dissabte, 30 de maig del 2015

què et passa, nina?



Veig la claror del cel i sento l’embriagadora i profunda olor de la terra mullada després d’una tempesta un dia d’estiu. Resto en silenci i – gairebé consternada-, una llàgrima s’esmuny d’entre els meus ulls després de veure la Nina Simone en concert al festival de jazz suís de Montreux.

Era l’any 1976, jo tot just començava a donar les meves primeres passes i la Nina venia de passar una ruïnosa situació econòmica i sentimental que la va portar a un llarg i auto-imposat exili fora dels escenaris. En plena crisi bipolar accepta (després de moltes reticències) participar al festival de Montreux, on es mostra cansada i especialment desencantada. La Nina deixa la seva veu, interpretacions al piano, silencis i sobretot, el budells de la seva ànima dalt de l’escenari. Exposa els seus turments personals i canta stars i feelings adreçant-se al públic però d’una manera tan descarnada, que aquest no sap com reaccionar: si riure, aplaudir o simplement emmudir. Com acompanyar-la en el seu dolor? El  dolor que seguirà, no amb l'artista sinó amb la persona, quan abandoni l'escenari. Realment impressiona.  

Negre és el vestit que porta i negra és la mirada que queda salvatgement fixada en els ulls de l’audiència allà reunida. Com una pantera a l'aguait. És amb Feelings que atura la melodia de la cançó per comentar que la gent s’hauria de preguntar quin tipus de situació és la que porta algú a escriure una cançó així. Òbviament dolorosa per a ella.   

Ningú viu pot deixar d’emocionar-se amb una interpretació com aquesta. El vídeo dura 26 minuts i s’escapa de la brevetat que per a mi ha de tenir un post però esdevé, sens dubte, un crescendo commovedor.  





dimarts, 26 de maig del 2015

descobrint el món

Hola, em dic Gerard Teulé, tinc 8 anys i ara us explicaré com vaig…Dons com vaig descobrir el mon:

Així es presenta el meu fill Gerard. Tenia pensat fer un reguitzell introductori, però m’he adonat que no estaria a l’alçada de la frescor i candidesa que exhalen les seves paraules. Dins la seva menuda edat, admiro la maduresa, lleialtat i honestedat que desprèn. Vull que aquells que llegeixin això entenguin l’afecte i estima que com a mare li tinc. Tot i que, TOTS ens hi podríem (i hauríem de) veure reflectits. Avui deixaré de banda els “problemes” i interessos que tant ens preocupen als adults. Per tot l’entusiasme  amb què ho ha escrit.
Primer com ja sabeu tots vaig ser un nado que en aquella època era bastant trapella,  bueno seguim: la primera cosa que vaig aprendre va ser a gatejar, jo em vaig posar de quatre grapes (be també us he de confessar que hem vaig entrebancar unes quantes vegades)lo següent va ser apendre a moures que no va ser molt facil però els meus pares vinga! Vinga! i jo al final ho vaig aconseguir, des d’aquell moment encara vaig ser mes trapella i perfi podia gatejar, als 11 mesos ja podia menjar sol. Una cosa que segur que hi ha gent que li inquieta, pero em va canviar la vida i jo no ho sabia és que a la meva escola bresol hi havia gent que jo desconeixia i em feia vergonya , ells em coneixian a mi i em donaven confiança però això també era per què tinc una mania des de que era un nado i és  que sempre m’estic gronxant .Però això ja es una altre historia .Després de bastant de temps ( i amb bastant de temps vull dir després de 2 anys i mig) vaig anar a l’escola, els primers amics que vaig fer van ser : en Jan Jose, en  Marc Lara, l’ Aaròn Auduard i l’Aleix Ibarra també hi ha els segons, tercers, tercers B tercers A ...  però hi havia gent que em molestava i alguns dels meus millors amics em protegien per exemple: el Marc Lara o el Jan Jose i efectivament el meu germà (això va començar a passar a 1r, 2n).Pero ara ja em defenso sol (bueno a vagades no i em protegeixen els que ja us he dit abans).I el 22 de maig de 2015 vaig anar d’escursió a les coves de Serinya aprop de Banyoles, alla em van dir que van trobar un ullal de no se quin animal que tenia 25.000 anys d’entiguitat, una calavera de cavall que avien casat els preistorics de fa 50.000 anys i vem entrar a una cova on els sientifics també van trobar: llenes, linxs, lleons, restes d’elefants, restes de rinoceronts i un òs .Ara sí crec que no tinc més coses a dir-vos o sigui que això és un adeeeeeeeu.
Dilluns, 25 de maig de 2015

