dissabte, 26 de desembre de 2015

digue'm

DIGUE'M un quadre que t’agradi
Posa-hi una llum que l’il.lumini
La que vulguis. Que li doni claror enmig de la foscor o reforci aquell clarobscur extret de les mans del pintor.

Digue’m un plat que et serveixis a diari
Posa-hi un condiment
El que que vulguis.  Que suavitzi els dies atrafegats o emfatitzi els migdies en companyia.

Digue’m allò que no vols dir
Posa-hi un silenci perquè jo l’entengui.
Aquell que omple l’espai i les hores sense necessitat de  cap pregunta.

Digue’m una música que et transporti
Posa-hi una lletra. O un instrument. El que vulguis. Que desperti en cada nota la teva oïda. Que acaroni en cada acord el teu cor. Que et recordi, en cada so, un sentiment.

Digue’m una mania que tinguis
La que vulguis. No cal que hi afegeixis res. La que et mostri –com en una fotografia sense filtres- tal com ets.

Digue’m un moviment
Posa-hi un signe de puntuació. El que vulguis. Que et permeti ser flexible en els moments convulsos i ferm en els decisius.

Digue’m, què escoltes?
L’eco d’una conversa en una habitació. La remor de la pàgina d’un llibre cap el seu final. Un llunyà vent del nord que anuncia la breu albada a l’hivern.


Digue’m, digue’m coses i dóna-li forma als sentits, sentit a les formes i forma a tot allò que em dius. 

dijous, 24 de desembre de 2015

breu proclama pel 2016

-Llegir Llibreries del Jordi Carrión, m’agraden molt les seves cròniques (el tinc pendent des de fa massa temps i sóc molt inconstant en les lectures).

-Escriure un nou llibre, amb tot l’esforç i repte de què requerirà. I també l’aprenentatge i catarsi que suposarà.

-Trucar més els meus. De fet, mai he deixat de fer-ho i valoro molt les persones que em truquen i parlen (especialment els meus pares). Explicar foteses, coses del dia a dia, la immediatesa. Com què haig de comprar quan surto de la feina o si he menjat un entrepà d’hamburguesa per dinar.

-Continuar amb la meva rutina de córrer pels camins que m’acosten cap el Sui, o cap a Llinars. Respirar aire fresc. Travessar la natura. Veure la claror entre els arbres.(Escrit queda molt poètic i cursi, però són coses gratuïtes, palpables, súper accessibles i gratificants).

-Estimar molt. Emprenyar-me menys. Riure de gust.

-Seguir fent pessigolles als meus fills abans d’anar a dormir. Tenen 9 anys, un diariet de somnis i aquella il·lusió tremenda en rebre els bons resultats de les notes de final de trimestre (em recorden tant la meva infància...)

-Menjar més fruita, descobrir i gaudir de noves músiques instrumentals, pintar la casa, visitar –almenys- una vella ciutat europea, recórrer els seus carrers, la seva llum, la seva gastronomia, la seva història i guardar-ho al meu arxiu biogràfic.

-Subratllar els llibres com sempre, arrencar les planes interessants dels diaris, anotar conclusions a les pàgines, cercar sinònims, sumar amb les “is” i punts, mirar des d’altres angles, angles que s’aproximin el màxim als 360º, qüestionar-me i trobar el sentit a les coses com ho he fet fins ara.

-Veure alguna pel·lícula d’estrena o clàssica. De caire històric, biogràfic o documental. Tot i que n’hi ha de musicals molt bones... Ara ja no se’n fan?

-Donar les gràcies per tenir bona salut, espai, hores i persones amb qui compartir-la.

-I senzillesa. Tots tenim coses per ambicionar. Amb més o menys mesura. A curt o més llarg termini. Per molt que ens encaparrem a voler arreglar el món o criticar la resta, al final el que compta són aquestes petites coses. Tot i que ben pensat, són molt grans.

(Mentre acabo d’escriure aquesta entrada el meu fill Gerard m’explica el seu somni d’avui: es prepara per al partit d’hanbol, quan una nena de la seva classe es casa amb algú altre que no recorda i finalment apareix el seu amic Marc que el ve a buscar abans de començar el partit a Cardedeu. I s’acaba el somni. “ No ho entenc gaire” em diu.)

Que senzills els somnis dels nens. I que complicat que ho fem els adults.

