diumenge, 26 d’agost de 2018

clair patterson


Clair Patterson va ser un geoquímic de la primera meitat del segle XX que va determinar l’edat de la Terra en 4.550 milions d’anys. Per descobrir-ho es va basar en la quantitat de plom que hi havia en un tros de meteorit que es va formar a la mateixa època que el nostre planeta. Va estar més de sis anys investigant per arribar fins aquella conclusió. El dia que l’espectòmetre de masses va aconseguir donar amb el resultat, el primer que va fer va ser anar corrents a donar la notícia a la seva mare. Gràcies a aquesta descoberta tenim avui la benzina i els combustibles sense plom. Patterson no era un bon estudiant, però sí un científic nat, és a dir, una persona que observa i basa les seves dades en fets mesurables.

Després d’allò es va adonar de la gran quantitat de plom que hi havia en el medi ambient i no va parar, malgrat les amenaces de les grans multinacionals, fins aconseguir que el senat dels Estats Units promulgués una llei d’aire net l’any 1970. Havien passat gairebé vint anys des que l’espectòmetre va evaporar un tros de meteorit fins arribar al seu nucli. 

Fa temps, quan els bessons tenien tres o quatre anys, moltes nits els llegia el Cosmos del Carl Sagan. És un llibre que ja tenia a la prestatgeria quan vivia al pis de Mollet. Mai se m’ha donat bé explicar contes, així que vaig preferir endinsar-los en el món de les estrelles, els planetes i l’univers a través de les lectures de l’astrònom americà. La veritat és que funcionava, perquè romanien atents, fins que es relaxaven i s’adormien. 

Ara són ells qui, a les nits, em demanen veure la sèrie Cosmos reeditada per Netflix l’any 2014. Ahir vàrem estar veient The clean room, l’episodi que relata de manera amena i didàctica la història del Clair Patterson, Pat per als seus profes d’universitat.

Aquí un petit tràiler de l'episodi:


divendres, 24 d’agost de 2018

15-S



Tenia la mania -sempre havia estat així- de començar a fullejar el diari per les pàgines d’economia. Havien passat només 4 dies dels atemptats a les torres bessones i totes les borses mundials s’enfonsaven. Regnava la incertesa als mercats financers i les paraules desacceleració, por i pèrdues encapçalaven tots els titulars. Vaig tancar el diari per deixar-lo al damunt de la barra. 

- Pot agafar-lo si vol, està el món ben boig- vaig dir a un home que s’acabava de demanar un cigaló de Torres 5. 

- Sí, i per rematar-ho en Rivaldo lesionat, tu!- vaig veure que ell l’obria per la secció d’esports- Ni en això tenim una alegria. 

No m’interessava massa el futbol, però vaig fer-li un mig somriure còmplice i vaig pagar les 100 pessetes del meu tallat al cambrer. Crec que l’Ada, amb qui me n’havia anat al llit aquella nit, encara dormia. Una de les coses que més m’agradava d’ella era la tranquil.litat del seu esperit. Recordo la seva manera d’escoltar-me aquella nit de feia dos anys al concert dels Sopa de Cabra a Granollers. Tan atenta... L’Empordà sonava a tot drap i la gent l’entonava a l’uníson quan el Gerard Quintana ens oferia el seu micro des de l’escenari. Jo vestia còmoda, una samarreta de cotó blanca amb uns 501 nous, i l’Ada m’agafava per la cintura, entusiasmada pel moment, pels records d’una adolescència en què encara es trobava perduda. I llavors, va ser llavors quan es va girar sense pensar-s’ho per fer-me un petó als llavis. Discret primer, apassionat i tendre, després. Més tard van ser unes cerveses que necessitàvem fresques, per engolir-ho tot, coll avall. 

Aquell dia va ser la primera vegada que una noia em feia un petó. No sabria com explicar-ho, però l’Ada tenia un no-sé-què de transparència en el seu tarannà i també alguna cosa de prohibitiva en el caràcter que m’enganxava. Vaig quedar amb ella quatre cops més després del concert. Després va desaparèixer per anar-se’n a un poble de la costa d’Irlanda un temps. 

- Tornaràs? 

- Me n’hi vaig per un temps indefinit. Què hi faré, poc importa.

- Saps que m’agradaria tornar-te a veure. 

- Fes la teva vida, Clara. Seràs feliç amb l’Eric, n’estic segura. 

Jo sabia que em deia allò per tranquil·litzar-me. En el fons, ella s’estava apartant. Jo estava a punt de casar-me i havia aparegut a la meva vida un àngel, una persona que em donava una pau que no havia sentit mai d’aquella manera abans. 

- Té, emporta’t aquest CD, m’agradarà que l’escoltis de tant en tant i et recordis de mi. 

- Ho faré- va acostar-se’m i va apartar-me els meus cabells pèl-rojos de la cara, va fer-me un petó intens- sempre m’ha agradat la teva cara pigada. No deixis de riure mai, eh? Com quan et faig pessigolles! 


Encara tinc l’olor del quitrà d’aquell quinze de setembre impregnada al nas. L’Eric mai va saber res de l’Ada. Vull dir que ell es pensava que era una amiga de l’institut i prou. El catorze me n’anava a sopar amb ella, era l’excusa per veure’ns després dels seus  dos anys d'estada a l’estranger. El deu va sonar el fix de casa. Un formigueig em va recórrer l’estómac quan l’Eric em va cridar per dir-me: "l’Ada al telèfon, sembla que ja ha tornat." Em tremolaven les mans. 

Respira fons, respira fons, vaig pensar. Que no se’t noti tant... A ell, a l’Eric, el vaig conèixer un dia que em vaig quedar tirada a l’autopista, quan se’m va punxar una roda i es va aturar per ajudar-me a posar la de recanvi. 

- No sé perquè no ensenyen a canviar una roda quan et treus el carnet, hauria de ser obligatori. Jo en sé perquè el meu pare me’n va ensenyar per si de cas, ja saps, coses de pares. 

- De pares previsors! Bé que va fer -vaig mirar-li les mans, les tenia grans i força colrades per la seva edat – agafes la roda com si res, pesa molt, no? 

- Estic acostumat a agafar fustes de pi a diari, faig de fuster amb el meu pare. Justament ara me n’anava a portar un moble que hem fet  per a una casa dels Gorgs- em van mirar uns ulls grans i d'un blau profund que encara no havia vist entre tant enrenou. 

- Doncs te’n dec una. Em dius el teu nom? 

- Eric. Per L’Eric Clapton, els meus pares n’eren fans... Res, dona, un cafè per quan vagi més mudat i en paus. 

Em va semblar una manera curiosa, si més no, d’acordar una cita amb un noi. I vaig assentir sense dubtar-ho ni un segon. Després ja van ser cites formals, tardes de cine, dissabtes de sopar i sexe, i una data de casament. Res fora del que s’havia d’esperar d’una relació com la nostra. Res, fins que va reaparèixer l’Ada un dia al taulell de l’ambulatori, quan va venir a demanar hora pel cardiòleg. Vaig treure’m les ulleres per aixecar la vista, ja cansada a les sis de la tarda i la vaig veure igual que sempre. Amb els seus cabells curts a l’estil garçon, castanys i desmanegats, i una camisa verd clar de fil semitransparent. El seu cos era magre i alt. I la seva mirada negra transmetia pau. Jo m’havia engreixat una mica, feia uns set anys que no ens havíem tornat a veure. 

- Clara? Què hi fas aquí? 

- Ostres! Ada! I tu? 

- Jo vinc a demanar hora pel metge! 

- Sí, és clar, quina pregunta! Jo farà un parell d’anys que tinc plaça fixa i aquí estic, ja veus. 

- Doncs estaria bé que quedéssim un dia, no? Mira, si vols, aquest dissabte fan un concert dels Sopa de Cabra... 

Després d’aquelles paraules hi ha algunes imatges que van i vénen i molt de silenci. Va seguir la vida normalment rere el taulell de l’ambulatori. Però mai del tot igual des de la visita de l’Ada. Hi ha un gest exacte en què comencem la vida normalment, però és al voltant d’aquests gestos que es mouen els imprevistos que la poden fer extraordinària sense voler-ho. 

