dilluns, 6 de gener de 2020

l'òptica i el perfum


Mentrestant poso colibrí 14 per escriure. 


Començo des de l’inici. Vaig anar al metge de capçalera perquè em fes un volant per anar a l’oftalmòleg. Era un vespre d’aquests foscos de desembre, no recordava la darrera vegada que vaig anar al metge. Ja no hi era el doctor House. En realitat es deia Bosch, però la seva actitud taxativa ens va fer canviar-li el nom de pila. Feia deu minuts que m’esperava asseguda a la consulta. I va arribar deu minuts tard. Pocs cabells, llargs, bata blanca descordada, sense ulleres, botins en pell girada sense marca, somriure abstret. Uns 54 anys. Com sempre, vull dir, com tots, mirava l’ordinador fins que em va contestar. Em vaig avançar. “No miri, vinc perquè em derivi a l’oftalmòleg, és que noto que he perdut vista per llegir en el darrer any.” Va apartar la mirada de l’ordinador. Va somriure abstret. “Has provat d’anar a l’òptic? T’ho dic perquè si només és això potser allà tens la solució. Més que res perquè fins d’aquí sis mesos no tindràs hora.” Jo anava assentint amb el cap. “No... si ja havia pensat d’anar-hi, sí.” Però no li anava a explicar que la companya de taula del costat m’havia insistit en que anés a l’oftalmòleg – que allà et miraran bé el fons d’ull, la pressió, tot, ves i demana hora que hi tens dret, dona! 

Vaig sortir de la consulta tal i com havia entrat. I tot estava fosc a fora. Eren quarts de set del vespre. Així que aquell dijous al migdia vaig anar a l’òptica universitària perquè em fessin la revisió. Presbícia o vista cansada. “De lluny veus perfecte”, em va dir la noieta que em va fer les proves. Baixa a la primera planta i et cridaran pel teu nom. Vaig fer una ràpida ullada a les montures mentre m’esperava. Silvana? Va cridar la més veterana de les oculistes. Em va dir que triés, però enseguida vaig assenyalar unes Ray-Ban de pasta marró perquè n’havia tingut unes de sol com aquelles que em quedaven bé. Me les vaig deixar en un bar de Parets fent un menú de diari i no les vaig tornar a veure. “Sí, aquestes, no me’n provo més.” “Carai! De decisió ràpida, així és com s’avança per la vida”. Per què donar més voltes si una cosa està bé? 

Després em va fer provar les ulleres per mirar la distància de la pupil·la amb la perifèria del vidre. Se’m va quedar mirant fixament mentre marcava amb un retolador el vidre. Jo no mirava enlloc. “Ostres! Quin ulls tan verds i grans que tens!” Només vaig somriure-li, sense dir res més i vaig pagar amb la targeta els 87,80 euros de paga i senyal. Les tindràs el dia 10. 

Vaig avançar entre la munió de gent i les parades del mercat per anar a cobrar els 120 euros de l’únic dècim que havia comprat per nadal. Vaig rebre un whats de la meva germana, ja arribo, estic aparcant. Hi havia una cua d’unes deu persones, més un home a qui vaig cridar-li l’atenció perquè se’m va posar al davant dissimuladament. Disculpi, al darrera té la cua. Ah! Allà? Em va contestar amb accent magrebí. Sí, allà. Si és que la gent se’t fica al davant i apa! Em va dir una dona que tenia al davant. Quan faltava molt poquet per arribar a la finestreta van aparèixer del no-res dues dones més i es van posar a xerrar amb la dona, del que havien comprat a la parada de calces i s’hi van quedar. Disculpin, van amb ella? SI, SI. Em van dir, per tot seguit ocupar cadascuna les tres finestretes i fer les seves transaccions. En fi, no crec que em torni a tocar més perquè no jugo, vaig pensar, i no vaig voler dir res per no embolicar-me. 

La meva germana m’esperava a la porta de l’Europa. 

- És horrorós, si sé que és dia de mercat no vinc avui. No es pot ni caminar pel carrer- li vaig dir. 

- Calla, calla, que a mi se m’ha enganxat una gitana que volia que li comprés un pollastre. 

- Un pollastre? 

Es va posar a riure. Vam entrar a la fonda. 

- És que estava aparcant i m’ha tocat el vidre de la finestra, toc, toc, toc. I li he fet, què? 

- Un perfum?- em deia la dona. 

- Espera, deixa’m que aparqui, no? 

- Em compres aquest perfum? Anava mirant als costats com si s’amagués. Eh! que és dels bons eh? D’aquests que cauen dels camions que es bolquen. Quinze euros. D’aquests que cauen dels camions... I me l’ha deixat al seient del cotxe! 

- No, no puc, si tampoc porto res en metàl.lic... 

- Doncs compra’m un pollastre per mi i els meus fills. Total, que ja em veus anant fins a la paradeta de pollastres a l’ast i fent cua amb la gitana al costat. 

- Amb tu?? 

- Sí, sí. 

- Mare meva, a mi aquestes coses no em passen... ja t’han vist la cara de bonifàcia. I al final què? 

- Doncs allà fent cua jo li deia, Ui, deixa’m que vagi amb cuidado amb el bolso perquè no fa gaire ja em van robar la cartera. Ui, siii, siii, ojo que aquí hi ha cada un...! i feia així, amb la mà (agitant-la). I quan per fi demano el pollastre amb les patates -que m’ho ha dit ella, eh? lo de les patates- anava a pagar amb targeta i m’han dit que no es podia. 

- Hosti! 

- I la gitana: doncs allà tens un caixer, t’acompanyo! I llavors sí que ja li he dit que no, que ho sentia però que havia de marxar. 

- Doncs quan tornis em compres tres entrepans, per mi i pels meus fills. Em deia. 

- Però si ho necessiten per menjar ja tenen menjadors socials, no?- li vaig dir. 

- Sí, he estat a punt de dir-li però ja no he volgut estar-m’hi més. 

El restaurant estava ple a vessar. Però havíem pogut seure en una de les tauletes que quedava a prop de la recepció i ens havien servit unes cerveses. Cridava l'atenció el so amortit de les converses, deu estar ben insonoritzat, vaig comentar. Quan vam sortir, el carrer estava tot moll, tot havia desaparegut: les parades, la gent, i vam mirar de caminar Anselm Clavé avall amb cura de no caure.






Cap comentari:

Publica un comentari