dissabte, 29 de juny del 2019

canes oblidades

Va aixecar-se la barrera a quarts de quatre de la tarda. Sortia de la feina quan vaig decidir tornar a tenyir-me les canes. Al començament alguns es van adonar i pensaven que m’esqueien bé, més tard, m’observaven calladament, com qui no gosava dir-me que en realitat aquells cabells blancs em posaven anys a sobre. Feia dos dies que m’havien arreglat l’embragatge del cotxe. Mil euros en un taller de marca blanca. El darrer dia abans que me’l donessin em vaig esperar a la parada del bus de Sant Antoni a les set del matí. Començava a ploure i era nit tancada, encara. Havia perdut el compte dels anys des de l’última vegada que vaig pujar a un autobús, i em sembla que també plovia. 

- S’atura a Granollers? 

- Sí, però avui és l’últim dia que passa per aquí, aquest. El pròxim dia ja hauràs de fer transbordo a Llinars amb el petitó i després agafar el gran. 

Vaig assentir i vaig creuar els dits perquè tinguessin el cotxe preparat aquell migdia. Portaven un dia de retard. El matí anterior el meu ex em va fer el favor de portar-me fins a l’empresa, i a la tarda em va recollir de nou, però aquell dia no havia de baixar a Barcelona i no li anava bé. Al meu darrere va entrar un adolescent de faccions marroquines i roba casual i una noia adolescent de faccions més blanques que va saludar efusivament el conductor. Era clar que agafaven aquell bus cada dia. Van seure i van mirar els seus mòbils. A l’alçada de La Roca ja plovia intensament i la llum era grisa i hi havia molt de tràfic per una carretera per on jo normalment no hi passava. Vaig decidir conscientment no agafar el mòbil en tot el trajecte, volia aprofitar que no conduïa per observar tranquil·lament el camí i els pobles per on hi passàvem. També mirava el conductor, que tenia una negra melena espessa, gairebé semblava un perruquí, però no l’era perquè en un moment que l’home es va girar per comentar-me alguna cosa m’hi vaig fixar bé. Feia anys que no agafava l’autobús però no havia perdut el costum de seure al davant del tot. És així com vaig escoltar el conductor que quedava amb un company a un bar de la vora de l’estació central. Estàvem aturats abans de la bifurcació que va de Santa Agnès a Granollers: eh, que m’esperis pels callos, eh? Que hi ha una cua aquí, buf, que no vegis... Eh? Que no t’escolto! Sí, sí, en mitja hora arribo. Conduïa amb desgana, però quan parlava amb aquest company se li va eixamplar el somriure i premia amb més vigor l’accelerador. Llavors va ser quan vaig deduir que ell també m’havia mirat de reüll pel retrovisor perquè va intuir que estava sense cotxe: què, a reparar, no? Si és que no som res sense cotxe. Fa falta per la feina, per anar a estudiar, pel cine... Per tot ens hem de desplaçar en cotxe! 

Vaig tornar a assentir i em vaig fixar en els seus cabells que portava ben enganxats al cuir cabellut. Vaig treure el mòbil en aquell moment per avisar un company que em venia a buscar fins a l’estació d’autobusos: cinc minuts i ja arribem. No va deixar de ploure ni un moment. Però tot en aquell trajecte em va semblar tristament plomós. I vaig pensar que aquell home tenia raó. Necessitava tenir el cotxe per no haver de dependre de ningú. Dos dies més tard, mentre em recollia els cabells amb una cua, les canes apuntaven de manera descarada després de sis mesos sense amoníacs pel mig. Em va semblar de cop notar el rostre plomós i trist. Ja tenia cotxe. Es va aixecar la barrera i em vaig posar el tint aquella mateixa tarda una altra vegada.*




*Canes oblidades és un relat que vaig incloure al recull No és cap espòiler, és la vida.

