dissabte, 27 d’octubre de 2018

retrat de roma, un passatge de tot entra en el pes



Aquestes festes de Nadal teníem pensat tornar a Roma. Fa un parell anys que no visitem la capital italiana. Obligacions familiars ens han deixat a terra, amb les maletes i les il·lusions a punt. Les passejades entre La Fontana de Trevi, amb el record de Sílvia —d’Anita Ekberg, vull dir—, rotunda i màgica, i el Panteó —l’altre gran monument de la ciutat papal— ens hauran d’esperar. El gaudi de la pluja melanconiosa que s’escola per l’òcul del Panteó —el majestuós ull de bou que el remata— és un plaer confessable que s’ho val per ell mateix. I la visita recurrent de bon de matí al Colosseu i als Fòrums Romans, per descomptat. I el passeig per la Via Giulia, de camí a poqueta nit al Trastevere, per aquells carrerons i placetes, esglésies i establiments civils que tanta harmonia aporten a la ciutat. 

Nostàlgic del que no farem, evoque davant de l’ordinador una nit qualsevol a la Piazza Navona assaborint un gelat d’avellanes havent sopat la millor pizza a Da Baffetto, a la Via del Governo Vecchio, a dues passes de la Piazza di Pasquino, el bust del qual encarna la llibertat d’expressió com la mare de totes les llibertats. I el sopar de bacallà arrebossat amb carciofi fregides al Piperno, a la Via Gregorio VII, a l’antic gueto jueu. I el cappucino de mitjan matí a una terrasseta de Campo dei Fiori, de mercat abellidor i de trista memòria com recorda l’estàtua de Giordano Bruno, que hi va ser cremat l’any 1600 en acte inquisitorial per la seua idea panteista de l’univers. Una plaça de tendre record, tanmateix, per al papa Alexandre VI, que hi tenia Vanozza Cattenei, una de les seues amants oficials més visitades. El record de la cinematogràfica Via Veneto, immortalitzada en les retines de mitja humanitat gràcies a La dolce vita de Federico Fellini, em transporta, així mateix, a l’estadi civilitzat del cinema i de la imaginació fantasiosa. La memòria, el cinema i la literatura —que sovint són el mateix— ens reservaran també, malgrat la seua prostitució turística, el Caffè Greco, a l’elegant Via dei Condotti, al cap de baix de la Piazza de Spagna, per on van passar Goethe, Stendhal, Baudelaire i tots els literats viatgers que patiren del desfici italià —i on, per cert, hi ha, en una vitrina de l’entrada, al primer saló, al pilar de l’esquerra, l’original d’un escrit de l’empordanés Josep Pla. 

Ha estat un desengany inesperat. Demà, Déu proveirà. Però, mentrestant, jo em consumiré d’enyorança.


El que avui he titulat "Retrat de Roma" és un passatge de Tot entra en el pes (Ed. Vincle), el darrer llibre de l'autor valencià Toni Mollà. En llegir-lo vaig pensar: si mai torno a Roma vull tornar així. Nostàlgica, però tan concreta. Un text meravellós per on recorres, ensumes, palpes, assaboreixes i somies cada racó de la ciutat eterna.

l'orbayu



Com si es tractés d’una premonició, el dia anterior havíem estat esbrinant el significat de l’orbayu a l’oficina. Aquella paraula asturiana per descriure la fina pluja que cau constant i cala profund i a poc a poc dins la terra. Plugim sona insignificant, però l’orbayu ja és més seriós, es fa més de respectar. Al principi de tot, es tractava del nom d’un dels clients que sortien al llistat d’Ema, la companya que mastegava un xiclet de síndria a la meva esquerra. 

Avui pensava que a la zona del l’orbayu, aquella pluja cau des de molt antic, perquè sembla una paraula no modificada pel pas de la civilització. Ni pels accidents geogràfics. Ni pel clima tampoc. Cau i cau constant, des d’abans dels Pics d’Europa, de molt abans diria, i ja des de llavors començaven els primers homínids a arrecerar-se del l'orbayu dins de les coves de les muntanyes. Llavors, que ni existien les paraules guerra, conveni, hipocresia o diners, més recents, amb pocs centenars d’anys però que sembla que tinguin una eternitat de tan instal·lades que les tenim. Les paraules no només són paraules. Defineixen tota una evolució. 

