dimecres, 23 de novembre del 2016

yordana, tu a la c-35


Es col·locava els pits al seu lloc, a dins del sostenidor de blonda vermell. A la boca, encara tenia el regust a goma del preservatiu que havia guardat abans a la bossa de mà. Vint euros rebregats entre la planta del seu peu nu i les sabates purpurines de color fúcsia. Una fel·lació justeta havia estat suficient per fer córrer el seu darrer client. Un altre que deia que venia amb presses. Que l’esperaven a quarts de cinc per a una reunió de feina. La Dana ja la coneixia la història. Un altre a qui no se li aixecava prou amb la seva parella de sempre.

Un enorme somriure als seus llavis carnosos, i amb tota la seguretat que li donava el seu fort accent búlgar, deia:

- Sí, sí, és clar. No et preocupis. Tu tranquil, que arribaràs a temps a la reunió.

Preferia no escoltar gaires justificacions i avançava la tarifa des de l’exterior, recolzada a la finestreta, amb el seu cap i mig cos dins del monovolum familiar.

- Seran 30 per un complet. 20 per una mamada. I sempre amb preservatiu.

Mirava el front del client, que regalimava suor nerviosa entre les arrugues pròpies d’un home de 50 anys. El seu alè deixava anar l’olor de la cervesa del migdia, però la Dana (Yordana, quan va marxar de Sofia, en realitat) preferia centrar-se en els genitals. I en ficar a la cartera, com a mínim, tres bitllets més de 20 euros.

El monovolum marxava discretament amb el client entresuat a dintre, mentre la Dana caminava cuneta amunt, sobre uns talons fúcsia que havien deixat de brillar i que es mullaven sota la fina pluja de novembre. Encara li feia mal el  gran morat que duia a la galta dreta del cul, d’un masoquista que es va passar tres pobles pessigades abans que ella li engaltés un cop de puny perquè parés. 

Portava un paraigua obert sobre el cap que tapava el seu metre setanta, la seva llarga melena morena i les cuixes que lluïen fermes sota unes mitges transparents. I xopes, tot just en aquell moment de la tarda plujosa de novembre. La cadira de plàstic on seia habitualment també ho estava. A la bossa de pell sintètica un paquet de xiclets, unes tovalloletes humides que usava per netejar-se després d’un servei i el mòbil. A la seva pantalla, un Whats: “Comença a ploure, com va la tarda, nena? Fins les 7 no et passaré a recollir.”

“Malament”, pensava el seu cap. Es treia el bitllet de 20 euros rebregat d’entre la sabata, ja moll. Aixecava la vista per sota del paraigua i de la pluja quan la seva mirada es creuava amb la meva. Pel meu cap només passaven els cartrons de llet i el sushi fresc que havia de comprar al súper mentre passava conduint just en aquell punt de la C-35 i pensava: “que afortunada que sóc.”


Com una part del paisatge més. Com una cicatriu urbana. Elles són allà i estem avesats, com si res, a aquesta forma d’esclavitud del segle XXI. Aquest relat me l’han inspirat les prostitutes que em trobo (que ens trobem) a diari a peu de carretera, tornant de la feina.


dilluns, 21 de novembre del 2016

kennedy, el perfil d'un coratge

És curiós... En un temps en què es llegeix poc, s’escriu més que mai. En un espai on els pensaments no es verbalitzen en  l’aire ni es graven en la ment, aquests queden impresos en la memòria virtual. Llisquen, es troben, xoquen i es volatilitzen (pluf!) amb altres pensaments escrits. Escrits. Escrits allà. Emmudits en l’aire. Desgravats de la nostra ment. Els ulls fan d’oïdes i la boca la posen els nostres dits. Al final, però, els dits traslladen els nostres pensaments per escrit (què estic fent jo, sinó, ara?), o almenys aquells que diríem només en veu alta. Tot i que penso que no hi ha tinta, ni paraules escrites capaces d’expressar, de manera fidedigna, la forma, el concepte dels nostres pensaments més profunds.

El president John Fitzgerald Kennedy es va preocupar prou que els seus assistents prenguessin sempre nota -de primera mà- de les opinions, assumptes, detalls i fets relacionats amb els esdeveniments més crucials del moment (conscient que esdevindrien Història en majúscules, després).

El mes gener del 1955, mentre era senador per l’Estat de Massachussetts, es va trobar de sobte, amb que li sobrava molt de temps (cosa estranya per al seu càrrec). Era postrat al llit, convalescent d’una operació d’esquena i en repòs absolut, a la seva residència de Palm Beach. La manca de moviment total i el dolor causat per la greu lesió que patia no van ser impediment perquè comencés a redactar un extens article sobre el valor polític, que enviaria a la revista Harper’s Magazine. A ell li va semblar que el tema era mereixedor d’un llibre: vicissituds, renúncies personals, decisions clau de vuit senadors nord-americans, sovint mal vistes per companys de partit i pel propi electorat. Kennedy dictava al magnetòfon, als taquígrafs de Palm Beach i acabava de redactar i corregir enfront de les onades de l’Atlàntic.