dimarts, 25 de juny del 2019

l'opera dell'arte del cucinare



L’any 1561 el papa Pius IV va encarregar a Michelangelo Buonarroti la construcció de la porta Pia, una porta monumental que substituïa l’antiga porta romana Nomentana. Això va ser tres anys abans de la mort del genial artista de l’Arezzo. Per aquella època un altre artista dels fogons s’encarregava de preparar els àpats del mateix papa Pius IV. Possiblement també va servir algun plat a Michelangelo mentre es debatien entre els tres projectes de la porta que va presentar. Era Bartolomeo Scappi, un cuiner que es va interessar per noves maneres de cuinar més sofisticades i per ingredients recent importats d’Amèrica després del seu descobriment. De la seva anàlisi en va fer un llibre, pioner a l’època, que es diu l’Opera dell’arte del cucinare, on dóna a conèixer més de mil receptes innovadores, com pastes de full farcides de ricotta, o tartes salades de carxofes, tècniques d’escabetxat o plats més exòtics com el "cuscus alla moresca". En aquest llibre del 1570, es descriu en detall la cuina papal, d’on s’extreu la primera imatge que he penjat i on es poden apreciar les senzilles, però efectives, taules de treball culinàries. 

Aquestes taules ja llavors eren hereves de la tradició dels artesans romans i medievals, que feien servir bancs de treball on poder treballar còmodament la fusta fins que van evolucionar als bancs d’ebenisteria actuals. Les premisses, tot i que no escrites, eren l’ordre, la claredat i la disposició adequada de les eines i els materials. 

Prenent com a base aquests criteris, la investigadora Erna Meyer va assessorar un grup d’arquitectes per a una exposició l’any 1927 de la Deutscher Werkbund a Stuttgard, en què aconsellava col·locar els estris de cuina tal i com es faria en un taller d’ebenisteria. D’aquí la font d’inspiració dels moderns bancs de treball a les cuines d'avui.

banc de treball de l'empresa alemanya Bulthaup.

En tots els textos que escric ha d'haver un fil conductor i motivacional. Amb aquest concloc aquesta petita sèrie de post-càpsula que he fet a partir del denominat corrent Arts and Crafts i que he volgut concretar en tres exemples molt específics.  Una comunitat protestant, un arquitecte amant d'aquest corrent i una taula de treball inspirada en la dels tallers d'ebenistes. Ara que els he acabat puc dir que m'he quedat amb les ganes de visitar Grunewald i la casa Bernhard. Espero anar-hi algun dia.

dilluns, 24 de juny del 2019

das englische haus




Quan l’arquitecte Hermann Muthesius tenia 35 anys li van proposar treballar d’agregat cultural a l’ambaixada prussiana de Londres. Ja havia treballat per a una constructora alemanya a Tòquio i després com a arquitecte d’obres públiques a Berlin. La seva principal missió a Anglaterra era fer d’espia del gust britànic per fer les coses, així, tal com sona. Va analitzar cases i maneres domèstiques de viure, i d’allà en va extreure un informe que acabaria publicant en un llibre sota el nom de Das Englische Haus. De tot el seu estudi li van interessar especialment la funcionalitat, la modèstia i l’honestedat amb l’ús dels materials del moviment Arts and Crafts importat des dels Estats Units cap a finals del XIX. A Londres s’hi va passar vuit anys, fins que torna a Berlin el 1904 per encàrrec de l’enginyer i empresari Eduard Bernhard, que li demana construir per a ell una casa de camp al més pur estil anglès, d’espais amplis i lluminosos, de línies austeres en contraposició al modernisme de l’època. Llavors encara treballava com a assessor per al govern prussià, però essent com era admirador de la cultura anglesa i obertament crític amb la qualitat dels productes industrials alemanys com a conseqüència del mecanicisme en la seva producció, aviat s’apartarà d’aquesta manera de concebre el disseny i l’any 1907 funda la Deutscher Werkbund, una associació mixta d’arquitectes, artistes i industrials, que va ser la que establir les bases de l’arquitectura moderna. 