Avui, que aquí cau plugim com si fos un l’orbayu, pensava en això.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

la cambrera del nan roig

Potser portava una camisa de seda groga i uns Levi’s 501 que solia posar-me els dies especials. Però això no podria assegurar-ho amb exactitud. Ni tan sols recordo si vaig beure algun xupito d’aquells extra dolços amb sabor de préssec i uns graus d’alcohol, convidada per algun client del Nan Roig. L’últim que recordo és el sobre marró amb les nou mil pessetes que em van pagar com un extra aquella nit de 1995 perquè era cap d’any. Abans, un munt de caps figurants, jerseis Privata, algun vestit de lluentons dansant pel bar musical de moda del Vallès, i les meves mans omplint gots de tub amb litres de Tanqueray, Bombay Saphire i Canadian Club, un dels whiskys preferits del jefe. He oblidat dir que en realitat jo vaig començar sent clienta del Nan Roig, d’aquelles que ballaven a peu pla o sobre un bafle prou resistent com per aguantar els meus 65 quilos de pes. En aquella època encara estudiava periodisme i ho complementava amb classes de francès al carrer Anselm Clavé de Granollers, on hi tenia la seu l’Aliança Francesa. 

Però torno a les nits de fa vint-i-tres anys. Va ser durant una nit de castanyada (quan no era Haloween encara) que el Felip em va oferir la feina per dissabtes nits. Feina que vaig acceptar de bon grat per sufragar-me les classes de l’Aliança. Classes que també feia de molt bon grat. Tinc un record borrós d’aquelles nits. O d’aquella època en què em començava a obrir al món (si llegiu entre línies també valdrà). Suposo que si volgués fer literatura d'aquells anys hauria de tirar molt de ficció per reconstruir una història amb cara i ulls dels meus 90’s. Tot és gratar i començar. Però si una cosa recordo amb precisió és la música. El seu tempo. La seva sintonia. El seu ritme. La penúltima cosa que recordo d’aquella nit de cap d’any és la primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó: CHILDREN del Robert Miles. La va posar el Dani, el millor disc-jockey de la comarca, com a colofó final de la festa. És aquell tipus de cançó que posada a una determinada hora en un determinat lloc i un cap d’any determinat fa embogir el personal. La barra era meva en un sentit metafòric, és clar, però just quan el ritme compassat del piano va començar a elevar-se, elevar-se i elevar-se al màxim, la vaig fer meva en el sentit real i m’hi vaig enfilar a ballar-la. No sé si amb la camisa de seda groga i els Levi’s 501. 



dissabte, 20 d’octubre de 2018

exclusió mútua





Merda! Com he arribat fins aquí? Fa dies, setmanes senceres, que m’hauria d’haver adonat del meu embaràs. Ja feia massa temps que notava que aquestes nàusees no eren normals. Unes mans estrenyen amb força les meves. 

- Vols que t’acompanyi fins a dalt? 

- No pots. No pots entrar al quiròfan. 

Aquesta vegada es fa necessari, més que mai, que m’acompanyi en Carlos, la meva parella des de fa vuit anys. No ens podem permetre els gairebé 600 euros que ens cobraran per l’avortament, de la mateixa manera que tampoc podem donar la vida a un altre ionqui al món. De cap de les maneres. Naixeria amb la síndrome d’abstinència i uns pares totalment enganxats. El meu somni de ser mare, ja no de família nombrosa com tant desitjava, sinó de ser mare simplement, l’hauré d’aniquilar per aquesta maleïda dependència. No hi ha cap somni irrealitzable, però per realitzar-lo s’ha de ser lliure. No parlo de cap abstracció, parlo de la meva vida. Les dependències, siguin del tipus que siguin, et fan esclau, empresonen el teu comportament. T’impedeixen fer i ser, com unes manilles lligades a mans i peus limitarien els teus moviments més bàsics. Les drogues, a més, t’allunyen de tot, de tothom i, fins i tot, de tu mateix. 

