dijous, 26 de desembre de 2019

l'hivern de vivaldi

Si et donessin a triar un himne, quin seria? Una cançó

Podria ser aquella del Fistful of love de l’Antony

& the Johnsons

I no quedaria bé parlar de les orelles del teu pare

Quan ja no hi és

Però l’esperit dels morts és a les mans

A la veu, a la cadira, com s’asseia

I a les respostes ocurrents amb els ulls oberts com a plats.

La llum pot canviar d’un moment a un altre

I el blanc engoleix el sol

És una primavera estranya

Que s’ha colat a l’hivern

Ara que és Nadal

I els nens entren en aquella edat  també estranya

En què l’adult es cola en la infància

I es menja tota la innocència.

I l’adult preguntant-se què ha de fer

Perquè no tornarà a ser nen.

El temps engolint-se a ell mateix

Per tornar a ser temps.

I si canvies d’himne? És fàcil:

L’hivern de Vivaldi menjant-se

El Fistful of love. La vida.





dissabte, 21 de desembre de 2019

el llistat de telèfons

Avui a la feina em mirava un llistat de telèfons antic. Ens acaben de canviar la companyia telefònica i cap dels nous números coincideix amb els anteriors. De les persones que hi havia al llistat, més de la meitat ja no hi són. Alguns es van jubilar, altres els van acomiadar amb l’arribada de la crisi, també -pocs- van haver que van marxar de motu proprio. I n’hi ha que són morts. G.T. va morir per caure-li un llibre al peu. Devia ser com a mínim l’Ulisses de Joyce, perquè l’impacte li va provocar un vessament i el van haver d’operar. Enllitat, després d’uns quants dies, van indicar-li que es punxés l’heparina, però G.T. savi i cregut com era, va pensar que no li calia. Se li va fer un coàgul que li va taponar l’aorta i plass. S’ha acabat. Havia estat un dels directors de la planta. O.I. treballava al departament de comptabilitat quan li van oferir pagar-li 45 dies per any treballat amb l’arribada de l’ERO del 2009. Una pasta. Els ulls rodons com a plats sota les seves ulleres d’alta graduació. Va agafar els quartos i va plegar i el seu marit, que treballava al sector de la construcció es va quedar sense terrenys per excavar. Sense feina també. Vaig saber que després ella tampoc en trobava per molt que buscava. Ara deu tenir uns 55 anys, li he perdut la pista. I l’S.R. era un alemany amb una taca de naixement a la cara que tenia la forma d’un mapamundi i molt morada, les devia passar magres a l’escola perquè sempre es mostrava superb amb la resta de companys. L’anomenaven Xupa-xups perquè el seu cognom -alemany- tenia una sonoritat semblant a la de la marca de caramels. Era responsable de planificació. Va marxar a terres germàniques per prosperar professionalment. Quan l’he agafada, el primer que he vist a la llista era l’M.J., l’entregat i pencaire encarregat de magatzem que va morir de càncer de pulmó farà un any i mig. Era sord. Tinc a l’arxiu una fotografia amb ell un vespre, després d’un dinar de Nadal del departament, a la terrassa del Sagardi del Port de Barcelona, tots dos somrients i morts de fred tapats sota una manta de llana. Pobre M.J. Encara el recordo plantat davant la meva taula dient-me espantat que no sabien què tenia. No era un simple llistat telefònic. Sóc de llençar les coses, però aquest llistat el vull deixar a la cubeta d’acer del meu darrere. No em fa cap nosa. 

Avui hem baixat a la cuina de fàbrica a fer uns torrons i uns cafès cortesia de l’empresa. Després, ja se sap, vint de desembre, el Nadal és a prop, aquells telèfons nous han estat tranquils. He desitjat bones festes a G.C., la partner romanesa que m’acabava de passar unes comandes per enviar al Marroc al gener. C.P. ens ha trucat al migdia, baixeu, baixeu, que hi ha una festa! Ens ha dit. Eren els del departament tècnic que volien acomiadar-se per Nadal. Érem nou en total i faltava mitja hora per quarts de quatre. Tenien l’All I Want for Christmas is you a tot volum. Ens hem posat a ballar primer tímidament. El Follow the leader li ha seguit, i hem saltat i anat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Amunt i avall entre la claror de la sala on preparen les mostres. Surrealista? Tots, excepte S.M. que va entrar el 2010, estem també en aquella llista vella que no vull llençar. A la nova també, i segurament d’aquí uns anys algú recordarà aquesta anècdota d’avui quan tornin a canviar de companyia telefònica, la miri, i els nostres noms siguin allà com a aquells treballadors del passat. Què haurà sigut d'ells?


diumenge, 15 de desembre de 2019

desembre del 19

Aquest any n’he fet 44 i és el primer que noto certa falta de claredat en les lletres impreses als llibres i les pantalles. No em preocupen les arrugues d’expressió, mai les he evitat. Una mica de Nivea hidratant després de rentar-me la cara és tot el que utilitzo de cosmètics i em dura una infinitat. Les canes -ja ho vaig deixar escrit un cop- miro de dissimular-les perquè vaig intentar deixar-me-les i arribada a un punt, no m’acabava de veure, així que jo mateixa m’aplico el tint que compro al supermercat un cop al mes. No vaig a la perruqueria. Però amb els 44 m’he notat el menisc esquerre a l’hora de baixar les escales i també això de la vista. No sé si tindrà a veure amb alguna migranya que he tingut darrerament. Hauré d’anar a l’oculista per què em faci unes ulleres per llegir, escriure i també per conduir de nit. Els llums dels altres cotxes m’enlluernen massa quan és fosc. L’altre dia vaig trucar al C.A.P. per fer-me la revisió citològica després de tres anys, i em van dir que truqués al gener perquè les agendes d’aquest any estaven tancades. Ja estaven donant hores per al març. Ho tinc anotat a l’almanac en bolígraf. Pel que fa a la resta, estic bé de salut. Escapo de la meva rutina d’administrativa escrivint. He de pagar les factures i els impostos i comprar menjar com tothom. No visc de l’aire. M’he de cenyir a un horari i una feina per la qual em paguen. Tinc, de fet, una novel.la escrita al voltant del meu món laboral. No me l’han publicat, però algun dia ho faran. He d’escriure sobre allò que conec, per molt que alguns que es creuen entesos es pensin que allò no és literatura. No penso en si faig literatura quan estic narrant, per mi és important descriure el món en què visc, i aquest no és l’abstracció ni la invenció estúpida. Hi haurà altres mons i altres realitats. Ja se n’ocuparan altres escriptors que les visquin de descriure-les. De moment he de seguir preparant documentacions per enviar mercaderies a part del planeta i atenent trucades per agafar comandes per a aquell que em paga (tinc una novel.la escrita al voltant d’això, m’estic repetint expressament, no són els 44). Potser sóc massa exigent amb mi mateixa. 

I potser el pragmatisme és poder escalfar-me una tassa de cafè i seguir fent el que m’agrada un diumenge a les set del matí. 



dijous, 5 de desembre de 2019

the golden era

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:




Fragment de El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (Ed. Anagrama).

Autor: Charles Bukowski (1920-1994)