Tant Le Corbusier, com Mies van der Rohe, com el fundador de la Bauhaus, Walter Gropius, van rebre una gran influència d’aquesta escola en els seus inicis, però el mateix Muthesius va ser crític amb aquest nou corrent que considerava superficial en les seves formes rectes i fredes. 

Us deixo dues fotografies de la casa Bernhard, una de l’exterior, i una altra de l’interior. El teginat de fusta del sostre és l’original del 1905 i em sembla meravellós, una picada d’ullet a l’Arts and craft de la manufactura del detall a mà. Das Englische Haus.






diumenge, 23 de juny del 2019

els shaker



Els shaker eren membres d’una comunitat protestant dels Estats Units fundada per l’Ann Lee la segona meitat del XVIII, quan va emigrar de Manchester cap a Nova York amb un grup de seguidors que agitaven els seus cossos mentre adoraven a Déu, d’aquí el seu nom tan revelador. Un cop instal·lats a la costa est del seu nou país van començar a donar forma als seus habitatges a través del fabricat artesanal de gran qualitat, seguint com a premissa la funcionalitat, l’austeritat i l’ús precís dels materials. Mentre a altres països durant el segle XIX dominava el corrent arquitectònic historicista, nostàlgic de temps passats, als Estats Units l’art pragmàtic dels Shaker era en ple apogeu. Els fusters d’aquesta comunitat eren molt receptius a les innovacions tècniques com la serra circular. El seu estricte ascetisme, l’absència d’ornaments i la seva clara orientació funcional van influir en el moviment Arts & Crafts d’Anglaterra i, més tard també, en la modernitat a escoles arquitectòniques com la Bauhaus. 

Per posar-vos un exemple concret i que coneixeu molt bé, l’objecte que millor representa l’estil de vida Shaker és segurament el llistó horitzontal de fusta que instal·laven a la paret i que s’equipava amb ganxos tornejats des d’on hi penjaven objectes de cuina, roba, petits mobles o fins i tot les cadires mentre fregaven el terra de les cases. 



Deia l’Oscar Wilde que si la natura fos acollidora no hauríem inventat l’arquitectura. L’home és un dels animals que al llarg dels anys ha mirat de refugiar-se de les inclemències del temps, primer en coves, més tard en cases i edificis de pobles i ciutats. Alguns sabeu del meu interès pel disseny arquitectònic i d’interiors i de les històries -i història- que hi ha al seu darrere. No sé si me’n quedaran tres o quatre, però amb aquest d’avui vull fer una sèrie de post-càpsula dedicats a la història del disseny d’interiors que com tot, va molt lligada als moviments socioeconòmics del món. El proper capítol el dedicaré a la història del Hermann Muthesius, precursor de la Bauhaus.

diumenge, 16 de juny del 2019

l'astrònom de vermeer


Mai com en cap altra pintura del Johannes Vermeer han tingut més sentit les extraordinàries teles que hi pintava. El món és per als curiosos, he pensat abans d’escriure aquesta entrada. És impossible anar-se’n a dormir sense haver après una cosa nova, perquè la vida és un univers infinit d’alteralitats amb la capacitat de sorprendre’ns quan les descobrim. La mirada permeable, els sentits que hi posem sobre les coses per poder-les relacionar entre elles és el que fa possible que ens sorprenguem. 

