dijous, 30 de juliol de 2015

el tren del gel

Potser perquè part de la meva feina depèn –molt- dels contenidors que arriben al port de Barcelona i marxen –al mateix temps- a ports americans, africans o asiàtics; potser perquè gran part de l’economia mundial es mou (literalment) entre els amarradors i les estibes portuàries; potser perquè són el bressol de les més grans i avançades civilitzacions de les quals en som hereus; potser perquè m’atrau l’estètica post-industrial i canalla d’una zona, terra de ningú i domini de només uns pocs entesos; potser perquè, sovint, m’agrada mirar els mapesmundis i descobrir-hi els més recòndits –i tanmateix imprescindibles- llocs a altres parts del globus terraqüi.
Potser és per això que em fascinen els ports: petits mons dins les ciutats portuàries d’arreu del planeta que parlen molt de l’essència d’un territori.

Travessant 12.253 km de distància, estrambòtics i ciríl.lics alfabets, centenars d’orientals llengües, desenes de cabalosos rius, alts i acinglerats Urals, superant glaçats llacs i freds deserts, religions catòliques, ortodoxes, budistes, islàmiques o jueves... Avançant per diferents calendaris, populars costums, salvatges paratges, mega-ciutats i pagodes tradicionals, allà, a l’extrem nord-est de la Xina, trobem que la mar Groga banya dia rere dia els dics del port de la ciutat de Dalian, el segon més important de la Xina, després del de Shanghai. I malgrat tot, no tinc la més mínima intenció de parlar-vos de cap port.

Museu d'Història Natural de Dalian, edifici fundat l'any 1907 sota l'ocupació russa
Dalian i les seves costes, que en el seu passat va passar d’estar sota el mandat de dinasties xineses, a mans angleses a finals del s. XIX, al posterior atac i control japonès, fins al domini rus molt a principis del s.XX, és actualment una àmplia i gran ciutat de gairebé 7 milions d’habitants, moderna, industrialitzada, cosmopolita i una important destinació turística que no m’importaria gens visitar, per la gran oferta cultural, hotelera, recreativa i costera que hi té. Una cosa així com la Barcelona de l’Extrem Orient però a l’engròs.  La seva zona portuària – de la qual us parlava abans- serveix de port de mercaderies a una altra ciutat d’interior, situada al nord, també un tros important per tot el moviment financer i econòmic que s’hi cou: la freda, enorme i rica ciutat de Harbin, importantíssim punt de connexió ferroviària amb la capital, Beijing.

Entre els gens menyspreables 12 milions d’habitants de Harbin i els 7 milions de Dalian, els separen 921 km de via ferroviària d’alta velocitat, i les tres hores i mitja de recorregut que triga  el conegut, des de finals del 2012, com a Tren del Gel. Aquest té la peculiaritat de ser el primer tren d’alta velocitat construït per a suportar condicions extremes de fred, aguantant temperatures que oscil·len dels 40º a l’estiu fins els -40º de l’hivern. 80º de distància tèrmica, un autèntic desafiament per als enginyers encarregats de construir les vies i el ferrocarril.

La línia Harbin-Dalian. Gràcies al tren d'alta velociat els passatgers poden apreciar les paradisíaques platges de Dalian durant el matí, i el paisatge nevat de Harbin a la tarda.

Una curiositat tècnica: el cautxú natural emprat per a evitar les vibracions de les vies, perd tota la seva funcionalitat quan les temperatures baixen per sota dels -40º. Es torna rígid i es vitrifica, el cautxú es trenca i salta en trossets com si d’un vidre colpejat es tractés. Per evitar-ho, es va treballar barrejant el cautxú amb elastòmers (una mena de goma termoplàstica d’elevada elasticitat), obtenint així un material de gran resistència i eficàcia enfront de glaçades per sota dels -50 graus centígrads.
   
Després de 4 anys d'intensa feina, la línia va impulsar –encara més- la indústria turística entre Dalian i Harbin, ciutat aquesta darrera, mundialment coneguda pel seu festival d’escultures de gel durant l’hivern i pel gran llegat rus que va deixar l’exèrcit blanc durant la Guerra Civil Russa de 1918.

Festival internacional de la neu i del gel de Harbin, celebrat des de l'any 1985.

Tot i que la meva intenció inicial no era aquesta, sabia que la història d’avui acabaria portant-nos -com no podia ser d’una altra manera- a molt bon port.

divendres, 17 de juliol de 2015

us imagineu com serem l'any 2000?

