tag:blogger.com,1999:blog-65478044938671085512024-03-14T11:11:05.184+00:00LA BÚSTIA GROGAjèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.comBlogger313125tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-90868460651833264412020-02-28T06:09:00.000+00:002020-02-28T06:11:41.731+00:00la neu i les fotografies<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Avui la neu m'ha impedit desplaçar-me fins la feina. M'he quedat a casa amb els nens, que han jugat amb la neu amb altres nens perquè l'escola era tancada. M'he dedicat a escriure, a editar, a preparar-los xocolata desfeta, també la bechamel per gratinar la coliflor amb patates i a mirar fotografies en paper Kodak, un gest que faig molt de tant en tant i que reivindico fer com a acte de memòria personal.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Hi ha dues coses que estan en perill d'extinció -si és que no s'han extingit ja-: la vivacitat de les narracions orals transmeses de generació en generació i la perdurabilitat dels records personals que queden en aquell tipus de fotografies. Cada cop que obres l'àlbum retrocedeixes en el temps. Et reconeixes. Et desconeixes. Et sorprens a tu mateix preguntant-te. Preguntant els altres. Recordes. Somrius. T'enyores. Tanques l'àlbum i et dius: com han passat els anys.*</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: medium;">*Escrit el 28/02/18</span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-82969490777876536952020-02-18T06:37:00.000+00:002022-11-08T10:00:46.237+00:00un somni i les cotorres del poble espanyol<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">No sé per què als somnis mai hi surt música. Era al matí i una cotorra verda estava a l'herba del pati. Mireu! Una cotorra! Li deia als nens i al Manel, que també hi era. Tots estaven com estan ara. Físicament, vull dir. Entrava decidida, fent saltironets per la porta de la cuina i es passejava pel menjador de casa. El menjador i la cuina eren exactament com són. El mateix parquet en noguera, el sofà blau, les parets blanques i verdoses i la mitja lluna mirant la Frida Kalho. Obríem el finestral i esperàvem que la cotorra marxés volant, però es quedava quieta al mig del saló. Què volia? Ens adonàvem que li faltava una ala. Era com si esperés alguna cosa de nosaltres. Era d'un intens verd clar i plomatge uniforme. És estrany perquè no m'agraden els ocells com animal de companyia, però al somni li tenia certa simpatia. Finalment la trèiem al pati i marxava fent saltironets, s'esvaïa amb un altre somni que em portava fins al pis de les veïnes de dalt. Després del Glòria tornava a caure aigua al meu passadís. Oblida-ho. Millor posa-hi música.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">A Sant Antoni de Vilamajor hi ha pit roigs, pardals, puputs, orenetes, algun colom, falcons, però no cotorres, així és que quan m'he llevat, amb la imatge ben vívida de l'au entrant per la porta de la cuina, he buscat el seu significat al google, realment no sé per què, perquè té la mateixa utilitat que llegir l'horòscop, és a dir, cap. Parlava sobre la capacitat d'adaptar-se a l'entorn i fer front a noves situacions. Com si no ens hi haguéssim d'adaptar sempre. La darrera vegada que vaig veure cotorres va ser a finals de l'estiu passat al Poble espanyol, una tarda que el vaig visitar amb una de les meves germanes, la meva neboda Elisenda i una amiga nostra. Una colònia inundava els jardins que envoltaven el monastir de Sant Miquel. Passejaven tan amples i decidides com les del meu somni, però aquelles tenien les dues ales i es camuflaven entre les branques dels pins. Hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat en el caient d'aquella tarda d'agost. Em va sorprendre tan exotisme sobrevolant Barcelona, com quan el Chet Baker va venir al 88 per actuar a la Zeleste. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/WPkCbIa1hmg/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/WPkCbIa1hmg?feature=player_embedded" width="320"></iframe></div>
<br /></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-66494196427137177442020-02-15T12:46:00.003+00:002022-11-08T10:01:09.302+00:00de la meva experiència sobre drets maternals<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El 12 de desembre del 2006 donava a llum a l’hospital Taulí de Sabadell dos nens bessons que naixien prematurament durant la setmana 33 de gestació. Van necessitar 22 dies més de maduració pulmonar a la incubadora. Ara són nens grans i forts com a roures, però aquelles tres setmanes recordo haver-les passat plorant pràcticament a diari perquè els meus fills recent nascuts no podien estar a casa amb mi. L’instint maternal és així. Malgrat tot, jo vaig tenir sort. Hi havia dones que havien parit durant la setmana 30, o la 28, fins i tot a la 25, amb criatures de 700 grams que es podien passar fins a tres mesos a l’hospital. En aquell temps, tots els dies que estaven a l’hospital i que els fills no estaven amb tu a casa te’ls descomptaven igualment de la baixa maternal, 16 setmanes (en el meu cas 18 per ser bessonada), de manera que quan la criatura era amb tu a casa part d’aquell temps havia passat per a la seguretat social i per a l’empresa, però no així per al neonat prematur, per a qui l’edat de creixement compta de manera una mica més enrederida que a la resta de nadons nascuts a terme.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Recordo que el meu pare –sempre despert i al corrent de l’actualitat- em va trucar a principis de gener del 2007 per advertir-me que s’havia posat en marxa una llei per la qual les baixes de maternitat de les mares de nens prematurs començaven a comptar a partir del dia que als nadons se’ls donava l’alta mèdica de l’hospital, de manera que poguessin gaudir d’ells a casa tal i com ho feien la resta de mares recent parides. Jo no vaig tenir la fortuna de poder gaudir d’aquella ampliació perquè la llei no era amb caràcter retroactiu, però em vaig alegrar per les que en poguessin fer ús a partir d’aquell moment, que són moltes perquè el tema de la prematuritat avui dia va en augment estrepitós (per múltiples factors que ara no venen al cas).</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">La qüestió és que vaig seguir donant el pit i el biberó al Gerard i al Llibert fins poc abans de reincorporar-me a la feina, dia i nit amb aquell aparellet lleva-llets que m’ajudava també, tot i que hi havia una cosa que em recançava bastant, i era que l’hora de lactància de què tenim dret les mares lactants era la mateixa tant si en tenies un com si en tenies dos. El temps de succió, us ho puc assegurar, no és el mateix. També recordo que el seu pare es va poder agafar els 15 dies reglamentaris de baixa, que va consumir en anades i tornades al Taulí, quan anàvem a veure els nens a la incubadora. Ara, em penso que el permís de paternitat és de 4 setmanes en vies de ser-ne 5.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’any 2006 previ a la Gran Recessió, si mireu les taxes de natalitat, també va haver un baby-boom, amb la qual cosa em vaig trobar que no hi havia plaça a la guarderia pública del poble i des del sisè mes dels bessons, de 8 a 5 h de la tarda, cap a una de privada que hi van anar. Tenia una companya de feina, ja veterana, que mig en conya mig en sèrio sempre em deia recordant vells temps: “jo vaig estar molts anys treballant per mantenir el meu lloc de feina”, fent al·lusió a la pasta que es gastava en portar els fills a la llar d’infants. Doncs això, tenint en compte que em guanyo la vida fent d'administrativa, m’hi deixava bona part del jornal.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Tot aquest rotllo tan poc literari que estic fent avui i que poques vegades he exposat malgrat dedicar-me com em dedico a escriure, és perquè veig que sovint ens perdem en abstraccions i en males interpretacions sobre aquest moviment que etiquetem com a feminisme. La cosa no va de hashtags, ni d’anar en contra de ningú, ni de perdre’s en xorrades. La cosa va de petites millores com aquella del gener del 2007 i que el meu pare, un home de 75 anys llavors, ja va saber captar enseguida. Coses que ens faciliten la vida a les dones, i de retruc als fills, als pares, les parelles, als germans. No sé de teories ni de lleis, però agraeixo enormement moviments com aquests, que ens ajuden a avançar i a tenir millor qualitat de vida que la que tenien les nostres àvies. Les nostres mares, fins i tot.*</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEilAZjXZnNBJeo_LFj26FybK0mO1MkTVbGIXJOGlMe7wCP5Esz1VE4rNY-iUGwfbK5PNwL8Z8bVPrRor0htv2sSoh7EvPtEpbdS56yWEqqX9nwE_xKOB9_GsfX-IldHmWjIWU7IdvCNEeAM/s1600/inbound4673743716392161512.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEilAZjXZnNBJeo_LFj26FybK0mO1MkTVbGIXJOGlMe7wCP5Esz1VE4rNY-iUGwfbK5PNwL8Z8bVPrRor0htv2sSoh7EvPtEpbdS56yWEqqX9nwE_xKOB9_GsfX-IldHmWjIWU7IdvCNEeAM/s400/inbound4673743716392161512.jpg" width="400" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">
*Escrit el març del 2018</div>
<br /></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-2622858307674429692020-02-15T09:59:00.002+00:002022-11-08T10:01:31.950+00:00la identitat sacrificada<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZaDPp1vR5vp_n9ogNep17VUmYSyGXOHG83NXHpU74-yEXiXuP6mMhImwslZwqXgTfJxuOQxmb64exEPWYIsOg2WXTBLtWeJOXZF3SbjGRScAUgpEFv8tH3nAUqHeAc88hMFrlhBWiFMDA/s1600/la+m%25C3%25ADstica+de+la+feminitat.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1600" data-original-width="1105" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZaDPp1vR5vp_n9ogNep17VUmYSyGXOHG83NXHpU74-yEXiXuP6mMhImwslZwqXgTfJxuOQxmb64exEPWYIsOg2WXTBLtWeJOXZF3SbjGRScAUgpEFv8tH3nAUqHeAc88hMFrlhBWiFMDA/s400/la+m%25C3%25ADstica+de+la+feminitat.jpg" width="276" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"></span><span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<span style="font-size: large;">
</span>
<br />
<div>
<span style="font-size: large;">Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre <i>La mística de la feminitat</i>, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur. </span></div>
<span style="font-size: large;">
<br />En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula <i>El somriure de la mona Lisa</i> retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc rebel·lar el seu nom, però durant l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel·la <i>Ni un gram, </i>aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963. <br /><br />Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel·la <i>L’administrativa</i>, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.</span></div>
<span style="font-size: large;"></span><br style="-webkit-text-stroke-width: 0px; color: black; font-family: "Times New Roman"; font-size: 16px; font-style: normal; font-variant: normal; font-weight: 400; letter-spacing: normal; orphans: 2; text-align: left; text-decoration: none; text-indent: 0px; text-transform: none; white-space: normal; word-spacing: 0px;" />