Bon Nadal, un any més,  des de la Bústia Groga.

el cel sobre Praga l'any 1998

diumenge, 20 de desembre de 2015

mirades des d'hiroshima

A través de la foscor com en el fons de l’infern podia jo escoltar les veus de la resta d’estudiants que cridaven les seves mares. I a la base del pont, dins d’una gran cisterna que havien excavat, hi havia una mare plorant, aguantant damunt del seu cap un bebè despullat i amb tot el cos cremat, de color vermell brillant. I una altra mare estava plorant i sanglotant mentre donava el pit cremat al seu nadó. A la cisterna les estudiants eren de peu traient  tan sols els caps per sobre de l’aigua, amb les dues mans tancades fort alhora que cridaven i xisclaven implorant i cridant els seus pares. Però totes les persones que passaven per allà, sense excepció, estaven ferides i no hi havia ningú, ningú a qui demanar socors. I els cabells socarrimats als caps de la gent eren arrissats, blanquinosos i coberts de pols. No semblaven que fossin persones, que fossin éssers d’aquest món.

Hi ha mirades pròpies, persones, testimonis directes. Aquest és el d’una alumna de primària que va sobreviure a l’atac nuclear nord-americà contra Hiroshima, l’esdeveniment que va posar punt i final a la Segona Guerra Mundial (si és que mai les guerres s’acaben amb una bomba, i el temps i les ferides obertes demostren que mai és així).
Hi ha armes nuclears, ones expansives, tempestes de foc, rajos gamma i neutrons capaços d’aplanar edificis fortament reforçats a milers de kilòmetres i fregir de mode efectiu les entranyes d’un transeünt.
Hi ha pluja, cendra, 1 milió de graus centígrads en l’aire, estronci i iode radioactiu capaços de concentrar-se en els ossos i les tiroides de qualsevol ésser viu fins a provocar anormalitats, deformitats, mutacions, bebès que neixen morts o tumors malignes. Això ha passat. A Hiroshima, a Nagasaki, a les Bikini, a Txernòbil... Els dos darrers per probes o accidents nuclears.
Hi ha estimacions que asseguren que la meitat dels científics i alts tecnòlegs de la Terra treballen total o parcialment per a l’empresa de l’armament. El comerç internacional d’armes mou milers de milions de dòlars. Els grups de pressió armamentístics són grans, poderosos i el secret que envolta el desenvolupament d’aquesta empresa letal fa difícil aturar-los.
Han passat 70 anys des del testimoni d’aquesta supervivent nipona i encara guardo memòria de la catàstrofe ucraïnesa on l’esperança de vida per a les persones autòctones es va reduir en 25 anys menys; i no puc treure’m del cap els nens i les persones mortes per armes químiques a Síria, amuntegades i esteses a terra com adormides durant una eterna becaina provocada per un gas transparent i mortífer.

Ahir veia una imatge a les notícies que em va fer reflexionar sobre això: els representants rus i americà al consell de seguretat de l’ONU, sota una freda encaixada de mans (tan freda com la guerra que va portar el mateix nom) establien un inici d’acord per a la fi de la guerra a Síria. Els mateixos, aquells que han proveït d’armes a un i altre bàndol del conflicte, acorden ara què fer amb el govern successori de Damasc, mentre han deixat al seu pas centenars de milers de morts i el país fet una merda.
Han passat 70 anys del fet descrit en el primer relat i, malgrat els avenços tecnològics i socials que hi ha a escala global, podria ser perfectament la descripció de qualsevol damnificat en una guerra actual. La pregunta que em faig és si, com a espècie, hem avançat suficientment ràpid o si hem après alguna cosa dels errors passats.

Mentre les nacions es preparin i dirigeixin les seves energies (i diners) cap a la guerra, és evident que no.

*Es calcula que va haver uns 166.000 morts a Hiroshima; les xifres de l’accident de Txernòbil són encara una incògnita, tot i que oscil·len de 200.000 morts a 270.000 casos més de càncer provocats per la radiació nuclear a Ucrània i Bielorússia.

*M’he trobat amb imatges del passat esfereïdores, monstruoses. També del present. Persones cremades, deformades, mutilades fins a no semblar éssers humans. He preferit no posar-ne cap perquè el relat es prou descriptiu com per fer-se a la idea del dolor i l’horror.
  

dimecres, 16 de desembre de 2015

canvis

Aquest 2015 que està a punt d’acabar he fet 40 anys. Una edat en què se suposa que estic en el meu teòric equador de la vida. Una xifra rodona en què encara s’és jove per continuar amb certs hàbits o aficions, però temuda barrera per veure realitzats nous o inacabats plans en el nostre cicle vital.