La clínica és des de fa temps a la primera planta d’un dels blocs d’obra vista que hi ha al carrer Calatrava de Barcelona. Que faci temps m’és francament igual. M’he limitat a buscar-ho a les pàgines d’anuncis del diari d’ahir. CLÍNIQUES PER A LA INTERRUPCIÓ DE L’EMBARÀS. I després de marcar el 93 i no sé quants números més, em donaven hora per avui. 

- Saps de quant estàs? 

- Ni idea, fa molt que no tinc la regla. Només sé que el Predictor m’ha donat un positiu com una casa de pagès. 

- Vine demà acompanyada d’algú. El més probable és que no puguis conduir després. 

Feia dies que em pensava que les nàusees matinals, aquelles que et porten corrents fins a la pica del bany abans de que t’hagis posat res a la boca, aquelles que et fan treure la bilis i t’empenyen fort l’estómac cap amunt com si aquest volgués sortir per l’esòfag, fa dies dic, que creia que eren degudes al cavall de la tarda. Ens el fumàvem més d’hora per perllongar-ne els seus efectes i mirar de relaxar-nos, d’adormir-nos abans. Però no. Alguna cosa dins meu em deia que potser estava prenyada. Havia tingut alguna falsa alarma en anteriors ocasions. Me’n fiava poc de la marxa enrere quan se m’endarreria el període. Però el període fa temps que ha deixat de ser periòdic per passar a ser nul i, per tant, l’únic indicador fiable que tenia ara era el meu propi instint. I em sorprèn, fins i tot, com de fort pot arribar a ser aquest, perquè s’hagi manifestat com ho ha fet, malgrat el meu estat de forta embriaguesa habitual. 

Pujo les escales que em porten al primer pis mentre en Carlos s’espera a una petita cafeteria que hi ha a la cantonada amb Bonanova. Precisament allà m’acabo de prendre una Coca-cola amb un dònut que sembla que m’han caigut prou bé. Un dia vaig escoltar dir a una amiga que les nàusees són provocades per la manca de sucre que el mateix fetus pren del teu cos per alimentar-se. Per agafar-se fort dins l’úter. I que les coses ensucrades tornaven el cos al seu estat normal abans d’esgotar les reserves glucèmiques, és a dir, sense les nàusees. Tot i així, ensumo una intensa ferum de lleixiu que puja del replà, acabat de fregar, que em provoca de nou una sensació de fàstic que haig d’esmorteir tapant-me la boca i el nas amb les mans. Pujo ràpidament, tant com puc, les escales i arribo esbufegant davant de la porta del primer tercera. Al costat del timbre hi ha penjat un rètol de llautó amb unes lletres impreses que diuen “Dr. Muñoz, ginecòleg”, amb un número de col·legiat a sota que ara no recordo. La infermera (o assistenta o qui coi fos que em fes passar a la consulta), una dona rodona i baixeta, a punt de jubilar-se segurament, em pregunta el nom abans de somriure de manera protocol·lària. 

- Ah, sí. Ja recordo... Ets la d’ahir la tarda. Mirarem de quant estàs, però de moment no se’t nota gens, nena! Despulla’t i estira’t amb les cames ben obertes sobre reposa-cames. Amb el culet ben a la vora de la llitera. Ara vindrà el doctor. 

Les cames nues em tremolen i la consciència em remou l’esperit. Però no puc fer una altra cosa. Tinc una angoixa lligada a l’estómac i no són les ganes de vomitar, precisament. És el neguit d’aquest fatídic moment que tant de bo no hagués de passar. (Si us plau, que passi ja...). 

- Ets l’Àstrid Albella? 

- Sí, sóc jo ... 

El metge, amb bata blanca, ulleres de pasta negra d’un miop sobre un rostre impassible. Cos petit i arrugues poc profundes pel tipus de feina que fa. No ho acabo d’entendre. Potser és que el valor de les vides alienes, de les vides que estan per arribar, són per a ell una mera estadística més. Pures matemàtiques. Resten vides aquí, sumen al compte de resultats de la seva empresa. És tot l’efecte que em fa ara mateix. Ser una merda de número més. Ni tan sols sembla algú que es qüestiona què està fent amb una altra possible vida. O amb la meva pròpia. 

