diumenge, 27 d’octubre de 2019

el meu escriptori

Tinc un escriptori d’Ikea a l’habitació on em poso a escriure de tant en tant. És blanc amb potes extensibles i el vam canviar per un que teníem molt similar en color caoba. Aquell se'l vam donar a uns amics farà uns onze anys. L’estança és petita i la claror del blanc fa l’efecte d’engrandir-la. Avui, mentre escrivia les Notes mentre llegeixo Bukowski, me'l mirava. Tenia al seu damunt fulls amb l’esquema que he de seguir actualment, que parlo de Post Office, impresos sobre la vida de la Jane Cooney Baker, el gran amor de l'escriptor, Post Office obert pel mig amb alguns fulls que s’han desprès, Dones i Fragments d’un quadern tacat de vi que em donaven suport. També la meva tassa de cafè americà. És una tassa vella, però de ceràmica bona, que ens van regalar com a obsequi en un hotel de Soldeu quan jo encara m'atrevia a esquiar. Era la tercera que em prenia a les 8 del matí. En realitat eren les nou, que aquesta nit han restat una hora al rellotge i afegit una més al dia. La taula és plena de marques que no marxen: taques de cola i pintura permanent que han fet servir els nens, el Llibert especialment, per fer els seus experiments artístics. Ara fa setmanes que no en fa, però les marques no marxen amb cap producte de neteja ni baieta. 

He vist un escriptori de Case Furniture de línies senzilles en fusta de color faig i un suport en alumini blanc molt adient per col·locar ordenadament alguns llibres com els que avui tenia al damunt de la taula mentre escrivia. "Quan guanyi els meus primers royalties com autora -he pensat- me’l compraré. Serà un bon regal."





dimecres, 16 d’octubre de 2019

les meves escriptores

Deia la gran Montserrat Roig que escriure és una manera de no morir. 

Fa uns quants anys que des de l'altre costat de l'Atlàntic, la premi Pulitzer Betty Friedan pensava que, existencialment, un cop comences a viure de debò la teva vida, a fer el teu treball i a estimar, ja no t’espanta morir. I l’anglesa Virginia Woolf va deixar escrit des d'una habitació pròpia que els grans poetes no moren mai, que aquests són presències contínues que tan sols precisen d’una oportunitat per poder caminar entre nosaltres en carn i ossos. També em meravella l'enorme capacitat analítica de la londinenca Zadie Smith, de qui vaig traduir-ne el discurs íntegre que va fer en motiu del darrer Welt Literature Prize. 

Totes elles són escriptores que jo admiro i que m’han impulsat -sense perdre mai de vista el genial Bukowski- a embardissar-me entre les línies dels meus escrits que, molt sovint, requereixen de soledat i silenci. 


Dins d'aquest tens octubre, avui també les volia recordar. Importa el que queda escrit, però també l'empremta que deixen després.*


L'escriptora Virginia Woolf

*Escrit avui fa dos anys en motiu del dia de les escriptores.

divendres, 11 d’octubre de 2019

ara entenc els teus silencis

Cliqueu el play per escoltar el vídeo-poema d'avui:





Poema: Ara entenc els teus silencis
Text i veu: Jèssica Roca

dijous, 10 d’octubre de 2019

darreres reflexions de dimecres nit

Fa dies que vinc pensant que estic massa tranquil.la, deixant-me dur per la inèrcia, sense cap motivació especial i això em preocupa relativament. Vivim envoltats d’inputs que ens parlen d’èxit i de creixement personal, sempre sembla que ha de ser més i millor. I no tot és més ni millor sempre. Pot ser igual, menys, a estones pitjor i a dies bé o anar fent, que són la majoria. Un dia li vaig preguntar al meu pare per la seva mare, per quines motivacions tenia, i em va dir que tret de treballar al camp i portar la casa i tenir cura de la família, la resta del seu dia a dia era estar tranquil.la i esperar que tot anés bé fins el dia següent. Esperar sense més. Es podria dir el mateix de la meva àvia materna, perquè vaig preguntar-ho també a la meva mare i la resposta va ser similar. Feia vestits per a altres i hi havia poc espai per buscar motivacions que no fossin la família i la feina. Això avui semblaria una derrota. Però entre mig d’aquestes cinc línies hi va haver molts quilòmetres recorreguts, farts de pencar, suors, llàgrimes i maneres també d’estimar. Altres vides que ja no tornaran. Em van parlar, el meu pare i la meva mare -que encara viu-, com si aquella fos la manera natural de viure de les seves mares, una manera que semblaven acceptar perquè era l’aire dels temps i tanmateix vivien sense aquella pressió que ens auto-imposem avui dia, i sense un estrès afegit de voler arribar a tot, més i millor i no ens deixem: perfecte. Paro per reflexionar de tant en tant. Un quart d’hora és suficient, però necessari per saber quan frenar i en quin moment. Puc observar el passat a través dels meus pares i dels meus avis i àvies, i alguna cosa aprendre’n d'ells. A vegades em veig volent arribar a tot, com a treballadora, com a mare, com a escriptora, com a dona quan he estat casada. Crec que va bé aturar-se, no perdre el costum de mirar les constel·lacions al matí, dir que estimes a qui estimes i després, no sé, deixar que les coses passin sense imposar-se massa. 




dilluns, 7 d’octubre de 2019

via morta

He acabat de preparar el sopar i el dinar de demà i havia de sortir a córrer aquesta tarda, però un dels nens no ha anat a l’handbol avui, encara li fa mal el voltadits, i he preferit quedar-me amb ell. Així que en comptes d’anar fins a la Torre Roja m'he quedat a fer companyia al meu fill i, de passada, llegir al seu costat algun poema més de El que més importa és saber travessar el foc. L’he obert de manera aleatòria i no m’he pogut alegrar més quan m’he trobat amb aquest poema “The railroad yard”, que he traduït com a “Via morta”. M’he alegrat per com m’he sentit identificada amb els sentiments que té Bukowski quan passa pel costat de les vies del tren, especialment quan veu aparcats sobre una via morta els vagons rovellats, els vagons cisterna, buits, sense locomotora a l’espera de res o de qui sap què. Aquest paisatge tan típicament industrial, que encara avui existeix, provoca en ell un silenci interior que el fa sentir en pau amb ell mateix. “De la mateixa manera que hi ha qui se sent millor contemplant el mar obert o les muntanyes o els animals salvatges i una dona ... quan veig tots aquells vagons rasos i rodons vagons cisterna alineats a l’espera es fa el silenci en el meu interior, trec el que d’altres treuen d’unes altres coses i em sento millor sense que calgui cap motiu”. 

He escrit en vàries ocasions sobre aquest tipus de paisatge. Vaig viure tota la meva joventut al costat de les vies del tren i m’hi vaig passar hores observant-los per una finestra. Paradoxalment mai els vaig percebre com a sorollosos. No és estúpid. Un es pot preguntar qui hi viatja quan van plens, d’on venen quan estan buits. Què esperen o si acabaran morint i oblidats en aquelles vies com ho fem tots en aquest món. 




"Via morta" forma part de l'assaig que estic escrivint sobre l'autor Charles Bukowski a Notes mentre llegeixo Bukowski.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

l'home del sofà d'ikea

El telèfon estava especialment tranquil aquella tarda. Va obrir la porta del departament i també els seus ulls com anats. Tenia els cabells grisos i greixosos. La gran panxa la va deixar amagada rere el marc de fusta. Va estirar el coll i va dirigir la mirada cap a la peixera del Jaime. No va dir res. Va tancar la porta i va tornar a marxar. Vaig pensar que potser el buscava, però el Jaime era a Galícia en un dels seu viatges de negocis. M’acompanyaven en Bruno i la Laia, que gairebé no van percebre la seva entrada perquè seien d’esquenes a la porta. La Maria José entrava en aquell moment, xerrava pel mòbil amb la seva sogra. 

