dimarts, 30 de maig del 2017

quan les hores s'acaben



Hi ha un pes al final del dia 
Condensat d’àtoms 
Centrifugat de paraules
Perdudes en l’oblit.

Tot allò que observes 

Ni queda blau
Ni és immutable
Ni es fon en el crepuscle
Que tornarà.

Hi ha l’absència 
Quan les hores s’acaben
Queda dispersa en la memòria
Que es fa muda
Quan s’adorm
Entre llençols i somnis
Tornarà el record.

Hi ha la negra nit
Contemplant oberta
Les absències, les paraules
Com estels fugaços
Perfilant el cel
Quan les hores s'acaben.

Tot allò que observes 
Ni queda blau
Ni és immutable
Ni es fon en el crepuscle
Que tornarà.

divendres, 26 de maig del 2017

certes coses perduren



Era un vespre blanc de maig. Gairebé blau, però massa clar com per acostar-se al cel d’un vespre de primavera. Només faltava mitja hora perquè fos una nit clara, als seus inicis un dia de gairebé juny. Tot era massa quiet al darrere d’unes nervioses orenetes que sobrevolaven uns quants metres per damunt meu. Ho feien amb els seus becs ben oberts intentant capturar l’aire i el menjar amb forma d’insectes que sobrevolaven invisibles, també. Feia cinc minuts que havia menjat un gelat després de sopar. Era de gel abans que es desfés a la meva boca. No sabia si començar el relat en present quan tot just l’iniciava perquè l’escrivia el mateix dia que succeïen els fets del relat que escric. Però vaig preferir distanciar-me, i així observaria el cel com s’anava enfosquint a poc a poc i em detindria a veure com sacsejaven nervioses les seves ales les orenetes. Després, més endavant, ja ho farien com en càmera lenta. En el passat tot es fa més lent. Les rectes es fan corbes i els objectes queden lluny però intactes. 

Disculpeu, m’havia quedat en el gelat que es desfeia a la boca. Ja havíem sopat. Abans d’això havia estat llegint uns contes d’en Sherwood Anderson. Entre els darrers fulls d’un conte titulat Ciertas cosas perduran, el protagonista viatja a través de la seva imaginació fins a terres italianes amb la dona dels seus somnis. Passegen per colines de la Toscana, s’acosten a castells de terres encantades i la seva princesa -així és com ell la veu- s’esvaeix entre la realitat del moment. De sobte, l’home es desperta i s’adona que el llibre que està escrivint és només una excusa per inventar-se altres històries i no escriure’l mai. Això era només el final. Abans tot era un bucle que contínuament desembocava en altres històries que interrompien el llibre que sempre acabava posposant. I vaig arribar a la conclusió que això era el que havia turmentat en vida l’escriptor de Camden: no haver arribat mai a escriure la seva gran obra. Em va impactar llegir que moria en empassar-se un escuradents mentre era de creuer al Pacífic. “Pobre Sherwood!”, vaig pensar. ”Quina mort tan cruel per a un moment tan dolç com estar de vacances sobre el mar...” 

Abans de tenir dubtes en el temps verbal del relat, abans d’acabar de llegir el conte, molt abans que el gelat es desfés a la meva boca i del vespre blanc a punt de ser nit clara, havia estat el matí, ja més blau, calorós però encara fresc per als qui ens llevem incansablement d’hora. (Entre migpaperassa, trucades i feines d’aquestes que a vegades m’entretinc a explicar-vos per aquí, i que poso entre parèntesi perquè és així com vull que us imagineu aquest espai. La resta del dia és el que he narrat abans i el que vindrà ara).

Sota el cel blau i sobre el ràpid asfalt de l’autovia, directament al davant de la meva feina, un motorista quedava incrustat a la part del darrere de l’Audi que duia al seu davant. Literalment clavat. Potser és difícil de veure la imatge. Jo només era allà a dalt, que des de la finestra observava  l’escena que passava en present però tan lenta, tan a poc a poc, que els minuts abans que arribés l’ambulància se’m feien eterns. Jo no havia escoltat els crits del noi. Se suposava que patia en silenci. Tan sols veia el seu casc, el cap que sobresortia de dins del cotxe, i restava immòbil mentre al seu costat tres homes donaven voltes nervioses com les orenetes ho farien després sobre un vespre blanc de finals de maig. D’entre mig de l’asfalt i entre el centenar de cotxes n’hi havia un que s’aturava lentament al costat de la mitjana. Si existeixen els àngels imagino que és així com apareixen. Era una dona d’uns quaranta anys, prima, de cabells recollits amb una cua tibant, dins d’uns texans ajustats i un polo blau marí de màniga curta. El seu rostre era seriós i la seva actitud tranquil·litzadora. Com de feia anys que ho portava escrit. Era metgessa. S’acostava al ferit per fer-li els primers auxilis. Mai va deixar d’enraonar-liDesprés, quan van arribar les ambulàncies i els policies, els va dirigir amb aplom, tot i que deixant entreveure una certa preocupació pel noi, encara immòbil al vidre del darrere de l’Audi. 
Ella marxava tal i com havia arribat. Lentament s’esvaïa com la princesa del conte de l’Anderson, entre la realitat d’aquell matí de primavera. 