- T’introduiré un espècul un momentet que et molestarà una mica i després et farem una ecografia introvaginal. Hem de veure de quant estàs per decidir què fem. 

Miro el sostre del consultori. Blanc immaculat. Noto un gel fred que m’introdueixen sobre un preservatiu posat al damunt d’una enorme cànula per fer-me l’ecografia. Sento una lleugera pressió sense arribar-me a molestar. I em tornen les nàusees. I també el nerviosisme propi de no haver-me administrat la dosi de cocaïna aquest matí. No podia fer-ho essent conscient de què portava a dins. El sostre, il·luminat per un fluorescent blanc nuclear, fred. A la pantalla que tinc al costat, un fetus amb totes les parts del cos ben definides. 

- Uf, noia, això està molt avançat. Estàs d’unes setze setmanes. No t’ho podem fer aquí. 

- Com? 

- Que no. S’escapa del període establert aquí. Hauries d’anar-te’n a Londres. 

- Què? Vostè em treu això d’aquí ara mateix, encara que em costi la vida! On haig de signar? 


M’aixeco marejadíssima de la llitera del quiròfan. Tinc un mal horrorós al sota-ventre i unes nàusees intenses provocades per l’anestèsia local. Encara ressonen en el meu cap les cànules d’aspiració, els fòrceps i tot l’instrumental espantós, tallant, que han utilitzat per acabar amb això. Per extreure’m el fetus de dins. És la pitjor banda sonora que he hagut d’escoltar mai. Ploro desconsoladament, en solitud dins d'una petita estança de la consulta, mentre em mal vesteixo amb uns texans i un suèter de llana grisa, ple de boles de tan dolent que és i espero en Carlos que em vingui a buscar al carrer. M’ofego. Necessito aire. I pensar, pensar mentre m’espero. 


"Exclusió mútua" forma part de l'episodi del mateix nom de la meva novel.la Ni un gram, basada en fets reals.


diumenge, 14 d’octubre de 2018

el pit roig, un conte modern





En Miquel i la Laura agafen cada dia l’autobús quan porten les seves pesants motxilles a les seves espatlles per anar a l’escola. La mare els ha deixat l’esmorzar fet abans que sortissin per la porta de la casa adossada on viuen a una urbanització del poble. I ella ja ha marxat cap a la fàbrica. Aquest és un conte modern, d’ara, així que els germans s’esperen a arribar a la parada, on hi ha wifi, per agafar el mòbil, i començar a jugar al Maincraft. Laura, va! deixa de xatejar amb les amigues i comencem! La nena alça els seus ulls verds i sospira fons, mira el seu germà amb gest de complaença i escriu “A10, us he de deixar per jugar amb el meu germà”. Durant el trajecte, que dura vint minuts perquè es van aturant per altres urbanitzacions a recollir altres nens, la Laura intenta construir una casa adossada que el Miquel només mira de destruir. Treu contínuament els maons que ella l’hi posa. Miquel! Què fas? Tu has de fer el jardí! Per què em destrueixes la casa? El nen no contesta. Només mira la pantalla i fa anar els dits pel seu damunt amb determinació. La Laura, cansada, es desconnecta del joc i li diu que ja no jugarà més. M’és igual, tinc gana. Contesta el seu germà com si res. Però sap que fins l’hora del pati no podrà menjar l’entrepà de fuet que porta a la motxilla. El Miquel, que té els cabells rossos com el seu pare, el troba a faltar des que va marxar fa uns mesos a viure a una altra casa lluny de la seva. La seva germana, que ho sap, li proposa un nou joc per a la tornada. Però res de mòbils, d’acord? Li diu ara sense sospir. 