Vaig caminar per l’Avinguda St. Esteve després de deixar el diari a la barra, quan vaig escoltar la sirena d’una ambulància que corria asfalt amunt, amb una olor de quitrà, no sé si de l’estiu que encara quedava, que se’m ficava al nas. Vaig deambular feliç tot el matí pels carrerons mirant però sense mirar. No recordava les notícies d'economia, però sí la nit passada amb ella. Quan vaig arribar a casa l’Eric m’estava esperant assegut al menjador amb rostre seriós. Vaig pensar que segurament havia sospitat alguna cosa. I vaig pensar també en dir-li la veritat. 


- No sabia que estigués malalta del cor, l’Ada- em va dir compungit- m’acaba de trucar la seva mare, ho sento.*


*Relat de ficció

diumenge, 19 d’agost de 2018

porz goret

De vegades tinc la sensació que el meu lloc original és una illa del nord, tan poc habitada com la d’Ouessant. O algun lloc inhabitat de la Patagònia, amb restes de glaciars mil·lenaris i que tinc de fons de pantalla a l’ordinador de la feina. Sempre que l’obro em quedo observant aquell paisatge uns minuts. Em dóna aire abans d’engegar el correu i connectar l’R-3. Els paisatges, com la música, com la poesia, em serveixen per nodrir-me l’esperit i activar les neurones. Quan anava a l’institut no existia la música del Yann Tiersen – que sovint em poso-, però ja aleshores tenia la mania d’estudiar les matèries escoltant música clàssica. M’ajudava a concentrar-me i a aïllar-me del món exterior. Encara ara conservo aquesta mania a l’hora de llegir i d’escriure. Agraeixo enormement la creativitat, l’enginy i l’esforç dels músics per crear tanta bellesa. Disculpeu-me si sona cursi. Però ho escric tal i com ho sento. 

Ouessant és una illa de la Bretanya francesa, i allà va néixer el compositor Yann Tiersen. Si sortim de les composicions que el van donar a conèixer pel film d’Amélie, sempre que sento les seves notes és com si escoltés les onades del mar i el fort vent una tarda sobre una illa deserta. Porz Goret és una població d’Ouessant, i també una cançó de l’artista bretó que fa encara més magnífic el paisatge i els colors grisos de l’illa.

Un d’aquests matins de vacances, molt de matí i encara fosc, llegia poesia d’en Martí i Pol, que considero d’una sensibilitat extraordinària com n’hi ha poques. Mentre el llegia, òbviament, l’acompanyava la cançó de què us he parlat fins ara. Impossible llegir-lo sense que se t’encongeixi el cor. 


Ho deixo tot, però estreno claror.

Faré un pas més i fugiré de mi

per preservar l'empremta d'un desig

que sé que mai no m'abandonarà....

Perdre la hisenda em dóna llibertat.

El mirall s'ha trencat en mil bocins

i en cadascun m'hi veig, desmesurat.

Amor, amor que em crides quan no hi sóc,

¿Per quins camins massa sovint te'm perds

si et duc al sexe, al cor i al pensament?

Ho deixo tot i aprenc codis secrets

en el silenci lúcid de la nit.

Demà em dibuixaré en una paret,

demà passat, si em vaga, faré el mort

i al tercer dia ressuscitaré.

Després els versos es riuran de mi

i jo em riuré dels versos, complagut.

Seré molts o potser no seré cap.

Ho deixo tot, aprofiteu-se'n, gent.

Al que no sóc li agrada el desgavell.

Tot el turment em turmenta ben poc.

Només un cos de dona em fa feliç

i ara el descric tancant, solemne, els ulls.

Espero el llamp que m'ha de redimir.

A poc a poc, em posaré dempeus.

S'apropa el gran moment. Ho deixo tot.


PUNT I FINAL. Miquel Martí i Pol   



dilluns, 13 d’agost de 2018

nocturn número 2

Un dia sonava el nocturn número 2 de Chopin

Accentuava la è quan el pronunciava.

Era fosc i hivern. I jo m’esperava.

Les notes s’encadenaven suaument

Què és nocturn? Em preguntava.

La Marie va ser-ne la culpable.

Un dia la Marie va enamorar en Chopin, calladament.


La Marie també tocava el piano.

No sé si els nocturns

No sé si els ballava

Però certament, els enamorava.

Mendelson, Schumann, Berlioz, Pleyel

I també, Chopin.