Veu en off: Jèssica Roca

dissabte, 30 de novembre de 2019

la importància d'un bon sofà

Ahir vaig saber qui era el Giovanni Gervasoni. El Manel acabava de venir d’Udine, a l’alta Venècia, i em va explicar com havia anat la convenció. Havien estat presentant les noves cadires de la col·lecció i després marxava en cotxe amb un sicilià fins el lloc indicat als afores d’Udine. El dia estava boirós i calava el fred, com si fos el Londres italià. Van esperar una mica desorientats, no veien clar que fos el lloc, fins que es va acostar una noia que els va preguntar si anaven a la casa del Giovanni Gervasoni. Els havien convidat a sopar, però no sabien que anaven a una casa particular. Passeu, passeu. La construcció era elegant: blanca, moderna piscina exterior, jardí i una casa de fusta al fons d’aquell jardí. El Ricciardo -el sicilià- li explicava que en aquella zona d’Itàlia són gent humil i hospitalària, “aquí, qui ha pujat ho ha fet des de baix, això no t’ho trobaràs a la gran Milà”. Després, un home va apropar-se al Manel i va estar xerrant amb ell en un perfecte espanyol “tuve una novia mejicana muchos años, por eso lo hablo”. Les nòvies també serveixen per aprendre idiomes. Van estar parlant sobre el mercat espanyol deu minuts, i quan van acabar li va preguntar qui era. “Sóc el Giovanni Gervasoni”, li va dir l’home d’uns cinquanta cinc anys. Va somriure i va anar a atendre altres convidats. Era el propietari de la casa i d’unes de les firmes més importants de mobles de disseny a Itàlia. Mai m’he assegut en un sofà de Gervasoni però pinten ferms i elegants. I els compren croates i austríacs i txecs també, que són grans i pesen i necessiten un bon suport on poder seure mentre esperen o reposen . La importància d’un bon sofà seria un bon títol per a una novel.la. Penseu-hi sinó la d’històries que se’n poden derivar. No em vull desviar. Després va xerrar amb un altre representant italià del nord (mentrestant una jove cambrera omplia les copes amb vi negre), i van parlar d’allò de la gent estirada de Milà “nosaltres fa anys que cada any fem el sopar de la convenció a casa del senyor Giovanni, és una manera d’apropar-nos a ell i d’acostar-nos més a la marca”. El vi anava avall i els canapès. Aquest italià li va senyalar aquella casa de fusta de final del jardí, “saps que li agrada molt caçar? Vine, vine, ja veuràs.” Un enorme lleó dissecat, el cap d’un búfal, un lleopard, un cocodril -un cocodril de dos metres!- desenes i desenes de calaveres d’isards. Va obrir els ulls com a plats mentre m’ho explicava, el Manel. I encara més en viu, a la casa d’Udine. Tots els bitxos estaven morts i els tenia allà dissecats. L’hospitalitat no té res a veure amb les rareses de la gent, està clar. Una vegada vaig tenir un company de feina que caçava senglars i conills i perdius cada cap de setmana. Cada cap de setmana sense fallar. Del nostre hàbitat, però tan animals com aquells de l’Àfrica caçats amb llicència. Xerrava massa, però era simpàtic i hospitalari també. Es va jubilar fa uns mesos. 

Per cert, mentre m’explicava tot això, el Manel, jo estava asseguda en un bon sofà, aquest de Joquer, una casa de Viladecans. Aquesta és la importància de seure còmodament.



dijous, 28 de novembre de 2019

adieu! à guillaume kolberg



No m’imagino un noi acabant segon de batxillerat, anant a celebrar-ho veient una òpera de Rossini i escrivint una polonesa per al seu millor amic d’institut com a comiat. El noi era especial perquè això és el que va fer Frederic Chopin quan tenia 16 anys. Després de graduar-se Cum Laude al Liceu de Varsòvia, per celebrar-ho, se’n va anar a veure La Gazza Ladra del Gioachino Rossini amb el Guillaume Kolberg, company d'estudis i gran amic. Tenien 16 anys. Qui sap on deixarem els amics d’institut un cop acabem les classes? Alguns dels meus es van quedar en un adeu al final del carrer Vic de Montmeló. Ja no els he tornat a veure mai més. L’adolescent Frederic n’era conscient i va voler fer-li un regal amb el millor que sabia fer: component una peça de música per al seu amic. D’aquí va sortir la Polonaise in B-flat minor no.15. 

L’escoltava aquest matí dins del repertori del compositor polonès a l’Spotify. M’ha transportat a Schönbrunn i a nits de balls vuitcentistes. Té la vitalitat i energia pròpia de l’adolescència aquesta composició. Tot i que Chopin no gaudia de gaire bona salut. Va morir amb només 39 anys. Prematur en la composició, prematur en la mort. 

Al manuscrit de la polonesa el músic hi va escriure un emotiu "Adieu! À Guillaume Kolberg". La música requereix de tècnica, però és de l’ànima que surt. 





diumenge, 17 de novembre de 2019

fallin'

Música com un espai de la memòria. Cançons que et recorden un moment concret, una època, algú... a mi aquesta sempre em transporta a un temps en què per les tardes tornava de Sabadell de fer un curs de màrqueting tèxtil internacional. Retencions a L’AP7, el sol enlluernant-me a l'anada, el cansament acumulat de tot el dia, aparcar el Fiat Marea i les ganes d’arribar a casa per sopar. Sona poc romàntic, sí, però el cd de Songs in a minor m’ajudava a desconnectar de la feina i del setciències de profe que em va tocar. Era l’any 2001, ja ha plogut una mica i Fallin' em segueix encantant.*




*escrit el desembre del 2016

dissabte, 9 de novembre de 2019

un estel fugaç i 30 anys de la caiguda del mur


Avui, com cada matí després de llevar-me, he sortit al pati a mirar el cel i les estrelles. Encara és fosc, i el fet de veure aquelles petites llums parpellejant sobre un silenci únic a aquella hora, m’aporta pau. En pocs minuts serà de dia i no tornarà a passar fins l’endemà si no està núvol. Tenia la Sisí amb roba estesa dins de casa, i he pensat en treure-la si després de sortir al pati i mirar el cel el veia estrellat. Farà sol avui, he pensat. Estava meravellosament estrellat i començava a adquirir aquella tonalitat blau Klein per l’est. Just en aquell moment i molt clarament ha passat un estel fugaç. Era força més gran que qualsevol dels estels que observo a diari i l’he pogut resseguir durant tres o quatre segons, quan el seu cap ha desaparegut rere les fulles del gran plataner. Mai havia vist un estel fugaç tan gran ni tan lent. Se m'ha eriçat la pell i he pensat: tindrà algun significat veure un estel fugaç la matinada del 9 de novembre? Sí, que et lleves massa d’hora i que a base de mirar el cel cada dia sempre n’acabaràs veient algun, ha estat l’auto resposta que m’he donat. Meteor símbol de la bellesa efímera escrita al nostre cel.

Després he obert l’ordinador perquè volia plasmar per escrit aquell instant, i al Google he vist que aquesta matinada ha fet 30 anys de la caiguda del mur de Berlin. Llavors, encara adolescent, també em vaig emocionar quan ho vaig veure per la televisió.



diumenge, 3 de novembre de 2019

la llum de la melancolia



Estirava el braç dret cap a la dreta i, amb un suau gest de canell, tornava cap a l’esquerra, repassant amb el pinzell impregnat de rosa sobre la tela. Feia estona que aquella sortida havia desaparegut. Els núvols s’havien esvaït i quedaven dissolts entre un cel d’un blau anodí. Quedava al seu estudi una ampolla de coca-cola que es prenia durant les tardes, quan aprofitava per pintar les set i vint-i-cinc d’aquell dissabte de tardor. Havia oblidat recollir la notificació d’hisenda del dia anterior, serà la multa d’aquell dia a les rondes, va pensar. Ja hi aniré dilluns. Allò no encaixava entre els blaus terrestres ni els roses foc que havia de pintar. Li recordaven la seva infància al poble, els matins de torrades amb oli i sal i un silenci que mirava de plasmar en cada gest que giragonsava el pinzell amb els dits de la seva mà dreta. Va fer un altre glop de coca-cola. Sonava November rain, però a la pintura no plovia, mirava de concentrar-se en aquella imatge del dissabte. Demà ja no serà igual. Algú va trucar al timbre. Va preguntar des de l’interfon. 


- És vostè l’home del quadre que pintava la sortida d’aquest matí? 

- Quin quadre? 

- El que hi ha exposat a la sala dos de l’Orsay. 

- Perdoni, em sembla que s’equivoca. Pinto un quadre però no en surto a cap. 

- Disculpi, pensava que era vostè l’Arnau Pedrós. 

- I ho sóc, sí... 

El pintor va dubtar uns segons. Miri, passi i m’explica de què va tot això. Va entrar una dona de cabells curts i grisos. Era més jove del que en realitat aparentava. Li va donar la mà. 

- Sóc l’Enna, periodista del digital de cultura Blanc i negre. 

- Jo l’Arnau ... bé, ja ho sap pel que veig. Ve de París vostè? 

- Vinc de París -va ensumar la pintura i va fer unes passes cap a l’estudi on hi tenia la tela – li importa si... 

- Tot just vaig pel fons només, em falta donar relleu al plataner – la dona el va tallar. 

- És exactament aquest estudi. I l’ampolla de coca-cola i el cel amb els núvols rosats i allargassats fins a fondre’s ... 

- Perdoni, no s’estarà equivocant? Hi ha molts cels pintats per impressionistes. 

La dona va continuar sense escoltar-lo. 

- Els texans i els seus cabells rinxolats i morens. És el quadre que hi ha exposat a l’exposició del Gaudin. 

- Gaudin? – va riure discret- Va, dona! Però si va morir fa més de cent anys en Gaudin! I el nom? Com sap el meu nom? 