Ahir vaig estar veient un documental de la pintura de l’holandès nascut a la ciutat de Delft el 1632. He dit bé, de la seva pintura perquè de la seva vida se'n sap ben poca cosa, ni tan sols sabem de què va morir amb només 43 anys. De la vida dels artistes ens queda el que plasmen a la seva obra, però a mi sempre m’ha interessat més la dels pares d’aquests que no la seva pròpia, perquè em sembla que és on està la veritable resposta de les seves obres. La seva mare tenia una fonda, i el seu pare era teixidor de teles de seda i també marchant d’art, d’aquí la seva relació amb la pintura des de nen, i probablement també, malgrat no ho diguessin al documental ni ho mencionin en cap escrit, l’origen de la llum tan característica de les seves pintures. Se sospita que gairebé no es va moure del seu Delft natal, i sí que és veritat que té certa influència de la pintura italiana, especialment dels clarobscurs del Caravaggio, quadres que deuria veure al gran mercat de Delft, on hi tenia una parada d’art el seu pare, i on ell mateix exposava la seva obra. Em refereixo a la llum de la fonda que li va quedar clavada a la retina des de petit. En tots els seus quadres d’interior sempre hi ha un finestral sense cortines per on hi entra la claror cap a dintre de l’estança i dóna vida a una escena quotidiana on hi apareixen dones fent tasques domèstiques. És la vida arran de terra que a mi tant m’agrada com a narració. Mentre holanda s’expandia al comerç mundial i colonitzava països per terres exòtiques, les dones seguien feinejant a les cases dels Països Baixos. També a fora, la seva mare mateix va regentar una fonda i després va seguir amb el negoci del marit quan aquest va morir. Diuen els entesos que per pintar aquests quadres es necessita una gran precisió tècnica, que darrera de cadascun d’ells hi ha un gran treball d’esbossos previs que es van perdre i que en alguns podria haver emprat la tècnica de la cambra fosca, gairebé a la manera d’una fotografia, el que denota que era un home a qui li agradava estar al dia de les últimes tendències tecnològiques. 

Sempre m’han agradat els mapamundis. A l’habitació on escric hi tinc un planisferi de 1,5 x 1 metres penjat a la paret. Ara està per la cara física, segur que la van girar els nens un dia i, de fet, ja està bé, perquè és la menys canviant i la que més concorda amb la realitat. Al Johannes Vermeer també li deurien agradar molt els mapes, perquè en algunes de les seves pintures apareixen cartografies d’holanda i d’Europa penjades a les parets de les estances. També un globus terrestre, com en el cas del Geògraf i l’Astrònom que em van cridar l’atenció quan van sortir al documental. Coneixia La lletera, La jove de la Perla o la Vista de Delft, d’ell, però no aquests on hi apareix un globus terraqui i un científic amic seu que sembla ser l'Anton Van Leeuwenhoek. Em va agradar especialment l’Astrònom pel rostre de bonifaci del seu amic que, a més, sembla que posés expressament per a ell, pel rictus amb el mig somriure, com si li estigués dient, “vinga va, acaba això i anem a fer unes cerveses!”. L’Anton, com el Johannes, també va néixer a Delft el mateix any que el pintor barroc, el 1632. Es va guanyar la vida com a comerciant de teles, ofici que li va permetre desenvolupar amb gran destresa el que seria el microscopi modern, doncs per poder classificar la qualitat i el tipus de teixit s’emprava una lupa que quedava fixada al material i que ell va adquirir per al seu propi ús. Aquesta lupa encara s’empra ara perquè jo l’he vista usar al cap del departament tècnic de l’empresa on treballo. Però al Van Leeuwenhoek se li va ocórrer agafar-la i anar-la ampliant amb més lents per al seus estudis de bactèries i microorganismes. L’any 1677 va mencionar per primer cop els espermatozous en una carta enviada a la Royal Society, li encantava mirar bitxos, insectes, plantes o minerals a través del seu microscopi per tal d’esbrinar la seva estructura. Va fabricar més de cinc-centes lents durant tota la seva vida, malgrat que se li va criticar la seva falta de preparació acadèmica, i va escriure més de tres-centes cartes amb les seves observacions, moltes d’elles dirigides a la Royal Society de Londres. Va morir de vell, als 90 anys. D’entre les moltes tasques que va dur a terme no em consta la d’astrònom, però si és ell el de la pintura com diuen, m’agrada molt més aquest retrat del genial Vermeer que no l’oficial que li va pintar el Jan Verkolje.

L'astrònom de Johannes Vermeer, 1668.

imprescindible oxigen, el meu pròleg




Devia ser cap a finals dels vuitanta. Jo era una nena quan escrivia alguns poemes -sempre de tardes, durant la posta de sol- que desava en un calaix i després, desfent-me dels apunts i notes escolars, acabava llençant, no perquè em semblessin dolents, sinó perquè el veritable instant de glòria de la poesia és quan l’estàs sentint, i per mi, mesos després, aquells papers ja no tenien cap validesa. 

