divendres, 30 de novembre del 2018

un dia especial per a la mara



La Mara es posava les arracades de perla Majòrica que li havia regalat la seva tieta per al dia de la seva boda. Tot el que havia de fer era posar-se les arracades i dir: sí, vull. La fórmula era fàcil. Els 15 quilos d’organdí del vestit de la Rosa Clarà estaven penjats a la porta de l’armari de la seva habitació de soltera quan es va llevar a les set del matí. Encara no feia fred suficient com per encendre la petita estufa que l’havia acompanyat durant vint-i-quatre hiverns de la seva vida. Va obrir el llum per omplir la banyera i fer-se un darrer bany a casa dels pares. Després va posar-hi els peus i se li van envermellir a l’acte. L’aigua bullia però va seguir incorporant-hi el seu cos: les seves cames llargues, fermes, el melic perfectament situat al centre del seu ventre s’inundava amb l’escalfor del líquid transparent que emanava continu de l’aixeta de paret. Quan va estar estirada, amb l’aigua fins el clatell, va mirar el sostre i va notar una enorme sensació de pau. Els seus pares encara dormien. Va somriure sense pensar en la bruixa de companya que va deixar a la feina dos dies abans. Pensava només en el següent pas. Sortir de la banyera i arribar a l’hora a la perruqueria. Tenia cita a les 9. A la prestatgeria de faig de l’habitació hi havia la capsa de Tranxilium, que va amagar d’un cop a dins l’armari, El Perfum i La confessió de la reina. Se’ls va mirar amb tristesa i va preferir deixar-los allà. Com una part seva que deixava al pis que l’havia vist créixer. Per un moment, mentre es posava els texans i un jersei de punt blau marí, recordava les estones que, estirada al seu llit, havia recorregut París entre les línies d’aquells dos llibres. No era així de fosc com l’havia vist després, quan va marxar un mes de juliol amb la seva germana mitjana. Començava a fer-se de dia i a fora tot indicava que faria bo. Si! Ho sabia! Va esclatar d’alegria. Passaven menys cotxes de l’habitual per l’avinguda Diagonal. Era dissabte 13 de novembre del 1999. El dia anterior, el vespre de divendres, va veure el Jan tan sols deu minuts abans d’anar-se’n al llit. Ella s’havia agafat festa a l’oficina, però ell va haver de deixar els números de la gestoria enllestits fins a última hora abans del seu casament. La jefa el tenia collat amb tot l’assumpte d’hisenda del seu pare. Es va cobrar el favor minut a minut, hora per hora, dia per dia. Va deixar-li gust amb sabor de clorofil·la a la boca. No pots passar, que tinc el vestit a l’habitació! Li va dir la Mara molt esvalotada. Ell va riure amb els seus ulls verd profund i va tornar a petonejar-la endins. Va, marxo, demà te’l veuré, segur que estaràs guapíssima. D’aquí a catorze hores seràs el meu marit i jo la teva dona. Ho has pensat? No és molt fort?! Crec que em vas entabanar aquella tarda per anar a veure Golden Eye, petita... I mira! Demà ja hi serem, sí. Malgrat el cansament de tota la setmana, al Jan se li marcaven com mai els clots de la simpatia a les seves galtes. I tocava amb les seves fines mans els rinxols castanys de la Mara. I la Mara acariciava lent les prominents entrades del cabell ros del Jan. Ella va tancar la porta del 205 negre i va veure com marxava avinguda avall. Era fosc i les aceres començaven a suar aigua de la humitat. Va mirar el cel abans d’entrar al portal de casa seva i va poder veure, entre les llums dels edificis, que estava núvol. Les prediccions anunciaven tempestes tot i que ella desitjava el contrari. 