<b></b><i></i><u></u><sub></sub><sup></sup><strike></strike>jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-68836780311159620482020-02-06T12:47:00.000+00:002022-11-08T10:01:44.953+00:00caminada pels carrers: una aventura londinenca<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Que no us confongui el títol. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">És cert que els ocells canten més fort a la primavera. Sembla primavera avui. He sortit al pati després de fer neteja a fons de la casa. Tinc el Gerard enfebrat -un refredat fort- i m'he quedat amb ell a canvi d'un dia de vacances d'aquest any. He enviat un whats aquest matí al meu cap. Divendres es va quedar el Manel amb el Llibert -perquè era el Llibert qui estava amb mal de panxa llavors-. Acostuma a venir seguit, un darrere l'altre. Normalment mai alhora. És així com sol passar amb els bessons. El cas és que he airejat totes les habitacions abans que es fes de dia i les he fregat amb aigua i lleixiu. A fora tot s'anava aclarint després d'un cafè amb llet. Ja no he parat fins acabar amb els armaris i les rajoles de la cuina i de passada les prestatgeries de Case que tenien pols amagada rere els catàlegs de Tacchini. La pols es fica per tot arreu, més a l'hivern amb l'aire calent de les calefaccions. He aprofitat per fer net d'algun. No m'agrada acumular coses. Tenia una espelma bola d'exterior al pati que encara acumulava litres d'aigua del temporal Gloria. Ens la va regalar fa anys un amic que treballava per a una firma d'espelmes catalana. No servirà per il.luminar més nits d'estiu. L'he llençat també. Quan m'he adonat ja eren les 10,30 h. i li he preguntat al nen si volia anar-se'n al llit. Té molta tos. Enseguida m'ha dit amb ulls cansats que sí. L'he tapat amb el nòrdic ben estirat i els llençols recent oberts i s'ha quedat adormit. Des de les cinc que no li he donat l'ibuprofè. Li he fet un petó a la galta i un altre al front. Encara dorm. He deixat fet un fricandó de vedella amb bolets per quan arribi el seu germà de l'institut. No tinc esperit de mestressa de casa no us ho penseu, és l'herència dels meus pares i aquesta mania de deixar-ho tot preparat. Estic al pati amb un llibre de viatges de la Virginia Woolf, asseguda en un dels bancs d'alumini blanc i el sol radiant del migdia donant-me de cara. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Fa molt que no la llegeixo. Raonament pausat que frega la filosofia. Estava pensant quina de les seves notes llegiria, he mirat cap a dins del pis, tot net i amb ordre, m'ha marxat l'oïda cap als pardals que no paraven de piular. Cantar queda millor. Aviat tornaran les orenetes. La nota que llegiré és la que porta per títol el mateix que li he posat a aquesta entrada, <b><i>Caminada pels carrers: una aventura londinenca</i></b>. La va escriure el 1927 i m'ha atrapat el seu inici: "</span><span style="font-size: large;">P</span><span style="font-size: large;">otser ningú, mai, hagi sentit passió cap a una mina de llapis. En canvi, hi ha circumstàncies en què seria altament desitjable posseir-ne una".</span><br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
<span style="font-size: large;">Els rajos solars tenen un efecte sedant. Les 13,30 h. El Gerard està en la seva tercera hora de son. L'hauré de despertar per portar-lo al doctor Crous.</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<div style="text-align: left;">
<span style="font-size: large;"><i>Sant Antoni de Vilamajor, dilluns 3 de febrer del 2020.</i></span></div>
<div dir="auto">
<div class="yj6qo">
</div>
<div class="adL" dir="auto">
<div dir="auto">
<div>
<br /></div>
<div dir="auto">
<br /></div>
</div>
</div>
</div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh27cUQBfIO5PLYpGZ8SdYHY0L7cNeqZb8SG092F9eAs9FfDPFeZAPeMB60e1LCOGUu3k8dkjHWcEbWgLZA7XwGrJonxslvsSZvs3nuOMOENl5AHYyHDeLgbGzO4QzzA5nxEHb739M5u99e/s1600/jessiescrivint.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh27cUQBfIO5PLYpGZ8SdYHY0L7cNeqZb8SG092F9eAs9FfDPFeZAPeMB60e1LCOGUu3k8dkjHWcEbWgLZA7XwGrJonxslvsSZvs3nuOMOENl5AHYyHDeLgbGzO4QzzA5nxEHb739M5u99e/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: right;">
<br /></div>
<div dir="auto">
<div class="adL" dir="auto">
<div dir="auto">
<div dir="auto" style="text-align: justify;">
<br style="background-color: white; color: #222222; font-family: Arial, Helvetica, sans-serif; font-size: small;" /></div>
</div>
</div>
</div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-91194756515780277562020-02-02T09:27:00.001+00:002020-02-02T10:50:09.881+00:00apunt de joan manel serrat<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Una vegada, durant una entrevista que va fer al Joan Manel Serrat l’Iñaki Gabilondo, aquest li va preguntar en quin moment concret ell va decidir que havia de ser cantant professional. Anaven per l’any 67, ell ja havia anat a actuar a ràdio Barcelona i havia composat les seves primeres cançons, entre elles <i>Cançó de matinada</i>, que va arribar a dalt de les llistes de vendes de discs de l’Estat espanyol. Encara era estudiant de biologia i estava fent unes pràctiques al centre pirenaic de biologia experimental de Jaca. Va relatant amb detall mil·limètric aquell moment, perquè assegura “això que explicaré ara va ser claríssimament determinant perquè jo decidís passar de la uni i de la feina”. Hi havia un catedràtic que li va exigir que baixés a fer les pràctiques de zoologia a la Universitat de Barcelona o del contrari no l’aprovaria. “No sé què li va passar pel cap aquell dia a aquell home, però va haver un creuament de cables mutu i allà vaig decidir que ho deixaria per ser cantant professional.” </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Després, amb el temps, només va tenir paraules i gestos d’agraïment cap a aquell professor, “perquè si no hagués passat allò -diu- hauria estat qualsevol altra cosa, però no cantautor.”</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Quan obres la viquipèdia no apareixen aquestes coses. Res com escoltar la veu del propi protagonista, més que fins i tot llegir-la després impresa. Hi ha silencis i pauses i l’espontaneïtat de la conversa impossibles de copsar per escrit. D’ell em quedo amb <i>La Tieta.</i> La porto en un CD recopilatori al cotxe. Extraordinari retrat d’aquella tieta soltera que molts hem tingut alguna vegada. Impossible no plorar amb ella.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<iframe allowfullscreen="" class="YOUTUBE-iframe-video" data-thumbnail-src="https://i.ytimg.com/vi/zN1FgtdbzW8/0.jpg" frameborder="0" height="266" src="https://www.youtube.com/embed/zN1FgtdbzW8?feature=player_embedded" width="320"></iframe><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-43588728987745738852020-01-26T15:07:00.001+00:002020-01-26T17:43:30.232+00:00llençols estesos<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Un llençol estès sempre serà un llençol estès. Em refereixo a la quietud i la cadència lenta del vent onejant-lo. Al resplendor dels raigs solars impactant sobre el seu blanc òptic. No vull un altre cotó ni canviar les hores en què onegen a la sissí com si les dècades no passessin. Plegar els llençols era una tasca de dos. Després de recollir-los, ma mare sempre ens demanava que l'ajudéssim amb els primers plecs. Ens cridava pel nostre nom perquè hi anéssim. Esteníem els braços i en fèiem un primer plec, després agafàvem les puntes i en fèiem un altre per acabar ajuntant-lo i passar-se'l a ella, que hi donava els dos plecs finals. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Hi ha gent que li dóna poca importància a aquestes coses. Vull dir als llençols i al seu balanceig mut a l'estenedor els caps de setmana a la terrassa. Perquè és el cap de setmana que es fa el canvi. Ara no es veuen estenedors als edificis, fan lleig a la fisonomia de les ciutats. Com menys estenedors, més civilitzats, sembla. Mostren la part més íntima de les llars. Però a mi m'agrada aquella espera pausada de les nostres peces eixugant-se a la intempèrie, i l'olor de net que desprenen quan t'hi acostes. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Em recorden, aquells llençols estesos, al pati de la casa del carrer Mogent. A les tardes del diumenge, quan ja ens havíem menjat la rebosteria que havia portat la tieta Cèlia i s'acomiadava amb dos petons per agafar el tren de tornada cap a Barcelona. I al meu pare acabant de trencar el son a la cadira del menjador, el cop de cap just per anar a la cuina i posar-se el <i>Carrusel Deportivo</i>. I al cel blau, blau a sobre del pati i les vies del tren. Després ja s'havien eixugat i els plegàvem en parella, amb la meva mare quan ens cridava. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiT1Yu84ftMXpog8Muu8Bp3rm1gnm8WgQ64M6g35hyZnkRB1gQyJ_b6kPeu88SdDDw6JLhiNH6JczjVloHjSDDWfNCEYC0QnkTX0y3bbmeH9N6iswEY0-AQd6qtcaNF7Bsaexk11AnpsyX9/s1600/jessiescrivint.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiT1Yu84ftMXpog8Muu8Bp3rm1gnm8WgQ64M6g35hyZnkRB1gQyJ_b6kPeu88SdDDw6JLhiNH6JczjVloHjSDDWfNCEYC0QnkTX0y3bbmeH9N6iswEY0-AQd6qtcaNF7Bsaexk11AnpsyX9/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-36906532908244185812020-01-24T05:06:00.000+00:002022-11-08T10:02:06.230+00:00el petó dels amants<span id="docs-internal-guid-92ce45b9-7fff-0fa0-3959-84482003dd41"></span><br />
<span style="font-size: large;"><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://dam.muyinteresante.com.mx/wp-content/uploads/2019/08/amantes-770x513.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="513" data-original-width="770" src="https://dam.muyinteresante.com.mx/wp-content/uploads/2019/08/amantes-770x513.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Fotografia: Robert Doisneau</td></tr>
</tbody></table>
</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<span style="font-size: large;">
</span>
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Sabràs que és el petó dels amants. Te’ls trobaràs girant la cantonada sota l’aire inesperat de gener. No els coneixeràs però ho sabràs. Agafa amb força la seva esquena i ell la seva cintura. Sentiràs els crits dels nens jugant al pati de l’escola, però ells no ho faran. De cada 3 segons, sis són batecs que no escoltaràs. Són els dels seus cors. Tanquen els ulls i acoblen les seves boques amb força. A Pompeia el Vesuvi els va engolir. Sabràs que és el petó dels amants perquè sentiràs que el món ha desaparegut per a ells. La mil·limètrica distància dels seus cossos és ara el seu món. I seguiran amb les seves llengües entortolligades mentre duri aquell minut abans d’entrar a la porta del bar. Foragites la teva mirada, en certa manera enveges la seva passió adolescent. Però han passat els anys. Per això sabràs que és el petó dels amants. I segueixes les teves passes sota l’aire inesperat de gener.</span></div>
<span style="font-size: large;">