diumenge, 24 de maig del 2015

mary leakey: descobrint els nostres orígens

Fa uns 3,6 milions d’anys, 62 milions d’anys després de l’extinció dels dinosaures (per situar-nos el temps), repeteixo, fa uns 3,6 milions d’anys, on avui estaria situat l’actual nord de Tanzània, un volcà entrà en erupció; el núvol de cendra resultant va cobrir completament la sabana dels voltants. La cendra romangué allà durant rogencs crepuscles indefinidament. Va arribar un dia en què una nova espècie, sorgida de l’organització de desenes de milers de bilions d’àtoms, començaria a adquirir consciència. L’espècie humana parlava en nom de la Terra sobrevivint al vast i infinit Cosmos d’on procedim.

L’any 1979, quan jo començava a anar a parvulari i m’entretenia mirant les aventures de la innocent Heidi, la paleontropòloga anglesa Mary Leakey descobria sobre aquestes cendres africanes petjades d’uns peus que, sota el seu parer, eren d’un primitiu homínid, potser un avantpassat nostre, habitants de la Terra actual.



Nascuda a Londres com a Mary Douglas Nicol, l’any 1913, els paisatges que pintava el seu pare la portarien aviat a interessar-se per l’art i per tot allò que era sota la Terra i les arrels dels arbres que dibuixava el seu progenitor, el pintor Erskine Nicol. L’artística professió d’aquest feia que sovint viatgessin a Itàlia i França, país aquest últim on hi romandrien durant llargues temporades. La Mary s’escolaritzava en francès quan jugava a cuit i amagar dins les coves de la regió de la Dordonya, al sud-oest de França, coneguda per les seves pintures rupestres i restes prehistòriques. Allà, durant una excavació que l’arqueòleg gal Abbé  Amédée estava fent a les coves de la Font de la Gaume, va ser quan se li va despertar l’interès per l’arqueologia. L'any 1926, després de la mort del seu pare, a qui estava fortament unida, va haver de tornar a Londres amb la seva mare.

Les estrictes i intransigents normes de l’escola catòlica on la va inscriure la seva mare ofegaven una adolescent Mary, i la seva natura rebel va fer que l’acabessin expulsant fins a 3 vegades del centre. En certa mesura, qualsevol intent d’encaixar-la i normativitzar-la era inútil. El seu caràcter lliure, autònom i tenaç la conduiria a començar la seva ja imparable carrera com a una de les més grans investigadores dels orígens de la humanitat. Assistia d’oient a les classes d’arqueologia i geologia que s’impartien a la universitat pública de Londres i, un temps més tard, amb 20 anys d’edat coneixia, primer, i s’enamorava, després, del també arqueòleg Louis Leakey, qui la convidaria a viatjar amb ell a Àfrica per treballar com a il·lustradora del seu propi llibre Adam’s ancestors ( els avantpassats d’Adam).

Durant els anys que la Mary va viure a l’Àfrica ( pràcticament tota la seva vida), va tenir temps de tenir, criar i educar tres fills amb en Louis, de participar en múltiples excavacions (també a Anglaterra), de publicar 4 assajos científics, de desenterrar el primer crani descobert de l’Austrolopitecus bosei (l’any 1948), de trobar el crani d’uns milions d’anys més a prop a la nostra era, el de l’Homo habilis (l’any 1960), així com un altre de l’Homo Erectus, i de trobar un camí de gairebé tres kilòmetres de longitud perfectament dibuixat amb petjades dels primers homínids que habitaven la Terra.
Es va retirar a Nairobi, Kènia, on seguiria treballant molt activament per a la ciència, escrivint articles sobre la seva vida i increïbles descobriments. Va morir velleta i tranquil.la al llit, a l’edat de 83 anys.

3,6 milions d’anys ens separen de la primera petjada de la nostra espècie al planeta Terra. A 380.000 kilòmetres de distància, a una planícia rasa i seca que els homes en un moment d’optimisme denominaven “Mar de la tranquil·litat”, hi ha una altra petjada deixada pel primer home que caminava per un altre món: la Lluna.