Sempre que són quarts d’onze sona l’ensordidor timbre que ens fa avinent l’hora d’esbarjo de l’institut. L’edifici, d’estil industrial, està construït amb maons vermells i bigues vistes de formigó que mal combinen amb una masia noucentista, expropiada fa pocs anys als seus amos per l’ajuntament de torn. Tanco els llibres i deixo la meva taula, habitualment a la primera filera, i amb uns companys -habitualment sempre els mateixos també- vaig fins al centre del poble a buscar alguna cosa per esmorzar.  Mentre algun d’ells comença a menjar l’entrepà que ha portat de casa seva, xarrem sobre el nostre  present més immediat: a quina hora es lleven els nostres pares per anar a treballar a la fàbrica. Què produeix aquesta fàbrica. A quina hora tornen de la fàbrica. Sobre la nova parella dels nostres germans. O sobre la nova afició per tocar la bateria que té un dels germans dels meus companys. O si quedarem aquella mateixa tarda per anar a la biblioteca,  per tal d’acabar un treball que estem fent per a l’assignatura d’història contemporània. Foteses, al cap i a la fi, que són el nostre món en aquest moment, encara per construir. Sota les nostres passes i dins els nostres caps, abans de triar si un xuixo de crema o un entrepà de truita de patates serà l’àpat del nostre esmorzar, ens sobrevé una pregunta: “Us imagineu com serem l’any 2000?”

D’aquella pregunta han passat ja vint-i-cinc anys, i uns altres quinze des del 2000.

Avui faig 40 anys. L’institut, d’aleshores moderna estètica industrial, ha adquirit actualment l’aspecte del desarrollisme dels edificis que l’envolten. Les fàbriques on treballaven els nostres pares –jubilats ja fa uns anys- són runes d’arquitectura industrial i les biblioteques, ara virtualment més equipades, segueixen fent la funció social i educativa per a la qual estaven dissenyades. He passat profunds dols, crisis laborals i personals –més o menys com tothom-, i haig de dir que també he donat forma a alguns somnis de la nena que es formulava aquella pregunta i que ens qüestionàvem gairebé tots abans del canvi al segon mil.leni del nostre calendari. Per molts punts i comes que hi posi, se’m fa difícil resumir aquests vint-i-cinc estius en quatre línies i poques paraules. 

Semblarà una tonteria, però avui preferiria dominar l’art de la pintura per poder sintetitzar-ho tot en un quadre on els detalls viscuts es fonguessin tots com una instantània de creació impressionista.


dimecres, 15 de juliol de 2015

andre agassi: el campió que odiava el tenis

A tan sols unes poques setmanes de marxar de vacances, la meva activitat blocaire s’ha reduït considerablement. El fort moviment laboral propi d’aquests dies, la intensa i insuportable xafogor i els efectes relaxants del llúpol cerveser abstreuen la meva ment ( i el meu cos) cap a altres ocupacions: escarxofar-me al sofà, escoltar els Radio Futura com a passatemps mental, o recórrer els carrers d’un nostàlgic París amb una de les darreres novel.les d’en Modiano, a qui tenia aparcat des de feia mesos. El fet és que estem en època de bacaïnes amb Tours i Giros ciclistes de fons ambiental i caps de setmana amb oberts tenístics sobre terra batuda, herba o superfície sintètica. L’altre dia, mentre retransmetien el partit entre una de  les Williams i l’espanyolitzada Muguruza, un dels comentaristes va citar de passada l’autobiografia de l'ex-tenista nord-americà Andre Agassi, “Open: an autobiography”.  La veritat és que es tracta d’un jugador (amb el permís d’en Federer) a qui sempre havia seguit amb detall, i he decidit deixar la mandra canicular per escriure –tot allò que la distància física i temporal em permet- sobre aquest esportista d’elit amb una aurèola de controvèrsia, molt al seu pesar.


Com passa amb molts dels grans mites esportius nascuts durant el segle passat, la vida de l’Andre Agassi és fruit d’uns fets –de vegades casuals- que l’han situat en un lloc privilegiat i pel qual ha hagut de sacrificar molt durant el seu perible vital, sovint sense haver-ho triat ell mateix.

Tot comença fa uns 70 anys als carrers de la capital iraniana, Teheran, on l’Emmanuel Agassian, d’origen armeni, vivia austerament en un petit habitacle compartit amb els seus pares i 28 membres més entre familiars, amics i estranys. Allà, amuntegats i intentant camuflar-se sota el cognom Agassi, com a conseqüència del genocidi i persecució del poble armeni, l’Emmanuel creix, veient com a única sortida laboral el brutal joc de lluita de la boxa. S’entrena a cop de puny i participa en els jocs olímpics de l’any 1948 primer, i 1952 després, representant a l’Iran en la categoria de pes ploma. El noi, de caucàsica i menuda complexió, fracassa i perd en el primer assalt en ambdues ocasions. Amb 32 anys sent que la boxa i l’Iran poc poden oferir-li al seu futur i per tirar endavant decideix marxar als EUA. S’instal.la a la creixent i industrial Chicago, on estrena nou nom, ara Mike, nova vida i troba una dona, morena i de fines faccions, l’Elisabeth Dudley, amb qui es casarà i tindrà els seus 4 fills: la Rita, la Tami, el Philip i l’Andre, el petit i més conegut de la saga Agassi.