</span>jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-58256118110436851452020-01-18T12:56:00.001+00:002020-01-18T17:34:02.217+00:00la pielonefritis<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Acabava de donar el pit a l’Artur. Durant els primers mesos de maternitat encara dormia poc, per no dir gens. En Nil era de més fàcil dormir i l’Àlex ja li havia donat el biberó de les nou. L’Artur s’aferrava al pit amb ganes cada tres hores, quan se li despertava la fam. En Nil, en canvi, tot i néixer amb més pes, havia sigut més mandrós per mamar. Li vaig posar solució succionant-me-la jo a diari amb la màquina extractora. Els pits no paraven de treure el preuat i primitiu líquid de la vida animal. Dolç, tebi i immediat. Tan complet com insubstituïble. Xuclava l’Artur, es buidaven per a -miraculosament- reomplir-se de nou. Xuclava una màquina, amb un martellejant i constant soroll, i es buidaven per tornar-se a omplir. Del que en treia, més de mig litre diari, li ho donàvem a en Nil. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Mai n’havia tingut de natura, però en aquella època se m’accentuaven unes fosques ulleres sota els ulls. Eren les hores d’absència de son. Els meus cabells castanys lluïen rinxolats i brillants com mai. En contrast amb el voluminós pit maternal que tenia llavors, la cara i la figura se’m perfilava magre, encara jove, però xuclada per l’aliment que m’extreien a diari els bessons. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ja fa dies que em fan mal els ronyons. Noto un dolor intens, aquí- feia jo posant-me ambdues mans al damunt de la zona lumbar- no sé si deu ser del pes d’agafar els nens. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Pren-te un ibuprofè- em deia l’Àlex. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- No puc si estic donant el pit. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ja et preparo una bossa amb aigua calenta. L’escalfor local t’anirà bé ja veuràs. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Doncs sí, sí. Vaig al llit i me la poso. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Malgrat l’escalfor de la bossa d’aigua em va ser impossible conciliar el son. Però aquesta vegada no era pel plor famèlic de cap dels bebès, ni pels pits tibants que em demanaven a crits l’hora de buidar-los amb la màquina extractora. Una punxada intensa, lenta i inacabable, se’m va instal·lar al ronyó esquerre. No el podia aguantar. M’aixecava a prendre’m un Espidifén. Tampoc m’apaivagava el dolor. Així que al dia següent me n’anava al metge de capçalera. Aquell dia només hi havia una substituta del Dr. Fernández. La seva pell era marró fosc, els llavis molsuts, el nas ample, els cabells com de fins filferros recargolats per l’electricitat, l’accent era dur, sec, parc en vocabulari, no em va mirar als ulls ni una sola vegada. Això sí, em va fer despullar de mig cos en avall per estirar-me a la llitera i fer-me un tacte vaginal. No hi vaig veure la relació entre el dolor al ronyó i la inspecció ginecològica per, en acabat, receptar-me un paracetamol. <i>Dra. Bemba, col.legiada nr. 78.201</i>, posava al segell de la recepta. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Imparablement omplia i buidava els meus pits. I alimentava l’Artur i en Nil, que aleshores pesaven set i vuit quilos respectivament (de manera aproximada). </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- El paracetamol no em fa res. Això em segueix fent un mal! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Torna al metge, a veure si serà una infecció d’orina, no? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És que és com si tingués un ganivet clavat aquí al costat. Buf!-inspirava fons mentre tenia l’Artur enganxat al meu pit. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i>Dr. Fernández, col.legiat nr. 22.398</i>, posava al segell de la recepta de l’ibuprofè. “Es fa anàlisi d’orina. Tornar en una setmana si persisteix el dolor”. Rere la seva barba canosa i sobre el seu cos panxut, els seus ulls que sobresortien en excés tampoc van mirar ni una sola vegada els meus. El seu accent era del Vallès, sec, parc en paraules. Es va limitar a fer-me extreure una mostra d’orina per a la seva anàlisi. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Tinc la meva dona al llit, amb vòmits constants i febre molt alta. Fa una setmana que li fa molt mal el ronyó esquerre però a l’ambulatori només li han receptat paracetamol i ibuprofè. La portaria a l’hospital però és que estem amb bessons de quatre mesos... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- La teva dona té una pielonefritis, l’hauran d’ingressar a l’hospital. Ara mateix us enviem una ambulància, no pateixis. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’Àlex havia trucat al 112. Jo havia passat tota la nit a 40º C de febre i tremolant. Vomitava sense parar i ja no em podia treure més llet per alimentar els meus fills. La freda llum de l’habitació i les hores amb l’antibiòtic en vena se’m van fer eternes sense ells. “Necessito donar-los el pit, quan podré sortir?”, somicava entre tremolors i el repicar de les dents. “Fins que no identifiquem la bactèria que t’ha causat la infecció i et marxi la febre, no podràs. És molt perillós, se’t podria estendre a la sang i agafar una septicèmia.” </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Com estàs avui?- era l’Àlex que em trucava per telèfon. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Una mica millor, però aquesta nit encara he tingut febre. I els nens? Ja ha vingut la meva mare? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sí, aquesta nit s’ha quedat a dormir. M’ha trucat la Violant per dir-me que vindrà després. Així et puc venir a veure, ni que sigui un moment. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- No patiu... ja estic atesa...- no podia reprimir les llàgrimes- ja no podré donar el pit als nens... no podré més... pobrets meus! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Silvana... va estigues tranquil.la. Primer ets tu. T’has de posar bé. Els demés ja ens en sortim. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Jo encara no ho sabia però faltava només un dia perquè jo sortís de l’hospital. Entrava una infermera a les set del matí, una que sempre lluïa un somriure idiota als llavis i atenia de manera despreocupada els pacients. Era rossa, amb mitja melena, de complexió més aviat petita i aquell dia portava una safata amb un petit got de plàstic al seu damunt. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Té, pren-te això- m’atansava el got. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- M’ho he que prendre? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sí, és clar. Empassa-t’ho de cop. Com si fos un xupito! Ha, ha, ha. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Uaggs! Déu meu! Però què és això tan fastigós! Que em moro! És impossible- tenia un sabor que excedia l’amargor, em cremava la gola i vaig estar a punt de vomitar-ho tot. La infermera ja no hi era. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">A les deu del matí venia la nefròloga a fer-me la visita. La metgessa em recordava la Vicenta Ndongo, l’actriu. Era de color cafè amb llet, d’uns 35 anys i mitja melena negra amb uns rinxols que li rebotaven elàsticament a la cara quan va entrar a l’habitació. En veure’m va arrufar el front i es tapava els ulls. Era un gest que van anar fent de manera continuada tots els metges que em venien a visitar aquells dies. Tenia un herpes gegantí que s’estenia des del nas als llavis fins a l’interior de la boca. La llengua i tot el paladar estava envaït pel virus, també. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Uf, uf, Déu meu! Et pica? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És molest, sí. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Com estàs? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ja no tinc febre, però m’acaben de donar una cosa que gairebé em moro de dolent que era. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- T’has empassat el col·lutori? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Col.lutori? No sé, era un líquid incolor i fastigós que m’ha dit la infermera que em prengués. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Què dius! Allò és només per fer gàrgares! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- A veure si ara no podré marxar per això! Vull veure els meus nens, si us plau... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Preguntaré al laboratori si és nociu. Et farem unes analítiques, també. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">No em va dir res més. Va prendre unes notes al damunt de la seva carpeta i va marxar amb un somriure forçat. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Era el darrer dia. Bevia l’aigua de farigola que m’havia portat la meva mare en una de les visites que m’havia fet. “És molt depurativa, ves-t’ho prenent, ja veuràs que va molt bé”. El seu color era com de pinassa fresca. Amarguejava una mica, tot i que el seu gust aspre distava anys llum del col.lutori que em va fer empassar aquella sepastre. Em posava els texans que em ballaven per tot arreu dues setmanes després de l’ingrés i marxava cap a casa amb l’Àlex. Per ser el mes d’abril feia una sufocant calor d’estiu. El pis seguia lluminós. Veia l’enorme plataner de l’era de Can Delma des del gran finestral que hi havia al menjador. Començava a treure les primeres fulles tendres. I allà estava la meva germana Violant tenint cura d’en Nil i l’Artur, que succionaven la llet preparada d’un biberó. Havien crescut, malgrat la meva absència. Els agafava -primer un, després l’altre- en braços. L’herpes gairebé em va impedir somriure, però les ganes van vèncer el gest i el dolor.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgq-wnFAcsXznHWSPtjfHrCwsLc5DzUzKqonz-H8t71psXfJ8a1PDR6ZrM2k87N3-JRBUishLRojSbkP1w6-5Tf1ftfw7Rsn_nDhm0KL551m2w1e3rjjXCF9e3W-HmwaBdK1-t4w4YZasF2/s1600/jessiescrivint.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgq-wnFAcsXznHWSPtjfHrCwsLc5DzUzKqonz-H8t71psXfJ8a1PDR6ZrM2k87N3-JRBUishLRojSbkP1w6-5Tf1ftfw7Rsn_nDhm0KL551m2w1e3rjjXCF9e3W-HmwaBdK1-t4w4YZasF2/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-31141641465295006642020-01-06T18:03:00.001+00:002020-01-07T16:42:24.312+00:00l'òptica i el perfum<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><span style="font-family: inherit;">Mentrestant poso colibrí 14 per escriure. </span></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><span style="font-family: inherit;">Començo des de l’inici. Vaig anar al metge de capçalera perquè em fes un volant per anar a l’oftalmòleg. Era un vespre d’aquests foscos de desembre, no recordava la darrera vegada que vaig anar al metge. Ja no hi era el doctor House. En realitat es deia Bosch, però la seva actitud taxativa ens va fer canviar-li el nom de pila. Feia deu minuts que m’esperava asseguda a la consulta. I va arribar deu minuts tard. Pocs cabells, llargs, bata blanca descordada, sense ulleres, botins en pell girada sense marca, somriure abstret. Uns 54 anys. Com sempre, vull dir, com tots, mirava l’ordinador fins que em va contestar. Em vaig avançar. “No miri, vinc perquè em derivi a l’oftalmòleg, és que noto que he perdut vista per llegir en el darrer any.” Va apartar la mirada de l’ordinador. Va somriure abstret. “Has provat d’anar a l’òptic? T’ho dic perquè si només és això potser allà tens la solució. Més que res perquè fins d’aquí sis mesos no tindràs hora.” Jo anava assentint amb el cap. “No... si ja havia pensat d’anar-hi, sí.” Però no li anava a explicar que la companya de taula del costat m’havia insistit en que anés a l’oftalmòleg – que allà et miraran bé el fons d’ull, la pressió, tot, ves i demana hora que hi tens dret, dona! </span></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">Vaig sortir de la consulta tal i com havia entrat. I tot estava fosc a fora. Eren quarts de set del vespre. Així que aquell dijous al migdia vaig anar a l’òptica universitària perquè em fessin la revisió. Presbícia o vista cansada. “De lluny veus perfecte”, em va dir la noieta que em va fer les proves. Baixa a la primera planta i et cridaran pel teu nom. Vaig fer una ràpida ullada a les montures mentre m’esperava. Silvana? Va cridar la més veterana de les oculistes. Em va dir que triés, però enseguida vaig assenyalar unes Ray-Ban de pasta marró perquè n’havia tingut unes de sol com aquelles que em quedaven bé. Me les vaig deixar en un bar de Parets fent un menú de diari i no les vaig tornar a veure. “Sí, aquestes, no me’n provo més.” “Carai! De decisió ràpida, així és com s’avança per la vida”. Per què donar més voltes si una cosa està bé? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">Després em va fer provar les ulleres per mirar la distància de la pupil·la amb la perifèria del vidre. Se’m va quedar mirant fixament mentre marcava amb un retolador el vidre. Jo no mirava enlloc. “Ostres! Quin ulls tan verds i grans que tens!” Només vaig somriure-li, sense dir res més i vaig pagar amb la targeta els 87,80 euros de paga i senyal. Les tindràs el dia 10. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">Vaig avançar entre la munió de gent i les parades del mercat per anar a cobrar els 120 euros de l’únic dècim que havia comprat per nadal. Vaig rebre un whats de la meva germana, ja arribo, estic aparcant. Hi havia una cua d’unes deu persones, més un home a qui vaig cridar-li l’atenció perquè se’m va posar al davant dissimuladament. Disculpi, al darrera té la cua. Ah! Allà? Em va contestar amb accent magrebí. Sí, allà. Si és que la gent se’t fica al davant i apa! Em va dir una dona que tenia al davant. Quan faltava molt poquet per arribar a la finestreta van aparèixer del no-res dues dones més i es van posar a xerrar amb la dona, del que havien comprat a la parada de calces i s’hi van quedar. Disculpin, van amb ella? SI, SI. Em van dir, per tot seguit ocupar cadascuna les tres finestretes i fer les seves transaccions. En fi, no crec que em torni a tocar més perquè no jugo, vaig pensar, i no vaig voler dir res per no embolicar-me. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">La meva germana m’esperava a la porta de l’Europa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- És horrorós, si sé que és dia de mercat no vinc avui. No es pot ni caminar pel carrer- li vaig dir. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Calla, calla, que a mi se m’ha enganxat una gitana que volia que li comprés un pollastre. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Un pollastre? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">Es va posar a riure. Vam entrar a la fonda. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- És que estava aparcant i m’ha tocat el vidre de la finestra, toc, toc, toc. I li he fet, què? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- <i>Un perfum?</i>- em deia la dona. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Espera, deixa’m que aparqui, no? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- <i>Em compres aquest perfum? </i>Anava mirant als costats com si s’amagués. <i>Eh! que és dels bons eh? D’aquests que cauen dels camions que es bolquen. Quinze euros.</i> D’aquests que cauen dels camions... I me l’ha deixat al seient del cotxe! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- No, no puc, si tampoc porto res en metàl.lic... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- <i>Doncs compra’m un pollastre per mi i els meus fills. </i>Total, que ja em veus anant fins a la paradeta de pollastres a l’ast i fent cua amb la gitana al costat. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Amb tu?? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Sí, sí. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Mare meva, a mi aquestes coses no em passen... ja t’han vist la cara de bonifàcia. I al final què? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Doncs allà fent cua jo li deia, Ui, deixa’m que vagi amb cuidado amb el bolso perquè no fa gaire ja em van robar la cartera. <i>Ui, siii, siii, ojo que aquí hi ha cada un...!</i> i feia així, amb la mà (agitant-la). I quan per fi demano el pollastre amb les patates -que m’ho ha dit ella, eh? lo de les patates- anava a pagar amb targeta i m’han dit que no es podia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Hosti! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- I la gitana: <i>doncs allà tens un caixer, t’acompanyo!</i> I llavors sí que ja li he dit que no, que ho sentia però que havia de marxar. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- <i>Doncs quan tornis em compres tres entrepans, per mi i pels meus fills. </i>Em deia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Però si ho necessiten per menjar ja tenen menjadors socials, no?- li vaig dir. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">- Sí, he estat a punt de dir-li però ja no he volgut estar-m’hi més. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;">El restaurant estava ple a vessar. Però havíem pogut seure en una de les tauletes que quedava a prop de la recepció i ens havien servit unes cerveses. Cridava l'atenció el so amortit de les converses, deu estar ben insonoritzat, vaig comentar. </span><span style="font-family: inherit; font-size: large;">Quan vam sortir, el carrer estava tot moll, tot havia desaparegut: les parades, la gent, i vam mirar de caminar Anselm Clavé avall amb cura de no caure.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTvRDnAlJVqrTYCkhF3eep0YaVHBHg9tgwq9Uccya0H_Zv_vY8MslnjECkXFWcwE9Hhm3ESSlGWNV6csxgtC47YeAOg4RSKZr7XJ-boGMdWYSLVpHbHzt0vDY9xlvKklSNoZhAlea4k3eb/s1600/jessiescrivint.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTvRDnAlJVqrTYCkhF3eep0YaVHBHg9tgwq9Uccya0H_Zv_vY8MslnjECkXFWcwE9Hhm3ESSlGWNV6csxgtC47YeAOg4RSKZr7XJ-boGMdWYSLVpHbHzt0vDY9xlvKklSNoZhAlea4k3eb/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-family: inherit; font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<br />jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-66775752998844617792020-01-03T11:57:00.000+00:002020-01-03T12:42:52.297+00:00una mirada sobre el tocador<br />
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgv_XWWyY7rukwf_S_tBUXlOdiKIXoF2k3AfKTk8rUkwAM6ai5Q_JqAngJF4F5Kk7d3CyyM-GmlMc_MbhW24yribOJVXM66fOyprkC81vfwBWIHGmF3ALoo1mKfcHiulxEVl0vtparoCezC/s1600/marilyn.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="900" data-original-width="720" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgv_XWWyY7rukwf_S_tBUXlOdiKIXoF2k3AfKTk8rUkwAM6ai5Q_JqAngJF4F5Kk7d3CyyM-GmlMc_MbhW24yribOJVXM66fOyprkC81vfwBWIHGmF3ALoo1mKfcHiulxEVl0vtparoCezC/s1600/marilyn.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">fotografia: sam shaw, 1954</td></tr>
</tbody></table>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Sobre el tocador, el matisador de polvos que ha usat una vintena de vegades. És seu. I el llapis d’ulls negre que ja ha donat profunditat als seus ulls blaus. El tub de cola per a les pestanyes se l’ha deixat obert, un descuit sense importància. Allà esperant està la barra que untarà en breu els seus carnosos llavis. I una pinta amb què retocarà les ondes daurades dels seus cabells curts, prefereix donar-li forma amb les seves mans. Sostenien amb elegància una copa de xampany. Més enllà s’amaga l’ampolla de Chanel 5 que es posarà al coll quan acabi. El perfum de la Marilyn. La mirada. M’agrada la mirada fixa sobre la línia que perfila el contorn dels llavis. La sensualitat etèria però en ella, eterna.</span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-64929044672615264972019-12-26T14:45:00.001+00:002022-03-02T15:11:21.738+00:00l'hivern de vivaldi<span style="font-size: large;">Si et donessin a triar un himne, quin seria? Una cançó <br /><br />Podria ser aquella del Fistful of love de l’Antony<br /><br />& the Johnsons<br /><br />I no quedaria bé parlar de les orelles del teu pare<br /><br />Quan ja no hi és<br /><br />Però l’esperit dels morts és a les mans<br /><br />A la veu, a la cadira, com s’asseia<br /><br />I a les respostes ocurrents amb els ulls oberts com a plats.<br /><br />La llum pot canviar d’un moment a un altre <br /><br />I el blanc engoleix el sol <br /><br />És una primavera estranya<br /><br />Que s’ha colat a l’hivern<br /><br />Ara que és Nadal<br /><br />I els nens entren en aquella edat també estranya <br /><br />En què l’adult es cola en la infància<br /><br />I es menja tota la innocència.<br /><br />I l’adult preguntant-se què ha de fer<br /><br />Perquè no tornarà a ser nen.<br /><br />El temps engolint-se a ell mateix<br /><br />Per tornar a ser temps.<br /><br />I si canvies d’himne? És fàcil:<br /><br />L’hivern de Vivaldi menjant-se <br /><br />El Fistful of love. La vida.</span><br />
<div>
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: 12.0pt; line-height: 107%;"><br /></span></div>
