diumenge, 28 de gener del 2018

hollywood



Aquests dies llegia Hollywood (rellegia, en realitat), la novel.la del Charles Bukowski on relata la seva experiència com a guionista de la pel.lícula Barfly, protagonitzada pel Mickey Rourke i la Faye Dunaway. Portava encara poques pàgines quan el meu fill Llibert se’m va acostar, es va quedar mirant el llibre i em va dir: ‹‹mama, tu tens tots els llibres d'en Bukowski, veritat?››. Després va fer una observació sobre els colors i el disseny de la col·lecció de butxaca dels llibres d’Anagrama, se’n va anar directament cap a la prestatgeria i va agafar Charlotte té la paraula, de la novaiorquesa Raquel J.Palacio. Va seure al meu costat i va començar a llegir en veu alta (rellegir en realitat) un episodi del llibre que relata el camí diari de la nena a l’escola. Durant el trajecte per Main Street explica com cada dia es troba un cec indigent assegut davant d’un supermercat juntament amb el seu gos, que tapa amb una manta, i a qui donen un dòlar a canvi de les notes que surten del seu acordió. ‹‹Déu beneeixi Amèrica!››, diu el cec en forma d’agraïment cada vegada. A la petita Charlotte els ulls opacs de l’home, sense pupil·les, li fan por quan els veu, en canvi, al cap d’un temps, quan canvia d’escola i el deixa de veure, troba a faltar la música que sortia de les mans d'aquell cec i el seu ‹‹Déu beneeixi Amèrica!›› cada vegada que li deixaven el bitllet d’un dòlar. Em va agradar la història i, sobretot, la seva fina veu donant vida a la veu de la Charlotte. Tot d’una va fer un cop sec a les tapes taronges del llibre i va dir: ‹‹ja m’he cansat. Ja seguiré a l’escola››. Va repenjar el seu cap sobre les meves cames per adormir-se i vaig seguir llegint fins avui.



A Hollywood, la penúltima de les seves novel.les, Bukowski descriu de manera trepidant, sarcàstica i totalment desmitificada, què s’hi amaga entre les bambolines de la capital del setè art. A través del seu alter ego, Henry Chinaski, narra el making of del film Barfly, i deixa palesa la falsedat i la duresa d’un món buit que gira només al voltant dels diners. Però si per una cosa he de destacar Hollywood és per l’anàlisi que un Charles Bukowski ja en la maduresa fa de tota la seva trajectòria com a escriptor. Entre mig de botelles de vi, discussions amb productors i platons de rodatge, l’americà fa brillants dissertacions sobre què ha significat per a ell l’escriptura, gairebé a la manera d’assaig i amb aquell vernís poètic que tant m'agrada i és tan característic d’ell. Sempre faig anotacions als marges i subratllo els paràgrafs que em criden l'atenció dels llibres que llegeixo. En tinc molts, però en fluorescent groc a la pàgina 288 n'he destacat aquest. Un oasi enmig del desert. 


M’agradaven els combats. D’alguna manera em recordaven l’escriptura. Es necessitaven les mateixes coses: talent, collons i estar en forma. Només que la forma era mental, espiritual. Mai s’era un escriptor. Un havia d’esdevenir escriptor cada vegada que s’asseia davant la màquina. No era tan difícil un cop t’asseies enfront la màquina d’escriure. De vegades el que era difícil era trobar aquella cadira i asseure’s-hi. De vegades un no podia fer-ho. De la mateixa manera que a la resta dels mortals, a un se li travessaven coses pel davant: petits problemes, grans problemes, continuats cops i hòsties. Un havia d’estar en forma per suportar allò que intentava matar-lo. Aquell era el missatge que jo n’extreia quan observava els combats, o quan observava córrer els cavalls, o quan veia la manera en què els joqueis miraven de superar tota l’estona la mala sort, caigudes del cavall als hipòdroms i petits horrors personals fora de l’hipòdrom. Jo escrivia sobre la vida. Però allò que de debò em sorprenia era l’enorme valor de les persones que vivien aquella vida. Allò m’ajudava a seguir endavant. 


