dilluns, 27 de maig del 2019

coses que mai he fet

MAI HE PESCAT PEIXOS EN EL MAR. Mai he pescat. Mai he tingut un arma de foc entre les mans. Mai he tingut un arma. Mai he enviat a la merda al meu cap -per això encara és el meu cap-. Mai li he dit a ningú que l’odio. Mai he vist Gran Hermano. Ni tampoc Joc de trons. Mai he tornat a Roma -però hi tornaré-. Mai he fet sexe dins del mar. Mai he pogut llegir Cien años de Soledad. No sé si podré. Mai he pujat en globus, i mai he fet mal a ningú conscientment. Hi ha moltes més coses que mai he fet. Unes perquè no ho he necessitat, altres perquè no he tingut ocasió. Diuen que mai i sempre són els adverbis amb més càrrega d’estrògens, és a dir, utilitzats més freqüentment per les dones. A mi, particularment m’agrada molt més emprar el sempre que el mai, però acompanyat d’un complement suau que ho faci tot més harmònic. A la primavera sempre tornaran les orenetes, o així és com sempre em sobrevenen aquest tipus de pensaments: aturant-me i mirant endins. Sempre pensaré que mai és tard si la intenció és bona.  


dijous, 16 de maig del 2019

the rain


Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:




Text i veu: Jèssica Roca
Música: The Rain, Melody Gardot

dimarts, 7 de maig del 2019

de tornada a l'airbus A380

El vi, el vi, que es begui el vas de vi d’una vegada... Li deia això a la Montse, quan tornàvem cap a Barcelona des de Dubai. Va mirar cap a la noia i va riure. Veia la mà de la xinesa sostenint el got de vi negre, a vessar, sense prestar-li atenció mentre passàvem unes turbulències per sobre de Turquia. Tenia els ulls oberts com dos platets voladors i clavats a la pantalla del seu davant. Mirava El retorn de Mary Poppins. La vaig anar a veure al cine amb el Llibert i ens va semblar infumable. Tant, que vam sortir de la sala una hora abans que s’acabés. Però la noia semblava no perdre detall dels numerets de ball de l’Emily Blunt i del Lin-Manuel Miranda. El líquid púrpura ballava dins del got de plàstic tant o més que la mainadera i el fanaler sobre l’escenari. Anaven passant els subtítols en xinès i allà estava jo, escoltant l’Eros Ramazzoti i mirant de reüll els moviments del vi que no es decidia a empassar. M'estava amenaçant seriosament. O para de moure’s l’Airbus o fa una bona glopada a la beguda. Total, és el tercer got que es demana, pensava jo. Vaig decidir canviar de canal i posar-me un documental sobre la vida de la Whitney Houston. M’encanta aquesta cantant. I quina vida tan turmentada que li va donar el Bobby Brown. Quin paio! Ja sabeu que va acabar com el rosari de l’aurora, la seva vida. En fi, que l’èxit no sempre és sinònim de felicitat. Em vaig distreure des de ben el principi, quan començava cantant l’I wanna dance with somebody, amb aquella melena afro dels seus inicis i aquell somriure naïf i radiant que il·luminava tot el plató. Que n'era de guapa! Vaig quedar-me amb els ulls oberts com a plats i clavats a la pantalla del meu davant durant les més de dues hores que durava el film. I vaig plorar com una Magdalena cap al final sense poder-ho dissimular. No em vaig ni adonar, però el got ja havia desaparegut i la noia dormia recargolada en posició fetal al meu costat. Portava els auriculars posats i inspirava suau. Vaig mirar la seva pantalla. Escoltava Debussy quan sobrevolàvem Belgrad. Tot un clàssic.