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="344" src="https://www.youtube.com/embed/uC-USAB530A" width="459"></iframe></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-59349072262105627322019-12-21T06:21:00.001+00:002019-12-21T15:39:21.975+00:00el llistat de telèfons<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Avui a la feina em mirava un llistat de telèfons antic. Ens acaben de canviar la companyia telefònica i cap dels nous números coincideix amb els anteriors. De les persones que hi havia al llistat, més de la meitat ja no hi són. Alguns es van jubilar, altres els van acomiadar amb l’arribada de la crisi, també -pocs- van haver que van marxar de motu proprio. I n’hi ha que són morts. G.T. va morir per caure-li un llibre al peu. Devia ser com a mínim l’<i>Ulisses </i>de Joyce, perquè l’impacte li va provocar un vessament i el van haver d’operar. Enllitat, després d’uns quants dies, van indicar-li que es punxés l’heparina, però G.T. savi i cregut com era, va pensar que no li calia. Se li va fer un coàgul que li va taponar l’aorta i plass. S’ha acabat. Havia estat un dels directors de la planta. O.I. treballava al departament de comptabilitat quan li van oferir pagar-li 45 dies per any treballat amb l’arribada de l’ERO del 2009. Una pasta. Els ulls rodons com a plats sota les seves ulleres d’alta graduació. Va agafar els quartos i va plegar i el seu marit, que treballava al sector de la construcció es va quedar sense terrenys per excavar. Sense feina també. Vaig saber que després ella tampoc en trobava per molt que buscava. Ara deu tenir uns 55 anys, li he perdut la pista. I l’S.R. era un alemany amb una taca de naixement a la cara que tenia la forma d’un mapamundi i molt morada, les devia passar magres a l’escola perquè sempre es mostrava superb amb la resta de companys. L’anomenaven Xupa-xups perquè el seu cognom -alemany- tenia una sonoritat semblant a la de la marca de caramels. Era responsable de planificació. Va marxar a terres germàniques per prosperar professionalment. Quan l’he agafada, el primer que he vist a la llista era l’M.J., l’entregat i pencaire encarregat de magatzem que va morir de càncer de pulmó farà un any i mig. Era sord. Tinc a l’arxiu una fotografia amb ell un vespre, després d’un dinar de Nadal del departament, a la terrassa del Sagardi del Port de Barcelona, tots dos somrients i morts de fred tapats sota una manta de llana. Pobre M.J. Encara el recordo plantat davant la meva taula dient-me espantat que no sabien què tenia. No era un simple llistat telefònic. Sóc de llençar les coses, però aquest llistat el vull deixar a la cubeta d’acer del meu darrere. No em fa cap nosa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Avui hem baixat a la cuina de fàbrica a fer uns torrons i uns cafès cortesia de l’empresa. Després, ja se sap, vint de desembre, el Nadal és a prop, aquells telèfons nous han estat tranquils. He desitjat bones festes a G.C., la partner romanesa que m’acabava de passar unes comandes per enviar al Marroc al gener. C.P. ens ha trucat al migdia, baixeu, baixeu, que hi ha una festa! Ens ha dit. Eren els del departament tècnic que volien acomiadar-se per Nadal. Érem nou en total i faltava mitja hora per quarts de quatre. Tenien l’<i>All I Want for Christmas</i> <i>is you</i> a tot volum. Ens hem posat a ballar primer tímidament. El <i>Follow the leader</i> li ha seguit, i hem saltat i anat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Amunt i avall entre la claror de la sala on preparen les mostres. Surrealista? Tots, excepte S.M. que va entrar el 2010, estem també en aquella llista vella que no vull llençar. A la nova també, i segurament d’aquí uns anys algú recordarà aquesta anècdota d’avui quan tornin a canviar de companyia telefònica, la miri, i els nostres noms siguin allà com a aquells treballadors del passat. Què haurà sigut d'ells?</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="344" src="https://www.youtube.com/embed/yXQViqx6GMY" width="459"></iframe>jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-42491706480137204412019-12-15T07:08:00.003+00:002019-12-15T10:52:11.671+00:00desembre del 19<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Aquest any n’he fet 44 i és el primer que noto certa falta de claredat en les lletres impreses als llibres i les pantalles. No em preocupen les arrugues d’expressió, mai les he evitat. Una mica de Nivea hidratant després de rentar-me la cara és tot el que utilitzo de cosmètics i em dura una infinitat. Les canes -ja ho vaig deixar escrit un cop- miro de dissimular-les perquè vaig intentar deixar-me-les i arribada a un punt, no m’acabava de veure, així que jo mateixa m’aplico el tint que compro al supermercat un cop al mes. No vaig a la perruqueria. Però amb els 44 m’he notat el menisc esquerre a l’hora de baixar les escales i també això de la vista. No sé si tindrà a veure amb alguna migranya que he tingut darrerament. Hauré d’anar a l’oculista per què em faci unes ulleres per llegir, escriure i també per conduir de nit. Els llums dels altres cotxes m’enlluernen massa quan és fosc. L’altre dia vaig trucar al C.A.P. per fer-me la revisió citològica després de tres anys, i em van dir que truqués al gener perquè les agendes d’aquest any estaven tancades. Ja estaven donant hores per al març. Ho tinc anotat a l’almanac en bolígraf. Pel que fa a la resta, estic bé de salut. Escapo de la meva rutina d’administrativa escrivint. He de pagar les factures i els impostos i comprar menjar com tothom. No visc de l’aire. M’he de cenyir a un horari i una feina per la qual em paguen. Tinc, de fet, una novel.la escrita al voltant del meu món laboral. No me l’han publicat, però algun dia ho faran. He d’escriure sobre allò que conec, per molt que alguns que es creuen entesos es pensin que allò no és literatura. No penso en si faig literatura quan estic narrant, per mi és important descriure el món en què visc, i aquest no és l’abstracció ni la invenció estúpida. Hi haurà altres mons i altres realitats. Ja se n’ocuparan altres escriptors que les visquin de descriure-les. De moment he de seguir preparant documentacions per enviar mercaderies a part del planeta i atenent trucades per agafar comandes per a aquell que em paga (tinc una novel.la escrita al voltant d’això, m’estic repetint expressament, no són els 44). Potser sóc massa exigent amb mi mateixa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">I potser el pragmatisme és poder escalfar-me una tassa de cafè i seguir fent el que m’agrada un diumenge a les set del matí. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjlhvz85V6LSK5YW40kbtJyzUdPkZ-2GihUZCdMN1hcdrekK4OOIK_KiV4HmVloO_1TUgRXdXsnpnJPgLMv3rVDfFgBiHPGmljzy3DN57-5Vyj-5F5SudAMcGrnQgteSKl6i2I1YRAQXtq4/s1600/jessiescrivint.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjlhvz85V6LSK5YW40kbtJyzUdPkZ-2GihUZCdMN1hcdrekK4OOIK_KiV4HmVloO_1TUgRXdXsnpnJPgLMv3rVDfFgBiHPGmljzy3DN57-5Vyj-5F5SudAMcGrnQgteSKl6i2I1YRAQXtq4/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-19624553077370045112019-12-05T17:05:00.001+00:002019-12-05T17:05:09.368+00:00the golden era<span style="font-size: large;">Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="https://www.youtube.com/embed/i2EoFkUyapQ" width="480"></iframe><br />
<br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Fragment de </span><i style="font-size: x-large;">El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco </i><span style="font-size: large;">(Ed. Anagrama).</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Autor: <b>Charles Bukowski</b> (1920-1994)</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Veu en off: <b>Jèssica Roca</b></span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-63991167788238559642019-11-30T15:14:00.003+00:002021-01-27T13:23:06.234+00:00la importància d'un bon sofà<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Ahir vaig saber qui era el Giovanni Gervasoni. L'Àlex acabava de venir d’Udine, a l’alta Venècia, i em va explicar com havia anat la convenció. Havien estat presentant les noves cadires de la col·lecció i després marxava en cotxe amb un sicilià fins el lloc indicat als afores d’Udine. El dia estava boirós i calava el fred, com si fos el Londres italià. Van esperar una mica desorientats, no veien clar que fos el lloc, fins que es va acostar una noia que els va preguntar si anaven a la casa del Giovanni Gervasoni. Els havien convidat a sopar, però no sabien que anaven a una casa particular. Passeu, passeu. La construcció era elegant: blanca, moderna piscina exterior, jardí i una casa de fusta al fons d’aquell jardí. El Ricciardo -el sicilià- li explicava que en aquella zona d’Itàlia són gent humil i hospitalària, “aquí, qui ha pujat ho ha fet des de baix, això no t’ho trobaràs a la gran Milà”. Després, un home va apropar-se a l'Àlex i va estar xerrant amb ell en un perfecte espanyol “tuve una novia mejicana muchos años, por eso lo hablo”. Les nòvies també serveixen per aprendre idiomes. Van estar parlant sobre el mercat espanyol deu minuts, i quan van acabar li va preguntar qui era. “Sóc el Giovanni Gervasoni”, li va dir l’home d’uns cinquanta cinc anys. Va somriure i va anar a atendre altres convidats. Era el propietari de la casa i d’unes de les firmes més importants de mobles de disseny a Itàlia. Mai m’he assegut en un sofà de Gervasoni però pinten ferms i elegants. I els compren croates i austríacs i txecs també, que són grans i pesen i necessiten un bon suport on poder seure mentre esperen o reposen . <i>La importància d’un bon sofà </i>seria un bon títol per a una novel.la. Penseu-hi sinó la d’històries que se’n poden derivar. No em vull desviar. Després va xerrar amb un altre representant italià del nord (mentrestant una jove cambrera omplia les copes amb vi negre), i van parlar d’allò de la gent estirada de Milà “nosaltres fa anys que cada any fem el sopar de la convenció a casa del senyor Giovanni, és una manera d’apropar-nos a ell i d’acostar-nos més a la marca”. El vi anava avall i els canapès. Aquest italià li va senyalar aquella casa de fusta de final del jardí, “saps que li agrada molt caçar? Vine, vine, ja veuràs.” Un enorme lleó dissecat, el cap d’un búfal, un lleopard, un cocodril -un cocodril de dos metres!- desenes i desenes de calaveres d’isards. Va obrir els ulls com a plats mentre m’ho explicava. I encara més en viu, a la casa d’Udine. Tots els bitxos estaven morts i els tenia allà dissecats. L’hospitalitat no té res a veure amb les rareses de la gent, està clar. Una vegada vaig tenir un company de feina que caçava senglars i conills i perdius cada cap de setmana. Cada cap de setmana sense fallar. Del nostre hàbitat, però tan animals com aquells de l’Àfrica caçats amb llicència. Xerrava massa, però era simpàtic i hospitalari també. Es va jubilar fa uns mesos. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Per cert, mentre m’explicava tot això, l'Àlex, jo estava asseguda en un bon sofà, aquest de Joquer, una casa de Viladecans. Aquesta és la importància de seure còmodament.</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTsSn35z6YRx096lH-fSgRUOhid7G-bG5NO1qjtDsEYTAlsysqIf0EyXgmJJoV6kBVP3ZFu8p5kWRuubUjKYkxidh-tRE_Lol68GOC0cSwfFZRr4V93y6BVojDJZblV-NiEW_M92NUfjRx/s1600/jessiescrivint.JPG" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiTsSn35z6YRx096lH-fSgRUOhid7G-bG5NO1qjtDsEYTAlsysqIf0EyXgmJJoV6kBVP3ZFu8p5kWRuubUjKYkxidh-tRE_Lol68GOC0cSwfFZRr4V93y6BVojDJZblV-NiEW_M92NUfjRx/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-70340574979986624402019-11-28T12:19:00.001+00:002022-01-22T14:08:29.627+00:00adieu! à guillaume kolberg<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2MY2BBr9pzPPZkr28zuoUIOJrXcWtSp9QLsTDdxD3uRSf9C-kU-Qa69D-xX_MaZcflBRxQ4OHez7NptDIsa20rx3RYlmTmhWoGei8gJGFcvdzV7Q5Ft4SJX5hEU0NPaVBhCdQ5CrV_Xsy/s1600/essential+chopin.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="500" data-original-width="500" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh2MY2BBr9pzPPZkr28zuoUIOJrXcWtSp9QLsTDdxD3uRSf9C-kU-Qa69D-xX_MaZcflBRxQ4OHez7NptDIsa20rx3RYlmTmhWoGei8gJGFcvdzV7Q5Ft4SJX5hEU0NPaVBhCdQ5CrV_Xsy/s1600/essential+chopin.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">No m’imagino un noi acabant segon de batxillerat, anant a celebrar-ho veient una òpera de Rossini i escrivint una polonesa per al seu millor amic d’institut com a comiat. Exactament això és el que va fer Frederic Chopin quan tenia 16 anys. Després de graduar-se Cum Laude al Liceu de Varsòvia, per celebrar-ho, se’n va anar a veure <i>La Gazza Ladra</i> del Gioachino Rossini amb el Guillaume Kolberg, company d'estudis i gran amic. Tenien 16 anys. Qui sap on deixarem els amics d’institut un cop acabem les classes? Alguns dels meus es van quedar en un adéu al final del carrer Vic de Montmeló. Ja no els he tornat a veure mai més. L’adolescent Frederic n’era conscient i va voler fer-li un regal amb el millor que sabia fer: component una peça de música per al seu amic. D’aquí va sortir la <i>Polonaise in B-flat minor no.15. </i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’escoltava aquest matí dins del repertori del compositor polonès a l’Spotify. M’ha transportat a Schönbrunn i a nits de balls vuitcentistes. Té la vitalitat i energia pròpies de l’adolescència aquesta composició. Tot i que Chopin no gaudia de gaire bona salut. Va morir amb només 39 anys. Prematur en la composició, prematur en la mort. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Al manuscrit de la polonesa el músic hi va escriure un emotiu "Adieu! À Guillaume Kolberg". La música requereix de tècnica, però és de l’ànima que surt. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="344" src="https://www.youtube.com/embed/7Dafup8NJ8Q" width="459"></iframe></div>
