dissabte, 28 de gener del 2017

elogi de la quotidianitat

A vegades -sempre-, se’m fa necessari escoltar el brogit de l’assecadora que poso quan plou. Notar el tacte rugós del bitllet de cinc quan pago el pa de les tardes i esperar dreta el meu torn per poder comprar uns bistecs de vedella. A vegades -sempre-, se’m fa necessari rebre un “ja hem aterrat” del meu marit quan és fora. I les esperes de cinc minuts al cotxe, les tardes que els nens surten de l’escola. Observar el color ensopit d’aquella casa del camí de Sant Elies -ja decrèpita- que em recorda a alguna de l’oest americà, no sé perquè, pel seu porxo fantasmal que sembla que gronxi el temps, suposo.

A vegades -sempre-, quan el vent ve de tornada mentre camino d’esquenes al Montseny, se’m fa necessari notar-lo al meu rostre, fresc i sec (l’aire), i que s’escapa ràpidament cap al nord fins a altres rostres que trobarà més enllà. Inclús unes sabates, amb unes tapetes per posar, se’m fan necessàries pel dia que m’hagi de mudar a consciència (són negres i de xarol), i per recordar-me també que és el de sabater un ofici ja en desús. Com si ja no valgués la pena reparar les coses velles. Com si ens haguéssim de desfer d’elles a la primera esgarrinxada. Poc valor se li donen als anys i a tot allò que aquests han hagut de suportar.

A vegades -sempre-, el tacte humit entre les meves mans de les patates crues, quan les pelo abans de posar-les a la paella, també se’m fa necessari. I m’hi miro amb el punt de cocció -ni molt alt ni molt baix-, perquè quedin tendres, sucoses per barrejar-les amb els ous i fer-ne una truita per sopar. Fins i tot el passadís, llarg, fosc i solitari, que travesso entre setmana per arribar fins al meu departament, aquell que obro amb una clau cada dia a les set del matí, i aquell “clack-clack” metàl·lic que fa quan dóna la volta el pany, formen part de la meva banda sonora diària.


Acostumo a fixar-me en les gotes que queden enganxades a les fulles de les bardisses després de la pluja, i en els solcs que aquesta ha deixat sobre la terra que resta com malmesa. I en els petits cargols que es manifesten de sobte alegres, els mateixos que durant l’estiu s’arrauleixen del Sol, prudents sota aquestes bardisses i que ningú no veu, però que hi són. I són tan necessaris. Exactament el mateix que passa amb la quotidianitat. És allà, amagada sota la grisor de la rutina diària, però a vegades -sempre- se’m fa necessària. 


dissabte, 21 de gener del 2017

non, je ne regrette rien

Les arracades les havia deixat expressament sobre la tauleta de la seva habitació. Serien l’excusa perfecta per tornar-lo a veure. La pedra olivina, d’un verd clar, brillant i intens, lluïa extraordinària sobre el seu rostre pigat, amb ulls arrodonits d’un blau mar i melena pèl-roja que sovint recollia rere el clatell amb una cinta de ras negre. Li quedaven perfectes les arracades. I ell se les havia tret feia tan sols unes hores, minuts abans que els llençols cobrissin els seus cossos nus, suats i excitats.

La Gisèle aprofitava els matins de dissabte per guanyar-se un extra amb les classes particulars de francès a l’acadèmia. Les despeses havien pujat considerablement des que la seva “nena” havia començat la universitat i aquells 200 euros extres els anaven de conya a final de mes. Aquesta vegada ho tenia relativament fàcil, l’alumne només necessitava refrescar vocabulari i adquirir més fluïdesa en la parla gal.la, rovellada després de tants anys en desús.

 - M’haig de posar les piles, m’acaben de donar els mercats del nord i oest d’Àfrica i hi viatjaré sovint a partir d’ara.

 - Pas de problème. On va voir comment toi, tu te débrouilles maintenant (cap problema, veurem com te’n surts ara).

L’aplom i la ferma presència d’en Lluís afegien anys a la seva joventut -vint-i-llargs-, com si les canes que no tenia encara, comencessin a apuntar pels seus cabells foscos. Com si la por no existís de cap de les maneres en el seu diccionari vital. Això va impactar d’entrada la Gisèle. Això, i la ràpida evolució en la fonètica i la semàntica del seu nou alumne. Els seus ulls -els d’ell- sovint es distreien amb la forma que adquirien els llavis de la Gisèle quan acabava de pronunciar inconnu, o bé rancontrer o bé, ancien. Semblava que les paraules havien estat inventades perquè només la seva veu greu, la de la Gisèle, les pronunciés de manera musical. Era suau a la seva oïda i exòtica a la seva vista. No li importava posar el despertador els dissabtes, a les 8, per assistir a les classes de francès amb ella. De fet, dilluns quan passava a dimarts, més dimecres fins a divendres, esperava amb ànsia l’arribada d’aquell timbre agut del despertador a les 8.  

Només ella tenia les claus de l’acadèmia dissabtes al matí. En Lluís s’esperava d’hora a peu de carrer, davant la porta, sobre les 9, un quart abans de començar la classe, i quan arribava la Gisèle se’l trobava encongit a dins del seu tres quarts de llana antracita, aquell gener hivernal del 2015.

  - Anem a fer un cafè o què?

  - Tu ets la profe. Tu manes!

 - Jo convido – el somriure era ampli malgrat el fred. Malgrat tractar-se d’un cafè de feina, perquè la realitat era que li venia molt de gust.

Els cafès previs a les classes de dissabtes es van fer habituals i les esperes entre setmana s’eternitzaven dia rere dia fins que un dissabte de primavera després de l’inconnu, en Lluís la va petonejar. Amb ganes, a més. Aquell petó tenia un aire a aquell que un dia de feia vint anys el seu marit li havia fet sota la torre Eiffel. Ai! (sospir), l’inconnu!. “On doit suivre, on doit suivre avec la classe!”. Tancava els ulls -blaus com el mar- i es ruboritzava. Era com si el pudor, com si aquell nus que se li havia fet a la boca de l’estómac, li restessin de sobte anys a la seva maduresa -quaranta-i-llargs-. Li tremolava tot en arribar a casa. Agafava els plats que sense voler li queien, se li cremava el sopar les nits que el feia i pensava, durant les nits també, fogosament amb en Lluís.

El curs ja s’acabava i aquell matí de dissabte havien quedat al pis d’ell. S’endreçava els cabells vermells amb la seva cinta de ras negre. Se li assecava la boca i el pols se li accelerava quan trucava al timbre. Obria la porta a les 9 en punt del matí. Se’n sentia la flaire, era acabat de fer.

  - El cafè és a punt, aquest el convido jo (la ferma presència d’en Lluís, malgrat la seva joventut, encara impressionava la Gisèle).

Després vindrien els cossos nus, suats i excitats sota els llençols. I les arracades en pedra olivina que ell li havia tret amb cura, al damunt de la tauleta. Encara hi són.


Aquella mateixa setmana ell marxava a Tunísia. Un dels tants viatges que feia per feina. El complex hoteler aquesta vegada era a Susa. Havia de donar el vist i plau a les darreres instal.lacions de la climatització que havien fet a les habitacions de l’hotel. El vol cap a Barcelona sortia dissabte al matí, però un dia abans havia decidit fer-se un bany a la platja de l’hotel, a vessar de turistes holandesos, alemanys de pells blanques socarrimades pel sol. Un dia radiant, la setmana que finalitzava -per fi- i un sonat que arribava armat fins dalt per començar a disparar a tort i a dret a qui fos estirat a la tovallola. En Lluís era un d’ells. A la tele van dir que havia estat un atemptat jihadista quan la Gisèle s’assabentava a la cuina de casa seva. Era un divendres, 26 de juny del 2015.  


dimarts, 17 de gener del 2017

hivern


Buit, silenci en moviment
Desprèn aire
Parpelles que cauen
Temps en suspensió
Pensaments que guarden
Somnis i intencions

Aquieta el buit
Obre les parpelles
Que l’aire es fa silenci
I omple l’infinit.


dimarts, 10 de gener del 2017

no és cap espòiler, és la vida

Al llibre surt perfectament descrit el centre d’atenció i seguiment de les drogodependències. Les seves petites estances, el seu hortet, l'aire modest i el silenci en què esperen els seus pacients la corresponent dosi de metadona. No és cap espòiler, és la vida. La dels que per allà transiten i la que em vaig trobar jo, durant uns grisos dies de gener, d'ara farà un any.

