dissabte, 26 de desembre de 2015

digue'm

DIGUE'M un quadre que t’agradi
Posa-hi una llum que l’il.lumini
La que vulguis. Que li doni claror enmig de la foscor o reforci aquell clarobscur extret de les mans del pintor.

Digue’m un plat que et serveixis a diari
Posa-hi un condiment
El que que vulguis.  Que suavitzi els dies atrafegats o emfatitzi els migdies en companyia.

Digue’m allò que no vols dir
Posa-hi un silenci perquè jo l’entengui.
Aquell que omple l’espai i les hores sense necessitat de  cap pregunta.

Digue’m una música que et transporti
Posa-hi una lletra. O un instrument. El que vulguis. Que desperti en cada nota la teva oïda. Que acaroni en cada acord el teu cor. Que et recordi, en cada so, un sentiment.

Digue’m una mania que tinguis
La que vulguis. No cal que hi afegeixis res. La que et mostri –com en una fotografia sense filtres- tal com ets.

Digue’m un moviment
Posa-hi un signe de puntuació. El que vulguis. Que et permeti ser flexible en els moments convulsos i ferm en els decisius.

Digue’m, què escoltes?
L’eco d’una conversa en una habitació. La remor de la pàgina d’un llibre cap el seu final. Un llunyà vent del nord que anuncia la breu albada a l’hivern.


Digue’m, digue’m coses i dóna-li forma als sentits, sentit a les formes i forma a tot allò que em dius. 

dijous, 24 de desembre de 2015

breu proclama pel 2016

-Llegir Llibreries del Jordi Carrión, m’agraden molt les seves cròniques (el tinc pendent des de fa massa temps i sóc molt inconstant en les lectures).

-Escriure un nou llibre, amb tot l’esforç i repte de què requerirà. I també l’aprenentatge i catarsi que suposarà.

-Trucar més els meus. De fet, mai he deixat de fer-ho i valoro molt les persones que em truquen i parlen (especialment els meus pares). Explicar foteses, coses del dia a dia, la immediatesa. Com què haig de comprar quan surto de la feina o si he menjat un entrepà d’hamburguesa per dinar.

-Continuar amb la meva rutina de córrer pels camins que m’acosten cap el Sui, o cap a Llinars. Respirar aire fresc. Travessar la natura. Veure la claror entre els arbres.(Escrit queda molt poètic i cursi, però són coses gratuïtes, palpables, súper accessibles i gratificants).

-Estimar molt. Emprenyar-me menys. Riure de gust.

-Seguir fent pessigolles als meus fills abans d’anar a dormir. Tenen 9 anys, un diariet de somnis i aquella il·lusió tremenda en rebre els bons resultats de les notes de final de trimestre (em recorden tant la meva infància...)

-Menjar més fruita, descobrir i gaudir de noves músiques instrumentals, pintar la casa, visitar –almenys- una vella ciutat europea, recórrer els seus carrers, la seva llum, la seva gastronomia, la seva història i guardar-ho al meu arxiu biogràfic.

-Subratllar els llibres com sempre, arrencar les planes interessants dels diaris, anotar conclusions a les pàgines, cercar sinònims, sumar amb les “is” i punts, mirar des d’altres angles, angles que s’aproximin el màxim als 360º, qüestionar-me i trobar el sentit a les coses com ho he fet fins ara.

-Veure alguna pel·lícula d’estrena o clàssica. De caire històric, biogràfic o documental. Tot i que n’hi ha de musicals molt bones... Ara ja no se’n fan?

-Donar les gràcies per tenir bona salut, espai, hores i persones amb qui compartir-la.

-I senzillesa. Tots tenim coses per ambicionar. Amb més o menys mesura. A curt o més llarg termini. Per molt que ens encaparrem a voler arreglar el món o criticar la resta, al final el que compta són aquestes petites coses. Tot i que ben pensat, són molt grans.

(Mentre acabo d’escriure aquesta entrada el meu fill Gerard m’explica el seu somni d’avui: es prepara per al partit d’hanbol, quan una nena de la seva classe es casa amb algú altre que no recorda i finalment apareix el seu amic Marc que el ve a buscar abans de començar el partit a Cardedeu. I s’acaba el somni. “ No ho entenc gaire” em diu.)

Que senzills els somnis dels nens. I que complicat que ho fem els adults.

Bon Nadal, un any més,  des de la Bústia Groga.

el cel sobre Praga l'any 1998

diumenge, 20 de desembre de 2015

mirades des d'hiroshima

A través de la foscor com en el fons de l’infern podia jo escoltar les veus de la resta d’estudiants que cridaven les seves mares. I a la base del pont, dins d’una gran cisterna que havien excavat, hi havia una mare plorant, aguantant damunt del seu cap un bebè despullat i amb tot el cos cremat, de color vermell brillant. I una altra mare estava plorant i sanglotant mentre donava el pit cremat al seu nadó. A la cisterna les estudiants eren de peu traient  tan sols els caps per sobre de l’aigua, amb les dues mans tancades fort alhora que cridaven i xisclaven implorant i cridant els seus pares. Però totes les persones que passaven per allà, sense excepció, estaven ferides i no hi havia ningú, ningú a qui demanar socors. I els cabells socarrimats als caps de la gent eren arrissats, blanquinosos i coberts de pols. No semblaven que fossin persones, que fossin éssers d’aquest món.

Hi ha mirades pròpies, persones, testimonis directes. Aquest és el d’una alumna de primària que va sobreviure a l’atac nuclear nord-americà contra Hiroshima, l’esdeveniment que va posar punt i final a la Segona Guerra Mundial (si és que mai les guerres s’acaben amb una bomba, i el temps i les ferides obertes demostren que mai és així).
Hi ha armes nuclears, ones expansives, tempestes de foc, rajos gamma i neutrons capaços d’aplanar edificis fortament reforçats a milers de kilòmetres i fregir de mode efectiu les entranyes d’un transeünt.
Hi ha pluja, cendra, 1 milió de graus centígrads en l’aire, estronci i iode radioactiu capaços de concentrar-se en els ossos i les tiroides de qualsevol ésser viu fins a provocar anormalitats, deformitats, mutacions, bebès que neixen morts o tumors malignes. Això ha passat. A Hiroshima, a Nagasaki, a les Bikini, a Txernòbil... Els dos darrers per probes o accidents nuclears.
Hi ha estimacions que asseguren que la meitat dels científics i alts tecnòlegs de la Terra treballen total o parcialment per a l’empresa de l’armament. El comerç internacional d’armes mou milers de milions de dòlars. Els grups de pressió armamentístics són grans, poderosos i el secret que envolta el desenvolupament d’aquesta empresa letal fa difícil aturar-los.
Han passat 70 anys des del testimoni d’aquesta supervivent nipona i encara guardo memòria de la catàstrofe ucraïnesa on l’esperança de vida per a les persones autòctones es va reduir en 25 anys menys; i no puc treure’m del cap els nens i les persones mortes per armes químiques a Síria, amuntegades i esteses a terra com adormides durant una eterna becaina provocada per un gas transparent i mortífer.

