el valor dels silencis

No tot allò que es diu en veu alta expressa exactament allò que sentim. Hi ha silencis, microsilencis, que defineixen com ningú emocions hagudes i mai esborrades a través dels anys. Que apareixen de manera espontània i sobrevolen l’aire d’una habitació concreta per recordar-te allò que mai oblidaràs. 

Començo a concretar. Ahir era dia 23 de desembre. Una data propera al Nadal, com la de tants 23 de desembres que s’omplen de tardes amb carrers transitats a vessar, aparadors il·luminats amb maniquins vestits de gala i l’escalfor de restaurants que criden a arrecerar-se de la freda humitat del Vallès a l’hivern. Només quedava una taula lliure quan vam entrar a la Fonda Europa amb les meves germanes. Era la del fons, gairebé intocable, una que hi ha rodona i de roure, acompanyada per quatre cadires i presidida per un retrat d’en Josep Pla, somrient amb la seva sempiterna boina. “Aquesta és la taula on s’asseuen els tertulians de Granollers a debatre del Barça i de política”, va dir la meva germana Iolanda. És cert, allà esmorzen de forquilla i xerren fervorosament, mentre demanen un altre cafè i els cambrers van i venen i les taules del voltant s’ocupen i buiden de nou. 

Ahir la tarda quedava lliure per a nosaltres. L’omplíem amb un cava, una cervesa, una tònica i unes xips que ens portava el cambrer. No vam parlar del Barça ni de política, tot va anar al voltant de coses més pragmàtiques i immediates, però en un moment de la conversa l’altra germana que ens acompanyava, la Vanessa, va recordar emocionada que ahir feia un any que s’havia casat, i sense dir res va voler brindar per aquell moment i “per l’Elisenda”, va dir quan vam fer el brindis. “Per l’Elisenda”, vam dir plegades sense afegir res més. Ahir era 23 de desembre i la data també ens la recordava. 


25 anys sense tu.*

Elisenda Roca Satorres (29/09/62 - 23/12/92)

*Text escrit el 24/12/17 i inclòs a l'apartat de no-ficció del meu recull No és cap espòiler, és la vida. Vaig narrar la història de la meva germana Elisenda al meu llibre Cinc dones de veritat. 

breu apunt de la lizz wright

El primer dia que la vaig escoltar va ser el dia del meu quaranta-dosè aniversari. Recordo estar embardissada entre les pàgines del llibre de la Mary Beard, SPQR, quan el vaig tancar per marxar a casa. Era juliol, ventava força i jo tornava de Cabrera de Mar. Me la vaig posar mentre em prenia una cervesa, després de treure’m la sorra de la platja sota el raig tebi de l'aigua dolça. El seu timbre de veu greu em va recordar ràpidament la Tracy Chapman, però enseguida la diferenciava la sensualitat i concatenació perfecta de les lletres amb què entonava la cançó. Pràcticament no hi deixava buits ni espais entre les paraules, pur oxigen transformat en un instrument únic acompanyant el piano. Suau vellut per a l'oïda. Si els sentiments es poguessin tocar, segur que ho farien amb la veu de la Lizz Wright. 

De les pàgines llegides davant del mar, en vaig escriure unes línies uns dies després. 

De les notes de la Lizz, en aquell moment ja ho vaig sospitar. Sens dubte va ser una gran descoberta i un regal d'aquells que arriben per quedar-se.  

les illes naufragi

14 d’abril del 1912, feia unes hores que m’havia llevat, però una ràfega de vent ens agafa desprevinguts, després, tot era borrós. Crec que vaig ser l’únic que va sobreviure. 

No sabia com aconseguir menjar, l’illa era un infern, però gràcies a la meva sort, vaig trobar algunes provisions de menjar que s’havien desprès durant l’impacte. Vaig recollir algunes fulles d’unes palmeres que tenia a prop, i vaig anar a construir el meu refugi. 

Ja tenia llit, ja tenia menjar, què més em faltava? Fàcil: “llum”. El foc il·luminava la zona i, a més espantava als animals salvatges, i no m’hauria agradat que durant les nits, tranquil, m’hagués atacat un animal “mort” de gana.

Al final, gràcies al fum, un vaixell pesquer em va veure i ara estic aquí, a casa. Així és com vaig viure el naufragi. 

Les illes naufragi. Gerard T. 

de sensibilitats

De sensibilitats obertes

Queden aquelles notes de la tieta

I unes llàgrimes després

Quan la imaginàvem.

La mare que la cantava

I en Serrat que ens la recordava.

De sensibilitats que tornen

Passats de corbes escarpades

Sota muntanyes nevades

Sobre el mar enrabiat

Paisatges pintats en vida

Guardats sobre olis en teles.

De sensibilitats gravades

Un grapat d’emocions

Que escoltàvem al vent

D’un saxo que ens definia el moment.

Com una font que brollava.

Soroll de corda.

De suau líquid infinit.

El so irreprimible de la felicitat.

De sensibilitats que queden

Fines prestatgeries

Catàlegs oblidats

Armaris derrotats

I sons en la memòria

D’un castell enfonsat.

la plaça número 1

A les set del matí del dia següent un golf vermell aparcava a la plaça número 1. La plaça del director general de De Müller. D’ell sortien uns ulls robòtics, sota un cap rossenc i engominat, un jove encorbatat, ben vestit, fora de sí, dins d’un cos que no era seu. Les seves cames travessaven la fàbrica de sòls color plom, sostres alts i escassament il·luminats a aquelles hores. L’Esteban embalava unes peces en aquell moment. La Vicky, l’administrativa de magatzem, preparava uns albarans que havia de donar a l’Esteban. Lluïa tan sexy com sempre, amb els seus llavis ben vermells, la seva minifaldilla negra i un escot pronunciat. A la màquina del cafè, dos operaris feien una pausa amb rostres resignats i el tallat que anava gola avall. Tots el van veure passar. Tots el coneixien però no el van reconèixer. Passava impassible, fred, sense saludar, sense veure ningú, sense ser ell, amb uns ulls blaus que li havien prestat aquell matí. Les cames d’en Pep Amigó, operari de la secció de fibres, es teledirigien a la zona d’oficines fins al despatx del director general. Seia a la seva cadira, també. 

- Avui mano jo. Sóc el director! Jo sóc Napoleó!- i es posava la seva mà dreta a dins l’armilla de llana, entre els botons del mig, a l’alçada del ventre. 

Però no apareixia el batalló obeint les seves ordres. Al seu davant, els camps de Waterloo amb el duc de Wellington i el mariscal Von Blücher que intentaven fer-lo enrere. 

- Deixeu-me, jo tinc el mando! Aquí es farà el que dic jo!- apartava bruscament els braços del duc i del mariscal. 

L’irlandès i el prussià miraven de calmar-lo. 

- Està bé emperador, obeirem les seves ordres, però primer calmi’s, així no podem lliurar una batalla- era l’Esteban, en Wellington als ulls d’en Pep, que havia seguit les seves passes fins a les oficines. 

- Sí, pactem una treva abans de seguir, va...- el mariscal, vull dir l’Eusebi d’informàtica, tenia una ja edat i més tables per saber com dirigir-lo. 

- Ara anireu a fàbrica i quan vingui el Dr. Schmidt l’agafeu d’hostatge i li dieu que ara sóc jo el director!- es treia la mà de sobre el ventre per aixecar-la ben amunt, amb el dit índex enlaire, amb to amenaçador. 

Mentrestant una ambulància s’acostava ràpidament fins a la fàbrica. Eren quarts de vuit del matí, jo deixava el Fiat a l'aparcament número 64, com sempre. Em vaig estranyar en veure el Golf en comptes de l’Audi de l’Schmidt a la plaça número 1. “El deu tenir a reparar, serà algun de substitució...” vaig pensar. 

Sortia del meu cotxe quan l’ambulància ja era a la porta, davant les escales d’accés a les oficines. Les seves llums taronges il·luminaven intermitentment el rostre de l’Esteban, que estava plorant, espantat. L’Eusebi mostrava una seriosa preocupació sota la seva barba ja canosa. Anava fent que no amb el cap. Tres homes amb bata blanca agafaven en Pep que es resistia, els ulls se li envermellien sense sortir-li ni una sola llàgrima i cridava: ”Traïdors, traïdors! Heu traït la vostra pàtria! El vostre emperador!”. 

Els seus braços quedaven entrecreuats, enganxats al seu cos, lligats per una camisa de força. Seguia agitant-se de manera agressiva. No vaig poder veure com l’injectaven l’haloperidol. Ni com s’adormia en un no res. El van portar a Sant Boi. 

Per un instant em va venir al cap la consulta amb aquelles dones esperant-se a fora sense cap somriure al rostre, amb semblants lacònics i deixadesa en les robes, en les ànimes, en la vida.

el tonto

Premeu al play per escoltar el conte d'avui:







Autor: Sherwood Anderson

Veu en off: Jèssica Roca

el gran azul

Ahir, els nens i jo, miràvem El gran azul, el quart dels set episodis que formen part del documental de la BBC Blue Planet. Durant una setmana i a dies intercalats, també hem estat veient atentament els tres primers. Des de l’onada més superficial fins al substrat més enfonsat de les foses Marianes, res del que passa a la gran massa oceànica et deixa de sorprendre. Tots i cadascun dels moviments marítims signifiquen eclosió de noves vides, d’infinites, primitives i desconegudes formes de vida que instintivament lluiten per sobreviure. Al final del primer episodi no vaig poder reprimir les llàgrimes. Els lleons marins de l’Antàrtida quedaven atrapats en la trampa mortal del desglaç dels Pols. Les mares s’aferraven a les seves cries sense blocs de gel on poder-se protegir. Quedaven surant dins del mar fins a enfonsar-se, sent presa fàcil d’orques i ossos polars. 

Dos migdies enrere, després d’una conversa telefònica, em va donar per pensar en l’elasticitat de la vida. No de la vida a través dels anys, que aquesta ja és evident i conforma el gruix del nostre camí biogràfic. Si no en la que som capaços de percebre nosaltres mateixos en cadascun dels minuts dels nostres dies. A vegades penso si només som realment nosaltres quan dormim. La resta del temps el passem canviant d’estats d’ànim, despertant-nos com a essers vitals que s’acosten al màxim a algú com aquell que ens precedeix en la vigília, i relacionant-nos amb altres éssers que només són realment ells quan dormen i també canvien d’estat d’ànim i es desperten sent éssers que s’acosten al màxim a aquell que els precedeix en la vigília. Després, la realitat de la pausa del dinar, em tornava a altres converses que escoltava de manera passiva, com les escolto sovint abans de tornar a la cadira de l’oficina. 

Ahir, cap al final de El gran azul, una família de calderons viatjava trista per les fredes aigües del mar del Nord. Una mare s’aferrava a la seva cria recent nascuda. Estava morta. Feia dies que la portava agafada per la boca i no volia desprendre’s d’ella. Probablement havia mort intoxicada per la llet materna, contaminada a causa dels vessaments tòxics que es llencen al mar. Em van colpir les reaccions instintives del lleó marí i del cetaci, perquè ho van fer de la mateixa manera que ho hauria fet una mare en aquella situació: protegint els seus fills, arrossegant el dolor de la trista pèrdua. 

Després, marxàvem a dormir. 

Des que era nena, la introspecció sempre ha estat per mi una manera d’entendre el món. D’entendre’m a mi mateixa. Aquells minuts elàstics de què parlava abans en què, com en una pel·lícula, les imatges s’aturen i pots analitzar-les fotograma a fotograma a dins del teu cervell. Ja sigui després d’una conversa telefònica o d’un documental sobre la vida als oceans. 

el bus 274

De què té gust el Camembert? Pensava per a ell mentre se li omplia la boca de gust a herba fresca, fruites del bosc i terra humida. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. Les seves mans tallaven amb cura infinitats de daus de Camembert que posava després sobre unes llesques de pa torrat feia tres minuts. Encara era calent. La clau estava en que el formatge s’adherís a la molla cruixent, una mica fos, i després posar-hi dos nabius al damunt com a colofó. En preparava tres-cents com aquells. 

Després vindrien els de mousse de paté d’ànec amb avellana, els de salmó amb caviar de Beluga, els d’anxoves marinades amb pebrots del piquillo, i els vol-au-vents farcits de gambes i xampinyons. Tres-cents de cada amb cadascuna de les seves mans. L’Eloi els preparava a consciència sense aturar-se a pensar més enllà dels colors i dels sabors que el transportaven a terres molles, oceans freds i boscos plens de fulles com un mar de tardor. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. L’office d’acer inoxidable començava a semblar un puzle comestible que encaixava a la perfecció. En Marc era l’encarregat de la sala i hi entrava a fer una ullada.

- Estaran perfectes per quan comenci el sopar. Fas alguna cosa demà?

- No, la veritat és que no tinc ningú que m’esperi. Vindré a fer unes hores, també, pel dinar. 

- Aquests dies les paguen bé, no et podràs queixar- el Marc es col·locava la corbata a lloc i agafava un tros de salmó que acabava de tallar l’Eloi- Umm! Textura ferma i greixosa, amb gust de poma i fusta de noguera. 

Després s’eixugava els dits al davantal que duia posat l’Eloi i se’n tornava cap a la sala amb cara de satisfet. 

Les mans de l’Eloi seguien tallant el salmó noruec. Portava uns guants de làtex que es va treure en acabar. De la mateixa manera ho va fer amb el davantal, que va deixar plegat a dins d’un calaix, i la gorra que cobria la seva cabellera espessa, negra i rinxolada. Els seus peus començaven a mullar-se, igual que el seu rostre cafè amb llet, quan la neu de la nit de Nadal es convertia en aiguaneu uns metres per sota dels blanquinosos estratocúmuls que havien cobert París durant tot el dia. Al seu darrere havia deixat el soroll de la sala, amb llums de cristall que il·luminaven els caps lacats a les perruqueries aquell vespre. Els somriures estàtics emmarcats per aquelles dates al calendari. L’Eloi no somreia. O almenys no ho feia a la manera estàtica, com aquells comensals llustrosos del restaurant. Tampoc escoltava el murmuri que havia deixat a les seves esquenes. No l’esperava ningú aquella nit. Pujava al bus 274 de les 00:00 hores que el portava fins a Saint-Denis. Va seure a la primera fila per evitar marejar-se, com sempre. Al seu costat un home contestava el mòbil que sonava feia estona. Anava begut. Completament begut. “La nit de Nadal? No, nena, avui no és nit de Nadal! Però què dius dona! Anne-Marie? ANNE-MARIE?? Vah, ves a prendre pel sac...” llençava el mòbil per la finestra i girava el rostre cap a l’Eloi. “Dones...! No et casis mai, noi!”.

En aquell moment passaven per la rue Médéric, i l’Eloi esbossava en una petita llibreta l’edifici de l’escola d’hostaleria on ell havia estudiat l’any anterior. Va mirar l’home de reüll i va somriure. 

- Avui ja es Nadal senyor, i tenia sort que algú l’esperés. 

- Pari el bus! Ehhh! Pari el maleït autobús ara mateix! L’Anne-Marie! el telèfon, allà, allà, que no el veu!

- Ja vaaa! Coi de borratxo! Baixi d’una vegada, home!

El conductor anava fent que no amb el cap. I mirava pel retrovisor quan ja deixava enrere la rue Médéric. Al paper, en carbonet, un edifici modern d’obra vista s’alçava amb volves de neu al seu davant. S’hi intuïa la foscor de la nit al seu damunt, i els maons ben perfilats a les cantonades i la part alta, amb les finestres de les aules que reflectien la llum al carrer del seu interior. Tot era un joc de llum i ombres fet amb el llapis que duia el jove a l’interior de la llibreta lligat amb una goma. En aquell moment, l’Eloi no pensava més enllà d’aquell traç fet amb les seves mans. En res més que en el dibuix que estava creant. ÉCOLE D’HÔTELLERIE, indicava un rètol en un metacrilat de l’entrada. Allò també es perfilava bé al dibuix quan el va acabar. 

- Noi, ja hem arribat a Saint Denis, és aquí on anaves, oi?

- Sí, sí... – va arrencar el full de la petita llibreta i li va regalar- tingui, per vostè, que passi un Bon Nadal. 

El conductor es va quedar mirant el dibuix i es va quedar parat. Cap passatger li havia fet mai un regal abans. 

- Tens talent noi. Moltes gràcies, jo el passaré a l’autobús carregant espècimens de tota mena, ja ho veus! I tu?

- Jo el passaré assaborint la terra, el mar i els boscos. Tampoc m’espera ningú. 

I va baixar de l’autobús passats trenta minuts de la mitja nit. Encara queia aiguaneu sobre París. 

tinc un gat sobre el capó del cotxe

Tinc un gat sobre el capó del cotxe. Em mira com si volgués dir-me alguna cosa i toca la lluna davantera amb una de les seves potetes. És ros i del carrer. Acabo una conversa i penjo el telèfon que deso a la bossa de mà. El gat ja no hi és a sobre del capó. Engego el cotxe i enfilo cap a Sant Antoni. Als peus, unes sabates de saló premen ara l’accelerador. Amb elles he entrat a una petita biblioteca que hi ha a l’edifici del Lledoner, i allà he parlat de Ni un gram a una noia que em gravava mentre em mirava per un visor. Del quan, del com, de l’abans i del després. L’escriptura ja ho té això. Vas amb una idea al cap i, si t’hi fiques, pot acabar sortint-ne una novel·la. Feia una calor tremenda a dins la sala. Intentava parlar entre el micro, la calor i l’enorme soroll que venia del passadís de la tercera planta. Eren unes velles que anaven a classe de Pilates. Tenien més de setanta anys. O vuitanta, això segur. Les havia vist abans com pujaven per l’ascensor quan esperava la periodista a l’entrada. He estossegat quatre vegades mentre m’esperava i la recepcionista s’ha acostat a donar-me un caramel d’eucaliptus. Moltes gràcies, acabes de salvar-me el coll, ets molt amable. 

El gat, aquell que hi havia sobre el capó quan he començat el relat, estava prenent el sol enganxat a la roda d’un cotxe que hi havia al pàrquing de sorra quan he arribat. No recordo el model ni la marca. Però sí el gat que m’ha vist aparcar amb les sabates de saló. No són especialment còmodes aquestes sabates, però sí si les comparo amb les sabates de seguretat que m’havia tret feia només una estona, quinze minuts abans que em veiés el gatet ros. 

Avui era un dia especial. Tocava jornada de seguretat a l’empresa. Ventava fort a fora, el vent m’arremolinava els cabells i me’ls duia tots a la cara. El vent era fred. No gèlid, fred. Era la primera vegada que venia, ell. Un bomber ens ensenyava com apagar un foc amb un extintor de CO2. Té, prova-ho tu. I he disparat el gas sobre un foc que l’home anava encenent a distància. Allà, jo ja duia posades les sabates amb la puntera metàl·lica. Segures però incòmodes. I els dits dels peus que tocaven la puntera estaven totalment adormits. Era l’últim dels quatre tallers que han impartit durant la jornada. Al meu grup hi havia un treballador que assegurava haver fabricat aquell extintor amb què apagàvem el foc. Exactament aquest? Sí, és clar. Ha dit tot orgullós. Vaig treballar 33 anys a l’empresa que els feia. El bomber se’l mirava de reüll. No s’ho acabava de creure. Jo sí. Tant l’un com l’altre arrossegaven unes panxes importants. L’un reia en excés. L’altre fregava l’antipatia. Asseguda al meu costat, la cap de finances ha dit que se sentia expectant. Era al taller de coaching emocional. També duia les sabates de seguretat posades. A aquelles hores, quan els dits dels peus començaven a adormir-se’m, he dit: avui estic tranquil·la. I he pensat, va, que només et queda una hora per posar-te les sabates de saló. 

Tot això, una mica abans que aquell gat de carrer volgués saber res de mi. Em pregunto què voldria.

coses que sí V

Les flors. Vull dir, els rams de flors per alçar-me l’ànim. Si fan olor, com les roses silvestres, millor. I no. No estan demodé. 

El mar al novembre, també.

El corrector del Word. No és infal·lible, però, ai! Quina tranquil·litat quan dubtem en aquella ela geminada o ens subratlla en vermell un barbarisme que donaríem per bo i avall. 

No me’l puc deixar. Els contes del Sherwood Anderson. Bellíssims, intensos, inquietants. Quina manera tan magistral de descriure la ment d’algú que encaixava poc en l’Amèrica profunda de principis del XX. A mi m’encanta. Per cert, ell va ser el mentor d’en Hemingway i d’en Faulkner. L’autor de “El viejo y el mar”, un cop va assolir l'èxit com a escriptor, el va ridiculitzar titllant en Sherwood de pretensiós i poc acurat en els seus textos. En Faulkner, en canvi -i malgrat la seva fama d’home esquerp-, li va estar agraït sempre. Jutgeu vosaltres mateixos. 

Tenir ganes de tenir ganes d’escriure. Charles Bukowski deia a la seva novel.la Women que un escriptor sempre sap quan ha de parar d’escriure. Fa un temps que per qüestions vitals em trobo en aquesta fase. Entre mig d’aquest parèntesi podria parlar de supervivència, poder d’observació, recuperació de la memòria biogràfica, reordenació dels sentits i consecució de l’instint. Totes elles coses bàsiques perquè flueixi la bona escriptura i les bones històries. 

Els dibuixos a retolador i les aquarel·les del meu fill Llibert. Té una traç net, rodó i profund. Té devoció pels continents o pel Cosmos. A vegades em recorda al Jon Lomberg. En la pintura sempre ressalta un missatge esperançador, global, el seu concepte del món és molt universal i futurista. 

El Last Dance de la Donna Summer. Sempre. 

idees llibre (sense títol)

Tinc una idea al cap, una biografia plena de clarobscurs, unes quantes converses gravades i un discurs caòtic que no sé com plasmar. Del fil inicial, una vida corrent a l’ús estroncada per l’addicció a les drogues, no vull desdir-me per complet, ni molt menys. Tot i que, com una teranyina, les pistes i proves que em vaig trobant s’estenen i s’allunyen cada vegada més d’allò que semblava més visible, més brut i morbós a la societat, el consum d’estupefaents, per acostar-me cada cop més a la víctima i allò que la fa invisible: una persona corrent, amb els seus trànsits diaris, angoixes i dubtes, tants com els de qualsevol de nosaltres, també persones comuns.

Del material que guardo, en paper, llibretes escrites a mà, folis impresos, arxius digitalitzats al meu ordinador, a l’I-phone, a la xarxa virtual de manera espontània, memoritzats en el meu cap des de fa uns mesos o acumulats des de fa anys, potser sense jo saber-ho, començo a destriar assumptes, personatges, paisatges, països fredament recòndits i racons càlidament propers. Escorcollo vides anònimes que ni tan sols em resulten familiars. Em familiaritzo i poso nom i rostre i actes a vides que quedaven disperses. M’endinso en un univers que desconec i, tanmateix, se’m fa manifest en consultes mèdiques, centres de rehabilitació i coneguts -o no- a qui la vida els dóna una segona oportunitat. Un moment... no, no és ben bé així. Diria que ningú els ha donat res. En tot cas, la droga els ho va prendre tot i sortir-se’n per tirar endavant ha estat el més gran repte per a elles.

No vull caure en el típic tòpic d’ assenyalar, ni d’idealitzar cap personatge tampoc, tot i que d’un món fosc, il·legal, impermeabilitzat i fortament estandaritzat, vull descobrir i treure’n una versió propera, gens estranya als nostres ulls. Una història desconeguda i molt particular alhora. Em calen més dades encara: anys 80, anys 90, segon mil.leni, vies ferroviàries, costes escarpades, músiques sintètiques, cúpules periodístiques, traduccions literàries, aventures passatgeres que romandran ocultes i secretes -per sempre- entre les ànimes d’alguns dels personatges (no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit). 

Personatges que, com les persones corrents de què parlo, evolucionaran, transitaran per la vida amb els seus dubtes i angoixes, i també seguretats, certeses que em permetran descriure tot allò que vindrà. O que, en realitat, ja ha passat. 

(Anotacions personals del 01/02/16, uns mesos abans de començar a escriure la meva novel.la “Ni un gram”).

paraules embastades

Quedava un fil de paraules embastades 

Que inevitable rodolaven riu avall

S’ancoraven al seu llit

Ara sediments de pupil·les excitades

Versos en targetes 

Amb el pols d’una mà dreta

Batecs de dinosaures 

Que no s’extingien.

Era ampla l’eternitat

I estreta la finitud 

No hi passava el silenci

Que s’ancorava fosc

En extingir-se el dinosaure.

No hi ha eco a les muntanyes

Quedaven pedres tallades

Amb un fil paraules

Ara sediment de somnis 

D’ahir descosits.

bitllets falsos

A la cinta transportadora vaig deixar la llet de soja, el cafè, la pizza, les sardines de llauna, uns tomàquets d’amanir, els iogurts naturals, maduixes, carquinyolis d’ametlla, nocilla i no sé quantes coses més. Feia deu minuts que m’esperava a ser la següent a passar per caixa. Al meu darrere un home d’uns quaranta anys amb un peto blau tacat de greix negre i dues barres de pa a la mà. Al meu davant una dona xinesa d’uns trenta, menuda, amb roba i trets poc destacables. Comprava formatge Filadèlfia i enciams per al seu restaurant de Granollers. No és que ho expliqués allà a tothom. Va ser simple i pura deducció. Comprava 24 paquets de formatge Filadèlfia, 11 enciams iceberg i 5 ampolles de vinagre de vi blanc. Ho vaig comptar un a un. Crec que mai he pagat amb un bitllet de 100 Euros. Més ben dit, mai he tret un bitllet de 100 Euros del caixer, per tant, mai he tingut un bitllet de 100 Euros a la mà. Aquella xinesa tenia desenes de bitllets de 100 euros a la seva cartera. Tenia la cartera a rebentar de bitllets verds. Això sí que era destacable. Això i la banda sonora de Titànic sortint dels altaveus de l’hipermercat. Durant el temps en què vaig poder analitzar la compradora xinesa -deu minuts, ja ho he dit-, la caixera sostenia un d’aquells bitllets de 100 euros a la mà. Havia fet un guixot al seu damunt amb un retolador suposadament transparent. Per la manera amb què aguantava el bitllet i per com se’l mirava, semblava que no ho veiés clar. La xinesa callada. Jo comptant els enciams. El del peto blau començant a moure amb nerviosisme la seva cama esquerra. També esbufegava. 

- Jonathan! Pots venir si us plau? – en Jonathan estava a la secció de refrigerats revisant les dates de caducitat dels pits de pollastre envasats. Vaig poder veure-ho perquè estava a uns quinze metres de la caixa. 

Sol.lícit es va presentar a la crida de la companya amb el bitllet a la mà. 

- Què passa?

- És que el retolador s’ha posat d’un to marronós i no sé...

El Jonathan agafava el bitllet, només mirant al bitllet, i li feia un altre guixot al seu damunt. La cara era seriosa però amb un rictus professional. Sí, sí. 

- És fals. 

Donava el bitllet fals a la companya i se’n tornava a comprovar dates de caducitat a la nevera. Abans que la caixera posés cara de circumstàncies i després que la Céline Dion hagués entonat el seu darrer mi, la xinesa obria la seva cartera i es trencava de riure. Això del riure no era fals, ho puc assegurar. Es pixava a sobre. Arrencava un altre dels bitllets que hi tenia a dins i se l’atansava a la noia. 

- Té, un altre. No és problema. Si aquest no va bé, en tinc molts més. Molts més. Molts més!

I continuava rient davant la nostra perplexa mirada. Després el retolador sí que va resultar transparent damunt del nou bitllet, es guardava els seixanta euros i escaig del canvi, posava els enciams, el formatge i el vinagre rere la bicicleta que havia aparcat a la porta de l’entrada de la nau i marxava extraradi avall.

el venedor de cupons

Aquesta és la història d’un venedor de cupons dels cecs. En realitat és la història de l’Antonio Fernández. I en realitat ell tampoc és cec. Fa vint-i-sis anys, abans que li quedés enganxada la cama esquerra entre els ferros de la cabina del camió que conduïa, solia llevar-se a quarts de sis per carregar les bigues de ferro que anirien a l’estructura exterior de l’hotel Arts. Abans d’això, de l’accident a la C-33, també solia agafar la bici els diumenges que no tenia ressaca i baixava per la carretera de Dosrius fins al Maresme. Els diumenges de ressaca els passava a casa del pare, i quan l’Alka Seltzer feia efecte, passava a buscar la nòvia, una noia de mitja melena rossa i menuda, li feia un petó als morros, la portava al cine i després feien sexe a l’habitació d’algun hotel de carretera. Tenien intenció de casar-se. L’Antonio feia patxoca. Era alt, corpulent, de passes decidides, conversa honesta i senzilla. El dia de l’accident era novembre i plovia. Plovia molt. Els neteja parabrises no paraven d’anar de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta vigorosament. A la ràdio deien alguna cosa de la victòria sèrbia sobre la ciutat croata de Vukovar. “A la ciutat de la vora del Danubi han resultat 1.000 civils morts després de tres mesos de setge serbi”. Aquí construíem hotels de cinc estrelles i a l’altra riba de la Mediterrània se’n destruïen. 

L’única distracció que tenia l’Antonio en aquell moment era l’aigua que picava constant als vidres de la cabina i la veu que sortia de la ràdio en forma de notícies. Bueno, i el record de la mare, que s’havia mort de càncer de pit feia mig any. Va ser de manera sobtada. Un utilitari petit es va creuar al carril dret, a escassos quatre metres davant seu, només va tenir temps de fer un cop sec de volant i el camió va quedar tombat a la cuneta. Després, va ser l’impacte de la cabina que li va costar la seva cama esquerra. 

Ara camina coix, agafant-se fort a dues muletes, quan entra a la caseta de l’O.N.C.E cada matí a vendre els cupons. L’Antonio encara conserva aquella estructura atlètica, amb els quilos de més al damunt per la manca d’exercici físic i l’evident pas dels anys. Avui no plou, però el cel està ennuvolat. Una senyora de mitjana edat ha tret el seu moneder i hi ha guardat el número que ha triat. "Acabat en zero em donarà sort". Una noia enfundada en uns texans ajustats ha fet el mateix. I un negre d’uns trenta anys, que s’ha posat el número a la butxaca del darrere del pantaló desgastat. I la mestressa de la bodega ho ha fet també abans d’apujar persianes i vendre vins de totes les denominacions. Durant les tardes, a l’exterior de la caseta, l’acompanyen un gosset tipus Terrier i la seva dona, la de les tardes de cine i sexe, imagino.

el mahler de factotum

Avui llegia al meu escriptor favorit. Charles Bukowski. Mentre ho feia, em transportava a una altra època i un altre lloc del planeta sense gairebé percebre-ho. Notava els rajos solars que travessaven el finestral del menjador i m’escalfaven les cames. Ara que ja és la tardor comencen a ser agradables. Nova Orleans i Nova York eren a tocar entre les línies de la novel.la. Vull dir que veia les ciutats nord-americanes arran de la línia de producció d’una fàbrica, d’un magatzem o d’una habitació que podia ser la de qualsevol treballador ras. No hi veia ni els edificis colonials ni l’Skyline d’alts gratacels des del Governors Island. Tampoc calia. És la vida arran de terra. A vegades, literalment. I l’Oceà Pacífic. La remor de l’Oceà Pacífic des de Los Ángeles sempre present als seus escrits. Jo me l’imagino com una massa fosca i immensa, només de nit, no sé per què. A mesura que avançava entre les línies de Factotum, Henry Chinaski, l’alter ego de l’escriptor, s’ho feia amb una prostituta en una pensió de mala mort mentre escoltava en Gustav Mahler. Les cames de la Martha eren blanques, grosses i toves. Les cobria amb una bata verda, tan sols. Trucava a la porta de l’habitació d’en Chinaski atreta per les notes del compositor txec. I pels cinc dòlars que es guanyaria després a cop de sexe oral, una bona estona, amb el protagonista.

Molt probablement, Bukowski escoltava l’Adagietto de Mahler quan va escriure aquestes línies un dia de l’any 1975 des d’algun lloc de Los Ángeles. Li agradava crear les seves històries amb música clàssica al seu voltant. A més ho feia -escriure- mentre bevia i fumava sense parar. 

A mi també m’agrada escoltar música clàssica mentre escric. I és per això que em trobo picant aquestes línies ara mateix. Obria l’arxiu de la meva actual novel.la fa uns minuts. Em disposava a seguir amb el següent episodi quan he posat una llista de clàssics a l’Spotify. La primera cançó que sortia dels altaveus del notebook era l’Adagietto de Mahler. I els rajos del Sol impactaven directament contra la taula del meu escriptori. He abaixat la persiana. I he pensat que valia la pena tancar l’arxiu per obrir-ne un de nou. És preciosa la melodia. Potser demà segueixo escrivint el llibre.

‹‹Yo era un hombre que me alimentaba de soledad; sin ella era como cualquier otro hombre privado de agua y comida. Cada día sin soledad me debilitaba. No me enorgullecía de mi soledad, pero dependía de ella. La oscuridad de la habitación era fortificante para mí como lo era la luz del sol para otros hombres. Tomé un trago de vino.›› Charles Bukowski. Factotum.

on els carrers perden el nom

Divendres, 15 de febrer del 2013

Visc als afores de la ciutat. A la part nord-est que s’endinsa cap a l’interior. Allà on els carrers perden el nom i les cases no tenen número. Diuen que quan és baixa, la boira que queda sobre el mar de la regió sembla normanda o bretona, però jo no he arribat a veure-la mai. Passa molt poques vegades aquí. L’últim dia que hi vaig ser, ahir, el cel era transparent sobre les onades i la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda.

La vida aquí és fàcil de descriure però difícil de viure per a un noi de la meva edat. Construeixes instants ràpids a través d’una rutina que sembla senzilla. Però us puc assegurar que és extraordinària. Amb la meva mà dreta anoto els preus de la fruita i també signo els albarans del transportista que ens la porta. Ahir tampoc va poder venir. La carretera tallada un altre cop. Sempre que ve la senyora Safadi l’ajudo a pujar les bosses amb les verdures i la fruita de tota la setmana. Noi, ajuda’m amb les bosses que jo no puc amb tota aquesta càrrega! Abans d’ahir les hi portava fins a l’última casa del carrer, cent metres més enllà de la botiga. La senyora Safadi havia acabat amb les existències de tomàquets, fins i tot es va endur els més lletjos, que portaven setmanes a les capses. I la carretera tallada vés a saber fins quan. El meu tiet sempre em diu que tinc un do amb la pilota i és amb l’esquerra que xuto a porteria des de qualsevol angle. Hi ha un descampat abandonat vora la franja que ens serveix de camp. Sempre que puc m’hi acosto a jugar un partit quan plego de treballar, però no sempre puc. Al final, un s’acostuma a que la vida sigui extraordinària per senzilla que sembli.

• Quedeu-vos a la platja jugant, millor que no vingueu. Tampoc us deixarien entrar-hi... Estan col·lapsades les habitacions.

Des de la sorra estant, amb el meu cosí, encara podia veure la cinquena planta de l’hospital Shifa. L’Ahmed s’estava al llit amb cremades de segon grau als braços i al pit i el tiet no va voler que el veiéssim, en realitat. Segurament se’n sortirà, si no se li infecten les ferides, se’n sortirà... Ens anava dient ahir durant el trajecte en cotxe cap a l’hospital. L’Ahmed era un bon amic del tiet. La darrera vegada que el vaig veure va ser l’estiu passat, un dia que va venir a la botiga i em va prometre que em compraria unes bones botes de futbol per xutar amb la teva millor esquerra! Em deia rient, mentre m’abraçava fort entre els seus braços.

Crec que era amb l’esquerra que li anava a tornar el passi al meu cosí, en aquell moment. A aquelles hores, quan la sorra adquiria aquella tonalitat taronja dels darrers rajos de la tarda, era quan solien sonar les sirenes, quan miràvem enlaire, amb els colls estirant-se cap al cel, buscant un lloc on amagar-nos. Quan la rutina s’havia tornat extraordinària. Però jo no les vaig sentir avisar-nos. Només vaig escoltar un fort estrèpit. Ja no recordo res més.

Em dic Samir, tinc 16 anys i vivia a Gaza fins al dia de l’explosió.

el darrer petó. Fotografia: Bernat Armangué

El 15 de febrer del 2013 veia una fotografia a la premsa que em va impactar per la seva força, per la seva capacitat de síntesi de l'estupidesa humana, per la imatge en cru d’un dels pitjors moments que algú pot arribar a viure: la mort violenta d’un familiar.  

BERNAT ARMANGUÉ, GUANYADOR DEL WORLD PRESS PHOTO 2013, posava al titular. Les mans, les mans. Com li agafava les mans. I aquell darrer petó de comiat del familiar mort durant els bombardejos entre israelians i palestins a Gaza. Era tot. El dolor, la pena, la indefensió, l’amor, però sobretot el comiat. Se’m quedava gravada a la retina. L’absurditat d’una guerra resumida en un senzill petó.

La imatge em va anar rodant pel cap tot el dia. Com a resultat, aquella mateixa tarda escrivia un dels meus primers relats de ficció.

la nena de la bici lila

Deia Le Corbusier que preferia dibuixar a parlar. Que el traç corria més ràpidament que la paraula i que, a més, no deixava lloc a la mentida. També deia en Bukowski que la gent mai era igual en persona que quan s’expressava per escrit perquè, segons ell, hi havia en l’escriptura una aurèola màgica que després desapareixia en la vida real. Dostoievski, en canvi, manifestava la seva angoixa per la impossibilitat que tenia de poder plasmar tot el seu pensament per escrit, almenys en l’idioma rus, deia, “la més difícil de les llengües per a escriure”.

Quan jo era petita tenia una bicicleta. Una bicicleta de color lila amb una cistella al seu davant. Me la va comprar el meu pare després de molt insistir-hi i de treure molt bones notes a cinquè de bàsica. Onze anys tenia. Llavors jo no sabia portar la bicicleta. Vaig aprendre a pedalejar al cap d’un parell de dies de pràctica i d’alguna caiguda irremeiable de principiant. Després, cada tarda, sortia amb una samarreta de la Minnie i un peto texà vermell a passejar amb la meva bicicleta lila. Pujava carrer Mogent amunt i baixava pel polígon del Pedregar, on m’aturava a beure aigua de la font i a saltar a la corda amb les meves amigues de l’escola. No recordo haver-hi posat mai res a la cistella de la bicicleta. Però sí que volia una bicicleta amb cistella. Imagino que pel meu caràcter pragmàtic, ja en aquell moment vaig pensar que algun dia hi podria posar alguna cosa de profit.

Devia ser per aquella època que, quan tornava de donar un volt amb la bici de la cistella lila, pujava a la meva habitació. Aleshores la compartia amb la meva germana Vanessa, però durant les tardes ella no hi era mai. Jo sí. Tornava de jugar i obria la finestra. Tenia un escriptori blanc en aquella habitació. Vaig ser molt feliç quan me’l van comprar. Hi podia fer els deures, guardar els llibres de l'escola, la meva carpeta, els meus apunts i els meus poemes que escrivia durant les tardes. Durant algunes tardes. No hi recordo res a la cistella de la bicicleta, però si moltes postes de sol, molts cels estrellats i molta melangia en aquells versos. Què estrany per a una nena. Després, allà quedaven, pautats amb boli sobre un paper a dins d’un d’aquells calaixos. En realitat, allò que vaig deixar escrit amb una certa musicalitat m’importava poc. Aleshores no pensava en si quedaven ben plasmats els meus pensaments en un paper o si la vida que jo observava podia quedar deformada amb les meves paraules. Jo era només una nena d’onze anys que jugava a la corda amb les amigues i sortia a passejar amb la seva bicicleta lila.

Imagino, això sí, que allò devia ser l’inici de tot això.

Portava dies sense aparèixer per aquí i em preguntava com tornar a fer-ho.

com vaig descobrir la norah jones

Deu fer uns vuit anys, en una època en què els bessons encara depenien molt de les atencions paternals, i jo tot just sortia d'una forta crisi d'estrès laboral, vaig començar a acostar-me al bibliobús durant les tardes de dimecres.

Al poble no hi havia biblioteca encara, i al davant mateix de l'ajuntament s'instal.lava cada setmana un enorme bus groc que feia el servei de préstec bibliotecari. Els nens sortien d'escola a les cinc, així és que a les quatre jo em plantava al davant de les portes de la biblioteca amb rodes. Recordo amb especial afecte aquells primers dimecres de primavera. Devia ser primavera, sí. No buscava res concret, ni anava amb cap recomanació feta, però marxava d'allà, quatre tardes al mes, amb la bossa de roba farcida de CD's, revistes d'arquitectura, moda o ciència, pel.lícules i algun llibre d'assaig. Coses per desconnectar de les obligacions diàries, entretenir-me i fer-me les estones lliures més profitoses, en definitiva.

D'entre aquells compactes, i ja entrada la tardor, un dia en vaig agafar un amb la coberta ben vermella. Hi havia una noia morena, asseguda a terra, amb un vestit de ratlles blanques i negres i mirant al no-res. Em va capturar el seu aire naïf. No tenia ni idea de qui era ella, però en preguntar, a l'arxiu de la biblioteca la tenien catalogada com a cantant de jazz. "T'agradarà", em va dir l'instint.

Recollia els nens i de tornada, gairebé fosc, vaig posar el CD a l'aparell de música mentre preparava el sopar. Les notes del baix, del piano i la seva veu entre dolça i trencada em va atrapar enseguida. La cantant era la Norah Jones.

Després li seguiren altres compactes d'altres colors i un concert, aquest que us penjo aquí, que vaig veure des del pati de casa estirada a una hamaca, una xafogosa tarda d'agost de fa set anys. Un concert d'una nit d'estiu del 2007 a Amsterdam. I va ser allà, entre la meva hamaca, la xafogor i la veu de la Norah a la vora dels canals de fredes aigües, on m'hi vaig acabar d'enamorar. Impossible no fer-ho. 

L'instint com a guia gairebé sempre l'encerta.

converses inacabades

De tant en tant penjava algun capítol a la xarxa. D’aquells que, per la seva extensió, havies de desplegar amb un clic sobre el “veure més” si volies llegir-ne la seva totalitat. D’aquells que, per la seva extensió també, sovint passen desapercebuts entre mirades apressades que es passegen cegues per la jungla cibernàutica. Jo vaig optar per pitjar el “veure més” i endinsar-me entre unes línies que em van cridar l’atenció. Respiraven frescor i profunditat alhora. Gairebé sempre, les bones descobertes no són fruit de la casualitat, sinó d’un interès trobat. Només cal anar amb els ulls ben oberts i impregnar-te d’altres coneixements.

Així és com vaig descobrir els dietaris de l’escriptor valencià Toni Mollà. Mai he entès aquells que critiquen la literatura del jo, de l’auto-referència. Com si no fos literatura. Com si nodrir-se de la vida d’un mateix restés valor a la creativitat de l’autor i atractiu a la seva obra. Precisament perquè sóc coneixedora de la dificultat que comporta enfrontar-se al propi mirall totalment nu per a exposar-ho després, aquests escrits són els que més valoro. Complets he llegit Més enllà de San Francisco, Un adéu a la tribu i Quadern d’entretemps, llibres escrits amb la valentia de la primera persona, notes personals preses a través de la seva experiència vital, apunts dels seus viatges pels Estats Units i per Europa, en què cartografia un mapa subjectiu on s’hi barregen el to intimista dels fets més individuals amb la voluntat d’intervenir en allò públic. Destacaria d’ell la capacitat innata que té d’incorporar referents socioculturals en les seves notes. De manera natural introdueix autors, cites, obres literàries, cinematogràfiques, fets històrics i polítics, que encaixen com peces de rellotgeria suïssa en cadascuna de les vivències que relata. Jo, que espero poder anar-hi algun dia, de moment he viatjat literàriament a Nova York, -i quin viatge!- a través dels seus dietaris. 

“Morir deu ser deixar d’escriure” va deixar dit Joan Fuster, i “fer-ho -escriure- és per a mi com respirar per poder viure”, és el que li vaig dir un dia a un company de feina estranyat que jo ho fes. 

Justament de Joan Fuster m’arribaven unes Converses inacabades (Ed.Tàndem) una mica abans de les vacances d’estiu. “Per a Jèssica, amb la seguretat que les llegirà amb la mateixa atenció que jo les vaig escoltar”, em dedicava en una de les pàgines interiors el seu autor, Toni Mollà, a qui li agraeixo el gest enormement. 

Va ser entre els anys 1991 i 1992 que un jove Toni va mantenir unes converses amb l’escriptor de Sueca amb la intenció de fer-ne un llibre en format literari i revisat pel mateix Fuster. La mort sobtada d’aquest, el mes de juny del 92, va deixar inacabat aquell projecte inicial, però això no va impedir que el contingut d’aquelles converses es publiqués el desembre d’aquell mateix any. 

Vaig començar el llibre abans d’agafar el vol cap a Nàpols i ja des de la primera pàgina em va atrapar el sentit de l’humor tan àcid de Joan Fuster. D’ell havia llegit el Diccionari per a Ociosos, un assaig on reuneix una sèrie d’escrits i reflexiona sobre una àmplia varietat de temes “per divertir-te o fer-te pensar o qualsevol altra cosa per l’estil” com diu ell en un moment d’aquestes converses. Em vaig alegrar molt quan vaig llegir en aquest mateix diàleg mantingut amb en Toni Mollà que el Diccionari era encara llavors, d’entre els seus, el seu llibre preferit. Ja aleshores em va semblar un home amb una visió molt perifèrica i global de les coses, entenedor, amb un gran sentit de la justícia, coherent i molt al dia dels debats de la seva època. Un humanista que s’interessava tant per la literatura, com per la ciència, la llengua, la política, les arts o la filosofia. 

“El problema és que no es pot renunciar a l’avanç de la tècnica i la tecnologia. És una situació ambigua i contradictòria (...) però el que no pots fer és renunciar als avenços. Tu no portaries aquesta camisa, ni tindries aquest bolígraf, ni les ulleres, ni t’arreglaries la barba amb aquella maquineta que tens a casa, ni tindries el cotxe per venir a Sueca, ni hi hauria llum elèctrica per a enregistrar aquesta conversa”. Potser és que estic avesada a treballar envoltada d’enginyers industrials, que a tot hi troben un raonament específic, però em va encantar aquesta reflexió d’ell, d’algú que es qüestiona la funcionalitat de les coses i que diu molt també del seu pragmatisme i poder d’observació quotidià. 

De fet, moltes de les observacions que fa sobre el perquè dels esdeveniments històrics del moment (caiguda del mur de Berlín, guerra del Golf, guerra dels Balcans, els integrismes, entre d’altres), serien molt aplicables a l’actualitat, tal i com ens hem vist immersos en la societat global d’ara.

Acostumo a llegir lenta i de manera aleatòria les meves lectures. Les Converses inacabades les vaig acabar abans del que em pensava, des de la Puglia italiana, al taló de la bota estant, sota el meu punt de vista amenes, fresques i, sobretot, interessants “d’escoltar”. Talment és com si, 25 anys després, tinguessis en Joan Fuster conversant amb tu. 

cuori agitati

<<No hem de perdre res del nostre temps. Potser n'hi va haver de més bells, però aquest és el nostre.>> 

Jean Paul Sartre

Durant uns anys de la meva adolescència vaig créixer acompanyada de les notes de la banda sonora de les meves germanes grans. L'Eros Ramazzotti, la Madonna, el Prince o la Tracy Chapman, eren algunes d'elles. Hits que encapçalaven les llistes d'èxits dels noranta i que, involuntària i circumstancialment, me'ls vaig fer meus també. Més tard, amb els anys, aniria definint els meus gustos musicals de manera força eclèctica i sense guiar-me gaire per tendències. Mentrestant, quan ets el petit, sovint et trobes enmig d'un paisatge ja molt embastat i, a força d'observar-lo, l'estimaràs o l'odiaràs, però el que és segur és que acabarà formant part del teu futur memoràndum vital.

És així encara que no ho vulguis. Si no sortien les notes del "Canzoni lontane" per l'aparatós equip Aiwa de la meva germana Vanessa, ho feia el "Talking about the revolution" de la Tracy Chapman pels altaveus del Corsa blanc de la Susana, mentre enfilàvem cap a Sitges per les inacabables corbes del Garraf. I depèn com, em trobava plantificada enmig d'un concert de la Madonna a l'Estadi Olímpic, dos estius abans dels Jocs -xafogós estiu- agafada de la mà de la Iolanda i ballant amb deliri la coreografia del “Express Yourself."

Penso aquestes línies des de la costa de l'Adriàtic, asseguda a la sorra d'una platja de Brindisi, amb els cabells tots regirats per l'intens mestral que no s'atura des què vàrem arribar a la Puglia. Ara les escric des d'una masseria de l'interior, entre un mar d'oliveres majestuoses, un sol que es desperta molt abans que el nostre, i un Aperol amb prosecco que va, ben fresc, coll avall. El temps aquí s'ha aturat, no sabria dir des de quan. Les figues de moro creixen a la terra aspra i s'esperen al plat, dolces i indefenses, un cop pelades. Les mores espurnegen uns camins d'aires balears i tornen àcides i morades quan exploten dins la boca. I la focaccia fermenta de matinada i arriba des del forn de llenya, encara calenta, amb la ceba, l'orenga i els tomàquets, reposada damunt les estovalles, per esmorzar.

Una estona abans de perdre'm entre aquests pensaments davant del fort onatge de l'Adriàtic, anant per l'autovia de la costa que va des de Bari fins a Lecce, sonaven cançons a l'emissora de ràdio del cotxe. Cançons italianes en la majoria. A mi em sonaven velles. Així, com molt llunyanes. Possiblement seria el ritme, o l'estiu, o l'entorn, no ho sé, perquè en desconeixia els autors que les cantaven. Però entre elles, de cop i volta, una de coneguda. S'encadenaven, igual que en un grafit dels vuitanta, les notes del "Cuori agitati" de l'Eros Ramazzotti. I seria l'entorn, el sol potser massa alt quan eren les 10 del matí, el so típicament enllaunat de l'italo-pop d'aquella època o les seves lletres que em portaven fins a un estiu del 88, quan escoltava, sortint dels altaveus Aiwa, aquells "cors inquiets, fortament agitats, disposats a ajudar a qui ens ho demani, a qui sent les coses de veritat."

Acabo d'anotar aquestes línies ara, a les sis i deu del matí, quan el sol aquí ja fa estona que ha sortit i el mestral bufa encara amb força, sense parar. El temps és un punt exacte que ens pertany. I segueix.

San Vito dei Normanni, dimecres 16 d'agost del 2017.

final

Ell no va escoltar la seva mort. No la va sentir. Els ulls li sobresortien de les òrbites i encara li regalimava un rajolí de sang per la comissura dels llavis. Les mans encarcarades, totes dues, s’aferraven a la soga que s’havia posat al coll, com si a l’últim moment se n’hagués desdit. Però llavors ja va ser massa tard. Pel terra, a un metre per sota dels seus peus, pixum i femta havien quedat fent un bassal pudent sobre el gris sòl del magatzem. Les pales del toro mecànic eren ben enlairades, al màxim, i el seu cos era inert, encara calent, quan els crits de la Mari, la dona de fer feines, ressonaven per tota la fàbrica. L’Esteban, el sord de l’encarregat, s’havia tret la vida. Havia decidit penjar-se als 48 anys d’edat un dilluns de febrer del 2012. El rellotge que portava al canell no se l’havia tret. Marcava les 6:10 h del matí quan la Mari corria escales amunt, descosint a crits les seves cordes vocals. 

Callava sempre. Sempre callava. Carregava, descarregava. Mercaderies en continu moviment que no sentia. No li calia. I la carta. La carta la va deixar al damunt de la taula que hi havia dins la petita oficina del costat del moll. Unes claus i la cartera l’acompanyaven. 

“No vull que em trobin la dona i els fills. L’únic lloc segur on puc morir és aquí. Sé que vosaltres us en fareu càrrec del meu comiat”. Era manuscrita sota un pols agitat. Molt mal manuscrita. 

Un s’imagina que el del costat sempre té solucionades les coses, així en general i sense endinsar-se massa, però en realitat és la voluntat que ens ho fa imaginar així. Per què hauria d’estar patint?

- Pensava que ja havia arreglat el tema de la casa... – el departament estava mut. Es tallava el silenci. Aquell matí estàvem gairebé tots quan arribava l’Ignasi del comitè i exclamava: “el sord s’ha penjat! Hòstia puta, el sord s’ha penjat!”

- No – prosseguia l’Ignasi- el banc els va embargar tot, i la dona l’havia deixat feia dos mesos per marxar a casa dels seus pares amb els fills. Dormia a una pensió de Granollers, ara. 

La casa feia cantonada a una zona tranquil·la de Les Franqueses. Adossada de 120 metres quadrats amb un petit jardí al seu darrere. Un somni familiar per fi al seu abast. Feia set anys que sortien feliços per la porta de la sucursal bancària. Ell tampoc l’escoltava, el grinyolar de la porta. Però signava feliç la hipoteca. 

- I la dona què fa?

- Des que va tancar la immobiliària on treballava que no ha trobat feina. 

Tots vam seguir muts. Jo agafava el Fiat de tornada per la ronda abans d’entrar a Granollers. Posar l’Alicia Keys no tenia massa sentit en aquell moment. M’aturava a un costat del voral per deixar pas a una ambulància i un cotxe dels mossos que volava. “Corrien, així corrien aquest matí, però un mai s’imagina...” 

petit esbós de M.Mawadi

El dia que en Salif Mamadou Mawadi em va regalar el vestit típic de Mali -un migdia per a ser exactes- no ho vaig dubtar ni un segon: vaig col·locar-me el turbant al cap i la peça llarga al cos, rígida com un sac, d’un blanc òptic enlluernador. Vaig deixar anar un ampli somriure i vaig agrair-li el detall sense donar-li la mà. La seva religió no li ho permetia. 

- Vous êtes très gentil, monsieur Mawadi. 

- Cette robe va très bien avec vous.

- Ah, oui, c’est ma taille! Je vous le remercie beaucoup. 

Monsieur Mawadi s’expressava en un francès gutural que costava d’entendre. Parlava endins, sonant greu, com ho fan tots a l’Àfrica occidental, i ell, a més, ho feia en un to especialment baix. Jo hi posava l’oïda, però tot d’una callava per deixar pas a les meves paraules, com quan conversàvem per telèfon cada setmana. “La famille. La santé. Les paiements. Le conteneur. Les métrages”. Però, sobretot, la família. Per a ells un pilar vital en les seves existències. La meva cap i jo ho recalcàvem de manera especial quan hi parlàvem. Aquell dia li vaig preguntar quants fills tenia. Em va dir que tres i “un de camí, de la meva segona esposa, es dirà Salif si és nen”, així, sense admiració. Sempre parlava sense signes d’exclamació, però amb una honestedat que desarmava. “Et tes jumeaux? Est-ce que je peux voir des photos?”, també sempre em preguntava pels bessons. Em mirava tímid, amb un somriure suau, per sobre del seu metre noranta cinc d’alçada. Les seves mans, malgrat tractar-lo de vostè, eren joves, no arribaven a la trentena. Destacava la seva negror sobre la tela blanca del vestit que em va regalar. Ell no portava el boubou. Venia amb roba d’occidental: pantaló tipus Dockers i un polo taronja. D’occidental despistat, vull dir. Érem en ple mes de gener i a Mali feia calor. Era la primera vegada que l’havien deixat trepitjar Europa després d’anys de petició del visat.

- Mamadou, le directeur général nous attend, on y va?- aquest era el director comercial, que li parlava de tu a tu i l’agafava amistosament per les espatlles. 

Mamadou era un bon client. Era el millor client que tenia la multinacional com a ens individual. Encara ho és. Compra teles a Europa, sandàlies a la Xina, maquinària a l’Índia. Després ho ven als malians des del seu taller a Bamako. I paga, en el pitjor dels casos, el 70 % de la comanda per avançat. Ell ja hi està avesat. Per als països en conflicte com el seu és pràcticament condició sine qua non per poder treballar amb Europa. 

El rellotge marcava gairebé dos quarts de quatre i jo m’acomiadava d’ell desitjant-li  un bon viatge fins a París, la seva següent destinació. “Santé pour ta famille”, em deia somrient, amb veu profunda, quasi tan fosca com la seva pell. Tot seguit entrava al despatx dels directors amb els directors. Jo em treia el turbant i el vestit que vaig guardar a l’armari quan vaig arribar a casa.

Després d’aquella reunió, fa quatre anys, li vaig perdre la pista. La direcció va fer una sèrie de canvis estratègics i M. Mawadi passaria a ser client preferencial de la firma des de la mateixa central, a Alemanya. 

Mesos enrere picava un correu al meu ordinador. Impossible recordar al voltant de què. A ambdós costats, un company i una companya feien el mateix. Més enllà, la meva anterior cap, immòbil enfront de la seva pantalla amb l’auricular del telèfon enganxat a l’orella. Sempre passa desapercebuda, ella, però són molts anys de complicitats laborals. De sobte vaig notar que l’aire quedava enrarit. I els segons congelats. Sabia que alguna cosa havia passat. Em vaig girar per mirar-la, muda, sense preguntar però preguntant. 

- El fill petit del Mamadou s’ha mort. No sé, no l’he entès molt bé, entre la situació, els nervis... I ja saps com parla- m’ho deia completament descol·locada- una pulmonia m’ha semblat... es veu que no se n’ha sortit.