diumenge, 28 de desembre del 2014

escriure

Tendeixo a escriure en primera persona, crec que com a fet inherent a tenir una ànima de natura rebel i autònoma. No entendria el bloc de cap altra manera. De vegades – tot i que poques- rebo crítiques dient-me que escric coses de caire massa intimista o que he tirat de viquipèdia en algun post. 

Efectivament, si tinc un bloc és per a canalitzar i treure enfora les meves manies i fòbies, si no , no el tindria. Naturalment, tampoc em molesta reconèixer que sóc una inculta ( llegeixo poc i m’allunyo el màxim de l’opinió publicada) i per aquest motiu, en ocasions, haig de consultar la xarxa cibernètica – encara que la viquipèdia m’agradi poc – per endinsar-me una mica més en temes que m’interessen.
Us asseguro que és més fàcil ser crític musical que músic. Ser politòleg que polític. Comentarista esportiu que esportista d’elit. Segurament, perquè la capacitat de goig de valorar en l’ombra és molt més gran que la d’aquell que treballa sota la llum.

Jo procuro ( i torno amb el jo) substituir la manca de talent amb tenir criteri propi, ignoro si bo o dolent. Amb les meves errades ortogràfiques i incoherències semàntiques,  però, en definitva, és i serà sempre el meu. 

I vull creure que és això el que us fa tornar a aquesta pàgina. Potser estic equivocada.


dimarts, 23 de desembre del 2014

per a la vanessa

Sóc la petita de 8 germans, d’un nucli en què els rols parentals diria que han estat sempre bastant equitatius, i on l’únic mascle de la família arribaria en cinquena posició. Suposo que per proximitat d’edat – que no de caràcters- sempre he mantingut una relació molt estreta amb la meva germana gran més immediata, la Vanessa, la setena dels germans.

La Vanessa és la més diferent de tots els germans. De pell pàl·lida, té un cos estilitzat i un rostre ovalat que emmarca uns ulls verds grisosos i uns llavis carnosos perfectament dibuixats. Té uns cabells extremadament llisos, d’un llis que, quan em planxo els meus per treure’m els rinxols, mai aconsegueixo : oriental.

Ella és excepcionalment carinyosa, de natura altruista i sensible, i se sent molt unida a tots els seus germans. Des de petita li han agradat molt els nens. Ella va aconseguir la fita de tenir-ne dos. Dic bé, fita, perquè la Vanessa pateix la síndrome de Sheehan des del naixement del seu primer fill. La meva germana va patir una severa hemorràgia durant el part que li va causar la mort del teixit a la hipòfisi. Aquesta glàndula se situa a la base del cervell i és l’encarregada de produir les hormones que estimulen la producció de llet materna, el creixement, les funcions reproductives, la tiroides i les glàndules suprarenals.
És una síndrome que pateix molt poca gent al món i si no es tracta adequadament podria arribar a provocar la mort.

Les conseqüències? Incapacitat d’alletar, fatiga extrema, manca de menstruació, depressió, pressió arterial baixa, pèrdua de pèl púbic i axil·lar...
Després de donar molts tombs per metges, ginecòlegs i endocrinòlegs durant 2 anys sense entendre què passava, sortosament van trobar l’origen del seu mal a la clínica Dexeus i des d’aleshores rep tractament mèdic de per vida per poder fer una vida relativament normal per a una dona de 42 anys: gaudint de - l’encara- seva joventut i de la seva família malgrat les vicissituds perquè la pitjor ja la va passar.


Per cert, se m’oblidava: el dia 18 va ser el seu aniversari i en felicitar-la amb un vídeo dels Parchís, es va emocionar i va plorar com una magdalena, com sol ser habitual en ella.

( L’any que ve et prometo tornar al xinès, aquest any no podia ser).

dissabte, 20 de desembre del 2014

fets que se succeeixen


Novament els termòmetres en negatiu. Cauen missatges felicitant les festes. Noció del temps idènticament recapitulada cada any.
12 mesos. Rellotges mancats de minuts. Llibres pendents de començar. Pàgines encara per acabar.
Pupil.les passejant per carrers de tinta que emmarquen l’espai, l’univers, la història de les nostres vides. La vida de les nostres històries.
Passes a milers de kilòmetres en època d’estiueig. Vistes d’ocell des d’un avió creuant el Vell continent. Realitats congelades en filtres fotogràfics. Colors reals només registrats en la nostra retina.
Converses al matí. Rutines laborals. Papers, correus a la bústia, multes de trànsit, fets que se succeeixen en forma de notícia. Imatges que ens bombardegen als mitjans. Opinem. Critiquem. Els altres. Defugim l’autocrítica. El temps corre. I nosaltres amb ell. NO ENS ATUREM ni un minut.
Cafès. Cents i cents de cafès. Bosses que s’omplen al supermercat. Olles que bullen per sopar. Dutxes que ragen sobre el meu cap. Bambes que acumulen hores de trot. Petons. Petons.
Dies que pares i penses. Penses i pares. Preguntes. I també respostes.
Copes de vi. De l’any. Reserva. Criança. En moments d’anhel. Música. Clàssica, contemporània, d’autor, electrònica. Sensacions que s'engronxen pel paisatge dels sentiments.
Cels blaus, roses, taronges, grisos, negres, com des de la prehistòria. Sempre canviant. Sempre els mateixos.
Paraules que ressonen. I-pads, tablets, I-phones, endolls, bateries que s’esgoten.
La feina. Vendes. Més justes. Més folgades. La primavera comença amb bons auguris. L’any acaba contradient els bons presagis.
La salut. Allò que no valorem quan la tenim i trobem a faltar quan no la tenim.
Bon dia. Bons dies. Cada dia, cada ànima viva modula un nou bon dia. Se segueixen succeint les notícies. Les guerres, la corrupció, referèndums que es qüestionen, intervencions, suïcidis. Milers. Assassinats. Naixements. Coets que s’enlairen. Noves galàxies devorades per forats negres. Bancs intervinguts. Malalties africanes que envaeixen el primer món! Quin desastre! La Terra s’escalfa. La calor ja no és estiu. L’hivern arriba tard. Estacions que es fonen i ens confonen. Qui estableix què és què?  La natura o la intervenció de l’home? Tot canvia i segueix igual. Aquest any. El passat. El que ve. 