Ahir veia una imatge a les notícies que em va fer reflexionar sobre això: els representants rus i americà al consell de seguretat de l’ONU, sota una freda encaixada de mans (tan freda com la guerra que va portar el mateix nom) establien un inici d’acord per a la fi de la guerra a Síria. Els mateixos, aquells que han proveït d’armes a un i altre bàndol del conflicte, acorden ara què fer amb el govern successori de Damasc, mentre han deixat al seu pas centenars de milers de morts i el país fet una merda.
Han passat 70 anys del fet descrit en el primer relat i, malgrat els avenços tecnològics i socials que hi ha a escala global, podria ser perfectament la descripció de qualsevol damnificat en una guerra actual. La pregunta que em faig és si, com a espècie, hem avançat suficientment ràpid o si hem après alguna cosa dels errors passats.

Mentre les nacions es preparin i dirigeixin les seves energies (i diners) cap a la guerra, és evident que no.

*Es calcula que va haver uns 166.000 morts a Hiroshima; les xifres de l’accident de Txernòbil són encara una incògnita, tot i que oscil·len de 200.000 morts a 270.000 casos més de càncer provocats per la radiació nuclear a Ucrània i Bielorússia.

*M’he trobat amb imatges del passat esfereïdores, monstruoses. També del present. Persones cremades, deformades, mutilades fins a no semblar éssers humans. He preferit no posar-ne cap perquè el relat es prou descriptiu com per fer-se a la idea del dolor i l’horror.
  

dimecres, 16 de desembre de 2015

canvis

Aquest 2015 que està a punt d’acabar he fet 40 anys. Una edat en què se suposa que estic en el meu teòric equador de la vida. Una xifra rodona en què encara s’és jove per continuar amb certs hàbits o aficions, però temuda barrera per veure realitzats nous o inacabats plans en el nostre cicle vital.

Tot i que poc trencadora, sóc força eclèctica pel que fa a gustos. No tinc edat –ni ganes- de fer-me cosplay, acròbata o snapchatter, però em venia de gust fer un petit canvi de disseny en aquest, el meu lloc personal, i el meu col.lega Raúl Hoces se n’ha fet càrrec amb molt de gust, donant un nou aire al bloc sense perdre de vista la seva essència genuïna de sempre.

La Bústia Groga va néixer amb la idea del mailbox: fer arribar la meva correspondència a totes i tots aquells remitents que s’acostessin a obrir-la. Sempre amb vocació d’aportar, de forjar, de compartir la realitat vista a través dels meus ulls i sobretot, d’aprendre tot el que he après en les 99 publicacions que porto escrites des que la vaig obrir.

Ja estem a desembre, a molt pocs dies del solstici d’hivern, aquell en què la nit és més nit que mai i les hores del dia es fan curtes i fredes. El Montseny, aquest que veieu de fons a la plantilla, m’acompanya durant tota la resta dels dies de l’any. Amb neu o sense, la seva llum és sovint la meva font d’inspiració encara que no l’anomeni ni aparegui entre línies, i inconscientment hi és sempre als meus escrits. Les estacions, les fulles, les tonalitats de què tant parlo, són les que recullo a la Bústia Groga que està a la falda d’aquest massís. Segurament, no podria fer-ho de la manera que ho faig sense ell al meu davant.


Hi ha passes i matins que desperten
Hi ha un aire que aquieta els núvols
I empeny els somnis molt amunt
Que els fa gairebé intocables
Però també inesborrables.
Queden suspesos en les tardes
Tardes que cauen lentes
De grogues a foc
D'un foc que s'apaga en fosc
I et torna els somnis en un cel
Un cel ple d'espurnes amb forma d'estel.

[Notes personals.10/12/15]

dimarts, 8 de desembre de 2015

Antoku i el cranc samurai

De les primeres hores del dia podria resumir converses que roden lentes encara, a força de despertar-nos a poc a poc, a mesura que els rajos solars s’escolen ràpidament per les nostres estances, mudes i fosques tota la nit. Podria allargar moments de cafès acabats de fer mentre avancen fugaçment les agulles d’un rellotge que no porto. I de les darreres hores, omplertes de rutines i imprevistos, el cansament acumulat gairebé no em deixa decidir ni què fer.

Mai he tingut rellotge, tot i que que els rajos i el cansament m’indiquen el canvi ordenat a les estacions i la manca d’energia vital cap al final del dia. La natura –amb o sense la nostra influència- té els seus propis mecanismes per seguir funcionant. I és respecte a això últim que us vull explicar una petita història amb aparença de llegenda.

L’any 1185 l’emperador del Japó era un nen de set anys anomenat Antoku. Ell era el cap (nominal s’entén) de la tribu samurai Heike, en aquell moment embolicats en una llarga i sagnant guerra contra una altra tribu samurai, els Genji. Totes dues estirps lluitaven aferrissadament per posseir el tron imperial. El 24 d’abril del 1185 a les tranquil·les aigües del mar Interior del Japó, actualment molt transitat per vaixells de mercaderies, va tenir lloc la batalla naval definitiva amb el petit emperador a bord. Els Heike van ser superats en nombre i tàctica, morint molts en mans de l’enemic. Els que no ho van fer es van llençar al mar i van morir ofegats.

Antoku acabava de fer set anys, tot i que semblava més gran, tenia la pell bruna i fina, a més d'una llarga melena negra que li cobria les espatlles. Amb la mirada sorpresa i espantada li preguntà a la seva àvia, la Dama Nii: “on em vols portar?”
Ella va mirar el jove sobirà mentre les llàgrimes li lliscaven pel seu rostre i el va consolar, acariciant el seu cap i lligant els seus cabells al seu vestit de color cru. Encegat per les llàgrimes el nen uní les seves belles manetes. Mirant primer cap a l’est s’acomiadà del déu Ise. Després, mirà cap a l’oest per repetir el Nembusu (una oració budista). La Dama Nii el va agafar fortament entre els seus braços, al mateix temps que deia “en les profunditats de l’oceà resideix el nostre capitoli”, i s’enfonsà amb ell per sota de les onades.



Tota la flota Heike va quedar destruïda. De l’etnocidi només van sobreviure 43 dones, que van ser obligades a fer treballs forçats i favors sexuals als pescadors propers a l’escenari de la batalla. En commemoració d’aquell dia, cada 24 d’abril, els descendents dels pescadors i les dones Heike desfilen amb tocat de cànem negre fins al mausoleu de l’emperador a Akama.
Els pescadors diuen que els samurais Heike es passegen encara pel fons del mar Interior, amb forma de crancs. Es poden trobar en aquest mar crancs amb curioses senyals i formes al seu dors que s’assemblen espectacularment al rostre d’un samurai. Quan es pesca un d’aquests crancs no es menja sinó que es torna al mar en honor als seus avantpassats.