- Pel títol del quadre, “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. 

El noi va seure de cop a la cadira. Va inspirar fons i va respondre: 

- Miri, no. No hi crec en viatges al futur, d’acord? Hi hauria algun altre Arnau Pedrós per la Polinèsia col·lega del Gaudin, no sé, fumaven molt aquella gent però tant com per viatjar en el temps no crec que... 

- Arnau, vaig buscar per internet i he mirat tots els registres possibles i l’únic Arnau Pedrós que m’apareix ets tu. 

- A veure... Ah, sí, i el detall del mòbil, sí, el mòbil amb la música de l’Spotify mentre pinto, surt al quadre? Perquè això sí que és impossible. 


L’Enna va rebufar i va treure’s el seu I-phone de la butxaca, l’Arnau la mirava arrugant el front i impacient. Va pitjar una imatge. Se la va mostrar. 

- Tingui. 

- No em tracti de vostè, que no sóc tan gran. 

- Doncs jo tampoc. 

- D’acord. Hòstia! No pot ser! I això és un Gaudin? 

- Està a l’Orsay, tu mateix. Vols anar-hi? 

- Uf, però què collons fumaven aquesta penya? – no deixava anar el mòbil i tenia els ulls oberts com a plats mirant la fotografia que la periodista li havia mostrat. 

- No ho sé, però està clar que l’home era un visionari. Crec que hi hauries d’anar... 

- Però, per què? 

- Ves-hi, l’exposició estarà fins a principis de desembre. Quan sigui el moment, em concediràs una entrevista? 

- De quin moment parles? 

- Té, la meva targeta, i recorda’t de mi, si us plau. 


L’Arnau va continuar amb la seva feina de comprador de materials químics per a la multinacional on treballava. Assistia al taller de pintura els dimarts i els dijous per les tardes i escoltava la rotenmeyer de professora que li havia tocat aquell curs. La dolça i creativa Kàtia havia marxat al seu Lió natal. Aquesta d’ara només feia que rectificar colors i impedir que els alumnes desenvolupessin la seva personalitat artística. A classe estava fent un nu a carbó de la Salma Pavek. Tenia la imatge d’una fotografia de l’actriu a la tablet repenjada sobre el cavallet. La professora va passar pel seu darrere i se la va quedar mirant. 

- És la teva nòvia? 

- Oh, sí, sí, la meva nòvia, i tant! 

- És molt guapa i molt jove, no? – anava repassant totes les corbes que s’intuïen clarament als pits prominents de la mexicana. L’Arnau va veure que no havia captat el seu to irònic. 

- És la Salma Pavek de joveneta, quan començava. 

- Ah, ohh, és clar. La teva nòvia... ja t’agradaria a tu... pse! 


Ja m’agradaria, sí, la rotenmeyer, potser li agradaria a ella. Almenys no m’ha rectificat res, aquesta vegada. Va marxar amb el dibuix de la Pavek sota el braç i amb el renec al cap. Feia menys fred de l’habitual per ser novembre. Portava una caçadora amb tela impermeable blau marí per si plovia. Va aturar-se a comprar un sushi al japonès que havien obert feia dues setmanes i va sopar amb les notícies posades. Era època de campanya electoral una altra vegada. Va apagar el televisor. Estava bo aquell wasabi, era més fi que el que venien al supermercat. Va veure la targeta de l’Enna penjada d’un imant a la nevera, quan va agafar una cervesa. Li quedava molt poc per acabar el quadre de la sortida de sol. L’havia signat per la cantonada inferior dreta A.P. 2019, tenia la mania de fer-ho abans de començar-los. El plataner estava perfectament pintat amb les enormes branques grises i les fulles aparentment marrons sobre aquells núvols color melancolia. Faltaven només les lleugeres ombres del matí sobre el terra, gairebé imperceptibles. La llum de la melancolia, el titularia. He d’anar a París a veure l’exposició del ditxós Gaudin, va dir en veu alta. No l’escoltava ningú. 

Aquell mateix dissabte es va enfilar en un vol de Vueling cap al Charles de Gaulle. Unes quantes turbulències i una coca-cola que li va fer passar el mareig. Van aterrar. Uber? Uber? Li va oferir un home color cafè amb llet a la sortie. L’Arnau era dels tradicionals. Va passar de l’Uber i se’n va anar cap a un taxi parisenc. El conduïa també un home d’origen tunisenc. À l’Orsay, s’il vous plait? Li va dir amb el seu escàs francès. Van trigar una hora en arribar, va pagar-li els 41 euros amb cinquanta que li va costar i els 12 euros de l’entrada a l’exposició del Gaudin als últims anys. Era un Gaudin més evolucionat, sense tants colors i menys exotisme. La sala era prou gran, molt il·luminada per la llum que entrava per unes claraboies del sostre. Hi tenien també alguna pintura coneguda de les seves dones polinèsies. I en un racó de la sala, il.luminat, estava el quadre. “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. A sota, una petita explicació: visió del Gaudin al 1883 sobre un famós pintor català del segle XXI quan va rebre de mans d’un xaman de l’illa un quadre titulat de l’Arnau Pedrós “La llum de la melancolia”. 

L’estómac li va fer un tomb i el cor li va pujar a la gola. Va girar el cap, sota un focus, sobre la tela d’un metre per setanta centímetres estava el quadre que havia deixat inacabat a casa seva. Els núvols roses i allargassats fins a fondre’s, el plataner d’enormes branques i fulles marrons i el terra sense les ombres encara. I a baix la seva signatura més l’any 2019. No podia ser, però si era d’ell, per què estava inacabat? Va enviar-li un whats a l’Enna. Torno avui mateix. Quan ens veiem? 

Va avançar un dia la seva tornada, no podia esperar a saber què passaria. Tenia més dibuixos en carbonet i al seu estudi, penjats, paisatges de sortides i postes que li recordaven els moments passats viscuts amb els seus pares. Ells ja no hi eren. Quan va pujar a l’avió l’stick només s’havia quedat en enviat. Va apagar el mòbil i es va posar el cinturó enseguida. L’aeronau va agafar els 220 quilòmetres per hora però no es va enlairar. Seia a les butaques del davant. 

*Relat de ficció

diumenge, 27 d’octubre de 2019

el meu escriptori

Tinc un escriptori d’Ikea a l’habitació on em poso a escriure de tant en tant. És blanc amb potes extensibles i el vam canviar per un que teníem molt similar en color caoba. Aquell se'l vam donar a uns amics farà uns onze anys. L’estança és petita i la claror del blanc fa l’efecte d’engrandir-la. Avui, mentre escrivia les Notes mentre llegeixo Bukowski, me'l mirava. Tenia al seu damunt fulls amb l’esquema que he de seguir actualment, que parlo de Post Office, impresos sobre la vida de la Jane Cooney Baker, el gran amor de l'escriptor, Post Office obert pel mig amb alguns fulls que s’han desprès, Dones i Fragments d’un quadern tacat de vi que em donaven suport. També la meva tassa de cafè americà. És una tassa vella, però de ceràmica bona, que ens van regalar com a obsequi en un hotel de Soldeu quan jo encara m'atrevia a esquiar. Era la tercera que em prenia a les 8 del matí. En realitat eren les nou, que aquesta nit han restat una hora al rellotge i afegit una més al dia. La taula és plena de marques que no marxen: taques de cola i pintura permanent que han fet servir els nens, el Llibert especialment, per fer els seus experiments artístics. Ara fa setmanes que no en fa, però les marques no marxen amb cap producte de neteja ni baieta. 

He vist un escriptori de Case Furniture de línies senzilles en fusta de color faig i un suport en alumini blanc molt adient per col·locar ordenadament alguns llibres com els que avui tenia al damunt de la taula mentre escrivia. "Quan guanyi els meus primers royalties com autora -he pensat- me’l compraré. Serà un bon regal."





dimecres, 16 d’octubre de 2019

les meves escriptores

Deia la gran Montserrat Roig que escriure és una manera de no morir. 

Fa uns quants anys que des de l'altre costat de l'Atlàntic, la premi Pulitzer Betty Friedan pensava que, existencialment, un cop comences a viure de debò la teva vida, a fer el teu treball i a estimar, ja no t’espanta morir. I l’anglesa Virginia Woolf va deixar escrit des d'una habitació pròpia que els grans poetes no moren mai, que aquests són presències contínues que tan sols precisen d’una oportunitat per poder caminar entre nosaltres en carn i ossos. També em meravella l'enorme capacitat analítica de la londinenca Zadie Smith, de qui vaig traduir-ne el discurs íntegre que va fer en motiu del darrer Welt Literature Prize. 