(La resta, i també ho poso entre parèntesi, és com un final inacabat. Veia l’ambulància endur-se el ferit que abans havia estat motorista, molt abans ja no us puc dir què era, perquè no ho sé, només espero que estigui bé a hores d’ara).

dilluns, 22 de maig del 2017

mala lletra

Acostumo a escriure amb la mà esquerra des que vaig començar a compondre les meves primeres paraules. Primer van ser les vocals. Les recordo anotades en guix de colors sobre una pissarra negra amb un llum fluorescent blanc al damunt i tants nens al meu davant, que m’impedien veure-les bé. I des de llavors que vaig decidir seure sempre a la primera filera de l’aula. Després van ser les síl·labes que ens feien escriure amb llapis i lletra lligada desenes de vegades repetidament en un full pautat. I més tard, allò que definia la forma de les coses, del temps, dels sentiments, de la vida d’una nena de cinc anys. 

Dic acostumo quan hauria de dir sempre, llevat que per força hagi d’emprar la dreta cas que em manqui la mà esquerra. Podria passar. Un braç trencat va ser-ne el motiu farà ja 26 anys. Tot i que no explicaré les causes ara, perquè aquest text s’ha intuït en començar a escriure una adreça que anotava avui al migdia en un sobre, mentre acabava d’enllestir unes exportacions a Egipte. Em penso que en aquell moment a la ràdio sonava el “Californication” dels Red Hot Chilli Peppers. En tot cas, això no és rellevant. Era la lletra. La cal·ligrafia, sí. Mai se m’ha donat bé. I aquí, mai és mai. O més aviat podria dir que sempre se m’ha donat fatal. La mà esquerra no en té la culpa, és clar. 

Acostumo a esborrallar el nom del client, la seva adreça, el transitari que se’n farà càrrec i la data del dia al damunt d’un sobre carregat de documents que creo expressament perquè les mercaderies puguin marxar, més o menys tranquil.lament, això ja no dependrà de mi, ni de la cal·ligrafia feta amb la meva mà esquerra. Potser d'un canal vermell en la inspecció duanera, d'una tempesta enmig de l’Atlàntic, d'un incendi dins del vaixell, d'un conflicte bèl.lic al país de destí, d'un embús per excés de trànsit naval a prop de la zona portuària o d'un iceberg a l’Àrtic, posem per cas. Que el cas es dona, i amb freqüència, a més. 

La meva lletra, la meva lletra... en bolígraf, acostumo a escriure també en una llibreta petits esbossos dels episodis del llibre que escric. La lletra és lletja i s’entén poc, però la llibreta és MEVA. No ha de viatjar més enllà del meu escriptori ni de la meva imaginació. I les idees que anoto amb la meva mà esquerra, tot i que bastant il·legibles, són prototips prou sòlids com per construir-hi una vida tan sorprenent o tan rutinària com jo la vulgui fer a la novel.la. 

Ara que me n’adono, sona el “Liebestraum” d’en Franz Liszt a l’Spotify, tot i que això no és rellevant tampoc. Però la poca destresa amb la meva mà esquerra m’ha portat avui fins aquí, i bé haig d'anotar-ho en aquesta entrada.

diumenge, 14 de maig del 2017

després de dr. Foster




Deixava la capsa d’ansiolítics, a punt de buidar-la, al damunt del marbre de la cuina. Unes ulleres fosques sota els seus ulls negres, i una melena rossa que apuntava unes canes a mig tenyir, emmarcava un rostre trist, esgotat, traït. L’Eva se n’anava al llit, ample, de 1,80 mts, fins feia un mes de matrimoni, amb l’esperança de poder tancar els ulls una nit més. El pit se li tancava, li faltava la respiració que no arribava a omplir-li els pulmons. Ja no li sortien les llàgrimes. Se li havien esgotat feia dies. 

- Digue’m, què collons és això?- l’Eva llençava als peus d’en Sebas un comprovant de pagament de l’hotel Llafranc.

- El què?- l’home, morè i engominat, com si no anés amb ell la cosa.

- Extres de nevera per dues nits d’hotel a Llafranc! No se suposava que eres al País Basc de viatge?

- Hosti, i jo què sé, deu ser un error! 

- Amb qui hi has anat?

- Estàs sonada! Però què dius? 

- Si marxes, ja ho pots fer del tot!- i li deixava la maleta a la porta.

- Veus fantasmes on no n’hi ha!- i tocava el dos.