- Encara dorm la nena? Amb raó després per la nit no hi ha manera de portar-la a dormir- va fer una pausa i enlairava la vista- molt bé, no pateixis, deixa-la, sí. Ja li he dit al Carles que et porti més bolquers per demà. 

Es va acomiadar. L’endemà li tornaria a preguntar per la nena i abans hauria parlat amb el Carles un parell de cops per després fer-ho amb la seva sogra. Rutines. Amor. Responsabilitat. Va asseure’s i ja érem cinc. S’havia incorporat el Joan a la meva esquerra. Comercial de la casa de tota la vida. Acabava de sortir de la saleta del fons del departament. Es va passar una hora atenent una trucada de telèfon. De dia en dia es ficava allà dintre, atenia una trucada molta estona i després sortia. Tenia sospites que es tractava d’algun assumpte particular però no li ho anava a preguntar. Va tornar a aparèixer l’home de cabells llardosos i ulls com anats. Va mirar directament la Maria José. 

- Perdona, has sigut tu la que s’ha fet càrrec del sofà?- li va dir a la meva companya. La noia va mirar als costats i va fer un mig somriure, forçat. 

- Jo? No, no no. 

- Ah, és que m’ha dit la Paquita que la Maria José s’havia fet càrrec del sofà- l’home ho deia convençut, però la seva extravagància era habitual, així que no li vam fer gaire cas. Va seguir -bé, en tot cas tenim un sofà d’Ikea esplèndid al nostre despatx, vine a veure’l. Veniu, veniu tots a veure lo còmode que és. 

- Us han portat un sofà nou i vols que l’anem a provar, vols dir?- la Laia va ser l’única que es va atrevir a preguntar. 

- Sí, sísísí- va afirmar l’home mirant el sostre. Arrossegava aquella afirmació, que en realitat va fer: Seee, se se se seeee. Amb una papada que s’havia guanyat durant anys assegut en aquella cadira giratòria. I va desaparèixer altre cop, tancant la porta. 


Vàrem aguantar tots la respiració i comptar fins a tres per esclatar de riure. La Maria José va encongir les espatlles i va aixecar les dues celles. No sabia què dir. Tots vam flipar. 

- Oh, oh! Ja has lliga-at.- li va dir en Bruno fent gala del seu sentit de l’humor habitual. Ummm, ves-hi, me l’imagino allà estirat sense roba i esperant-te. 

- Uaggg, què dius, calla, calla. 

- Sí – li vaig dir – l’altre dia que si com anar a Terrassa en tren, avui això, ha ha ha! Però a què es referia amb si t’havies encarregat tu del sofà? Si almenys s’expliqués normal! 

- Pregunta-li a la Paquita! Li va dir la Laia. 

- Ah, això! 

La Maria José va agafar el telèfon per trucar la Paquita del departament tècnic, amb qui tenia més confiança. No havia estat ella. Existia la possibilitat que fos la Paquita de porteria. Va estar-se deu minuts al telèfon amb les noies de l’àrea tècnica partint-se de riure pel darrere. Aquell departament quedava a la planta baixa, tocant al rebedor de l’empresa. 

- Sí, és que han vingut uns nois aquest migdia a portar un sofà d’Ikea.- li deia la Paquita – s’han estat aquí esperant i després han pujat el sofà. He trucat la Clara perquè els atengués, però no els he dit res de la Maria José, jo. La Clara ha marxat fa una hora ja .... Ah, nena! No serà que es referia a la Maria José de la neteja? 