L’any vinent haig de comprar més flors. Margarides blanques. Quedaran boniques al menjador.

Bon Nadal 2014.




[Aquest escrit obeeix a pensaments vomitats pel meu cervell de manera automàtica i impulsiva fa 2 setmanes, durant un matí de ressaca].

dimecres, 10 de desembre del 2014

dones nadiues americanes

Durant moltes tardes de la meva infantesa, mentre alguns nens miraven en Mazinger Z o la Heidi després de menjar-se un Phosquitos, jo m'entretenia escoltant les històries de l’Oest americà que m’explicava el meu pare, al mateix temps que m'insistia -amb tot el carinyo del món- perquè tastés aquella torrada amb oli i sucre que m’havia preparat per berenar. Sota el llum fluorescent de la cuina i davant la meva atenta mirada, em relatava baralles de sheriffs, cowboys, malefactors, tafurs, grangers, militars unionistes, esclavistes i, evidentment, nadius ( o “ índios” com els anomenava ell). Tots els caps sioux, apatxes o blackfoot haguts i coneguts.

En certa mesura, tots reescrivim el nostre passat. A mi, concretament, em passen tres coses amb ell: m’entendreix, tendeixo a idealitzar-lo i crec que és un precedent del meu futur. Per això, uns anys molt més tard - és a dir, ara -  la meva nostàlgia m’ha portat a interessar-me per la veritable història mai explicada sobre les dones nadiues americanes.

dona cheyenne l'any 1878

Tot i que la història, escrita només pels invasors europeus, va esborrar dels seus llibres els noms de les autèntiques líders de les tribus indígenes, el cert és que moltes, per no dir totes, de les societats indígenes americanes s'establien com a matriarcats i per tant, eren encapçalades i organitzades per dones. 

Les dones indígenes no eren únicament mestresses de casa. Eren també guerreres, grangeres, manobres (reunien els materials necessaris per a la construcció, mantenien i construïen les cases per a tota la tribu), i unes boníssimes artesanes. Els homes reconeixien la importància de les dones com a font de la vida (en el sentit de progenitores) i hi havia un profund sentiment de respecte mutu. TOT l’imprescindible per a la supervivència del seu poble passava per les seves mans. Fins i tot, ajudaven els seus marits en la persecució dels búfals per a, posteriorment, fer-se càrrec d’escorxar-los, esbocinar-los i cuinar-los. (Imagineu-vos com de fortes eren físicament).

La caça, la pesca i la defensa entraven dintre dels plans de supervivència en un terreny salvatge on els perills de la natura solen ser imprevisibles. Per sobreviure, per tant, també s'elaboraven les eines i armes, brillantment confeccionades amb allò que quedava de l'animal després d'haver-se'l menjat: els seus ossos.

Jo sempre he tingut la imatge que Hollywood ens mostrava als westerns amb el típic curandero indígena tenint cura d’algun cowboy malferit... i és clar que existien, sí, però segons sembla, les millors curanderes i en les quals les tribus nadiues hi depositaven tota la seva confiança eren les dones. La història oral diu que elles posseïen l’autèntic poder de curació i la capacitat de calmar les ànimes malaltes amb els seus cants i la seva connexió amb el món espiritual.

Molts dels tractes i decisions estratègiques respecte a les terres americanes les prenien elles i, de fet, per estrany que sembli, les dones nadiues nord-americanes tenien més drets i privilegis que moltes de les dones europees. Per a elles era una qüestió de reciprocitat, autoritat i autonomia.

Després de trobar-me amb tot això, puc entendre que els colonitzadors no volguessin tractes amb elles. Probablement la història s'hagués escrit d'una altra manera molt més justa per als qui habitaven terres americanes des de feia mil.lennis.

Darrera d’històries tan conegudes com les de Gerònim o Sitting Bull, m’he topat amb les fascinants i sorprenents vides d’unes grans dones indígenes, amb noms i cognoms, desconegudes però no menys importants per a la història dels Estats d'Units d'Amèrica.


Però això ja són figues per a un altre post.

divendres, 5 de desembre del 2014

dades inconnexes


De tant en tant faig una acumulació de dades inconnexes al meu cap – que no anoto – i m’agrada deixar-les anar, com qui buida calaixos per treure les merdes que s’hi acumulen i no serveixen per res. Ara que tinc un bloc, és l’excusa perfecta per esplaiar-me escriure-les i fer una revisió d’aquestes xuminades ( el corrector del word em marca aquesta paraula com a incorrecte, però m’agrada així i la deixaré com està).

- Funcionalitat, pragmatisme, bones matèries primeres, poques hores de llum, més temps per a pensar i gaudir de l’interior de les cases... Per què els països nòrdics tenen els millors dissenyadors de mobles del món?

- Agent secret, comercial, diplomàtic, químic, de l’autoritat, actiu, radio-actiu, nerviós... és sentir AGENT i venir-me al cap una targeteta amb un nom imprès, un símbol químic o un paio amb pinta de James Bond. Quin tipus d’agent serà?

- Des que tinc coneixement del meu raonament ( ??) sento dir que el petroli és un recurs natural ESGOTABLE. Crec que és l'argument de màrqueting millor emprat mai per encarir un producte sense que ningú protesti.

- Les persones que no tenen MAI dubtes em fan sospitar. Mentiders, egòlatres, falsos triomfadors? La perfecció no existeix.

- Avui en dia les nenes de 15 anys van amb shorts ensenyant els malucs ( perquè poden), els llavis pintats de vermell i es fan selfies en postures provocatives que mostren a les xarxes. Jo amb quinze anys anava amb peto texà de color vermell i saltava a la corda després de veure el Dr. Slump. No ho critico, és simplement una constatació dels trets diferencials de les nenes en espais temporals allunyats.