Això el va distreure, va elevar la seva moral i, possiblement, alleugerir els forts dolors que patia. Un mes i mig més tard tornaria a l’hospital, una greu infecció post-operatòria el deixava entre la vida i la mort, però encara no era la seva hora (tal i com la seva biografia va demostrar vuit anys després). La seva tenacitat el va portar a seguir escrivint en una tauleta portàtil de l’hospital amb les màximes dificultats. Un cop restablert, i ja des de Palm Beach, primer des del llit i després des del porxo acompanyant-se d’una cadira de rodes, continuava investigant i donant forma al seu llibre Profiles in courage.

De pensaments en l’aire que no volia deixar escapar... Quan era president, va ordenar la fidel transcripció de les reunions clau, i a vegades dictava memoràndums sobre les converses mantingudes que anirien destinats a l’arxiu de la biblioteca de la Casa Blanca. Però el cert és que moltes de les principals decisions les va comunicar de viva veu, en comptes de per escrit, o bé trucant en lloc d’escrivint, i sempre a molts en comptes de a un de sol. Va deixar més registres orals en discursos, missatges, cartes i memoràndums dictats que no pas en papers redactats o escrits per ell directament.

Però ningú, fos ajudant, amic o membre de la família, va arribar a tenir idea dels seus pensaments o accions sobre un tema en què havia de prendre l’última decisió en solitari. Els seus motius resultaven, doncs, desconeguts o potser inexplicats per als demés, perquè ell es resistia a allò fàcil i obvi, i perquè solia estar massa ocupat amb la següent decisió per a aturar-se a explicar la darrera que havia pres.

“Només quan un porta les regnes de la presidència és quan el comencen a odiar de veres.” J.F.K. (1917-1963).


*Profiles in Courage va rebre el premi Pulitzer l’any 1957, 4 anys abans de que Kennedy arribés a la presidència dels Estats Units. 

divendres, 18 de novembre del 2016

31 de desembre

Feia gairebé tres setmanes que acabaven de madurar els seus pulmons entre les parets transparents de la incubadora. Entre l’escalfor de les parets de metacrilat que els mantenien entre els 36 i els 38 graus Celsius. Era un 31 de desembre. Havien passat dinou dies en què, a diari, desinfectàvem les mans abans d’entrar a la sala de neonats. Ens posàvem una bata sanitària de color verd que protegia els prematurs dels possibles invasors externs. Dinou dies en què, puntualment portava a neonats els pots que omplia amb llet materna que m’havia extret a casa, la nit anterior. Encara ressona en el meu cap aquell to mecànic, constant, martellejant de la màquina extractora. Sense ells, que dormien arronsats entre cotons emmidonats, mentre maduraven els seus pulmons dins d’un petit llit entre tubs i parets de metacrilat. Hi havia entre cadascuna de les nits que passàvem sense ells, entre la sala i la casa, quaranta quilòmetres de distància, hores d’un fosc eternes i un enorme buit deixat al meu ventre, llavors ja sense ells.

Aquest és el dia que van abandonar l’hospital: el 31 de desembre del 2006. No tinc ni idea què va passar a fora, durant aquells dinou dies. A dins meu una força centrífuga concentrava tots els meus sentits, hormones i forces, cap a dos bebès que havien nascut prematurament unes setmanes abans. Feia sol i fred.  Un aire sec al carrer. Només els ulls oberts i els nassarrons que apuntaven entre el barret blau cel i la manta blanca que els embolicava. Els preníem amb tendresa i amb cura de no fer-los mal, els ficàvem a les cadiretes del cotxe. Eren vermelles.

- I massa graaans. Hauríem d’haver comprat les Maxicosi.
- Nooo, que no ho veus que són ells que són molt petits?
- Vigila, no premis tan fort el cinturó!
- Però si no el tibo bé se’ns escorreran cap avall i els perdrem pel camí!

A fora, els quatre ullets seguien oberts. A un costat, el dret, el Llibert amb la mirada ja observadora, potser veia ombres, sentia olors corporals i veus que anaven i venien de qui ja reconeixia com als seus pares. A l’altre costat, a l’esquerre, el Gerard, amb un dels lacrimals obstruït i que no deixava obrir bé el seu ull dret. Li passava una gasa per netejar-lo abans d’engegar el motor del Fiat. Cap dels dos plorava. Ni gana ni son. No hi havia indicis de res que els pertorbés encara.