“No ho crec”, va pensar ella. Però aquella nit ja no va poder dormir. De fet, des de feia tretze anys que no era la mateixa. “Uf, les tetes ja et pengen, potser hauries de fer alguna cosa, no?”; “Aquest pollastre que has portat de casa de ta mare deu ser del súper, segur...”. “No sé per què fas cap curs de màrqueting, què potser et servirà d’alguna cosa per agafar un simple telèfon?”. L’Eva s’esforçava al màxim per aportar nous coneixements a la feina quan li ho oferien i només hi veia la bona voluntat de la mare en ajudar-la a estalviar un temps que no tenia. Recollia el pollastre rostit a quarts de vuit del vespre quan sortia del magatzem de logística on treballava de recepcionista. Era fosc i només volia arribar a casa, fer-se una dutxa i veure en Sebas... d’això ja en feia uns quants d'anys. Ara preferia arribar i estar tranquil.la. Ell es dedicava a esculpir el seu cos al gimnàs els vespres de diari. I de dies, somreia d’amagat a la pantalla del mòbil, mentre l’Eva atenia clients i proveïdors que trucaven a la seva empresa. 


- Sembla que tindrem una ajuda a més dels teus 1.200 euros mensuals... el cap de setmana que ve marxo al País Basc, m’ha sortit una feina per portar uns sacs de sorra amb el camió. De moment seran tres caps de setmana intercalats. Serà un contracte d’obra i servei- en Sebas acabava d’escurar el pollastre de la sogra i es llepava el dits amb gust mentre li ho deia impassible, esperant una resposta eufòrica de la seva dona. 

- Tres només...- mussitava en veu baixa- bé, algo és algo. Ja has fet números? Què et paguen?

- Ostres! No ho sé encara, et sembla malament?

- No, no. Però has de comptar la benzina, els peatges, la pernoctació... te la paguen?

- Doncs és clar, quines preguntes de fer! Au va!

I marxava amb el mòbil a la mà, desapareixia el morè, esculpit i engominat home arribat a la cinquantena. Mentrestant, la seva dona acabava de recollir els plats del sopar i es deixava preparat l’esmorzar de l’endemà. Després mirava un capítol de Doctor Foster, el tercer dels cinc de la primera temporada. I va intuir que sense ser metgessa ni la Gemma Foster potser tenia alguna cosa en comú amb ella: la infidelitat del seu marit. Només que aquest no s’esforçava a dissimular-ho. I el de la sèrie sí. 

Va decidir que esperaria a la manera de Hitchcock. Com la Gemma Foster. Els dies passaven lents a la recepció. Inacabables. I un nus a l’estómac l’impedia menjar el pollastre de la seva mare que ella seguia portant dimecres al vespre per sopar. Res no variava. El compte bancari era al seu nom. Els ingressos de l’últim any i mig havien estat única i exclusivament al seu nom: Eva González. “Portaré algo de metàl.lic per pagar les dietes, després ja m’ho pagaran quan em facin la liquidació pel servei”. L’Eva sabia que només havia d’esperar. Les vendes per impuls suposarien algun gasto imprevist d'última hora. Ho havia après al curs de màrqueting. 

Divendres quan va tornar de la feina ell ja no hi era. Les fines mans de l’Eva obrien els armaris. S’havia endut les seves millors mudes. La camisa de cotó blau cel que ella li havia regalat pel seu aniversari. Els Dockers blau marí que tan bé se li ajustaven. Les Camper en pell marró xocolata que calçava només en ocasions especials. 

Va obrir una cervesa que bevia directament de l’ampolla i va decidir esperar. Mirava el quart episodi de Doctor Foster. Al mòbil cap missatge. Només un whats diumenge al matí: “Hola, estaré a casa sobre les 6”. Ni una trista emoticona. Ni un petó virtual. Les llàgrimes començaven a lliscar rostre avall. La tristor se li aferrava al pit tan fort que començava a fer-li mal. Va obrir l’ordinador. Al compte de La Caixa ja hi constava: 40 euros. Hotel Llafranc. 12.30 P.M. Va imprimir l’extracte que li mostraria després al seu marit, es va obrir una altra cervesa i es posava l’últim episodi de la sèrie. Trepidant final. La protagonista gairebé embogeix, sembla que arribi al suïcidi, que cometi assassinat, que la matin, fins i tot. Però res d’això succeeix. Només passa en la ment de l’espectador. L’única veritat és la que se’ns mostra des del principi i s’amaga a la doctora Gemma Foster: la infidelitat del seu marit cap a aquesta. 


“Aquesta tarda aniré a comprar més ansiolítics”, va pensar l’Eva quan va veure que la capsa era gairebé buida. Es prenia l’ultima pastilla fins a no sentir dolor. I marxava a treballar.


dilluns, 1 de maig del 2017

somni2

Cliqueu el play per escoltar el somni d'avui.



Música: Antony and the Johnsons (the lake)
Text i veu: Jèssica Roca