- Noruega està catalogat per l’Index Global de la Pau com el país més pacífic del món, dada que m’ha cridat l’atenció en contraposició a Hondures com el país amb l’índex de violència més elevat del planeta ( és assassinada 1 persona cada hora).

- Tenim més coses de les que necessitem. Coses com Internet que ni tan sols sabem com funcionen però que utilitzem diàriament. I podem viatjar més lluny i més ràpidament que mai.

- De vegades em sento idiota, plena de dubtes i incapaç d’expressar el que em passa pel cap. I em succeeix molt sovint.

- Fa temps que li dono voltes a escriure una història sobre les dones indígenes americanes ( de l’Amèrica del nord) i no trobo mai el moment. Requereix temps i documentació. Suposo que influenciada per les històries que m’explicava el meu pare sobre l’Oest americà, és un tema que sempre m’ha cridat l’atenció.

- Al Vallès Oriental no es veu gaire, però la darrera vegada que vaig baixar a Barcelona vaig acabar avorrida de tant barbut amb camisa de quadres i bicicletes vintage, víctimes d’un sistema classista, aparentant ser persones obertes, cultes i relaxades. Suposo que ja heu identificat de què parlo: la “ (merca)cultura” hipster.

- Ah, i no em voldria estendre gaire més perquè trencaria amb la primera norma que per mi fa atractiu un bloc: la brevetat. Però a només 5 anys dels anys 20 del nou segle, he de dir que m’encanta la púdica indecència de les noies flappers*. Noies, tornarem a ser flappers?


Ja us ho he dit a l’inici del post: dades irrellevants que no duen enlloc.

*Flapper: arquetip de noia alliberada en la dècada del 1920. Més enllà de l’estil propi dels anys vint, el fenomen Flapper constituí una forma de lluita quotidiana per l’emancipació de les dones.


divendres, 28 de novembre del 2014

tracy: història d'una instantània


NOVA YORK, tardor del 1988.

La companyia discogràfica de la Tracy Chapman busca el fotògraf idoni per fer-li un reportatge fotogràfic per a la premsa especialitzada. La cantautora nord-americana ja havia fet alguna sessió amb artistes de renom, però el resultat no li acabava de fer el pes. Sabien que la noia acabaria despuntant en el món de la música i necessitaven algú amb qui la cantant tingués un cert feeling. Per sort van ensopegar – o més exactament, van anar a buscar -  amb la fotògrafa anglesa, que desconeixia (jo, i la Tracy en aquell moment també), Janette Beckman.

Abans de la sessió, la Tracy i la documentalista van anar a  fer un volt per l’East Village novaiorquès. Van xerrar de política, de música i d'aquelles coses tan latents en les cançons de la Chapman com el racisme a Amèrica, l'atur, la pobresa i la violència de gènere. S'aturaven les hores i començaven a encendre's els fanals del carrer mentre es prenien un cafè a una cafeteria local. Tots aquests components units van ser motiu suficient perquè l'artista i activista afroamericana se sentís prou còmoda i va ser allà, entre uns culturalment vius carrerons del barri est de Manhattan, on la Janette li va fer aquest retrat que us mostro a dalt (he respectat el tamany original expressament, tot i que se surt del marge establert per l'encotillada plantilla de Blogger ).

En fi, que ahir em venia de gust escoltar-la (com avui) i, en acabat, se’m va oblidar fer-ho.

Fa un instant m'ha vingut novament al cap, mentre  escoltava un programa de ràdio on parlaven d’una cantant camerunesa que poc té a veure amb ella, tret que les dues són negres.


Sempre m'ha emocionat taral.lejar el seu lema “poor people gonna rise up and take what’s theirs” i m’agraden les bones històries, com aquesta, que són fruit de l’oblit.

dimarts, 25 de novembre del 2014

una nova vida a l'estranger ( a new life abroad )


Des de fa gairebé 2 anys l’Eddy es lleva cada matí a la llunyana,  càlida i enorme ciutat xinesa de Guangzhou, on treballa per a la firma catalana de disseny industrial Stimulo. Té 25 anys,  és graduat en Comerç Internacional per l’ESCI a la UPF ( Universitat Pompeu Fabra) i, a data d’avui, ja ha viscut i treballat a 5 països de 3 continents diferents. Les últimes vegades que he vist el meu nebot ha estat a alguna festa de comiat en què familiars i amics l’hem anat a dir un adéu desitjant sempre que fos un fins aviat. És un dels 19.700 joves catalans que han hagut d’emigrar en els darrers 5 anys a la recerca de feina.

Al centre de la fotografia, l'Eddy durant un nou projecte per a Stimulo.
In the middle of the picture, Eddy working on a new project for Stimulo.

L’altre dia vàrem tenir una xerrada de caire informal via xat pel Facebook i,  després de creuar  una amistosa conversa familiar, li vaig demanar si accedia a respondre’m unes preguntes que passo a transcriure ( més o menys) a continuació :

J: A la família sempre t’ hem considerat un jove molt independent i potser més madur del que et pertocava per a la teva edat. Recordo que ja llegies el diari de l’avi Pere quan encara eres un nen, et vas passar la teva infància “ maquinant” la teva vida d’adult?

E: No exactament. Recordo que de ben petit volia ser veterinari o paleta però, després d'un accident en bici d'un amic meu, se'm van treure les ganes. De petit mai vaig imaginar que acabaria vivint a l’estranger. De fet, la meva mare sempre em deia que era molt casolà i m’animava a sortir més al carrer.

J: Des de l’actual crisi que arrosseguem fa 7 anys, novament es parla molt de l’emigració del jovent a l’estranger com a única sortida per trobar feina, personalment quan vas decidir donar aquest pas? Per què? 