Totes elles són escriptores que jo admiro i que m’han impulsat -sense perdre mai de vista el genial Bukowski- a embardissar-me entre les línies dels meus escrits que, molt sovint, requereixen de soledat i silenci. 


Dins d'aquest tens octubre, avui també les volia recordar. Importa el que queda escrit, però també l'empremta que deixen després.*


L'escriptora Virginia Woolf

*Escrit avui fa dos anys en motiu del dia de les escriptores.

divendres, 11 d’octubre de 2019

ara entenc els teus silencis

Cliqueu el play per escoltar el vídeo-poema d'avui:





Poema: Ara entenc els teus silencis
Text i veu: Jèssica Roca

dijous, 10 d’octubre de 2019

darreres reflexions de dimecres nit

Fa dies que vinc pensant que estic massa tranquil.la, deixant-me dur per la inèrcia, sense cap motivació especial i això em preocupa relativament. Vivim envoltats d’inputs que ens parlen d’èxit i de creixement personal, sempre sembla que ha de ser més i millor. I no tot és més ni millor sempre. Pot ser igual, menys, a estones pitjor i a dies bé o anar fent, que són la majoria. Un dia li vaig preguntar al meu pare per la seva mare, per quines motivacions tenia, i em va dir que tret de treballar al camp i portar la casa i tenir cura de la família, la resta del seu dia a dia era estar tranquil.la i esperar que tot anés bé fins el dia següent. Esperar sense més. Es podria dir el mateix de la meva àvia materna, perquè vaig preguntar-ho també a la meva mare i la resposta va ser similar. Feia vestits per a altres i hi havia poc espai per buscar motivacions que no fossin la família i la feina. Això avui semblaria una derrota. Però entre mig d’aquestes cinc línies hi va haver molts quilòmetres recorreguts, farts de pencar, suors, llàgrimes i maneres també d’estimar. Altres vides que ja no tornaran. Em van parlar, el meu pare i la meva mare -que encara viu-, com si aquella fos la manera natural de viure de les seves mares, una manera que semblaven acceptar perquè era l’aire dels temps i tanmateix vivien sense aquella pressió que ens auto-imposem avui dia, i sense un estrès afegit de voler arribar a tot, més i millor i no ens deixem: perfecte. Paro per reflexionar de tant en tant. Un quart d’hora és suficient, però necessari per saber quan frenar i en quin moment. Puc observar el passat a través dels meus pares i dels meus avis i àvies, i alguna cosa aprendre’n d'ells. A vegades em veig volent arribar a tot, com a treballadora, com a mare, com a escriptora, com a dona quan he estat casada. Crec que va bé aturar-se, no perdre el costum de mirar les constel·lacions al matí, dir que estimes a qui estimes i després, no sé, deixar que les coses passin sense imposar-se massa. 




dissabte, 5 d’octubre de 2019

l'home del sofà d'ikea

El telèfon estava especialment tranquil aquella tarda. Va obrir la porta del departament i també els seus ulls com anats. Tenia els cabells grisos i greixosos. La gran panxa la va deixar amagada rere el marc de fusta. Va estirar el coll i va dirigir la mirada cap a la peixera del Jaime. No va dir res. Va tancar la porta i va tornar a marxar. Vaig pensar que potser el buscava, però el Jaime era a Galícia en un dels seu viatges de negocis. M’acompanyaven en Bruno i la Laia, que gairebé no van percebre la seva entrada perquè seien d’esquenes a la porta. La Maria José entrava en aquell moment, xerrava pel mòbil amb la seva sogra. 

- Encara dorm la nena? Amb raó després per la nit no hi ha manera de portar-la a dormir- va fer una pausa i enlairava la vista- molt bé, no pateixis, deixa-la, sí. Ja li he dit al Carles que et porti més bolquers per demà. 

Es va acomiadar. L’endemà li tornaria a preguntar per la nena i abans hauria parlat amb el Carles un parell de cops per després fer-ho amb la seva sogra. Rutines. Amor. Responsabilitat. Va asseure’s i ja érem cinc. S’havia incorporat el Joan a la meva esquerra. Comercial de la casa de tota la vida. Acabava de sortir de la saleta del fons del departament. Es va passar una hora atenent una trucada de telèfon. De dia en dia es ficava allà dintre, atenia una trucada molta estona i després sortia. Tenia sospites que es tractava d’algun assumpte particular però no li ho anava a preguntar. Va tornar a aparèixer l’home de cabells llardosos i ulls com anats. Va mirar directament la Maria José. 

- Perdona, has sigut tu la que s’ha fet càrrec del sofà?- li va dir a la meva companya. La noia va mirar als costats i va fer un mig somriure, forçat. 

- Jo? No, no no. 

- Ah, és que m’ha dit la Paquita que la Maria José s’havia fet càrrec del sofà- l’home ho deia convençut, però la seva extravagància era habitual, així que no li vam fer gaire cas. Va seguir -bé, en tot cas tenim un sofà d’Ikea esplèndid al nostre despatx, vine a veure’l. Veniu, veniu tots a veure lo còmode que és. 

- Us han portat un sofà nou i vols que l’anem a provar, vols dir?- la Laia va ser l’única que es va atrevir a preguntar. 

- Sí, sísísí- va afirmar l’home mirant el sostre. Arrossegava aquella afirmació, que en realitat va fer: Seee, se se se seeee. Amb una papada que s’havia guanyat durant anys assegut en aquella cadira giratòria. I va desaparèixer altre cop, tancant la porta. 


Vàrem aguantar tots la respiració i comptar fins a tres per esclatar de riure. La Maria José va encongir les espatlles i va aixecar les dues celles. No sabia què dir. Tots vam flipar. 

- Oh, oh! Ja has lliga-at.- li va dir en Bruno fent gala del seu sentit de l’humor habitual. Ummm, ves-hi, me l’imagino allà estirat sense roba i esperant-te. 

- Uaggg, què dius, calla, calla. 

- Sí – li vaig dir – l’altre dia que si com anar a Terrassa en tren, avui això, ha ha ha! Però a què es referia amb si t’havies encarregat tu del sofà? Si almenys s’expliqués normal! 

- Pregunta-li a la Paquita! Li va dir la Laia. 

- Ah, això! 

La Maria José va agafar el telèfon per trucar la Paquita del departament tècnic, amb qui tenia més confiança. No havia estat ella. Existia la possibilitat que fos la Paquita de porteria. Va estar-se deu minuts al telèfon amb les noies de l’àrea tècnica partint-se de riure pel darrere. Aquell departament quedava a la planta baixa, tocant al rebedor de l’empresa. 

- Sí, és que han vingut uns nois aquest migdia a portar un sofà d’Ikea.- li deia la Paquita – s’han estat aquí esperant i després han pujat el sofà. He trucat la Clara perquè els atengués, però no els he dit res de la Maria José, jo. La Clara ha marxat fa una hora ja .... Ah, nena! No serà que es referia a la Maria José de la neteja? 


AH! És clar, vaig a investigar. Va dir la Laia i va sortir tota decidida per la porta. (Totes aquestes coses també passen a la feina. Perquè la sorpresa, la ironia, la determinació, el dubte, la xafarderia, la desconfiança, la cooperació, la hipocresia, l’extravagància -per dir-ho d’alguna manera- hi són constantment presents. És el lloc on més hores ens hi passem de les nostres vides i amb qui més gent que poc té a veure a nosaltres co-vivim.) 

El Joan portava uns dies extremadament callat. Preocupat. No per aquelles trucades que feia anys que rebia, sinó perquè tenia la seva mare ingressada a l’hospital amb un mal que encara no li havien diagnosticat. Era l’únic que no va riure. La Laia va tornar de seguida. 

- Ja està. Enigma resolt. Han vingut uns nois d’Ikea a portar el sofà i com al migdia està tothom dinant, la Clara ha trucat la Paquita de porteria i li ha dit que li preguntés a la Maria José de la neteja, que ella té claus de tots els despatxos. I els ha obert ella el despatx dels de components perquè el deixessin a la sala de reunions. 

Vam fer tots un gran AHHHH. Veieu? Com no desvaria tant l’home? Va apuntar el Joan abans de tornar a romandre en silenci. Les peces encaixaven. Es va acabar el guirigall i vam seguir atents a l’e-mail i al SAP i al telèfon que seguia tranquil. Cap de nosaltres va anar a veure el sofà. 