Els dissabtes especials la Mara solia esmorzar ensaïmades que portava el seu pare del forn. Què ho feia un dissabte especial? Doncs un bon despertar, l’olor de nou dels llençols acabats de canviar, l’aire fresc entrant per la finestra mentre es ventilava l’habitació i les notes de la Tracy Chapman sortint reivindicatives per la mateixa finestra. Aquell dissabte la primera cosa que va fer després de posar els peus al carrer va ser esperar a que el semàfor es posés verd per creuar la carretera i anar-se’n fins al forn de Sant Josep. Tenia una gana que es moria. 

- Vull dues ensaïmades, una amb cabell d’àngel. Aquestes d’aquí... Les més ensucrades, si us plau. Necessitaré un cafè doble, també. 

- Avui, tot doble, veig. 

- És un dia especial per mi, podria ser fins i tot triple! 


Quan va asseure’s davant del tocador de la perruqueria va veure que tenia el rostre una mica inflat i va indicar-li a l’Aina que li dissimulés les ulleres amb un bon corrector. Les pigues no li feien nosa, formaven part de la seva fisonomia, però aquella inflor inoportuna, no. 

- Justament avui m’ha hagut de baixar la regla, una mè! 

- Això són els nervis per la boda, nena! Va estigues tranquil·la, ara. Vols un cafè? 

- No, no. Ja me n’he pres prou. 

- Natural com sempre, no? 

- Sí, sí, enrere i recollit ben avall. 

- Farem un monyo espanyol, has portat les flors per posar-te-les? 

- Sí! Tres crisantems taronges, com el ram de tardor. 

- Què xulo quedarà, ja veuràs. 

Va començar a rentar-li el cap, va notar les mans fredes de l’Aina, l’aigua que li rajava tèbia i una veu aguda que li preguntava si encara treballava a la impremta. Va respondre-li afirmatiu, tot i que amb recança en l’entonació, “encara, encara...”. Va callar per tancar els ulls i es va relaxar. Quan va tornar-los a obrir, aquests li brillaven verds sota el rímmel negre i sobre els llavis color de préssec. Va pagar les tres mil cinc-centes pessetes i va enfilar per LLúria. 

El seu futur se li endolcia sota les clarianes d’aquell tretze de novembre, i pensava que realment ja podria començar una vida totalment autònoma dels seus pares el catorze, quan s’enfilés pels aires amb el Jan, per volar cap a Praga. S’esperava de nou al semàfor de l’ampla avinguda quan va tornar-lo a veure. El semàfor es va posar en verd però els peus de la Mara no es van moure. “MARA, T’ESTIMO I NO PUC” , posava escrit en lletres majúscules al rètol que hi havia enganxat al pal groc. El cor dibuixat a una cantonada amb una fletxa travessant-lo era la seva signatura. El gendre del gerent de la impremta s’havia obsessionat amb ella. Desatenia la màquina estampadora quan la Mara sortia a anotar les comandes que estaven a punt per enviar als clients. No escoltava els tocs metàl·lics continuats de la màquina sobre el paper. La resseguien els ulls sortints de l’home casat amb la filla del seu cap. I també les rodes del seu Toledo fins al portal de casa dels seus pares. MARA T’ESTIMO I NO PUC. Cartells, desenes de papers DIN-A4 enganxats pels fanals, cada deu metres, a les parets dels edificis de la Diagonal. Una carta al seu bolso un migdia que el va deixar sol a l’oficina per atendre una visita. Els desitjos incontenibles de l’home de mitjana edat eren tribulacions per a la jove oficinista. No tenia res a fer, ni dins ni fora del seu matrimoni. Res. No volia dir res al gerent, tenia por de quedar-se sense feina, pensava que segurament ella tenia les de perdre. 

El semàfor havia passat de verd a vermell i de vermell a verd una dotzena de vegades. Una senyora elegant amb el cabell recent lacat també de la perruqueria que esperava a creuar al costat de la Mara, va mirar el seu recollit i les seves flors tardorenques i li va dir: estàs preciosa, enhorabona. Gaudeix del teu dia que avui sembla primavera! 