E: L’any 2009, a segon de carrera, vaig marxar un estiu a treballar a Malta amb l’objectiu d’aprendre anglès. I la veritat és que l’experiència va ser molt enriquidora. Però va ser  l'any següent, quan vaig anar a Singapur, que vaig prendre la decisió. Va ser el primer cop que vivia a una gran ciutat, en aquest cas, una de les ciutats més globalitzades i cosmopolites del món. Allà vaig conèixer un munt d'expatriats que m'explicaven històries molt interessants. Durant aquells mesos també vaig viatjar molt per Àsia, i va ser aleshores quan vaig decidir que passaria un temps lluny de casa. És evident que la crisi va ser un factor determinant per prendre aquesta decisió. Les oportunitats pels joves catalans eren molt limitades el 2011, i vaig pensar que era el moment perfecte per marxar i formar-me com a professional i persona a l'estranger.

J: Actualment, en què consisteix la teva feina?

E: Des de Guangzhou, on tenim una petita oficina, m'encarrego de desenvolupar el negoci a la Xina; de buscar empreses xineses interessades en el disseny català. Sóc l'interlocutor entre l'equip de disseny de Barcelona i l'empresa xinesa. A més a més, intentem promocionar la marca Barcelona com a referent del disseny al món.

L'Eddy atenent una trucada durant un dels seus viatges de feina a Hong Kong.
Eddy at the phone during a business trip in Hong Kong.

J: Ha estat difícil adaptar-te a una cultura tan diferent com la Xinesa? Em podries dir els pros i els contres de ser aquí?

E: Després de dos anys, podríem dir que encara segueixo en procés d'adaptació. El cas de la Xina és un món apart. És una civilització mil.lenària en què els valors i la manera d'entendre la vida són completament diferents als d’occident. És per això que mai deixes d'aprendre i de sorprendre’t amb les situacions del dia a dia. Una de les coses que més valoro d'estar aquí és veure el procés d'un país que ha passat de ser pobre a ser primera potència mundial. És impressionant el creixement econòmic tan veloç que ha agafat la Xina. Per altra banda, professionalment també s'aprèn molt. En un sol dia a Guangzhou et poden passar moltíssimes coses, tan en quantitat com en qualitat. A Europa tot és molt més tranquil. El fet de conviure amb una cultura tan diferent et fa eliminar certs prejudicis de per vida. Com a factor negatiu remarcaria principalment la contaminació i el ritme de vida frenètic. A vegades et ve de gust una mica de descans, però la velocitat amb què es viu a la ciutat no t'ho permet. Òbviament, la distància amb la família i la llunyania amb Europa també són factors que pateixes de tant en tant i t'entristeix...

J: Parles xinès? En quin idioma et comuniques normalment?

E: Quan vaig arribar només sabia dir "gràcies" i "hola" en mandarí. Amb el temps he après el mandarí de supervivència, aquell que em permet tenir converses molt bàsiques als restaurants, mercats o amb els taxistes. És una llàstima però encara no m’he posat amb el mandarí. A vegades em fa por aprendre'l i després haver-me de quedar aquí durant molt de temps. És evident que si aprens xinès és per quedar-te a la Xina o tenir relacions amb xinesos, i  d’això no n'estic del tot segur. Tot i així, el mandarí no m'acabaria de ser útil del tot, ja que aquí a Guangzhou i Cantó es parla Cantonès, una llengua molt diferent al mandarí. Per als negocis parlo anglès sempre que puc. Tot i que, de tant en tant, he d'anar a algun local perquè em tradueixin.

J: Sembles un noi molt valent, però... de què tens por?

E: Tinc por d’haver d’acabar vivint fora tota la vida. La veritat és que m'agradaria poder tornar algun dia i quedar-m'hi per sempre... I, evidentment,  tinc por del distanciament que es crea en la relació amb la família i els amics. Quan marxes per primer cop penses que tot seguirà igual, però amb el temps t’adones que no... Els kilòmetres, les moltes hores de diferència... Poc a poc comences a fer la teva vida, i ells continuen fent la seva sense tu, és clar. Cada cop que torno se'm fa dur veure que ja no formo part de la seva rutina ni, en certa manera, de les seves vides... És el preu que hem de pagar quan estem tan lluny.

J: Aquí hi ha gent amb molt bona formació, però a fora de les nostres fronteres també. Es dura la competència? Creus que la joventut catalana està prou preparada per a enfrontar-se al món real dels negocis?

E: Bé, si ets pioner i vas a ciutats no gaire globalitzades, la competència no és tan forta. Ahir, per exemple, era a Shanghai i allà la competitivitat és tant o més elevada que a Nova York, Londres o París. Tot i que si vas a països i ciutats menys globalitzades com Guangzhou, la competència és molt menor. Aquí, on visc jo, amb l'anglès és suficient per trobar feina; en canvi a Shanghai i Beijing, on hi ha molts estrangers, sense xinès ho tens molt més complicat. Afortunadament les noves generacions catalanes cada cop estan més preparades. La majoria parlen anglès, i molts d'ells ja parlen una quarta o cinquena llengua. La veritat, és tot un orgull anar pel món i conèixer catalans  a qui els hi va molt bé les coses.

J: Per concloure, què t’agradaria que et preguntés?

E: Doncs no ho sé...m’enganxes en fred. Després de tant de temps fora, tothom et pregunta sempre el mateix... els típics tòpics. I t'acabes cansant de repetir-te en les respostes. Prefereixo explicar les meves experiències amb temps i calma, perquè és en els petits detalls on la gent es queda més sorpresa. Són les coses que no es veuen ni s'expliquen als mitjans de comunicació. Però a vegades penso que per a algú que mai ha estat aquí es fa difícil d’entendre.

Ens acomiadem amb petons i abraçades virtuals, i quedem que ens veurem l'any vinent. Aquests Nadals els passarà lluny de la família. I li confesso, entre les línies del meu comiat, que tots a casa estem molt orgullosos d'ell.


a new life abroad

Since almost 2 years ago, Eddy wakes up every morning in the far, warm and huge Chinese town of Guangzhou, where he works for Stimulo, a Catalan industrial design’s company. He is 25 years old, he’s got a degree in International Business at ESCI in UPF (Universitat Pompeu Fabra) and, up to date, he has already lived and worked in five countries from three different continents. Last few times I have seen my nephew was in a good-bye party, where relatives and friends have been waving bye to him, while wishing to see him soon. He is one of the 19.700 young Catalans that were forced to travel abroad for work in the last 5 years.

