dimecres, 30 de gener del 2019

ara entenc els teus silencis


Ara entenc els teus silencis,  

L’arqueologia entesa del sentiment guardat 

Rere el plor sostingut. Sempre tan amagat. 

Les ànimes que a estones visitaves al cementiri. 

Tan blanc i tan mut, callat pels anys fins a l’eternitat. 



Ara, la mirada trista que acompanyava la pèrdua dels teus. 

Tan càlida per instint, tan grisa per l’erosió dels dies 

Intensament viva quan tocava, 

De joves passes sempre pausades 

i força als braços que em sostenien. 



Ara potser, començo a entendre el que tu entenies. 

Rere els silencis discrets 

Que omplien l’estança dels que no hi eren, 

Només records dels qui varen pertànyer 

A tu tota una vida. 



Ara entenc la teva veu callada en les darreres albades 

Aquelles que ja no volies veure 

Quan t’obria la finestra per acostar-te-les. 

Tinc la teva veu guardada, encara que callis Pare, 

Per sempre més.


dissabte, 19 de gener del 2019

una reflexió, un poema i una ciutat entre les mans

Ahir al matí em semblava haver dormit profundament tota la nit. Estava amb un cafè i les obres completes de la Rosalía de Castro al sofà i, per un moment, em va sobrevenir una cosa que creia haver pensat mentre dormia. Li vaig comentar al Llibert, que seia com un senyor també al sofà, recent dutxat amb el seu batí i el seu I-Pad a les mans: "és curiós, la Terra gira sobre si mateixa a gran velocitat i, al mateix temps, al voltant del Sol també a gran velocitat i alhora tot el Sistema Solar sobre si mateix i, tot i així, no percebem el moviment." El nen, amb el batí de quadres com un senyor al sofà, va alçar la vista de l'I-Pad i em va dir sense titubejar ni un segon: "Sí, amb els dies i els anys." 

Em vaig quedar fora de joc. Els nens sovint veuen senzilles respostes que els adults ens entossudim a complicar. Vaig agrair-li la sàvia apreciació i, per transmetre-li un poc de bellesa, vaig llegir-li un fragment que em va semblar preciós de l'antic A Orillas del Sar que tenia jo entre les mans. Té raó el meu fill, en aquest poema hi veig clar el pas dels dies i els anys de la Terra i la nostra galàxia fent les seves giragonses sobre elles mateixes, i també la plasticitat tan perfecta amb què la Rosalía descriu Santiago de Compostela. Em recorda una mica, en la veu i en els gestos, al Londres que anys més tard descriuria la Virginia Woolf a L'habitació pròpia. Palpable en tots els sentits, llavors i ara.  


Cementerio de vivos! -murmuraba

yo al cruzar por las plazas silenciosas 

que otros días de glorias nos recuerdan. 

¿Es verdad que hubo aquí nombres famosos, 

guerreros indomables, grandes almas? 

¿Dónde hoy su raza varonil alienta? 


La airosa puerta de Fonseca, muda, 

me mostró sus estatuas y relieves 

primorosos, encanto del artista; 

y del gran Hospital, la incomparable 

obra del genio, ante mis tristes ojos 

en el espacio dibujóse altiva. 


Después la catedral, palacio místico 

de atrevidas románicas arcadas, 

y con su Gloria de bellezas llena, 

me pareció al mirarla que quería 

sobre mi frente desplomar, ya en ruinas, 

de sus torres la mole gigantesca. 


Volví entonces el rostro, estremecida, 

hacia donde atrevida se destaca 

del Cebedeo la celeste imagen, 

como el alma del mártir, blanca y bella, 

y vencedora en su caballo airoso, 

que galopando en triunfo rasga el aire. 


Y bajo el arco oscuro, en donde eterno 

del oculto torrente el rumor suena, 

me deslicé cual corza fugitiva, 

siempre andando al azar, con aquel paso 

errante del que busca en donde pueda 

de sí arrojar el peso de la vida. 