Uns anys més tard, ja vivint uns kilòmetres més a l’Oest, a Las Vegas, l’home mira de fer dels seus fills persones de profit. O millor dit, de traslladar les seves frustracions, les seves pors i mancances, als seus hereus. De manera que, després d’intentar-ho amb els tres primers fills, amb l’únic que ho aconsegueix -i de manera molt exitosa- és amb el petit, l’Andre. El tenis serà l’esport triat. Triat per un home dèspota i calculador que decideix les hores d’entrenament, els cops de canell, les mils i mils de pilotes que ha de picar cada dia i, fins i tot, les amfetamines que s’ha d’introduir al cos el seu fill petit. O almenys, així ho explica l’ex-tenista a la seva autobiografia “Open”. Tot i així, el seu progenitor decideix deixar la gestió del talent d’un adolescent Andre en mans de professionals i amb 13 anys es dirigeix cap a la costa est dels Estats Units, a Florida, a la prestigiosa acadèmia de Nick Bollettieri, coneguda per unes innovadores tècniques d’entrenament, on es potenciava la velocitat en el ritme de joc i rapidesa de reflexes en la restada, dues de les tàctiques més potents del tenista nord-americà.
El jugador descriu molt bé a la seva autobiografia escrita pel premi Pulitzer J.R. Moehringer, la duresa d’un esport que no dona treva als més sensibles: “El tenis és un esport condemnat (per les mateixes regles del joc) a la solitud. Els seus jugadors parlen sols. Enmig d’una partida semblen llunàtics en una plaça pública: reneguen, maleeixen, debaten la millor estratègia amb ells mateixos. Poden tenir al seu davant l’adversari, desgastar-se fins a l’extenuació amb ell, però mai tocar-lo, parlar-hi ni res que se li assembli.”

Amb tot, amb una greu artritis espinal congènita, amb un pare opressor que no el deixava fer, decidir, ni ser ell mateix, amb els seus cops a la línia i les seves infal·libles restades, l’innat talent de l’Andre va portar-lo a guanyar els 4 Grand Slams en vuit ocasions diferents, a part dels 60 títols individuals i a ser número 1 a l’ATP durant 101 setmanes.


Ben entrats els voraços anys 90 i en ple èxit professional, s’embolica amb una actriu consolidada a Hollywood. Junts assistien a les festes de moda, gaudien de la vida nocturna de Los Angeles i brindaven pel seu futur. L’any 1997 es casava amb l’actriu i  model d’arrasadora bellesa novayorquesa Brook Shields. És el començament d’un any desastrós per a ell. Gaudeix d’èxit professional, amorós i econòmic. L’entorn, però, no li és del tot favorable i s’envolta de gent que l’aconsella força malament. Té diners. Però també dubtes i inseguretats. És dèbil i es deixa portar. Per primera vegada prova les drogues. Es deixa portar. L’enganxen en un control antidopatge i menteix. Té por i una gran sensació d’angoixa. No vol sortir a la pista i del número 1 cau en picat al 141 del rànquing mundial.
Les drogues, una traumàtica separació de la Brook Shields, la por a guanyar, la por a perdre, les crítiques i fortes pressions de la premsa internacional el faran caure fins l’abisme d’una important depressió que anirà superant gràcies a l’assistència mèdica adequada i al suport desinteressat de qui serà el seu gran amor i companya de fatigues fins els nostres dies: la també ex-tenista i campiona de 22 Grand Slams, Steffi Graf.



La rossa alemanya amb les cames més envejades de tot Hollywood conquereix el cor del noi de Las Vegas. S’enamoren, ningú com ella entén el patiment dins la pista, l’esforç, la tenacitat, les hores de trajecte en silenci, els dies, les setmanes i els mesos de competició lluny de casa.
Contrauen matrimoni (embarassada ella) l’any 2001. L’octubre del mateix any van tenir el seu primer fill amb gairebé 2 mesos de prematuritat (com jo 5 anys més tard). Tenen cura del Jaden, el veuen créixer, tenen també una segona filla i, amb ells i l’Steffi al seu costat, torna a guanyar l’Open Australià dues vegades més i a situar-se en les primeres posicions del rànquing.