A few days ago, we had a friendly chat via Facebook, and taking profit of the relaxed situation, I asked him to answer some questions that I just transcribe (more or less) here below:

J: Our family has always taken you as a very independent young man and probably more mature than what could be expected for your age. I remember that you were still a kid when reading grandpa Pere’s newspaper. Did you spend your childhood working out your future adult life?

E: Well, not exactly. I remember that when I was a kid, I just wanted to be a vet or a bricklayer but, after a friend’s bicycle crash, I lost the interest. When younger, I never imagined that I would end living abroad. By the way, being a child, mum always told me that I was too home-loving and encouraged me to go out.

J: Since we are bearing the current crisis for 7 years already, some talk again about the young people emigration as the only way to find a job. In your case, when did you made up your mind to go ahead? And why?

E: In 2.009, in my 2nd year at the University, I travelled on summer to work in Malta, with the intention of learning English. Actually, the experience was very much enriching, but was the next year, when I went to Singapore, where I took the decision. That was the 1st time that I lived in a big city, in this case one of the most globalized and cosmopolite all over the world. There, I met a lot of exited people that told me very interesting stories. During those months I also travelled a lot by Asia, and then I just decided that I would spend some time away from home. Of course crisis was a decisive factor. The chances for youngsters in 2.011 were very poor and I thought that would be the right moment to leave and improve professionally and personally  in a different country.

J: Currently, what is your job?

E: From Guangzhou, where we have a little office, I work on developing business in China. I look for Chinese companies interested in Catalan design. I’m the interlocutor between the team in Barcelona and the Chinese company. On top of this, we try to promote the Barcelona Brand as a design reference worldwide.

J: Has it been difficult to get adapted to a so different culture such as the Chinese one? Could you tell me what are the pros and cons of being here?

E: After 2 years, we could say that I’m still in adaptation process. China is a different world. It’s a millenary civilization where principles and the way of understanding life are completely different to Occident. That’s why you never stop learning and getting surprised with the daily situations. One of the things I value the most of being here is to be witnessing the process of a country that has developed from poverty to become the 1st world power. It’s just impressing the such fast economic growth of China. On the other hand, professionally I learn a lot. In one single day in Guangzhou can happen so many things, as much quantitatively  as in quality. Perhaps in Europe everything is more relaxed. The fact of getting along with such a different culture makes you get rid of some prejudices for life. As a negative factor, I would mainly re-mark the pollution and the frantic lifestyle. Sometimes you feel like resting a little, but the rhythm of the city doesn’t give you the chance. Obviously, distance to family and every one in Europe is also a pain and makes you sad now and then.

J: Do you speak Chinese? What language do you regularly use?

E: When I arrived I could only say “thanks” and “hello” in Mandarin. After this time, I’ve learned the survival Mandarin, enough to have very basic conversations in restaurants, markets or with the taxi-driver. It’s a pity but I haven’t yet tried to study Mandarin. Sometimes, I’m afraid to learn it because, after that, I could stay here for very long. If you learn Chinese is to be here or to keep in contact with the Chinese people, and that’s something I’m not sure about. However, Mandarin would not be useful in Guangzhou and Canton, as they here talk Cantonese, which is very different to Mandarin. In business I talk in English whenever I can. Although sometimes I have to go to a place for translation.

J: You seem to be a courageous guy. But, what do you really fear?

E: I’m afraid of being forced to live away all my life. Actually, I’d like to can get back some day and stay forever… and, obviously, I’m afraid of distancing from family and friends. When you leave by first time, you think that everything will remain the same, but with the time you realize that not. Kilometers and hours of distance… Slowly, you start to make your own life and they continue theirs without you. Every time I get back it’s taught to see that I’m not part of their daily routines nor, somehow, their life. That’s the prize we have to pay for being so far away.

J: There is people here with very good training, but out of our borders too. Is it the competition hard? Do you think that Catalan young people are prepared enough to face the real business world?

E: Well, if you are a pioneer and go to not too much globalized towns, the competition is not so hard. Yesterday, i.e., I was in Shanghai and, there, the concurrence is same or even bigger than in New York, London or Paris. If you go to places less globalized like Guangzhou though, the competition is much lower. Here, where I live, English is enough to find a job, when in Shanghai or Beijing, plenty of foreigners, without speaking Chinese it’s much more complicated. Hopefully the new Catalan generations are more trained every day. In fact, most of them can speak English and many can already speak a fourth or fifth language. Honestly, it’s a honor to go around the world and meeting successful Catalan young people.

J: Finally, what would you like me to ask?

E: Well, I don’t know what to say right now… After so long away, everybody ask the same questions… The typical cliché. And you end up getting tired. I prefer to tell my experiences calmly and slowly, because is in the tiny details where people get caught by surprise. It is the kind of things that are never in the media. But sometimes I think that to someone that has never been here, that’s something hard to understand.


We give virtual hugs and kisses and plan to meet each other next year. Next Christmas he will be away from his family. And I confess to him, among my good-bye lines, that we are all, at home, very proud of him.

diumenge, 23 de novembre del 2014

marie pleyel


M’agraden els somriures amplis, espontanis i sincers. M’agraden les personalitats singulars i les dones que inspiren. M’agraden els noms estrafolaris i els noms senzills. M’agrada Marie, així, en francès. Trobo que té una sonoritat suau, delicada, femenina i amb un cert caràcter.

Fa dies vaig prometre parlar-vos en aquesta entrada d’una dona extraordinària a qui la història de la música ha tractat injustament.

Marie Pleyel ( 1811 – 1875 ) va ser una virtuosa pianista i concertista belga, nena prodigi i dona avançada a la seva època. La seva tècnica al piano va ser comparada amb la del compositor alemany Franz Liszt.  Ell mateix va dir d’ella : “no només és una gran pianista, sinó que és una de les millors artistes que hi ha al món actualment.

Va tocar el seu primer recital amb només 8 anys i a l’edat de 14 ja va començar a fer tours per tot el continent europeu.

Testimonis de l'època diuen que interpretava ofensivament bé les peces de Beethoven i de la jove escola romàntica, la qual cosa no van passar per alt ni els crítics musicals ni alguns dels seus famosos admiradors que sovintejaven els seus concerts i entre els quals hi havia compositors com Mendelson, Robert Schumann, Chopin – qui li va dedicar el famós nocturn nº9 –  l’escriptor Alexandre Dumas i el pintor Eugène Delacroix.

L’any 1848 es va establir a Brusel.les on composava, creava i transmitia els seus coneixements donant classes de piano al Reial Conservatori belga.

La Marie era una dona de bellesa sensual, intel.ligent i de natura molt independent, tant a la seva carrera professional com a la seva vida privada. Segons sembla, amb Chopin es creuaven apassionades missives, però en el fons els unia més l'admiració mútua que no pas l'amor de parella. Un temps més tard, va estar promesa amb el compositor Hèctor Berlioz a qui va deixar per l’empresari de l’instrument de corda, Camille Pleyel, 23 anys més gran que ella. L'Hèctor, un home de caràcter altiu i dèspota, no va poder suportar que l'abandonés i embogit per la gelosia, després d'una ardent discussió, va estar a punt d'acabar amb la vida de la Marie.

La jove pianista va gaudir poc temps d'un matrimoni que li va proporcionar una filla malgrat no donar-li la felicitat. Així que va decidir, per ella mateixa, sense suport de ningú i en un món on la dona encara no tenia ni veu ni vot, separar-se del seu espòs Pleyel, creant-se una imatge de superficialitat i de femme fatale (o això diuen les males llengües). Imagino que alguns dels seus companys de professió - i ja se sap en això del mogudet món de la faràndula- a part de col.leccionar un bon grapat d'aventures (no importa la tendència sexual), no van encaixar gaire bé les inigualables interpretacions d'aquesta mestra del piano.


Malgrat que el seu talent interpretatiu potser era superior al de la resta de companys, va retirar-se amb 61 anys, - sense cap afany de transcendència - només 3 abans de la seva mort. Les seves restes reposen a una tomba del cementiri de Laken, a Brusel.les, la fotografia de la qual us penjo a dalt.

dimecres, 19 de novembre del 2014

la carta ( versió àudio)

Cliqueu el play per  escoltar la història d'avui.



text i veu: Jèssica Roca

diumenge, 9 de novembre del 2014

huxley i el gran debat


El primer pas per a un món millor és l’emancipació de la dona” . Thomas Henry Huxley.

Els grans assoliments de la humanitat se’ls devem a individus molt generosos, que varen lluitar pels seus ideals, per uns impossibles, pels demés...

A l ‘Anglaterra de principis del segle XIX, va existir un home amb cara de pocs amics, nascut en el nucli d’una família nombrosa, lluitadora i conflictiva, en un temps on la classe social determinava el destí de gairebé tothom. La seva educació no va passar dels dos anys d’ensenyament elemental reglamentari. Malgrat tot, l’ànsia de coneixement i autodisciplina el van portar a guanyar un concurs atorgat per la Societat Farmacèutica, cosa que li va permetre l’ingrés a la facultat de medicina de Charing Cross. 40 anys més tard, esdevingué president de  l’organització científica més important del món: la Royal Society. Aquest biòleg, va realitzar contribucions fonamentals a l’anatomia comparada i va ser qui va inventar paraules com “ protoplasma” i “ agnòstic”.

Sense oblidar-se mai dels seus humils orígens, va dedicar tota la seva vida a l’ensenyament  científic per al poble. ( És sabut que més d’un membre de la classe benestant portava velles vestimentes per tal que l’admetessin a les lliçons que impartia a la gent obrera).

Si per alguna cosa és conegut aquest senyor – de cognom que anys més tard portarà el seu net i escriptor, Aldous - és per ser el principal avalador i defensor de la teoria evolutiva de Charles Darwin. Famós és el debat que va tenir amb el bisbe ultra conservador d’Oxford, en què li va dir allò de “ preferiria ser descendent de dos simis a ser un home i tenir por a enfrontar-me a la veritat”.

Tanmateix, una de les coses que més m'ha cridat l'atenció d'aquest científic, és la lluita social en pro de les dones i de la resta de races discriminades - i esclavitzades- per l’home europeu. Ell deia que un estudi científic just acabaria amb les pretensions europees de superioritat racial . En finalitzar la guerra civil americana va escriure que si bé els esclaus podien ser lliures, restava encara per emancipar l’altre meitat de l’espècie humana: les dones.
El fet de tenir un cervell a l’interior dels seus caps, no farà caure amb menys gràcia els rinxols de les seves melenes sobre ells”.

Huxley creia que tots els animals, inclosos nosaltres, érem “ autòmates”, robots basats en el carboni.  

En una darrera carta, Darwin, li va escriure : “ Novament, accepti el meu etern agraïment, estimat i vell amic. Tant de bo hi hagués al món més autòmates com vostè”.

Un darrer apunt: El debat entre Huxley i el bisbe Wilberforce va tenir tanta repercussió a la societat americana que, fins i tot, se'n va fer una adaptació cinematogràfica els anys 60, “ L’Herència del vent”, protagonitzada per Spencer Tracy i Gene Kelly entre d’altres.

dijous, 30 d’octubre del 2014

serrat fantàstic




Fa gairebé 20 ANYS que tinc vint anys. Suficients per agradar-me Joan Manuel Serrat, però pocs com per tenir prou bagatge per parlar de la seva carrera musical.  La qüestió és que sempre, des que tinc ús de raó - si és que alguna vegada n’he tingut-, m’ha agradat. I com em passa amb tot allò que m’agrada amb un cert pes qualitatiu, prefereixo no abusar-ne gaire, a fi de tenir la sensació d’estar descobrint una cosa extraordinària per primera vegada. Sóc del parer que la reiteració  dels plaers preferits acaba sempre per degradar-los.