Van passar uns dies i tornava a ser migdia. L’hora de dinar. Solia anar-hi de les primeres, perquè tenia gana i per evitar així dinar amb tota la gentada en aquell espai tan reduït. La cuina era el típic lloc on sempre t’acabaves trobant algú a qui intentaves evitar pels passadissos d'oficines. Va entrar el Lluís Pomares a dinar amb la seva arrogància i la bossa del Viena amb l’entrepà. També l’home de components. El del sofà. Booooon profit. Va dir-nos. Estàvem els tres sols i faltava poc per la una. Vaig pensar que es parlarien en argentí, tots dos eren nascuts allà però de pares d’aquí. I normalment es parlaven amb aquell accent de Buenos Aires quan es comunicaven entre ells. La resta del dia i amb la resta de companys ho feien en un perfecte català. El Lluís ja havia fet mossegada a l’entrepà vegetal. El seu paisà estava a la pica traient el suc d’un pit de pollastre a l’ast que duia envasat al buit. 


- Què, com va el sofà nou que us han portat? – li va preguntar el Lluís. No sabia qui li havia parlat del sofà perquè ell estava a Galícia amb el Jaime AQUELL migdia. 

- Eh? Um? Eh? – va respondre-li amb les mans plenes d’oli a la pica. 

- Sí, el SOFÀ. M’han dit que teniu un sofà molt xulo els de components. 

- Ah, no, no. No en sé res jo d’això – no m’ho podia creure. Vaig parar de menjar l’amanida de cuscús i vaig beure un bon glop d’aigua. 

- Vaja ... – el Lluís va mirar la meva cara estupefacta. I l’home no es girava per parlar amb ell, només anava fent sorolls guturals, UM, MUHUM, UUUMM. – perdona - va prosseguir el Lluís en català, aquest diàleg de besugos és natural en tu o ho fas expressament? 

- Besugos? – va fer com si res i encara tenia oli a les mans. No vaig poder aguantar. 

- Home, l’altre dia bé vas entrar al nostre departament dient-nos que anéssim a provar un sofà nou que us havien portat d’Ikea, no? 

- AHHHH! SOFÀ! – es va rentar les mans- havia entès SOPAR. Ai,  ai, aquesta dicció... li va dir a en Lluís. 

- Dicció? La Silvana m’ha entès perfectament! 

- No seré jo qui el provi el sofà, no. – va dir tan ample l’home. 


Va seure al costat del Lluís, va clavar-li forquillada al pit de pollastre i va dir-li en argentí: viste como se desplomó la bolsa de Buenos Aires, ayer?




diumenge, 29 de setembre de 2019

Anne Sullivan, la professora que va donar el món a la Helen Keller

Quan l’escriptor anglès Charles Dickens tenia trenta anys va anar de visita a l’Institut Perkins per a cecs de Boston. Era l’any 1842. Allà va conèixer la Laura Bridgman, una nena sorda i cega que va fer grans avenços en la comunicació gràcies al mètode dactil.lològic emprat amb les mans. Va escriure sobre ella a les seves American Notes

Els seus sentiments socials i els seus afectes són molt forts, i quan està asseguda fent feina o a prop d’algun dels seus amiguets, es retira de la seva tasca a cada moment per abraçar-los i petonejar-los amb una serietat i calidesa que resulten commovedores. Tan forta sembla la tendència natural del pensament a posar-se el vestit del llenguatge, que sovint es posa amb el llenguatge dels dits, lent i tediós com és. Però és només quan està sola que està callada, perquè si s’adona de la presència d’algú al seu voltant, es mostra inquieta fins que pot seure’s amb ell, agafar la seva mà i conversar-hi una estona per mitjà d’un senyal. 

Helen Keller de nena i la professora Anne Sullivan, el 1888

Uns quaranta cinc anys després, aquelles American Notes arribaven a la casa del propietari del diari Tuscumbian North Alabama, l’Arthur Keller, ex-capità de l’exèrcit confederat. Estava casat en segones núpcies amb la Kate Adams, una dona vint anys més jove que ell, culta i filla de militar. És en aquest punt on comença la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, un remake d’aquella de l’any 1962 que va obtenir un parell d’Òscars. La vaig veure l’altre dia no sense fer-me un fart de plorar. Sovint hi ha coses que se’m queden a la memòria com adormides però de manera latent, com si d’alguna manera no em deixessin descansar fins a treure’n l’entrellat del tot. Vaig sentir parlar de la Helen Keller fa més d’un any al doctor Mario Alonso Puig durant una de les seves xerrades. La citava com a exemple de superació i em va cridar l’atenció aquella frase amb què l'americana va respondre a un periodista cap al final de la seva vida, quan li va preguntar: senyoreta Keller, hi ha alguna cosa pitjor que ser cega? Sí, és pitjor poder veure i no tenir una visió, perquè com veiem el nostre futur determina el nostre present. 

Xerrant de gent gran i de dones exemplars l’altre dia al despatx, em va venir al cap aquesta dona. El circuit sinàptic es posava en marxa de nou i reprenia la biografia d’aquesta escriptora nascuda el 1880 a Tuscumbia, Alabama, i que amb dinou mesos d’edat va patir unes fortes febres escarlatines (hi ha qui diu que podria haver estat una meningitis), que li van provocar la pèrdua de la visió i de l’oïda, i per consegüent, també de la parla. La Helen va estar uns anys sumida en una absoluta i total foscor, i en un absolut i total silenci, que li provocaven un continu malestar que expressava a través d’atacs de ràbia i d’ira. Havent llegit el relat de Dickens i esperançada, la seva mare va decidir posar-se en contacte amb l’Institut Perkins per a cecs perquè busquessin una institutriu per a la nena que caminava a palpentes per la granja on vivien. Ja aleshores la mare havia tingut un segon fill, encara de mesos quan apareix a la biografia la gran artífex de la futura vida d’aquella nena: l’Anne Sullivan. 

Els pares de l’Anne Sullivan van fugir de la Gran fam irlandesa de mitjans del segle dinou i van emigrar cap als Estats Units. L’Anne va néixer quan ja vivien a Massachussets, l’abril del 1866. A la pobresa i la fam, s’hi va afegir la mala salut, i quan l’Anne tenia cinc anys va contraure tracoma, una malaltia que va lesionar seriosament la seva vista deixant-la gairebé cega. Dos dels seus quatre germans van morir d’infants i malgrat que la mortalitat infantil era en aquells temps molt corrent, no puc deixar de pensar en el dolor de les mares que patien aquelles pèrdues i com les remuntaven tenint encara més descendència. És impressionant la força i l’instint de supervivència que tenim els humans. Malauradament la tuberculosi va afectar la seva mare, que va estar malalta un temps fins que va morir quan la nena tenia només vuit anys. Incapaç de tirar endavant amb els fills, el seu pare va enviar-los a una casa de caritat, la Tewksbury Almshouse, on pocs mesos després també va morir el germà gran de l’Anne, afectat també per una branca de la tuberculosi que comença als malucs. L’oportunitat li va arribar als catorze anys, el dia que membres d’una comissió especial per a cecs van visitar Tewksbury, i la noia no va parar de seguir el grup fins a poder parlar amb ells i convèncer-los que la portessin a una escola d’educació especial. Així va ser com, el mateix any que naixia la Helen Keller, el 1880, una adolescent Anne Sullivan ingressava a la Perkins School per a cecs, a la vegada que es va anar sotmetent a diverses operacions per millorar la seva escassa visió. A l’escola va patir la humiliació d’alguns dels seus companys, a causa de la manca de modals i la ignorància amb què va entrar, però allò, lluny de desanimar-la va suposar un repte per a ella, i aviat destacaria com l’alumna més brillant de l’escola. L’any que en feia vint, es va graduar amb honors, i va ser l’encarregada de fer el discurs de graduació l’any 1886. Estant a l’escola va aprendre i treballar, juntament amb la mateixa Laura Brindgman, l’alfabet manual per a cecs i sords. Experiència que li serviria perquè uns mesos després, el març del 1887, el director de la Perkins la requerís per a la feina d’institutriu de la Helen Keller. 