Com és possible que el rostre d’un guerrer quedi gravat a la closca d’un cranc? D’entre les línies hereditàries del cranc, hi va haver una fa milers d’anys, que casualment s’assemblava lleugerament a un rostre humà. Fins i tot abans dels fatals successos dels Heike, els pescadors podrien haver sentit escrúpols a l’hora de menjar-se un cranc antropomorf. En el moment de tornar-lo al mar varen posar en marxa de manera inconscient un procés evolutiu en el crustaci. Si ets un cranc amb closca corrent se’t menjaran i tindràs poques opcions de tenir descendència. Si la teva closca s’assembla a una cara podràs tenir més descendència perquè et tornaran al mar. Per descomptat, això no té res a veure amb el que els crancs "desitgen". La selecció ve imposada des de l'exterior. És el que es denomina la selecció artificial.

Pot sonar a xinès o a japonès en aquest cas, però Charles Darwin ja ho explicava molt bé a l’Origen de les espècies:


L’home exposa involuntàriament éssers orgànics a noves condicions de vida, després la natura actua sobre l’organització i causa la variabilitat. A la Terra neixen més individus dels que poden sobreviure... l’avantatge més lleugera d’un ésser sobre la resta amb els quals entra en competició, o una adaptació millor, per petita que sigui, als condicionants físics que l’envolten, canviarà l’equilibri al seu favor.”


Biliografia i documentació:

- "The Tale of the Heike". C.Benfey. The New York Times. Gen.2013.
- "Ever since Darwin: Reflections on Natural History". Stephen J. Gould ( W.W. Norton, 1977).

dilluns, 7 de desembre de 2015

Whitney Houston, la veu

Hi ha notes, músiques, cançons, que per molts anys que passin ressonen i tornen amb forma d’imatges, records i timbres de veu inesborrables, insubstituïbles per sempre més. Hi ha un moment específic de l’any 1999, que he pogut recuperar avui gràcies a Youtube, en un escenari de Nova York, al Bacon Theatre concretament, una veu de mezzosoprano feia ressonar una d’aquestes cançons. Whitney Houston entonava lI will always Love you que l’havia enlairat a l’Olimp de la fama, uns anys enrere. 




Paradoxes de la vida, el vídeo mostra entre el públic el seu ex-marit Bobby Brown i la seva única filla Bobbi Kristina. L’un la va exprimir psicològica i financerament, conduint-la fatalment al món de les drogues; l’altra va morir aquest passat estiu en circumstàncies molt semblants a les de la seva mare.

A mi personalment m’agrada recordar-la com a la digna descendent de l’estilitzada i alta raça dels massai, amb un color de veu que li permetia arribar a uns rics, potents i inigualables greus, i com a una de les més grans estrelles que han brillat i brillaran mai en el firmament.


Em va doldre molt la seva pèrdua. 

dissabte, 5 de desembre de 2015

sense títol

Tinc un munt d’idees al cap i no sé com expressar-les. D’entre totes elles només una no m’ha deixat de perseguir, de turmentar-me, durant tota la meva vida: la creació i l’abast de l’Univers.  Tinc unes quantes certeses al cap i no sé com ordenar-les. D’entre totes elles només una em permet perseguir alguna idea: la del dubte. Tinc moments especials i no sabria com descriure’ls. D’entre tots ells només un em recorda allò que és de debò important: l’aquí i l’ara. Tinc vertigen quan sóc al cim de la muntanya. Terror. Molt. Però tinc la certesa que només baixant-la em marxarà. Tinc paisatges que m’envolten i que, tanmateix, jo no he triat. D’entre tots ells només aquell que em torna a la realitat –diària, grisa, opaca, brillant, púrpura- és el que em captiva. Tinc persones. Persones úniques. I, per diferents, no sabria com definir-les. D’entre elles estan les que sé que sempre hi són. I les que em recorden com sóc. Tinc estrelles. I planetes. Esferes celestes, forats negres i l'eternitat expandint-se en la infinitud de l'univers. I la certesa que moriré amb el dubte de no saber. D'ignorar la seva creació i el seu abast. I això em turmenta.

dilluns, 30 de novembre de 2015

el sol del membrillo

 Quan la societat  demana tan poc a les dones, cada dona ha d’escoltar la seva veu interior per tal de trobar la seva identitat dins d'un món canviant.” Betty Friedan, La Mística de la Feminitat. 1963.

Fa uns dies un senyor laboralment molt ben posicionat de qui no revelaré el nom per salvaguardar el seu anonimat, em va preguntar sorprès  per què i quan escrivia (jo), amb l'afegitó final de "i tu quan fas les coses de casa?". Hagués preferit que em preguntés sobre què escrivia i no haver-li de donar explicacions que poc li imaportaven. Imagino que si el meu temps lliure el dediqués al molt respectable fet d’acudir a classes de zumba al gimnàs o fer un cafè amb llet amb mares de l’escola mentre els nens són a extra-escolars, la pregunta ni me l’hagués plantejat.
No entraré gaire en disquisicions de caire sexista perquè per mi és com si m’haguessin preguntat per què i quan respiro jo, tot i que m'al.lucina bastant que encara hi hagi gent que delimiti a tan estret marge el rol de la dona a la feina, a la família i a la societat.

Tot aquest gruix sense formalismes només per parlar-vos d’una pel·lícula que em va captivar, sense aparents formalismes tampoc, però que transmet l’essència artística i vital del gran pintor manxec Antonio López: el sol del membrillo del director Víctor Erice.  

La tardor de l’any 1990 jo era a l’Institut, amb la meva estètica d’adolescent grunge, fent ballar caòticament les meves neurones i manifestant-me, sota la intensa pluja d’octubre i novembre, per la pau i contra la primera Guerra del Golf Pèrsic sota el crit de “NO A LA GUERRA”. En aquell moment, l’Antonio López ja era la persona austera, tenaç , senzilla i sensible que s’havia criat a l’eixuta localitat manxega de Tomelloso, a més d’un reconegut pintor de l’anomenada Escola Madrilenya. La seva obra, sense haver vist la pel·lícula documental, fa un tractament extraordinari de la llum i s’acosta al detall – procés que pot durar anys i modificar la pintura conforme canvia la realitat- fins a fregar el llindar de la fotografia.  