Divendres passat vaig caure en escoltar-lo de nou, després de dos anys sense fer-ho, mentre feia el sopar. Certament, el vaig tornar a gaudir tal com el recordava.

Amb ell he recorregut desenes de senders sense camí del meu estimat Machado.
He plorat en solitud la soledat de la tieta.
He ballat les desventures del segle XX a ritme de tango amb Cambalache.
M’he identificat, com a filla primer i com a mare després, amb esos locos bajitos.
He vist com els meus fills s’adormien, nit rere nit, mentre entonava les suaus notes de Lucía.
He recordat els primers batecs d’amor amb unes paraules senzilles i tendres.
I m’he sentit més arrelada que mai a una mar mediterrània sense la qual no podria viure.

Casualitats de la vida, com alguns sabreu, o potser no, el cantautor català compleix ara 50 anys dalt dels escenaris.
Però d’això me’n vaig assabentar diumenge, mentre llegia la premsa.

Mentrestant, vaig pensar que seria fantàstic gaudir del sopar tot tararejant una de les meves...

Seria fantàstic
Que tot fos com és manat i ningú no manés.
Que arribés el dia del sentit comú.
Trobar-se com a casa a tot arreu...
Que no perdessin sempre els mateixos
I que heretessin els desheretats.





dimarts, 28 d’octubre del 2014

la noia de petrovka


Semblaria que entre un gal.lès, un nord-americà, la ciutat de Londres i una novel.la que transcorre a Moscou no hauria d’haver gaire en comú, tret que creguis en les casualitats o sincronies* i, a més, hi posis noms, dates i fets ocorreguts a la vida real.


LONDRES, any 1973.

A l’actor gal.lès Anthony Hopkins li proposen protagonitzar la versió cinematogràfica d’una novel.la que encara no ha llegit :  “ la noia de Petrovka”, de l’autor de Nova Jersey, George Feifer.

Hopkins surt de la seva residència londinenca per comprar el llibre a alguna de les nombroses llibreries de Charing Cross. Desisteix, després de buscar durant molta estona. La recerca resulta infructuosa, i decideix tornar a casa en metro, endinsant-se entre la munió de gent que hi ha a l’estació de Leicester Square.
En asseure’s a un dels bancs que hi ha lliures, s’adona que algú s’ha deixat un llibre , un exemplar vell, una mica rebregat i ple de notes escrites a mà. La sorpresa és majúscul.la quan l’agafa i veu que es tracta de “ la noia de Petrovka”.

Temps després, durant el rodatge del film, l’actor coneix l’escriptor George Feifer, qui li explica que, uns mesos abans, havia deixat a un amic el seu exemplar, farcit de notes, i que aquest l’havia perdut al metro de Londres.
Hopkins havia trobat, no només el llibre que buscava, sino que a més a més, aquest era l’original del mateix autor.

Sorprenent, no?

*Sincronia és la coincidència casual de dos o més successos que per a l’individu que els experimenta estan relacionats significativament però sense que pugui connectar-los per mitjà d’una causa-efecte.

Fotografia : Goldie Hawn i Anthony Hopkins a the girl from Petrovka.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

herois a luxemburg



Corria l’any 93 del segle passat quan, essent estudiant de C.O.U., vaig passar uns dies a Luxemburg gràcies a una beca que em va concedir la ja desapareguda Agència Europea de la Joventut. L’objectiu oficial d’aquest organisme era fomentar la trobada i intercanvi de parers entre els joves europeus dels estats que aleshores pertanyien a la Unió Europea.

Durant els matins assistia a unes xerrades que tenien lloc al Parlament Europeu amb seu a Luxemburg, on debatíem temes com l’eco-sostenibilitat, la tolerància i les llengües minoritàries a Europa, com ara el català.

En més d'una ocasió vaig tenir la sensació que l’objectiu real d’aquells col.loquis no era fer créixer el sentiment europeu d’uns joves estudiants membres de la Comunitat, sinó justificar el sou d’algun càrrec electe a qui Brussel.les li devia favors.

El fet és que l’aprenentatge de debò arribava durant les nits, quan - políglotament per als més avesats - txecs, britànics, francesos, alemanys, luxemburguesos, portuguesos, italians i alguna nacionalitat bàltica més que em deixo pel camí, ens barrejàvem  a un pub de la ciutat per bescanviar les inquietuds reals dels aleshores joves europeus allà reunits: beure, cantar, passar-ho bé i deixar els eurodiputats al l'estacada parlament.

La banda sonora d’aquelles nits era la cançó que us poso avui: "entre dos tierras" dels Héroes del Silencio.

Nit sí, nit també, sonaven les notes d’aquesta banda de rock. La seva melodia - o mer soroll per alguns, en funció del gust - ens unia més que no pas la del representatiu himne europeu de la Novena simfonia de Beethoven. Quan sèiem a l'hemicicle, jo taral.lejava en silenci la lletra de l'himne que ens van fer aprendre fil per randa i que vaig acabar avorrint ( potser per això no m'agraden els himnes ni odes de cap tipus ).

Avui, vint-i-un anys més tard i mentre es repetia un nou matí de tardor a la meva vida, de casualitat escoltava la cançó a la ràdio, com si els racons de la memòria m'ancoressin encara a aquells joves herois de Luxemburg.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

16 coses que em molen avui


1- Arribar a casa, després de treballar, desar els trastos , posar-me còmoda, deixar-me anar els cabells i començar a ballar com si no hi hagués demà, amb la música a tot volum. Súper antiestressant.

2- Observar la gent que camina pel carrer i imaginar-me les seves vides.

3- Que les meves companyes de feina no em parin de preguntar com m’ho faig per mantenir la línia. Crec que és gràcies a la molta cervesa que bec, els litres de cafè que consumeixo diàriament i les hamburgueses complertes amb tonelades de tabasc que menjo cada setmana. Ah, i a dormir poc i fer el boig com al punt 1.

4- Anar caminant als llocs. Caminar per caminar.  