Atrás quedaba aquella calle adusta, 

camino de los frailes y los muertos, 

siempre vacía y misteriosa siempre, 

con sus manchas de sombra gigantescas 

y sus claros de luz, que hacen más triste 

la soledad, y que los ojos hieren. 


Y en tanto... la llovizna, como todo 

lo manso, terca, sin cesar regaba 

campos y plazas, calles y conventos 

que iluminaba el sol con rayo oblicuo 

a través de los húmedos vapores, 

blanquecinos a veces, otras negros. 



dimecres, 16 de gener del 2019

retrat en rhodoïd

Ves al detall. Estirava el coll mirant quin dels passadors en Rhodoïd m’agradava més. Ho pensava aquest matí, quan provava de col·locar-me un dels clips que aguantaven el recollit que m’havia fet abans d’anar a treballar. Tota l’estona s’afluixaven i acabaven caient. Això no passava amb aquells passadors que portava la tieta expressament de París, he pensat. Els tenia posats a l’aparador que hi havia rere el mostrador on cobrava a les clientes de la perruqueria de la Bonanova. Allà lluïen esplèndides diademes, passadors i pinces que recollien la cabellera a la manera clàssica o més moderna. Tria el que més t’agradi, em deia la tieta després que em pentinés la Marina, una de les oficiales que hi tenia treballant. Liso? Te lo quieres estirar? NOOO, con el rizo tan bonito que tienes, te pongo espuma y te quedará una melena preciosa! VISTE? Era dolça i colombiana la Marina. Mai em vaig atrevir a dir-li que no em deixés el cabell amb el ris natural. A vegades m’asseia al tocador central que hi havia al bell mig de la perruqueria, il.luminada pel llum blanc que entrava de la cantonada del carrer Calatrava. Al mirall hi veia reflectits els colls estirats amb els caps que es recolzaven al rentacaps, mentre les noies passaven l’aigua tèbia per les seves melenes. Quan la Marina acabava de passar-me el difusor amb el cap per avall, tornava a incorporar-me i l’únic que havia de fer era esperar. M’esperava a que li pintessin les ungles a la meva mare, normalment en un to perlat, i allà és quan estirava el coll mirant quin dels passadors o diademes en Rhodoïd m’agradava més. La senyora Raventós també esperava. Preguntava amb el tint i el paper d’alumini encara al cap. Aquella d’allà és la meva germana, i aquesta la seva petita. Aquell era el seu espai natural que dominava amb elegància i professionalitat. S’enorgullia cada vegada que hi anàvem. No tenia fills la tieta i ho brodava tallant els cabells amb navalla.


dilluns, 14 de gener del 2019

zombie

Tinc imatges difuses de les notícies d’aquella època, però aquesta la tinc clara: un carrer comercial barrat pel precinte policial ple de runes i el silenci posterior a l’explosió de dues bombes de l’IRA. Era a la localitat anglesa de Warrington, i va ser un 20 de setembre del 1993. Allà hi van morir un nen de tres anys i un altre d’onze. Tenia la impressió, en aquell moment, que ni l’IRA ni l’ETA acabarien mai amb la seva violència, en canvi, gràcies al rebuig de la societat enfront d’aquest tipus de lluita armada i al diàleg polític, hem pogut veure el final d’aquestes dues bandes terroristes. 

Dolores O’Riordan, la cantant del grup irlandès The Cranberries, va compondre, un any després d’aquell atemptat, Zombie, una cançó protesta contra aquelles morts i la violència que venien patint des del 1916. La cançó va calar fons en el jovent de l’època i va arribar a tot el món, fins i tot als bars musicals més de moda per on em movia jo llavors. Aquest tema va ser tot un himne. 

Demà farà un any de la prematura mort d’aquesta cantant de veu profunda i reivindicativa.