Va escoltar el Nothing else matters que emanava de la finestreta d’un Kadett a punt de posar la primera. La Mara va inspirar fons, va arrencar el rètol, com havia arrencat tots els altres abans i va llençar-lo a la paperera. Pensava només en el següent pas. Després de cordar-se el vestit amb l’ajuda d’una seva germana, es posava les arracades de perla Majòrica que li havia regalat la seva tieta per al dia de la seva boda. Tot el que havia de fer era posar-se-les i dir: sí, vull. 

diumenge, 25 de novembre del 2018

mira'l bé



Era exactament un núvol rosa. Petit i bellugadís corrent baix pel cel blau sobre l’era de Can Delma. Mira’l bé -he pensat- perquè s’esfumarà en un no res. Com tants altres únics s’han esfumat abans. I he resseguit la forma i el color fins a desfer-se entre els meus ulls. Darrera meu la cuina. El cafè, les olles, el telèfon, el rellotge encara aturat, avui. I alguns poemes que no penso en publicar. Una nit de teatre una amiga em diu que s’emociona amb els meus poemes i corre a dir-ho a la parella. Alça les mans, les baixa , agafa la copa, es pren el vi, gesticula llatina i exclama “com pot ser? Com!”. No ho sé. La fixació rotunda d’aquells instants bellugadissos que fugen davant la nostra mirada. L’obsessió calcària de capturar el temps com sigui. De fer-lo lent, indefinit, i eternitzar allò que és perible. De no morir, malgrat saber-ho. 

dimarts, 20 de novembre del 2018

retrat d'albada

Es mira al mirall els ulls una mica inflats d’haver dormit. S’eixuga, encara fosc, la cara amb la tovallola i deixa, damunt del llit, a punt les mitges que es posarà amb el vestit de viscosa per anar a treballar. Mira la resta del cafè que queda a la cafetera i el llença per l’aigüera, fred. Prefereix fer-ne de nou. Acaba d’estendre la roba que va deixar dins de la rentadora quan va marxar a dormir i recorda que fa molt que no escolta la Callas. Ara sí, se la posa mentre es pren el cafè acabat de fer i llegeix un parell de poemes. Avui de Bukowski, que són clars, entren fàcil i tenen ànima. Al mateix telèfon fa una ullada ràpida a les notícies, més difícils de pair que els poemes, i el tanca de seguida per anar a posar-se les mitges, el vestit i el perfum amb olor de coco que ensuma només a primera hora del matí. Obre persianes per veure, encara fosc, el terra mullat al pati de la pluja de la matinada. Mira el cel, que segueix núvol i la predicció al mòbil: més núvols. Per si de cas, deixa la roba estesa dins de casa, i la calefacció posada quan fa un petó als nens abans de marxar a la feina. Ho fa amb esperit relaxat, d’un blau Klein tranquil.litzador. S’enduu les escombraries per llençar-les al contenidor. Dos cafès més tard, l’escenari serà un altre. Una fàbrica enorme. Uns despatxos ordinaris. Ja és de dia. No es mira al mirall, però els ulls ja se li hauran desinflat. 



diumenge, 18 de novembre del 2018

els !kung san: llegint el missatge de la terra


Avui he après quatre noves paraules de sonoritat i origen molt africà que m’encanten. Són grafològicament curtes, però àmplies, enormes i antigues en temps i espai. Són: !kung San, Okapi, Limpopo i Shashe. Les he descobert seguint el rastre de la ciència explicada pel Carl Sagan, de la mateixa manera que els !Kung San seguien el rastre de les petjades de les seves preses. Els !Kung San són un poble caçador-recolector en vies d’extinció del desert del Kalahari, que hi ha entre Botswana i Namíbia. I els Limpopo i Shashe són els rius d’aigües argiloses on habitualment van a beure els okapis, una mena d’encreuament entre girafa i zebra, un fòssil viu, diuen, per conservar encara la forma dels primitius girafoides.



