dimarts, 27 d’octubre del 2015

¡pra a habana!

Cliqueu el play per escoltar el poema.



La Rosalía de Castro va unir en aquest treball de Follas novas (1880)  poemes de marcat accent social amb l’emigració de gallecs que marxaven cap a Cuba com a tema central: joves matrimonis que se separen després d’anar-se’n ell, el sacrifici que suposa abandonar la terra i els familiars, l’ànim que s’ha de tenir per afrontar-ho i la soledat en què queden les dones i els fills.


El poema és una clara denúncia de la situació de dependència de la dona, posant en evidència que si l’emigració resultava dolorosa per a l’home que emigrava, encara ho era més per a la dona, que es quedava sola i amb una escassíssima qualitat de vida en una terra oblidada. Amb l’afegit d’atrevir-se a tocar un tema que traspassa fronteres, d’abast universal, en la seva llengua materna, el gallec. 

diumenge, 18 d’octubre del 2015

somni d'una nit de tardor



Aquesta nit no he dormit gaire bé. Prenc massa cafè i m’he llevat de matinada amb un neguit que no em deixava dormir. Després de preparar un altre cafè i deixar enllestit un correu que volia enviar dilluns, tornava al llit amb escalfor als ulls i un somni que em portava al París dels anys 90, durant un interval d’una hora. O de tot un matí, si em refio de l’espai oníric. Cal saber distingir bé el somni de la realitat o apreciar la realitat d’un somni, que sovint ens poden confondre. Quan m’he despertat tot era on és: les meves parpelles cansades, els anys 90 i París amb el Folies Bergère reobrint escenari per a un nou show televisiu i jo que, des de l'auditori, observava un music-hall immutable i nerviós. Vedettes, música, plomes i corones. Les estrelles de la nit parisenca. És estrany. No pregunteu gaire, però l’espectacle continuava mentre jo marxava. Abandonava els 90, París, el Folies... espai i temps s'allunyaven i de sobte em traslladava vint anys més tard, és a dir, avui, a mil kilòmetres de distància, vull dir, aquí.

Què és el que perdura? Què és el que ho fa palpable? Vint anys de distància onírica o una hora de somni real?


No em feu gaire cas. He dormit poc i pres massa cafè. 

divendres, 16 d’octubre del 2015

dades inconnexes III

- Instagram ha fet que la nostra existència sembli insulsa i avorrida. Qualsevol coincidència amb la realitat #sensefiltres (em supera l’ús i abús del hashtag) s’ha de fer amb pre-avís, no fos cas que ens sorprenguem de la realitat i diversitat cromàtica que ens envolta. Imagino que Kant també tindria alguna cosa a dir aquí. La vida, en general, poc té a veure amb la imatge que desitgem projectar.

- Em cansen en excés les notícies que ofereixen els mitjans. O groguegen quan no toca o són àmpliament manipulats pel poder establert, dictant les normes d’allò que és políticament correcte del que no ho és.

- Quin és el pla per quan siguem vells? No n’hi ha cap. Vivim com si no haguéssim de morir mai i posposem coses pensant que viurem eternament. La vida és ara i aquí.

- Tenir un bloc digital està passat de moda. Els meus fills de 8 anys segueixen des de fa temps a Youtubers que recomanen jocs, expliquen les seves experiències viatgeres o mostren la millor manera de fer art, per exemple, pas a pas. Sempre arribo tard i malament a això de les noves tecnologies.

- És important ser agraït i donar les gràcies sempre que tinguem l'oportunitat. És una cosa que donem per fet i l’obviem, i no. Tant per a qui les dóna com per a qui les rep, suposa una gran recompensa.

- Em fa vergonya aliena parlar en termes de pobresa endèmica, de gent que passa gana, quan la immensa majoria de la riquesa és en mans de només uns pocs. És més fàcil tenir  la gent anestessiada amb la promesa d’un món millor després de la mort i mentrestant milions de pobres lluitant pels interessos d’uns pocs rics. I que cap govern ni institució faci res efectiu respecte a la indústria de l’armament... la mare del corder.

- La meva feina com administrativa d’exportació en una multinacional m’ha permès tenir una àmplia i global visió del món, no només pel tracte humà amb gent d’arreu del planeta, sinó per la gestió des de dins de tot el procés d’internacionalització en què, indefectiblement, estem immersos tots els països. Són eixos fonamentals que donen resposta a molts dels conflictes i interessos que mouen l’economia mundial.

- Sense entrar massa en detall, l’episiotomia (tall al periné que eixample l’obertura de la vagina durant el part) s’ha convertit en una pràctica sistemàtica i normalitzada, que l’única cosa que fa és facilitar la feina als ginecòlegs per a destruir i reconstruir els genitals femenins, sense tenir en compte que generalment el part sol acabar en un natural i espontani reflex d’expulsió del bebè. Casos de dones a qui els han esquinçat fins i tot l’anus no són inusuals i, com esdevé un afer tan íntim, són coses que romanen silenciades. Sovint penso que ens perdem en debats estèrils i, en canvi, amb temes importants com aquest ni tan sols ens informem.

- Em vaig proposar aquí estimular més l’hemisferi dret del meu cervell, escoltant música, llegint poesia, passejant... i això faig. Alimenta la creativitat. De la mateixa manera, reunir-me amb els amics i la família per xerrar, beure, menjar i riure, també resulta altament gratificant i productiu.

Us deixo amb una imatge de la meva ídol d’infància. 




dimarts, 13 d’octubre del 2015

notes d'una tarda d'octubre



Avui, escric només unes notes de capvespre d'octubre.