Al film, el director basc retrata magistralment l’evolució real de la creació artística d’un quadre pintat pel mateix Antonio López. I no només això, deixa palesa en la quotidianitat i les expressions de les escenes tan reals que retrata, la màxima del pintor i una frase que em va cridar l’atenció durant la pel·lícula quan pinta el codonyer del seu pati: “no és tant el resultat de la pintura com el fet d’estar a prop de l’arbre, de sentir-lo i veure’l créixer mentre el pintes.“
La precisió tan exacta amb què prepara l’elaboració del quadre, la continuada recerca de la llum, d’aquella llum daurada del matí que toca la part de dalt de l’arbre, l’exacta simetria amb què emmarca el fruiter abans de pintar-lo, els constants records, olors i colors de la infància a Tomelloso amb els seus pares, les converses amb el seu amic Enrique recordant les batalletes universitàries, la humil petició de consell pictòric a amics i familiars, l’extraordinària compenetració amb la seva dona, Maria, també pintora... Són escenes rodades amb pas lent però ferm i que calen fort en l’espectador.



La pluja queia de valent sobre Madrid també durant la tardor del 1990 i a la ràdio començaven a sonar noms fins aleshores desconeguts per nosaltres com Bàsora, Tupolev, Riyad o Saddam Hussein.  La llum que tant cercava el pintor, queda estroncada, opacada pels intensos núvols, i la remor de les vies del tren molt properes a la casa roman en el buit d’un quadre inacabat que acabarà definint amb el genial traç d’un dibuix a llapis en la grisor d’aquell octubre del 90. 



I aquí s’acaba El sol del membrillo. Com a la vida, la perfecció artística no existeix, però sempre es poden seguir altres camins per continuar, i sembla que aquest sigui el missatge final de l'Erice.

diumenge, 29 de novembre de 2015

cadira kryss: de l'antic egipte a hollywood

Tebes, actual Luxor (Egipte), any 1.327 A.C. La ciutat, capital de l’antic imperi egipci, amb 650.000 habitants, i tota la vall de l’extens Nil, es veu afectada pel paràsit de la malària. Gran part del poble egipci és incapaç de sobreviure a l’infecciós protozoo, així com tampoc un jove i genèticament dèbil faraó qui també mor després de la picada del mosquit Anopheles. Tutankamon va passar a millor vida sense pena ni glòria, sense exercir cap mandat significatiu ni deixar més descendència que la de dues filles mortes abans dels cinc mesos d'edat. La seva cerimònia va ser faraònica comparada amb la del poble ras, tot i que austera i insignificant comparada amb la de la resta dels seus predecessors. La tomba on va ser enterrat ni tan sols estava destinada per a ell. Durant 3.200 anys, el “rei nen” va restar momificat juntament amb les medicines que teòricament l’havien de guarir durant el seu camí cap a l’eternitat, les joies, les armes, les robes, els mobles i demés utensilis. Fins que l’any 1922 un altre jove, tossut i malaltís egiptòleg anglès, Howard Carter, descobreix la tomba intacta del faraó. La més íntegra que mai s’havia descobert. Se’n fa ressò la premsa i institucions internacionals, i allò que fins aleshores havia estat un autèntic espoli per part de l’imperi britànic esdevé ara un veritable interès públic per saber més sobre l’antic Egipte.



D’entre les pertinences trobades a la tomba, la que més va captar l’atenció dels britànics va ser el tron de Tutankamon. La cadira amb gravats d’escenes íntimes entre el faraó i la seva esposa va inspirar la britànica safari chair, feta amb cuir i molt usada a les terrasses de les cases dels colons anglesos a l’Àsia i l’Àfrica durant el període de colonització britànica en aquests continents.



L’any 1960 un altre jove, talentós i arquitecte suec, Björn Hultén, visita el Caire amb intenció de veure la col·lecció de mobiliari de la tomba del jove faraó exposada al museu nacional egipci. I allà estava –la cadira- : tot i que en banús, era decorada amb or i ivori. El seu cap la va veure en fusta de teka, cotó natural, plegable i fàcilment transportable. L’anomenaria Kryss en honor a la seva dona.



L’any 1975, ell mateix es va encarregar de decorar l’ambaixada sueca a el Caire, col·locant diverses Kryss a la terrassa en una clara referència al propi llegat egipci amb més de 3.000 anys d’antiguitat. La cadira, àmpliament coneguda al backstage cinematogràfic com a “cadira director”, és extraordinàriament confortable per seure-hi, encara que no siguis diplomàtic.



Björn Hultén (Suècia 1928-2008) és un dels noms més cèlebres dins del món del disseny suec. Va dissenyar més de 200 cadires i també va ser professor a l’escola d’art i disseny a la Universitat de Göteborg.




dijous, 19 de novembre de 2015

algunes recomanacions de novembre

Hi ha setmanes estranyes, mesos en què assimilo només la verdura per sopar i digereixo malament els textos excessivament intel.lectualitzats o situacions que requereixen d’un alt nivell de concentració. Moments en què necessito parar, alentir el temps, fer altres coses per no pensar, encara que sigui cuinar pomes al forn o bé organitzar una tarda de compres amb amigues. Hi ha dies, minuts, en què per fer més portable la tardor, la manca de llum i la baixada en picat de la serotonina al meu cervell, desvio la meva atenció - i estómac- cap a coses com aquestes que m’enorgulleixo de compartir amb vosaltres:



Tot i no ser seguidora de tendències ni regir-me per cap estil específic, ja fa anys que vaig descobrir el bloc de moda  diario de estilo de l’empordanesa Mariona Planas, amb qui he tingut el plaer de coincidir en més d'una ocasió. Una de les pioneres al món de la bloc-esfera amb un talent innat en l’expressió dels seus textos, frescos, naturals, elegants  i amb vocació d’aportar sempre un alt valor afegit a allò que ens mostra: acostar els bastidors de la industria tèxtil a les seves lectores. Tant les localitzacions, majoritàriament a la ciutat Comtal o el Baix Empordà (quan s’hi escapa), com les fotografies, estan extremadament cuidades i manté un públic fidel malgrat la competència internacional que hi ha en aquest sector, símptoma inequívoc de la seva gran qualitat com a professional en el camp de la moda.




the head and the heart. D’aquesta banda indie-folk de Seattle m’agrada tot: la seva recent formació, el so acústic de la seva guitarra, la justa combinació entre vibrant i pausada de les seves veus, les lletres sobre l’essència  vital de la joventut, l’amistat, les estacions, la impermanència de la vida i els seus looks sport-hippie (terminologia que m’acabo d’inventar). A més, com l’escudella barrejada, la xocolata desfeta, la llana d’Austràlia o les pelis d’en Woody Allen, tenen aquella aurèola ideal per gaudir durant l’hivern que s'acosta.