Només pots trobar allò que estàs buscant si veritablement creus en la veritat.” Mary Leakey (1913-1996).


dimecres, 20 de maig del 2015

la torre roja


Visc a Sant Antoni de Vilamajor, un poble del Baix Montseny on hi corre l’aire sec i fresc del massís, regat per rierols que baixen del desglaç i les pluges, esquitxat de masies i d’ermites que dominen els turons. Molt a prop de casa meva hi ha una torre que actualment és el campanar de l’església de Sant Pere de Vilamajor, per on hi passo sovint però que no visito mai senzillament perquè no practico la religió catòlica ni la de cap altre tipus, tampoc. Per observar-la (la torre) has de girar el cap i alçar la mirada en direcció al cel perquè fa 25 metres d’alçada. Uns petits carreus de pedra rogenca li donen el seu aspecte característic i d’estil romànic,  que li ha donat el nom de “la Torre Roja”.



Ja fa anys que ningú mira les hores que marca el sol al seu rellotge. Hores que han marcat segles d’històries, pestes, guerres i setges. Tantes que, fins i tot, van sobreviure al terratrèmol que devastà – literalment- la zona l’any 1448, excepte la Torre Roja, aliena a la forta sacsejada. Al rellotge i a la torre, molt abans del sisme, els acompanyava un castell envoltat d’un recinte fortificat amb grans torres, fargues amb els seus ferrers, molins on es molia el gra per fer pa, cavallers que hi passaven la nit abans de fer camí en les campanyes de França i comerciants que venien d’altres zones d’Europa o de la península a fer negocis d’intercanvi mercantil.

Molt abans del sisme també, a l’inici del S. XII, al Castell de Vilamajor hi vivia un matrimoni que passava llargues temporades a l’estiu. Imagino que – com molta gent que hi viu actualment- van pensar que la proximitat de la població amb la via Augusta, de camí entre Barcelona i Girona (camí que l’espòs havia de fer sovint per assumptes professionals), i els aires secs de la serralada del Montseny serien idonis per a la delicada salut dels seus 5 fills, un dels quals va morir essent només un nen.
Com apuntava abans, la distància física i temporal del matrimoni (ell era 23 anys més gran que ella), va fer que aviat ambdós trobessin consol amb respectius amants. Poètics trobadors ella. Belles i experimentades dames ell.

La Peronella (d’Aragó), que és com es deia ella, es va veure obligada a casar-se amb en Ramon Berenguer IV (el seu marit) amb només 14 anys d'edat.  Explica la història d’aquestes contrades que el segon fill dels comtes de Barcelona, el primer rei de la corona catalano-aragonesa, Alfons el Cast, va néixer entre les parets del Castell de Vilamajor. La seva mare morí als 37 anys i el seu pare (si és que era el comte) als 47.




Us recomano la visita a la torre  i tota la zona, especialment a l’estiu. Hi trobareu una bona mostra del llegat medieval català, tranquil·litat i bons aliments. 

dissabte, 16 de maig del 2015

experiències d'una mare gestant (2ª i última part)

Semblarà que tot passa a la primavera a la meva vida, o que visc en una contínua i eterna primavera... En realitat les estacions canvien constantment i la manera com jo les veig també. 

El maig del 2006 era primavera a Mollet del Vallès i, encara més, al meu cor. Com un llibre que inesperadament cap al final provoca una sorpresa en qui el llegeix i abans que els metges iniciessin cap tractament, de manera natural i espontània, començava jo a gestar una nova vida dintre meu.  La sorpresa -i la felicitat- va ser doble quan ens confirmaven que es tractava d’un embaràs bicorial biamniòtic. Es percebien clarament dues bosses on dos cors bategaven ràpidament i amb força, en una demostració de la seva incipient lluita per la vida.

De les hores i setmanes posteriors, no m’entretindré gaire a descriure una situació per la qual han passat milions de dones des de fa milers d’anys. Vaig patir vòmits de manera exagerada durant tot l'embaràs, sí. Però l'únic que podia fer era vomitar i per rar que pugui semblar, menjar dònuts de sucre per paliar la hipoglucèmia i la pèrdua de pes que estava patint. M'ho va recomanar la llevadora del cap. Després, a pensar noms. El primer va ser el Llibert, en honor al gran saxofonista Llibert Fortuny, que vam anar a veure a qui tindríem el plaer de veure en directe a la Jamboree el mateix dia que m’assabentava del meu embaràs. L’altre, el Gerard, bàsicament en perquè ens agradava el nom.