dissabte, 27 de gener del 2018

no és poesia, era la pluja




Sovint, quan penso en poesia, ho faig en absències. Allò que era en imperfecte i ara és pur record en la immensitat d’un cel negre enmig del present. Aquest matí pensava en poesia. No hi havia llum. Tot era fosc quan sortia al carrer. Sobre l’asfalt, el soroll de la pluja i l’aigua que impactava virulenta als vidres del cotxe. No ha parat de caure ni un segon. Tot brillava i s’esborrava el camí del meu davant. En cap moment tornava la llum. I la tempesta que seguia per damunt dels caps insomnes, ignots entre nosaltres. Caient incessant com el Monsó sobre l’Índic un mes de juny. Aquí no era exòtic. Avui feia un dia d’aquells per pensar en estrofes que s’escriuen amb els budells i pair versos que es desfan dins del cap. Les pensava i no.

Avui no hi havia ni un estel espurnejant per l’ampla matinada. Tampoc la lluna que a vegades desperta plena; a vegades minvant; i si m’hi fixo bé, creixent sobre l’horitzó, entre la meva mirada, la carretera i més enllà de l’atmosfera. El sol per fi ha descansat rere l’hivern d’un dia de gener del 2018.


De tant en tant, quan penso en poesia, en cels com avui, quan plou intensament i és fosc, les absències fan que les estrofes quedin allà, desfetes en un mar de pensaments ja païts. 

diumenge, 14 de gener del 2018

les fonts d'inspiració

Cliqueu el play per veure aquest petit vídeo on parlo de les meves fonts d'inspiració.




Font: Entrevista Interstellar Overdrive.

dissabte, 13 de gener del 2018

el crim de lord arthur savile



Un dia a la setmana acostumo a anar a un bar-restaurant que hi ha a prop de la meva feina. El lloc és un polígon industrial situat a peu de la C-17 a l’alçada de Parets del Vallès. Com tots els polígons, es compon d’amples carrers transversals i longitudinals amb naus i magatzems de formigó arrenglerats un al costat de l’altre com a únic testimoni arquitectònic fix. Després hi ha els movibles, com poden -i solen- ser els grans camions i tràilers amb contenidors marítims que transiten de dilluns a divendres per aquests carrers que anomenava abans. Els contenidors són de colors rovellats, però els carrers i les naus són grisos, uniformes, il·luminats només pel sol espetegant de diari, si en fa, tot i que això poc importa, perquè no són carrers de gaudi ni decorosos per als treballadors que són dins d’aquelles naus. Ni tan sols són carrers que s’atreveixin a tenir una nomenclatura particular, malgrat la tinguin, perquè queden impersonals als nostres ulls. Buits i intransitats els caps de setmana com un territori orfe del Mecanoscrit del segon origen

Potser hauria de demanar disculpes per l’extens introductori d’avui... Al bar hi vaig els migdies a buscar un entrepà que m’enduc per dinar després a la feina. Mentre me’l fan, faig temps amb una canya de cervesa i un mos de cortesia que em posa l’amable cambrer. Tot això ho fa sense jo obrir boca. Abans de dir-li “un entrepà de llom per endur”, ja està fent rajar el sortidor de la Damm per servir-me la copa ràpidament. La Nau també és un bar de polígon. Mai passo més enllà de la gran barra d’acer i, a més, tampoc m’assec en cap dels quatre tamborets que hi ha al seu davant. Em quedo dreta. La visita és ràpida i fugaç, deu minuts en què sento de fons el guirigall de la tertúlia de la 1 o faig una ullada a la xarxa virtual -si em deixa la mala connexió de la zona. 

