dimarts, 18 de febrer del 2020

un somni i les cotorres del poble espanyol


No sé per què als somnis mai hi surt música. Era al matí i una cotorra verda estava a l'herba del pati. Mireu! Una cotorra! Li deia als nens i al Manel, que també hi era. Tots estaven com estan ara. Físicament, vull dir. Entrava decidida, fent saltironets per la porta de la cuina i es passejava pel menjador de casa. El menjador i la cuina eren exactament com són. El mateix parquet en noguera, el sofà blau, les parets blanques i verdoses i la mitja lluna mirant la Frida Kalho. Obríem el finestral i esperàvem que la cotorra marxés volant, però es quedava quieta al mig del saló. Què volia? Ens adonàvem que li faltava una ala. Era com si esperés alguna cosa de nosaltres. Era d'un intens verd clar i plomatge uniforme. És estrany perquè no m'agraden els ocells com animal de companyia, però al somni li tenia certa simpatia. Finalment la trèiem al pati i marxava fent saltironets, s'esvaïa amb un altre somni que em portava fins al pis de les veïnes de dalt. Després del Glòria tornava a caure aigua al meu passadís. Oblida-ho. Millor posa-hi música.

A Sant Antoni de Vilamajor hi ha pit roigs, pardals, puputs, orenetes, algun colom, falcons, però no cotorres, així és que quan m'he llevat, amb la imatge ben vívida de l'au entrant per la porta de la cuina, he buscat el seu significat al google, realment no sé per què, perquè té la mateixa utilitat que llegir l'horòscop, és a dir, cap. Parlava sobre la capacitat d'adaptar-se a l'entorn i fer front a noves situacions. Com si no ens hi haguéssim d'adaptar sempre. La darrera vegada que vaig veure cotorres va ser a finals de l'estiu passat al Poble espanyol, una tarda que el vaig visitar amb una de les meves germanes, la meva neboda Elisenda i una amiga nostra. Una colònia inundava els jardins que envoltaven el monastir de Sant Miquel. Passejaven tan amples i decidides com les del meu somni, però aquelles tenien les dues ales i es camuflaven entre les branques dels pins. Hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat en el caient d'aquella tarda d'agost. Em va sorprendre tan exotisme sobrevolant Barcelona, com quan  el Chet Baker va venir al 88 per actuar a la Zeleste. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada