diumenge, 23 de desembre de 2018

postal de sitges

Mai més he tornat a veure aquell collaret de peces blaves. Amb els anys van quedar desgastades. Com les parades de Sitges des d’on hi penjava. Les cordes tibants amb altres collarets de colors han desaparegut. I aquells estius amb olor d’Aftersun al final del dia, també. Si de cas, la sal que hi havia a les tovalloles esteses al terrat, rememora avui aquells dies enganxada a les roques del penya-segat del Vivero des de llavors. I uns crustacis, entre milers, han tornat al Mare Nostrum, de dotze en dotze sobre altres safates d’acer, amanits només amb un polsim de sal gruixuda. Crec que el rellotge de l’església es va quedar aturat per deixar entre parèntesi un oasi en calma com una perla de Drexel. No tornarà el daurat sobre la meva pell, que es va esborrar fa anys, amb el cos i el cap enfonsats dins del mar durant la posta. El tren ens espera. I ja no queden les ombres d’alguns dels que hi van ser. Ara marxa, allunyant-me del tot d’aquell color blau profund que lluïa als vespres d’agost, mentre demanava un gelat de llet merengada al carrer del Pecat.


dijous, 13 de desembre de 2018

cèrvols a l'hivern


En alçar la vista de l’ordinador em vaig adonar que n’hi havia dues. Fins feia només uns minuts, sobre la prestatgeria on guardem els arxivadors del departament, hi havia LA postal de Nadal que ens havia enviat un proveïdor japonès. Solitària i digna com a únic símbol de la festivitat cristiana d’aquesta època. Anys enrere el mateix sobre de la prestatgeria estava ple a rebentar de postals d’arreu de la península i part del món. Enviar postals de felicitació per Nadal és una tradició en vies d’extinció. Ho comentava l’altre dia en veu alta. Abans, per la meva condició d’alta, sempre em tocava arreplegar el bon grapat que començava a acumular pols passat festes, i les llençava a les escombraries fins a rebre’n de noves l’any següent. N’hi havien amb el Naixement, moltes provinents de la península, o els clàssics pare Noel i paisatges nevats des de països anglosaxons, normalment. Els millors desitjos de felicitat i prosperitat per a l’any entrant i una rúbrica en boli o ploma al seu interior. Aquelles postals deixaven un pòsit d’il.lusió nadalenca en l’ambient que mai arribaran a tenir els missatges que es desfan virtualment.

Tota aquesta introducció, però, ve a col.lació de la segona postal que vam rebre d’un agent de Valladolid. Acabava de preparar una exportació al Marroc quan vaig alçar la vista per descansar els ulls. La prestatgeria de què us parlava la tenia just al meu davant. I vaig veure una postal d’uns bambis amb uns arbres de fulla caduca i tronc pelat, i un sol naixent, molt oriental, sobre un fons blanc. Què maca! Vaig exclamar. Em vaig aixecar per mirar qui l’havia enviat i vaig pensar que seria una d’aquestes d’Unicef. Vaig veure que era de l’Associació de pintors amb la boca i el peu. I de cop vaig pensar en aquell espai mut de persones que ens pensem que no existeixen. El món té tantes perspectives ... Vaig tornar a mirar el dibuix i vaig al.lucinar. I al seu darrere vaig descobrir el títol i l’autor de l’obra: CÈRVOLS A L’HIVERN, de JEONG PARK, pintor amb la boca, hi deia.


Jeong Park va néixer a Corea l’any 74, i als 16 anys es va trencar la primera i la cinquena vertebra dorsal quan es llançava a una piscina quedant-se tetraplègic. El mateix any de l’accident va començar a pintar amb la boca i només dos anys després es va formar acadèmicament a l’Associació d’artistes amb la boca i el peu. Combina aquarel.la amb oli o acrílic i fa meravelles com aquestes amb la boca. 






L’art no entén de fronteres físiques perquè la creació està en la ment de la persona. 

diumenge, 9 de desembre de 2018

descobrint ben carson

Vaig descobrir el doctor Alonso Puig de casualitat no fa gaire a la xarxa, un dia que l’entrevistava el Jaume Barberà al programa Singulars. Em va captar enseguida l’energia i l’entusiasme amb què transmetia allò que explicava aquest cirurgià especialista en l’aparell digestiu. Parlava de com les emocions poden influir de manera directa tant en l’estat cognitiu, com en les malalties d’una persona. I feia tan fàcilment entenedor el llenguatge mèdic que gairebé t’agafaven ganes de posar-te a estudiar medecina. Em va semblar una persona brillant i sàvia, ja no tant pel seu saber, com per la seva manera de transmetre’l a fi de bé, sense por a expandir-lo entre aquells que l’escolten. Són persones que imanten i motiven. 

