dijous, 22 de desembre del 2016

una tarda amb l'elsa

Té les mans fines, amb taques -no gaires- pròpies d’una dona de 86 anys. Parlen de tota una vida pausadament i amb fermesa alhora, com imagino ho feien les notes del piano que durant tants anys va tocar. Feia més de vint-i-cinc anys que no la veia. L’Elsa em rep amb un ampli somriure i un look del tot actual: camisa texana amb incrustacions metàl·liques, pantalons Slim en una tonalitat beige, cabells curts, grisos, pretesament desordenats i unes arracades de brillants amb forma de margarita, precioses, “les hi tinc molt de carinyo, eren de la meva mare, però ja em pengen massa, veus?”, em diu.

Al saló, unes prestatgeries blanques plenes de llibres, un sofà chester en vellut verd oliva dels que tant m’agraden, olis sobre teles replicant Gauguin i un projecte original d’un hall del Liceu que no es va arribar a dur a terme mai. Al dibuix s’hi aprecia una escalinata amb una barana en forja d’estil modernista i una font que recorda a la de Trevi. A sota, el seu piano ben tapat. Li pregunto si ja no el toca mai i amb gest contundent em fa que no amb el cap. Com si ja no li quedessin més composicions per interpretar a la vida. Com aquell que ja ho hagués escoltat tot. A l’altre costat de la sala ens acompanya el seu marit, somrient i absent, ara malalt d’alzheimer.

 - Encara trobo molt a faltar la teva tieta, saps? Jo me l’estimava molt.

Els havia unit una gran amistat des de la seva joventut. De quan una lluïa un avançat estil garçon parisenc i l’altra destil·lava un aire molt Tippi Hedren.

Els ulls se li embassen de llàgrimes molt discretament i em parla dels fills, dels néts, de la Victòria dels Àngels, de la seva tieta i professora d’aquesta, dels seus deixebles...

 - Mantinc contacte amb vuit o deu d’ells... m’ha donat moltes satisfaccions, moltes, això de fer de mestra.

Amb els ulls vidriosos em mira fixament i mig somriu. M’agafa les mans per parlar-me en veu baixa.

 - La veritat és que estic molt sensible últimament i amb això del meu marit ploro cada dos per tres... però a la gent els dic que tinc la vista cansada o que estic amb conjuntivitis. Vah! Res d’això, res d’això, creu-me.

Les mans de l’Elsa fa molts anys que ja no toquen el piano ni l’arpa, tot i que va ajudar a aprendre l’art d’imprimir les millors melodies a molts dels seus alumnes del Conservatori de música del Liceu. Damunt del piano una fotografia d'ella en la seva maduresa, rossa, guapíssima, d’una bellesa entre la Tippi Hedren i la Bo Dereck, tal i com jo la recordava la darrera vegada que la vaig veure.  

Un temps enrere em trucava molt emocionada per felicitar-me per les Cinc dones de veritat: “m’ha arribat moltíssim, Jèssica...”. En l’aire queden coses que aquí no transcric, perquè no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit. Però la conversa es va estendre de manera que qui va acabar emocionada vaig ser jo. Pensava en aquells que ens han anat deixant pel camí i que tants i tan vius records han deixat en les nostres vides. I també, que ens van calar fort perquè ells mateixos quan vivien ho feien intensament. Vaig pensar en els moments. En ells mateixos. I vaig estar dies pensant-hi.

Diumenge al matí, mentre tornava de córrer, sonava el telèfon. Vaig contestar enseguida. Era la veu estriada de l’Elsa que em demanava un altre llibre per regalar aquests nadals. “Sempre dic que seran els últims que faig, i mira, no hi ha manera...”

I semblarà una tonteria, penso que difícilment s’hagués donat la situació de cap altra manera.


Però només per aquests moments compartits amb gent tan estupenda com l’Elsa, penso que ja va valdre molt la pena escriure’l. Per mi són un regal que no té preu.


Com el 2014 per aquestes dates, com l'any passat, aquest també. Bon Nadal des de La Bústia Groga.

dissabte, 17 de desembre del 2016

lucrècia (i la mirada pròpia)

Mirar per la finestra. Un pati interior. Un cel durant la nit. Un matí sota els núvols. El no res per acabar mirant endins. Diria que és el que de manera natural més s'assembla a la meditació. I que, de manera natural també, feia essent només una nena.

Potser em repeteixo... A la vida, en les nostres converses, tendim a repetir-nos. No recordo quan va ser. De tant en tant encara ho faig: mirar el cel, la resta, el no res, per acabar fent-ho endins. Suposo que les paraules que em surten no són més que un reflex d’allò que veig per aquella finestra.

La meva rutina diària segueix, més enllà de les paraules, molt abans diria, i per moments penso que no sé què coi faig escrivint. Exposant-me públicament. Ho dic escric tal i com ho sento. Quan prenc distància (que és com millor es veuen les coses), sovint em sobrevé un sentiment del ridícul molt contradictori, per la mateixa raó que el fet d’escriure en si implica: fer públic els teus pensaments més íntims.

Cada persona és un món. Cada moment és únic. Cada paraula amb què ho descrivim, singular. I no sé si tapar-les. No sé si emmudir-les o bé polir-les perquè el món i les persones llueixin millor. O bé, tal i com són o eren en el seu estat natural. Sense signes d’exclamació ni retòrica que les emmascari. Què fer?

Vull pensar que forma part del procés evolutiu en l’escriptura. En qualsevol faceta de la nostra vida ens passa. L’única manera d’avançar és tenint dubtes i resolent-los. Així és com es construeixen les coses.  Així és com se n’aprèn.

Llegeixo amb subratllador per anar-me’n molt lluny en el temps. Tant com 2.600 anys enrere. Roma començava a constituir-se com a ciutat, amb els seus temples, edificis públics, cases particulars i, fins i tot, allò que comunament més comparteixen els seus conciutadans: una xarxa de clavegueram públic (la Cloaca Maxima). Durant la construcció d’aquesta, molts van quedar tan esgotats que es van acabar suïcidant. L’obligatorietat que els imposava la monarquia no els deixava cap altre escapatòria. Havien de treballar de dies i de nits, sense cap altre opció, sota el fosc i humit subsòl de la ciutat. Com a resposta (als vius), el rei va fer clavar els cossos dels suïcides a unes creus amb l’esperança que actués com a efecte dissuasori en la resta. El fet és que la claveguera la van acabar construint perquè encara avui fa la seva funció.

La violació de Lucrècia pel pintor del Renaixement Tiziano


Mentre això passava, a uns sis quilòmetres de Roma es cometia una violació. Segurament no va ser l’única, però sí la que va transcendir segles més tard. Un grup de joves romans, entre ells el fill del rei Tarquini el Superb, arribaven borratxos al poble de Col.làtia. Posem que fos tardor o hivern, al relat no ho diu, però la filla d’un important cónsul romà teixia cobrellits amb fils de llana en un teler. Sota les ordres del fill del rei, la Lucrècia i les seves criades van deixar de teixir per servir el sopar als seus “convidats”. Després d’atendre’ls, imagino que menys amablement de com ho expliquen els llibres, és més, ignorant les constants insinuacions del fill del rei, la noia va marxar a dormir fastiguejada.