És migdia del 2 de desembre del 2006 i em traslladen en ambulància pediàtrica a l’hospital Taulí de Sabadell. Hi ha risc imminent de part gemel·lar prematur. Estic estirada a la llitera amb una tranquil·litat sorprenent. M’han introduït una via amb una medicació que m’aturarà la dilatació uterina durant 10 dies a l'habitació de l'hospital. 

Tot i la llum enlluernadora de la sala de parts i el munt de personal que hi havia, només recordo dues fotografies en colors pastel en forma de plor de nounat i un intens crit del moment en què coronava el meu fill Gerard, el primer dels dos en veure la claror. En Llibert ho feia de manera fluida i natural 10 minuts més tard. Van néixer el 12 de desembre del 2006 a Sabadell, amb bon pes, bon color, bona freqüència cardíaca i un ritme respiratori que acabarien de normalitzar durant 3 setmanes a la incubadora. Els puntuen amb un 9 de 10 al test d’Apgar.


Tinc molta sort, que és el millor que es pot tenir en aquesta vida. 


divendres, 15 de maig del 2015

experiències d'una mare gestant ( 1ª part)

Veig la llum per primera vegada un dia d’estiu de 1975 al Vallès Oriental. Neixo amb bon pes, bon color, bona freqüència cardíaca i bon ritme respiratori. Em puntuen amb un 10 de 10 al test d’Apgar. En canvi, després d’un part natural i dolorós, el meu germà bessó neix ja mort.

Ara fa un sol que estavella, una temperatura primaveral i la neu comença a enganxar-se de mala manera als esquís. Veig un isard que enfila, fugisser, muntanya amunt, i mentre vaig fent una rítmica ziga-zaga per una de les amples pistes del Pas de la Casa, decideixo que ha arribat l’hora. Durant la Setmana Santa del 2004 el meu rellotge biològic, de manera sobtada, em desperta el meu ancestral instint maternal. Alerta que degudament li comunico al meu marit i futur progenitor dels meus fills, per fer-li avinent una decisió que canviaria les nostres vides per sempre i prou important com per ser presa de comú acord.

Així és que decidim desar els esquís, les botes i els forfaits per uns anys més endavant, i ens posem per la feina (perquè és una feina) la mateixa primavera del 2004. Disculpeu-me però no entraré en detalls d’alt voltatge, perquè tots som prou adults aquí com per saber com es fan els nens i, a més, tampoc descobriria la sopa d’all. També podria prendre una drecera i començar a explicar-vos directament l’embaràs, tot i que prefereixo narrar uns fets primer, sense els quals no  s’entendria la resta que ve després.

Com deia, era primavera del 2004, aquell mateix estiu jo feia 29 anys, em venia molt de gust tenir un fill i com més ràpid millor. Calculava els meus dies de màxima fertilitat i entre dies de platja, paelles i cerveses ens hi posàvem amb ganes. Però després dels dies fèrtils amb sexe, i de la suau remor de les onades a la platja, arribaven les menstruacions de nou. Després de la tardor i de més dies fèrtils passàvem indefectiblement a l’hivern, i els períodes d’ovulació s’anaven alternant amb els de les menstruacions i, també, amb molts moments de frustració.

Visitava el ginecòleg un any després del primer intent de recerca d’una nova vida. Tornava a ser estiu. Jo ja bufava les espelmes del meu trentè aniversari, perquè, a pesar de la intensa aventura, la vida, les celebracions i les satisfaccions seguien sumant hores a la meva biografia. Tanmateix em faltava alguna cosa. Hi havia un buit per omplir. És tan visceral i primitiu aquest instint d’afermar les anelles de la cadena generacional, que es fa difícil d’explicar amb paraules i d’entendre per a qui no ho ha passat mai. Però és així.

