dimarts, 30 d’agost de 2016

des d'urgències


Les gases esterilitzades i els guants de làtex reposen ordenats al costat dels catèters, l'heparina, el clorur sòdic i l'actocortina. 

Un so, lleuger i constant, resideix al box que mesura la freqüència cardíaca del seu cor. Mig cor, de fet, des de fa 13 anys que va patir el primer infart. La llitera on jeu estirat no és gaire còmoda des de dissabte, quan el van ingressar amb símptomes d'un nou infart. A fora, al mostrador, un rebombori important. Els metges, un dels quals amb accent veneçolà, comenten la mort del compositor mexicà Juan Gabriel i diuen no-sé-què de la Pantoja, mentre l'aparell de la pressió mesura la tensió al seu braç dret: 95/58. Ara reposa i la té un pèl baixa.

Abans hem estat comentant l'estat (no-estat) del govern (no-govern) actual i, sense perdre el seu intrínsec sentit de l'humor, m'explica que la passada nit al box del costat una dona li feia fer gimnàs al pacient veí: "ahora flexión número 1; venga va, ahora la número 2, Omaaar..."

- Sembla que a la tercera flexió no hi ha arribat, l'Omar- em diu.

Un jove infermer amb accent andalús entra discretament per a anotar a l'historial la pressió diastòlica i sistòlica que indica el monitor. I a fora, al mostrador, segueix el rebombori. Els metges comenten un dessagnat d'algú i al pacient veí del costat, acabat d'ingressar, li han de fer una colonoscòpia, amb una patologia encara per diagnosticar.

Un soroll de rodes, el carret de la neteja, la dona que passa la baieta i es dirigeix al box número 23, ara ja buit. Unes crosses que grinyolen pel passadís d'algú altre que marxa content i el cardiòleg que entra al nostre box. Són les 11:10 h. La mecànica és la de sempre: respira fort, ara no respiris. Unes auscultacions dels moviments valvulars i uns resultats previs que confirmen una nova lesió al cor. "Es fa necessari un nou cateterisme".

El meu pare reposa estirat a la llitera, pensatiu, i s'adorm, malgrat que al mostrador el rebombori important segueix.

dissabte, 20 d’agost de 2016

notes des de la sorra

"Mama, aquest nen no vigila gens, eh? I els seus pares tampoc perquè no li diuen res", em diu el Llibert en veu baixa mentre em mira amb les seves ulleres de sol posades. Res de nou. Des que hem arribat que es pregunta per què s'enganxen els granets de sorra a la platja. "Perquè a la platja hi ha aigua i sorra, fill. No hi pensis. Juga-hi."

Cremes solars de factor 50 protegeixen uns cossos blancs, blanquíssims d'unes nenes del darrere que amb perfecte accent anglès diuen als seus pares: "Oh my God, the water is absolutely freezy!". El pare els fa treure la sorra de les cames per a seguir untant amb crema les seves delicades pells. Ara mateix llueix un sol espetegant.

Panxes, panxots, panxuts enlaire i castells de sorra fets amb gots de plàstic, restes d'alguna festa d'ahir, jeuen a la mateixa sorra, avui de color beige amb la mar salada d'un aigua color turquesa de fons.

Hi ha parasols de tots colors i venta un xic. Aquests dies el nostre s'ha quedat al cotxe, a l'aparcament del Prat, i m'estic torrant més del compte. Crec que en un no res m'arrauliré sota l'ombra del xiringuito amb una cervesa fresqueta -glaçada- que anirà coll avall.

Mentre teclejo en digital s'ensorra un peu deu centímetres per sota l'arena i una veu baixeta em demana ara que acabi de cobrir-se'l amb el meu peu. Paro d'escriure per fer-li-ho.




(Probablement aquest post sembli inacabat. Imperfecte. Poc rodó. Ho és, i així és com el vull deixar. Hi ha accions de la nostra existència que romanen interrompudes i inacabades en el temps, en l'espai. Normalment, vull dir, poques vegades pensem en el final de les coses, bàsicament, perquè la vida no és cap conte. En aquest cas, un migdia d'agost, xafogós migdia d'agost, la meva vida transcorria a la Cala Molins de Mallorca mentre descrivia des del mòbil allò que veia. Allò que escoltava. Allò que m'envoltava.) 


dissabte, 6 d’agost de 2016

me declaro libre

D’entre els amics que tinc a Facebook, reals molts, virtuals d’altres, en tinc algun del qual espero amb ànsia els seus estats. Els espero perquè sovint donen grans lliçons de vida però postegen poc. Un d’aquests amics és l’Eddy Roca, a qui ja vaig entrevistar aquí, fa un temps per al meu bloc i espero poder-ho fer de nou d’aquí uns mesos.

Malgrat la seva joventut (27 anys), porta mig planeta recorregut i viscut, té una manera de veure i viure la vida que, de tan senzilla, ens semblaria difícil poder-la adaptar dins del nostre món, dirigit pel gran capital. Admiro la seva actitud sempre oberta, dialogant, positiva, tranquil·la, flexible, sense por a perdre i mirant sempre endavant. Realment, tinc fe en aquest jovent.

Com em resulta fàcil apassionar-me fins a perdre’m, us deixo amb el text en sí, que he usurpat del seu mur i que va escriure fa un parell de mesos des de Bolívia (ara mateix està al Brasil i demà, les constel.lacions diran):



Me declaro libre,
Me declaro vivo,
No apto para ser domesticado.
Me declaro libre,
Me declaro vivo,
No apto para ser un prisionero.

