diumenge, 24 de desembre del 2017

el valor dels silencis

No tot allò que es diu en veu alta expressa exactament allò que sentim. Hi ha silencis, microsilencis, que defineixen com ningú emocions hagudes i mai esborrades a través dels anys. Que apareixen de manera espontània i sobrevolen l’aire d’una habitació concreta per recordar-te allò que mai oblidaràs. 

Començo a concretar. Ahir era dia 23 de desembre. Una data propera al Nadal, com la de tants 23 de desembres que s’omplen de tardes amb carrers transitats a vessar, aparadors il·luminats amb maniquins vestits de gala i l’escalfor de restaurants que criden a arrecerar-se de la freda humitat del Vallès a l’hivern. Només quedava una taula lliure quan vam entrar a la Fonda Europa amb les meves germanes. Era la del fons, gairebé intocable, una que hi ha rodona i de roure, acompanyada per quatre cadires i presidida per un retrat d’en Josep Pla, somrient amb la seva sempiterna boina. “Aquesta és la taula on s’asseuen els tertulians de Granollers a debatre del Barça i de política”, va dir la meva germana Iolanda. És cert, allà esmorzen de forquilla i xerren fervorosament, mentre demanen un altre cafè i els cambrers van i venen i les taules del voltant s’ocupen i buiden de nou. 

Ahir la tarda quedava lliure per a nosaltres. L’omplíem amb un cava, una cervesa, una tònica i unes xips que ens portava el cambrer. No vam parlar del Barça ni de política, tot va anar al voltant de coses més pragmàtiques i immediates, però en un moment de la conversa l’altra germana que ens acompanyava, la Vanessa, va recordar emocionada que ahir feia un any que s’havia casat, i sense dir res va voler brindar per aquell moment i “per l’Elisenda”, va dir quan vam fer el brindis. “Per l’Elisenda”, vam dir plegades sense afegir res més. Ahir era 23 de desembre i la data també ens la recordava. 


25 anys sense tu.*


Elisenda Roca Satorres (29/09/62 - 23/12/92)



*Text escrit el 24/12/17 i inclòs a l'apartat de no-ficció del meu recull No és cap espòiler, és la vida. Vaig narrar la història de la meva germana Elisenda al meu llibre Cinc dones de veritat. 

dilluns, 18 de desembre del 2017

breu apunt de la lizz wright

El primer dia que la vaig escoltar va ser el dia del meu quaranta-dosè aniversari. Recordo estar embardissada entre les pàgines del llibre de la Mary Beard, SPQR, quan el vaig tancar per marxar a casa. Era juliol, ventava força i jo tornava de Cabrera de Mar. Me la vaig posar mentre em prenia una cervesa, després de treure’m la sorra de la platja sota el raig tebi de l'aigua dolça. El seu timbre de veu greu em va recordar ràpidament la Tracy Chapman, però enseguida la diferenciava la sensualitat i concatenació perfecta de les lletres amb què entonava la cançó. Pràcticament no hi deixava buits ni espais entre les paraules, pur oxigen transformat en un instrument únic acompanyant el piano. Suau vellut per a l'oïda. Si els sentiments es poguessin tocar, segur que ho farien amb la veu de la Lizz Wright

De les pàgines llegides davant del mar, en vaig escriure unes línies uns dies després. 

De les notes de la Lizz, en aquell moment ja ho vaig sospitar. Sens dubte va ser una gran descoberta i un regal d'aquells que arriben per quedar-se.  






dissabte, 16 de desembre del 2017

les illes naufragi




14 d’abril del 1912, feia unes hores que m’havia llevat, però una ràfega de vent ens agafa desprevinguts, després, tot era borrós. Crec que vaig ser l’únic que va sobreviure. 

No sabia com aconseguir menjar, l’illa era un infern, però gràcies a la meva sort, vaig trobar algunes provisions de menjar que s’havien desprès durant l’impacte. Vaig recollir algunes fulles d’unes palmeres que tenia a prop, i vaig anar a construir el meu refugi. 