AH! És clar, vaig a investigar. Va dir la Laia i va sortir tota decidida per la porta. (Totes aquestes coses també passen a la feina. Perquè la sorpresa, la ironia, la determinació, el dubte, la xafarderia, la desconfiança, la cooperació, la hipocresia, l’extravagància -per dir-ho d’alguna manera- hi són constantment presents. És el lloc on més hores ens hi passem de les nostres vides i amb qui més gent que poc té a veure a nosaltres co-vivim.) 

El Joan portava uns dies extremadament callat. Preocupat. No per aquelles trucades que feia anys que rebia, sinó perquè tenia la seva mare ingressada a l’hospital amb un mal que encara no li havien diagnosticat. Era l’únic que no va riure. La Laia va tornar de seguida. 

- Ja està. Enigma resolt. Han vingut uns nois d’Ikea a portar el sofà i com al migdia està tothom dinant, la Clara ha trucat la Paquita de porteria i li ha dit que li preguntés a la Maria José de la neteja, que ella té claus de tots els despatxos. I els ha obert ella el despatx dels de components perquè el deixessin a la sala de reunions. 

Vam fer tots un gran AHHHH. Veieu? Com no desvaria tant l’home? Va apuntar el Joan abans de tornar a romandre en silenci. Les peces encaixaven. Es va acabar el guirigall i vam seguir atents a l’e-mail i al SAP i al telèfon que seguia tranquil. Cap de nosaltres va anar a veure el sofà. 


Van passar uns dies i tornava a ser migdia. L’hora de dinar. Solia anar-hi de les primeres, perquè tenia gana i per evitar així dinar amb tota la gentada en aquell espai tan reduït. La cuina era el típic lloc on sempre t’acabaves trobant algú a qui intentaves evitar pels passadissos d'oficines. Va entrar el Lluís Pomares a dinar amb la seva arrogància i la bossa del Viena amb l’entrepà. També l’home de components. El del sofà. Booooon profit. Va dir-nos. Estàvem els tres sols i faltava poc per la una. Vaig pensar que es parlarien en argentí, tots dos eren nascuts allà però de pares d’aquí. I normalment es parlaven amb aquell accent de Buenos Aires quan es comunicaven entre ells. La resta del dia i amb la resta de companys ho feien en un perfecte català. El Lluís ja havia fet mossegada a l’entrepà vegetal. El seu paisà estava a la pica traient el suc d’un pit de pollastre a l’ast que duia envasat al buit. 


- Què, com va el sofà nou que us han portat? – li va preguntar el Lluís. No sabia qui li havia parlat del sofà perquè ell estava a Galícia amb el Jaime AQUELL migdia. 

- Eh? Um? Eh? – va respondre-li amb les mans plenes d’oli a la pica. 

- Sí, el SOFÀ. M’han dit que teniu un sofà molt xulo els de components. 

- Ah, no, no. No en sé res jo d’això – no m’ho podia creure. Vaig parar de menjar l’amanida de cuscús i vaig beure un bon glop d’aigua. 

- Vaja ... – el Lluís va mirar la meva cara estupefacta. I l’home no es girava per parlar amb ell, només anava fent sorolls guturals, UM, MUHUM, UUUMM. – perdona - va prosseguir el Lluís en català, aquest diàleg de besugos és natural en tu o ho fas expressament? 

- Besugos? – va fer com si res i encara tenia oli a les mans. No vaig poder aguantar. 

- Home, l’altre dia bé vas entrar al nostre departament dient-nos que anéssim a provar un sofà nou que us havien portat d’Ikea, no? 

- AHHHH! SOFÀ! – es va rentar les mans- havia entès SOPAR. Ai,  ai, aquesta dicció... li va dir a en Lluís. 

- Dicció? La Silvana m’ha entès perfectament! 

- No seré jo qui el provi el sofà, no. – va dir tan ample l’home. 


Va seure al costat del Lluís, va clavar-li forquillada al pit de pollastre i va dir-li en argentí: viste como se desplomó la bolsa de Buenos Aires, ayer?