diumenge, 23 de setembre del 2018

coses que mai oblidaràs

Coses que mai oblidaràs. Llegeixo entre els meus dits als fulls setinats d’un catàleg de Tacchini. Són mobles, objectes necessaris per a la llar que ens reconforten la vida. Formes que s’amollen als nostres cossos. És diumenge i em perdo entre sofàs d’estètiques cases a Monza, cadires en pell i acer a lobbys d’hotels novaiorquesos, o taules en marbre polit i faig a espais industrials de Milà. Em perdo i m’hi recreo. Entre la llum natural que s'escola pels grans finestrals d’un aeroport, o les copes de cristall que brillen dins d'un office sota la llum càlida d’una làmpada globus de sostre. M’imagino històries disteses, converses afterwork, i esperes estèrils temps enllà -avui pendents sota els missatges del whats- sobre aquells sofàs als lobbys. Ha hagut sempre un no-sé-què en aquest tipus d’interiorisme contemporani, que em crida des de fa molts anys a projectar una vida relaxada que només em permeto els diumenges. Amb sort mig dissabte, també. I que m’encanta. Mai he deixat de connectar-me a aquest tipus d’hàbits, ni d’escoltar l’Alicia Keys un divendres vespre després de la setmana laboral, ni d'aturar-me a observar els quinze minuts de l'albada, que transiten entre la foscor i la claror perceptible, ni de cuinar impulsivament plats de tota la vida un diumenge al matí abans del tercer cafè, ni de fer el vermut amb els meus fills, justament perquè em connecten a aquelles coses tan simples que fan la vida més amena. 


diumenge, 16 de setembre del 2018

shakespeare mai ho va fer

Confesso que sóc una apassionada de la literatura del Charles Bukowski: directe, visceral, amb ànima, ritme i -deixeu-me dir- d’un reflexiu, que entre tanta sordidesa, és com una alenada d’oxigen enmig del món atrinxerat en què vivim. Diria que és l’únic autor que ha aconseguit que m’acabi les seves novel.les gairebé d’una sola tirada. I crec que és la seva coherència de pensament la que feia que els seus textos arribessin a molts lectors. QUIN ÉS EL SENTIT DE LA VIDA? És la pregunta que sobrevola sempre a tots els seus llibres. I és així perquè durant les moltes nits que va passar dormint al ras a parcs de Los Ángeles també se la deuria fer. Aquesta és una de les qüestions que toca al seu llibre de viatge Shakespeare mai ho va fer (de l'original Shakespeare never did this). 

L’any 1978 l’escriptor nord-americà no era encara gaire conegut als Estats Units, però sí a Europa, on va ser convidat pels seus editors a fer un tour de promoció per França i Alemanya. Era al mes de maig, i així ho narra al primer dels poemes que componen l’epíleg del diari i que em sembla d’una gran genialitat: un resum on els poemes narren el perquè d’aquell viatge i les visions més plausibles durant el seu recorregut europeu. Les esperes a les andanes ferroviàries, els borratxos alemanys, els francesos borratxos, les putes d’Hamburg, les inevitables comparacions amb la societat nord-americana, els records dels bombardejos de la Primera i la Segona Guerra Mundial, els sons de les campanes a l’església de Mannheim, els soldats a l’aeroport de Frankfurt, i encara en l’aire la tensió pel record dels atemptats de Munich 72. Poemes que traspuen contemporaneïtat, quotidianitat i una visió historicista de la societat. 

Després està el diari del viatge pròpiament dit. Vull dir l’inici del llibre i l’inici del viatge. Com a les seves novel.les entra de ple en l’acció, res d’elucubracions ni paisatges per on distreure’s. Cap a París va volar amb la seva parella i última dona, la Linda Lee, i allà el van entrevistar al programa Apostrophes. Fa temps que la vaig veure aquesta entrevista i a mi em va semblar que l’entrevistador va estar bastant impertinent amb l’americà. És cert -i així ho descriu al llibre- que l’escriptor es va emborratxar durant l’entrevista, però hi ha un moment en què Bernard Pivot li pregunta: “escolti, la seva infància va ser feliç o desgraciada?”. Per als qui avui hem seguit la seva obra tenim una aproximació de la que podia ser una resposta, però Bukowski va mantenir el tipus i va dir: “passi a un altre convidat, si us plau”. Llavors encara no havia escrit La senda del perdedor, tot i que més endavant en el llibre, explica com s’està plantejant escriure una novel.la sobre la seva infantesa però que encara no s’atreveix. Ho va acabar fent l’any 1982 i dóno fe de la duresa en què narra com el maltracta el seu pare quan era un nen. Al final, després que el presentador el fes callar amb més d'un "Shut up!", es va acabar traient l’auricular per on li traduïen del francès a l’anglès i va fotre el camp en ple directe. Però això només és l’inici del viatge, que enseguida enfila cap a Niça, on es troben amb la mare de la Linda i un tiet milionari que no els vol veure per l’escàndol de l’Apostrophes. Més tard i narrat amb un estil molt en la línia de les seves novel.les, ple de sarcasme i de diàlegs, arriben a Mannheim, Heidelberg, Hamburg, on fa una conferència multitudinària, i Andernach, la seva ciutat natal. 