Ombres d’avantpassats Oblidats, el llibre del Carl Sagan i l’Ann Druydan i el meu de capçalera indiscutiblement. Porto anys llegint-lo de manera intermitent i indefinidament perquè, encara que l’acabés, cada vegada que l’obro em sorprèn més. Com el vast univers en què s’inspira, els seus horitzons són amplíssims i van molt més enllà de la ciència: filosofia, humanisme, art, antropologia, biologia, astronomia, sociologia... Els autors ens porten des del naixement del Sol , els seus planetes i els primers indicis de vida, fins als orígens dels nostres trets centrals i els tràngols actuals: el sexe i la violència, l’amor i l’altruisme, la jerarquia, la consciència, el llenguatge, la tecnologia i la moralitat. Sincerament, un recorregut apassionant que et deixa sense alè i de posar-te la pell de gallina.



el pa dels forns Baluard. Per banal que sembli i senzill que sigui, el pa entra cada dia a les nostres cases des de fa milers d'anys. Per esmorzar, per dinar, per sopar. Sol, amb entrepà, com acompanyament, amb oli, tomàquet, torrat o natural. El forn Baluard situat a l'hotel Praktik de l'Eixample, porta quatre generacions produint pa amb farines 100% naturals, cuit al forn de llenya i respectant els temps de repòs de la massa mare, cosa molt fàcil de fer i difícil de trobar avui en dia. El seu preu és molt raonable i el pa, pa. A més, l'obrador està integrat a la recepció de l'hotel, quedant a la vista tot el procés d'elaboració del pa. Per a qui ens agrada l'arquitectura, l'edifici és d'estil industrial, amb estructures metàl.liques i enormes vidrieres que deixen veure el que s'està coent en el seu interior, metafòrica i literalment. Tot molt estil Soho Novaiorquès.  




Les fotografies del fotoreporter Bernat Armangué (Barcelona 1978). El vaig descobrir casualment fa més de dos anys gràcies als premis World Press Photo. Va resultar guanyador l'any 2013 amb una instantània que em va inspirar un text de ficció uns mesos més tard: el darrer petó (o com una persona s'acomiada d'un familiar mort durant una explosió a Gaza). Com amb totes les bones descobertes, li he anat seguint la pista sempre que he tingut ocasió. És d'aquelles persones que passen molt discretament per la vida i centrades de debò en crear un món millor. Espero poder-lo entrevistar algun dia per a La Bústia Groga, naturalment.

Va començar al Diari de Terrassa amb 21 anys i actualment ho fa per a Associated Press (AP) amb base a l’Orient Mitjà, cobrint des del conflicte àrab-israelià fins a fets com la transició política a Egipte o la guerra de Líbia. En Bernat té l’habilitat de capturar aquell moment tan íntimament lligat al dolor de la pèrdua, de la pregària, en què el fotografiat no s’adona de la presència de la càmera i tanmateix, el reporter sap que és el punt just d’apagar l’aparell i marxar. 



divendres, 13 de novembre de 2015

de les paparres a la tecnologia espacial

Tot i tenir encara connotacions de novetat i innovació, han passat ja 50 anys des de l’inici de l’era espacial. M’al·lucina bastant tot allò relacionat amb l’espai i el programa còsmic, de la mateixa manera també que m’al·lucina que en plena era tecnològica i de la informació s’ignorin o es passin per alt les importants descobertes interplanetàries que tan lligades estan a l’origen de la vida a la Terra o al futur de la nostra espècie.

Que la tecnologia espacial vagi estretament lligada a la biologia i a formes de vida primitiva a la Terra, m’al·lucina encara més. Co-vivim amb escuts tèrmics, míssils, aerorobots, coets, naus, impulsadors, satèl·lits de comunicacions que tenen un gran impacte a les nostres vides diàries, doncs és d’aquests sistemes que es deriven totes les tecnologies quotidianes com ara telèfons mòbils, GPS, televisió, internet o previsió meteorològica, per posar només alguns exemples. Però, en què s’inspiren i com arriben a desenvolupar aparells preparats per fer viatges intergalàctics?



Fixem-nos en el món de les paparres (sí, la paparra, aquell àcar invasiu i repugnant que xucla la sang mamífera sense que ningú l’hagi convidat). Què han de fer per reproduir la seva espècie?  Les paparres no tenen ulls, és a dir, el seu màxim atractiu sexual el basen en les anomenades feromones sexuals. Han de seguir les pistes olfactives del diclorofenol que queda en l’aire quan són en època reproductiva per a produir-se l’aparellament que les farà embogir de manera passional.

La femella, després de copular, trepa per un arbust o matoll i es queda sobre un branquilló o fulla. Com sap el camí de pujada si és cega? La seva pell capta la direcció des d’on arriba la llum, malgrat que no tingui una imatge òptica del seu entorn. La femella s’ instal·la allà, exposada a tots els elements ambientals i espera. La concepció no s’ha produït encara. Les cèl·lules espermàtiques que guarda en el seu interior estan curosament tancades dins d’una càpsula, a mode de magatzem, a llarg termini. La femella es pot passar mesos, fins i tot anys, esperant i sense menjar. Té molta paciència. Què espera? Una olor. Un buf  d’una molècula específica, la de l’àcid butíric que emanen molts mamífers, inclòs els humans, a través de la pell i els òrgans sexuals. Un núvol d’aquesta substància que per als mamífers és un factor d’atracció sexual, per a les paparres gestants significa aliment.  Quan la paparra sent l’àcid butíric flotant sota seu, es desprèn del branquilló i es deixa caure en l’aire, amb les potes despendolades i si té sort aterrarà en el mamífer que passa per sota. ( Si no, cau a terra, es sacseja i mira de trobar un nou arbust a on pujar).




La paparra és ja sobre la pell de l’hoste, que no s’assabenta de res, i avança per l’espessor fins a trobar una zona menys vellosa, un tros de pell nua, agradable i càlid. Allà és quan perfora l’epidermis i beu la sang fins a afartar-se ( i això m’està recordant un episodi del sanguinari Comte Dràcula). Cal aclarir que no és el gust de la sang que les atrau, sinó la seva escalfor.

Pot semblar redundant o innecessari que ho expliqui per a l’objectiu final d’aquesta entrada, però les paparres poden extreure una gran quantitat de sang, segreguen neurotoxines, porten microbis patògens. Són perilloses. Una concentració excessiva de paparres en un mamífer pot provocar anèmia, pèrdua d’apetit i la mort. No és debades que els micos i simis antropomorfes rastregen mútuament els seus cossos per extreure els sanguinaris àcars. És un dels seus principals idiomes interculturals ( i una imatge molt típica quan anem al zoo).
Seguint amb el perible reproductiu de la paparra, quan aquesta ja s’ha afartat de sang i si ha superat els perills de la netedat dels simis, es deixa caure al terra pesadament, obre el precinte de la càpsula que guarda les cèl·lules espermàtiques, deixa els ous fertilitzats al terra ( uns 10.000) i mor, deixant que la seva descendència segueixi amb el cicle de la vida.

Observem així que les capacitats sensorials i habilitats essencials d’una paparra són molt limitades: responen a la llum solar per saber el camí cap amunt; ensumen l’àcid butíric per saber quan s’han de deixar caure sobre un animal; senten l’escalfor, es reprodueixen salvant obstacles malgrat ser cegues, sordes i amb les capacitats olfactives limitades.