<br />
<br />jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-32234260879285297592019-11-17T20:18:00.001+00:002019-11-17T20:19:05.113+00:00fallin'<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Música com un espai de la memòria. Cançons que et recorden un moment concret, una època, algú... a mi aquesta sempre em transporta a un temps en què per les tardes tornava de Sabadell de fer un curs de màrqueting tèxtil internacional. Retencions a L’AP7, el sol enlluernant-me a l'anada, el cansament acumulat de tot el dia, aparcar el Fiat Marea i les ganes d’arribar a casa per sopar. Sona poc romàntic, sí, però el cd de <i>Songs in a minor</i> m’ajudava a desconnectar de la feina i del setciències de profe que em va tocar. Era l’any 2001, ja ha plogut una mica i Fallin' em segueix encantant.*</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="https://www.youtube.com/embed/IN01vHhFZdA" width="480"></iframe><br />
<br />
*escrit el desembre del 2016jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-64844760780773466482019-11-09T07:27:00.000+00:002019-11-09T11:55:29.270+00:00un estel fugaç i 30 anys de la caiguda del mur<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Avui, com cada matí després de llevar-me, he sortit al pati a
mirar el cel i les estrelles. Encara és fosc, i el fet de veure aquelles
petites llums parpellejant sobre un silenci únic a aquella hora, m’aporta pau. En
pocs minuts serà de dia i no tornarà a passar fins l’endemà si no està núvol. Tenia
la Sisí amb roba estesa dins de casa, i he pensat en treure-la si després de sortir
al pati i mirar el cel el veia estrellat. Farà sol avui, he pensat. Estava meravellosament
estrellat i començava a adquirir aquella tonalitat blau Klein per l’est. Just en
aquell moment i molt clarament ha passat un estel fugaç. Era força més gran que
qualsevol dels estels que observo a diari i l’he pogut resseguir durant tres o
quatre segons, quan el seu cap ha desaparegut rere les fulles del gran
plataner. Mai havia vist un estel fugaç tan gran ni tan lent. Se m'ha eriçat la pell i
he pensat: tindrà algun significat veure un estel fugaç la matinada del 9 de
novembre? Sí, que et lleves massa d’hora i que a base de mirar el cel cada dia
sempre n’acabaràs veient algun, ha estat l’auto resposta que m’he donat. Meteor símbol
de la bellesa efímera escrita al nostre cel. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Després he obert l’ordinador perquè volia plasmar per escrit
aquell instant, i al Google he vist que aquesta matinada ha fet 30 anys de la
caiguda del mur de Berlin. Llavors, encara adolescent, també em vaig emocionar
quan ho vaig veure per la televisió.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif3bvm3jxKTupIOHpb4zc1PjFQmTXbr6lBJhxyjheeGkvO_umhawHRsDuRf8dylKGJV-M2KGSLWua4nK7cOr5DBf6id16pNNOw5DPcZ9f68X0Gwnp9opf5ylEjeDKJfUKeGCRRe_InFN8b/s1600/caiguda+mur.webp" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="620" data-original-width="1256" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEif3bvm3jxKTupIOHpb4zc1PjFQmTXbr6lBJhxyjheeGkvO_umhawHRsDuRf8dylKGJV-M2KGSLWua4nK7cOr5DBf6id16pNNOw5DPcZ9f68X0Gwnp9opf5ylEjeDKJfUKeGCRRe_InFN8b/s1600/caiguda+mur.webp" /></a></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-40022735426688168982019-11-03T06:19:00.001+00:002019-11-03T06:48:19.880+00:00la llum de la melancolia<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnuHgfP9favEtBy0MvVWXQnMBM4tnVzXiaeoUUHSbXu6sjm7DJUGuZif953TNlow6jCyquqsXx_Yom4hsZfhK7Qy2IMZpFo7I1MlBaksFhcd9ORtIjB3tNWtQjCv-8WXFQVDabsvWVhMF6/s1600/sunset-2400426_960_720.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="539" data-original-width="960" height="224" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgnuHgfP9favEtBy0MvVWXQnMBM4tnVzXiaeoUUHSbXu6sjm7DJUGuZif953TNlow6jCyquqsXx_Yom4hsZfhK7Qy2IMZpFo7I1MlBaksFhcd9ORtIjB3tNWtQjCv-8WXFQVDabsvWVhMF6/s400/sunset-2400426_960_720.jpg" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Estirava el braç dret cap a la dreta i, amb un suau gest de canell, tornava cap a l’esquerra, repassant amb el pinzell impregnat de rosa sobre la tela. Feia estona que aquella sortida havia desaparegut. Els núvols s’havien esvaït i quedaven dissolts entre un cel d’un blau anodí. Quedava al seu estudi una ampolla de coca-cola que es prenia durant les tardes, quan aprofitava per pintar les set i vint-i-cinc d’aquell dissabte de tardor. Havia oblidat recollir la notificació d’hisenda del dia anterior, serà la multa d’aquell dia a les rondes, va pensar. Ja hi aniré dilluns. Allò no encaixava entre els blaus terrestres ni els roses foc que havia de pintar. Li recordaven la seva infància al poble, els matins de torrades amb oli i sal i un silenci que mirava de plasmar en cada gest que giragonsava el pinzell amb els dits de la seva mà dreta. Va fer un altre glop de coca-cola. Sonava <i>November rain,</i> però a la pintura no plovia, mirava de concentrar-se en aquella imatge del dissabte. Demà ja no serà igual. Algú va trucar al timbre. Va preguntar des de l’interfon. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És vostè l’home del quadre que pintava la sortida d’aquest matí? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Quin quadre? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- El que hi ha exposat a la sala dos de l’Orsay. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Perdoni, em sembla que s’equivoca. Pinto un quadre però no en surto a cap. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Disculpi, pensava que era vostè l’Arnau Pedrós. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- I ho sóc, sí... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El pintor va dubtar uns segons. Miri, passi i m’explica de què va tot això. Va entrar una dona de cabells curts i grisos. Era més jove del que en realitat aparentava. Li va donar la mà. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sóc l’Enna, periodista del digital de cultura Blanc i negre. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Jo l’Arnau ... bé, ja ho sap pel que veig. Ve de París vostè? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Vinc de París -va ensumar la pintura i va fer unes passes cap a l’estudi on hi tenia la tela – li importa si... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Tot just vaig pel fons només, em falta donar relleu al plataner – la dona el va tallar. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És exactament aquest estudi. I l’ampolla de coca-cola i el cel amb els núvols rosats i allargassats fins a fondre’s ... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Perdoni, no s’estarà equivocant? Hi ha molts cels pintats per impressionistes. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">La dona va continuar sense escoltar-lo. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Els texans i els seus cabells rinxolats i morens. És el quadre que hi ha exposat a l’exposició del Gaudin. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Gaudin? – va riure discret- Va, dona! Però si va morir fa més de cent anys en Gaudin! I el nom? Com sap el meu nom? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Pel títol del quadre, “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El noi va seure de cop a la cadira. Va inspirar fons i va respondre: </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Miri, no. No hi crec en viatges al futur, d’acord? Hi hauria algun altre Arnau Pedrós per la Polinèsia col·lega del Gaudin, no sé, fumaven molt aquella gent però tant com per viatjar en el temps no crec que... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Arnau, vaig buscar per internet i he mirat tots els registres possibles i l’únic Arnau Pedrós que m’apareix ets tu. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- A veure... Ah, sí, i el detall del mòbil, sí, el mòbil amb la música de l’Spotify mentre pinto, surt al quadre? Perquè això sí que és impossible. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’Enna va rebufar i va treure’s el seu I-phone de la butxaca, l’Arnau la mirava arrugant el front i impacient. Va pitjar una imatge. Se la va mostrar. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Tingui. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- No em tracti de vostè, que no sóc tan gran. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Doncs jo tampoc. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- D’acord. Hòstia! No pot ser! I això és un Gaudin? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Està a l’Orsay, tu mateix. Vols anar-hi? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Uf, però què collons fumaven aquesta penya? – no deixava anar el mòbil i tenia els ulls oberts com a plats mirant la fotografia que la periodista li havia mostrat. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- No ho sé, però està clar que l’home era un visionari. Crec que hi hauries d’anar... </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Però, per què? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ves-hi, l’exposició estarà fins a principis de desembre. Quan sigui el moment, em concediràs una entrevista? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- De quin moment parles? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Té, la meva targeta, i recorda’t de mi, si us plau. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’Arnau va continuar amb la seva feina de comprador de materials químics per a la multinacional on treballava. Assistia al taller de pintura els dimarts i els dijous per les tardes i escoltava la rotenmeyer de professora que li havia tocat aquell curs. La dolça i creativa Kàtia havia marxat al seu Lió natal. Aquesta d’ara només feia que rectificar colors i impedir que els alumnes desenvolupessin la seva personalitat artística. A classe estava fent un nu a carbó de la Salma Pavek. Tenia la imatge d’una fotografia de l’actriu a la tablet repenjada sobre el cavallet. La professora va passar pel seu darrere i se la va quedar mirant. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És la teva nòvia? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Oh, sí, sí, la meva nòvia, i tant! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És molt guapa i molt jove, no? – anava repassant totes les corbes que s’intuïen clarament als pits prominents de la mexicana. L’Arnau va veure que no havia captat el seu to irònic. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- És la Salma Pavek de joveneta, quan començava. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ah, ohh, és clar. La teva nòvia... ja t’agradaria a tu... pse! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Ja m’agradaria, sí, la rotenmeyer, potser li agradaria a ella. Almenys no m’ha rectificat res, aquesta vegada. Va marxar amb el dibuix de la Pavek sota el braç i amb el renec al cap. Feia menys fred de l’habitual per ser novembre. Portava una caçadora amb tela impermeable blau marí per si plovia. Va aturar-se a comprar un sushi al japonès que havien obert feia dues setmanes i va sopar amb les notícies posades. Era època de campanya electoral una altra vegada. Va apagar el televisor. Estava bo aquell wasabi, era més fi que el que venien al supermercat. Va veure la targeta de l’Enna penjada d’un imant a la nevera, quan va agafar una cervesa. Li quedava molt poc per acabar el quadre de la sortida de sol. L’havia signat per la cantonada inferior dreta A.P. 2019, tenia la mania de fer-ho abans de començar-los. El plataner estava perfectament pintat amb les enormes branques grises i les fulles aparentment marrons sobre aquells núvols color melancolia. Faltaven només les lleugeres ombres del matí sobre el terra, gairebé imperceptibles. <i>La llum de la melancolia</i>, el titularia. He d’anar a París a veure l’exposició del ditxós Gaudin, va dir en veu alta. No l’escoltava ningú. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Aquell mateix dissabte es va enfilar en un vol de Vueling cap al Charles de Gaulle. Unes quantes turbulències i una coca-cola que li va fer passar el mareig. Van aterrar. Uber? Uber? Li va oferir un home color cafè amb llet a la sortie. L’Arnau era dels tradicionals. Va passar de l’Uber i se’n va anar cap a un taxi parisenc. El conduïa també un home d’origen tunisenc. À l’Orsay, s’il vous plait? Li va dir amb el seu escàs francès. Van trigar una hora en arribar, va pagar-li els 41 euros amb cinquanta que li va costar i els 12 euros de l’entrada a l’exposició del Gaudin als últims anys. Era un Gaudin més evolucionat, sense tants colors i menys exotisme. La sala era prou gran, molt il·luminada per la llum que entrava per unes claraboies del sostre. Hi tenien també alguna pintura coneguda de les seves dones polinèsies. I en un racó de la sala, il.luminat, estava el quadre. “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. A sota, una petita explicació: <i>visió del Gaudin al 1883 sobre un famós pintor català del segle XXI quan va rebre de mans d’un xaman de l’illa un quadre titulat de l’Arnau Pedrós “La llum de la melancolia”. </i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">L’estómac li va fer un tomb i el cor li va pujar a la gola. Va girar el cap, sota un focus, sobre la tela d’un metre per setanta centímetres estava el quadre que havia deixat inacabat a casa seva. Els núvols roses i allargassats fins a fondre’s, el plataner d’enormes branques i fulles marrons i el terra sense les ombres encara. I a baix la seva signatura més l’any 2019. No podia ser, però si era d’ell, per què estava inacabat? Va enviar-li un whats a l’Enna. Torno avui mateix. Quan ens veiem? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Va avançar un dia la seva tornada, no podia esperar a saber què passaria. Tenia més dibuixos en carbonet i al seu estudi, penjats, paisatges de sortides i postes que li recordaven els moments passats viscuts amb els seus pares. Ells ja no hi eren. Quan va pujar a l’avió l’stick només s’havia quedat en enviat. Va apagar el mòbil i es va posar el cinturó enseguida. L’aeronau va agafar els 220 quilòmetres per hora però no es va enlairar. Seia a les butaques del davant. </span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: medium;">*Relat de ficció</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-15936163405797957412019-10-27T08:54:00.003+00:002019-10-27T09:06:52.133+00:00el meu escriptori<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Tinc un escriptori d’Ikea a l’habitació on em poso a escriure de tant en tant. És blanc amb potes extensibles i el vam canviar per un que teníem molt similar en color caoba. Aquell se'l vam donar a uns amics farà uns onze anys. L’estança és petita i la claror del blanc fa l’efecte d’engrandir-la. Avui, mentre escrivia les <i>Notes mentre llegeixo Bukowski</i>, me'l mirava. Tenia al seu damunt fulls amb l’esquema que he de seguir actualment, que parlo de <i>Post Office</i>, impresos sobre la vida de la Jane Cooney Baker, el gran amor de l'escriptor, <i>Post Office</i> obert pel mig amb alguns fulls que s’han desprès, <i>Dones</i> i <i>Fragments d’un quadern tacat de vi</i> que em donaven suport. També la meva tassa de cafè americà. És una tassa vella, però de ceràmica bona, que ens van regalar com a obsequi en un hotel de Soldeu quan jo encara m'atrevia a esquiar. Era la tercera que em prenia a les 8 del matí. En realitat eren les nou, que aquesta nit han restat una hora al rellotge i afegit una més al dia. La taula és plena de marques que no marxen: taques de cola i pintura permanent que han fet servir els nens, el Llibert especialment, per fer els seus experiments artístics. Ara fa setmanes que no en fa, però les marques no marxen amb cap producte de neteja ni baieta. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">He vist un escriptori de <b>Case Furniture</b> de línies senzilles en fusta de color faig i un suport en alumini blanc molt adient per col·locar ordenadament alguns llibres com els que avui tenia al damunt de la taula mentre escrivia. "Quan guanyi els meus primers royalties com autora -he pensat- me’l compraré. Serà un bon regal."</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjO0eCbLeKXYCCwr36WkMPLYXFLn5wBXptC84qRMmDcYabia9dcHGPElBO4cr3WjNxKjnnIweKHRJYOxdxIqakUj7FfpNFG01Q0wWvg36BEJ-T_6QkzBueTNbaY8qKSqPAo1dEeY6q-VOYV/s1600/jessiescrivint.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="720" data-original-width="960" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjO0eCbLeKXYCCwr36WkMPLYXFLn5wBXptC84qRMmDcYabia9dcHGPElBO4cr3WjNxKjnnIweKHRJYOxdxIqakUj7FfpNFG01Q0wWvg36BEJ-T_6QkzBueTNbaY8qKSqPAo1dEeY6q-VOYV/s400/jessiescrivint.JPG" width="400" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-45251567123412812452019-10-16T18:43:00.000+01:002019-10-16T18:48:36.697+01:00les meves escriptores<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Deia la gran Montserrat Roig que escriure és una manera de no morir. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Fa uns quants anys que des de l'altre costat de l'Atlàntic, la premi Pulitzer Betty Friedan pensava que, existencialment, un cop comences a viure de debò la teva vida, a fer el teu treball i a estimar, ja no t’espanta morir. I l’anglesa Virginia Woolf va deixar escrit des d'una habitació pròpia que els grans poetes no moren mai, que aquests són presències contínues que tan sols precisen d’una oportunitat per poder caminar entre nosaltres en carn i ossos. També em meravella l'enorme capacitat analítica de la londinenca Zadie Smith, de qui vaig traduir-ne el discurs íntegre que va fer en motiu del darrer Welt Literature Prize. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Totes elles són escriptores que jo admiro i que m’han impulsat -sense perdre mai de vista el genial Bukowski- a embardissar-me entre les línies dels meus escrits que, molt sovint, requereixen de soledat i silenci. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Dins d'aquest tens octubre, avui també les volia recordar. Importa el que queda escrit, però també l'empremta que deixen després.*</span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-_geXUKYQ0u8dotAh8LDBEm7M3w-G4fkqz5C-UbC6n9RWUCIfDZD4kTO4TxK8dmUlw_bJyQnrYromKMuX2NMxtLS8qPNy7X-zA1QaXfVUBYkknGxVxLxpGEs9DH3e0LdKJV8juVqjlkB3/s1600/virginia-portada-524x716.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="716" data-original-width="524" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-_geXUKYQ0u8dotAh8LDBEm7M3w-G4fkqz5C-UbC6n9RWUCIfDZD4kTO4TxK8dmUlw_bJyQnrYromKMuX2NMxtLS8qPNy7X-zA1QaXfVUBYkknGxVxLxpGEs9DH3e0LdKJV8juVqjlkB3/s1600/virginia-portada-524x716.jpg" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">L'escriptora Virginia Woolf</td></tr>
</tbody></table>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
*Escrit avui fa dos anys en motiu del dia de les escriptores.</div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-90428588948235797582019-10-11T16:25:00.001+01:002019-10-11T16:25:04.670+01:00ara entenc els teus silencis<span style="font-size: large;">Cliqueu el play per escoltar el vídeo-poema d'avui:</span><br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<br />
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="https://www.youtube.com/embed/BgDClB1T948" width="480"></iframe><br />
<br />
<span style="font-size: large;"><br /></span>
<span style="font-size: large;">Poema: <i>Ara entenc els teus silencis</i></span><br />
<span style="font-size: large;">Text i veu: <b>Jèssica Roca</b></span><br />
<br />jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-78973467273046780272019-10-10T04:50:00.001+01:002019-10-10T04:50:37.669+01:00darreres reflexions de dimecres nit<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Fa dies que vinc pensant que estic massa tranquil.la, deixant-me dur per la inèrcia, sense cap motivació especial i això em preocupa relativament. Vivim envoltats d’inputs que ens parlen d’èxit i de creixement personal, sempre sembla que ha de ser més i millor. I no tot és més ni millor sempre. Pot ser igual, menys, a estones pitjor i a dies bé o anar fent, que són la majoria. Un dia li vaig preguntar al meu pare per la seva mare, per quines motivacions tenia, i em va dir que tret de treballar al camp i portar la casa i tenir cura de la família, la resta del seu dia a dia era estar tranquil.la i esperar que tot anés bé fins el dia següent. Esperar sense més. Es podria dir el mateix de la meva àvia materna, perquè vaig preguntar-ho també a la meva mare i la resposta va ser similar. Feia vestits per a altres i hi havia poc espai per buscar motivacions que no fossin la família i la feina. Això avui semblaria una derrota. Però entre mig d’aquestes cinc línies hi va haver molts quilòmetres recorreguts, farts de pencar, suors, llàgrimes i maneres també d’estimar. Altres vides que ja no tornaran. Em van parlar, el meu pare i la meva mare -que encara viu-, com si aquella fos la manera natural de viure de les seves mares, una manera que semblaven acceptar perquè era l’aire dels temps i tanmateix vivien sense aquella pressió que ens auto-imposem avui dia, i sense un estrès afegit de voler arribar a tot, més i millor i no ens deixem: perfecte. Paro per reflexionar de tant en tant. Un quart d’hora és suficient, però necessari per saber quan frenar i en quin moment. Puc observar el passat a través dels meus pares i dels meus avis i àvies, i alguna cosa aprendre’n d'ells. A vegades em veig volent arribar a tot, com a treballadora, com a mare, com a escriptora, com a dona quan he estat casada. Crec que va bé aturar-se, no perdre el costum de mirar les constel·lacions al matí, dir que estimes a qui estimes i després, no sé, deixar que les coses passin sense imposar-se massa. </span></div>