La Helen Keller tenia llavors set anys i l’únic llenguatge que sabia era que si l’apartaven volia dir que marxés i si l’agafaven del braç que s’apropés. L’Anne Sullivan, amb molta paciència, va començar a guiar la seva alumna fent-li tocar objectes (una nina, una cullera, un got, la llana, un vestit) per associar-los a paraules mitjançant el llenguatge dactil.lològic. Per a un millor aprenentatge va aïllar-la durant unes setmanes de la seva família i va ser durant una lliçó, en què la jove professora va fer-li tocar amb una mà l’aigua que corria d’una font, mentre amb l’altra mà li lletrejava amb els dits la paraula Water, que la Helen va connectar el concepte del llenguatge de signes amb els objectes que l’envoltaven. Aquell mateix dia va poder dir (amb les mans) mare, pare, mestra i t’estimo. 

Gràcies a la instrucció de Sullivan, Keller va aprendre a prop de 600 paraules, així com les taules de multiplicar, i també a llegir amb l’alfabet Braille en qüestió de mesos. Aviat arribarien les notícies de l’èxit de Sullivan a l’escola Perkins, que va escriure informes per assentar-se com a institució de referència. Això va arribar a oïdes del Thomas Edison, del Graham Bell i del Mark Twain, que van voler trobar-se amb la Helen. Va ser gràcies a aquest últim que va conèixer el magnat del petroli Henry Huttleston i la seva dona, Abbie, qui, en no poder els pares de la Helen seguir pagant els seus estudis, van finançar el seu pas per la universitat de Harvard. Allà es va llicenciar en lletres i a banda de l’anglès també va aprendre alemany i francès. Més tard es va convertir en una oradora i autora de diversos llibres, gran defensora de les persones amb discapacitat. Es va unir al partit socialista i va escriure i fer campanya a favor de la classe treballadora, a banda de conèixer nombroses personalitats entre els quals el president d’Estats Units John F. Kennedy. 

En un moment de la pel.lícula, Un miracle per a Helen Keller, entre llàgrimes de desesperació i davant la irascibilitat de la nena que no entén la foscor i el silenci que la turmenten, l’Anne Sullivan li diu: si et pogués donar una paraula, una sola paraula, tindries el món per a tu! Doncs el va aconseguir. 

Ara penso en Charles Dickens i aquelles notes, i la importància d'allò que queda en els llibres, que no ho és tot, però mireu, és molt. 

Helen Keller llegint els llavis


L’Anne Sullivan va morir el 1936, als 70 anys. La Hellen Keller l’1 de juny del 1968 als 87 anys. Estan enterrades una al costat de l’altra a la Catedral nacional de Washington.

dijous, 19 de setembre de 2019

casta diva


emocionar-me escoltant la Callas ara que s’acaba l’estiu 

queda tota una vida rere el seu cant sostingut

diuen que trista en amors

gloriosa en l’èxit.

el cel il·lumina a tots per igual 

però el blau mai és el mateix, veritat?

avui travessava el carrer vell i pensava en totes aquelles vides

faltades que ja no hi són. 

Me les recordaven les façanes quietes, d’obra vista i repintades

Intactes. 

I el vi dolç que m’hauria agradat seguir compartint amb elles.

És meravellós que aquesta tarda torni Bellini amb la Callas,

pensava que era cosa de les fulles seques que em recorden

que ja està aquí la tardor.



dimarts, 10 de setembre de 2019

la venus esgarrada



Londres, 1914. 

A la sala 30 de la National Gallery s’exposa La Venus del espejo del Diego Velázquez. Una sufragista, de cognom Richardson va entrar i va esgarrar la tela a cops de destral. Set talls entre les espatlles i la seva figura. Havien arrestat la fundadora de tot aquest moviment, l’Emmeline Pankhurst i “volia destruir la imatge de la dona més bella de la mitologia com a protesta contra el govern perquè han destruït la dona més bella de la història moderna”, va al·legar davant del tribunal. Li van caure sis mesos de presó. 

Velázquez la va pintar als voltants del 1650, i va ser el 1918 que van donar el dret de vot a les dones majors de 30 anys a Anglaterra. La Mary Richardson no suportava, va dir, com contemplaven els homes bocabadats la Venus nua. 

Dubto que s’hagués aturat ella a contemplar-la per un instant. Si ho hagués fet, la destral li hauria caigut de les mans. 



dilluns, 9 de setembre de 2019

un petit break

Ahir vaig anar a Barcelona a entregar la meva darrera novel·la al meu editor. Més ben dit, al meu futur editor, que ho serà quan me la publiqui. Estava a la setmana del llibre en català presentant altres autors. Vaig anar-hi en tren, des de Llinars fins a Passeig de Gràcia, i després caminant sota el sol i uns cúmulus amenaçant sobre edificis modernistes immaculats i botigues de luxe del Passeig. L’únic intacte als meus ulls d’aquell recorregut fins l’avinguda de la Catedral era El Corte Inglés de plaça Catalunya, i va ser -per contradictori que sembli- com una alenada d’aire fresc. Una mena de retrobament amb la meva joventut. Vaig respirar fons entre tant de turista fent-se selfies inútils en aquell decorat que els importava un rave. Potser serien més feliços amb un croma verd i incorporant-hi la imatge de la ciutat del món a mostrar. I aquells forçats somriures mentre se la fan, després els deixen anar de cop, com si la possibilitat de perdre el mòbil durant el trajecte els aboqués a una infelicitat perpètua. Vaig veure una noia mentre esperàvem a passar el semàfor de Fontanella amb un mòbil per anell, la joia més preuada. No em vaig fregar els ulls per no treure’m la ratlla negra que m’havia pintat, però ho vaig haver de mirar fins a tres vegades. Després, ja a l’avinguda, vaig passar ràpid per les casetes muntades, i vaig veure noms i cares d’alguns editors que m’havien rebutjat les anteriors novel·les, i si em van veure, ells, tampoc em van reconèixer, perquè la resposta va ser via e-mail i no coneixien la meva cara ni el meu cos ni el meu caminar ni la meva veu ni la meva conversa. I segurament tampoc el meu nom, Jèssica Roca. Vaig assegurar-me primer de trobar el lloc on havia quedat, però vaig arribar amb temps i vaig anar a fer una cervesa al Cafè d’en Victor. 7 euros amb vuit olives farcides d’anxova. Més l’euro que li vaig donar a un cantant que amenitzava el carrer amb cançons del Serrat. Veia, des de la terrassa asseguda, la façana de la Catedral per un carreró que donava a la plaça. I vaig pensar que també es mantenia intacte quan el vaig travessar, però tornaven a aparèixer els somriures falsos davant dels seus mòbils i pensava si sabrien qui era en Joan Manel Serrat, i si escoltaven potser algunes de les seves lletres coneixerien en cinc minuts molt més de la Barcelona autèntica que no en la setmana del tourist tour feta per plantificar-la a l’instagram. Si s’adonaven dels núvols era només per decidir quin dels filtres faria el cel més impressionant per a la següent foto. Fa xafogor, acabarà plovent, anava pensant. Entre acte i acte, vaig deixar-li la novel·la i uns carquinyolis de Sant Antoni a l’editor després de saludar-nos ràpidament, em va convidar a quedar-me a dinar però vaig preferir marxar perquè l’acompanyava més gent i així deixar-lo descansar durant l’escassa hora que tenia de pausa. Queien quatre gotes. Ja xerrarem amb més tranquil·litat i a seguir amb Bukowski, em va dir. Porto el “Ruiseñor, deséame suerte” al bolso, a veure si me la dóna! Vaig dir-li. Vaig anar llegint els seus poemes durant tot el trajecte d’anada i tornada. Són fragments de vida, en realitat, i com les cançons d’en Serrat, diuen més que molts dels poemes amb rima i paraules supèrflues que corren avui dia. Bé, que han corregut sempre, perquè això sempre ha passat. Aixecava la vista de tant en tant, mentre era llegint, ara mirava les ungles d’aquella noia negra tan perfectament pintades a la francesa, de beige i groc fosforescent. Portava música a les orelles i mirava al no res, molt seriosa. Ara la bicicleta d’aquell marroquí que cau al mig del vagó i que recull sol·lícit. Ara aquell patinet elèctric que porta doblegat aquell noi del poble que ha pujat a Llinars. Baixa al Clot. Ara dues parelles tradicionals que tornen de vacances amb els seus fills petits. Les nenes fan jocs de mans i canten en castellà en la calle 24, però les mares estan de morros. Mira-les -diuen els pares- com si no s’haguessin barallat gens en totes les vacances! Intueixo mala maror entre les dones. Descarreguen les maletes i baixen a Montmeló sense dirigir-se la paraula entre elles. Els homes havien fet algun comentari de futbol. Trencaven el gel. Ja no tornen a anar més de vacances plegats. Al matí havia llegit un relat de Las campanas no doblan por Nadie, un de tints surrealistes en què C.B. confon els humans amb els porcs i una fan aspirant a escriptora li declara que en realitat és una rata i que han vingut a envair el món dels humans. Vaig riure en aquest punt, i ho fa sovint en aquests relats que ratllen l’absurd al final, però qui diu que la realitat no ho és d’absurda? En resum és aquest el missatge que vol transmetre Bukowski. A tot això, i entre tants relats i poemes d’ell he pensat que faré un break de les seves lectures, perquè com a ell l’alcohol, poden acabar emborratxant-te el cervell. I això és un assaig. Si algun dia arriba a mans de la Black Sparrow Press o la City Light Books, estic segura que m’entendran i potser, amb una mica de sort, me’l publicaran.






