diumenge, 24 de gener del 2016

Until The End



Recorro milions d’anys de vida planetària per unes línies que resten tancades en paràgrafs impresos no fa gaire més de dues dècades. Un parell de frases imponents, tallants i carregades de raó, basten per deixar-me el cor glaçat. És la frontalitat amb les respostes a preguntes que sovint ni ens fem. Basten les notes, per inesperades, d’una cançó que cau a plom en l’imaginari d’una hemeroteca personal. És la pols, la dels records que aixeca al pas de cada acord que fa vibrar els meus sentits. Apareixen notes d’apunts que escric caòticament, potser llegint, potser observant, potser cuinant, potser escoltant... apareixen, dic, caòticament també. I confesso que m’agrada que sigui així. Perquè és un indicatiu que per inesperats, aquests retalls capturats descriuen moments tel·lúrics (m’encanta aquesta paraula) que valen molt la pena recordar. És possible que mai sàpiga amb certesa quan ni com apareixeran, però d’alguna manera em tranquil·litza tenir-los allà, esperant a fer-los meus, subratllats amb la mirada, anotats en la memòria, esculpits en un paper.



divendres, 22 de gener del 2016

maria lluïsa algarra, la geganta revolucionària

“(...) Había en nosotras como una especie de inconsciencia de lo que hacíamos...De por lo que pasábamos... De la pavorosa tragedia que vivíamos... Había que seguir adelante, deprisa, sin perder un minuto... Y seguí. El tiempo no alcanzaba... La huida, la necesidad de flanquear tantos obstáculos, la precisión de ingeniárnoslas para solucionar tantos problemas apremiantes, me impedían advertir cómo iba pesándome cada vez más el corazón... Pero ahora siento como si quisiera estallarme. Me he negado la angustia hasta ahora... Pero ya no puedo continuar negándomela (...) Jamás me engañé. Me constaba lo que sería de nuestra existencia: vagar constantemente... No reposar en lugar alguno... Proseguir caminando, caminando... Dejar atrás países... Y rostros... Y afectos que surgen al paso... Incluso al amor grande y único que no puede seguirnos. No me arrepiento, Irma... Pero me siento tan débil, Irma, tan descorazonada, tan sin amparo.” Primavera Inútil (1944). Maria Lluïsa Algarra i Coma.

Porto una setmana especialment espessa i sensible. Seran els canvis hormonals, seran les notícies de suïcidis descoratjadors fruit d’una societat immobilista, hedonista i conformista, el meu fort caràcter o el fred que arriba a destemps i no encaixo gaire bé. El cas és que fa uns mesos que tenia pendent –en el meu cap- la recerca de la primera jutgessa a l’estat espanyol, pensant-me prejutjadament que em trobaria amb una vida encotillada i a l’ús de l’època. Lluny d’això, per a sorpresa meva m’ha calgut indagar una mica, només una mica, per descobrir una dona fascinant, d’aquestes que m’inspiren, m’animen i em motiven.

A l’albor de la Guerra Civil espanyola va existir una dona plena de sensibilitat, humanisme i que, malgrat la seva fugaç estada al món, va deixar empremta i un fecundíssim llegat creatiu.



La barcelonina Maria Lluïsa Algarra tenia només 20 anys, un metre i noranta centímetres d’alçada i una llicenciatura en dret sota el braç quan, durant la Segona República Espanyola va ser nomenada titular del jutjat de la meva localitat natal, Granollers. No era gens habitual que una dona ocupés aquest càrrec en aquella època. Era l’any 1936 i, tot i que sota la República, el govern d’aleshores encara no contemplava el maltractament de la dona com a motiu de divorci, per exemple. La Maria Lluïsa va participar activament al PSUC i al primer Congrés Nacional de la Dona en què es reclamaven coses com la igualtat de salari envers els seus companys de professió, la lluita contra l’analfabetisme, la reforma del Patronat Català de protecció de la dona maltractada, així com la creació d’escoles d’assistència social i de comissaries polítiques als hospitals.

En plena canícula republicana esclatava la Guerra Civil, i a la “geganta revolucionària” (així és com l’anomenaven) la degradaven a auxiliar de jutjat, és a dir, a mecanògrafa (curiosa la similitud en aquest punt amb la de la jutgessa iraní Shirin Ebadi ). I llegint la seva biografia, és en aquest punt quan em trobo amb una inesperada sorpresa. Descobreixo gratament que a aquesta regidora de les lleis li agradaven força les tecles de l’Olivetti, tot i que no tant per redactar informes de casos o sentències com per escriure obres de teatre. Una jove Maria Lluïsa, durant les tardes, tornant de la universitat, devorava poesia, creació literària i tot allò que tingués a veure amb la dramatúrgia. Amb només 19 anys escrivia la seva primera comèdia en català, Judith, que va resultar guanyadora al concurs universitari de l’Autònoma.