Tot i que poc trencadora, sóc força eclèctica pel que fa a gustos. No tinc edat –ni ganes- de fer-me cosplay, acròbata o snapchatter, però em venia de gust fer un petit canvi de disseny en aquest, el meu lloc personal, i el meu col.lega Raúl Hoces se n’ha fet càrrec amb molt de gust, donant un nou aire al bloc sense perdre de vista la seva essència genuïna de sempre.

La Bústia Groga va néixer amb la idea del mailbox: fer arribar la meva correspondència a totes i tots aquells remitents que s’acostessin a obrir-la. Sempre amb vocació d’aportar, de forjar, de compartir la realitat vista a través dels meus ulls i sobretot, d’aprendre tot el que he après en les 99 publicacions que porto escrites des que la vaig obrir.

Ja estem a desembre, a molt pocs dies del solstici d’hivern, aquell en què la nit és més nit que mai i les hores del dia es fan curtes i fredes. El Montseny, aquest que veieu de fons a la plantilla, m’acompanya durant tota la resta dels dies de l’any. Amb neu o sense, la seva llum és sovint la meva font d’inspiració encara que no l’anomeni ni aparegui entre línies, i inconscientment hi és sempre als meus escrits. Les estacions, les fulles, les tonalitats de què tant parlo, són les que recullo a la Bústia Groga que està a la falda d’aquest massís. Segurament, no podria fer-ho de la manera que ho faig sense ell al meu davant.


Hi ha passes i matins que desperten
Hi ha un aire que aquieta els núvols
I empeny els somnis molt amunt
Que els fa gairebé intocables
Però també inesborrables.
Queden suspesos en les tardes
Tardes que cauen lentes
De grogues a foc
D'un foc que s'apaga en fosc
I et torna els somnis en un cel
Un cel ple d'espurnes amb forma d'estel.

[Notes personals.10/12/15]

dimarts, 8 de desembre de 2015

Antoku i el cranc samurai

De les primeres hores del dia podria resumir converses que roden lentes encara, a força de despertar-nos a poc a poc, a mesura que els rajos solars s’escolen ràpidament per les nostres estances, mudes i fosques tota la nit. Podria allargar moments de cafès acabats de fer mentre avancen fugaçment les agulles d’un rellotge que no porto. I de les darreres hores, omplertes de rutines i imprevistos, el cansament acumulat gairebé no em deixa decidir ni què fer.

Mai he tingut rellotge, tot i que que els rajos i el cansament m’indiquen el canvi ordenat a les estacions i la manca d’energia vital cap al final del dia. La natura –amb o sense la nostra influència- té els seus propis mecanismes per seguir funcionant. I és respecte a això últim que us vull explicar una petita història amb aparença de llegenda.

L’any 1185 l’emperador del Japó era un nen de set anys anomenat Antoku. Ell era el cap (nominal s’entén) de la tribu samurai Heike, en aquell moment embolicats en una llarga i sagnant guerra contra una altra tribu samurai, els Genji. Totes dues estirps lluitaven aferrissadament per posseir el tron imperial. El 24 d’abril del 1185 a les tranquil·les aigües del mar Interior del Japó, actualment molt transitat per vaixells de mercaderies, va tenir lloc la batalla naval definitiva amb el petit emperador a bord. Els Heike van ser superats en nombre i tàctica, morint molts en mans de l’enemic. Els que no ho van fer es van llençar al mar i van morir ofegats.

Antoku acabava de fer set anys, tot i que semblava més gran, tenia la pell bruna i fina, a més d'una llarga melena negra que li cobria les espatlles. Amb la mirada sorpresa i espantada li preguntà a la seva àvia, la Dama Nii: “on em vols portar?”
Ella va mirar el jove sobirà mentre les llàgrimes li lliscaven pel seu rostre i el va consolar, acariciant el seu cap i lligant els seus cabells al seu vestit de color cru. Encegat per les llàgrimes el nen uní les seves belles manetes. Mirant primer cap a l’est s’acomiadà del déu Ise. Després, mirà cap a l’oest per repetir el Nembusu (una oració budista). La Dama Nii el va agafar fortament entre els seus braços, al mateix temps que deia “en les profunditats de l’oceà resideix el nostre capitoli”, i s’enfonsà amb ell per sota de les onades.



