divendres, 27 de març del 2015

who is mark twain


Tot i que no sóc gaire propensa a recomanar llibres; tot i que no acostumo a llegir-los en anglès, sí tendeixo a dispersar-me força en les meves lectures i a creure molt en les coincidències.

Per ser breu, començaré 180 anys enrere, quan durant un mes de novembre, a la vora de l’ample, llarg i cabalós Mississipí, neix l’escriptor nord-americà Mark Twain, just en el moment en què l’arxiconegut cometa Halley va ser vist des de la Terra. En Mark, que potser us sonarà per ser l’autor de Les Aventures de Tom Sawyer primer i les de Huckleberry Finn després, es va anar fent adult, com ho van fer també en Tom i el seu company Huck i, sentint una forta premonició, assegurà al seu cercle d’amistats més íntim que, de la mateixa manera que va arribar al món amb l’enorme i brillant cos celeste, també marxaria amb ell.

El Halley orbita al voltant del sol cada 75 anys, aproximadament, i, efectivament, el 21 d’abril de 1910 Mark Twain va morir de mort natural en el precís moment en què el cometa passava novament per la Terra. 

El cas és que fa uns dies, pocs, va caure a les meves mans i de casualitat, prestat, un llibre del mateix autor amb el títol de “ Who is Mark Twain “. És una col·lecció de 24 relats curts, mai abans publicats, que l’escriptor va anar escrivint, a la manera d’assaig,  al llarg de la seva vida.  

M’està enganxant el sentit de l’humor tan afilat i durament sarcàstic que té l’autor. Les històries són, malgrat tenir més d’un segle, remarcadament divertides i actuals.

No cal dir que us el recomano encaridament, encara que només sigui per contradir la introducció d’aquest post.

dissabte, 14 de març del 2015

un llibre meu

Fa 6 mesos vaig obrir aquest espai, després d’una decisió presa de manera precipitada i sense saber exactament com presentar-me. Han estat 51 publicacions que he anat escrivint sense aturador – i tanmateix per gust – mentre la tardor tacava de taronges i marrons el paisatge del meu Montseny i, més tard, l’hivern pintava de blanc el Turó de l’Home.

Quan era jove, inexperta i idealista, somiava amb escriure un llibre, seria una novel·la amb un nen com a protagonista que es quedava orfe degut a la guerra dels Balcans. El temps va anar passant i allò va quedar en un simple i difús deliri oníric de joventut.

Ara que ja no sóc tan jove, i amb el grau que dóna l’experiència i la distància dels anys, també m’he decidit a escriure un llibre. Jo diria que un assaig. Serà breu i modest, amb forma d’ històries novel·lades. Hi apareixeran dones, malalties que han transformat les seves vides, històries de superació, d’adaptació, crisis personals, moments històrics clau que les han acompanyat i, fins i tot, alguna mort. Per descomptat, totes són biografies reals.

De moment, estic per la feina i fent treball de camp amb totes elles, i us puc assegurar que fortament catàrtic, tant per elles com per mi. Encara no sé quant de temps hi dedicaré, però sí tinc clar l’aspecte i el to que li vull donar.


Després dels fills, si aconsegueixo publicar-ho, ja només em restarà plantar un arbre. I si no, tot això que m’hauré endut pel camí.

dijous, 5 de març del 2015

lliçons personals de la crisi

La tardor de l’any 2.009, la crisi econòmica tocava de ple els EUA i  tota Europa. Els bancs començaven a tallar les aixetes dels crèdits hipotecaris, pujaven els tipus d’interès, s’executaven ordres d’embargament, començaven a tancar empreses, les taxes d’atur pujaven com l’escuma i els contractes laborals es convertien altre cop en precaris i abusius, fent que el diner negre sorgís de nou de sota les pedres.

Dins d’aquest panorama em trobava jo, una mare novella de bessons encara bebès, treballant a temps complet, decidida a assumir-ho tot: la crisi, la casa, els nens, les malalties, les nits sense dormir, el marit ( tot i la seva inestimable col.laboració) i la feina… excepte a mi mateixa.