Durant la nit, incapaç de fer-ho sol, en Sext Tarquini entrava a la cambra amb un esclau, i a punta de ganivet va exigir la Lucrècia tenir sexe amb ell. Ella hi accedia amb llàgrimes i en silenci.
La jove va esperar que aquest marxés de casa seva per avisar el seu marit i el seu pare. Després d'explicar-los què havia passat es clavava un ganivet al pit. Segles més tard, poetes i autors, entre ells sant Agustí, posaven en dubte, no que s'hagués suïcidat, sinó que hagués estat violada, perquè al final: no ho havia consentit?

Torno a l’actualitat i miro per aquella finestra. Veig (veiem) discursos que sovint es repeteixen. Raons tan diverses com individuals que s’escapen del meu abast. Mirar en profunditat m’ajuda a entendre-les una mica millor.

Deixo el subratllador que ressalta les línies de la història de la Lucrècia.

Documentació:
SPQR. Una historia de la Antigua Roma. Mary Beard. (Ed. Crítica, 2016).


diumenge, 11 de desembre del 2016

dies inoblidables

S’agafa el mentó amb la seva maneta, entretanca els ulls, es gira cap a mi i amb aire pensatiu em diu:

- Ummm, mama, em penso que estic inspirat avui... vaig a escriure un post.

Un post que respira frescor i naturalitat pels quatre costats. I una maduresa que ja intuíem des que era ben petit i que sovint ens ha deixat en escac i mat. Sense paraules.

Mentre acabo d’editar-lo, com és propi d’un nen de 10 anys, ell segueix amb la tablet jugant al Clash Royale. 

Faig un copy-paste, tal i com ell l’ha escrit (amb foto inclosa).

DIES INOBLIDABLES

Per a qui no sap que són els dies inoblidables (rarament) els dies inoblidables son aquells dies que penses: ”aquest dia mai l’oblidarem ”,aquells dies que et fan sentir màgic. 

No se perquè (ressalto que no soc científic) cada cop que vius un dia inoblidable (almenys jo) sents un sentiment de satisfacció. Tinc que revelar que sempre, en els primers instants, estic una mica nerviós però al final de qualsevol manera, sempre em deixo anar.

Però hi ha alguns dies inoblidables que penses que ho seran i al final... no ho són, com si et regalessin una llaminadura i t’ha la prenguessin, com si et clavessin una estaca en el cor. Encara me’n recordo del dia que vam anar al “Green Park” i tres nenes em van espatllar el dia. 

Per a les persones més curioses, no explicaré el que va passar (Pot ferir sentiments). Bàsicament que en la vida tot no son rosetes.

Us preguntareu perquè estaré fent aquest post: demà tornaré a experimentar un dia inoblidable més…EL MEU ANIVERSARI!!!!! 

I per fi faré 10 anys, per això, aquest post és tan important per a mi.     


Gerard Teulé

dilluns, 5 de desembre del 2016

de camí a l'escola (any 1940)



Quan el meu pare era nen tenia per costum anar a peu a l’escola. Traçava un camí de gairebé dos quilòmetres des de la casa de pagès on vivia fins a la plaça de l’església on estava el mestre i l’aula amb els pupitres. La meva mare, en canvi, no s’havia de moure gaire per aprendre a llegir i escriure. L’escola era casa seva, no perquè fos la més aplicada de la classe, sinó perquè el seu pare n’era el mestre. L’edifici de l’ajuntament era, en el seu cas, un dos en un: la seva llar i la seva aula.

Durant el trajecte dels dos quilòmetres, aquell nen de set anys es reunia amb altres nens, igualment vinguts de masies que quedaven encara més allunyades. “Ehhhh! Pere, espera’ns!”. La carretera no era com ara. Vull dir que no estava asfaltada. I el concepte dels cotxes començava a ser tota una modernitat. I tota una estranyesa, també. La freqüentaven (i no sempre) carros tirats per cavalls. Pagesos que anaven de camp a camp. Marmanyers que anaven de poble a poble. Però els nens són nens des que la humanitat existeix. Els mou la curiositat, les coses noves, una energia imparable que va in crescendo. Alguns, els que venien de més lluny, portaven carmanyoles amb vianda per l’hora de dinar, al migdia. Plegats feien via, i mentre caminaven jugaven a cotxes. No és que portessin cotxets de joguet a les carteres, no. Feien volar la seva imaginació i s'apostaven per a qui seria el primer cotxe que passés per la carretera. “El primer que passi serà per mi!”.


Les pedres cruixien per sota la sola de les seves petites sabates. De lluny, el soroll d’un carro els feia entusiasmar en va, perquè quan s’acostava només s’havien d’apartar a un dels vorals perquè passés. Un còdol llençat a una bassa de tant en tant... i res. No en passava cap en tot el camí. Així és com arribaven a la plaça del poble i a l’escola. Segurament, després farien volar uns avions de paper a dins de l’aula que anirien a parar al cap del professor. I rebria el càstig qui menys se’l mereixia, probablement el que seia a primera fila atent a la pissarra i al guix que la dibuixava. Més tard, les carmanyoles d’alumini s’escalfarien en un fogonet que tenia el mestre en un racó de la classe. I quan ja havien acabat la lliçó, tornarien a peu fent el mateix trajecte plegats, que també era part de l’escola, és clar. On les pedres, els bassals, els carros i els cotxes -si és que n’arribava a passar algun- formaven part del temari. 

dijous, 1 de desembre del 2016

david garrett: notes des d'aquisgrà

Diuen que a Aquisgrà no hi fa tant de fred. Que els hiverns són suaus i els estius relativament càlids per ser una ciutat alemanya. Aquisgrà fa frontera amb Bèlgica i els Països Baixos. Administrativa, política i idiomàtica, vull dir. Ja se sap que en termes culturals, gastronòmics, geogràfics i sentimentals, fins i tot, no hi ha barreres que s’interposin, per molt reglades que estiguin aquestes. Tot es barreja i desborda, adquirint una personalitat molt pròpia de ningú. M’agraden aquest tipus de ciutats. És a dir, úniques. Com les notes que es desprenen de l’Stradivarius del violinista David Garrett.


Sento un trémolo que segueix a un pizzicato. Són els dits d’un Adonis de rostre germànic que inicien un adagio d’Albinoni. Apte per a moments de nostàlgia en què ens ve de gust rebolcar-nos en els records fins a trobar-los el sentit. Ha estudiat a les millors escoles de Nova York, però sovint presenta les peces en alemany, el seu idioma natal. I sempre acompanyat d’un encantador somriure. Molt innat, com també ho és el seu prematur talent. Té 36 anys i una -ja- dilatada carrera que es fa complicada de deconstruir.