Finalitzava la guerra, el bàndol insurrecte es feia amb el poder i la Maria Lluïsa, com molts altres republicans, s’exiliava a França, on seguiria escrivint i col.laborant amb la Resistència Francesa durant la Segona Guerra Mundial. Era a l’altra banda del Pirineu, a Vernet, el camp de concentració on la van empresonar durant un temps. (40.000 persones de 58 nacionalitats diferents van estar confinades en aquest camp, maltractades i privades de la seva llibertat).

L’any 1942 aconseguia escapar de l’horror de la Guerra Civil, Europea, Mundial i, després de molts tràmits burocràtics, embarcava des de Marsella rumb a Veracruz, Mèxic, un dels països llatinoamericans que acollien refugiats republicans.  El Flandre, el Méxique, L’Orinoco, L’Ipanema, tots ells vaixells destinats a transportar aquests refugiats, navegació forçadament de cabotatge, feien escala a Orà, Casablanca, Lisboa, i creuaven les fredes aigües de l’Atlàntic fins arribar a la temperada Veracruz. “Els vaixells de l’exili” els anomenaven. Quedaven jutjats, lleis, familiars, amistats, records d’infantesa i dolor, molt dolor enrere. I va ser allà, a Mèxic, on es naturalitzava i iniciava una intensa activitat creativa, on començava a escriure peces dramàtiques per al teatre i guions de cinema. Treballava intensament per a la XEW ( la ràdio local de Mèxic D.F. i de gran difusió a llatinoamèrica), escrivia i guionitzava programes radiofònics i adaptava magistralment peces literàries de gran qualitat per a la televisió i la gran pantalla.



Durant l’estrena d’una de les seves obres de teatre, coneixia primer, i s’enamorava després, del pintor mexicà José Reyes Meza, qui formà part del Moviment Mural Mexicà. Eren joves, es relacionaven amb els ambients artístics de Mèxic i fruit de la passió desfermada dels primers anys entre la parella, naixerien la Maria i la Fernanda, les seves dues filles. Més tard, entre la intensa feina a la ràdio (la remuneració per les obres del seu marit era encara escassa) i la família, li quedava poc temps per escriure peces per al teatre. Amb tot, mai va deixar d'escriure amb aquella mirada desafiant enfront de les misèries del món. Una mirada que trobava sempre en la capacitat d’estimar el darrer reducte de la dignitat humana.  

Un dia d’estiu del 1957 la mala sort es va creuar de manera decisiva en el seu camí. Com sovint se'ns creua l'infortuni quan no depèn de nosaltres. Es donava un cop al cap que li provocaria un vessament cerebral. Se l'infectava i moria als 41 anys d’edat.

Y ahora venia esta catalana refugiada, como Max Aub y Buñuel, y con todo su desmano y fantástica estatura de más de metro noventa, a mostrarnos elegancia, tranquilidad, oficio, para hacer un drama que abría caminos al teatro y a la libertad, y franqueza que iba a caracteritzar la segunda mitad del siglo”. Emilio Cabardillo, escriptor mexicà i amic personal de la Maria Lluïsa Algarra.

Obres de M.LL.Algarra i Coma:

Teatre

Judith (1935)
Primavera inútil (1944)
Casandra o la Llave sin Puerta (1953)
Sombra de alas
Los años de prueba (1954)

Cinema

Nosotros dos (1955)
Limosna de amores (1955)
Tú y las nubes (1955)
Que canten las golondrinas (1957)
Échame la culpa (1958)
Escuela de suegras (1958)

divendres, 15 de gener del 2016

cap a un model més sostenible

No és tant l’objectiu final com el camí i les passes que t’hi porten. No és tant el com sinó el perquè de les coses. No és tant allò que es veu com què s’hi amaga darrera.
Aquest encadenat de frases mig encriptades poc té a veure amb el que explicaré ara, però el dia gris, típicament d’hivern, la descoberta d’un món totalment nou per a mi i la salvaguarda de certes dades delicades (i que potser ja intuïa fa temps) em fan impossible revelar res fins d’aquí uns mesos. Consti en acta.