M’ha agradat especialment aquest episodi que dedica a Andernach, pel to tan intimista que adquireix i perquè es retroba amb la seva infància a través d’un germà de la seva mare, el tiet Heinrich, de 90 anys, que li recorda en un anglès prou correcte, com es van conèixer els seus pares. La dificultat i el perill que implica escriure sobre altres persones és que a vegades et pots aproximar, és l’eix en què tu veus aquella persona, però la realitat, i això també ho sabem els que escrivim, és polièdrica i plena de matisos, per això també m’ha agradat que en aquest passatge d’Andernach, Charles Bukowski deixa que sigui el seu tiet qui descrigui al pare de l’escriptor, un sargent de les tropes americanes “perspicaç i molt intel.ligent”. 

Durant part d’aquest viatge també l’acompanya el seu traductor a l’alemany, Carl Weissner, a qui Bukowski té en especial consideració per la seva persona però també per la seva feina, i en fa èmfasi en més d’una ocasió. Ho menciono perquè sempre he pensat que la tasca que fan els traductors literaris ha de ser duríssima i, en canvi, està molt poc valorada. O això em sembla a mi. 

Hi ha un fet curiós en les lectures del nord-americà, i és que en les seves descripcions l’aparició d’ampolles de vi o cervesa és una constant, però no és precisament aquest el registre que queda en el meu cap. Queda la mirada a peu de carrer, l’acció ràpida del gerundi que la provoca (penseu en qualsevol -qualsevol!- tipus d’acció quotidiana, instintiva, vital), la ciutat viva fora dels ulls oficials, o la reflexió lenta que pocs volen escoltar. 

D’entre les moltes deliberacions que fa sobre l'estupidesa de les guerres, la incongruència de la política, la falsedat del matrimoni com a convenció social, n’he ressaltat aquesta sobre el seu ateisme i la mort: 

El Gran Deu posseïa massa armes per mi, era massa just i massa poderós. Jo no volia ser perdonat o acceptat o trobat, volia alguna cosa menys que allò, no gaire: una dona amb una mitjana honestedat en cos i ànima, un automòbil, un lloc on estar, alguna cosa per menjar i no massa mals de queixals ni rodes punxades, ni llargues malalties fins la mort; fins i tot un televisor amb programes dolents estaria bé, i un gos seria agradable, i molt pocs amics i bona fontaneria, i prou beguda per omplir els espais fins la mort, de la que (per ser un covard) tenia molt poca por. La mort tenia molt poc significat per mi. Era l’última broma d’una sèrie de bromes pesades. La mort no era un problema per als morts. La mort era una altra pel.lícula, no hi havia motiu per què preocupar-se. La mort només causava problemes als que quedaven enrere que tenien alguna relació amb el mort, i els problemes creixien de manera directament proporcional a la fortuna que deixava el mort. 

Charles Bukowski a Shakespeare mai ho va fer (Los Ángeles, 1979).

Bukowski al Markthalle d'Hamburg

dissabte, 8 de setembre del 2018

l'últim sopar





Era una de les nits que vaig passar amb els nens a l’Alt Empordà aquest mes d’agost. De fet, les altres nits ja n’havien caçat també. El Sergi era un pare de família que s’havia instal.lat a la casa de Montiró un parell de dies abans que nosaltres, amb la Marta i els seus fills, Joel i Ivet. A la casa hi havia més gent. Alguns es banyaven a la piscina abans de sopar. Altres, com jo o un senyor uruguaià, llegíem un llibre per esmorteir la calor i fer passar les hores. Després, quan Mart ja brillava per l’horitzó negre sobre les plantacions de pomers, ens quedàvem tots els hostes, ja sopats, una estona a la fresca del jardí del Mas Ribas. Era llavors quan començava la cacera. En Sergi, el Joel, l’Ivet i aviat afegint-se el fill de l’uruguaià, el Gerard i el Llibert, tots corrien al darrere de dragons, cuques de llum i grills que agafaven amb un caçapapallones per deixar-los anar pel camp un minut més tard. La veritat és que l’entusiasme infantil del moment era enganxadís, tot i que a mi no em feia gens de gràcia el dragó que portava entre les mans el més entusiasta de tots: el pare del Joel i l’Ivet. Els nens s’acostaven encuriosits a mirar la boca oberta del petit rèptil, i el Sergi, mentre exclamava “mireu, mireu, com treu la llengua! Toqueu-li la panxa, és súper suau!” em va dir amb un somriure d’orella a orella: “tu ara mateix deus estar pensant que sóc un flipat, però això és una passada!”. 