*Escrit incorporat a l'assaig que escric del poeta i escriptor americà "Notes mentre llegeixo Bukowski".

dimecres, 28 d’agost de 2019

año nuevo

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:



Año Nuevo, autora: Joanna Walsh
Veu: Jèssica Roca

dilluns, 19 d’agost de 2019

sobre l'escriptura i alguna reflexió

Quan vaig obrir el meu primer bloc l’any 2013 ho vaig fer com una manera de canalitzar el meu jo i tenir un lloc on donar cabuda a les meves inquietuds i interessos. No és cap secret quan dic que una greu crisi d’estrès laboral va acabar desencadenant una -bona- aptitud que feia anys que ja portava a dins. Això és tan llarg que vaig acabar fent-ne una novel.la d’auto-ficció titulada L’administrativa i que encara tinc per publicar. Espero que algun dia, mes o any, el que sigui, capti l’atenció suficient com perquè me la publiquin perquè, al cap i a la fi, parla de com les persones quedem atrapades en l’actual sistema econòmic tal i com el tenim muntat. No he començat aquest escrit per fer promoció d’aquesta novel.la, de fet la tinc gairebé oblidada. No he parat d’escriure altres coses, una rere l’altra i de notar, a més, com he anat evolucionant com a escriptora sense proposar-m’ho a priori. Un matí, una conversa a la feina va fer desviar la meva atenció i allò em va obrir els ulls. Molt pocs dies després vaig obrir el bloc a l’Elle digital. Semblarà una frivolitat, però després d’aquella crisi (vaig estar quatre mesos i mig de baixa) i d’incorporar-me a la feina amb una altra perspectiva d’agafar-me millor les coses, vaig decidir que si obria el bloc era per escriure sobre temes que m’aportessin i aportessin, al mateix temps que jo aprenia ensenyava també els altres. Tan senzill com això. D’allò va anar venint La Bústia groga, Cinc dones de veritat, Ni un gram, l’Imprescindible Oxigen, L’administrativa, Després de l´última abraçada (per publicar aquests dos) i encara estic, en continu moviment, fent un assaig sobre Bukowski i creant quan em ve qualsevol cosa al cap, com és ara mateix. Vinc de La Roca Village, ho tinc a deu minuts de casa per la ronda de Cardedeu i m’hi acosto només quan em fan falta sabates, perquè calço un 42 i allà trobo alguna botiga on encara tenen calçat de dona d’aquesta numeració. Mai m’ha agradat anar a centres comercials i menys amb el sentit que se li dóna des de fa uns anys cap aquí: consum com a temps d’oci, com si avorrir-se o entretenir-se en qualsevol altre cosa que no impliqui diners fos una opció pobre. Intento estar-hi el mínim de temps possible, no més de deu minuts, vaig directament a la Timberland o la Camper i si trobo alguna que m’estigui bé pago i marxo. No sé, però penso que això algun dia farà un pet com un gla, mentrestant haurà donat llocs de feina i haurà generat moviment econòmic, és clar, però si algun dia aquests turistes que venen decideixen marxar de compres a un altre país que es posi més de moda doncs ja podem tancar la paradeta. Però no és això el que m’espanta, és el sense sentit del consum pel consum, i la dimensió global que està adquirint. Potser sóc un bitxo raro. Ja he deixat al sabater unes tipus ballarines que he trobat per 25 euros, és l’avantatge de tenir un número poc habitual, que trobo ofertes bé de preu de parells que queden obsolets. 

Normalment repasso les notícies a la premsa on-line, mai per la xarxa, però he encès la tele per veure una pel.li i estava TV3 posada d’ahir. Em sembla que sempre ha tingut molt bons cronistes a internacional. Estaven relatant l’atemptat jihadista a l’Afganistan, un fanàtic immolat enmig d’un casament xiïta. 63 morts. Després que si el govern d’aquest país està acordant la marxa de tropes nord-americanes a canvi de no donar refugi als jihadistes, i que els jihadistes estan enfadats per això. I BUM. També greus disturbis a Portland, una de les ciutats més progressistes dels Estats Units, entre grups d’extrema dreta i antifeixistes que ja es van manifestar contra el govern de Trump quan va sortir electe. I el vaixell de L’Open Arms amb gent que fuig de la fam i de conflictes a l’espera d’un món millor al continent europeu. Com a escriptora sempre he preferit fotografiar la realitat que m’envolta a través dels meus relats, poemes i novel.les, per mi, penso, és la millor manera d’empatitzar amb les persones. El lector ja és prou intel·ligent com per extreure una lectura social de la història que estic explicant. A més, crec que mai se m’ha donat bé el gènere de l’opinió perquè no tinc prou coneixements com per argumentar segons quins temes, i perquè res és blanc ni negre -ara que està tan de moda polaritzar les coses per les xarxes virtuals. Prefereixo mirar les notícies i fer-me la meva pròpia lectura. Acabo d’escriure això sense saber opinar, però tancant el televisor amb els mals endèmics de sempre: interessos de poder, fanatisme i pobresa, mala peça al teler.


diumenge, 11 d’agost de 2019

16 d'agost, la data de naixement


Bukowski i Madonna a la première del film Crazy Love, 1987


Les coses tal i com van anar.