Avui dia tenim fotocèl·lules molt petites que poden trobar fàcilment el sol en un dia radiant. Sensors infrarojos en miniatura que capten l’escalfor o instruments químics analítics, que detecten petites quantitats d’àcid butíric, aplicats a naus espacials per a missions espacials com l’exploració de Mart. Tenim màquines miniaturitzades que imiten les capacitats centrals de les paparres per percebre el món exterior i encara es treballa en la simulació del seu sistema digestiu i reproductiu per a l’aplicació de bateries espacials d’eterna durabilitat.

Avui tinc festa i aprofitaré per anar amb els meus fills a la ràdio a parlar de biografies de dones que han patit malalties. No penso parlar de paparres, que em fan molta angúnia, tot i que part de la tecnologia que m’ajudarà a comunicar-me per la ràdio és gràcies a elles. Quines coses.

Bibliografia:

Ombres d’avantpassats oblidats. 1992.Carl Sagan i Ann Druydan


dimecres, 11 de novembre de 2015

tardes i tardes

Els granissats de pinya colada del calorós estiu s’han transformat ara en espesses i dolces -encara que aspres- xocolates desfetes de tardor. De les rutines que tinc per costum fer a estones entre setmana, em refereixo a aquelles que m’ajuden a desconnectar de les tasques de la vida diària (com anar a comprar al súper, tancar exportacions amb agents duaners, escombrar el parquet del pis o triar mongeta tendra per sopar), una de les meves preferides és aquesta: reunir-me amb els meus fills per berenar totes les tardes de dimecres i divendres durant els mesos que coexisteixen amb el calendari escolar.

-Són quarts de cinc d’un dimecres indiferent d’octubre, o de novembre, posem pel cas... Bé, en realitat no tan indiferent, perquè no pot ploure, ni ser dilluns, però sí fer vent, fred, calor, o tenir l’estat d’ànim apagat. (M’estalviaré detalls de situació, coordenades exactes o fets previs als que ara explicaré).  Els meus bessons, i com és propi d’uns nens de vuit anys, surten de l’escola amb les esquenes carregades per unes motxilles plenes de llibres que pesen, pesen exageradament fins i tot per a un adult corpulent, i després d’haver jugat, atès a classe, rigut, compartit coneixements o patit històries que m’explicaran o no, em demanen, em supliquen, amb un somriure als seus acriaturats rostres una petició d’aquelles que, de senzilles i plaents, m’omplen un munt.

-Mama, podem anar a la Geni, si us plau? Podem? Podem...? – em reclamen tots dos a l’uníson.

Són tantes les tardes indiferents en què aprenent a exercir de mare escolto les seves veus, les seves baralles i les seves avançades converses sobre l’origen i la maquinària de l’univers, que sense gairebé adonar-me he aparcat el cotxet doble i les rebequeries pròpies d’infants amb son i gana, per les curses amb patinet entre estrets carrerons i peticions de tardes (amb gana també) en confiteries amb flaire a magdalenes de gerds i xocolata negra a la tassa. No és gaire l’estona, una hora potser. La suficient perquè endrapin una gofra casolana amb Nutella, un suc de pinya i alguna altra de les especialitats del dia que ha preparat amb cura la Geni, pastissera i propietària de l’acollidora confiteria. Una hora en què, sense deixar anar els coberts amb què tallen la gofra de manera precisa, m’aconsellen sobre la darrera especialitat de la casa que acaben de veure exposada al mostrador de vidre transparent. Una hora en què també em suggereixen, mentre reprenen les curses amb patinet pels estrets carrerons del centre, que m’acosti a la peixateria o la carnisseria per tal de dilatar el seu temps d’esbarjo, ara ja sols amb els amiguets, i de passada assegurar-se una bona part de l’àpat per sopar.

Són quarts de set de la tarda d’un dimecres que bé podria ser divendres, perquè la rutina establerta fins ara així ho descriu, no plou, ni estic cansada tampoc. Els patinets reposen plegats a la paret del pati i les peticions d’uns acriaturats rostres, de tan senzilles i plaents, es fan curtes i fugisseres. 
No puc evitar emocionar-me amb un present que sé que aviat i inevitablement, esdevindrà passat.



diumenge, 8 de novembre de 2015

shirin ebadi, el despertar a l'Iran

Durant una conversa de cafè mantinguda fa poc, elucubràvem  sobre l’esdevenir de la vida. O millor dit: de la no vida. Sobre si l’ésser humà té la sortosa fortuna de tenir consciència sobre la seva existència i sobre l’angoixa que li suposa deixar-la de tenir després de la mort. Sobre la fotesa que suposa la vida en sí mateixa per al planeta Terra, que seguirà el seu curs indefectiblement amb nosaltres o sense, encara que passin milions d’anys i esdevinguin diverses apocalipsis. I sobre l’empatia cap a totes aquelles persones que es posen el món per barret i decideixen viure la vida i gaudir-la, més enllà de qualsevol càrrega social o lluita aferrissada de poder.

No sempre enceto el dia així de filosòfica, tot i que la d’avui és una d’aquelles entrades que, pel seu espessor, aparco en un petit arxiu i decideixo reprendre al cap d’uns mesos, quan la situació –i el cap- m’és favorable a escriure-la.

La dona de qui parlaré avui gaudeix de tota la meva admiració, no per posar-se el món per barret sinó per posseir una qualitat de la qual jo, particularment, no he gaudit mai: defendre de manera altruista la llibertat dels altres malgrat jugar-se la seva pròpia vida.



SHIRIN EBADI va néixer fa 68 anys a l’Iran, al nucli d’una família neo-liberal de classe mitja-alta. El seu pare, format a l’estranger en base a les tendències occidentals, va ser un dels primers catedràtics de dret comercial a l’Iran (basat en el comerç lliure i totes les pautes democràtiques que a nivell internacional se’n deriven). La resta de germans, com ella, també van tenir accés a la universitat de Teheran.

La Shirin campava lliure, amb un fort sentit de la justícia i les minifaldilles pròpies de l’època quan el 1969 arribava a ser, amb 22 anys, una de les primeres dones jutges del seu país (ens avançaven uns anys en això, a l’estat espanyol no va ser fins el 77, ja m’hi estendré amb deteniment algun dia) i l’any en què jo vaig néixer, el 1975, va esdevenir presidenta del Tribunal de les Corts de Teheran. Però això tan sols va durar 4 anys, els justos fins que la revolució islàmica de l’Ayatollah Jomeini va prohibir exercir a totes les dones jutges del país, relegant aquestes a tasques de caire administratiu. Ebadi va protestar, va col·laborar amb diversos diaris i revistes i va haver d’estudiar tota la jurisprudència islàmica de l’Edat Mitjana per tal de reciclar-se i poder exercir, 12 anys més tard, com a advocada del seu propi despatx.