L’exercici d’escriure que he reprès anys més tard, m’ha fet aflorar en moments molt determinats de la meva vida la necessitat d’escriure poesia. És curiós com l’escriptura sempre t’acaba portant a la infància, d’alguna manera. L’arrel de tot. Deia en Charles Bukowski que la poesia és allò que succeeix quan res més pot. I així és. No et planteges, simplement surt. És com màgic. 

Ara que he crescut una mica més i el paper no ocupa lloc als meus calaixos, i per tant, no és excusa, he decidit publicar el meu primer llibre de poesia sota el títol d’Imprescindible oxigen, un poemari que recull alguns dels poemes que ja he anat penjant al meu bloc La bústia groga, però també molts altres totalment inèdits fins ara. En ells hi deixo estats d’ànim que es palpen a través de l’Univers, del paisatge, dels objectes i de les persones que m’envolten, així com la presa de consciència del temps com a eix vertebrador, però també erosionador, de les nostres vides. Vull deixar dit que el mateix automatisme que m’ha impulsat a escriure’ls és també el que en un passat em va portar a llençar-los, és per això he tingut dubtes a l’hora de publicar-los. Mai reescric la poesia perquè per mi té un caràcter present i concret. Fora d’ella el poeta deixa de ser poeta. 

Així que poc més puc afegir. Que per anys que passin, els versos els segueixo escrivint de tardes, durant la posta de sol, i que estic molt i molt feliç amb el resultat. 

Gràcies als lectors per aturar-se, inspirar fons i endinsar-se una estona en aquest Imprescindible oxigen.*


*Aquest és el pròleg que vaig escriure per al meu poemari "Imprescindible oxigen" i que podeu trobar aquí: https://www.amazon.es/Imprescindible-oxigen-J%C3%A8ssica-Roca-Satorres/dp/172631510X

dissabte, 15 de juny del 2019

unes sabates derby i aquell record del 86

Devia ser per Reis de l’any 1986. La tieta Cèlia em va regalar unes sabates tipus derby en pell de cocodril de color marró xocolata. Les havia comprat al Corte Inglés. Eren d’un estil molt francès, com molts dels gestos i l’estil garçon de la tieta. Un garçon molt femení i molt a l'avantguarda. S’hi va passar un temps a París i allà va conèixer la germana de qui seria el seu marit fins que va morir. Les sabates les vaig estrenar amb tota la il.lusió del món el primer dia de curs després de vacances de Nadal, també perquè les nàutiques que tenia blau marí ja se m’havien quedat petites i aquell nou parell em resoldrien les caminades fins a l’escola de part de l’hivern i també de la primavera. No recordo si duia pantalons o vestit aquell dia. Probablement portava els llibres de naturals i llengua guardats a la motxilla que duia penjada a l’esquena. Recordo la professora de naturals, la Pilar, que aparentava ser més seriosa del que era en realitat. I potser algú em dirà el nom del de llengua castellana, se m'ha esborrat, però no el seu nas, semblava el nas d'un boxejador, així com trencat en alguna baralla, i a més, l'home era corpulent i imposava, almenys als que eren a la darrera fila de xerrameca. Tant m'era, jo m'asseia al davant a veure què explicava. El cas és que duia les sabates posades, ho sé pel fet que explicaré ara. Jo anava xerrant amb dues amigues més amb qui baixava pel carrer dels pins fins a la cantonada del carrer Vic. Aquell trajecte em semblava llarg. Però no ho era. Quan ets nen tot et sembla lluny i gran i les distàncies i els minuts s'estenen molt, passen infinitat de coses en un espai que en realitat és curt. Però ho vius amb tota l'atenció del món perquè en aquell moment tu l'estàs construint el món. Tot d'una vaig escoltar una altra nena que reia al meu darrere. Una veu aguda que deia: mireu, mireu quines sabates més lletges que porta la del mig! I es partia de riure. Les altres que l’acompanyaven ho van fer amb menys entusiasme que ella, però també la imitaven. 