És vox populi, en canvi, que l’escalfament global degut a l’excés d’emissions de CO2 ens està passant factura. No ho dic jo, sinó un informe del National Geographic publicat l’any passat que proposa un seguit de mesures efectives per reduir aquestes emissions, encaminades a crear un sistema de vida més sostenible.
El CO2 és un gas incolor, inodor i insípid com l’aigua. En l’argot habitual el coneixem com a diòxid de carboni. Com tots els components de l’atmosfera, aquest ajuda a regular la temperatura de la Terra (efecte hivernacle), tot i que el seu excés i acumulació pot produir la mort per ofegament o el ja anomenat escalfament global.



Més arbres

Els arbres absorbeixen part del diòxid de carboni en el seu organisme per a, posteriorment, transformar-lo en oxigen que alliberen en l’atmosfera. Els boscos són, juntament amb el plàncton oceànic, el clavegueram natural més important de la Terra.

Més estalvi d’energia a casa

Millorar l’aïllament dels edificis, substituir les bombetes per llums leds, encendre només els llums necessaris, ajustar el termòstat de la temperatura de l’aigua de manera coherent, així com el de la calefacció i el climatitzador són mesures que ajuden a estalviar energia i, per tant, a reduir les emissions de CO2.

Més energies renovables

Bàsic per a reduir la nostra dependència dels combustibles fòssils, contaminants i finits ( i causant de moltes de les guerres actuals) és incrementar la producció d’energia renovable (eòlica, solar, mareomotriu o hidroelèctrica). A més aquestes són inesgotables i no produeixen residus.
Una dada: a l’estat espanyol el 75,3% de l’energia prové de combustibles fòssils i el 12,5% de la nuclear. Només un 12,2% prové d’energies renovables (amb la quantitat de sol i mar que tenim!).

Més vehicles elèctrics

Apart d’estalvi energètic i zero emissions de CO2, també es redueix de forma dràstica la contaminació acústica, un factor d’estrès important a les ciutats. Noruega i Holanda estan al capdavant dels països que més cotxes elèctrics van comprar l’any 2013.

Una agricultura més sostenible

La ramaderia intensiva provoca una gran quantitat de metà durant la seva digestió (una sola vedella produeix 300 litres al dia). A més, els pesticides redueixen la capacitat del sòl d’absorbir el diòxid de carboni i els fertilitzants sintètics alliberen gasos d’efecte hivernacle. Tot i que ja ho sabem, molts aliments quotidians provenen de l’altra punta del món, la qual cosa suposa un malbaratament d’emissions en el transport.
Tornem doncs, al consum de productes de proximitat i la reducció de la ingesta de carn (és a dir, a la dieta mediterrània de tota la vida).

Ciutats més sostenibles

L’objectiu d’aquestes ciutats és l’emissió mínima de CO2. Edificis construïts amb materials reciclables, una xarxa de transport públic amb energia elèctrica, optimització en la gestió de l’aigua, sistemes lumínics de baix consum, maximització de zones verdes i promoció d’un estil de vida saludable entre els seus ciutadans. El meu fill Llibert (de 9 anys d’edat), ja fa temps que té un projecte de ciutat eco-sostenible (més àmplia, fins i tot, que la descrita) que – si algun dia em permet- us exposarà ell mateix aquí.


Que una diputada assisteixi a mode exemplar amb el seu fill al congrés no hauria de ser notícia i menys encara posar-se en qüestió que es pugui conciliar la vida laboral amb la familiar. L’important és que es duguin a terme accions efectives en pro del bé comú (i del propi, en conseqüència).

dijous, 7 de gener del 2016

35 minuts

Tenia encara 35 minuts abans no s’esgotés el temps del tiquet del pàrquing de la zona blava. Obria la porta principal, de vidre i fusta wengué amb tirador de llautó i, mentre deixava pas a dues joves adolescents, observava el rètol penjat a la paret de l’edifici que deia : avui: fideus a la cassola amb costella i llagostins. 9,90 euros. Passava del petit rebedor al gran saló, que conservava encara l’aire noucentista de la Fonda, de parets fosques i renovat fa uns anys amb taules de color faig i cadires entapissades en pell clara. No era dia de mercat, quan acostumen a fer els esmorzars de forquilla, tot i que la zona de bar era plena a vessar, gent de pas com jo, forasters o autòctons que se saludaven i es felicitaven l’any nou molt efusivament. Portaven l’estona justa per fer-la petar mentre es refredava el cafè al got de vidre i diluïen el sucre amb el moviment continu de la cullereta; els minuts justos per fullejar el diari que ja tenia plegat damunt la taula el vell jubilat que jeia al meu costat.