Tornant de les vacances d’aquell mateix any, i després de deixar els nens a l’escola bressol, em van cridar al despatx de direcció a fi d’anunciar-me que el meu departament el traslladaven a Romania ( d’on la meva empresa, una multinacional alemanya, podia disposar d’una qualificadíssima ma d’obra per tan sols 400 € mensuals) i que jo, donat que era “ fantàsticament vàlida, bona en la teva feina i polivalent com pocs “- cito paraules textuals-, passaria a fer-me càrrec de 2 departaments, donant també suport parcialment a un tercer ( previ acomiadament d’una de les meves companyes). Les condicions econòmiques seguirien intactes, però el volum i la responsabilitat s’havien triplicat, sense tenir en compte la meva capacitat real d’enfrontar-me a aquesta nova situació ( val a dir que la meva anterior cap, a qui també van designar una nova tasca, ja va advertir els directors del veritable risc per a la meva salut que això podia comportar).

El resultat immediat? Més de 100 correus diaris de feina, amb l’afegit de tenir la pressió d’unes exigències laborals que no em pertocaven per la responsabilitat del meu lloc de feina. Començava a les 7 del matí durant una jornada continuada de 9 hores i mitja, sense aturar-me a dinar, per tal de poder donar abast a un impossible i acabar plorant enfront l’ordinador i continuar-ho fent a casa, davant dels nens, cada dia.

Esporàdicament, entrava al despatx del director per avisar-lo de què, si no disposava de més suport, acabaria malalta. No dormia, estava perdent pes estrepitosament, la pell se m’escatava i tenia una forta pressió al pit que mai abans havia tingut.

La següent cosa que recordo sóc jo davant l’ordinador de l’oficina sense saber qui era ni què hi feia allà.

Plorar fins a assecar-se’m les llàgrimes, pastilles ansiolítiques, controls mèdics setmanals, 5 mesos sense fer absolutament res i fer-me una mica més poruga van acabar amb el roure que jo aparentava ser i van convertir-me en més jonc.


Que ningú us faci creure mai que nosaltres estem fets per assumir la impossible  espiral competitiva en la que està immersa la nostra societat. Aquest conte que se l’empassi un altre. Cuideu-vos fort.



dilluns, 2 de març del 2015

respostes a anys llum



QUAN JO ERA PETITA vivia al petit poble de Montmeló, al Vallès Oriental. Coneixia bastant bé el meu veïnat: els edificis, les botigues, l’estanc, la carnisseria, la benzinera, el forn, les eixides de les cases d’estiueig, les fàbriques abandonades dels polígons més propers on jugàvem a fet i amagar, i la bòvila de l’antiga fàbrica de maons Cucurny - fantàstiques restes d'arquitectura fabril -.

Sabia on vivia molta gent: amics, eventuals de la capital, veïns, tots amb nom i biografies pròpies. Però més enllà de l’estació de ferrocarril del poble, es començava a desplegar un territori estrany i desconegut per mi, ja que quedava fora de les meves divagacions rodaires. D’aquells paratges sabia jo tant com del vast Univers.

Durant l’estiu, aprofitava les caloroses nits per obrir la finestra de l’habitació i abocar-m’hi per a observar els estels. Me’ls mirava i els veia parpellejar molt llunyans. Em preguntava si sempre veuria els mateixos o si viuria els anys suficients com per veure’n apagar-se algun. Era una raresa que m’inspirava una certa malenconia. Ara, aquestes mateixes preguntes me les fan els meus fills.

Avui m’he emocionat llegint això del gran Carl Sagan. Que rematadament bonic que és, ostres!

Els mons i les estrelles neixen, viuen i moren com les persones. La vida d’un ésser humà es mesura en dècades, la vida del Sol és cent milions de vegades més llarga. Comparats amb un estel som quelcom efímer, com criatures fugisseres que viuen tota la seva existència durant el transcurs d’un sol dia.

Des del punt de vista d’un ésser efímer, els humans som impertorbables, avorrits, gairebé completament incommovibles, donant amb prou feines cap indici de fer alguna cosa de tant en tant.


Des del punt de vista d’un estel, una persona és un petitíssim llampegueig, una de les mil de milers de breus vides que pampalluguegen tènuement sobre la superfície d’una esfera estranyament freda, anòmalament sòlida, exòticament remota, feta de silicat i de ferro : la Terra. “