Els qui hem nascut a l’era tecnològica tenim un concepte del temps molt curt, com si tota l’evolució hagués esdevingut tan sols en els darrers cent anys, com si el soroll present ens impedís escoltar els ecos del passat. Tot i que agraeixo molt els avenços tecnològics actuals, admiro enormement el gran poder d’observació i perícia quasi científica d’aquells que ens precediren milers d’anys enrere. Fins abans de la domesticació de les plantes i els animals, d’això fa “només” deu mil anys, la major part del nostre temps a la Terra l’espècie humana va existir com ho han fet els !Kung San: caçant, recol·lectant i jugant-se la vida per alimentar-se. Hi ha una vinyeta de caça típica d’aquest poble, que descriu molt bé com amb una sola mirada podien saber quan, com i quants animals havien passat per un territori. I una frase, la que veureu en negreta ressaltada aquí, que ha fet aturar-me a pensar i escriure aquesta entrada avui:

El petit grup de caçadors segueix el rastre de les petjades de cascs i altres pistes. S’aturen un moment al costat d’un bosc. Ajupits a la gatzoneta, examinen la prova més atentament. El rastre que anaven seguint es veu entrecreuat per un altre. Ràpidament decideixen quins animals són els responsables, quants són, quina edat i sexe tenen, si hi ha algun ferit, amb quina velocitat viatgen, quant temps fa que van passar, si els segueixen uns altres caçadors, si el grup pot atrapar els animals i, de ser així, quant trigaran. Un cop presa la decisió, fan un copet amb les mans sobre el rastre que seguiran, fan un lleuger so entre les dents com xiulant i marxen veloçment. Malgrat els seus arcs i fletxes enverinades, segueixen en la seva manera de córrer l’estil d’una marató durant hores. Gairebé sempre han llegit el missatge de la terra correctament. Les bèsties salvatges, elands o okapis són on creien, en la quantitat i condicions estimades. La caça es du a terme amb èxit. Tornen amb la carn al campament temporal. Tothom ho festeja.

Com podien predir tant amb un sol cop d’ull? Analitzaven la forma de les depressions. Les petjades d’un animal que es mou ràpidament són allargades. Un animal ferit d’una pota la protegeix posant-hi menys pes sobre aquesta i, per tant, la petjada serà més suau. O un animal gros i pesat, deixarà un clot més ample i profund. Les manades al galop detesten el sol calent. Els animals utilitzaran les ombres que puguin trobar. Però el lloc d’ombra dependrà del moment del dia. Pel matí el sol surt per l’est, i les ombres es fan a l’oest, projectant-se a l’est per les tardes, quan el sol es pon  per l’oest. És a partir de les curvatures que deixen els animals que és possible saber quanta estona fa que van passar. Càlcul que varia segons les estacions de l’any. Aquests caçadors havien de tenir una mena de calendari astronòmic al seu cap que predigués l’aparent moviment solar. Aquest mètode és bàsicament idèntic al que avui dia fan servir els astrònoms astrofísics per analitzar els cràters deixats per l’impacte de planetoides. Observació empírica pura i dura. I la persistència d’aquesta observació a través de més de tres-cents mil anys. No eren salvatges, eren els primers científics.




".... cada vegada que un salvatge rastreja la caça empra una minuciositat d’observació i una precisió de raonament inductiu i deductiu que, aplicat a altres assumptes, li donarien una reputació d’home de ciència... la feina intel·lectual d’un bon caçador o guerrer supera de manera considerable la d’un anglès ordinari." Thomas H. Huxley.