Sóc incapaç de recordar cap fil musical de fons. La munió de persones que hi havia al taulell esperant la seva comanda, el cambrer atabalat i la conversa d’uns coneguts que s’acabaven de trobar casualment durant aquell migdia de dimarts, m’impedien escoltar la música que ara no recordo. A la bossa de mà acostumo a portar coses no gaire diferents a les de la resta de dones de la meva edat: un pintallavis vermell, un llapis d’ulls negre, un paquet de kleenex, un tampó menstrual, la cartera amb la documentació, la targeta de crèdit i unes quantes monedes, un bolígraf i un petit bloc de notes que, no sé per quin motiu, vaig treure inconscientment fa unes setmanes. Imagino que volia restar pes a la bossa. No l’utilitzo gaire sovint malgrat que aquest era un d’aquells dies que m’hauria agradat tenir-lo a mà. Possiblement no hi hauria anotat res. De fet, el temps que tenia era escàs per prendre’m la cervesa que m’havia demanat mentre repassava un parell de correus que tenia a la bústia del telèfon. Tampoc hi havia res d’inusual en l’ambient de la fonda ni res que la fes més destacable de l’habitual. Ni tan sols la meteorologia, que sempre destaco en els meus relats, m’havia cridat l’atenció d’aquell dimarts de gener.

Em faltaven encara uns quants glops per acabar-me la cervesa, quinze minuts de tiquet de zona blava i pocs quilòmetres per arribar a casa. El temps, que era escàs, anava restant prejudicis en un entorn on la pobresa no li és gens habitual.

Tot d’una s’esmunyia la gentada del taulell, el diari i el vell per deixar pas, ara sí, a unes notes de jazz de fons i un aire fred que s’escolava sigil·losament per sota la porta de vidre i fusta wengué. Quedaven disperses converses que esquitxaven el saló com una pintura obturada i imperfecta de Manet. I allà dret estava ell, solitari. Amb aire hermètic, pensatiu, un rostre abrupte que mig amagava darrere d'una barba antracita fruit dels anys i de l’oblit. L’acompanyava un cafè amb llet que reposava sobre l’acerada barra. Duia una americana, antracita també, resta qui sap si d’un passat esplendorós, un passat a qui els anys, la fatiga o la mala sort l’abandonaven al no res. Al carrer. Al present sense decorar. De la butxaca esquerra li sobresortia un paper blanc doblegat. Ben doblegat. Com d’algú que tenia i havia tingut cura de les coses i dels pensaments passats. En un gest de pagar el cafè que ja s’havia pres, es treia unes monedes de l’altra butxaca i el cambrer, ara ja amb calma i un somriure als llavis li deia:

   No, no cal. Avui l’han convidat. La persona que hi havia a la taula del fons.

Ara, com el temps apressa i m’estic estenent massa, deixeu-me acabar. L’home, que emmudia sorprès durant uns minuts, quatre, no més, es ficava de nou les monedes a la butxaca i, després de reflexionar uns segons, tornava la pregunta al cambrer:

    - Però... qui, qui era?
  No ho sé. Un home que era allà al fons, no l’ha vist? Potser el coneixia... Bé, en tot cas, avui ja ho té pagat.

No. Efectivament no l’havia vist perquè a la taula del fons, de les moltes que esquitxaven el saló, no hi havia ningú.
El cambrer, de qui desconec el nom, en un gest de solidaritat personal, li tornava les monedes que ell mateix l'hi havia donat unes hores abans, dos carrers més enllà.

El paper doblegat, ben doblegat, deia el següent: "He perdut tot excepte l’esperança en els demés."


dissabte, 2 de gener del 2016

hipàtia d'alexandria

Sovint faig referència en els meus escrits, aquí al bloc i en el meu primer llibre també, a la que ve sent la meva professió durant els darrers 15 anys: administrativa d’exportació.

Quan van apostar per mi era una joveneta de 25 anys i recordo com –amb tota la pompa que se li pot donar a un càrrec de perfil mitjà com aquest- em van dir amb to sentenciós: “ benvinguda a un nou món: el món de l’exportació”. En aquell moment no ho vaig entendre gaire, tot i que ja intuïa que sota aquella frase hi havia un rerefons i un nou horitzó encara per albirar. Els anys, la formació, l’experiència i l’oportunitat d’estar en contacte amb totes i cadascuna de les parts implicades en una operació comercial, des del departament d’investigació i desenvolupament, passant per fabricació, finances, duanes internacionals, ambaixades, cambres de comerç, logística i òbviament, el client final, instal·lat a l’Àsia, l’Àfrica, Amèrica, Europa o bé Oceania, m’han ensenyat que, malgrat les guerres i diferències interculturals que hi pugui haver, totes les civilitzacions han contribuït de manera important a la nostra societat. Avui, més que mai, ens trobem dins d’una comunitat global i –indefectible i tecnològicament- entrelligada. El gran handicap és fer-ho sostenible, de manera integradora, pacífica i sense esborrar la diversitat ni aturar els avenços científics, econòmics, socials o culturals assolits fins ara.