Aquests dies al Mas Pinell vaig descobrir que Bukowski i Madonna van néixer el mateix dia, però amb una distància de 38 anys. Va ser un 16 d'agost del 1920 i 1958 respectivament. Com és natural, va ser una troballa menys fortuïta del que em pensava i vaig reaccionar tard. Feia setmanes que estava immersa en aquest assaig, de fet fa anys que ho estic sense adonar-me’n. Sabia la data de naixement de l’escriptor nord-americà, tot i que ara la tenia més present, ja que al quadern tacat de vi la reitera en vàries ocasions, com si d’entrada allò ja marqués un punt d’inflexió a la seva vida. El dia, l’any i el lloc: Vaig néixer un 16 d’agost del 1920 a Andernach, Alemanya, escriu. També ho recorda a Shakespeare mai ho va fer, el relat en forma de llibre del seu tour europeu de promoció, la primavera del 78. Per aquelles coses que m'agafen de tant en tant, m’agrada escoltar cantants a qui fa temps que no escolto, i setmanes abans de marxar de vacances vaig estar posant-me vídeos de la Madonna, especialment aquell del concert de l’agost del 1991 a Barcelona, un concert vibrant i brillant, en què no vaig parar de ballar i saltar des de les grades de l’Estadi Olímpic amb la meva germana Iolanda. Blond ambition tour, es deia la gira. Va ser aquella època del Vogue i l’Express Yourself, en què va adoptar una estètica molt de l’estil de la Marilyn Monroe mesclat amb aquells cossos tan estrambòtics que va dissenyar el Jean Paul Gaultier expressament per a ella. Aquells cons rígids als pits que s’anava refregant amb les mans mentre actuava formaven part d’una performance perfectament pensada. Me n’he anat, ho sé, però la literatura s’abasteix de la vida, i a la meva la música és súper important. Així que deixeu-me esplaiar-m’hi. Torno al Mas Pinell. Sol, onades, dunes en recuperació amb vistes a les Medes. Un dels dies va passar a visitar-nos el pare dels bessons, amb qui vaig compartir molts anys de la meva vida. Més sol, onades, dunes i barbacoa a la caseta de platja que m’havia prestat el meu germà. Tenia un aparell de ràdio Phillips al cobert, vell, però que agafava unes emissores de música meravelloses. Vaig enxampar una tarda a l’hamaca Ràdio 3 mentre llegia Els fragments de Bukowski i no la vaig moure d’allà. La vaig posar el dia de la barbacoa també. I em vaig estirar a l’hamaca amb el cafè amb gel sota la morera que feia ombra fresca. Em vaig oblidar de tot. Vacances. No estrès. Va començar a sonar l’Into de Groove de la Madonna, oh sí, i la vaig anar taral·lejant amb alegria. El Manel em va preguntar qui era després de fer una calada al seu cigar, li sonava aquell so retro disco dels 80 però mai havia seguit la trajectòria de la cantant. És de les primeres de la Madonna! Vaig contestar-li. I vaig agafar el mòbil per buscar l’any, del 1985. Ja deu tenir una edat, em va dir. Uns seixanta, segur. I vaig tornar a buscar al Google. Sant Google. Madonna Louise Veronica Ciccone​, data de naixement: 16 d’agost del 1958. Vaig repetir el nom lentament. M’agrada la sonoritat llarga i el final italià del seu cognom. El seu pare era dels Abruzzos, molts italians d’aquella zona van emigrar cap als Estats Units, també el pare del John Fante era de la mateixa regió, curiosament. No sabia, mirant la seva biografia, que la cantant havia perdut la mare quan només tenia cinc anys a causa d’un càncer de mama, i que això la va marcar profundament. Tampoc que era la quarta de sis germans. Sovint ens arriben només les tafaneries a través de la premsa groga i ens donen una imatge molt deformada de la realitat, no m’estranya que molts artistes només vulguin parlar de la seva obra. Vaig acabar de llegir la Viquipèdia quan vaig caure en la data. Em va venir la imatge tipografiada dels relats que havia llegit recentment del de Los Ángeles. 16 d’agost del 1920, Andernach. Doncs sí. A la capçalera de la Viquipèdia de la reina del pop vaig llegir de passada una cosa que ja sabia: la Madonna havia estat casada amb el Sean Penn. No sóc gaire cinèfila però em va agradar el paper que va fer a Mystic river. Vaig revisar els anys que havien estat casats, del 1985 al 1989, i vaig recordar llavors l’entrevista per a l’Interview magazine que va fer el Sean Penn a l'escriptor, era el setembre del 1987. Es van fer amics després d’aquella entrevista. Crec haver-la llegit un parell de cops, com la que li va fer la Fernanda Pivano. He de dir que m’agrada més la de la periodista italiana, em sembla que l’escriptor es mostra més cabal i natural, no sé, és com una entrevista més de tu a tu, potser per qüestions de concordances generacionals i perquè l’entrevistadora li sap seguir molt bé el fil del seu sentit de l’humor. (També perquè Pivano havia estat amiga del Hemingway i C.B. tenia certa admiració per ell, tot sigui dit). En aquesta que li va fer l’actor, en aquell moment marit de la Madonna, s’aborden els tòpics pels quals és conegut l’escriptor: alcohol, sexe, dones, curses de cavalls, bars, en fi, allò que queda a la superfície de les seves novel.les i que jo mai li hauria preguntat. Que ho va viure és evident, però sota aquest escenari literari està el transfons real: la solitud, la por al dolor emocional, la mort, la hipocresia social. De tot això també en va parlar a l’entrevista que li va fer el Sean Penn però penso que ho defineix molt millor a través de les seves històries i dels diàlegs que mantenen els seus personatges. Les entrevistes a escriptors per conèixer la seva obra, en realitat, diuen ben poc. 


L’altre dia estava assegut i em va semblar que em miraven. Sabia el que em vindria, així que em vaig aturar, saps?, I algú va dir: “Disculpi” i jo li vaig dir: “Si, digui’m.” Ell va dir: “És vostè Charles Bukowski?”. Li vaig dir: “No!”. Va dir: “Suposo que la gent li pregunta això sempre, oi?”, i vaig dir: “Sí”, i vaig seguir caminant. Ja hem parlat sobre això, no hi ha res com la privacitat. M’agrada la gent. És bo que agradin els meus llibres i tot això, però jo no sóc un llibre, veus?, sóc el paio que els va escriure, però no els vull a ells tirant-me floretes ni res d'això. Vull que em deixin respirar. Charles Bukowski (Interview Magazine, setembre del 1987).

Em pregunto si la Madonna pensarà el mateix.





Aquest apunt forma part de l'assaig que estic escrivint actualment sobre l'obra de l'escriptor nord-americà a "Notes mentre llegeixo Charles Bukowski".

divendres, 9 d’agost de 2019

blue sea


Tot va començar amb la pujada. Feia un dia radiant, però a mi les pujades em maten. A peu, per descomptat, i si són especialment inclinades també en cotxe. Vam quedar a la casa de l'Estartit de la Montse, i crec que vaig oblidar la darrera vegada que hi havia pujat. El navegador m'indicava ara gira pel carrer Atlàntic, ara pel Mediterrani, i això precisament era el que veia si mirava enrere, el blau del mar però ben avall. Tinc vertigen patològic, i cada cop que he de conduir el Mazda per carreteres que s'enfilen amb un grau d'inclinació superior al 40% ho passo fatal. Se'm tensa la musculatura del coll, se m'acceleren les pulsacions del cor i se'm queden els quàdriceps com a pedres. Però allà estava la Siri, amb la seva veu melodiosa i impassible, vinga prem l'accelerador i aguanta amb la segona que arribaràs, Jèssica. Els nens, que ja ho saben, miraven de tranquil.litzar-me, va mama que ho estàs fent molt bé, que no és tan estreta la carretera, ara aquest carrer a la dreta i ja hi som. 

Ja hi érem, tenien raó. Ens esperaven l'Emma, l'Storm i la Montse, a punt i sempre somrient. Vaig rebufar alleugerida i li vaig explicar el meu mal. Va sorprendre's amb un Ostres! Si? Una reacció normal davant d'una fòbia tan estranya, és clar. Després vam tornar a baixar la pujada, però llavors no em va fer cosa perquè tinc la impressió que frenant domino més el meu vertigen. O serà que em dirigeixo a terra ferma i això em dóna seguretat. Vam anar cap al port, on ens esperava el Xavi, l'amic de la Montse que ens portaria amb la seva menorquina cap a les Medes. Blue sea. Barquetes, per desenes que s'ancoraven en boies al voltant de la Meda gran. Un sol espetegant i tirar-me per la borda per fer-me un bany. Tots es van anar llençant a l’aigua un a un. Vaig fer-ho unes quantes vegades malgrat que pensava que li tenia fòbia a llençar-me mar endins. Sovint ens pensem que tenim por a coses que mai hem fet. La vaig superar. Havia d'apaivagar la cremor del sol i el mareig que em pujava per la gola de tant en tant. Nens a l'aigua, ulleres del Decathlon per mirar els peixos i més blau cobalt. A sota, infinitat d'algues i sorra blanca que atorgaven aquest contrast de blaus tan característic de les aigües de les Medes. S'escoltava un guirigall que venia dels altres vaixells que rodejaven l'illa. No estàvem sols. Últim bany, engegada de motor i voregem les aigües que queden davant la cova del dofí. El Xavi fa un cop de timó i sentim un CLAC sec. Cop de timó. La barca avança mar endins. Cop de timó i la Montse "Gira, no?". L'amic fa anar el braç d’un costat a l’altre movent la fusta. "No, no. No gira. Corre, truca el club que ens vinguin a rescatar". Cara de circumstàncies. Atura el motor i nervis. La menorquina avança uns metres més endins, mar endins, i es balanceja fort amb les onades. Passa una llanxa a tota velocitat i comencem a cridar, eh!, eh! Ens miren i ens saluden. No volem saludar. No els puc deixar marxar. Em trec el mocador de platja verd poma que duia posat i l'enlairo amb el braç, sacsejant-lo amb energia mentre els cridàvem. Giren cua i s'acosten. Són anglesos. És una llanxa petita que va fins a Roses. Fan cara d’haver-los trencat els plans per uns minuts però els llencem una corda i ens acosten fins a la cara nord de l'illa. Ombra sobre més vaixells ancorats. Un iot d'uns quinze metres veu el panorama. Una família, avis, nets, més nets que treuen el cap. Ja havien rescatat un altre vaixell aquell matí. S’ofereixen a ajudar-nos. Els nens seuen expectants. Canviem la corda i ens acomiadem dels anglesos. Ens porten fins a la benzinera del port i aconseguim trepitjar terra ferma. Ja sabia jo que em donava més seguretat. La fusta del timó s'havia partit de quall. Sort de les gambetes a la planxa i la fideuà de l'hostal de Santa Clara que ens van fer passar l'ensurt i la gana. Blue sea. 



(A la Montse Romero, que m'ho va demanar)