Corria l’any 84 del segle passat, Aquisgrà ja feia molts segles que havia deixat de ser la ciutat preferida de Carlemany, per motius obvis, quan un petit nen de quatre anys prenia de les mans el violí al seu germà gran, l’Alexander. En David mirava amb calma el món que l’envoltava, i després transformava aquesta mirada quieta en un remolí imparable quan prenia el violí -ja seu- entre les seves mans. A partir d’aquí podríem dir que el perible és el que tot nen prodigi sol dur quan els pares porten la carrera d’un fill que apunta maneres. Amb onze anys ja havia recorregut bona part del continent europeu acompanyant la gran violinista polonesa Ida Haendel, a més de signar un contracte amb la Deutcsche Grammophon. Als 17 anys entra a la Royal College of Music de Londres, però se salta algunes classes perquè eventualment toca amb l’orquestra filharmònica de Munic i l’expulsen de l’escola. Bach, Beethoven, Paganini omplien les hores i els espais en soledat davant les partitures que assajava una, una altra i una altra vegada.


Va ser en complir la majoria d’edat que va decidir donar un tomb a la seva carrera i  vida -dirigida pels seus pares fins llavors- i va posar un oceà de distància pel mig. Les seves fines mans, tan cuidades, comencen a experimentar amb el sons del rock més actual i es reinventa a la prestigiosa Juilliard School de Nova York. L’any 2006, després d’un llarg recés, reapareix amb més força que mai i la seva llarga melena rossa. “Free” i “Virtuoso” convertien un Caprice de Paganini en una rapsòdia i afegia encara més emotivitat a les notes del “Nothing else matters” de Metallica. Van ser tot un èxit.

Jeans estripats, samarretes de cotó, look informal i un so que va més enllà d’allò establert: barrejat, desbordant, sense fronteres. Com la seva ciutat d'origen, Aquisgrà.


L’any 1808 Beethoven tenia gairebé 40 anys, la seva sordesa el començava a turmentar interiorment i  les guerres napoleòniques sacsejaven fortament tot Europa. Fruit d’aquesta agitació personal i social va resultar la seva Cinquena Simfonia. A mi m’encanta, i Beethoven no la deuria imaginar amb la guitarra elèctrica ni la bateria, però jo crec que li hagués agradat moltíssim aquesta versió. 


dimecres, 23 de novembre del 2016

yordana, tu a la c-35


Es col·locava els pits al seu lloc, a dins del sostenidor de blonda vermell. A la boca, encara tenia el regust a goma del preservatiu que havia guardat abans a la bossa de mà. Vint euros rebregats entre la planta del seu peu nu i les sabates purpurines de color fúcsia. Una fel·lació justeta havia estat suficient per fer córrer el seu darrer client. Un altre que deia que venia amb presses. Que l’esperaven a quarts de cinc per a una reunió de feina. La Dana ja la coneixia la història. Un altre a qui no se li aixecava prou amb la seva parella de sempre.

Un enorme somriure als seus llavis carnosos, i amb tota la seguretat que li donava el seu fort accent búlgar, deia:

- Sí, sí, és clar. No et preocupis. Tu tranquil, que arribaràs a temps a la reunió.

Preferia no escoltar gaires justificacions i avançava la tarifa des de l’exterior, recolzada a la finestreta, amb el seu cap i mig cos dins del monovolum familiar.

- Seran 30 per un complet. 20 per una mamada. I sempre amb preservatiu.

Mirava el front del client, que regalimava suor nerviosa entre les arrugues pròpies d’un home de 50 anys. El seu alè deixava anar l’olor de la cervesa del migdia, però la Dana (Yordana, quan va marxar de Sofia, en realitat) preferia centrar-se en els genitals. I en ficar a la cartera, com a mínim, tres bitllets més de 20 euros.

El monovolum marxava discretament amb el client entresuat a dintre, mentre la Dana caminava cuneta amunt, sobre uns talons fúcsia que havien deixat de brillar i que es mullaven sota la fina pluja de novembre. Encara li feia mal el  gran morat que duia a la galta dreta del cul, d’un masoquista que es va passar tres pobles pessigades abans que ella li engaltés un cop de puny perquè parés. 

Portava un paraigua obert sobre el cap que tapava el seu metre setanta, la seva llarga melena morena i les cuixes que lluïen fermes sota unes mitges transparents. I xopes, tot just en aquell moment de la tarda plujosa de novembre. La cadira de plàstic on seia habitualment també ho estava. A la bossa de pell sintètica un paquet de xiclets, unes tovalloletes humides que usava per netejar-se després d’un servei i el mòbil. A la seva pantalla, un Whats: “Comença a ploure, com va la tarda, nena? Fins les 7 no et passaré a recollir.”

“Malament”, pensava el seu cap. Es treia el bitllet de 20 euros rebregat d’entre la sabata, ja moll. Aixecava la vista per sota del paraigua i de la pluja quan la seva mirada es creuava amb la meva. Pel meu cap només passaven els cartrons de llet i el sushi fresc que havia de comprar al súper mentre passava conduint just en aquell punt de la C-35 i pensava: “que afortunada que sóc.”


Com una part del paisatge més. Com una cicatriu urbana. Elles són allà i estem avesats, com si res, a aquesta forma d’esclavitud del segle XXI. Aquest relat me l’han inspirat les prostitutes que em trobo (que ens trobem) a diari a peu de carretera, tornant de la feina.


dilluns, 21 de novembre del 2016

kennedy, el perfil d'un coratge

És curiós... En un temps en què es llegeix poc, s’escriu més que mai. En un espai on els pensaments no es verbalitzen en  l’aire ni es graven en la ment, aquests queden impresos en la memòria virtual. Llisquen, es troben, xoquen i es volatilitzen (pluf!) amb altres pensaments escrits. Escrits. Escrits allà. Emmudits en l’aire. Desgravats de la nostra ment. Els ulls fan d’oïdes i la boca la posen els nostres dits. Al final, però, els dits traslladen els nostres pensaments per escrit (què estic fent jo, sinó, ara?), o almenys aquells que diríem només en veu alta. Tot i que penso que no hi ha tinta, ni paraules escrites capaces d’expressar, de manera fidedigna, la forma, el concepte dels nostres pensaments més profunds.

El president John Fitzgerald Kennedy es va preocupar prou que els seus assistents prenguessin sempre nota -de primera mà- de les opinions, assumptes, detalls i fets relacionats amb els esdeveniments més crucials del moment (conscient que esdevindrien Història en majúscules, després).

El mes gener del 1955, mentre era senador per l’Estat de Massachussetts, es va trobar de sobte, amb que li sobrava molt de temps (cosa estranya per al seu càrrec). Era postrat al llit, convalescent d’una operació d’esquena i en repòs absolut, a la seva residència de Palm Beach. La manca de moviment total i el dolor causat per la greu lesió que patia no van ser impediment perquè comencés a redactar un extens article sobre el valor polític, que enviaria a la revista Harper’s Magazine. A ell li va semblar que el tema era mereixedor d’un llibre: vicissituds, renúncies personals, decisions clau de vuit senadors nord-americans, sovint mal vistes per companys de partit i pel propi electorat. Kennedy dictava al magnetòfon, als taquígrafs de Palm Beach i acabava de redactar i corregir enfront de les onades de l’Atlàntic.



Això el va distreure, va elevar la seva moral i, possiblement, alleugerir els forts dolors que patia. Un mes i mig més tard tornaria a l’hospital, una greu infecció post-operatòria el deixava entre la vida i la mort, però encara no era la seva hora (tal i com la seva biografia va demostrar vuit anys després). La seva tenacitat el va portar a seguir escrivint en una tauleta portàtil de l’hospital amb les màximes dificultats. Un cop restablert, i ja des de Palm Beach, primer des del llit i després des del porxo acompanyant-se d’una cadira de rodes, continuava investigant i donant forma al seu llibre Profiles in courage.

De pensaments en l’aire que no volia deixar escapar... Quan era president, va ordenar la fidel transcripció de les reunions clau, i a vegades dictava memoràndums sobre les converses mantingudes que anirien destinats a l’arxiu de la biblioteca de la Casa Blanca. Però el cert és que moltes de les principals decisions les va comunicar de viva veu, en comptes de per escrit, o bé trucant en lloc d’escrivint, i sempre a molts en comptes de a un de sol. Va deixar més registres orals en discursos, missatges, cartes i memoràndums dictats que no pas en papers redactats o escrits per ell directament.

Però ningú, fos ajudant, amic o membre de la família, va arribar a tenir idea dels seus pensaments o accions sobre un tema en què havia de prendre l’última decisió en solitari. Els seus motius resultaven, doncs, desconeguts o potser inexplicats per als demés, perquè ell es resistia a allò fàcil i obvi, i perquè solia estar massa ocupat amb la següent decisió per a aturar-se a explicar la darrera que havia pres.

“Només quan un porta les regnes de la presidència és quan el comencen a odiar de veres.” J.F.K. (1917-1963).


*Profiles in Courage va rebre el premi Pulitzer l’any 1957, 4 anys abans de que Kennedy arribés a la presidència dels Estats Units. 

divendres, 18 de novembre del 2016

31 de desembre

Feia gairebé tres setmanes que acabaven de madurar els seus pulmons entre les parets transparents de la incubadora. Entre l’escalfor de les parets de metacrilat que els mantenien entre els 36 i els 38 graus Celsius. Era un 31 de desembre. Havien passat dinou dies en què, a diari, desinfectàvem les mans abans d’entrar a la sala de neonats. Ens posàvem una bata sanitària de color verd que protegia els prematurs dels possibles invasors externs. Dinou dies en què, puntualment portava a neonats els pots que omplia amb llet materna que m’havia extret a casa, la nit anterior. Encara ressona en el meu cap aquell to mecànic, constant, martellejant de la màquina extractora. Sense ells, que dormien arronsats entre cotons emmidonats, mentre maduraven els seus pulmons dins d’un petit llit entre tubs i parets de metacrilat. Hi havia entre cadascuna de les nits que passàvem sense ells, entre la sala i la casa, quaranta quilòmetres de distància, hores d’un fosc eternes i un enorme buit deixat al meu ventre, llavors ja sense ells.

Aquest és el dia que van abandonar l’hospital: el 31 de desembre del 2006. No tinc ni idea què va passar a fora, durant aquells dinou dies. A dins meu una força centrífuga concentrava tots els meus sentits, hormones i forces, cap a dos bebès que havien nascut prematurament unes setmanes abans. Feia sol i fred.  Un aire sec al carrer. Només els ulls oberts i els nassarrons que apuntaven entre el barret blau cel i la manta blanca que els embolicava. Els preníem amb tendresa i amb cura de no fer-los mal, els ficàvem a les cadiretes del cotxe. Eren vermelles.

- I massa graaans. Hauríem d’haver comprat les Maxicosi.
- Nooo, que no ho veus que són ells que són molt petits?
- Vigila, no premis tan fort el cinturó!
- Però si no el tibo bé se’ns escorreran cap avall i els perdrem pel camí!

A fora, els quatre ullets seguien oberts. A un costat, el dret, el Llibert amb la mirada ja observadora, potser veia ombres, sentia olors corporals i veus que anaven i venien de qui ja reconeixia com als seus pares. A l’altre costat, a l’esquerre, el Gerard, amb un dels lacrimals obstruït i que no deixava obrir bé el seu ull dret. Li passava una gasa per netejar-lo abans d’engegar el motor del Fiat. Cap dels dos plorava. Ni gana ni son. No hi havia indicis de res que els pertorbés encara.

A dins, anàvem cagats de por. Es podien esmunyir per entre les cadiretes? Mai abans havíem escoltat que passés a ningú. Era suficient un trajecte de quaranta minuts per posar a prova el coratge d'uns pares novells?

Respiràvem alleugerits quan vam arribar a casa i comprovàvem que tot, que tots dos eren al seu lloc, a les cadiretes.

De les hores posteriors, dels mesos i dels anys, es van anar sumant proves que ja no eren en forma de cadireta vermella, ni de nens prematurs, ni de pares acollonits, i ens adonàvem que el trajecte, ara sí, seria per a tota la vida.

diumenge, 13 de novembre del 2016

dades inconnexes III


   - No ho he dit mai de viva veu, ni per escrit tampoc, però ja fa temps que he detectat que hi ha gent (no passen de tres dits d’una mà) que des que escric han canviat la seva manera de relacionar-se amb mi. Com si tinguessin por d’aparèixer en algun del meus futurs relats. Òbviament parlo de persones que em trobo en el meu dia a dia però que em coneixen poc. La vida, amb teclat o sense, segueix igual, i les situacions, com més naturals i espontànies millor.

- Les meves àvies: no les vaig conèixer. Estan en retrats fets al daguerreotip, vides, caràcters, gestos, pensaments, maneres de fer, costums, decisions, coincidències, que m’explicaven els meus pares. Parlo a vegades de personatges històrics, poc coneguts o anònims, elles es mereixen, com a mínim, un capítol en el meu proper llibre.

- Primer va ser el comandament a distància, després el boom de les privades, després la TDT, de pagament... sense l’invent del primer, haurien hagut tants canals de TV? No m’imagino a la gent aixecant el cul del sofà cada 3 minuts per canviar la programació. (Les discussions vindrien després també, per veure qui ostenta el poder del comandament. Ara mateix, els bessons estan amb un tira i arronsa per treure-se’l de les mans).

- El meu marit: sempre ha donat suport a la meva passió per les tecles. Sense ell no hauria pogut escriure ni Cinc dones de veritat ni Ni un gram. Tot i que poques vegades ho fa públic, mostra una forta sensibilitat, sentit de l’humor i sensatesa en els seus escrits.

- El divendres a la tarda passava a veure els meus pares. Quan marxava, a peu de carrer a punt de fer-se fosc, em vaig trobar amb la veïna del costat. Feia 18 anys que no la veia. Ens vam alegrar molt de veure’ns. Ella reia sense dents. Ara vídua, sense marit des de feia anys. Sense tiny als seus cabells grisos, com la seva roba, un caminar encongit i una  petita pensió per sobreviure, però insuficient per posar-se una dentadura nova. No ha treballat mai. Però reia i reia : “te vi dos veces en la entrevista que te hicieron en televisión, estabas muy guapa...”. Molt bona dona. Com sempre.