En una altra època, no tants anys enrere, el metge ens hagués aconsellat algun complex vitamínic, tranquil·litat i bons aliments i el temps, savi com ningú, ja diria. Ara vivim amb (males)presses i de pressa. Ens emplaçaven a proves i més proves de fertilitat de nom impronunciable i de facto incomodíssimes que, a més de cares (perquè no les cobria la seguretat social), l’únic que feien era crear-nos més confusió encara.
Res hi havia d'anormal evolutivament parlant però, aprofitant-se d'un moment especialment sensible per als futurs pares (i particularment per a la dona), els metges prefereixen avançar-se ràpidament a la natura i em proposen la inseminació artificial com a mètode de reproducció assistida. De fet, si us sóc sincera, semblaven tenir més pressa ells (per augmentar la xifra de facturació mensual) que no pas jo per tenir un fill - i ganes no me'n faltaven-. Però això ja són figues d'un altre paner perquè finalment - per sort- la natura va guanyar el pols a la ciència. 

Continuarà...


dimecres, 13 de maig del 2015

dades inconnexes i una pregunta (2ª part)

Tot i que n’acumulo a diari, ja fa uns mesos vaig escriure un post aquí sobre l’excedent de coses que passen pel meu cap o davant dels meus ulls, mentre llegeixo, i m’agrada deixar anar de tant en tant. És una manera de reciclar dades  que potser a vosaltres us poden interessar – o no-, i deixar lloc per altres assumptes del dia a dia que el meu cervell ha de processar sí o sí.

- La xarxa professional LinkedIn: dels més de 200 milions d’usuaris que té, que aixequi la ma qui n’hagi tret profit. Encara no entenc com coses tan poc funcionals cotitzen a borsa.

- The Police, la banda de rock anglesa, li deu el seu nom a la paraula que més apareixia a la premsa un dia de l’any 1977. Precisament era “la policia”.

- Pocs cops recordo què somio, però pel que sembla als somnis no hi ha mai olors ni sabors. I sempre, sempre, estem en moviment (correm, saltem, nadem, però mai jaiem al sofà mirant la tele). Deu ser per això que hi ha dies que em llevo cansada.

- Em passa a vegades que – com suposo també us deu passar a vosaltres – quantes més expectatives diposito en una persona més gran és la decepció que m’emporto després. I, per sort, a l'inrevés també sol succeir.

- Algun dia relataré aquí la meva experiència com a mare gestant de bessons. Des de la intensa recerca, fins el moment del part, i de com vaig viure l’embaràs fins el setè mes. No té gaire d’inusual, però vist des de la distància em resulta, fins i tot, divertit explicar-ho.

- Fa anys, quan el meu avi patern era viu encara, li vaig preguntar quin era l’avenç tecnològic que més l’havia impactat durant el canvi del segle XIX al XX. Em va dir que l’avió. Veure aquell aparell immens sobrevolar el cel a tanta velocitat i sense que caigués era una cosa extraordinària. A data d’avui, si m’ho preguntessin a mi, diria que Internet ha estat decisiu en el pas del XX al XXI, per la influència que ha tingut sobre les nostres vides. La diferència resideix en què malgrat els tant i tan ràpids progressos a les comunicacions mundials, hem perdut totalment la capacitat de sorprendre’ns. I és una pena.

- Mai he trobat la gràcia a contes infantils com Polzet (Pulgarcito), la Caputxeta Vermella, el Patufet, en Hansel i la Gretel o la Blancaneus, per citar-ne uns quants. Quina manera d’espantar els nens és aquesta? Quina manera de demonitzar la dona és aquesta? (tot són madrastres, bruixes o noies fleumes a qui només un príncep valent pot salvar). Explicar un conte on l’infanticidi és l’argument principal no crec que tranquil·litzi gaire els nens. 
Doncs contes, pel·lícules i llibres a dojo... prefereixo explicar-los anècdotes de la meva infància. Ells ho agraeixen moltíssim.

- Pune, una de les ciutats més grans de l’Índia amb gairebé 5 milions d’habitants, presenta la densitat més elevada a nivell mundial d’escoles superiors d’enginyers. No és d’estranyar que la indústria de l’automòbil i del software hi sigui altament representada també.

Un carrer de Pune a l'Índia, on es barreja modernitat i tradició 
- Las balenes emeten uns sons (freqüències que l’oïda humana no pot detectar) que reben el nom de cançons. Una cançó típica de balena dura, potser, 15 minuts. Les més llargues una hora. Sovint es repeteixen de manera idèntica, compàs a compàs, nota per nota. De vegades, un grup de cetacis abandona les glaçades aigües hivernals enmig d’una cançó i sis mesos més tard tornen i continuen exactament a la nota correcta, com si no s’hagués interromput mai.


- I la pregunta: per què és tan curta la vida i infinita l’eternitat?