dissabte, 15 de febrer de 2020

la identitat sacrificada





Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre La mística de la feminitat, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur.

En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula El somriure de la mona Lisa retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc rebel·lar el seu nom, però durant l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel.la Ni un gram, aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963.

Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel.la L’administrativa, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.

Cap comentari:

Publica un comentari