La del mig era jo. 

Vaig fer com si no l’escoltés. No em vaig girar ni un mil·límetre i vaig seguir amb la conversa, no recordo al voltant de què perquè me la va esborrar aquest fet. El més transcendent que tenia en aquell moment era el Doctor Slump que feien a quarts de sis i les classes de ballet dels dimarts i els dijous a la tarda. I si hi havia algun amor platònic incipient a la classe, jo almenys, ho portava en el més absolut secret i anonimat. Era una edat en què no teníem mals de cap i suposo que precisament per això aquella nena se’ls buscava a fora. Es deia Maite. Això sí que ho recordo. Vivia a prop del bar on hi teníem l’habitatge també, i un dia que jo passava pel seu portal va tornar a riure’s de mi, llavors no de les meves sabates perquè no les duia. Li vaig fer el mateix cas que la tarda que sortíem de l'escola, és a dir, cap. 

Després d’allò no em va tornar a dir mai més res, suposo que se'n deuria cansar, tot i que en el meu interior em preguntava què havia portat aquella nena a tenir aquella fixació en mi si ni tan sols em coneixia. Quan no havíem creuat ni una paraula. No li vaig guardar cap rancor. De fet, vàrem coincidir a batxillerat i teníem amigues en comú, i llavors em saludava molt correctament pels passadissos. Tampoc ens vam arribar a conèixer. I Imagino que les sabates dels altres ja no li semblaven significants perquè tenia altres preocupacions. Les pròpies de l’edat adulta de buscar-se nòvio, treure's una bona carrera per treballar, casar-se amb aquell nòvio que s'havia buscat i tenir fills. Això en el millor dels casos. No ho sé, li vaig perdre la pista, però m'encanten les sabates tipus derby. Ara en tinc unes altres en pell girada de color blau marí de la Camper i del dia que les vaig comprar tinc una altra història, però és massa trista i no la vull explicar. 





dijous, 13 de juny del 2019

estius


Ludovico Einaudi

Esperes

No tu. Les esperes.

Glaçons desfent-se entre els palmells.

Els arbres, són als arbres.

Canten abans que caigui el sol.

I les ombres caient-se

Deixen llum a un espai.

T’enlluernen els pensaments.

Estius, alegres, indemnes estius.

Tempestes efímeres. Com la vida.

Calles. 

Tornen. 

Ressò d’onades. 

I el llúpol transformat en eloqüència.

Préssecs que esborronen la pell,

Llimones que exprimeixen lentes.

L’acidesa. El groc. Les gotes. 

Els estius en fred. 

Graus a la trentena. 

I a poc a poc les passes. 

Arrosseguen tardanes tots aquests sorolls. 

Càntics sota el cel. 

Blanc sobre blau. 

Permanent obert als estius.

Si l’imagines fosc 

Brillen sobre negre com espurnes.



Respires fons. 

Allà on les notes sempre seran com eren.

Estiu. Indemne estiu.





diumenge, 9 de juny del 2019

descobrint la natalia ginzburg







Em trobo llegint la Natalia Ginzburg fervorosament des de dijous a la tarda, quan vaig obrir la primera plana del llibre davant la bibliotecària de Llinars. Anava a buscar la “Ciutat i la casa”, que em van recomanar, però la tenien prestada en aquell moment. En realitat vaig demanar-la una setmana abans a la biblioteca de Sant Antoni i em van dir que estava en trànsit, però que la ‹‹maleta›› trigaria uns vint dies en arribar. Més o menys la meitat del trajecte d’un vaixell que va de Barcelona a Hong Kong, vaig pensar, fins i tot em vaig imaginar el contingut dins d’una gran maleta de pell marró, d’aquestes de principi del segle passat, ja posats. Vaig suposar també que algú a la premsa especialitzada havia parlat de la novel.la aquests dies, però no, rastrejant internet, la darrera notícia que he trobat relacionada amb la seva obra és del mes de març d’aquest any. Es tracta d’un avorrit article d'El País on parla de la publicació d’una peça de teatre de l’escriptora italiana. Dic avorrit perquè és d’aquests on el primer que fan és vomitar un munt de noms i dates i títols com si d’una enciclopèdia es tractés, i quan has acabat de llegir l’article no només no recordes ni una d’aquelles dades sinó que t’adones que qui l’escriu no ha vist ni llegit la peça de teatre de què parla. Jo tampoc n’he vist cap de la Ginzburg, però si algun dia ho faig miraré de narrar-ho amb tota la sensibilitat que m’hagi transmès l’obra, per què escrivim si no és per transmetre sensacions autèntiques? 