Escric des del mòbil un any després.

Feia dos mesos que havia dinat a un bar de polígon amb la seva neboda. És una companya de feina i quedem algun migdia per dinar plegades. Mig menú és suficient, o bé un entrepà complet i alguna conversa trivial. Llibres, projectes de vida (fa poc que té parella), vacances previstes i bloc. Em preguntava com el tenia. I li exposava el meu proper projecte, llavors embrionari, d'escriure una novel.la basada en la vida d'una noia, ex-toxicòmana, a qui fa anys que conec. Al seu juvenil rostre -té només 27 anys- se li afegia, de sobte, una enorme riallada i un:

- ¿Qué dices? Mi tía es doctora especialista en tratar a drogadictos! Ella estaria encantada de hablar contigo, porque además da muchas conferencias sobre el tema... (aquell dia ella menjava uns espaguettis al pesto, ho recordo perfectament, i enrotllava l'última forquillada de pasta mentre m'ho deia).

Al meu rostre - menys juvenil, ja en sumo 41, ara- se li afegia una mirada absorta i un "vaya! pues va a ser que el destino se ha cruzado en mi camino para que siga con esto sí o sí."

En aquell moment no tenia encara el seu telèfon -el de la seva tieta-, ni cap idea de com plasmaria la història al llibre. Però tenia moltíssimes ganes de saber. De descobrir què em trobaria.

L'únic condicionant era que no podia donar el seu nom ni el del centre, tampoc. Dit i fet: m'obria les portes de bat a bat.

Era un dia (dos, van ser) gris, lleig, de gener. Fora indicacions aquí, les localitzacions les ficciono al llibre. Però aquells dies, aquella saleta d'espera, aquella dona que s'asseia al meu costat, amb rostre ensopit, de mitjana edat, ni idea de què feia més enllà d'esperar-se com jo, tot era real. El negre que s'esperava dret al fons del passadís, callat, juntament amb dos homes -blancs- un d'ells sense dents i amb els cabells grisos abans d’hora, engominats, tots amb robes d'un senzill que tirava cap a vell, imagino que ja de segona mà, o poc renovades. Tots esperaven el seu torn.  Per ordre els aniria cridant, un a un, la infermera, a qui també descric perfectament al llibre – vint-i-pocs, afable, amb llargues rastes i un piercing al nas- i la seva dosi de metadona, mar tranquil.litzadora d'opiaci que els arriba quan més la necessiten. Sí, és així. Em sobtava aquell silenci, i aquells ulls tristos, tan tristos de no saber on agafar-se, ves a saber si perquè mai s'havien pogut agafar enlloc o perquè els prims fils que els aguantaven s’havien trencat del tot. Tot, repeteixo, era allà aquells dies de gener. I ella. Ella que em feia passar amb un somriure a la seva consulta, situada a la primera habitació de totes les que hi havia al centre. Ella era qui rebia el primer filtre. Sense estridències. M'explicava casos, múltiples històries, abusos sexuals, bipolaritats, famílies destrossades, famílies que segueixen, pacients que no ho semblen ( no ho semblen?). No. Addiccions que s'amaguen rere l’opac cortinatge de l'alta societat, també. Es mostrava seriosa mentre m'ho explicava, i m'ensenyava el centre després d'advertir-me en veu molt baixa que no deixés el mòbil a la seva consulta "per si de cas".

Al registre de gravació queden informacions clau que em van ser de gran utilitat. Essència d’alguns dels casos que perfilo al llibre. Vaig parar l’enregistradora quan em parlava de les seves dues filles, cinc minuts abans que sonés el telèfon de la consulta. M’havia de deixar. Era un pacient que arribava amb el mono. No es podia esperar. Anava per feina. Ens acomiadàvem amb el desig de veure’ns un dia amb més calma, per fer un cafè.