5- Ensumar l’olor d’encens perquè em recorda els temps en què tenia el 100% de l’olfacte. ( El vaig perdre durant un fort refredat i només me’n resta el 20%, més o menys, no és que tingui un mesurador olfactiu ).

6- Córrer sota la pluja. Quedar-me amb els peus xops.

7- El meu sofà italià tipus Chester. El més confortable del món mundial. Apalancar-m’hi i llegir. Hi ha tantes coses viscudes …

8- L’enorme mapamundi penjat a la paret de l’estudi. Observar-lo. Els diferents colors que emmarquen cada país. Fer rutes imaginàries pels mars llunyans cartografiats. Recordar l’ època escolar en què miràvem atles que ens pensàvem inamovibles.

9- Fer cua a la carnisseria o a la peixateria. Mirar el producte fresc. Veure com el tallen, pesen, preparen i pregunten “ què més et poso?”. És com reviure els temps en què jugaves a botigues.

10- Trobar sabates de taló de la meva numeració. Si m’agraden, me les compro. Gairebé no en fabriquen en aquestes contrades . Faig un 42.

11- Els espaguetis amb cloïsses. ( O qualsevol variant imaginable de cuinar-los).

12- L’Spotify. Posar-me la música que m’agrada. D’abans. D’ara. Descobrir noves músiques.

13- Els filtres Kelvin i Inkwell d’Instagram.

14- Els vestits que em compra la meva germana Vanessa al mercat. No hi ha millor manera d’anar mínimament elegant a un preu tan econòmic. No és conya. La nomenaré, oficialment, la meva personal shopper.

15- La Nivea de llauna blava. Mai he estat tan fidel a una marca com a aquesta. Genial per a la meva pell.

16- Fer coses, perquè sí o per obligació. Però fer-les. O bé deixar-les de fer perquè em dona la gana. Viure. Acabar el dia com aquell qui no ha fet res i dir-me: “ Doncs sí. He fet una pila de coses. “


dissabte, 18 d’octubre del 2014

quan la confusió té un nom


Era Céline Céline o era algú altre? De vegades em sembla que ni tan sols sé qui sóc jo. Bé, sí, sóc Nick Belane. Però fixa’t, si algú crida: “ Eh, Harry! Harry Martell! “, gairebé segur que li contesto: “ Sí, què passa? “.
Vull dir que jo podria ser qualsevol altre. Quina importància té? Què té un nom?

Charles Bukowski, Pulp (1994).

La identitat pot esdevenir, imprevisiblement, quelcom eteri. Tant que, fins i tot, tinc dubtes de la seva existència. Et creus que ets algú i potser ets una altra persona. Possiblement no ets ningú.
Admeto que m’agrada dir les coses pel seu nom. Qui diu coses, diu persones. I qui diu dir, diu anomenar. Aquesta setmana, com a resultat de la meva mala memòria, em vaig adonar que potser hauria de donar menys transcendència a això dels noms.

El passat dimecres, per qüestions laborals, vaig demanar uns serveis a una empresa amb la qual fa un grapat d’anys que hi  treballem. Sempre contacto amb la mateixa persona. Una dona d’uns cinquanta set anys, a qui fins ara anomenava Glòria. “ Glòria, necessito que us passeu a recollir un certificat per entregar al Consolat de Turquia ” ; “ Glòria, quan us vagi bé, em porteu un document que hem d’ acreditar a la Cambra de Comerç “; “ Com va, Glòria? ”; “ Glòria, si no parlem, que tinguis Bones Festes”.
Així durant aproximadament catorze anys. He de confessar que ho feia -el fet d’anomenar-la- amb una certa recança. Com si alguna força estranya em fes presagiar un canvi sobtat en qualsevol moment.

Tornant al dimecres, a mig matí vaig rebre una trucada des de la recepció que m'anunciava l’arribada de la Daniela. Era ELLA. El més curiós, però,  no és que jo no encertés amb l’autenticitat del nom,  sinó que ella no em tregués del meu error durant tots aquests anys. Possiblement la Daniela  pensés que només es tractava d’un simple nom. Al capdavall, tots en tenim un. O dos, si és compost. O tres, si estàs batejat.
I si la Daniela preferia dir-se  Glòria, perquè estava fins al capdamunt de ser la Daniela? De Glòries només n’hi havia una per a ella: la que jo havia designat amb la meva anodina errada. Vaig establir aquesta hipòtesi.

L' actriu manxega Sara Montiel va admetre, en més d’una ocasió, que si volia ser algú dins del món del setè art no es podia continuar dient María Antonia Abad Fernández. No n’hi havia prou amb interpretar bé, ser rabiosament guapa i menjar-se la càmera. A més a més, s’havia de batejar d’una altra manera. I realment li va funcionar.

En el cas de la Glòria, vull dir de la Daniela, la certesa de saber el seu veritable nom m’ha portat, encara més, a la confusió. No sé quin substantiu posar-li el pròxim dia que parli amb ella. Potser, si sap que conec la seva identitat real se’n va tot en orris.


Fotografia: Sara Montiel a  El último cuplé (1957).

dijous, 16 d’octubre del 2014

anàrquicament poètic


Sense saber si la síl.laba que separa l’hendecasíl.lab de l’alexandrí farà encaixar aquest trencaclosques mundà on visc.

Ignorant profundament la rima tònica o àtona que hauria de donar musicalitat al vers del meu dia a dia.

Sense tenir en compte si l’estrofa en forma de sonet, quintet o cobla conjuga harmònicament la infància, la joventut o la vellesa.

Barrejant la lírica dels matins amb la prosa de les nits, sense enumerar les pauses que donaran pas a un ritme èpicament anàrquic , enmig d’un camí ple de matisos alegres i tristos.

Allunyant-me de la indissoluble solitud de l'hiat, sense menystenir l’afable companyia del diftong.

Buscant les consonants d’un present que, sense por de rescatar les vocals del passat, componen aquest poema que és la vida.*


*Anàrquicament poètic el vaig escriure el 16 d'octubre del 2014.