dijous, 26 de desembre del 2019

l'hivern de vivaldi

Si et donessin a triar un himne, quin seria? Una cançó

Podria ser aquella del Fistful of love de l’Antony

& the Johnsons

I no quedaria bé parlar de les orelles del teu pare

Quan ja no hi és

Però l’esperit dels morts és a les mans

A la veu, a la cadira, com s’asseia

I a les respostes ocurrents amb els ulls oberts com a plats.

La llum pot canviar d’un moment a un altre

I el blanc engoleix el sol

És una primavera estranya

Que s’ha colat a l’hivern

Ara que és Nadal

I els nens entren en aquella edat  també estranya

En què l’adult es cola en la infància

I es menja tota la innocència.

I l’adult preguntant-se què ha de fer

Perquè no tornarà a ser nen.

El temps engolint-se a ell mateix

Per tornar a ser temps.

I si canvies d’himne? És fàcil:

L’hivern de Vivaldi menjant-se

El Fistful of love. La vida.





dissabte, 21 de desembre del 2019

el llistat de telèfons

Avui a la feina em mirava un llistat de telèfons antic. Ens acaben de canviar la companyia telefònica i cap dels nous números coincideix amb els anteriors. De les persones que hi havia al llistat, més de la meitat ja no hi són. Alguns es van jubilar, altres els van acomiadar amb l’arribada de la crisi, també -pocs- van haver que van marxar de motu proprio. I n’hi ha que són morts. G.T. va morir per caure-li un llibre al peu. Devia ser com a mínim l’Ulisses de Joyce, perquè l’impacte li va provocar un vessament i el van haver d’operar. Enllitat, després d’uns quants dies, van indicar-li que es punxés l’heparina, però G.T. savi i cregut com era, va pensar que no li calia. Se li va fer un coàgul que li va taponar l’aorta i plass. S’ha acabat. Havia estat un dels directors de la planta. O.I. treballava al departament de comptabilitat quan li van oferir pagar-li 45 dies per any treballat amb l’arribada de l’ERO del 2009. Una pasta. Els ulls rodons com a plats sota les seves ulleres d’alta graduació. Va agafar els quartos i va plegar i el seu marit, que treballava al sector de la construcció es va quedar sense terrenys per excavar. Sense feina també. Vaig saber que després ella tampoc en trobava per molt que buscava. Ara deu tenir uns 55 anys, li he perdut la pista. I l’S.R. era un alemany amb una taca de naixement a la cara que tenia la forma d’un mapamundi i molt morada, les devia passar magres a l’escola perquè sempre es mostrava superb amb la resta de companys. L’anomenaven Xupa-xups perquè el seu cognom -alemany- tenia una sonoritat semblant a la de la marca de caramels. Era responsable de planificació. Va marxar a terres germàniques per prosperar professionalment. Quan l’he agafada, el primer que he vist a la llista era l’M.J., l’entregat i pencaire encarregat de magatzem que va morir de càncer de pulmó farà un any i mig. Era sord. Tinc a l’arxiu una fotografia amb ell un vespre, després d’un dinar de Nadal del departament, a la terrassa del Sagardi del Port de Barcelona, tots dos somrients i morts de fred tapats sota una manta de llana. Pobre M.J. Encara el recordo plantat davant la meva taula dient-me espantat que no sabien què tenia. No era un simple llistat telefònic. Sóc de llençar les coses, però aquest llistat el vull deixar a la cubeta d’acer del meu darrere. No em fa cap nosa. 

Avui hem baixat a la cuina de fàbrica a fer uns torrons i uns cafès cortesia de l’empresa. Després, ja se sap, vint de desembre, el Nadal és a prop, aquells telèfons nous han estat tranquils. He desitjat bones festes a G.C., la partner romanesa que m’acabava de passar unes comandes per enviar al Marroc al gener. C.P. ens ha trucat al migdia, baixeu, baixeu, que hi ha una festa! Ens ha dit. Eren els del departament tècnic que volien acomiadar-se per Nadal. Érem nou en total i faltava mitja hora per quarts de quatre. Tenien l’All I Want for Christmas is you a tot volum. Ens hem posat a ballar primer tímidament. El Follow the leader li ha seguit, i hem saltat i anat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Amunt i avall entre la claror de la sala on preparen les mostres. Surrealista? Tots, excepte S.M. que va entrar el 2010, estem també en aquella llista vella que no vull llençar. A la nova també, i segurament d’aquí uns anys algú recordarà aquesta anècdota d’avui quan tornin a canviar de companyia telefònica, la miri, i els nostres noms siguin allà com a aquells treballadors del passat. Què haurà sigut d'ells?


diumenge, 15 de desembre del 2019

desembre del 19

Aquest any n’he fet 44 i és el primer que noto certa falta de claredat en les lletres impreses als llibres i les pantalles. No em preocupen les arrugues d’expressió, mai les he evitat. Una mica de Nivea hidratant després de rentar-me la cara és tot el que utilitzo de cosmètics i em dura una infinitat. Les canes -ja ho vaig deixar escrit un cop- miro de dissimular-les perquè vaig intentar deixar-me-les i arribada a un punt, no m’acabava de veure, així que jo mateixa m’aplico el tint que compro al supermercat un cop al mes. No vaig a la perruqueria. Però amb els 44 m’he notat el menisc esquerre a l’hora de baixar les escales i també això de la vista. No sé si tindrà a veure amb alguna migranya que he tingut darrerament. Hauré d’anar a l’oculista per què em faci unes ulleres per llegir, escriure i també per conduir de nit. Els llums dels altres cotxes m’enlluernen massa quan és fosc. L’altre dia vaig trucar al C.A.P. per fer-me la revisió citològica després de tres anys, i em van dir que truqués al gener perquè les agendes d’aquest any estaven tancades. Ja estaven donant hores per al març. Ho tinc anotat a l’almanac en bolígraf. Pel que fa a la resta, estic bé de salut. Escapo de la meva rutina d’administrativa escrivint. He de pagar les factures i els impostos i comprar menjar com tothom. No visc de l’aire. M’he de cenyir a un horari i una feina per la qual em paguen. Tinc, de fet, una novel.la escrita al voltant del meu món laboral. No me l’han publicat, però algun dia ho faran. He d’escriure sobre allò que conec, per molt que alguns que es creuen entesos es pensin que allò no és literatura. No penso en si faig literatura quan estic narrant, per mi és important descriure el món en què visc, i aquest no és l’abstracció ni la invenció estúpida. Hi haurà altres mons i altres realitats. Ja se n’ocuparan altres escriptors que les visquin de descriure-les. De moment he de seguir preparant documentacions per enviar mercaderies a part del planeta i atenent trucades per agafar comandes per a aquell que em paga (tinc una novel.la escrita al voltant d’això, m’estic repetint expressament, no són els 44). Potser sóc massa exigent amb mi mateixa. 

I potser el pragmatisme és poder escalfar-me una tassa de cafè i seguir fent el que m’agrada un diumenge a les set del matí. 



dijous, 5 de desembre del 2019

the golden era

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:




Fragment de El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (Ed. Anagrama).

Autor: Charles Bukowski (1920-1994)

Veu en off: Jèssica Roca