El Miquel no es va deixar ni una engruna de l’entrepà de fuet que la seva mare li havia preparat sense tomàquet, perquè a ell no li agradava gens. Va jugar a la gallineta cega fins a marejar-se i així que va sonar el timbre se’n va tornar a classe a l’assignatura de català. Allà oblidava del tot el món exterior, i no recordava tampoc la casa que volia destruir al maincraft. 

Però havia arribat l’hora de tornar. Es retroba amb la seva germana a l’autobús i abans que ell li recordi res, ella ja havia guardat el mòbil a la bossa. Mira per la finestra, Miquel. Veuràs ocells que sobrevolen el cel, i s’aturen als cables de l’electricitat i sobre les teulades de les cases. Poden ser garses, pardals, coloms, els que vegis ... tria’n un. El que més t’agradi. No cal que m’ho diguis. I fes com si fossis ell i amb el seu vol arribessis cada dia fins a casa del papa per fer-li un petó. Al Miquel li va agradar la idea, i enseguida va triar un pit roig que va veure amagar-se al jardí de la casa d’una de les urbanitzacions per on passaven. Va! alça el vol pit-roig! Va fer dins del seu cap. I aquest, com si l’escoltés, va començar a bellugar les ales i el va resseguir amb la mirada fins que es va fondre en un punt marronós i va desaparèixer entre els núvols blancs de la tarda. Va començar a volar i volar, es va aturar en un petit arbust per descansar i després va seguir el seu viatge fins arribar al jardí de la casa del seu pare. El va veure, amb els seus cabells desmanegats i rossos, fumant una cigarreta vora la finestra de la cuina. Va apropar-se i en veure’l, el pare arrencar a riure de l’alegria i van fer-se un petó. 

En adonar-se que el Miquel ja dormia profundament, la seva mare va besar-lo al front i el va cobrir bé amb el nòrdic. Era hivern, i no volia que agafés fred.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

mar d'octubre

Aquí no hi ha fulles seques. Ni verds que s'apaguen, ni taronges tardorencs sobre els arbres. Queden les onades majestuoses, pesants, residuals de l'últim estiu. Perennes, en realitat. I al fons, un vaixell que navega petit i lent, flotant per aquesta massa líquida que imagino primitiva sota els rajos solars. Es perfilen grisos entre els núvols d'octubre. Però més enllà d'ells, un cel blau, d'un blau cel que se'n va cap a Barcelona i canvia permanent des del terra fins a  l'estratosfera.

El vaixell ha desaparegut, i les onades segueixen amb el seu moviment constant, d'una olor de mar que es queda, d'un so cadent i etern contemporani, a les oïdes d’abans, a les mateixes d’ara. I miro així d'aquietar els meus pensaments entre un mar d'octubre que desplega ones i torna, torna per recollir-les solitàries.




(Escrit des de la sorra, a la platja de Vilassar de mar, el 12 d’octubre del 2018).

dilluns, 8 d’octubre de 2018

llegint a la rosalía



Ahir vaig estar fullejant les obres completes de la Rosalía de Castro, una edició joia del 1952 amb fulls prims i secs com el paper de fumar i un esplèndid pròleg de V. García Martí. Vaig entrar en contacte amb aquesta poeta farà uns setze anys, a través de qui en vida va ser la meva sogra, quan vàrem fer un viatge per terres gallegues, on ella hi tenia arrels. Recordo passar per Padrón, per davant de la casa on va néixer la Rosalia de Castro, quan tornàvem del que anomenen el Versalles Gallec a L’Estrada: el Pazo d’Oca. D’uns jardins verd profund per on perdre’s i seure a escriure poesia a la vora d’algun dels seus estanys. Propietat del Duc de Medinaceli, per cert. No ens vam aturar perquè era al final del dia i començava a ploure. Tampoc va caldre. La Pepita ens va portar per aquell viatge nostàlgic mentre parlava en un autèntic gallec, pels seus orígens celtes mirant l'oceà, els minifundis, els boscos i els cementiris on reposaven a terra avantpassats que es quedaven a les aldees. També als fars, com el del cap Vian, preciós, que tenyits de blanc per la permanent boira de l’Atlàntic, mai van veure tornar molts dels emigrants que marxaven a fer les Amèriques. Tendeixo a personalitzar els meus escrits i a allunyar-me d’allò polític, per filosofia de vida seguint els consells que un dia em va donar el meu pare, però in situ, és fàcil d’entendre la poesia d’aquesta escriptora del segle XIX, extremadament sensible no només al seu patiment, sinó també als de la resta de gallecs. Vaig versionar fa temps un poema seu per a la Bústia groga, Pra Habana, que pertany al recull de Follas Novas, on ja parla del sofriment de les dones gallegues que es quedaven soles, vídues, separades per sempre dels seus marits perquè havien d’emigrar i ja mai més tornaven. Hi ha en aquestes obres completes, en gallec també, un poema que forma part del seu Cantares gallegos que comença dient: “Castellanos de Castilla, tratade ben ôs gallegos: cando van, van como rosas, cando vên, vên como negros!”. Tot ell és un cant en contra de la supremacia dels castellans, un poema dur, aspre, que escriu sense contenir-se els dits de la ploma, que segurament avui no passaria la censura que l’estat imposa a alguns intel·lectuals i artistes. Doncs el poema és de l’any 1863, escrit per una dona gallega i publicat per una editorial madrilenya (Aguilar Ediciones). 

