dijous, 6 de febrer de 2020

caminada pels carrers: una aventura londinenca

Que no us confongui el títol. 

És cert que els ocells canten més fort a la primavera. Sembla primavera avui. He sortit al pati després de fer neteja a fons de la casa. Tinc el Gerard enfebrat -un refredat fort- i m'he quedat amb ell a canvi d'un dia de vacances d'aquest any. He enviat un whats aquest matí al meu cap. Divendres es va quedar el Manel amb el Llibert -perquè era el Llibert qui estava amb mal de panxa llavors-. Acostuma a venir seguit, un darrere l'altre. Normalment mai alhora. És així com sol passar amb els bessons. El cas és que he airejat totes les habitacions abans que es fes de dia i les he fregat amb aigua i lleixiu. A fora tot s'anava aclarint després d'un cafè amb llet. Ja no he parat fins acabar amb els armaris i les rajoles de la cuina i de passada les prestatgeries de Case que tenien pols amagada rere els catàlegs de Tacchini. La pols es fica per tot arreu, més a l'hivern amb l'aire calent de les calefaccions. He aprofitat per fer net d'algun. No m'agrada acumular coses. Tenia una espelma bola d'exterior al pati que encara acumulava litres d'aigua del temporal Gloria.  Ens la va regalar fa anys un amic que treballava per a una firma d'espelmes catalana. No servirà per il.luminar més nits d'estiu. L'he llençat també. Quan m'he adonat ja eren les 10,30 h. i  li he preguntat al nen si volia anar-se'n al llit. Té molta tos. Enseguida m'ha dit amb ulls cansats que sí. L'he tapat amb el nòrdic ben estirat i els llençols recent oberts i s'ha quedat adormit. Des de les cinc que no li he donat l'ibuprofè. Li he fet un petó a la galta i un altre al front. Encara dorm. He deixat fet un fricandó de vedella amb bolets per quan arribi el seu germà de l'institut. No tinc esperit de mestressa de casa no us ho penseu, és l'herència dels meus pares i aquesta mania de deixar-ho tot preparat. Estic al pati amb un llibre de viatges de la Virginia Woolf, asseguda en un dels bancs d'alumini blanc i el sol radiant del migdia donant-me de cara. 

Fa molt que no la llegeixo. Raonament pausat que frega la filosofia. Estava pensant quina de les seves notes llegiria, he mirat cap a dins del pis, tot net i amb ordre, m'ha marxat l'oïda cap als pardals que no paraven de piular. Cantar queda millor. Aviat tornaran les orenetes. La nota que llegiré és la que porta per títol el mateix que li he posat a aquesta entrada, Caminada pels carrers: una aventura londinenca. La va escriure el 1927 i m'ha atrapat el seu inici: "Potser ningú, mai, hagi sentit passió cap a una mina de llapis. En canvi, hi ha circumstàncies en què seria altament desitjable posseir-ne una".


Els rajos solars tenen un efecte sedant. Les 13,30 h. El Gerard està en la seva tercera hora de son. L'hauré de despertar per portar-lo al doctor Crous.


Sant Antoni de Vilamajor, dilluns 3 de febrer del 2020.







Cap comentari:

Publica un comentari