Bibliografia: El mundo y sus demonios. Carl Sagan. (Ed. Crítica, 2017).

divendres, 16 de novembre del 2018

el tiempo amarillo, un retrat de l'ava gardner per fernando fernán gómez

Cliqueu al play per escoltar la història d'avui:




Fragment de "El tiempo amarillo". Autor: Fernando Fernán Gómez
Locució: Jèssica Roca
Música: "Capricho árabe" per Francisco Tárrega

dilluns, 12 de novembre del 2018

una bella criatura

Cliqueu al play per escoltar la història d'avui:




Una bella criatura. Autor: Truman Capote
Locució: Jèssica Roca
Música: Almost blue, del Chet Baker

dimecres, 7 de novembre del 2018

esperes



Joves que arriben tard i tenen tota la vida per davant

Mentre sona Debussy al piano

Esperes sota el sol de novembre

Cossos que s'abracen

Ments despistades

Persones que es turmenten

Joves, nens, grans, què més dóna.

I esperen 

L'autobús, el tren, el seu torn.


I la felicitat.


Esperes a comptar els anys

I les canes que apareixen

A mirar els sentiments amb ulls transparents.

A sospirar si és necessari

I a resseguir cada punt de l'estança

Quan Debussy s'apaga.

Al dia següent esperes 

I al somni que es fa etern 

O t’interromp el son.

I a cada plat posat a taula 

Mentre converses tots aquells anys que esperes.


Potser, sembla, que mai esperes la mort.

En realitat, l'única espera certa.



divendres, 2 de novembre del 2018

23 d'abril del 2018



El dia que vaig rebre el missatge de la cap d’informatius de VOTV l’anestesista m’acabava de dir que el meu pare probablement moriria a l’operació. El seu dèbil cor no resistiria l’anestesia. Em vaig quedar trastocada i plorant. Vaig respondre-li des de casa, al vespre, quan una de les meves germanes va enviar un whats emocionada per dir-nos que se n’havia sortit. Vaig tornar a plorar. Per sota meu, l’altra cadena generacional, els meus fills miraven de donar-me ànims mentre els posava el sopar. Una pizza perquè aquells dies, entre la feina, anades i tornades de l'hospital, anava escassa de temps. 

Finalment vaig anar a la plaça de la Porxada la tarda del 23 d’abril, on m’havien convidat com a escriptora local per a una edició especial de Sant Jordi que feien a la televisió del Vallès. Portava, sota el braç, uns quants llibres de la meva novel.la Ni un gram que jo mateixa vaig deixar minuts abans a la llibreria La Gralla. No li vaig dir res al meu pare. Aquell mateix matí, mentre m’estava amb ell a l’habitació, em va preguntar què llegia. Portava Els Miserables del Victor Hugo. “I probablement va morir sense que ningú el conegués”, em va dir serè però ja dèbil. “Molts es coneixen només després de cent anys d’haver mort”. Vaig somriure-li, sempre vaig agraïr la seva sensatesa. Suposo que era la seva manera de dir-me que no desesperés en l’intent de que algú em publiqués algun dia. Després va callar i es va adormir fins que va arribar la meva germana Iolanda i jo vaig marxar a treballar. Treballo a l’oficina d’una multinacional alemanya fent d’administrativa d’exportació i, quan les hores i la imaginació m’ho permeten, escric sense parar tot allò que em volta pel cap. No tot, però sí molta part. És per això últim que em van demanar fer-me l’entrevista la tarda del 23 d’abril a la porxada medieval de Granollers. 