M’encanta llegir poesia de tant en tant, en Martí i Pol, Neruda, Lorca, Bukowski, Barral, Rosalia... Entendre les seves sensibilitats, és fàcil empatitzar amb ells, amb les seves enyorances, pèrdues i dolors puntuals (o permanents), tot i que he de dir que també m’agrada constatar aquest tipus de coses perquè em permeten comparar a través d’un poema trets d’aquella societat amb l’actual. Perquè després diguin que la poesia no serveix per a res.

divendres, 5 d’octubre de 2018

tempus fugit

Cliqueu al play per escoltar el poema.



Text i veu: Jèssica Roca

dimecres, 3 d’octubre de 2018

after eight

És impossible posar-se a escriure quan estàs refredat. Potser, vull dir. Impossible fer llargues caminades quan les cames et fan figa i el nas no et para de rajar. Pots llepar una Juanola, com la que m’ha ofert aquest matí una companya del departament, no pel meu propi bé, sinó per evitar escoltar les meves estossegades i així no haver-se de posar uns taps a les orelles. Em posa molt nerviosa! M’ha dit. Però els U2 seguien sonant a Rock FM, música celestial de fons, sí, i encara preparava alguna exportació aèria per a Egipte. Ni imaginar-me l’aeroport del Caire amb aquest cap emboirat d’avui. L’e-mail té un avantatge, i és que els de l’altra banda no et senten estossegar ni sonar-te quan els passes tota la documentació repassada, signada i escanejada. Voilà. Tot queda dissimulat. Tres paquets de kleenex i dues Juanoles -no me n’ha ofert més- he consumit quan fitxava a les tres i deu del migdia i sortia per la porta de l'empresa. A més, se m’ha passat comprar-me la barra de llavis de color, encara no tinc clar quin. Segurament serà un bordeus. El nas no para de rajar i, en canvi, segueixo escrivint, d’aquí el potser del començament. M’hauré d’aixecar a buscar més mocadors de paper abans d’acabar amb això. Amb aquest refredat no ensumo ni el rap arrebossat, ni la sopa de peix que he deixat feta per sopar. I no acostumo a tastar el menjar mentre el cuino. És estúpida aquesta sensació. S’esmorteeixen els sentits i s’alenteixen els reflexes. Costa teclejar i un aigua cau constant del nas adquirint vida pròpia. Esternudar. Almenys, al súper he comprat uns After Eight per quan se’m passi el constipat. Em recorden a la meva infància, de quan els meus pares els portaven d'Andorra juntament amb els Toblerone gegants i aquell sucre blanc tan gruixut i que endolcia tan poc. Tot un clàssic insubstituïble. Els assaboriré de gust, amb aquell contrast tan característic de la menta desfent-se entre la xocolata negra fent crac a la boca. Segur que després ja podré escriure alguna cosa amb una mica més de sentit.