Dimarts d’aquesta setmana hi vaig anar. A l’hora de pagar m’avançava un home menut que va demanar canvi per a la màquina escura-butxaques. Més que la inutilitat del fet en sí, sempre m’ha causat tristesa veure algú tirar monedes com un autòmat dins d’un trasto d’aquests. La màquina quedava a dos metres escassos meus i al seu costat -fins aquell moment no m’havia adonat mai- una altra  màquina dispensadora de tabac. Llavors m’hi vaig fixar. SERVEI DE PRÉSTEC GRATUIT, posava imprès en un paper DIN-A 4 que hi havia a la paret. Les lletres es llegien intactes, però el paper ja estava ronyós i desenganxat de les puntes, que quedaven doblegades endavant. Sobre la màquina reposaven ordenats uns quants llibres. Em va semblar un altre element fix del mobiliari, pel lloc on era i perquè no m’ho esperava, però la curiositat em va portar a acostar-me per fer-hi una ullada. Fan Club de l’Irvin Wallace, L’Escanyapobres del Narcís Oller, contes del Joseph Conrad, Mark Twain, l’Edgar Alan Poe, Charles Dickens o l’Oscar Wilde, entre d'altres. No sortia del meu astorament. Un més aviat s’espera trobar el calendari Pirelli sobre les parets d’un d’aquests antres, però mai llibres de literatura en majúscules. Les mans se me’n va anar cap a El crim de Lord Arthur Savile de l’Oscar Wilde. Trama astuta i fina ironia anglesa. Un mai sap per on li pot aparèixer. 


‹‹Creuen que totes les idees neixen nues... No comprenen que jo no puc pensar sinó en contes. L’escultor no procura traduir al marbre el seu pensament: pensa en marbre, directament.›› Oscar Wilde.

dimarts, 2 de gener del 2018

imprescindible oxigen


Recordar, en diuen.
Premo consonants i vocals entre uns espais
Que em pregunten “on estàs?”, “on estaves?”
És el dubte de la següent paraula
Que em dirà on estaré
El gir de l’aire que de sobte para
I les pupil·les que s’instal.len fixes
En el pensament.
Potser un minut tardaré més
“Cal assegurar-se”, em dic.

Ni l’herba
Ni el cel
Ni l’ombra
Ni el pensament, li donaran forma.
És el teclat, el que tu prems sense veure
Mentre observes.
Mentre camines.

A través dels vidres tornarà el temps
Les hores, les fulles, pell i memòria
Vaixelles sobre taules ancorades
I estius de lli amb gust de mar
Onades de capvespre
Diaris de diumenge
I un foc a terra.
Veus que van i vénen
Ecos del passat
Que encara tornen.

Un espai.
Pulmons invisibles
Imprescindible oxigen.
Els llums es tanquen.
I segueixen les paraules.

Ni l’herba
Ni el cel
Ni l’ombra
Ni el pensament, li donaran forma.
És el teclat, el que tu prems sense veure. 
Mentre observes. 
Mentre camines.



dilluns, 1 de gener del 2018

frederick douglas

No he trobat registres del temps que feia a la costa est dels Estats Units un 14 de febrer del 1820, però les calefaccions no existien quan en Frederick Bailey va ser arrencat dels braços de la seva mare sent només un bebè. Ell encara no ho sabia, però era un dels incomptables milions d’esclaus amb nul·les perspectives de forjar-se una vida plena. 



Diuen que allò que experimentem abans dels cinc anys és el que determinarà realment el nostre caràcter en la vida adulta. Jo també ho crec. Potser a través d'imatges, de sons, dels afectes o desafectes familiars. Això serà el negatiu que guardarà al seu arxiu emocional el nen quan creixi. Del que va veure i escoltar durant la seva infància, va relatar-ho així el mateix Bailey uns anys més tard: ‹‹sovint m’han despertat a l’albada els crits esquinçadors d'una tieta meva a qui el supervisor solia lligar a un pal per fuetejar les seves esquenes nues fins a deixar-la literalment coberta de sang... Des de la sortida del sol fins a la posta es dedicava a maleir, desvariar, ferir i assotar els esclaus del camp... semblava que gaudís manifestant la seva diabòlica barbàrie.››

Als esclaus els van ficar al cap la idea que eren inferiors hereditàriament, que Déu els havia destinat a la misèria. L’església consentia l’esclavatge. De manera que la perpetuada institució es mantenia a sí mateixa malgrat permetre monstruositats com aquestes.