Torno al meu dia a dia per exemplificar com la història ens demostra que l’ésser humà topa, una i una altra vegada, amb la mateixa pedra per fer-lo caure en l’absurd de la sense raó.

D’entre les moltes exportacions que passen per la meva taula, setmanalment en gestiono vàries per a un important client egipci, amb seu a El Caire. M’encarrego de documentar i lligar amb el transitari l’enviament que fem per vaixell des del port de Barcelona al port d’Alexandria. Alexandria té actualment un clima suau, gent molt cordial, un merder polític des de les primaveres àrabs del 2010, el port principal d’Egipte, i és la segona ciutat més important del país, després del Caire. El fet que actualment jo estigui exportant a aquest port es deu , entre altres coses, a la seva estratègica situació portuària i que un senyor amb molt bona visió comercial la va fundar farà més de 2.300 anys enrere. Parlo d’Alexandre Magne, a qui anomeno ara de passada, però de qui no m'aturaré a parlar en aquesta entrada.
La ciutat va esdevenir aleshores la capital del món, centre mundial del comerç, l’oci, la cultura i el coneixement. Cosmopolita i a l’avantguarda com cap altra, no hi podia faltar un espai, un lloc  on els erudits, lletrats i científics de l’època es poguessin reunir i investigar sobre la física, la medecina, l’astronomia, la geografia, la filosofia, les matemàtiques, la biologia i l’enginyeria. Parlo del primer institut d’investigació del planeta: la llegendària biblioteca l’Alexandria, les restes de la qual amb prou feines compten avui amb un humit i oblidat soterrani.



L’any 370 va néixer a Alexandria la darrera gran científica que va treballar en aquesta biblioteca. Hipàtia d’Alexandria era filla de Teó, astrònom i director de la segona biblioteca d’Alexandria, per la qual cosa la nena va créixer literalment entre les parets de la Biblioteca, envoltada de llibres, sales de dissecció, jardins botànics i un gran observatori astronòmic. La seva curiositat i intel·ligència no tenia horaris ni límits i això la va portar a ser una gran matemàtica, astrònoma, física i cap de l’escola neoplatònica de filosofia. En una època en què les dones disposaven de poques opcions i eren tractades com a mers objectes de propietat, es va moure (sempre amb el suport del seu pare) lliurement per un terreny tradicionalment de domini masculí.



La Hipàtia, una jove molt guapa segons diuen els escrits, educava aristòcrates cristians i pagans que ocuparien alts càrrecs i no li faltaven pretendents, entre els quals hi havia Orestes, prefecte d’Egipte, amb qui mantindria una estreta amistat i correspondència amorosa durant molt de temps, malgrat rebutjar la seva (i la d'altres) proposta matrimonial. En aquell moment Alexandria, sota domini romà, era una ciutat que vivia greus tensions socials. L’esclavatge havia acabat amb tota la vitalitat integradora de la civilització clàssica i la creixent església cristiana consolidava el seu poder extirpant la influència de la cultura pagana. Ciril, arquebisbe d’Alexandria, odiava la Hipàtia per la seva amistat amb el prefecte romà, perquè era un símbol de la ciència i contrària a qualsevol tipus de monoteisme. Tot i les amenaces de mort que rebia a diari, la jove científica seguia ensenyant i publicant, fins que un dia de l’any 415, quan es dirigia a la feina, una munió fanàtica de feligresos de Ciril l’arrencaven literalment del carruatge on anava, estripaven tota la seva vestimenta i, armats amb closques marines, l’escorxaven arrancant-li la carn dels ossos.

Tenia 45 anys. Les seves restes van ser cremades, les seves obres destruïdes i el seu nom oblidat. Ciril va ser proclamat sant.


"Aconseguí un grau de cultura que va superar de llarg a tots els filòsofs contemporanis. Hereva de l’escola neoplatònica, explicava totes les ciències filosòfiques a qui ho desitgés. Per aquest motiu, qui volia pensar filosòficament anava des de qualsevol lloc fins on ella es trobés." Sòcrates Escolàstic (historiador grec coetani de la Hipàtia).