A dins, anàvem cagats de por. Es podien esmunyir per entre les cadiretes? Mai abans havíem escoltat que passés a ningú. Era suficient un trajecte de quaranta minuts per posar a prova el coratge d'uns pares novells?

Respiràvem alleugerits quan vam arribar a casa i comprovàvem que tot, que tots dos eren al seu lloc, a les cadiretes.

De les hores posteriors, dels mesos i dels anys, es van anar sumant proves que ja no eren en forma de cadireta vermella, ni de nens prematurs, ni de pares acollonits, i ens adonàvem que el trajecte, ara sí, seria per a tota la vida.

diumenge, 13 de novembre del 2016

dades inconnexes III


   - No ho he dit mai de viva veu, ni per escrit tampoc, però ja fa temps que he detectat que hi ha gent (no passen de tres dits d’una mà) que des que escric han canviat la seva manera de relacionar-se amb mi. Com si tinguessin por d’aparèixer en algun del meus futurs relats. Òbviament parlo de persones que em trobo en el meu dia a dia però que em coneixen poc. La vida, amb teclat o sense, segueix igual, i les situacions, com més naturals i espontànies millor.

- Les meves àvies: no les vaig conèixer. Estan en retrats fets al daguerreotip, vides, caràcters, gestos, pensaments, maneres de fer, costums, decisions, coincidències, que m’explicaven els meus pares. Parlo a vegades de personatges històrics, poc coneguts o anònims, elles es mereixen, com a mínim, un capítol en el meu proper llibre.

- Primer va ser el comandament a distància, després el boom de les privades, després la TDT, de pagament... sense l’invent del primer, haurien hagut tants canals de TV? No m’imagino a la gent aixecant el cul del sofà cada 3 minuts per canviar la programació. (Les discussions vindrien després també, per veure qui ostenta el poder del comandament. Ara mateix, els bessons estan amb un tira i arronsa per treure-se’l de les mans).

- El meu marit: sempre ha donat suport a la meva passió per les tecles. Sense ell no hauria pogut escriure ni Cinc dones de veritat ni Ni un gram. Tot i que poques vegades ho fa públic, mostra una forta sensibilitat, sentit de l’humor i sensatesa en els seus escrits.

- El divendres a la tarda passava a veure els meus pares. Quan marxava, a peu de carrer a punt de fer-se fosc, em vaig trobar amb la veïna del costat. Feia 18 anys que no la veia. Ens vam alegrar molt de veure’ns. Ella reia sense dents. Ara vídua, sense marit des de feia anys. Sense tiny als seus cabells grisos, com la seva roba, un caminar encongit i una  petita pensió per sobreviure, però insuficient per posar-se una dentadura nova. No ha treballat mai. Però reia i reia : “te vi dos veces en la entrevista que te hicieron en televisión, estabas muy guapa...”. Molt bona dona. Com sempre.

- “Les dones d’avui dia no saben ni cosir”. “Ni els homes, tampoc”, vaig replicar jo l’altre dia a un company de feina, cap d’un dels departaments. Em va intentar convèncer de la importància de saber cosir -les dones-, i jo de la importància d’establir prioritats, del pragmatisme de la societat actual, on dones i homes treballen per igual. Penso que no li aniria malament llegir l’obra del noruec Ibsen, per exemple. Me’n faig creus quan encara sento aquestes coses.

- El piano de Chopin i el violí de Vivaldi. Amb aquesta vaig escriure les últimes línies de Ni un gram. Ja sigui amb forma de notes, d’edificis, de terres llaurades, d’imatges retratades, d’invents que ens acosten a l’espai, de plats amb nous sabors redescoberts, d’avenços per eradicar malalties o de la simbiosi entre dos éssers vius, la capacitat creativa, intencionada o no, és una font inesgotable i la que ens manté vius.  


divendres, 4 de novembre del 2016

darreres observacions d'un divendres

Sacsejava els meus cabells amb els meus dits. La mitja melena arrissada encara lluïa brillant d’ahir, quan vaig sortir de la perruqueria, amb alguns centímetres de menys a la melena. Els peus, les cames, el meu cos descansava al sofà després de sopar una truita, poques hores abans d’anar-me’n esgotada al llit. Els sacsejava mentre al meu costat reposava un somni entre els ulls tancats d’un dels bessons, amb els peus, les cames i el seu cos descansant també al sofà. Abans de sacsejar-los, i després de tallar-los, els cabells, la jornada començava com molts altres dies a les set del matí. Molt trànsit i poques hores mortes, darrerament. La música -no recordo quina- m’acompanyava i sonava dins del cotxe, entre el trànsit que hi havia a la carretera, uns minuts abans de les set. Més tard, s’acumulaven trucades al fixe, corrien papers, expedients de plàstic transparent plens de factures, documents verds amb segells d’agents duaners que passaven per entre les meves mans, dins d’un pdf. engolit per un e-mail que es convertiria en un altre paper, expedients de plàstic plens de factures i documents verds entre les mans d’algú que, probablement, també s’estava sacsejant els seus cabells al sofà després de sopar, qui sap si una Tajine de pollastre. 