Uns minuts abans de pujar al plató exterior ens van fer passar, a la meva germana Iolanda que m’acompanyava, i a mi, a una petita cambra que hi havia dins de l’ajuntament i que havien habilitat com a sala de maquillatge. Era la primera vegada que hi entrava, allà. M’estaven posant uns polvos matisadors quan va aparèixer un personatge d’aquests que sembla posat expressament perquè aparegui algun dia en un relat dels meus. Però en realitat, penso, això només era un gra de sorra dins del context en què es va desenvolupar tot, aquells dies. Era un policia local, un home corpulent d’uns cinquanta i llargs, el caporal, que amb accent sureny ens va dir que era la seva hora de berenar i que havíem de fotre el camp d’allà d’immediat. “Qui us ha donat permís per estar aquí!” Deia increpant-nos amb l’entrepà a la mà i la pistola lligada al sota ventre. “Jo sóc el caporal i aquí no hi podeu estar! Aquesta és la nostra cuina”. La veritat, jo no m’havia ni fixat en el petit microones que hi havia en un racó, ni en la petita barra blanca que tenien per menjar aquells pobres funcionaris famolencs i on llavors reposaven pinzells, pintes i estoigs de maquillatge. Aquella noieta que m’estava matant les brillantors del front no va moure ni una cella. I el seu company de perruqueria es va dedicar a senyalar la cap d’informatius, que ens va salvar a temps quan li va dir tota indignada que tenia permís del tècnic de cultura com les altres vegades que havien fet algun directe allà. L’home seguia insistint en què tenia gana, que ell era el caporal i que aquell lloc era sagrat. Jo ja estava contestant les preguntes de la periodista en directe, parlava principalment de Ni un gram, de com m’havia ficat en aquella història, en les anteriors i en el món de l’escriptura i ràpidament, en cinc minuts, no més, vaig baixar del plató per oblidar-me de tot i seguir amb la vida present. Aquells dies no vaig escriure ni una línia sense que m’importés tampoc. Dotze dies després el meu pare va morir a l’hospital. 

dijous, 1 de novembre del 2018

someone to watch over me

La Silvana feia dies que li donava voltes al cap. Volia escriure una història, un relat on ella fos en part partícip. Pensava en la vida arran de terra. En el cafè que li va demanar aquella pidolaire una tarda d’estiu, mentre ella s’esperava a una terrassa a que li portessin el seu. En la seva pell i la seva veu colrada. No podia imaginar el seu nom, era la innombrable. En convidar-la, la dona li va demanar permís molt educadament per seure’s a l’altre costat de la barra quan se'l van servir. Després va desaparèixer amb les seves robes velles quan la Silvana acabava d’alçar la vista que tenia fixada en unes fotografies que l’Àlex li enviava des de Londres. Mai hi havia estat ella, a Londres. Va pensar llavors, quan estampava el segell de De Müller al certificat de proveïdor, que li hauria agradat colar-se un dia en què l’Amy Winehouse encara era viva, en un concert alternatiu d’una cantant del tot desconeguda. I es va imaginar a ella mateixa com a una incipient fotògrafa d’aquestes que passen desapercebudes, vestida amb una camisa de quadres escocesos, a un lateral de la petita sala escoltant la jove promesa del soul. D’aire tímid, veu penetrant i encara tan fresca i natural. Però el dia del concert no portava la càmera. Va ser casualitat que l’Amy entrés a celebrar l’aniversari d’una amiga i comencés a cantar al pub on treballava de cambrera una jove Silvana, que aprenia anglès a la capital anglesa aquell estiu del 2.002. Va cantar el Someone to watch over me de l’Ella Fitzgerald, i el Feeling good de la Nina Simone, això sí que ho recordava. I va flipar perquè era tot ànima. També recordava els dos vodka amb taronja que li va servir, i l’estúpid de paquistanès que tenia per encarregat i es passava el dia donant ordres i acomiadant el personal. No va passar res extraordinari, tot allò, quan es va fer famosa, es va enganxar a les drogues i a l’alcohol i va morir tan prematurament, va ser després. Però la vida són moments sense importància, va pensar la Silvana quan arribava l’hora de dinar i marxava a la cuina de la fàbrica per escalfar-se uns macarrons. Mirava al cel, gris plom des de la finestra, i començava a ploure a bots i barrals. Pensava en la gotera del passadís que li tenien que venir a arreglar i enviava un missatge a l’Àlex perquè es passés pel pis a mirar si queia aigua. “Ara hi vaig, no pateixis”. Li contestava. Pensava en la vida arran de terra. També en aquelles històries que havia viscut però d’alguna manera semblava que només havia somiat. I en aquelles que havia somiat però que mai havia viscut. S’acomiadava dels companys i els desitjava un feliç pont. Després, s’asseia a escriure en tot allò que havia pensat.