dimarts, 29 de març del 2016

coses que sí (II)

-Un dilluns en dimarts.

-Una paella en dilluns, perquè sí.

-Les magdalenes amb nabius.

-El mar a la primavera. El mar sempre.

-Llençols blancs estesos. El reflex del sol en els llençols blancs estesos. 

-La bona educació. L’amabilitat.

-L’oli d’oliva amb tot. Sempre.

-Les històries d’infantesa dels pares que ens explicaven durant la nostra infantesa.

-Les històries de la nostra infantesa que expliquem als nostres fills.

-Les històries que els nostres fills ens expliquen durant la seva infantesa. La infantesa.

-Els camps de groselles a la primavera. La primavera.

-L’instint com a guia per sobreviure. L’aprenentatge com a base del desenvolupament personal.

-El cafè. Sol. Negre, sense sucre. Fumejant a l’hivern. Amb glaçons a l’estiu. En solitari. En companyia.

-El primer paràgraf d'un llibre. La darrera plana d'un diari.

-La puntualitat.

-La sensualitat de la Marilyn Monroe.

-El somriure del Barack Obama.

-Els punts al final d’una frase.

-L’aigua quan es té set.

-Riure de gust.

-Una posta de sol. O una sortida. Els colors del cel sempre.

-L’Ave Maria de Schubert de la Callas.



dissabte, 26 de març del 2016

les memòries d'adrià

Poques vegades he estat capaç de repetir la lectura d’una novel.la, principalment perquè prefereixo més l’assaig, la història o la poesia. Però com em passa amb certes cançons, pel.lícules o fotografies, m’agrada esplaiar-me en la reiteració de certs plaers artístics molt de tant en tant. Poques vegades també, he recomanat algun llibre aquí, tret que per algun curiós motiu hagi caigut a les meves mans o, com en l’extraordinari cas que avui m’ocupa, l’hagi rellegit fins a tres vegades: aquest és el cas de Les Memòries d’Adrià de la Marguerite Yourcenar. L’escriptora belga narra magistralment amb forma d’epístola la vida i no-miracles de l’emperador romà Adrià (76/138), l’emperador-filòsof amb una formació i interessos de la qual molts polítics actuals ja podrien prendre bona nota. L’Adrià emperador dóna pas a l’home, a l’equànime, lluitador però sobre tot sensible, reflexiu i dèbil en el final dels seus dies. Si voleu saber més sobre intrigues, pactes, assassinats i l’especial amor que li professà a l’adolescent d’anatomia i rostre perfecte, Antínous, us haureu de llegir la novel.la.


Antínous per l'escultor Antoniano d'Afrodisias


Narrat en primera persona, fregant sovint la prosa poètica, sembla ben bé que les paraules surtin de la mateixa ploma de l’emperador romà. Hi ha un fragment molt al principi de la novel.la que m’ha agradat especialment per la descripció tan exacta i precisa que fa sobre l’art d’escriure històries i narrar fets:

Tots els escriptors menteixen, fins i tot els més sincers. Els menys hàbils, mancats de paraules i frases capaces de contenir-la, retenen una imatge pobre i carrada de la vida; alguns, com Lucà, la carreguen i aclaparen amb una dignitat que no posseeixen. Altres com Petroni, l'alleugeren, la converteixen en una pilota buida que rebota, fàcil de rebre i llençar a un univers sense pes. Els poetes ens transporten a un món més vast o més preciós, més ardent o més dolç que aquell que ens han donat, diferent i gairebé inhabitable a la pràctica. Per a estudiar-la plenament pura, els filòsofs fan patir a la realitat gairebé les mateixes transformacions que el foc o el morter ho fan amb els cossos; en aquells vidres o en aquelles cendres res sembla subsistir d’un ésser o d’un fet tal i com el vàrem conèixer. Els historiadors ens proposen sistemes massa complets del passat, sèries de causes i efectes prou exactes i clares com per haver estat alguna vegada reals; reordenen aquella dòcil matèria morta, i sé que tot i així a Plutarc se li escaparà sempre Alexandre. Els narradors, els autors de faules milèsies, fan com els carnissers, exposen a la seva parada trossets de carn que les mosques aprecien. Em costaria molt viure en un món sense llibres, però la realitat no resideix en ells, doncs no hi cap sencera.