L’any 2006, i després de molts anys patint uns intensíssims dolors crònics que només les injeccions de cortisona podien aturar, la seva esquena no aguanta més.
El 3 de setembre de fa 9 anys es llevava fatigat, adolorit, com si fos un vell de 96 anys. Malgrat tot, sortia  a disputar el que seria el seu darrer partit al US Open. Volia acabar amb allò d’una vegada per totes. Ho donava tot. Acabava perdent el partit estirat a terra, sense poder moure’s ni un centímetre més, plorant com el nen que mai li havien deixat ser  i amb el públic ovacionant-lo, dempeus, durant gairebé deu minuts.


Odio el tenis, el detesto amb una fosca i secreta passió i, tanmateix, segueixo jugant perquè no tinc cap altra alternativa. I aquest abisme, aquesta contradicció entre allò que vull fer i allò que de fet faig, és l’essència de la meva vida.Andre Agassi.

dilluns, 6 de juliol de 2015

una història de no-ficció

Començar el relat d’avui dient-vos que divendres iniciava la meva jornada entre els papers de l’oficina a les 7 del matí i l’acabava –sense jo saber-ho- a la Cerdanya rodant una pel·lícula de cine mut davant el paradisíac paratge del Cadí, m’ha semblat, per còmic, fins i tot surrealista. Sovint, però, la realitat (per desesperació) pren forma de novel·la de ficció i, si això que us explico a dalt és tan cert com que avui fa una calor de mil dimonis, també ho és la història que jo desconeixia i em va acabar revelant una de les meves companyes de fatigues durant aquests dos dies al Pirineu.

Per evident respecte a l’anonimat de la persona en qüestió, posem per cas que la companya es diu Carla. La Carla parla un castellà justet, però prou entenedor perquè la seva llengua  vehicular i nadiua és el portuguès. Ella viu i treballa des de sempre a la ciutat portuguesa de Porto, amb el seu vi dolç i les postes de sol damunt del Douro com a marc del dia a dia que l’ha acompanyat fins avui.

Era l’any 1988, jo tenia 13 anys i la Carla, a 1.200 kilòmetres de distància, en tenia 25. El seu marit – de qui estava enamorada fins el moll de l’os- era oficial de la marina a les forces armades lusitanes, travessava mars i navegava per oceans, especialment per l’agrest Atlàntic, arribant-se de tant en tant a terres nord-americanes. Com tots els amors, al principi era tot passió, admiració (sobretot d’ella cap a ell) i enteniment. Fruit del desig i d’algun encès coit va néixer la seva primera i única filla. La Carla, de complexió menuda i llatines faccions, es dedicava en cos i ànima a la seva família i es comportava com s’esperava d’ella. L’oficial també... mentre era amb ella. Els viatges eren cada vegada més freqüents i més llargs. I allò que semblava idíl·lic al principi, va caure, de sobte, com un gerro d’aigua freda sobre el rostre de la Carla. D'un d’aquests viatges, l’oficial no va tornar. Abandonava la dona, la filla, l’exèrcit, el Douro, les postes, el vi i Porto. L’home es va enamorar fins a perdre els papers d’una porto-riquenya resident als EUA. I allà s’hi va quedar fins a tenir més descendència amb aquesta i una altra dona no porto-riquenya, anys  més tard.
Ja a la maduresa, havent abandonat la seva família lusitana, l’home reclamava la custòdia compartida d’una filla de qui s’havia desentès totalment durant la seva infantesa. Mantenia llavors una guerra oberta amb la Carla, on es discutien públicament i s’embarcaven en esgotadors judicis. Tot molt de premsa rosa. Com era d’esperar, la filla no volia ni sentir a parlar del seu pare. La sentència va sortir favorable a que l’encara menor visités un cop per setmana la família del seu pare a Portugal i és així com coneixia els seus avis paterns. No així el seu pare, que va morir violentament fa dos anys durant un accident de trànsit sense conèixer la seva filla.


La Carla avui també ha rodat amb mi –sense saber-ho- una pel·lícula de cine mut a la Cerdanya i partia aquest matí des de Porto amb un vol cap a Barcelona. Tot molt surrealista. Però real com la mateixa vida. 

dissabte, 4 de juliol de 2015

These Days Are Numbered

“Si visquéssim per sempre, si les rosades d’Adashino no s’esvaïssin mai, si el fum del crematori del Toribeyama mai es dissipés, els homes gairebé no sentirien pena per les coses. La bellesa de la vida  és en la seva impermanència. L’home és l’ésser viu de més llarga vida... fins i tot, un  any viscut pacíficament pot semblar molt llarg. En canvi, per aquells que estimen el món, mil anys s’esvairien com el somni d’una nit d’estiu.” KENYO YOSHIDA, Assajos a l’ociositat (1330-1332)