El fet és que no vaig poder esperar. Porto dies amb un considerable estrès a la feina, vaig acabar d’escriure la novel.la setmanes enrere i per qüestions vitals que no venen al cas necessitava alguna cosa on aferrar-me. Dijous, tornant de l’oficina, vaig decidir parar i aparcar el cotxe al passeig de Llinars del Vallès. És un espai agradable, ampli, ple de plataners que fan ombra a l’estiu sobre el parc infantil i les terrasses d’alumini que s’estenen davant les guinguetes de tot el passeig. Allà hi ha una gran plaça, envoltada pel pavelló de bàsquet i la biblioteca pública, gran i àmplia també. Vaig pujar la rampa que hi dona accés amb el pensament en uns xurros de xocolata que em menjaria després en una d’aquestes guinguetes. Quan vaig preguntar per la “Ciutat i la casa” no la tenien, però anava decidida i no podia marxar d’allà amb les mans buides. Vaig preguntar què tenien d’ella, així, amb el pronom en tercera persona. El primer que em va dir va ser “Antón Chéjov. Vida a través de les lletres”, i de seguida el vaig descartar, no perquè no m’agradi el Chéjov, sinó perquè volia centrar-me en alguna lectura que fos més al voltant d’ella. Després em va treure aquest dels “Ensayos” que edita Lumen. Li hauria d’haver preguntat el nom a la bibliotecària, perquè era una dona extremadament amable, parlava en un to normal, vull dir, suficientment alt perquè jo la pogués sentir però sense molestar la resta dels que eren a la sala, i davant del poc material que tenia per oferir-me de l’autora no s’ho va pensar ni un segon per anar-lo a buscar a les prestatgeries del fons i dir-me: tu mira-te’l i em dius. Això vaig fer.
Fa anys, després de vendre un apartament que teníem a Torí, ens vam posar a buscar casa a Roma; la recerca de la casa va durar molt temps.

Jo desitjava des de feia anys una casa amb jardí. Quan era nena havia viscut a una casa amb jardí, a Torí, i la casa que imaginava i desitjava era aquella. No em conformaria amb un jardinet minúscul, volia arbres, un estany de pedra, herba i senders: volia tot allò que hi havia al jardí de la meva infantesa.

Després començava la recerca als anuncis dels diumenges del Messaggero. I amb això en vaig tenir prou per dir-li que me l’enduia amb un contundent sí. La bibliotecària, a qui el proper dia li preguntaré el nom, va somriure i em va ensenyar com funcionava la nova màquina que registra els préstecs i els dies amb un lector làser. Feia vent i sol a fora. Després vaig començar a fullejar-lo sota els plataners mentre menjava uns xurros de xocolata en una de les terrasses, mirant de no embrutar els fulls d’un llibre que semblava intacte, encara per estrenar. No havia llegit res de la Natalia Ginzburg. M’està encantant. Abans d’ahir vaig topar-me amb un passatge on parlava de la vellesa i vaig plorar com feia temps que no plorava amb una lectura. Vaig pensar molt en els meus pares i en com de trist és fer-se vell, sempre la deia així aquesta frase el meu pare. Vaig haver de tancar el llibre en aquell moment per reflexionar. No pretenc fer-ne un resum, doncs és un recopilatori de pensaments i escrits de la seva vida diària, que a mi personalment m’hauria agradat que el titulessin més com a “Pensaments de la Natalia Ginzburg” que no com a aquest fred “Assaigs”. A vegades els editors s’entesten a voler classificar massa les obres dels seus autors, i tot és més híbrid, la vida ja ho és. És la manera en què ho fa i la manera com arriba, amb una gran modèstia però tan precisa, sensata i elegant en les seves paraules, que la fan una gran escriptora. Seguiré amb ella aquests dies. 