Tendeixo a ser reincident quan alguna cosa m’agrada molt, així és que ahir vaig estar escoltant-lo de nou en una sèrie de xerrades que organitza el BBV per al País digital i que estan francament bé. També he de dir que estan dirigides a una societat, la nostra, que té cobertes -i les sobrepassa- les seves necessitats vitals i acaba creant-se angoixes sovint innecessàries. Vull dir que aquest tipus de conferències a Ruanda, per exemple, no tindrien cap sentit. És important contextualitzar les coses. 

Mentre parla de filosofia de vida, de maneres d’agafar-se les coses i de connexions neuronals, el doctor Alonso Puig fa una cosa que m’encanta: sense adonar-te t’exposa un exemple tan concret i tan al.lucinant que et fa pensar que la vida realment és màgica. I això ho diu també textualment enmig de la narració. 

Al setembre del 1951 va néixer a la ciutat de la indústria automobilística per antonomàsia, Detroit, Benjamin Carson. Llavors tenia un germà més gran que la seva mare havia tingut amb el seu pare, tots dos procedents de nombroses famílies rurals de l’estat de Georgia. Quan el noi té vuit anys i una altra germana, la seva mare descobreix que el seu pare té una altra família en paral.lel. Decideix separar-se i per tirar endavant assumeix dues, inclús tres feines alhora netejant apartaments i oficines de Detroit. El noi es ressent de la situació familiar, és clar, i té greus dificultats a l’escola primària quan comença, a més a més, a rebre insults per part de companys de classe, cosa que naturalment el fa estar irascible i desenvolupar un caràcter fins i tot agressiu. 

La seva mare, que és conscient de la situació, decideix restringir les hores que els seus fills passen enfront del televisor i al carrer. Donat que no té prou diners per comprar-los, els obliga a anar cada dia a la biblioteca a llegir dos llibres per setmana i passar-li un informe detallat de la lectura, malgrat que ella amb prou feines sabia llegir (es va casar als tretze anys). 

Al curs següent el professor de ciències va treure una pedra a la classe i la va mostrar als alumnes. Què és això? Va preguntar-los sense que cap d’ells tingués ni idea. El professor va insistir, segur que no sabeu què és? El jove Benjamin tenia la resposta en el seu cap, l’havia vista entre les desenes de llibres que la seva mare li havia obligat a llegir. Va ser davant la insistència del professor que es va atrevir a aixecar la mà tímidament i va respondre: OBSIDIANA. Efectivament, va donar amb la resposta, però el professor va voler animar al seu alumne a explicar allò que sabia sobre l’obsidiana. I va parlar-li sobre composicions químiques, origen, usos, jaciments i no va parar fins a esdevenir un dels més prestigiosos neuro-cirurgians del món. L’any 1987 va ser el primer cirurgià en realitzar amb èxit l'operació de la separació de dos bessons siamesos, amb un equip de 70 persones i una durada de 22 hores. 

La meva assignatura preferida era estar al carrer, però afortunadament per a mi vaig tenir una mare que va creure que era intel.ligent. Ben Carson




*A alguns països l’obsidiana s’empra també com a escalpel per molts cirurgians, ja que les fulles ben elaborades d’aquest material tallen molt més nítidament que els bisturís d’acer d’alta qualitat.

dijous, 6 de desembre de 2018

les parets que miraré després

L’any vinent em dedicaré a córrer i a mirar les parets. Això és el que he pensat després de publicar al facebook un llistat amb les meves lectures del 2018. Òbviament no serà en la seva totalitat ni literalitat, no us penseu que dic tonteries per dir, ni que visc de l’aire i no he de preparar àpats, o fer cues al súper ni fer dissabte. Totes aquestes coses també hi seran. I d’altres que no sabré, per imprevisibles, també. Em refereixo a aquella part de l’espai que em salva de mi mateixa. Que és el que fan els llibres d’altres, en bona manera. Faré bombejar el cor a 180 pulsacions, oxigenaré el cervell i tonificaré els muscles. Veuré camps, i masies i postes, sortides de sol els diumenges, incipients primaveres i l’hivern desfent-se. Els primers cafès preparant-se rere els vidres entelats d’aquell bar de la cantonada. Can Noguera, diu pintat a la façana. M’aturaré a la font de Can Pau a apaivagar la set i a l’estiu, m’arremangaré les mànigues per damunt les espatlles quan el cor fregui els 180 batecs i la suor se m'enganxi a la pell. I de tornada, ja baixant, alentiré la marxa mentre les mares pugen amb els seus cotxes a cinquanta per hora i els seus fills que han recollit d’anglès fa una estona. 

Quan la porta de casa quedi tancada al meu darrere, vindran totes aquelles coses que necessàriament hi haurà: fogons, bugades, llits encara per fer, cançons per a la nostàlgia, alguna fugaç conversa i l’imprevisible que arribarà entre les parets que miraré després.