La Bústia Groga i Marguerite Yourcenar.

dimecres, 23 de març del 2016

la fórmula*

Altero els mecanismes d’un pensament que sovint repeteixo. Reitero distàncies mil·limètriques molt simples d’encaixar. Acoto llunyanes latituds que sumen dècimes de tolerància. Ajusto peces amb volum de fórmules quotidianes. Faig i desfaig, m’equivoco i encerto. Altero, reitero i encaixo puzles d’un dia a dia que ningú ha fet, pensat ni mesurat. I plantejo en l’estructura una representació vital d’un resultat que sóc jo*.


diumenge, 20 de març del 2016

el castell d'häringe

A uns vint minuts de la ciutat sueca d’Estocolm existeix un lloc on es troben els verds clars de les pastures i els conreus amb els foscos verds dels roures a l’estiu, fins a fondre’s amb el blau fosc de la mar Bàltica al fons de l’horitzó. És la badia de Landfjärden. La sorra blanca i el verd de les suaus muntanyes costaneres la fan verdosa però cristal·lina a la vista. I allà, allunyat del brogit urbà i qualsevol mirada desplaent, hi ha el castell d'Häringe que, malgrat el seu nom, s’acosta més a una gran residència d’estiu que no pas a l’institucionalitzat concepte d’elevada torre de defensa.




Häringe portava anys, nou segles de fet, passant de mans en mans per les vides de diverses dinasties d’antics reis víkings fins arribar pràcticament al seu abandonament. Durant 272 anys va restar allà inamovible, és clar, acumulant temps, bases navals al seu davant, pols i teranyines, fins que el ric editor suec Torsten Kreuger el va comprar l’any 1929. En Torsten, que era un home amb pocs coneixements sobre edificis catalogats d’històrics, va tenir l’habilitat de reconvertir l’edifici en un modern palau d’estiu instal·lant ràpidament un refrigerador a la cuina, una sala de bitlles i la primera piscina exterior de Suècia en els seus jardins.

Els Estats Units se sumien en una gran depressió econòmica i Europa acollia, s’obria a noves propostes artístiques, trencadores i atrevides com les d’una exòtica Josephine Baker, musa d’inspiració cubista, que adoptaria la ciutadania parisenca primer, i la nacionalitat francesa després, per ballar a ritme de Charleston pràcticament nua, sobre l’escenari del Folies Bergère, fent gira per tota l’Europa d’entreguerres. Suècia, Estocolm i les festes del Castell d'Häringe serien un dels llocs predilectes de l’artista nord-americana.



Durant algunes vetllades organitzades per l’editor, tot i que més discretament, era fàcil veure-la al castell mantenint conversa amb una altra sueca nacionalitzada nord-americana, l’actriu Greta Garbo.

Aquesta, a qui se la coneixia pel seu caràcter esquiu i solitari, volava de tant en tant al seu Estocolm natal per veure la seva mare i germans i, essent ja a la cúspide de l’èxit, era convidada sovint a les festes organitzades per alguns dels seus il·lustres conciutadans. Hollywood va conèixer la Greta actriu, la dona que no somreia, la reina del drama que va rebutjar un Òscar honorífic plantant cara a l’oblit en què la va sumir durant molts anys l’acadèmia d’actors. Häringe, tan proper al lloc que la va veure néixer i créixer , per apartat, tranquil i gairebé eremita a base dels anys d’oblit, va entendre i viure la filosofia de la Luisa Gustafson. El negatiu anònim de la Greta Garbo que reposa tranquil al cementiri d’Skogskyrkogarden, a Estocolm.



“ La meva vida ha estat una travessa constant d’amagatalls, portes del darrere, ascensors secrets i totes les maneres possibles de passar desapercebuda”. Greta Garbo ( 1905-1990)



*En Torsten Krueger va ser imputat per la justícia sueca per frau fiscal i va “vendre” el castell d'Häringe al seu amic Axel Wenner-Gren, fundador de la multinacional sueca Electrolux, en agraïment al suport que li va prestar per sortir-se del mal tràngol amb la hisenda pública. Actualment és un hotel de luxe. 

diumenge, 13 de març del 2016

xerrant amb l'ada parellada

Sempre he cregut en les casualitats. En l’atzar objectiu. O en les sincronicitats, si emprem el terme usat pel psicoterapeuta suïs Carl Gustav Jung. També admiro la gent positiva, sincera i sense necessitat de cap artifici. Persones que aporten un munt i de qui sempre s’aprèn.
Setmanes enrere, una d’aquestes persones, l’amiga Montse Romero, va enllaçar una notícia a facebook que parlava sobre el Gastrorecup, una molt bona iniciativa endegada al restaurant barceloní Semproniana per una altra d’aquestes dones que sempre inspiren i animen: l’Ada Parellada.
L’Ada em va suggerir una matinada de tardor de l’any 2013 un primer post, gènesi d’aquest bloc, desprès de veure-la a una entrevista que li van fer a la televisió. Em va capturar l’energia, l’espontaneïtat, la naturalitat i bon rotllo en transmetre la seva manera de viure: amb passió.
No em sé estar callada, així que –sense jo saber on em portaria el comentari- de seguida vaig posar un “m’agrada” a la notícia i no em vaig poder estar d’afegir un: “sóc molt fan d’aquesta dona.”  (Si una cosa m’agrada, precisament, és verbalitzar allò que m’agrada perquè és molt fàcil fer-ho i, a més, súper agraït per a la persona que ho rep).
La Montse, sol·lícita i franca com és, ràpidament em va respondre amb un: “Vàrem estudiar juntes, vols que hi anem un dia?”.

L’Ada Parellada és, a més d’una reconeguda restauradora a casa nostra, una dona que planta cara a l’entorn amb un enorme somriure, sorprenent intel.ligència i habilitat comunicadora per aconseguir fer arribar a tothom allò que més li agrada fer: cuinar, compartir i assaborir.


l'Ada Parellada durant l'entrevista

Atents, perquè d’ella se n’aprèn moltíssim.

J: Ada, el Semproniana porta al cor i a les arrels del nom el teu Granollers natal. Parla’m una mica sobre la genealogia perquè crec que té història, veritat?

A: Sí. Per una banda Semproniana és el nom romà de Granollers, però pensa que per una altra banda és un nom que m’ha perseguit sempre perquè resulta que la meva besàvia materna se’n deia. I la meva mare també s’havia de dir Semproniana, doncs abans els noms passaven d’àvies a netes , o bé d’avis a néts, però com ja era un nom considerat estrany o lleig, la meva besàvia va alliberar la seva filla de que seguís amb la tradició, i li va dir :”No cal que li posis Semproniana, no pateixis...” i li van posar Mª Antònia, que és el nom de la meva mare.

J: Vas néixer i créixer entre els fogons de La Fonda Europa, tancant els ulls, digue’m, quines imatges et venen de la teva infantesa?

A: Bé, molt de lio, molt de moviment, cambrers, cuiners, olors, aromes, etcètera. I feina, feina... Sempre veure treballar els meus pares. La meva mare treballant molt, el meu pare també, i aquest és potser el record, no podien estar massa per mi.

J:Fa poquet vaig estar a la Fonda sopant i em vaig trobar amb tres dels teus germans, amb qui per cert us assembleu força, tu ets la petita de quants germans Parellada?

Som set, érem vuit però una va morir. Jo sóc la petita.

J:Vaja, nosaltres també érem vuit. Hi ha un cert paral·lelisme amb la història de casa nostra...

A: Tu també ets la petita?

J: Sí, sí, quina coincidència! (riallades).

Se’t veu una dona positiva, feliç… Imagino que créixer amb un bon plat a taula deuria influir molt a l’hora de formar el teu caràcter tan entusiasta.

A: Si has d’estar en un negoci d’aquestes característiques o estàs content o val més que pleguis, perquè aquí la gent ve a passar-ho bé. Llavors, jo no sé si és que sí, que sóc feliç o que haig de fer feliç els altres.

J: Em va encantar una entrevista que et va fer en Carles Pérez a VOTV el 2011 on una de les coses que deies és que t'agrada llevar-te a primera hora quan tothom dorm, que és el teu moment... (és que m'hi sento molt identificada).

A: Sí, això és una cosa que desenvolupes quan els nens són petits perquè jo necessitava llegir una mica el diari, prendre’m un cafè, sentir-me persona una estona perquè durant tota la setmana, tot el dia et divideixes entre la vida professional o bé exerceixes de mare. I aquesta era la manera de tenir una estona per mi. Però ara ja ho estic deixant, eh? Ara que els fills són més grans prefereixo dormir una estona més perquè quan jo em llevo encara falten sis hores perquè ho facin ells!

J: Jo cada vegada sóc més minimalista cuinant, vull dir que prefereixo bon producte i preparar-lo de manera senzilla (bullit, planxa, forn, papillote...). A casa, t'entretens gaire cuinant? Hi dediques molt de temps o el just?

A: Abans més que ara. Fa anys que treballo molt en educació alimentària infantil i familiar i això també  volia que els meus fills ho visquessin. Aleshores tenia bastanta cura i no volia endur-me coses del restaurant, sinó que volia que a casa es veiessin focs encesos, forns... que hi hagués cuina perquè s’involucressin i veiessin el procés dels aliments. Sí, sí, abans cuinava molt i era una manera de trobar espais comuns. Ara, tot i que mirem de trobar aquests espais de tant en tant, ells ja són més grans, hi ha una miqueta més de desgavell horari a casa, ells fan més la seva i la veritat és que jo estic més cansada i per tant cuino menys.



J: Ara mateix, a part del Semproniana, regentes algun altre restaurant?

A: Ara estic només al Semproniana. El que passa és que estic ficada en mil històries. Per diferents circumstàncies (i la crisi també va influir) vaig anar tancant locals i no tinc masses ganes de tornar a obrir un restaurant del mateix estil. Vull dir de l’estil de restauració clàssica, en el qual tu t’asseus, demanes, et cuinen al moment, t’ho porten... i aquest model per mi és difícilment replicable, perquè necessites que hi hagi algú al capdavant amb una personalitat liderant-lo i això costa molt de trobar. Quan vaig tancar-ho tot i em vaig quedar amb el Semproniana tenia molt clar que no volia ser empresària, volia ser botiguera. Per mi això és una botiga. Conec el producte, vigilo el producte, com entra, com s’elabora i com es presenta, i conec els clients. Per mi aquest és el concepte de botiga. L’atenció personalitzada amb tots i cadascun dels clients. D’això ja han passat quatre anys i ara mateix –per això les persones som contradictòries- tinc ganes de fer un projecte empresarial, vull muntar una cosa que es defensi pel producte en sí mateix, no per la persona.

J: Ser restauradora vol dir estar entre fogons dreta tot el dia, pensar nous menús, manipular aliments i estar al dia de totes les exigències sanitàries, treballar dies laborables i festius, tenir el continu estrès de servir puntualment i sense fallar el client... És una feina dura, has tingut mai alguna davallada durant aquests 23 anys davant del Semproniana? Allò de dir: penjo el davantal?

A: Moltes, moltes. Cada dos per tres. Aleshores faig servir estratègies de revifar per continuar. Una de les estratègies és aquest rètol: Editorial Miquel (assenyala amb el dit índex el gran rètol penjat en una de les parets del fons del restaurant).

J: Explica, explica, que m’interessa molt.

Aquest local el van construir el 1935 i aquí es va instal·lar l’Editorial Miquel. Aquest editor va estar aquí durant seixanta anys, aixecant la persiana cada dia sense defallir. Va tancar un mes d’abril i jo passava per aquí un dia de mitjans del mateix mes quan ell acabava de penjar el rètol de “se alquila”, i va ser veure el local i enamorar-me’n. Ja sé que sona molt esotèric però només entrar vaig notar una vida, un esforç, els valors de la meva família els vaig palpar. En aquell moment vaig pensar “ aquí em sento com a casa”, perquè vaig notar els valors de l’esforç, la perseverança, la il·lusió, la tenacitat... els valors de l’hostaleria els veig aquí. I em vaig enamorar d’aquest local que és el pitjor local de l’eixample perquè està tallat pel Clínic per un costat i davant d’una església per on no hi passa mai ningú. A més, jo volia un restaurant petit i en canvi, em va agradar aquest tros de local que és immens. Vaig trucar el senyor Miquel i ens vàrem entendre molt bé des del primer moment, ell va confiar en aquesta mena de criatura que era jo, una criatura de 25 anys! No ho va dubtar ni un segon i me’l va llogar. Vam mantenir una mena de relació paterno-filial, perquè al cap de dos mesos d’obrir no li podia pagar el lloguer i em va dir: “no passa res, no pateixis...” a més d’animar-me molt en la meva lluita. Per això jo, quan defalleixo, miro aquest rètol i és com el  sant-tornem-hi, no? Si ell va aguantar 60 anys, jo també haig d’aguantar 60 anys. Ara només me’n falten 37...! Aquesta és una de les estratègies, però una altra que tinc en  aquests moments de defallença és pensar en els pagesos. Ells també treballen igual que jo o més. Treballen 24 sobre 24 hores del dia. I les mares també, amb la diferència que els fills van marxant i aquest (referint-se al Semproniana) no hi ha manera, sempre em necessita! És molt pesat (ho diu finalitzant amb un sonor somriure).

J: Amb la Montse vàreu coincidir estudiant a l'institut…

A: Sí, i tant, a l’Alpe de La Garriga.


la Montse Romero durant un moment del dinar

J: Montse, aleshores ja vas veure clara la vocació gastronòmica de l’Ada?

M: Ui, no, no, en absolut. Si érem súper peques... 16, 17 anys només.

A: Què va! És que no teníem masses vocacions tampoc. Quan el meu pare em preguntava (sempre m’ho preguntava) que què volia ser de gran i jo li deia que volia ser coses, ell em deia: “tu de gran has de ser clienta”. Ell no volia que em dediqués a això. Aleshores quan va arribar el moment de decidir què havia d’estudiar ell em va tornar a preguntar quina vocació tenia, i la veritat és que en aquell moment no en tenia ni idea, no tenia cap vocació. I davant la meva indefinició va decidir matricular-me a la carrera de dret. I sí, vaig fer dret però sense saber perquè el feia. Estava allà. Malgrat els seus esforços per motivar-me en els meus estudis, a quart de carrera va ser quan em vaig enamorar d’aquest local i allà sí que li vaig dir : “jo ja la tinc la meva vocació, el que passa que aquesta comença amb B, amb B alta de boca. D’aquest ofici nostre, d’aquest ofici teu...”.

J: I ell et va donar suport?

A: No. Primer va intentar frenar-me, que no m’hi dediqués. Ell tenia clar que amb l’edat m’adonaria que això no era com jo ho volia veure en aquell moment. Tot i així, amb el meu marit, que en tot moment em va recolzar, vàrem demanar uns crèdits al banc per tirar-ho endavant. Amb la qual cosa no va tenir eines per frenar-me...
Un cop ja el vaig tenir obert, vaig informar-lo de que havia seguit amb la meva idea de muntar un restaurant. Aleshores em va mirar i em va dir: “pobreta... Pobreta”. Ja està. I a partir d’aquí sí em va donar suport com va poder, perquè la cosa ja estava feta, és clar.

J: Mentre molts restaurants han hagut de tancar o no s’han sabut adaptar als nous temps, el Semproniana ha resistit aquesta darrera crisi econòmica. Explica’m el secret (si és que n’hi ha algun).

A: La veritat és que quan va haver aquest daltabaix de la crisi nosaltres ho vam passar molt malament, realment vam estar molt a punt de tancar. Però no era una qüestió de crisi sinó que nosaltres havíem obert molts locals i ens havíem aburgesat una mica. Estàvem una mica empoltronats. La nostra carta no era dinàmica, feia temps que fèiem el mateix... és per això que jo sempre dic que la creativitat neix de la necessitat. Bé, sí que hi ha gent que neix creativa, però són pocs els casos. Normalment, la gent es fa creativa perquè no li queda un altre remei. Per exemple, en cuina, els països que viuen en un jardí de l’edèn, que tenen molts productes a l’abast, són els que menys cuina tenen, perquè no han tingut necessitat. Per posar un altre exemple claríssim, nosaltres tenim una carta amb molt poques postres, i amb fruita en fem molt poques, perquè per nosaltres la fruita és abundant tot l’any i per tant no ens cal cuinar-la, la mengem fresca. En canvi, els països del nord, que tenen molt poca fruita, fan moltes postres amb fruita, amb poma... i de maneres molt diverses, perquè necessiten enginyar-se-les amb aquell únic element que tenen per crear diversitat, si no s’avorririen. La cuina és el resultat de la necessitat.

Per tant, nosaltres estàvem en un moment molt crític que havíem de crear coses perquè si no ens moríem, i vam crear una carta molt més dinàmica, vam fer diferents tipus de menú, vam escoltar molt el client... El setembre del 2012 és una data que se’m quedarà sempre gravada al cap, perquè aquest restaurant estava a les últimes. Vam tornar de vacances, vam reunir el personal per dir-los que ens donàvem un marge de tres mesos per veure si allò feia un tomb. I la primera cosa que vaig fer a finals d’agost va ser treure les estovalles i pintar totes les taules per no haver de pagar el cost de rentar les estovalles. I per fer-lo més jove. Vaig agafar la carta, la vaig estripar i la vàrem canviar de dalt a baix, una carta molt més econòmica. Ara pots demanar els plats de la carta en tres talles, amb tres preus, vaig treure primers i segons, perquè la gent no se sentís obligada a menjar un primer i un segon... mil coses. També vaig tenir la sort que aquell any va coincidir que vaig fer molta tele i, això sí, em vaig apuntar a tots es tallers. Que em trucaven de Sant Hipòlit de no sé què, o de Santa no sé on per oferir-me fer algun taller de cuina per a nens o grans, cap allà que me n’anava, encara que fos per 50 euros. Si era diumenge, doncs diumenge, a totes hores. Vaig treballar molt, molt. Una cosa espantosa. Em vaig sentir una miqueta com l’Scarlett O’Hara dient allò de “juro que nunca más volveré a pasar hambre...” va ser ben bé així. Aquell any va ser l’últim any que em vaig fer la manicura. Havia de treballar amb les mans i amb poc personal. Cuinàvem, servíem, cobràvem, netejàvem, tot, tot ... Ens ha quedat molt pòsit d’allò, i ara el Santi (el seu marit) i jo també treballem molt, però estem molt millor, hem tornat a contractar, tot i que espero que tinguem aquesta capacitat de no empoltronar-nos mai més.


J: Fa uns dies vàreu celebrar amb èxit la primera edició del Gastrorecup, un menú elaborat amb productes ja descartats del circuit comercial amb la finalitat de difondre la lluita contra el malbaratament alimentari. Tindrà continuïtat o és una cosa puntual?

A: Aquest sopar té una important intenció de denúncia. El mateix preu, irrisori, ho és. Vol demostrar que allò que no té preu té un gran valor. Suposa un gran esforç dur-lo endavant, tant per la logística com pel preu –com et deia-. Fer-ho periòdicament és difícil, però va tenir tan bona acollida que el tornaré a repetir, molt probablement, al juny. No et puc assegurar que el torni a fer a la tardor.
Això sí, animo a altres restaurants que facin el mateix model, fent servir el nom Gastrorecup, si volen. És la manera de fer palès que el menjar que s’anava a llençar té encara vida útil.

J: “Nosaltres som un país de fuets, llonganisses, botifarres i bulls, carns processades amb gran ofici, allunyades del tristot  fiambre, enredabadocs, de la messeta. La manera de recolzar és comprar els seus productes, anar al mercat, demanar qui és l’últim i militar per la supervivència de la cansalada.” Això ho vas escriure el passat mes de novembre amb motiu de protesta per l’alarmant missatge de l’OMS en contra del consum de la carn processada. Jo vinc de pagès i entre els productes de la terra mai han faltat a taula els que bé anomenes tu. Suposo que tot està en saber-ho combinar equilibradament, no?

A: Exactament! El verí és la dosi! No podem alarmar, no podem criminalitzar els aliments perquè nosaltres som el resultat d’aquesta alimentació. És a dir, criminalitzant ens carreguem una tradició, un patrimoni culinari familiar i una industria que, a diferència d’altres sectors, és local i, en molts casos, familiar. Cal exigir control, això sí, però anem amb cura d’alarmar perquè la nostra indústria alimentària pot caure com un dominó.

J: Al Semproniana també feu tallers de cuina per a adolescents, adults, infants, xerrades alimentàries per a empreses i una cosa que he vist que fèieu, i que m’ha agradat molt, són els sopars tertúlia dels “dimecres inèdits”. Explica’m una mica, en què consistien?

A: Els dimecres inèdits han finit. Ja no en fem més perquè la impulsora, l’Ada Castells, es va cansar d’arrossegar gent per omplir-los. I mira que era un luxe, perquè convidàvem a un escriptor de trajectòria consolidada i teníem la possibilitat de compartir en una taula molt reduïda durant un parell d’hores les seves vivències i els seus coneixements. I això passa poques vegades!
Ara a Semproniana venen molts clubs de lectura. Són sopars en companyia d’un escriptor, després d’haver llegit una de les seves obres. No els organitzo jo, tot i que moltes vegades sí que proporciono l’escriptor, perquè molts són clients meus.