Realment se li notava passió pels animals i, almenys, per la breu estada en què vàrem coincidir, semblava que gaudís tant o més que els nens jugant a descobrir petites espècies nocturnes. Quan em va dir aquella frase, vaig pensar que el millor que et pot passar en aquesta vida és ser un flipat per la mateixa vida. I ser capaç d’expressar-ho i compartir-ho amb els demés. Crec que realment és una virtut que molt poca gent té i que admiro moltíssim. L’endemà al vespre va fer una gran tempesta d’estiu, però tot i així van tornar a aparèixer els dragons, i van sortir alguns cargols que es posaven lliscosos al palmell els nens. Reien i xisclaven de l’emoció. Mart va quedar amagat entre llamps i núvols electrificats.

I al dia següent, la darrera nit, vam improvisar una barbacoa entre els que allà estàvem. Homes, dones i nens de l’Uruguai, Argentina, França, el Maresme i el Vallès. Tot un mix humà amb amanides, carn a la brasa i vins negres per compartir. Després, quan Mart ja ho indicava, va arribar l’hora de la cacera, de la disbauxa i felicitat infantils que, un cop més, van acabar envoltant aquell últim sopar.

diumenge, 2 de setembre del 2018

tintoretto pintant la seva filla morta

Fa dies que tinc el Cosmos damunt del sofà. També a fora, envoltant-me, però en èpoques de transició i canvis d’estació, m’agrada fullejar aquest llibre del Carl Sagan de qui sempre aprenc coses. L’important d’aprendre, crec, és ser permeable a tot tipus de realitats i anar una mica més enllà del que se’ns mostra al davant dels nostres ulls. Ser curiós, que és la manera de descobrir, sorprendre’s i aprendre altres realitats que no se’ns havien mostrat i que descobrim per nosaltres mateixos. Els camins poden ser infinits, com el Cosmos que ens envolta. 

Estranyament, avui, després de les cinc, he seguit el llibre en ordre. L’he començat pel capítol XII, després de deixar-lo ahir a la pàgina 289, en un capítol intitulat "la persistència de la memòria". Només obrir el dotzè capítol he vist un retrat a la pàgina esquerra que m’ha cridat poderosament l’atenció. S’hi apreciava un noi jove, amb robes de l’època napoleònica però un rostre molt actual, tenia un aire al Ché Guevara en els cabells i la barba, i al seu darrere un paisatge en tons càlids, sorrencs, que és cap on he dirigit els meus ulls. Cap al fons del quadre. Al peu d’aquest hi posava el nom del noi: Jean François Champollion (1790-1832). Però no era a ell a qui buscava, sinó a l’autor de la pintura, que venia just després: Leon Cogniet, any 1831 ("cedit pel museu del Louvre", indicava al peu de foto).

He corregut a teclejar a google "Leon Cogniet paintings", i entre fantàstics cels i exòtics paisatges d’expedicions napoleòniques a Egipte, m’ha aparegut aquesta pintura que m’ha semblat impactant per la duresa del moment que relata: un pare que s’aferra fins al darrer alè a allò que més estima, la seva filla. 

Tintoretto pintant la seva filla morta, Leon Cogniet 1843.

Aquest retrat que va pintar Leon Cogniet al 1843, representa el pintor renaixentista Tintoretto pintant la seva filla morta durant un part als 36 anys. Tant la llum tènue de la tela, d'un silenci que es talla, com la figura de la noia totalment inert i el pare observant-la amb rostre gairebé embogit, deixa palesa la incomprensió i el dolor que deu ser haver d’acceptar la mort d’un fill. El pintor neoclàssic francès es va basar en una llegenda que deia que Tintoretto estava tan unit a la seva filla que va pintar el seu cadàver quan era morta al llit. D’allò havien passat 253 anys quan Leon Cogniet va recrear l’escena, però la pintura em sembla d’una manufactura i força extraordinàries. 

Per cert, en Jean François Champollion va ser el crack que va ser capaç de desxifrar els jeroglífics egipcis i va deixar escrit el següent: 

A Europa no som més que enans i no hi ha nació antiga o moderna que hagi concebut l’art de l’arquitectura amb un estil tan sublim, gran i imponent com els antics egipcis. Ho van ordenar tot perquè servís a persones de trenta metres d’alçada.