- “Les dones d’avui dia no saben ni cosir”. “Ni els homes, tampoc”, vaig replicar jo l’altre dia a un company de feina, cap d’un dels departaments. Em va intentar convèncer de la importància de saber cosir -les dones-, i jo de la importància d’establir prioritats, del pragmatisme de la societat actual, on dones i homes treballen per igual. Penso que no li aniria malament llegir l’obra del noruec Ibsen, per exemple. Me’n faig creus quan encara sento aquestes coses.

- El piano de Chopin i el violí de Vivaldi. Amb aquesta vaig escriure les últimes línies de Ni un gram. Ja sigui amb forma de notes, d’edificis, de terres llaurades, d’imatges retratades, d’invents que ens acosten a l’espai, de plats amb nous sabors redescoberts, d’avenços per eradicar malalties o de la simbiosi entre dos éssers vius, la capacitat creativa, intencionada o no, és una font inesgotable i la que ens manté vius.  


divendres, 4 de novembre del 2016

darreres observacions d'un divendres

Sacsejava els meus cabells amb els meus dits. La mitja melena arrissada encara lluïa brillant d’ahir, quan vaig sortir de la perruqueria, amb alguns centímetres de menys a la melena. Els peus, les cames, el meu cos descansava al sofà després de sopar una truita, poques hores abans d’anar-me’n esgotada al llit. Els sacsejava mentre al meu costat reposava un somni entre els ulls tancats d’un dels bessons, amb els peus, les cames i el seu cos descansant també al sofà. Abans de sacsejar-los, i després de tallar-los, els cabells, la jornada començava com molts altres dies a les set del matí. Molt trànsit i poques hores mortes, darrerament. La música -no recordo quina- m’acompanyava i sonava dins del cotxe, entre el trànsit que hi havia a la carretera, uns minuts abans de les set. Més tard, s’acumulaven trucades al fixe, corrien papers, expedients de plàstic transparent plens de factures, documents verds amb segells d’agents duaners que passaven per entre les meves mans, dins d’un pdf. engolit per un e-mail que es convertiria en un altre paper, expedients de plàstic plens de factures i documents verds entre les mans d’algú que, probablement, també s’estava sacsejant els seus cabells al sofà després de sopar, qui sap si una Tajine de pollastre. 

dimarts, 1 de novembre del 2016

wolf vishniac, a la recerca de vida a mart

Si cinc anys enrere no hagués patit una greu crisi d’estrès a la feina, molt probablement no hauria obert el meu primer bloc a Elle.es, ni aquest altre on estic escrivint ara mateix, ni m’hauria decidit a escriure cap dels dos llibres que porto escrits fins ara. Vull dir amb això que som el resultat de les nostres accions i aquestes acaben desencadenant en allò que som, o volem ser, més ben dit. Buscar vies d’optimització de resultats, maneres d’estendre -i entendre- la nostra persona, cercant, mirant, preguntant i creant. On hi tingui cabuda tota la paleta de sensibilitats possibles. No som perfectes. Som una combinació accidental i intencionada de tot.

He escrit en diverses ocasions sobre el fet d’escriure i la necessitat de viure prèviament per poder-ho fer. No entenc l’art d’un sense les bases de l’altra, i penso que aquest pragmatisme es desprèn des de sempre entre les meves línies. Potser és per això que em criden tant l’atenció els  avenços científics, sovint resultat de l’observació empírica, conseqüència, a vegades també, de la recerca d’optimització de recursos.

A finals dels anys 50, un extraordinari microbiòleg de trenta i pocs anys participava en una reunió científica a Washington D.C., on es començava a debatre la possibilitat de buscar vida a Mart, per petit que fos el seu tamany.



En Wolf Vishniac (1922-1973) desenvolupava un aparell per enviar-lo als planetes. L’anomenarien la Trampa del Llop. S’havia de transportar fins a Mart una petita ampolla de matèria orgànica nutrient, obtenir una mostra de terra del planeta vermell i barrejar-lo amb ella. Després només calia esperar i observar els canvis en la terbolesa del líquid a mida que els bacils marcians creixien ( en el suposat cas que n’hi haguessin). La Trampa del Llop va ser seleccionada, juntament amb tres experiments microbiològics més, per viatjar a bord de la nau espacial Viking.

L’any 1971 a un despatx d’un edifici envitrallat de l’Administració Nacional d’Aeronàutica i de l’Espai (NASA) es reuneixen uns senyors encorbatats amb dades estadístiques, números a la mà. Ells no saben res de microorganismes, ni de vida més enllà de les seves butxaques. Allò que els limita. Decideixen carregar-se la Trampa del Llop. En Wolf Vishniac portava 12 anys treballant-hi, però això no va suposar cap impediment perquè decidís continuar fent-ho de manera perseverant. Va decidir que la millor manera de ser útil en aquesta recerca de possible vida a Mart era traslladant-se al medi ambient de la Terra que més se li assembla: les Valls àrides de l’Antàrtida.  Vishniac recordava els experiments amb els “pots marcians”, considerava que la vida era tenaç i que l’Antàrtida era perfectament conseqüent amb la microbiologia. Va pensar que si els bitxets terrestres podien viure a Mart, també podien fer-ho a l’Antàrtida, que era molt més càlida i humida, i que tenia més oxigen i molta menys llum ultraviolada.

Preparats ell, un col·lega geòleg i el seu nou equip microbiològic, viatjaven en helicòpter un 8 de novembre del 1973 fins la serralada d’Asgard, a prop del Mont Balder. Van anar col·locant petites estacions microbiològiques pel sòl de l’Antàrtida, on el terra es cobreix de blanc i blau, per la neu i el glaç, gairebé indestriable del cel ni de cap precipici. Havien de tornar un mes més tard per recollir les estacions, i així ho va fer en Wolf Vishniac quan es va acomiadar el 10 de desembre del 1973, des del Mont Balder, on el van fotografiar per darrera vegada. Divuit hores després el seu cos va ser trobat a la base d’un penya-segat de gel. Sembla que va relliscar sobre el glaç i va caure rodant i donant tombs al llarg de 150 metres. Potser alguna cosa va cridar la seva atenció, un probable hàbitat de microbis, per exemple, mai se sabrà.


A la petita llibreta de color marró que duia amb ell aquell dia, el darrer apunt deia: “recuperada l’estació 202. 10 de desembre de 1973. 22.30 hores. Temperatura del sòl, -10⁰. Temperatura de l’aire,  -16⁰”.  

Hauria estat una temperatura típica d’estiu a Mart.


Bibliografia: Cosmos, C.Sagan (Ed. Planeta, 1998)

divendres, 28 d’octubre del 2016

històries de tardor

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui.








Text i veu: Jèssica Roca
Música: Fabrizio Paterlini

dissabte, 22 d’octubre del 2016

4 recomanacions de tardor

Lo que hay en la nevera tiene dueño/a. No tocar si no es vuestro. Gracias.”