J: He descobert fa poc el teu bloc i et dic que des de ja inclouré el link a La Bústia Groga. La cuina i els fogons són el fil conductor però parles de temes molt variats  i a més amb una escriptura molt fresca, espontània i calidesa que la fa molt propera. Has escrit una quinzena llibres, receptaris de cuina, i una novel.la Sal de Vainilla (Ed. Planeta), una història sobre la felicitat a través de la passió per la cuina i els mateixos daltabaixos de la vida… com valores aquesta darrera experiència? Tens pensat escriure alguna novel.la més?

A: M’agrada molt escriure, moltíssim. I Sal de Vainilla va ser un repte important, perquè no em creia que fos capaç d’escriure tota una novel·la. Tinc moltes ganes d’escriure una altra. De fet, la tinc pensada i ja he escrit l’esquema. Només és qüestió de temps... i de concentració. Ara mateix estic molt abocada al restaurant. M’absorbeix molt.

J: T’agrada viatjar? Dels països on has estat, quina és la gastronomia que més t’ha cridat l’atenció o més t’ha sorprès perquè desconeixies?

A: No m’agrada gens viatjar. M’agradaria viure en altres països, però no m’agrada gens arribar, donar una volta i tornar. M’incomoden molt les mecàniques del viatge: l’estrès dels horaris dels transports, els grans trajectes amb les seves incomoditats, els canvis d’hora, el llevar-se d’hora a toc de pito... I no assabentar-te de res. Del viatge m’agrada conviure amb la família i amb els amics, i crec que això també ho podem viure sense viatjar. Tot i això a vegades faig petits viatges, sobretot amb la família, per viure experiències plegats i crear una bombolla on estar junts. Sobre la gastronomia forana, em sembla que a Barcelona tenim de tot i potser massa i tot. El que costa és saber què és la cuina catalana!

J: M’encanta el teu nom, per què Ada?

A: Quan jo estava a la panxa de la meva mare, tothom creia que seria un nen. Al meu pare li feia il·lusió que em digués Lluís, com el meu padrí. Vaig néixer nena i el disgust va ser general. No tenien nom de nena pensat i el meu pare ho va solucionar ràpidament, va dir que em diria com la meva padrina: Conxita.
A la meva mare no li agradava gens i, en un tres i no res, va trobar una manera de quedar bé amb la padrina i un nom bonic per a mi: em va dir Immaculada Concepció. En pocs dies el van escurçar a ADA ( ImmaculADA).

J: Podries definir-te en 3 adjectius?

A: Ingènua, melancòlica i molt treballadora. O : Treballadora, treballadora i treballadora.

J: Per acabar, què t’agradaria que et preguntés?

A: Buf! Ni idea! Em sembla que has tocat tots els temes!!


Un migdia de gairebé primavera del 2016, la papillote de verdures al vapor, molt natural i al dente com a mi m’agrada, s’entebeïa més del que l’Ada Parellada desitjava, pendent tota l’estona de que no es refredés el meu plat mentre xerràvem. La Montse i jo, però, ho acabàvem d’arrodonir amb un tataki de vedella que es desfeia a la boca i un cheesecake a mode de mousse i amb galeta maria de tota la vida. Espectacular.
                      



dissabte, 5 de març del 2016

camí a l'escola

Unes setmanes enrere, sortint de l’escola, els meus fills, amb la candidesa i il·lusió que els caracteritza,  em van suplicar que veiés un film documental que acabaven de projectar a classe: Sur le chemin de l’école.



Avui sóc jo qui us vull demanar, amb un cert sentiment de respecte, que veieu la pel·lícula més premiada de l’escenògraf francès Pascal Plisson. M’agrada perquè, tot i l’aparent minimalisme que irradia, narrativament parlant explica de manera magistral l’esperit d’esforç i superació - malgrat les diferents creences i religions-, de quatre nens i nenes situats a diferents racons del món i per qui arribar a l’escola és tot un perible.




Les muntanyes nevades i escarpades de l’Atles, quatre hores de trajecte i dues amigues que es troba pel camí són l'única companyia de la Zahira, de 12 anys. Abans de marxar a l’escola, la Zahira, relata la seva pròpia història amb forma de conte a la seva àvia i diu que de gran li agradaria ser metgessa per ajudar als malalts més necessitats i sense recursos.