Una tarda de dimarts de fina pluja que humitejava les meves passes, mentre el gris antracita clar d'un cel, encara encapotat, abraçava suaument un verd intens, el dels camps, i es perdia lentament entre uns pensaments, els meus, dissolts entre la fina pluja d'una tarda de dimarts, un capvespre d'octubre.

dijous, 8 d’octubre del 2015

rita vidal: retrat d'una companya de feina

Quatre escassos metres i un envà de vidre opac em separen del departament d’investigació, qualitat i desenvolupament de l’empresa on treballo.  Sovint escric aquí sobre biografies de dones o homes que m’inspiren i em motiven però que, amb tota seguretat, queden desdibuixades o deformades de les seves vides reals per la distància física i temporal que ens allunyen. I és una cosa que, encara que inevitable, en certa mesura m’amoïna. M’haig de refiar de la informació que trobo pel camí. Del personatge i dels fets que l’envolten. Dels punts de vista de les persones que me l’expliquen. A partir d’aquí, podríem dir que la resta és literatura.



Amb la Rita tinc la sort de coincidir dins l’espai físic i temporal  que ens ha tocat viure, no pas el generacional (ella té 27 anys) i, tot i que no compartim tasques laborals, sí que coincidim sovint per dinar. Intercanviem converses, banals de vegades, profundes de tant en tant... Però mai xerrem d’assumptes tècnics ni professionals. Té un ferm criteri i sentit de la justícia, li agrada gaudir amb els seus amics, sortir algunes tardes a prendre una copa a l’Eixample o inaugurar la temporada del bon temps amb el Primavera Sound com a molt jovent de la capital catalana. Col.labora amb Acnur i Intermón Oxfam, és simpàtica i educada fins a l’extrem, tot i que seriosa, responsable i meticulosa a la seva feina.

És enginyera química i industrial, i s’encarrega tant de desenvolupar projectes de nous productes per a la indústria del cable i elèctrica, com de l’optimització de recursos en les línies de producció. Bases de no-teixit, és a dir, compostes de polièster, negre de carboni i pols súper absorbent destinades a protegir de l’aigua i permetre el correcte flux del corrent en cables submarins, de fibra òptica, d’alt voltatge o bateries de liti emprades en la indústria de les telecomunicacions, passen  diàriament per l’estricte control del departament d’I+D+Q . Dels correctes temps d’aplicació, del gramatge adequat de polièster, de les temperatures de fusió idònies, dependrà el bon funcionament d’aquests materials. És precisa la coordinació amb vendes, producció, el laboratori químic i els seus homòlegs alemanys, que aposten fort per aquest departament, puntal per a fer front a l’anàlisi dels articles de la competència i de les matèries primeres més adequades per a cada gamma de producte.

Des de cambres de moderns edificis interconnectades, fins a continents que s’acosten gràcies al cablejat transoceànic, mòbils i ordinadors  emprats diàriament per milions de persones a tot el món que precisen d’aquestes bateries de liti. Bilions de dades que circulen constantment per tot el planeta. Darrera d’aquestes “ línies de la vida” moderna hi ha part de la tasca diària de la Rita. Jove, incansable i metòdica, li auguro un futur molt prometedor.


Reprenent el fil de l’inici, era migdia del 6 d’octubre quan la llum natural s’intercalava amb la dels fluorescents blancs al despatx de la Rita, on li vaig fer la fotografia aplicant el filtre Inkwell de l’App Retrica. Pel que fa al relat, us haureu de refiar de la protagonista, de la meva òptica i dels factors externs que, sense aparèixer entre línies, han pogut modificar el nostre estat d’ànim i, per tant, la versió real dels fets. La resta, sempre ho dic, és literatura. 

diumenge, 4 d’octubre del 2015

tràgica coincidència

Les illes Bermudes deuen el seu nom al navegant andalús Juan Bermúdez ( s. XVI ), són el territori britànic d’ultramar més antic, gaudeixen d’una de les rentes per càpita més elevades de tot el món i formen el pic nord del conegut com a Triangle de les Bermudes on, segons la llegenda, han desaparegut nombrosos vaixells i avions de manera inexplicable.



El 21 de juliol de 1975, quatre dies després del meu naixement, l’Erskine Lawrence Ebbin, un estudiant de 17 anys, sortia a primera hora de la tarda de casa seva per anar a veure uns amics. Encara no tenia diners suficients per comprar-se un cotxe, però sí per treure’s la llicència de conduir i portar una motocicleta, la mateixa que conduïa pels carrers de Hamilton, la capital de les Bermudes. El turisme és una de les principals fonts d’ingressos d’aquesta petita ciutat portuària, és per això que majoritàriament hi circulen taxis pels seus carrers.

Com deia, era estiu i el jove es dirigia amb moto per un carrer de la capital quan, malauradament, un d’aquests taxis el va atropellar mortalment. Aparentment, una víctima més de trànsit de les moltes que hi ha a tot el món.



Exactament un any abans, el 21 de juliol de 1974, Neville Lawrence Ebbin, el seu germà gran, també de 17 anys, sortia despreocupat a primera hora de la tarda per anar a veure uns amics a la zona d’oci del port. Disposava de diners suficients per tenir carnet i conduir una motocicleta.  Era atropellat mortalment per un taxi a la mateixa cruïlla que l’Erskine.

Coincidència? Mala sort? Si tenim en compte que el cotxe el conduïa el mateix taxista i que portava el mateix passatger en el seu interior, la cosa impressiona una mica.


Espero tornar aviat amb bios inspiradores, cançons reveladores, recòndites geografies, històries personals i, fins i tot, incatalogables relats.