Durant moltes tardes de la meva infantesa, mentre
alguns nens miraven en Mazinger Z o la Heidi després de menjar-se un
Phosquitos, jo m'entretenia escoltant les històries de l’Oest americà que m’explicava
el meu pare, al mateix temps que m'insistia -amb tot el carinyo del món- perquè tastés aquella torrada amb oli i sucre que m’havia preparat per
berenar. Sota el llum fluorescent de la cuina i davant la meva atenta mirada, em relatava baralles de sheriffs, cowboys, malefactors, tafurs, grangers,
militars unionistes, esclavistes i, evidentment, nadius ( o “ índios” com els anomenava
ell). Tots els caps sioux, apatxes o blackfoot haguts i coneguts.
En certa mesura, tots reescrivim el nostre
passat. A mi, concretament, em passen tres coses amb ell: m’entendreix,
tendeixo a idealitzar-lo i crec que és un precedent del meu futur. Per això,
uns anys molt més tard - és a dir, ara - la meva nostàlgia m’ha portat a interessar-me
per la veritable història mai explicada sobre les dones nadiues americanes.
 |
| dona cheyenne l'any 1878 |
Tot i que la història, escrita només pels invasors europeus, va esborrar dels seus llibres els noms de les autèntiques líders de les tribus indígenes, el cert és que moltes, per no dir totes, de les societats
indígenes americanes s'establien com a matriarcats i per tant, eren encapçalades i organitzades per
dones.
Les dones indígenes no eren únicament mestresses de
casa. Eren també guerreres, grangeres, manobres (reunien els materials necessaris
per a la construcció, mantenien i construïen les cases per a tota la tribu), i
unes boníssimes artesanes. Els homes reconeixien la importància de les dones com a font de la vida (en el sentit de progenitores) i hi havia un profund sentiment de respecte mutu. TOT
l’imprescindible per a la supervivència del seu poble passava per les seves mans. Fins i tot, ajudaven els seus marits en la persecució dels búfals per
a, posteriorment, fer-se càrrec d’escorxar-los,
esbocinar-los i cuinar-los. (Imagineu-vos com de fortes eren físicament).
La caça, la pesca i la defensa entraven dintre dels plans de supervivència en un terreny salvatge on els perills de la natura solen ser imprevisibles. Per sobreviure, per tant, també s'elaboraven les
eines i armes, brillantment confeccionades amb allò que quedava de l'animal després d'haver-se'l menjat: els seus ossos.
Jo sempre he tingut la imatge que Hollywood ens mostrava als
westerns amb el típic curandero indígena tenint cura d’algun cowboy malferit... i és clar que existien, sí, però segons sembla, les millors curanderes i en les quals les tribus nadiues hi
depositaven tota la seva confiança eren les dones. La història oral diu que elles posseïen l’autèntic poder de curació i la capacitat de calmar les ànimes malaltes amb els
seus cants i la seva connexió amb el món espiritual.
Molts dels tractes i decisions estratègiques
respecte a les terres americanes les prenien elles i, de fet, per estrany que sembli, les dones nadiues nord-americanes tenien més drets i privilegis que moltes de les dones europees.
Per a elles era una qüestió de reciprocitat, autoritat i autonomia.
Després de trobar-me amb tot això, puc entendre que
els colonitzadors no volguessin tractes amb elles. Probablement la història s'hagués escrit d'una altra manera molt més justa per als qui habitaven terres americanes des de feia mil.lennis.
Darrera d’històries tan conegudes com les de Gerònim o Sitting Bull, m’he topat amb les fascinants i sorprenents vides
d’unes grans dones indígenes, amb noms i cognoms, desconegudes però no menys importants per a la història dels Estats d'Units d'Amèrica.
Però això ja són figues per a un altre post.