dimarts, 1 de novembre del 2016

wolf vishniac, a la recerca de vida a mart

Si cinc anys enrere no hagués patit una greu crisi d’estrès a la feina, molt probablement no hauria obert el meu primer bloc a Elle.es, ni aquest altre on estic escrivint ara mateix, ni m’hauria decidit a escriure cap dels dos llibres que porto escrits fins ara. Vull dir amb això que som el resultat de les nostres accions i aquestes acaben desencadenant en allò que som, o volem ser, més ben dit. Buscar vies d’optimització de resultats, maneres d’estendre -i entendre- la nostra persona, cercant, mirant, preguntant i creant. On hi tingui cabuda tota la paleta de sensibilitats possibles. No som perfectes. Som una combinació accidental i intencionada de tot.

He escrit en diverses ocasions sobre el fet d’escriure i la necessitat de viure prèviament per poder-ho fer. No entenc l’art d’un sense les bases de l’altra, i penso que aquest pragmatisme es desprèn des de sempre entre les meves línies. Potser és per això que em criden tant l’atenció els  avenços científics, sovint resultat de l’observació empírica, conseqüència, a vegades també, de la recerca d’optimització de recursos.

A finals dels anys 50, un extraordinari microbiòleg de trenta i pocs anys participava en una reunió científica a Washington D.C., on es començava a debatre la possibilitat de buscar vida a Mart, per petit que fos el seu tamany.



En Wolf Vishniac (1922-1973) desenvolupava un aparell per enviar-lo als planetes. L’anomenarien la Trampa del Llop. S’havia de transportar fins a Mart una petita ampolla de matèria orgànica nutrient, obtenir una mostra de terra del planeta vermell i barrejar-lo amb ella. Després només calia esperar i observar els canvis en la terbolesa del líquid a mida que els bacils marcians creixien ( en el suposat cas que n’hi haguessin). La Trampa del Llop va ser seleccionada, juntament amb tres experiments microbiològics més, per viatjar a bord de la nau espacial Viking.

L’any 1971 a un despatx d’un edifici envitrallat de l’Administració Nacional d’Aeronàutica i de l’Espai (NASA) es reuneixen uns senyors encorbatats amb dades estadístiques, números a la mà. Ells no saben res de microorganismes, ni de vida més enllà de les seves butxaques. Allò que els limita. Decideixen carregar-se la Trampa del Llop. En Wolf Vishniac portava 12 anys treballant-hi, però això no va suposar cap impediment perquè decidís continuar fent-ho de manera perseverant. Va decidir que la millor manera de ser útil en aquesta recerca de possible vida a Mart era traslladant-se al medi ambient de la Terra que més se li assembla: les Valls àrides de l’Antàrtida.  Vishniac recordava els experiments amb els “pots marcians”, considerava que la vida era tenaç i que l’Antàrtida era perfectament conseqüent amb la microbiologia. Va pensar que si els bitxets terrestres podien viure a Mart, també podien fer-ho a l’Antàrtida, que era molt més càlida i humida, i que tenia més oxigen i molta menys llum ultraviolada.

Preparats ell, un col·lega geòleg i el seu nou equip microbiològic, viatjaven en helicòpter un 8 de novembre del 1973 fins la serralada d’Asgard, a prop del Mont Balder. Van anar col·locant petites estacions microbiològiques pel sòl de l’Antàrtida, on el terra es cobreix de blanc i blau, per la neu i el glaç, gairebé indestriable del cel ni de cap precipici. Havien de tornar un mes més tard per recollir les estacions, i així ho va fer en Wolf Vishniac quan es va acomiadar el 10 de desembre del 1973, des del Mont Balder, on el van fotografiar per darrera vegada. Divuit hores després el seu cos va ser trobat a la base d’un penya-segat de gel. Sembla que va relliscar sobre el glaç i va caure rodant i donant tombs al llarg de 150 metres. Potser alguna cosa va cridar la seva atenció, un probable hàbitat de microbis, per exemple, mai se sabrà.


A la petita llibreta de color marró que duia amb ell aquell dia, el darrer apunt deia: “recuperada l’estació 202. 10 de desembre de 1973. 22.30 hores. Temperatura del sòl, -10⁰. Temperatura de l’aire,  -16⁰”.  

Hauria estat una temperatura típica d’estiu a Mart.


Bibliografia: Cosmos, C.Sagan (Ed. Planeta, 1998)