Així adverteix un rètol penjat a la porta de la nevera de la cuina de l’empresa on treballo les mans alienes a iogurts amb bífidus, sucs Granini i pomes Golden que allà s’hi conserven. Doncs sí, de Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases. M’ho recorda cada matí el rètol escrit a mà amb Edding verd quan m’acosto a la cuina a escalfar el meu cafè. No tinc intenció d’escriure de Joseps, de Joans ni d’ases, que com ja sabem n’hi ha per tot arreu i això serà immutable sempre. El que sí canvia és la temperatura amb el pas de les estacions, la intensitat de la llum, el nostre ànim, l’apetit, el color de la pell, fins i tot la seva capa. Com també ho fan alguns arbres amb les seves fulles quan comencen a caure durant la tardor. A mi, personalment, la baixada de llum cap a nits que es perllonguen des de les tardes fins ben entrat el matí, em fa venir més gana, tenir menys vitalitat i també una certa desídia que miro de contrarestar amb bona música, visites a espais singulars, àpats i lectures que reprenc de tant en tant. Com l’any passat per aquestes dates, aquí van quatre -altres- de les meves recomanacions tardorenques per a llevar-vos els sentits.

LA MÍSTICA DE LA FEMINITAT de la Betty Friedan




A la Mística de la Feminitat l’autora analitza les conseqüències del retorn a la llar de les dones nord-americanes durant els anys 60. Dones intel·ligents i amb estudis, que van anar estrenyent els seus interessos personals a l’encalç de ser la perfecta mestressa de casa. Dones que quan feien els llits, la compra, la planxa, menjaven sandvitxos de crema de cacauet amb els seus fills, els portaven als seus grups d’exploradors i exploradores i es ficaven al llit amb el seu marit després de tot el dia, es preguntaven: això és tot? Metges, psicòlegs, psiquiatres, ginecòlegs que parlaven d’un malestar general, “d’un malestar que no té nom”, que omplia les seves consultes de dones amb depressions, angoixes, una greu crisi d’identitat que amagaven rere ansiolítics, antidepressius, alcohol, algunes vegades fins i tot abocades al suïcidi i la desesperació. La mateixa Betty Friedan va patir en les seves pròpies carns aquest malestar.

Tot i que per mi és molt més que una teorització d’un problema real que patien les dones nord-americanes de l’època (sorprenentment amb molts paral·lelismes d’algunes dones a l’actualitat, encara), estem davant d’un llibre que planteja magistralment cap a on va el nou ordre econòmic, polític i social al món occidental. Preocupacions vitals, sense abstraccions, que ja no presenten les dones com a víctimes, sinó com a un actiu imprescindible, juntament amb els homes, dins d’aquest ordre.

*Un apunt: La mística de la feminitat va començar el 1957 com una sèrie d’articles que van rebutjar a totes les revistes on la Betty Friedan escrivia normalment. Cinc anys i moltes investigacions després, es va publicar i va acabar sent Premi Pulitzer l’any 1964.


La botiga de Nanimarquina i Domésticoshop




Un antic pàrquing de 750 m2 situat al carrer Rosselló cantonada amb Diagonal, ampli, amplíssim, diàfan, clar, lluminós, sense estridències, colorit només per les catifes de la firma catalana Nanimarquina i el millor mobiliari de disseny contemporani i d’avantguarda. Encara es pot caminar per les antigues rampes d’accés al local, que conserven el seu paviment gris original. I al sostre, les bigues estructurals en blanc que sostenen els intensos focus de llum. Sofàs Muuto, làmpades Tom Dixon (m’encanten), seients Fritz Hansen, cadires Thonet o taules Vitra es barregen amb la calidesa dels teixits naturals i vistosos de les catifes que vesteixen la botiga. Un espai que convida a veure, viure, seure i pensar-s’ho dos cops abans de comprar un molt bon article, d’aquests que duraran sempre, però val a dir que no accessible a totes les butxaques.




A la planta superior una cuina oberta d’Arclinea per oferir al client una selecció de tes i cafès mentre prova, s’acomoda entre seients i somia interiors d’una llar ideal. En Rubén i en Carles són els encarregats de la botiga, italià l’un, català l’altre, súper amables, a part de ser molt bons professionals. L’any 2010 va obtenir el premi “Barcelona, la millor Botiga del món” atorgat per l’Ajuntament de la ciutat Comtal. Ara que ve el fred, ve molt de gust entrar-hi.


Restaurant CAN PAU, Sant Pere de Vilamajor

Per als qui esteu avesats a acostar-vos cap al Montseny més turístic sapigueu que hi ha una part del Baix Montseny si no poc coneguda, com a mínim sí que és poc transitada. A mi m’encanta, hi visc des de fa molts anys a Sant Antoni de Vilamajor i tocant, tocant (tant que antigament eren la mateixa localitat), hi tinc Sant Pere de Vilamajor. Els seus camins, que recorro sovint, s’endinsen cap el parc natural del Montseny, i el poblet és esquitxat de casetes, amb un nucli que allotja una farmàcia, un petit súper, el forn, una fàbrica de pinsos i un parell de restaurants, poc més. Un d’aquests restaurants és just davant la Torre Roja, antic palau comtal i de la que ja vaig fer un post fa temps. 




És el restaurant Can Pau (no confondre amb Can Pau Nadal, als afores del poble). De diari tenen un menú de 10 euros més que correcte i el cap de setmana un altre de 21,90 euros força ampli i una cuina prou elaborada, amb productes de la zona i de temporada. Nosaltres hi anàvem sovint a fer el vermut els dissabtes després de fer la caminada i curiosament el vàrem descobrir com a restaurant fa relativament poc. Ens va sorprendre molt gratament. L’atenció és excel·lent, especialment la del seu maître senegalès, en Diogoye, que sempre et rep ràpid, elegant i amb la seva simpatia habitual.

M’encanta el seu arròs de sepionetes i alls tendres i les carxofes saltejades amb pernil ibèric. Els vins de la casa solen ser del Penedès, suaus. Molt bona relació qualitat-preu i la zona molt tranquil·la.


MELODY GARDOT


No pronuncieu la “T” final. Digueu “Gardó”, amb l'accent a la o, així, com en francès.

Em sembla haver dit alguna vegada que sóc usuària de l’Spotify, un gran invent, per descomptat. Em poso la música que m’agrada, és clar, que sol ser diversa i variada, depenent del moment del dia en què l’estigui escoltant o del meu estat d’ànim. La mateixa aplicació, de tant en tant et proposa nous cantants, altres veus que s’escolen per entre les notes que estàs escoltant. Doncs bé, fa temps, dos anys potser, una d’aquestes veus era la de la Melody Gardot




D’entrada em semblava una cantant de jazz dels anys 40. De jazz ho era, però ben actual. La noia té 30 anys. Si sorprèn com canta (és bastant eclèctica en les seves cançons, vull dir que no avorreix), més sorprenent encara és la seva biografia. Un dia de fa 11 anys, quan en tenia 19, ella passejava amb la seva bicicleta pels carrers de Filadèlfia, la seva ciutat, quan un Jeep se saltava un semàfor en vermell i li passava per sobre. Es pensaven que era morta. Doble fractura de pelvis, traumatisme cranial i un any postrada al llit d’un hospital. Va trigar mesos en tornar a parlar i més encara a caminar. El seu neuròleg la va animar a fer servir la música com a teràpia. Jeia al llit quan intentava taral·lejar les cançons que composava amb una guitarra. Així va néixer el seu primer EP de sis cançons “Some Lessons”. El seu look extremat, camaleònic, sempre va acompanyat d’un bastó que li serveix de suport al seu encara dèbil sentit de l’equilibri. Les ulleres fosques la protegeixen de la hipersensibilitat a la llum que li va quedar com a seqüela de l’accident. Una història i una cantant, realment sorprenents. 


