dijous, 30 de novembre del 2017

el bus 274

De què té gust el Camembert? Pensava per a ell mentre se li omplia la boca de gust a herba fresca, fruites del bosc i terra humida. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. Les seves mans tallaven amb cura infinitats de daus de Camembert que posava després sobre unes llesques de pa torrat feia tres minuts. Encara era calent. La clau estava en que el formatge s’adherís a la molla cruixent, una mica fos, i després posar-hi dos nabius al damunt com a colofó. En preparava tres-cents com aquells. 

Després vindrien els de mousse de paté d’ànec amb avellana, els de salmó amb caviar de Beluga, els d’anxoves marinades amb pebrots del piquillo, i els vol-au-vents farcits de gambes i xampinyons. Tres-cents de cada amb cadascuna de les seves mans. L’Eloi els preparava a consciència sense aturar-se a pensar més enllà dels colors i dels sabors que el transportaven a terres molles, oceans freds i boscos plens de fulles com un mar de tardor. Ningú no el vindria a buscar aquella nit. L’office d’acer inoxidable començava a semblar un puzle comestible que encaixava a la perfecció. En Marc era l’encarregat de la sala i hi entrava a fer una ullada.

- Estaran perfectes per quan comenci el sopar. Fas alguna cosa demà?

- No, la veritat és que no tinc ningú que m’esperi. Vindré a fer unes hores, també, pel dinar. 

- Aquests dies les paguen bé, no et podràs queixar- el Marc es col·locava la corbata a lloc i agafava un tros de salmó que acabava de tallar l’Eloi- Umm! Textura ferma i greixosa, amb gust de poma i fusta de noguera. 

Després s’eixugava els dits al davantal que duia posat l’Eloi i se’n tornava cap a la sala amb cara de satisfet. 

Les mans de l’Eloi seguien tallant el salmó noruec. Portava uns guants de làtex que es va treure en acabar. De la mateixa manera ho va fer amb el davantal, que va deixar plegat a dins d’un calaix, i la gorra que cobria la seva cabellera espessa, negra i rinxolada. Els seus peus començaven a mullar-se, igual que el seu rostre cafè amb llet, quan la neu de la nit de Nadal es convertia en aiguaneu uns metres per sota dels blanquinosos estratocúmuls que havien cobert París durant tot el dia. Al seu darrere havia deixat el soroll de la sala, amb llums de cristall que il·luminaven els caps lacats a les perruqueries aquell vespre. Els somriures estàtics emmarcats per aquelles dates al calendari. L’Eloi no somreia. O almenys no ho feia a la manera estàtica, com aquells comensals llustrosos del restaurant. Tampoc escoltava el murmuri que havia deixat a les seves esquenes. No l’esperava ningú aquella nit. Pujava al bus 274 de les 00:00 hores que el portava fins a Saint-Denis. Va seure a la primera fila per evitar marejar-se, com sempre. Al seu costat un home contestava el mòbil que sonava feia estona. Anava begut. Completament begut. “La nit de Nadal? No, nena, avui no és nit de Nadal! Però què dius dona! Anne-Marie? ANNE-MARIE?? Vah, ves a prendre pel sac...” llençava el mòbil per la finestra i girava el rostre cap a l’Eloi. “Dones...! No et casis mai, noi!”.

En aquell moment passaven per la rue Médéric, i l’Eloi esbossava en una petita llibreta l’edifici de l’escola d’hostaleria on ell havia estudiat l’any anterior. Va mirar l’home de reüll i va somriure. 

- Avui ja es Nadal senyor, i tenia sort que algú l’esperés. 

- Pari el bus! Ehhh! Pari el maleït autobús ara mateix! L’Anne-Marie! el telèfon, allà, allà, que no el veu!

- Ja vaaa! Coi de borratxo! Baixi d’una vegada, home!

El conductor anava fent que no amb el cap. I mirava pel retrovisor quan ja deixava enrere la rue Médéric. Al paper, en carbonet, un edifici modern d’obra vista s’alçava amb volves de neu al seu davant. S’hi intuïa la foscor de la nit al seu damunt, i els maons ben perfilats a les cantonades i la part alta, amb les finestres de les aules que reflectien la llum al carrer del seu interior. Tot era un joc de llum i ombres fet amb el llapis que duia el jove a l’interior de la llibreta lligat amb una goma. En aquell moment, l’Eloi no pensava més enllà d’aquell traç fet amb les seves mans. En res més que en el dibuix que estava creant. ÉCOLE D’HÔTELLERIE, indicava un rètol en un metacrilat de l’entrada. Allò també es perfilava bé al dibuix quan el va acabar. 

