalar les meves lectures, que de vegades deixo estar si no em fan el pes. No és aquest el cas. Vaig començar-lo dimecres i em va atrapar des del primer segon aquell present immediat de la Natàlia, per anar teixint a través de la seva mirada canviada per dotze anys a l’exili, una història familiar, marcada pel context de la repressió franquista. M’ha capturat el detall de la quotidianitat, el retrat tan hiperrealista que fa de la seva època i fins i tot d’aquella que precedí la guerra civil, a través d’uns flash-backs, unes anades i tornades en el temps descrites de manera extraordinària en veu dels personatges que hi surten. 

És d’aquelles novel.les que en acabar-les penses que t’aniries a fer el vermut amb la protagonista, per xerrar una estona, que t’expliqui què se n’ha fet d’ella o com veu el present, i en acabar les olives i el darrer glop de cervesa, deixar-la fer, que continuï amb la seva vida. 

Però els grans novel.listes, com la Roig, saben que aquelles vides quedaran congelades entre unes línies mecanografiades. La de debò, la que es viu a fora, s’anirà consumint amb el pas indefectible del temps. 




diumenge, 13 de maig de 2018

portal número 17

Agafava el mòbil amb les dues mans i, tremolant, premia amb el dit polze per començar a gravar un missatge de veu: ‹‹ viiin, vine’m...›› pausava la parla i tornava a prémer: ‹‹a casssa, a buscar aara››. Allargava les esses com si s’hi volgués quedar i alentia les vocals, deformant-ne la seva claredat, esforçant-se per no esborrar el significat de les paraules que pronunciava. 

Mentre s’esperava, asseguda a la cadira de la cuina, la Joana retallava amb les tisores -encara tremolosa-, un sobre d’espessidor que barrejava amb el suc de poma. Després se’l prenia amb una cullera. La primavera era lenta com les paraules que sortien de la seva boca. Gairebé a punt de ploure. Sense un raig de sol per on dirigir el seu iris marró fosc. Al mòbil una notificació i un whats: ‹‹15 minuts i arribo, espera’m a la porta››. Abans d’arribar-s’hi, la Joana va fer una ullada a les prestatgeries de la seva habitació. Va pensar que, en tornar de l’hípica, llençaria els llibres d’expressió gràfica i disseny assistit per ordinador de l’últim curs. Se li esborronaven les lletres de les cobertes. Pensava, més aviat, en dissenyar una rampa d’accés al portal de casa per quan li calgués. Visualitzava el seu futur ràpidament, però vivia el present tan lentament com li deixava el seu cos. 

Es posava una samarreta de cotó grisa i unes malles de lycra abans de pentinar la seva mitja melena castanya. Es rentava la cara amb aigua freda i ja està. No necessitava res més. La seva pell encara era tibant i elàstica, però els moviments que l’acompanyaven fins al portal número 17 de casa eren limitats i encarcarats al seu pas. 

Mentrestant, jo era aturat al semàfor sense escoltar les notícies de la ràdio, que s’emetien en punt a les cinc de la tarda. Encara donava voltes a l’oferta de pre-jubilació que m’havien fet al matí i premia l’accelerador pensant que aquella seria la millor opció. ‹‹Pensa-t’ho bé, ara és un bon moment per tenir cura de la teva filla››. L’Esther m’enviava un altre whats: ‹‹he tret la carn del congelador per sopar. Quan plegui passaré per la farmàcia a buscar l’Avonex i el Novantrone per la Joana, ok? Petons!››. La vida se’ns havia tornat  forçadament funcional, en qüestió de dos anys. El diagnòstic va ser clar des d’un primer moment, des d’aquell primer símptoma de formigueig a les mans, i les lletres blanques i borroses de la pissarra de la universitat. 

- La medicació ajuda a endarrerir el procés degeneratiu de l’esclerosi, però la teràpia amb cavalls li pot anar molt bé, també. Reforça la musculatura de tot el cos i la connexió amb l’animal els ajuda a agafar confiança. Proveu-ho. 


S’esperava al portal número 17 a les cinc i deu en punt. Mirava al cel gris. Hi apareixia el meu Ford platejat. S’hi acostava arrossegant un peu i tremolant-li mig cos en amunt. 

- A partir d’aquest estiu podràs anar tantes vegades com vulguis, a passejar amb el cavall. M’han proposat la pre-jubilació, i demà els diré que sí. Ho tinc decidit. 

Els seus ulls marrons se li van envitrallar i em va abraçar fort. 