Un dia vaig prémer el teclat

I allà vaig explicar la història del nocturn i la Marie.

Del segon nocturn.

Era fosc i encara hivern.

Les notes es desencadenaven

Potser per ignorància,

Potser sense saber,

I es transformaven en la balada més maca quan és de nit:


En el nocturn número dos de Chopin,

Accentuat a la è quan el pronunciava.






divendres, 10 d’agost de 2018

un any pèssim

Ja he acabat amb en Fante, i he tornat. M’han agradat molt les dues coses. L’any pèssim del John Fante i l’Alt Empordà. 

Si hi ha una cosa que em captiva d’aquest escriptor és l’aparent senzillesa amb què escriu. Fa autèntica prosa poètica de les foteses de la vida, dels gestos més insignificants, de la quotidianitat, i ho transforma en tot un espectacle per als sentits. És el poder d’un gran escriptor que no va ser reconegut com a tal fins després de la seva mort. Amb Un any pèssim he rigut a pulmó obert aquests dies, estirada a l’hamaca que quedava sota l’ombra de la noguera de Mas Ribas. La xafogor esclafava l’aire. Però tot i així, encara me’n sortia dels pulmons per riure de les exagerades comparacions que hi feia en Dominic Molise, l’alter ego d’en Fante a la novel.la, un adolescent que només somia amb ser un gran jugador de beisbol i poder així ajudar la seva pobre família. 

Aquí ho torna a repetir, com qui no vol la cosa fa servir un recurs narratiu que ja em vaig trobar a Pregunta-ho a la pols i que em va encantar. En aquella era la pols, la pols literal. A Un any pèssim és la neu. Les volves blanques, suaus a vegades, brusques i tallants com agulles d’altres. Aquesta intencionada imatge de la neu caient constant durant tota la història és el símbol del llastre familiar. El determinisme amb què creu que ha nascut: la pobresa i els seus orígens italians el van marcar en gran mesura durant tota la seva obra. Un pare castrant que no el deixa evolucionar, però que, a diferència de La germandat del raïm, una altra de les seves excel.lents novel.les, en aquesta estableix un diàleg més íntim amb el seu progenitor, i intueixo que en realitat el que voldria haver tingut però no va tenir. 

John Fante, sota el meu parer, fa un retrat excepcional de l’Amèrica de la depressió dels anys 30, més excepcional ho fa el fet que és des de l’òptica d’un fill d'immigrants que intenta obrir-se pas en una terra de grans oportunitats, com diu ell. Aquesta visió de l’alteralitat fa especial aquest tipus d’escriptors, perquè s’assenten sobre una realitat sovint deformada des de fora, i que ells saben traslladar com ningú perquè l'han viscut en primera persona. 

Poc després de llegir aquest paràgraf que citaré ara, deixava el llibre sobre la tovallola. Vaig anar passejant fins al moll grec per la platja de Sant Martí d’Empúries amb els meus fills. Un cop allà, ens va sorprendre la grandària del moll, i la seva resistència a les onades i el vent malgrat el pas del temps. De tornada per la vora del mar, amb els nostres peus enfonsats a dins, el Llibert va dir: “I pensar que aquesta aigua és exactament la mateixa que van trepitjar els grecs i els romans de fa més de dos mil anys...”. 

Em va fer aturar i pensar. Com també va fer-ho el paràgraf que vaig deixar suspès a la tovallola. 

- Saps qui és en Joe DiMaggio, pare? I en Tony Lazzeri i el Frank Crosetti? 
- Jugadors de beisbol – va dir amb un grunyit. 
- Has sentit a parlar d’en Babe Pinelli, d’en Lou Fonseca, d’en Ron Pelligrini? 
- Més jugadors de beisbol. 
- D’en Vic Monte, del Sam La Torra, del Boots Zarlingo? 
- Jugadors de Beisbol. 
- Persones, pare! Éssers humans com tu i com jo. Fills de sastres, de carnissers, de pescadors. De barbers i miners. Italoamericans de llars com la nostra, de tots els racons d’aquesta terra d’oportunitats. I saps què es diu de les oportunitats, pare? 
- Digues-m’ho tu, que ho saps tot. 
- Que només es presenten una vegada. 

UN ANY PÈSSIM. John Fante (1908-1983)