impressió, sol naixent

Oh, disculpeu-me. Em disposava aquest matí a continuar amb la novel.la que escric, a obrir l’arxiu per veure com seguir amb el proper capítol, quan he posat el nocturn op. 9 no.1 de Chopin al Youtube. Sempre ho faig abans de posar-me a escriure. Enllaçada a aquest vídeo, la imatge de la Impressió, Sol naixent del Claude Monet. He mig aclucat els ulls per enfocar la vista sobre la data que hi havia rere la signatura: 72, del 1872. I després me n’he anat a mirar quin port era el que estava pintant el pintor francès, perquè era evident que rere aquelles barquetes i sota el sol de diari s’hi entreveia allò que més m’agrada del quadre: l’estètica industrial d’unes xemeneies i estibes portuàries. 

LE HAVRE. El segon port més important de França. Molt al nord, al davant mateix del canal de la Mànega. Aquest és el port que està pintat en aquest quadre, perquè va ser a Le Havre on va passar la seva infància Claude Monet. Sempre he pensat que algú que capta la llum d’aquesta manera, tan essencial, és algú amb una energia vital desbordant. Captarà la llum, fins i tot enmig de la foscor. No he pogut evitar relacionar-lo enseguida amb aquell quadre del Lionel Walden, Obres en acer, Cardiff a la nit, que representa l’estació de ferrocarril de la ciutat anglesa un dia de diari també, quan els trens es posen en marxa per portar les mercaderies al mateix port. Potser m’agraden ambdues pintures perquè és el tipus de llum que veig jo a diari quan vaig a treballar de bon matí. No només és la llum que és gairebé imperceptible a aquella hora, és el silenci que es comença a trencar i la vida que arrenca per terra, mar i aire. I és així literalment. 

Hi ha sota aquestes aigües que va pintar Monet quan tenia 32 anys, unes 350 embarcacions enfonsades arran dels bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat va estar ocupada pels nazis des del 1940 i després del desembarcament de Normandia, pròxima a Le Havre, van atacar el centre i el port de la ciutat per acabar amb l'ocupació alemanya. Esfereeix veure imatges de com va quedar d'arrasada la ciutat. Van morir unes sis mil persones a la zona en acabar la guerra. No crec que Monet intuís res d’això en pintar aquelles aigües setanta anys abans. Vida i mort, llum i foscor en el mateix punt.

dust and water

Cliqueu el play per escoltar el meu relat d'avui:




Text i veu: Jèssica Roca
Música: Dust and Water, Antony & The Johnsons

unes arracades de la callas per a la caballé

He tornat a veure avui una magnífica entrevista que li van fer a la cantant Montserrat Caballé al programa Gigantes de la 2. Era -sense jo saber-ho- la darrera entrevista que li van fer a la gran soprano catalana. Hi havia en ella, nascuda al 1933 com el meu pare, un aire de tristesa, com de comiat, com de presa de consciència que el camí cap al final ja era ben a prop. Estava amb l’emotivitat a flor de pell, especialment durant els passatges en què parlava de la seva infància i recordava com van passar gana durant la post guerra. També explicava com va començar a cantar per la insistència de la seva mare i per portar diners a casa seva. Després, va dir, ho va fer per la passió que sentia per la música. “Va ser la meva mare qui m’ho va transmetre, ella tocava el piano molt bé, i com a casa no en teníem, després de la guerra, se n’anava a casa de gent que en tenia per poder-lo tocar.” 

Quan li van preguntar per la Callas va guardar un silenci respectuós, “era una dona molt senzilla, molt bona amiga i sobretot una dona amb un gran cor. Era molt dolça, la Maria.” Un dia que assajava la Casta Diva de Bellini, que la Callas interpretava com ningú, la Caballé li va demanar consell i ella li va dir: no em preguntis, fes-ho només com tu ho sentis. Guardava també en una vitrina unes arracades en tons marrons i forma de raïm precioses que li va regalar la diva d’origen grec, i que mai es va posar perquè considerava que si les havia portat ella no les havia de dur ningú altre. També va fer referència a la mala sort que va tenir en l’amor la Callas: “La música omple, omple una vida, omple un sentiment. Però a la vida hi ha altres coses que també omplen, i aquestes coses ella no les va conèixer.” 

M’agrada escoltar les descripcions de persones que ja no hi són a través del relat oral de persones que les van conèixer en vida. Escoltar-les i sentir el que senten quan tanquen els ulls i reviuen  les vivències amb elles, en el fons, a través de les seves paraules és com si no haguessin mort mai. És una de les joies més magnífiques que hi ha.

Sojourner truth

El cap de setmana passat, llegint “Mujeres y Poder” de la historiadora de clàssiques Mary Beard, aquesta citava la Sojourner Truth, una abolicionista i activista pels drets de les dones quan als Estats Units els negres s’utilitzaven com a esclaus. El llibre no té res a veure amb SPQR, que aprofundeix en la història i maneres de viure de l’antiga Roma. Aquest de “Mujeres y poder” és la síntesi de dues conferències que van encarregar a l’anglesa sobre la relació de les dones amb el poder al llarg de la història (des de Roma fins a l’actualitat). Bàsicament analitza com la societat occidental arrossega encara avui en el llenguatge i de facto els tics masclistes dels romans com a civilització. Tot i que només d’entrada deixa clar que hem millorat molt respecte setanta anys enrere. Personalment he de dir que m’agrada molt més SPQR, perquè llegit amb visió perifèrica, les dades objectives ja són prou reveladores com per fer certs paral·lelismes així com establir també les diferències respecte la societat actual a tots els nivells.

Torno a la Sojourner Truth, a qui no coneixia i a qui avui m’he tornat a trobar al Doodle celebrant uns quants anys ja des del seu aniversari (222). Potser sembla això una efemèride xorra, però a mi sovint em pica la curiositat i si algun personatge dels que hi surten no el conec, doncs m’agrada anar a mirar la vida i miracles d’aquest o aquesta. D’entre les coses que m’han cridat l’atenció de la biografia d’aquesta dona és que després de ser venuda i revenuda a més d’un amo, al voltant del 1815 es va enamorar d’un altre esclau d’una granja veïna. Es van enamorar o es van atraure. El cas és que l’amo d’aquest no volia que s’emboliquessin perquè si tenien fills aquests no serien de la seva propietat, o bé els tenia que pagar, és clar. Un dia en Robert (l’esclau) se’n va anar a veure la Truth i quan l’amo del noi els va enxampar junts li van fotre una pellissa que temps després li va provocar la mort. La Sojourner no el va tornar a veure des d’aquell dia. L’home que li va propinar la pellissa és l’autor de la pintura que us mostro a sota. Es deia Charles Catton Jr, va néixer a Anglaterra i va emigrar als USA l’any 1804, ja maduret. Es dedicava a pintar paisatges, animals i feia escenografies de peces teatrals. Ignoro l’edat en què va morir l’esclau, imagino que jove. El Charles Catton tenia 64 anys quan va morir retirat en una granja a la vora del Hudson. La Sojourner en tenia 86 quan va morir, essent reconeguda la seva tasca d’ajuda a soldats negres durant la Guerra de secessió pel president Abraham Lincoln.