dimecres, 19 d’octubre del 2016

reordenacions de dimecres

Sempre passa el mateix i diferent és que mai s'aturi. S'eternitza el no res i tot es volatilitza. Apareixen de sobtes que marxen poc a poc. Encares que són aviat si ja no és tard. Potser és massa sovint quan segurament és poc. Abans d'un dia que seguiran molts altres després. Quan de tant en tant va bé, mentrestant és suficient. A vegades el temps es pronuncia en aquests simples matisos.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

d'emocions i de textos

A vegades és fàcil emocionar-se amb un text al davant. Sovint, depenent de qui el llegeixi. En el meu cas gairebé sempre. Podria passar el mateix amb una cançó, una melodia, un paisatge, una pintura, una imatge, algun moment de les nostres vides. No em refereixo als moments en què per força hem d’afrontar la pèrdua de persones a qui estimem, que sempre acaben arribant, més d’hora que tard quan t’adones que el temps és una simple ruleta rodant que s’atura capritxosament mofant-se a les nostres cares.

Parlava d’emocionar-nos amb un escrit, precisament per escriure sobre emocionar-nos en parlar.

Tot això ve perquè aquest migdia he volgut acostar-me fins a casa dels meus pares. Tinc la feina a prop i m’agrada anar-los a veure de tant en tant. S’han fet grans, l’edat i la salut no perdonen, ja se sap... tot i que l’esperit ampli i altruista el conserven intacte com fa anys. Com sempre.

D’emocions, he dit... avui no descriuré el dinar. I valdria la pena descriure’l, en aquest cas, perquè a tothora hi ha plats boníssims, de llepar-se els dits, hagis avisat amb antelació o no. Els fogons i la taula són sempre a punt.  

Tinc una hora escassa per dinar els dies de diari. Quan acabo torno a l’oficina. A la televisió en Molina explicava detingudament com es van formar les riades del Maresme la setmana passada. Comentàvem la imprudència del pobre home que va creuar la riera amb el cotxe i va morir a Cabrils, arrossegat per l'aigua. El meu pare m’explicava en detall les declaracions d’un home que va advertir el difunt quan era viu, abans de que passés la desgràcia. – Ja has agafat pes aquestes dues setmanes, fas millor cara- li deia jo al meu pare. Al segon plat encara no havia sonat el timbre. La meva mare em preguntava com tenia la novel·la. – Doncs enviada a editorials...- li deia jo. D’entrada el meu pare feia una expressió de sorpresa. Més tard, m’escoltava a mida que li anava explicant el procés de com m’han anat demandant l’original sencer, després d’haver llegit els primers capítols, i he vist com els seus ulls se li embassaven de llàgrimes. De llàgrimes d’emoció.

Imagino que ell més que ningú creu en mi. Sonava el timbre i en Molina ja no sortia a la pantalla de la televisió. Eren les meves nebodes que venien de l’institut, amb les seves motxilles penjades a les espatlles i la despreocupació pròpia de l'adolescència. Són xerraires. 

Volia parlar d’emocions sense text. I sabeu què? Que penso que un text no pot sortir mai sense emocions.    


dimecres, 12 d’octubre del 2016

descobrint la vivian maier

Fa uns mesos -tres concretament- un bon amic de la família, de sempre, penjava unes fotografies a facebook, 19 -concretament també-. L’Albert Salvador és, a més d’amic, molt bon fotògraf, especialment de retrats urbans en blanc i negre. Barcelona. Instants quotidians, moments rutinaris, angles únics que t’apropen, que prenen moltíssima força per l’elevat contrast que acostuma a donar a les imatges. Sap treure l’ànima d’allò que fotografia. Que jo recordi, és fàcil veure’l amb la seva càmera penjada al coll, en alguna celebració, amb un ull al visor i les seves mans ajustant l’anell d’enfoc, mirant de passar inadvertit rere els somriures, els brindis i les converses dels que allà estem. 


foto de l'Albert al Mercat de St. Antoni

Els carrers de Bcn per l'Albert



Si la memòria no em falla, era un dia de diari. Un vespre de juliol. Em van cridar l’atenció aquestes 19 fotografies, no perquè fossin d’ell (que ho podien haver estat), sinó perquè recomanava fortament acostar-se fins a l’exposició on s’hi mostraven. “Aquesta dona feia el tipus de fotografia que a mi m’agradaria fer”, deia al post. El meu dit índex anava fent córrer la pantalla del mòbil i els meus ulls es trobaven de sobte amb selfies fetes amb una Rolleiflex primer, i una Leica després,  des dels anys 50 fins als 80. Espontànies escenes de carrer amb una certa reminiscència a les d’en Cartier Bresson, retrats humans que evocaven els de la seva coetània Lisette Model. Nens. Nens jugant. Nens plorant. Nens rient. Composicions d’objectes de consum en desús, llençats a les escombraries de Nova York. De Chicago. Titulars de premsa. Successos a les prestatgeries d’un supermercat. La ciutat. La vida. Les vides transitades sobre l’asfalt, a la vista de tothom, sota l’ull de ningú. Vist des del seu angle. I quin angle! Herba en blanc i negre retallada per l’ombra, la silueta de la pròpia fotògrafa, bassals d’aigua, miralls retrovisors que reflectien els seus cabells castanys i un rostre serè.



Encara no he citat el seu nom, ho sé.

Chicago, hivern de l’any 2007. Un jove inquiet per la cultura i la història de la seva ciutat s’acosta fins a la casa de subhastes que és just davant de casa seva. En aquell moment, en John Maloof està escrivint un llibre “Portage Park. Images of America” i necessita fotografies històriques, un mínim de 200, del Chicago més abandonat, més oblidat. El de la part Nord-Oest de la ciutat. Per 380 dòlars aconsegueix un lot enorme on hi ha caixes plenes de negatius fotogràfics. - El nom de la fotògrafa és Vivian Maier-, li deien. Al seu estudi, amb els negatius a contrallum, descobreix, no només racons inèdits del passat de la ciutat de la vora del Michigan, sinó també un valuós arxiu fotogràfic de 150.000 negatius que retrataven de manera magnífica algunes de les peculiaritats de l’Amèrica urbana de la segona meitat del segle XX.



Paradoxal, misteriosa, atrevida, intel.ligent, excèntrica i reservada, sobretot reservada. Són alguns dels adjectius amb què descriuen aquesta fotògrafa, mainadera de professió, els testimonis que donen veu al fantàstic documental “Finding Vivian Maier”, del mateix John Maloof. En una recerca obsessiva per trobar una resposta a qui s’amagava darrere de totes aquelles fotografies, el jove aconsegueix contactar amb homes i dones que en un passat havien estat molts dels nens a qui la Vivian havia cuidat durant la seva infantesa.