<span style="font-size: large;"></span><br />
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<span style="font-size: large;">
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</span><br />
<div style="text-align: justify;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="344" src="https://www.youtube.com/embed/qSeg69d3CQ8" width="459"></iframe></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6547804493867108551.post-13978767871042211232019-10-05T08:40:00.001+01:002019-10-05T11:18:55.117+01:00l'home del sofà d'ikea<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El telèfon estava especialment tranquil aquella tarda. Va obrir la porta del departament i també els seus ulls com anats. Tenia els cabells grisos i greixosos. La gran panxa la va deixar amagada rere el marc de fusta. Va estirar el coll i va dirigir la mirada cap a la peixera del Jaime. No va dir res. Va tancar la porta i va tornar a marxar. Vaig pensar que potser el buscava, però el Jaime era a Galícia en un dels seu viatges de negocis. M’acompanyaven en Bruno i la Laia, que gairebé no van percebre la seva entrada perquè seien d’esquenes a la porta. La Maria José entrava en aquell moment, xerrava pel mòbil amb la seva sogra. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Encara dorm la nena? Amb raó després per la nit no hi ha manera de portar-la a dormir- va fer una pausa i enlairava la vista- molt bé, no pateixis, deixa-la, sí. Ja li he dit al Carles que et porti més bolquers per demà. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Es va acomiadar. L’endemà li tornaria a preguntar per la nena i abans hauria parlat amb el Carles un parell de cops per després fer-ho amb la seva sogra. Rutines. Amor. Responsabilitat. Va asseure’s i ja érem cinc. S’havia incorporat el Joan a la meva esquerra. Comercial de la casa de tota la vida. Acabava de sortir de la saleta del fons del departament. Es va passar una hora atenent una trucada de telèfon. De dia en dia es ficava allà dintre, atenia una trucada molta estona i després sortia. Tenia sospites que es tractava d’algun assumpte particular però no li ho anava a preguntar. Va tornar a aparèixer l’home de cabells llardosos i ulls com anats. Va mirar directament la Maria José. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Perdona, has sigut tu la que s’ha fet càrrec del sofà?- li va dir a la meva companya. La noia va mirar als costats i va fer un mig somriure, forçat. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Jo? No, no no. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ah, és que m’ha dit la Paquita que la Maria José s’havia fet càrrec del sofà- l’home ho deia convençut, però la seva extravagància era habitual, així que no li vam fer gaire cas. Va seguir -bé, en tot cas tenim un sofà d’Ikea esplèndid al nostre despatx, vine a veure’l. Veniu, veniu tots a veure lo còmode que és. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Us han portat un sofà nou i vols que l’anem a provar, vols dir?- la Laia va ser l’única que es va atrevir a preguntar. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sí, sísísí- va afirmar l’home mirant el sostre. Arrossegava aquella afirmació, que en realitat va fer: <i>Seee, se se se seeee</i>. Amb una papada que s’havia guanyat durant anys assegut en aquella cadira giratòria. I va desaparèixer altre cop, tancant la porta. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Vàrem aguantar tots la respiració i comptar fins a tres per esclatar de riure. La Maria José va encongir les espatlles i va aixecar les dues celles. No sabia què dir. Tots vam flipar. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Oh, oh! Ja has lliga-at.- li va dir en Bruno fent gala del seu sentit de l’humor habitual. Ummm, ves-hi, me l’imagino allà estirat sense roba i esperant-te. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Uaggg, què dius, calla, calla. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sí – li vaig dir – l’altre dia que si com anar a Terrassa en tren, avui això, ha ha ha! Però a què es referia amb si t’havies encarregat tu del sofà? Si almenys s’expliqués normal! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Pregunta-li a la Paquita! Li va dir la Laia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ah, això! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">La Maria José va agafar el telèfon per trucar la Paquita del departament tècnic, amb qui tenia més confiança. No havia estat ella. Existia la possibilitat que fos la Paquita de porteria. Va estar-se deu minuts al telèfon amb les noies de l’àrea tècnica partint-se de riure pel darrere. Aquell departament quedava a la planta baixa, tocant al rebedor de l’empresa. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sí, és que han vingut uns nois aquest migdia a portar un sofà d’Ikea.- li deia la Paquita – s’han estat aquí esperant i després han pujat el sofà. He trucat la Clara perquè els atengués, però no els he dit res de la Maria José, jo. La Clara ha marxat fa una hora ja .... Ah, nena! No serà que es referia a la Maria José de la neteja? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">AH! És clar, vaig a investigar. Va dir la Laia i va sortir tota decidida per la porta. (Totes aquestes coses també passen a la feina. Perquè la sorpresa, la ironia, la determinació, el dubte, la xafarderia, la desconfiança, la cooperació, la hipocresia, l’extravagància -per dir-ho d’alguna manera- hi són constantment presents. És el lloc on més hores ens hi passem de les nostres vides i amb qui més gent que poc té a veure a nosaltres co-vivim.) </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">El Joan portava uns dies extremadament callat. Preocupat. No per aquelles trucades que feia anys que rebia, sinó perquè tenia la seva mare ingressada a l’hospital amb un mal que encara no li havien diagnosticat. Era l’únic que no va riure. La Laia va tornar de seguida. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ja està. Enigma resolt. Han vingut uns nois d’Ikea a portar el sofà i com al migdia està tothom dinant, la Clara ha trucat la Paquita de porteria i li ha dit que li preguntés a la Maria José de la neteja, que ella té claus de tots els despatxos. I els ha obert ella el despatx dels de components perquè el deixessin a la sala de reunions. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Vam fer tots un gran AHHHH. Veieu? Com no desvaria tant l’home? Va apuntar el Joan abans de tornar a romandre en silenci. Les peces encaixaven. Es va acabar el guirigall i vam seguir atents a l’e-mail i al SAP i al telèfon que seguia tranquil. Cap de nosaltres va anar a veure el sofà. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Van passar uns dies i tornava a ser migdia. L’hora de dinar. Solia anar-hi de les primeres, perquè tenia gana i per evitar així dinar amb tota la gentada en aquell espai tan reduït. La cuina era el típic lloc on sempre t’acabaves trobant algú a qui intentaves evitar pels passadissos d'oficines. Va entrar el Lluís Pomares a dinar amb la seva arrogància i la bossa del Viena amb l’entrepà. També l’home de components. El del sofà. Booooon profit. Va dir-nos. Estàvem els tres sols i faltava poc per la una. Vaig pensar que es parlarien en argentí, tots dos eren nascuts allà però de pares d’aquí. I normalment es parlaven amb aquell accent de Buenos Aires quan es comunicaven entre ells. La resta del dia i amb la resta de companys ho feien en un perfecte català. El Lluís ja havia fet mossegada a l’entrepà vegetal. El seu paisà estava a la pica traient el suc d’un pit de pollastre a l’ast que duia envasat al buit. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Què, com va el sofà nou que us han portat? – li va preguntar el Lluís. No sabia qui li havia parlat del sofà perquè ell estava a Galícia amb el Jaime AQUELL migdia. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Eh? Um? Eh? – va respondre-li amb les mans plenes d’oli a la pica. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Sí, el SOFÀ. M’han dit que teniu un sofà molt xulo els de components. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Ah, no, no. No en sé res jo d’això – no m’ho podia creure. Vaig parar de menjar l’amanida de cuscús i vaig beure un bon glop d’aigua. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Vaja ... – el Lluís va mirar la meva cara estupefacta. I l’home no es girava per parlar amb ell, només anava fent sorolls guturals, UM, MUHUM, UUUMM. – perdona - va prosseguir el Lluís en català, aquest diàleg de <i>besugos </i>és natural en tu o ho fas expressament? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- <i>Besugos</i>? – va fer com si res i encara tenia oli a les mans. No vaig poder aguantar. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Home, l’altre dia bé vas entrar al nostre departament dient-nos que anéssim a provar un sofà nou que us havien portat d’Ikea, no? </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- AHHHH! SOFÀ! – es va rentar les mans- havia entès SOPAR. Ai, ai, aquesta dicció... li va dir a en Lluís. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- Dicció? La Silvana m’ha entès perfectament! </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">- No seré jo qui el provi el sofà, no. – va dir tan ample l’home. </span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><br /></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;">Va seure al costat del Lluís, va clavar-li forquillada al pit de pollastre i va dir-li en argentí: <i>viste como se desplomó la bolsa de Buenos Aires, ayer?</i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i><br /></i></span></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i><br /></i></span></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoCPZ0uPFPwTxtiIh_RHSGHWQX1QCUN1PwAm3lwnmamDZXwpOH11JHtcQPCR-DVmfB_aKkqWZspl5UDrbyX0aTvsUJlrxf70dsgAMAQbjZiTS1OfAMeoNjIVUptKPivdNf3-EFZJnqRfRn/s1600/sofa.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="800" data-original-width="800" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoCPZ0uPFPwTxtiIh_RHSGHWQX1QCUN1PwAm3lwnmamDZXwpOH11JHtcQPCR-DVmfB_aKkqWZspl5UDrbyX0aTvsUJlrxf70dsgAMAQbjZiTS1OfAMeoNjIVUptKPivdNf3-EFZJnqRfRn/s1600/sofa.jpg" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<span style="font-size: large;"><i><br /></i></span></div>
jèssicahttp://www.blogger.com/profile/16430121329929066616noreply@blogger.com0