Ja tenia llit, ja tenia menjar, què més em faltava? Fàcil: “llum”. El foc il·luminava la zona i, a més espantava als animals salvatges, i no m’hauria agradat que durant les nits, tranquil, m’hagués atacat un animal “mort” de gana.

Al final, gràcies al fum, un vaixell pesquer em va veure i ara estic aquí, a casa. Així és com vaig viure el naufragi. 



Les illes naufragi. Gerard T

diumenge, 10 de desembre del 2017

de sensibilitats



De sensibilitats obertes
Queden aquelles notes de la tieta
I unes llàgrimes després
Quan la imaginàvem.
La mare que la cantava
I en Serrat que ens la recordava.

De sensibilitats que tornen
Passats de corbes escarpades
Sota muntanyes nevades
Sobre el mar enrabiat
Paisatges pintats en vida
Guardats sobre olis en teles.

De sensibilitats gravades
Un grapat d’emocions
Que escoltàvem al vent
D’un saxo que ens definia el moment.
Com una font que brollava.
Soroll de corda.
De suau líquid infinit.
El so irreprimible de la felicitat.

De sensibilitats que queden
Fines prestatgeries
Catàlegs oblidats
Armaris derrotats
I sons en la memòria
D’un castell enfonsat.

dijous, 7 de desembre del 2017

la plaça número 1

A les set del matí del dia següent un golf vermell aparcava a la plaça número 1. La plaça del director general de De Müller. D’ell sortien uns ulls robòtics, sota un cap rossenc i engominat, un jove encorbatat, ben vestit, fora de sí, dins d’un cos que no era seu. Les seves cames travessaven la fàbrica de sòls color plom, sostres alts i escassament il·luminats a aquelles hores. L’Esteban embalava unes peces en aquell moment. La Vicky, l’administrativa de magatzem, preparava uns albarans que havia de donar a l’Esteban. Lluïa tan sexy com sempre, amb els seus llavis ben vermells, la seva minifaldilla negra i un escot pronunciat. A la màquina del cafè, dos operaris feien una pausa amb rostres resignats i el tallat que anava gola avall. Tots el van veure passar. Tots el coneixien però no el van reconèixer. Passava impassible, fred, sense saludar, sense veure ningú, sense ser ell, amb uns ulls blaus que li havien prestat aquell matí. Les cames d’en Pep Amigó, operari de la secció de fibres, es teledirigien a la zona d’oficines fins al despatx del director general. Seia a la seva cadira, també. 

- Avui mano jo. Sóc el director! Jo sóc Napoleó!- i es posava la seva mà dreta a dins l’armilla de llana, entre els botons del mig, a l’alçada del ventre. 

Però no apareixia el batalló obeint les seves ordres. Al seu davant, els camps de Waterloo amb el duc de Wellington i el mariscal Von Blücher que intentaven fer-lo enrere. 

- Deixeu-me, jo tinc el mando! Aquí es farà el que dic jo!- apartava bruscament els braços del duc i del mariscal. 

L’irlandès i el prussià miraven de calmar-lo. 

- Està bé emperador, obeirem les seves ordres, però primer calmi’s, així no podem lliurar una batalla- era l’Esteban, en Wellington als ulls d’en Pep, que havia seguit les seves passes fins a les oficines. 

- Sí, pactem una treva abans de seguir, va...- el mariscal, vull dir l’Eusebi d’informàtica, tenia una ja edat i més tables per saber com dirigir-lo. 

- Ara anireu a fàbrica i quan vingui el Dr. Schmidt l’agafeu d’hostatge i li dieu que ara sóc jo el director!- es treia la mà de sobre el ventre per aixecar-la ben amunt, amb el dit índex enlaire, amb to amenaçador. 

Mentrestant una ambulància s’acostava ràpidament fins a la fàbrica. Eren quarts de vuit del matí, jo deixava el Fiat a l'aparcament número 64, com sempre. Em vaig estranyar en veure el Golf en comptes de l’Audi de l’Schmidt a la plaça número 1. “El deu tenir a reparar, serà algun de substitució...” vaig pensar. 