Saint-Julien-en-Champsaur (Alps francesos), estiu del 2011. S’hi celebra una exposició fotogràfica de la Vivian Maier, neta predilecta del poble. Vells, velles que es troben, sorpresos, en fotografies en blanc i negre, treballant al camp. Una dona molt gran que reconeix emocionada el seu marit (ja mort) 60 anys enrere, a la plaça del poble. La Vivian va néixer al mateix Bronx novaiorquès, tot i passar part de la seva infantesa en aquest poblet dels Alps francesos, d’on era nadiua la seva mare. Pujava a peu i retratava les muntanyes, paisatges postals, carrers, veïns que amb prou feines havien vist una càmera fotogràfica si no era per a un casament o un enterro. Quan ella tenia només 4 anys el seu pare va abandonar la llar, la seva dona, la seva filla, la responsabilitat. Al mateix Nova York, quan la Vivian era una nena, la seva mare comparteix pis, despeses i lloguer amb la fotògrafa francesa Jeanne Bertrand. La petita Vivian començava a interessar-se llavors per la càmera de la seva semi-parenta, com a un joc primer, com a una manera de veure el món, després, durant la resta de la seva vida.



Passa el temps. Té algun germà, però poc se’n sap perquè no tenen contacte. L’any 1950 rep una herència de la seva tia-àvia francesa. És jove, inquieta, independent, no té fills, ni parella (mai va voler cap home -ni dona- a la seva vida) i aquell any es dedica a viatjar per Cuba, Canadà i l’altra punta dels Estats Units, Califòrnia. Retrata el mar. Els carrers, les seves gents, l’illa.

Vull fer alguna cosa on pugui estar fora, en contacte amb el món, i on sempre pugui veure el sol. I la feina que m’ho permet és la de mainadera”, va dir a una de les mares dels nens que cuidava. Tenia cura dels nens, els portava al parc, pels carrers de Nova York (de Chicago a partir del 56, quan s’hi trasllada), i amb la càmera sempre penjant del seu coll, s’aturava a fotografiar impulsivament gestos, mirades, persones, vestimentes, pobresa, especialment pobresa. Sempre deia que “els pobres són tan pobres que no tenen dret ni a morir-se”, en referència a l’absència de sanitat pública als E.U.A. Durant el seu temps lliure també feia fotos que amagava zelosament de la llum pública. Malgrat ser conscient de la seva qualitat artística, mai va voler donar a conèixer la seva obra. De fet, testimonis de gent que la coneixien, ignoraven la seva passió per la fotografia.



La cara fosca. Patia una mena de síndrome de Diògenes. Ho guardava tot. Absolutament tot. Barrets, llaunes de refrescos rebregades, sabates, tiquets de viatge, llibres, robes, abrics. Muntanyes de diaris que omplien -literalment- la seva habitació amb retalls, articles que específicament parlaven de segrestos, violacions, maltractaments i abusos a nens. Això, unit al seu pànic als homes (en parlava pestes), fa pensar que potser havia patit abusos durant la seva infantesa. Però això, si va ser així, s’ho va emportar amb ella a la tomba. Com sovint sol passar en aquests casos.

Va viatjar per bona part del món sempre que va poder sense despenjar mai la càmera del seu coll. Diuen que era lliure d’esperit i també solitària. La Vivian no tenia família i ben entrada la vellesa, quan ja ningú la volia per cuidar nens, es va trobar sense feina, sola i pobre. Tres dels nens que havia cuidat quan eren petits, ja homes, la rescataven d’aquesta situació i li pagaven el lloguer d’un apartament a qui havia estat “una segona mare” per a ells.



A Chicago fa fred. Molt. Un 21 d’abril del 2009, una velleta Sra. Maier (Mrs. Maiers l’anomenaven) surt al carrer, quan la mala fortuna fa que rellisqui per l’asfalt glaçat. Es fa un cop al cap i mor als 83 anys d’edat.

Bé, suposo que res és etern. Hem de deixar espai per a altres persones. És una roda. Tu comences i has d’anar fins al final. Llavors, algú té la mateixa oportunitat d’anar fins al final i així..”  Vivian Maier (1926-2009).



*El 25 d’agost, aprofitant que baixàvem a Barcelona per comprar els llibres escolars, vàrem anar a l’exposició de la Vivian Maier a la Colectania, “In her own hands”. Feia molta calor encara. A la sala, petita, blanca i diàfana, 80 fotografies. No eren moltes vist l’amplíssim arxiu que té, però les suficients com per impressionar-nos com ho van fer. La realitat ben transmesa sempre marca.



dimarts, 30 d’agost del 2016

des d'urgències


Les gases esterilitzades i els guants de làtex reposen ordenats al costat dels catèters, l'heparina, el clorur sòdic i l'actocortina. 

Un so, lleuger i constant, resideix al box que mesura la freqüència cardíaca del seu cor. Mig cor, de fet, des de fa 13 anys que va patir el primer infart. La llitera on jeu estirat no és gaire còmoda des de dissabte, quan el van ingressar amb símptomes d'un nou infart. A fora, al mostrador, un rebombori important. Els metges, un dels quals amb accent veneçolà, comenten la mort del compositor mexicà Juan Gabriel i diuen no-sé-què de la Pantoja, mentre l'aparell de la pressió mesura la tensió al seu braç dret: 95/58. Ara reposa i la té un pèl baixa.

Abans hem estat comentant l'estat (no-estat) del govern (no-govern) actual i, sense perdre el seu intrínsec sentit de l'humor, m'explica que la passada nit al box del costat una dona li feia fer gimnàs al pacient veí: "ahora flexión número 1; venga va, ahora la número 2, Omaaar..."

- Sembla que a la tercera flexió no hi ha arribat, l'Omar- em diu.

- He portat un llibre de contes del Quim Monzó, vols que te'n llegeixi un, papa? - li pregunto.

Assenteix amb el cap. Li llegeixo El perquè de tot plegat, un d'un home que s'entesta tant sí com no a parlar amb una pedra. Ens trenquem de riure els dos, malgrat el dolor no perd el seu sentit de l'humor.   

Un jove infermer amb accent andalús entra discretament per a anotar a l'historial la pressió diastòlica i sistòlica que indica el monitor. I a fora, al mostrador, segueix el rebombori. Els metges comenten un dessagnat d'algú i al pacient veí del costat, acabat d'ingressar, li han de fer una colonoscòpia, amb una patologia encara per diagnosticar.

Un soroll de rodes, el carret de la neteja, la dona que passa la baieta i es dirigeix al box número 23, ara ja buit. Unes crosses que grinyolen pel passadís d'algú altre que marxa content i el cardiòleg que entra al nostre box. Són les 11:10 h. La mecànica és la de sempre: respira fort, ara no respiris. Unes auscultacions dels moviments valvulars i uns resultats previs que confirmen una nova lesió al cor. "Es fa necessari un nou cateterisme".

El meu pare reposa estirat a la llitera, pensatiu, i s'adorm, malgrat que al mostrador el rebombori important segueix.*

*Vaig deixar-me el Perquè de tot plegat al box d'urgències de l'hospital aquell dia, però crec que si el tingués a la prestatgeria de casa no guardaria tan bon record del llibre.