Mentre desapareixien els sindicats obrers, es nacionalitzaven les indústries, queien en picat les exportacions i es declarava l’obligatorietat del vel i el xador per a la dona, la Shirin s’ocupava de casos controvertits, divorcis, assassinats d’intel.lectuals, escriptors i penes de mort per a persones que canviaven de religió (llei encara ara vigent). A l’Iran no són estranyes les execucions a menors, lapidacions o altres càstigs corporals que violen els convenis internacionals, és per això que l’any 1995 va co-fundar l’Associació de Defensa dels drets de la Infància i posteriorment el Centre de defensors dels Drets Humans, organisme amb ànim de donar una defensa legal i gratuïta als perseguits per motius de consciència i polítics.

Tot i el tancament del centre, l’any 2008, per part la policia iraniana i les constants amenaces de mort que rep, aquesta advocada dels drets humans a l’Iran ha defensat sempre una nova interpretació de la llei islàmica que estigui en harmonia amb la democràcia, la igualtat entre homes i dones, la llibertat religiosa i d’expressió. Ella considera que la política hauria d’estar separada de la religió per tal que els polítics no utilitzin les creences per a fins governamentals, pronunciant-se contrària a qualsevol tipus d’extremisme, tant de l’Islam com d’altres religions.

De manera infatigable, la Shirin ha anat defensant persones, unint, enllaçant, teixint xarxes, creant ponts entre postures contràries a fi d’aconseguir la tan desitjada llibertat al seu país. Per aquesta creixent obstinació i esforç en favor de la democratització i els drets humans li va ser atorgat el premi Nobel de la Pau l’any 2003, a més de ser un referent per a les dones del món islàmic, una dona independent que no s’ha deixat coaccionar mai per un règim teocràtic i que creu en la possibilitat d’un canvi pacífic que vingui de la mà del poble iranià.

Aquí algunes de les seves declaracions:

Ni les amenaces, ni les crítiques em silenciaran ni faran que abandoni l’Iran.”

“Quan em calen forces, recordo sempre els meus companys i amigues que estan empresonats i penso que no tinc dret a estar cansada mentre ells estiguin privats de la seva llibertat.”

“Per a molts joves iranians el seu futur ha quedat dins les parets d’una presó.”

“Jo sempre he pensat que les lleis han de servir per fer la justícia, i quan això falla s’ha de trobar camins per tal d’assegurar-se de que així es compleix.”

La meva alegria és l’alegria de les persones a qui defenso quan són alliberades de la presó.” (Aquesta m’agrada especialment i és la que m’ha empès a escriure aquesta entrada).

I amb aquesta comença la seva darrera novel.la, La gàbia d’or i acabo per avui: “Si no pots fer res per eradicar la injustícia, com a mínim s’ha de donar a conèixer.”



dissabte, 7 de novembre de 2015

de les avantguardes a un fanal a casa

Objectes que ara ens semblen obvis però que en la seva època van ser revolucionaris. El disseny italià, inspirat en les trencadores avantguardes artístiques del segle passat, basa el seu èxit en l’esperit col·lectiu de participació, feina compartida i crítica.

Un dels culpables de què podeu llegir tranquil·lament al llit abans d’anar a dormir, el creador de l’interruptor de la lampareta de nit, l’arquitecte i pare del disseny italià Achille Castiglioni definia així el concepte de disseny: “ un objecte de disseny és fruit de l’esforç comú de moltes persones de diverses competències específiques tècniques, industrials, comercials i estètiques. La feina del dissenyador és la síntesi expressiva d’aquest treball col·lectiu.”



L’Achille, nascut en un ambient d’entreguerres a Milà l’any 1918, va saber veure la ironia i la bellesa en la simplicitat de la vida diària. Des de banals interruptors, citats abans, a les luminàries més icòniques, que anomenaré després, fins a seients o aspiradors que ens han facilitat molt les tasques de la llar. La seva incontrolable curiositat, juntament amb la del seu germà Pier, el van portar a crear un dels meus llums preferits: el llum ARCO.

Els germans Castiglioni, molt influenciats pel caràcter pragmàtic de la seva mare, apart de dur-se fantàsticament bé, van observar que a les cases els llums penjaven al bell mig del sostre, de manera que si es volia posar el llum a sobre la taula, aquesta havia d’estar al mig de l’habitació, cosa que resultava molt incòmode doncs, sovint, s’havia de moure la taula per posar-la al costat de la finestra per tal que no fes nosa.



Milà, ciutat camaleònica, canviant, industrial, contradictòria, bressol del socialisme italià i al mateix temps darrer reducte del govern feixista de post-guerra, ja era l’any 1962 una capital amb les més importants seus universitàries, editorials, financeres i industrials d’Itàlia. Va ser durant aquell mateix hivern, climatològicament dur a tot Europa, que durant una vetllada nocturna i mirant per la finestra l’Achille i el Pier van veure un fanal, un fanal de carrer, que malgrat ser a la vorera il·luminava la part central de l’avinguda principal. I va ser en aquell moment que se’ls va acudir crear el llum Arco.



Es manté a terra gràcies a una base de marbre que pesa 65 quilos i està doblegat amb forma d’arc per il·luminar el centre de la taula o qualsevol lloc on hi vulguem destinar el focus lumínic.

L’any 1962 l’home encara no havia arribat a la lluna, no hi havia mòbils ni internet, les cuines vitroceràmiques a casa eren encara ciència-ficció i el mal de cap només es treia amb l’aspirina, actualment substituïda per l’ibuprofè.

Avui, 50 anys més tard, els projectes pensats per aquells grans dissenyadors industrials són imprescindibles i encara segueixen vigents. I per mi, aquesta és la grandesa de l’art del disseny.


Per a més informació sobre l’obra i extensa carrera de l’Achille Castiglioni:


DESIGN, Ewa Solarz. 2012 ( Coco books, S.L.)


http://www.tacchini.it/it/benvenuti/home.php  

dimarts, 3 de novembre de 2015

fent balanç

Malgrat l’aparent i íntima exposició personal a la qual em sotmeto sovint entre les línies d’aquest bloc, i rere la meva força simulada seguretat, us puc assegurar que molt al meu pesar se’m queden moltes coses al pap. Segurament les millors si del que es tractés fos captar lectors a dojo. Diguem que parlar de la meva vida sexual, sobre tensions familiars o turments personals (que els tinc) no entra dins les coordenades del meu manual d’estil. O almenys, no encara.

Podré fer-ho amb forma de poema, relat, crònica o entrevista. En primera persona moltes vegades. En femení, per empatia, freqüentment. En singular per concreció i en afirmatiu per determinació. Sóc més de manifestar gustos i interessos, fora de tendències, aliena a crítiques externes i guiada única i exclusivament pel meu instint. No mesuro gaire, per no dir gens, les coses que faig. I gràcies a això és que estic asseguda aquí, enfront l’ordinador on escric ara mateix.