Aunque bien podría ser una canción de La Polla Records, estas estrofas son parte del himno de Janajpacha, lugar en el que he pasado estas últimas ocho semanas.

¿Espiritualidad? ¿Trabajo interior? La peña está chalada perdida...Pues sí. Eso es lo que pensaba yo hasta que llegué a Janajpacha. La palabra espiritualidad siempre la asocié a la religión, a la iglesia, a gente de fe, a creyentes... En definitiva, a gente de la cual me sentía muy pero que muy lejos. O mejor dicho, gente de la cual no quería saber absolutamente nada. Pensaba que solamente la gente que creía tenerlo todo perdido se aferraba a la espiritualidad como última esperanza. ¿Espiritualidad, yo? Ni loco.

Exitosos gerentes de banca, estudiantes de MBA de las mejores universidades del mundo, ex soldados, barmans amantes de la noche, profesoras sexys de danza árabe y de francés, jóvenes de 18 años recién salidos del instituto con ganas de comerse el mundo, publicistas, cocineras o ingenieros medioambientales. Esto es lo que me encontré cuando llegué a Janajpacha, una escuela para aprender a vivir situada entre los Andes y el Amazonas, en Bolivia, el corazón de Sudamérica.

Frecuentemente mis amigos del pueblo, de la universidad, al igual que familiares me sueltan frases del estilo "vaya vidorra que tienes tío", "estás hecho un vividor" o el típico "tú si que sabes vivir la vida, anda que no...¡quien pudiera hacer lo mismo"... Y me lo dicen como si ya me estuviera pasando con la bromita o como si todo esto tuviera un carácter temporal. Como si este estilo de vida no fuera del todo real y que tarde o temprano toda esta historia se va a tener que acabar. Pues amigos, siento deciros que no, que esto solo acaba de empezar.

Si llegué a Janajpacha (paraíso o realidad superior en Quechua) con una licenciatura en saber vivir, me voy de aquí con un master en Felicidad y Buen vivir. Llevaba años queriendo decir una frase así. Exactamente desde que ví la película de Blow de Jonnhy Depp y Jordi Mollà.

Con todo el respeto que se merecen todos los estudiantes, creo que hacen falta menos licenciados en economía, política o física y más licenciados en aprender a vivir. Esta sociedad necesita urgentemente gente que ame el simple y maravilloso hecho de vivir. Gente que ame compartir. Gente que ame la tierra, la naturaleza. Gente que sueñe con cambiar el mundo. Gente con imaginación y creatividad. Gente que se atreva a volar, a romper los esquemas. Gente rebelde, que se lo cuestione todo. Gente sin miedos, repletos de sueños y amor. Gente que no acepte más mentiras. Gente que no viva engañada. Gente despierta, lúcida, con un gran y afilado espíritu crítico. Disidentes.

¿Os lo imagináis? Universidad de la Felicidad Eterna (UFE) ofrece licenciaturas en Ingeniería de Creatividad Infinita, Ciencias del Amor Incondicional o Estudios Internacionales del Humor. Interesados por favor presentar su lista de sueños en recepción. ¿Precio de la matrícula? 1.500 gestos para llenar este mundo de felicidad. Se aceptan abrazos, besos, sonrisas, chistes o canciones de amor. Por favor abstenerse aquellos que sólo tienen dinero. ¿Salidas laborales? Libertad total para elegir. Libertad de la de verdad. No solamente elegir entre negro y gris oscuro. La UFE garantiza a todos sus estudiantes que una vez licenciados serán capaces de cumplir sus sueños. De vivir aquella vida que siempre anhelaron y que nunca se atrevieron si quiera intentar.

¿Que qué es la espiritualidad? Pues la verdad es que no sabría definirlo demasiado bien... Pero para mi la espiritualidad es quererse a uno mismo. Aceptarse como uno es. Hacer lo que a uno le gusta, le llena, le hace feliz. Espiritualidad es amor por el aprendizaje constante. Es la capacidad de aprender de todo, de lo bueno y de lo no tan bueno. La capacidad de ver oportunidades donde otros ven problemas. Saber vivir en el presente. Espiritualidad es estar agradecido por todo lo que nos pasa. Porque cada cosa que nos pasa es una oportunidad magnífica para aprender, para crecer como personas. Espiritualidad es ser sensible y estar siempre alerta. Observarnos constantemente. Estar despiertos. Sanos. La espiritualidad es compartir, ser humilde. Tomarse la vida como un bonito juego en el que los únicos que ganan son los felices.



Eddy Roca i La Bústia Groga.

dimarts, 2 d’agost de 2016

a tu que encara despertes



A tu que encara despertes. A tu que potser ja dorms. A les nits que somiava estius. Als hiverns que guardava dies. A les passes que ja no tornen. Als verds que es fan ombra. Als grisos que fugen del Sol. A les onades que rumoregen costes. A la mitjanit que ara s’acosta i a la matinada que li segueix. Al neguit quan és passat. Al present quan es fa tranquil. Als armaris plens de cotons i a les llanes resguardades. A les olors congelades. A la llum quan es fa claror i als capvespres que es queden. A tu que encara despertes. A tu que potser ja dorms.