Tota la flota Heike va quedar destruïda. De l’etnocidi només van sobreviure 43 dones, que van ser obligades a fer treballs forçats i favors sexuals als pescadors propers a l’escenari de la batalla. En commemoració d’aquell dia, cada 24 d’abril, els descendents dels pescadors i les dones Heike desfilen amb tocat de cànem negre fins al mausoleu de l’emperador a Akama.
Els pescadors diuen que els samurais Heike es passegen encara pel fons del mar Interior, amb forma de crancs. Es poden trobar en aquest mar crancs amb curioses senyals i formes al seu dors que s’assemblen espectacularment al rostre d’un samurai. Quan es pesca un d’aquests crancs no es menja sinó que es torna al mar en honor als seus avantpassats.





Com és possible que el rostre d’un guerrer quedi gravat a la closca d’un cranc? D’entre les línies hereditàries del cranc, hi va haver una fa milers d’anys, que casualment s’assemblava lleugerament a un rostre humà. Fins i tot abans dels fatals successos dels Heike, els pescadors podrien haver sentit escrúpols a l’hora de menjar-se un cranc antropomorf. En el moment de tornar-lo al mar varen posar en marxa de manera inconscient un procés evolutiu en el crustaci. Si ets un cranc amb closca corrent se’t menjaran i tindràs poques opcions de tenir descendència. Si la teva closca s’assembla a una cara podràs tenir més descendència perquè et tornaran al mar. Per descomptat, això no té res a veure amb el que els crancs "desitgen". La selecció ve imposada des de l'exterior. És el que es denomina la selecció artificial.

Pot sonar a xinès o a japonès en aquest cas, però Charles Darwin ja ho explicava molt bé a l’Origen de les espècies:


L’home exposa involuntàriament éssers orgànics a noves condicions de vida, després la natura actua sobre l’organització i causa la variabilitat. A la Terra neixen més individus dels que poden sobreviure... l’avantatge més lleugera d’un ésser sobre la resta amb els quals entra en competició, o una adaptació millor, per petita que sigui, als condicionants físics que l’envolten, canviarà l’equilibri al seu favor.”


Biliografia i documentació:

- "The Tale of the Heike". C.Benfey. The New York Times. Gen.2013.
- "Ever since Darwin: Reflections on Natural History". Stephen J. Gould ( W.W. Norton, 1977).

dilluns, 7 de desembre de 2015

Whitney Houston, la veu

Hi ha notes, músiques, cançons, que per molts anys que passin ressonen i tornen amb forma d’imatges, records i timbres de veu inesborrables, insubstituïbles per sempre més. Hi ha un moment específic de l’any 1999, que he pogut recuperar avui gràcies a Youtube, en un escenari de Nova York, al Bacon Theatre concretament, una veu de mezzosoprano feia ressonar una d’aquestes cançons. Whitney Houston entonava lI will always Love you que l’havia enlairat a l’Olimp de la fama, uns anys enrere. 




Paradoxes de la vida, el vídeo mostra entre el públic el seu ex-marit Bobby Brown i la seva única filla Bobbi Kristina. L’un la va exprimir psicològica i financerament, conduint-la fatalment al món de les drogues; l’altra va morir aquest passat estiu en circumstàncies molt semblants a les de la seva mare.

A mi personalment m’agrada recordar-la com a la digna descendent de l’estilitzada i alta raça dels massai, amb un color de veu que li permetia arribar a uns rics, potents i inigualables greus, i com a una de les més grans estrelles que han brillat i brillaran mai en el firmament.


Em va doldre molt la seva pèrdua. 

dissabte, 5 de desembre de 2015

sense títol

Tinc un munt d’idees al cap i no sé com expressar-les. D’entre totes elles només una no m’ha deixat de perseguir, de turmentar-me, durant tota la meva vida: la creació i l’abast de l’Univers.  Tinc unes quantes certeses al cap i no sé com ordenar-les. D’entre totes elles només una em permet perseguir alguna idea: la del dubte. Tinc moments especials i no sabria com descriure’ls. D’entre tots ells només un em recorda allò que és de debò important: l’aquí i l’ara. Tinc vertigen quan sóc al cim de la muntanya. Terror. Molt. Però tinc la certesa que només baixant-la em marxarà. Tinc paisatges que m’envolten i que, tanmateix, jo no he triat. D’entre tots ells només aquell que em torna a la realitat –diària, grisa, opaca, brillant, púrpura- és el que em captiva. Tinc persones. Persones úniques. I, per diferents, no sabria com definir-les. D’entre elles estan les que sé que sempre hi són. I les que em recorden com sóc. Tinc estrelles. I planetes. Esferes celestes, forats negres i l'eternitat expandint-se en la infinitud de l'univers. I la certesa que moriré amb el dubte de no saber. D'ignorar la seva creació i el seu abast. I això em turmenta.