Fa dos anys, quan vaig obrir el meu primer bloc no vaig dir-ho a ningú. De fet, no tenia ni idea de com obrir-ne un. I ho vaig fer. Fa un any, vaig obrir aquest altre que esteu llegint en aquest precís moment. Tot i ser mare treballadora, fa sis mesos vaig decidir deixar enrere les pors i donar forma a un somni que havia tingut des que era una cria: escriure un llibre. Aleshores sí, vaig proposar, vaig reorganitzar el meu espai i el meu temps, vaig restar hores a la família, vaig prescindir de caps de setmana sencers, vaig passar de negatives editorials i moltes mares de l’escola em miraven com a un bitxo rar quan els deia que no podia anar al parc durant les tardes perquè estava escrivint un llibre. Vaig acabar publicant-lo. Però gràcies a aquesta tossuderia meva vaig sumar hores a la meva biografia en l’any que, precisament, complia 40 anys. La injustificadament temuda barrera dels 40.

Queda molt poc per acabar l’any, novembre venta amb pluja i les tardes enfosqueixen aviat, com ho fa sempre durant la tardor. Jo seguiré sent mare treballadora encara ( i per molt temps espero).  I la meva tossuderia seguirà sumant hores a les estacions i a la meva vida amb forma d’històries que, per complicitat, em venen de gust explicar.


dimarts, 27 d’octubre de 2015

¡pra a habana!

Cliqueu el play per escoltar el poema.



La Rosalía de Castro va unir en aquest treball de Follas novas (1880)  poemes de marcat accent social amb l’emigració de gallecs que marxaven cap a Cuba com a tema central: joves matrimonis que se separen després d’anar-se’n ell, el sacrifici que suposa abandonar la terra i els familiars, l’ànim que s’ha de tenir per afrontar-ho i la soledat en què queden les dones i els fills.


El poema és una clara denúncia de la situació de dependència de la dona, posant en evidència que si l’emigració resultava dolorosa per a l’home que emigrava, encara ho era més per a la dona, que es quedava sola i amb una escassíssima qualitat de vida en una terra oblidada. Amb l’afegit d’atrevir-se a tocar un tema que traspassa fronteres, d’abast universal, en la seva llengua materna, el gallec. 

diumenge, 18 d’octubre de 2015

somni d'una nit de tardor



Aquesta nit no he dormit gaire bé. Prenc massa cafè i m’he llevat de matinada, amb un neguit que no em deixava dormir. Després de preparar-me un altre cafè i deixar enllestit un correu que volia enviar dilluns, tornava al llit amb escalfor als ulls i un somni que em portava al París dels anys 90, durant un interval d’una hora. O de tot un matí, si em refio de l’espai oníric. Cal saber distingir bé el somni de la realitat o apreciar la realitat d’un somni, que sovint ens poden confondre. Quan m’he despertat tot era on és: les meves parpelles cansades de dormir malament, els anys 90 i París, el Folies Bergère reobrint escenari per a un nou show televisiu i jo com a espectadora que, des de l'auditori, observava un music-hall immutable i nerviós. Vedettes, música, plomes i corones. Les estrelles de la nit parisenca. És estrany. No pregunteu gaire, però l’espectacle continuava mentre jo marxava. Abandonava els 90, París, el Folies... espai i temps s'allunyaven i de sobte em traslladava vint anys més tard, és a dir, avui, a mil kilòmetres de distància, vull dir, aquí.

Què és el que perdura? Què és el que ho fa palpable? Vint anys de distància onírica o una hora de somni real?


No em feu gaire cas. He dormit poc i pres massa cafè. 

divendres, 16 d’octubre de 2015

dades inconnexes III

- Instagram ha fet que la nostra existència sembli insulsa i avorrida. Qualsevol coincidència amb la realitat #sensefiltres (em supera l’ús i abús del hashtag) s’ha de fer amb pre-avís, no fos cas que ens sorprenguem de la realitat i diversitat cromàtica que ens envolta. Imagino que Kant també tindria alguna cosa a dir aquí. La vida, en general, poc té a veure amb la imatge que desitgem projectar.

- Em cansen en excés les notícies que ofereixen els mitjans. O groguegen quan no toca o són àmpliament manipulats pel poder establert, dictant les normes d’allò que és políticament correcte del que no ho és.

- Quin és el pla per quan siguem vells? No n’hi ha cap. Vivim com si no haguéssim de morir mai i posposem coses pensant que viurem eternament. La vida és ara i aquí.

- Tenir un bloc digital està passat de moda. Els meus fills de 8 anys segueixen des de fa temps a Youtubers que recomanen jocs, expliquen les seves experiències viatgeres o mostren la millor manera de fer art, per exemple, pas a pas. Sempre arribo tard i malament a això de les noves tecnologies.

- És important ser agraït i donar les gràcies sempre que tinguem l'oportunitat. És una cosa que donem per fet i l’obviem, i no. Tant per a qui les dóna com per a qui les rep, suposa una gran recompensa.

- Em fa vergonya aliena parlar en termes de pobresa endèmica, de gent que passa gana, quan la immensa majoria de la riquesa és en mans de només uns pocs. És més fàcil tenir  la gent anestessiada amb la promesa d’un món millor després de la mort i mentrestant milions de pobres lluitant pels interessos d’uns pocs rics. I que cap govern ni institució faci res efectiu respecte a la indústria de l’armament... la mare del corder.

- La meva feina com administrativa d’exportació en una multinacional m’ha permès tenir una àmplia i global visió del món, no només pel tracte humà amb gent d’arreu del planeta, sinó per la gestió des de dins de tot el procés d’internacionalització en què, indefectiblement, estem immersos tots els països. Són eixos fonamentals que donen resposta a molts dels conflictes i interessos que mouen l’economia mundial.

- Sense entrar massa en detall, l’episiotomia (tall al periné que eixample l’obertura de la vagina durant el part) s’ha convertit en una pràctica sistemàtica i normalitzada, que l’única cosa que fa és facilitar la feina als ginecòlegs per a destruir i reconstruir els genitals femenins, sense tenir en compte que generalment el part sol acabar en un natural i espontani reflex d’expulsió del bebè. Casos de dones a qui els han esquinçat fins i tot l’anus no són inusuals i, com esdevé un afer tan íntim, són coses que romanen silenciades. Sovint penso que ens perdem en debats estèrils i, en canvi, amb temes importants com aquest ni tan sols ens informem.

- Em vaig proposar aquí estimular més l’hemisferi dret del meu cervell, escoltant música, llegint poesia, passejant... i això faig. Alimenta la creativitat. De la mateixa manera, reunir-me amb els amics i la família per xerrar, beure, menjar i riure, també resulta altament gratificant i productiu.

Us deixo amb una imatge de la meva ídol d’infància.