Sortia del meu cotxe quan l’ambulància ja era a la porta, davant les escales d’accés a les oficines. Les seves llums taronges il·luminaven intermitentment el rostre de l’Esteban, que estava plorant, espantat. L’Eusebi mostrava una seriosa preocupació sota la seva barba ja canosa. Anava fent que no amb el cap. Tres homes amb bata blanca agafaven en Pep que es resistia, els ulls se li envermellien sense sortir-li ni una sola llàgrima i cridava: ”Traïdors, traïdors! Heu traït la vostra pàtria! El vostre emperador!”. 

Els seus braços quedaven entrecreuats, enganxats al seu cos, lligats per una camisa de força. Seguia agitant-se de manera agressiva. No vaig poder veure com l’injectaven l’haloperidol. Ni com s’adormia en un no res. El van portar a Sant Boi. 

Per un instant em va venir al cap la consulta amb aquelles dones esperant-se a fora sense cap somriure al rostre, amb semblants lacònics i deixadesa en les robes, en les ànimes, en la vida.

dimarts, 5 de desembre del 2017

el tonto

Premeu al play per escoltar el conte d'avui:







Autor: Sherwood Anderson

Veu en off: Jèssica Roca


diumenge, 3 de desembre del 2017

el gran azul

Ahir, els nens i jo, miràvem El gran azul, el quart dels set episodis que formen part del documental de la BBC Blue Planet. Durant una setmana i a dies intercalats, també hem estat veient atentament els tres primers. Des de l’onada més superficial fins al substrat més enfonsat de les foses Marianes, res del que passa a la gran massa oceànica et deixa de sorprendre. Tots i cadascun dels moviments marítims signifiquen eclosió de noves vides, d’infinites, primitives i desconegudes formes de vida que instintivament lluiten per sobreviure. Al final del primer episodi no vaig poder reprimir les llàgrimes. Els lleons marins de l’Antàrtida quedaven atrapats en la trampa mortal del desglaç dels Pols. Les mares s’aferraven a les seves cries sense blocs de gel on poder-se protegir. Quedaven surant dins del mar fins a enfonsar-se, sent presa fàcil d’orques i ossos polars. 

Dos migdies enrere, després d’una conversa telefònica, em va donar per pensar en l’elasticitat de la vida. No de la vida a través dels anys, que aquesta ja és evident i conforma el gruix del nostre camí biogràfic. Si no en la que som capaços de percebre nosaltres mateixos en cadascun dels minuts dels nostres dies. A vegades penso si només som realment nosaltres quan dormim. La resta del temps el passem canviant d’estats d’ànim, despertant-nos com a essers vitals que s’acosten al màxim a algú com aquell que ens precedeix en la vigília, i relacionant-nos amb altres éssers que només són realment ells quan dormen i també canvien d’estat d’ànim i es desperten sent éssers que s’acosten al màxim a aquell que els precedeix en la vigília. Després, la realitat de la pausa del dinar, em tornava a altres converses que escoltava de manera passiva, com les escolto sovint abans de tornar a la cadira de l’oficina. 

Ahir, cap al final de El gran azul, una família de calderons viatjava trista per les fredes aigües del mar del Nord. Una mare s’aferrava a la seva cria recent nascuda. Estava morta. Feia dies que la portava agafada per la boca i no volia desprendre’s d’ella. Probablement havia mort intoxicada per la llet materna, contaminada a causa dels vessaments tòxics que es llencen al mar. Em van colpir les reaccions instintives del lleó marí i del cetaci, perquè ho van fer de la mateixa manera que ho hauria fet una mare en aquella situació: protegint els seus fills, arrossegant el dolor de la trista pèrdua. 

Després, marxàvem a dormir. 

Des que era nena, la introspecció sempre ha estat per mi una manera d’entendre el món. D’entendre’m a mi mateixa. Aquells minuts elàstics de què parlava abans en què, com en una pel·lícula, les imatges s’aturen i pots analitzar-les fotograma a fotograma a dins del teu cervell. Ja sigui després d’una conversa telefònica o d’un documental sobre la vida als oceans.