L’euga blanca restava immòbil, amb el cap cot i la cua només agitada lleugerament pel vent d’aquella tarda de maig que presagiava pluja. La Joana col·locava la bota a un dels estreps i s’enfilava a la sella, posant el peu dret a l’altre estrep amb determinació, com si ho hagués fet tota la vida. Li agradava sentir la pell calenta de l’animal, i el seu trot actiu i compassat la feien sentir segura i dinàmica. Caminava alt, no havia d’esperar ningú, li agradava la primavera des d’allà estant. 

Ara ja torna a ser maig i hem acabat d’enllestir la rampa d’accés al portal. L’euga blanca segueix immòbil, amb la cua mig agitada pel suau vent que presagia pluja. A la Joana li agrada anar-la a veure asseguda a la seva cadira, des d'on assegura escoltar el trot actiu i compassat de la primavera. 



dimecres, 2 de maig de 2018

kiss

Aquesta tarda, en posar les claus a l’estàrter del cotxe, ha començat a sonar l’elèctric Kiss del Tom Jones (en realitat del Prince). No sé quina mena d’associació fa el meu cap, però sempre el confonc amb el cantant Robert Palmer. Més que atenta a la cançó, m’he passat uns minuts concentrada en esbrinar quin n’era l’artista que la cantava. No podia tancar els ulls per condensar encara més el meu pensament, doncs estava conduint, però segons abans que s’acabés Kiss, he donat amb ell. TOM JONES. 

Recordava la seva imatge de cabells ondulats i pell bronzejada, la del vídeo que m’he posat de nou en arribar a casa. Després, googlejant només Tom Jones, m’ha aparegut aquesta fotografia i aquest trio. 




6 d’abril del 1968, Hotel Flamingo a Las Vegas. En Tom, la Priscilla i l’Elvis. Imagino que el rei del rock& roll era un admirador dels rellotges de polsera, pel que veig a la imatge, on se’l veu examinant-ne un que duia el cantant gal·lès. 

Aquella nit l’Elvis havia decidit, malgrat les reticències del seu mànager, anar a veure l’actuació en viu del conegut com a Tigre de Gales. Després de passar-ho bomba, es van saludar molt amistosament al backstage. La nit es deuria allargar d’alguna manera, però això ja no es veu a la foto. I allà tampoc va cantar el Kiss, que va versionar l’any 1994. Què bona és!


dimarts, 1 de maig de 2018

dos records i una reflexió


Recordo que llegint “Pregúntale al polvo” del John Fante, una de les coses que més em va impactar durant la novel·la va ser la descripció de la irrupció d’un terratrèmol a Los Ángeles. Enmig d’una història d’amor no correspost, detalla magistralment com un fenomen de la naturalesa engoleix els moments quotidians de tota la població de la gran ciutat. El terratrèmol -com als protagonistes del llibre- em va enxampar per sorpresa, sense adonar-me’n. Em va traspassar el sentiment de por que sentien els habitants de la ciutat californiana en aquells moments que corrien desesperats pels carrers devastats un dia dels anys 20 del segle passat. És evident que l’escriptor d’origen italià ho va patir en les seves pròpies carns en algun moment de la seva vida.



Fa temps vaig fer un escrit al meu primer blog on narrava com em va corprendre la inundació de l’octubre del 94, quan tornava en bus de la universitat. Recordo amb precisió el trajecte que em va portar des de Cerdanyola fins a Granollers i posteriorment a Montmeló, les vies tallades del tren, el Congost ja desbordant-se i casa meva amb tres metres d’aigua per sobre dels seus fonaments. I el sentiment d’impotència d’una noia de 19 anys, llavors. La cabina de telèfon s’engolia les monedes de 25 pessetes mentre jo tremolava, intentant contactar amb ma germana Susana perquè s’arribés fins a casa de pressa i corrents. Seria incapaç de recordar, en canvi, quines assignatures havia fet a classe aquell dia. Ni què havia esmorzat. Ni com havia arribat al matí fins a Bellaterra. La memòria és selectiva i primitiva en la realitat. Rescata de l’arxiu els instants de supervivència i n’esborra el que li és superflu, per habitual i reiteratiu. 

És tasca del novel·lista recuperar la flaire de la torrada acabada de fer de l’esmorzar, o l’atac de tos de la protagonista durant la classe d’història de l’economia. El professor va mig desmanegat en la seva cinquantena d’anys. I si hi posa l’orella, també escoltarà la Tracy Chapman a dins del bus, mentre observa atònita per la finestra el cabal del riu a punt de desbordar-se.