- Noi, ja hem arribat a Saint Denis, és aquí on anaves, oi?

- Sí, sí... – va arrencar el full de la petita llibreta i li va regalar- tingui, per vostè, que passi un Bon Nadal. 


El conductor es va quedar mirant el dibuix i es va quedar parat. Cap passatger li havia fet mai un regal abans. 

- Tens talent noi. Moltes gràcies, jo el passaré a l’autobús carregant espècimens de tota mena, ja ho veus! I tu?

- Jo el passaré assaborint la terra, el mar i els boscos. Tampoc m’espera ningú. 


I va baixar de l’autobús passats trenta minuts de la mitja nit. Encara queia aiguaneu sobre París. 




dimarts, 14 de novembre del 2017

tinc un gat sobre el capó del cotxe

Tinc un gat sobre el capó del cotxe. Em mira com si volgués dir-me alguna cosa i toca la lluna davantera amb una de les seves potetes. És ros i del carrer. Acabo una conversa i penjo el telèfon que deso a la bossa de mà. El gat ja no hi és a sobre del capó. Engego el cotxe i enfilo cap a Sant Antoni. Als peus, unes sabates de saló premen ara l’accelerador. Amb elles he entrat a una petita biblioteca que hi ha a l’edifici del Lledoner, i allà he parlat de Ni un gram a una noia que em gravava mentre em mirava per un visor. Del quan, del com, de l’abans i del després. L’escriptura ja ho té això. Vas amb una idea al cap i, si t’hi fiques, pot acabar sortint-ne una novel·la. Feia una calor tremenda a dins la sala. Intentava parlar entre el micro, la calor i l’enorme soroll que venia del passadís de la tercera planta. Eren unes velles que anaven a classe de Pilates. Tenien més de setanta anys. O vuitanta, això segur. Les havia vist abans com pujaven per l’ascensor quan esperava la periodista a l’entrada. He estossegat quatre vegades mentre m’esperava i la recepcionista s’ha acostat a donar-me un caramel d’eucaliptus. Moltes gràcies, acabes de salvar-me el coll, ets molt amable. 

El gat, aquell que hi havia sobre el capó quan he començat el relat, estava prenent el sol enganxat a la roda d’un cotxe que hi havia al pàrquing de sorra quan he arribat. No recordo el model ni la marca. Però sí el gat que m’ha vist aparcar amb les sabates de saló. No són especialment còmodes aquestes sabates, però sí si les comparo amb les sabates de seguretat que m’havia tret feia només una estona, quinze minuts abans que em veiés el gatet ros. 

Avui era un dia especial. Tocava jornada de seguretat a l’empresa. Ventava fort a fora, el vent m’arremolinava els cabells i me’ls duia tots a la cara. El vent era fred. No gèlid, fred. Era la primera vegada que venia, ell. Un bomber ens ensenyava com apagar un foc amb un extintor de CO2. Té, prova-ho tu. I he disparat el gas sobre un foc que l’home anava encenent a distància. Allà, jo ja duia posades les sabates amb la puntera metàl·lica. Segures però incòmodes. I els dits dels peus que tocaven la puntera estaven totalment adormits. Era l’últim dels quatre tallers que han impartit durant la jornada. Al meu grup hi havia un treballador que assegurava haver fabricat aquell extintor amb què apagàvem el foc. Exactament aquest? Sí, és clar. Ha dit tot orgullós. Vaig treballar 33 anys a l’empresa que els feia. El bomber se’l mirava de reüll. No s’ho acabava de creure. Jo sí. Tant l’un com l’altre arrossegaven unes panxes importants. L’un reia en excés. L’altre fregava l’antipatia. Asseguda al meu costat, la cap de finances ha dit que se sentia expectant. Era al taller de coaching emocional. També duia les sabates de seguretat posades. A aquelles hores, quan els dits dels peus començaven a adormir-se’m, he dit: avui estic tranquil·la. I he pensat, va, que només et queda una hora per posar-te les sabates de saló. 

Tot això, una mica abans que aquell gat de carrer volgués saber res de mi. Em pregunto què voldria.

diumenge, 12 de novembre del 2017

coses que sí V

Les flors. Vull dir, els rams de flors per alçar-me l’ànim. Si fan olor, com les roses silvestres, millor. I no. No estan demodé. 


El mar al novembre, també.




El corrector del Word. No és infal·lible, però, ai! Quina tranquil·litat quan dubtem en aquella ela geminada o ens subratlla en vermell un barbarisme que donaríem per bo i avall. 