En tot això hi havia una norma molt reveladora: els esclaus havien de seguir sent analfabets. Als estats del sud abans de la Guerra de Secessió americana, els blancs que ensenyaven a llegir un esclau rebien un càstig sever. Bailey va escriure: ‹‹Per tenir content un esclau és necessari que no pensi. És necessari enfosquir la seva visió moral i mental i, sempre que sigui possible, aniquilar el poder de la raó.›› 

L’any 1829 en Frederick Bailey tenia deu anys. El van posar a la venda entre les restes embargades dels seus antics propietaris i el van enviar a casa d’uns desconeguts a Baltimore. Allà seguia fent fred a l’hivern, però passava de les plantacions del camp a la frenètica activitat de la ciutat i les feines domèstiques. A casa del capità de l’armada americana Hugh Auld va començar a tenir contacte amb les cartes i els llibres. Observava que hi havia una relació directa entre les lletres que resseguia la gent que sabia llegir amb el moviment dels seus llavis. Amb els gestos de les seves cares. D’amagat es va posar a estudiar el Webster Spelling Book del Tommy Auld. Memoritzava les lletres de l’alfabet. Intentava entendre què significaven els sons. Però necessitava ajuda per poder avançar. Finalment li va demanar a la dona del capità, la Sophia Auld, que l’ajudés en el seu aprenentatge. Imagino que la dona, culta, il·lustrada i regint-se exclusivament per les lleis d’àmbit domèstic, és a dir, les seves, va accedir a fer-ho sense pensar en les conseqüències. Va ser quan el noi ja començava a llegir paraules de tres o quatre sil.labes que el Hugh Auld va descobrir què passava. Us podeu imaginar la reacció del capità en veure que estava sent torejat a la seva pròpia casa per la seva dona i per un esclau. Emprenyat, va reprendre la Sophia i va ordenar-li que deixés allò immediatament: 

Un negre no ha de saber res més que obeir el seu amo! Fer el que se li diu. Aprendre esguerraria el millor negre del món. Si ensenyes un negre a llegir, serà impossible mantenir-lo. 

Això mateix va dir a la seva dona en presència d’en Bailey, com si aquest fos un bloc de pedra o imbècil: ‹‹Allà vaig entendre -va escriure més tard- el poder de l’home blanc per esclavitzar un negre. A partir d’aquell moment vaig entendre quin era el camí de l’esclavitud cap a la llibertat.››

Tot i no poder tenir el suport de la intimidada Sophia, en Frederick se les va manegar per seguir amb l’aprenentatge de la lectura, preguntant fins i tot pel carrer als nens blancs que anaven a escola a canvi d'un tros de pa del seu àpat diari. Un temps després, un cop va aprendre, va ensenyar a llegir altres esclaus: ‹‹Havien tingut sempre el pensament en dejú. Els havien tancat en la foscor mental. Jo els ensenyava perquè era una delícia per a la meva ànima.››

Després d'intentar-ho una vegada i estar tancat a la presó, Bailey es va fer passar per un esclau llibert, va travessar el riu Susquehanna amb una petita barca i va poder escapar fins a Nova Anglaterra, on l’esclavitud era il·legal i els negres eren lliures. Va ser una nit de setembre del 1838. 

Canviava d'estat, de condició vital i també de nom. Es feia registrar llavors com a  Frederick Douglas (cognom d'un personatge femení de La dama del llac del Walter Scott), eludint els caça-recompenses que perseguien esclaus fugitius i esdevenint un dels més grans oradors, escriptors i líders polítics de la història americana. Tota la seva vida va ser conscient que l’alfabetització li havia obert el camí. 


riu Susquehanna

No hem de creure aquells que diuen que només s’ha d’educar el poble lliure, sinó més aviat els filòsofs que diuen que només els cultes són lliures. 
Epictet. Filòsof romà i antic esclau. 

Font bibliogràfica: “El mundo y sus demonios”, Carl Sagan. (Ed. Crítica)