També a l’Àfrica, tot i que a 9.000 kilòmetres de distància, en Jackson, de 11 anys, marxa per bona part de la sabana kenyana juntament amb la seva germana petita. Una garrafa amb aigua, una branca a mode de pal defensiu, la motxilla escolar i una vista molt aguditzada és tot el que li cal per evitar els perills dels animals salvatges que es van trobant, com els enormes i perillosos elefants africans. En Jackson vol veure els llacs, altres sabanes i muntanyes però des de l’aire, d’aquí uns anys, quan sigui pilot d’avió.




Les planures de la Patagònia argentina a cavall durant 18 kilòmetres diaris, són les que travessa en Carlitos amb la seva germana petita. La tranquil·litat i domini amb què condueixen el cavall a tan curta edat és esbalaïdora. En Carlitos, que vol seguir la tradició ramadera familiar, té molt clar que estudiarà veterinària d’aquí uns anys.




I per últim, a l’humit Golf de Bengala, en Samuel, un nen que accidentalment ha perdut la capacitat de caminar i qui és empès -literalment- pels seus germans petits en una rudimentària cadira de rodes fins arribar a l'escola. Ell té l’esperança de tornar a caminar algun dia i és potser en el mateix intent de voler-ho fer que somia amb ser un bon metge en un futur.


El final és especialment commovedor, perquè amb una sola frase, en Samuel, d’onze anys, resumeix genialment l’essència de la vida: Vàrem venir a aquest món sense res. Marxarem sense res, i aquesta és la lògica que hem de seguir.

dijous, 3 de març del 2016

dicen

Cliqueu el play per escoltar el poema d'avui:




Poema: Dicen que no hablan las plantas. Rosalía de Castro.
Veu: Jèssica Roca

dimarts, 1 de març del 2016

31 anys

L'última vegada que em vaig fer pipí al llit jo tenia nou anys. Després de moltes nits en què es barrejaven els somnis amb els monstres i la foscor, un dia vaig decidir fer front els monstres i no pixar-me mai més sota els llençols. I així va ser. L’enuresi es va esvair, de la mateixa manera que ho va fer la por que patia durant les nits i la timidesa que mostrava durant el dia. D’això fa ja 31 anys. Els mateixos que fa que va morir el meu avi matern, l’Eduardo, que dormia a l’habitació contigua a la meva i la de les meves germanes. També recordo l'últim dia abans de deixar-nos –ja vellet-, com era assegut al balancí de boga que hi havia al menjador de casa. Esvelt i prim com era, engalanat amb el vestit jaqueta gris i el diari que sostenia entre les mans grans i arrugades, passava lentament els seus fulls tal i com ho havia fet cada dia, sense perdre mai de vista la secció de necrològiques. La seva també la van publicar al mateix diari que havia estat subscrit durant dècades, farà ara 31 anys.

Una enciclopèdia Vox de 26 volums, de color gris pell i amb fotografies a tot color, va ser el regal que em van fer els meus pares el dia de Reis de fa 31 anys. Reposava ordenada a la vitrina de vidre i fusta caoba del menjador, sempre abans de les cinc de la tarda, quan jo tornava de l’escola i em disposava a desorientar les pàgines buscant significats i fets més enllà dels meus dits i dels meus ulls, que recorrien entusiasmats les moltes paraules impreses en tinta negra a la Vox. Seria capaç de recordar encara l’olor a nou del paper, de la tinta, de la coberta en pell sintètica que es volatilitzava cada vegada que tancava en sec un dels seus toms. Pof!

Fa uns dies, durant una celebració familiar, imagino que pel pas dels anys que ens sobrevenen i l’enyorança d'alguns avantpassats ja desapareguts, les meves germanes van recordar la data del decés del nostre avi. Durant uns minuts d'incertesa la data va córrer dos anys amunt, dos anys avall, com si dos anys no importessin gaire després de tot, fins que definitivament van concretar que aquell any va ser l'any que va néixer el nostre primer nebot, ara fa també 31 anys. I aleshores va ser quan, en un punt passat d’aquests 31 anys, es van tornar a succeir com en una seqüència de fotogrames, els monstres, la timidesa, el balancí de boga, les necrològiques i el meu primer compendi de coneixement.