No me’l puc deixar. Els contes del Sherwood Anderson. Bellíssims, intensos, inquietants. Quina manera tan magistral de descriure la ment d’algú que encaixava poc en l’Amèrica profunda de principis del XX. A mi m’encanta. Per cert, ell va ser el mentor d’en Hemingway i d’en Faulkner. L’autor de “El viejo y el mar”, un cop va assolir l'èxit com a escriptor, el va ridiculitzar titllant en Sherwood de pretensiós i poc acurat en els seus textos. En Faulkner, en canvi -i malgrat la seva fama d’home esquerp-, li va estar agraït sempre. Jutgeu vosaltres mateixos. 

Tenir ganes de tenir ganes d’escriure. Charles Bukowski deia a la seva novel.la Women que un escriptor sempre sap quan ha de parar d’escriure. Fa un temps que per qüestions vitals em trobo en aquesta fase. Entre mig d’aquest parèntesi podria parlar de supervivència, poder d’observació, recuperació de la memòria biogràfica, reordenació dels sentits i consecució de l’instint. Totes elles coses bàsiques perquè flueixi la bona escriptura i les bones històries. 

Els dibuixos a retolador i les aquarel·les del meu fill Llibert. Té una traç net, rodó i profund. Té devoció pels continents o pel Cosmos. A vegades em recorda al Jon Lomberg. En la pintura sempre ressalta un missatge esperançador, global, el seu concepte del món és molt universal i futurista. 




El Last Dance de la Donna Summer. Sempre. 


dissabte, 4 de novembre del 2017

idees llibre (sense títol)

Tinc una idea al cap, una biografia plena de clarobscurs, unes quantes converses gravades i un discurs caòtic que no sé com plasmar. Del fil inicial, una vida corrent a l’ús estroncada per l’addicció a les drogues, no vull desdir-me per complet, ni molt menys. Tot i que, com una teranyina, les pistes i proves que em vaig trobant s’estenen i s’allunyen cada vegada més d’allò que semblava més visible, més brut i morbós a la societat, el consum d’estupefaents, per acostar-me cada cop més a la víctima i allò que la fa invisible: una persona corrent, amb els seus trànsits diaris, angoixes i dubtes, tants com els de qualsevol de nosaltres, també persones comuns.

Del material que guardo, en paper, llibretes escrites a mà, folis impresos, arxius digitalitzats al meu ordinador, a l’I-phone, a la xarxa virtual de manera espontània, memoritzats en el meu cap des de fa uns mesos o acumulats des de fa anys, potser sense jo saber-ho, començo a destriar assumptes, personatges, paisatges, països fredament recòndits i racons càlidament propers. Escorcollo vides anònimes que ni tan sols em resulten familiars. Em familiaritzo i poso nom i rostre i actes a vides que quedaven disperses. M’endinso en un univers que desconec i, tanmateix, se’m fa manifest en consultes mèdiques, centres de rehabilitació i coneguts -o no- a qui la vida els dóna una segona oportunitat. Un moment... no, no és ben bé així. Diria que ningú els ha donat res. En tot cas, la droga els ho va prendre tot i sortir-se’n per tirar endavant ha estat el més gran repte per a elles.

No vull caure en el típic tòpic d’ assenyalar, ni d’idealitzar cap personatge tampoc, tot i que d’un món fosc, il·legal, impermeabilitzat i fortament estandaritzat, vull descobrir i treure’n una versió propera, gens estranya als nostres ulls. Una història desconeguda i molt particular alhora. Em calen més dades encara: anys 80, anys 90, segon mil.leni, vies ferroviàries, costes escarpades, músiques sintètiques, cúpules periodístiques, traduccions literàries, aventures passatgeres que romandran ocultes i secretes -per sempre- entre les ànimes d’alguns dels personatges (no tot allò que es parla o es viu s’ha de posar per escrit). 

Personatges que, com les persones corrents de què parlo, evolucionaran, transitaran per la vida amb els seus dubtes i angoixes, i també seguretats, certeses que em permetran descriure tot allò que vindrà. O que, en realitat, ja ha passat. 


(Anotacions personals del 01/02/16, uns mesos abans de començar a escriure la meva novel.la “Ni un gram”).

dimecres, 1 de novembre del 2017

paraules embastades



Quedava un fil de paraules embastades 

Que inevitable rodolaven riu avall

S’ancoraven al seu llit

Ara sediments de pupil·les excitades

Versos en targetes 

Amb el pols d’una mà dreta

Batecs de dinosaures 

Que no s’extingien.



Era ampla l’eternitat

I estreta la finitud 

No hi passava el silenci

Que s’ancorava fosc

En extingir-se el dinosaure.

No hi ha eco a les muntanyes

Quedaven pedres tallades

Amb un fil paraules

Ara sediment de somnis 

D’ahir descosits.