diumenge, 2 de juny del 2019

l'aire, una postal i un poema

Hi havia en l’aire fresc d’aquest matí l’olor d’herba mullada i d’oxigen net que baixava del Montseny cap a les faldes. D’aquí una estona s’aturarà. Tinc Els bells camins del Miquel Martí i Pol entre les mans i llegeixo les seves línies clares i sentides, fetes sovint de solitud, sovint al voltant d’una el·lipsi entre ell i l’altre, que és com millor es componen els diàlegs. 

Hi havia en l’aire fresc d’ahir al migdia l’olor de mar i l’oxigen net que movien les onades del Maresme cap a nosaltres. Vaig anar-hi amb la meva mare per prendre un bany solar. Les vitamines del Sol són necessàries per carregar bateries i el soroll de les onades és un bàlsam per als sentits, és fàcil transportar-te en el temps si hi prestes atenció. Perquè sempre és el mateix. Constant i impertorbable. De tornada, després de menjar un trinxat, ma mare va pujar a dalt i em va donar un llibre, era el Mecanoscrit del segon origen del Pedrolo. Per si els nens ho llegeixen. Justament l’altre dia el Gerard em va preguntar per aquest llibre, li vaig dir. Va obrir l’armari on tenia la resta de llibres i vaig començar a tafanejar. D’entre els que vaig veure, em va cridar l’atenció una biografia del Krushev que ja agafaré un altre dia perquè pesa una tona, també uns poemaris del Kavafis, les 42 flors del mal del Baudelaire i Els Bells camins que he citat al principi. A mitja tarda vaig marxar amb el francès i els dos catalans sota el braç. 

Aquest matí, després de respirar l’aire fresc -ara ja s’ha aturat-, he agafat Els Bells Camins per fullejar-lo aleatòriament i desordenada, com acostumo a fer sempre. Després d’un poema intitulat Ombra, he notat el tacte dur d’una tarjeta entre els meus dits. Aquest és l’avantatge de llegir en paper: et pots trobar rastres i pistes del passat entre els fulls del llibre. Hi havia a la pàgina 69 juntament amb el poema Cada dia, una postal del Matanuska Valley a Alaska que li va enviar E. a la meva germana Susana. No posa data però imagino que devia ser als voltants de l’any 1996, quan ella ja havia tornat d’allà. No revelaré el contingut textual de la Post Card, perquè no hi tinc el consentiment exprés, però m’ha fet gràcia la manera com sintetitza en quatre línies els dubtes i pors sobre el seu futur l’amic de la meva germana. Aquell estiu, això sí que ho puc dir, estranyament gairebé no va ploure a Alaska, i "això és una puta sort", acaba dient E.

Anècdotes a banda, avui, el poema que marcava la postal, sembla que m’escau més que mai. 



CADA DIA 


No conquerim cap mot debades. 

Tot 

S’inscriu en l’ordre clar d’aquell projecte 

Que va creixent a poc a poc dins nostre 

Si sabem tenaçment perfer-lo sempre. 



Així el gran risc de viure se’ns proposa 

Com un repte constant, com una fita 

Que allunyem amb el gest i la mirada 

Tan bon punt l’assolim, no per refús 

Del que hem aconseguit, sinó pel goig 

De posar-nos a prova cada dia.

(Miquel Martí i Pol, Pels bells Camins)


dissabte, 1 de juny del 2019

record de pollença

Cliqueu el play per escoltar el poema:




Text i veu: Jèssica Roca