Al mes d’agost ens arribaven les vacances a gairebé tots. Enmig de tot, molts mesos d’espais omplerts amb el tràfec del transitar diari. Gairebé tot es parava. També els 51 anys del cor del seu marit un dia d’agost de vacances mentre eren a Cadaqués. M’assabentava quan tot començava a tornar a la normalitat, a la petita cuina que tenim per dinar a la feina. La trucava per donar-li el condol i tots els ànims que es puguin donar en situacions com aquestes, que sempre et sembla que són pocs perquè mai s’està prou preparat per afrontar-ho. Penjàvem sense gaires estridències, també.

Segueixo escrivint des del mòbil.

Les vides de les persones que ja no hi són queden exactament allà on eren quan van marxar. Les que queden seguiran obrint portes a les consultes, esperant el seu torn perquè els cridi la infermera, anant a dinar a un bar de polígon, omplint els migdies amb mig menú, entrepans complets i converses trivials. No és cap espòiler, és la vida tal com és.


divendres, 6 de gener del 2017

coses que sí (III)

Molts dissabtes -no sempre- un bikini per esmorzar. Ah! Amb mantega a sobre del pa per daurar-lo bé. Imprescindible.

Les lectures dels matins, quan encara és fosc, tothom dorm, els carrers estan per posar i el silenci és l’únic acompanyant.

Les dutxes d’aigua bullint quan tinc fred a l’hivern.

Observar els nens quan fan deures. Molt concentrats. Molt al seu aire.

Retrobar-me amb un vell conegut després de molts, molts anys. Encara que només sigui per uns minuts.

L’arròs del mig menú dels dijous per 6,50 euros. Amb postres incloses.

Les converses que s’escapen, que escolto, per entre aquest mig menú.

Centrar-me en les coses que sí.

La nova prestatgeria de Case que ens hem posat al saló. Per posar-hi fotos i omplir de llibres. M’encanta.



La ràdio al cotxe. Banda sonora en moviment. Va ser font d’inspiració per a un dels meus primers posts.

La plaça de la Porxada de Granollers. I els carrerons que, com afluents, t’hi porten.

El ball. Ballar molt. És el meu refugi juntament amb l’escriptura.

El Sol després d’una tempesta d’estiu. El Sol un migdia d’hivern. El Sol un dia de primavera. El Sol sempre.

Sense dubtar-ho, la carn, el peix i la fruita del comerç de proximitat. Bé, ara li diuen Slow Food, però és el comerç del poble de tota la vida.

Utilitzar La Bústia Groga, el meu bloc personal, com a laboratori de proves de les meves dèries. Ideal per a disseccionar històries, experimentar amb paraules i trobar la meva pròpia veu.

Earth. El documental de la BBC. Brutal. Brillant. Complet. (No us perdeu aquest tall).



dimecres, 4 de gener del 2017

la memòria dels sabors

Feia dies que sortien salats. Els plats, els gots, els coberts. Feia dies que hi trobava el gust fort de la sal enganxat als meus llavis, després d’empassar-me un o dos glops de llet amb mel, a les nits. El mateix em passava amb la cervesa: es barrejava el gust sec, salat, amb la seva amargor daurada. Passava, en canvi, més inadvertida, la sal, entre les cullerades del caldo d’hivern, les verdures, els ossos de vedella i de pernil.

L’olfacte i el gust són un bon arxiu de la nostra memòria personal. Molt personal. A mi, per exemple, l’olor de l’aftersun em transporta als meus estius a Sitges, i aquells vespres a la terrassa amb terra de tova catalana, vermella, de l’àtic al carrer de l’Aigua. O el gust del cafè amb gelat de vainilla que ahir mateix em prenia de postres, per exemple, em recorda als primers cafès que la meva mare em deixava tastar rere la barra del bar que teníem a Montmeló. Era una manera de dissimular la seva fortor i, també, d’apaivagar les meves ànsies de descobrir nous sabors. O la naftalina. Ara ja no es posa tant però és impossible que, en ensumar-la, no recordi el pis de la meva tieta al barri de les Tres Torres. Els seus armaris n’eren plens. De boles de naftalina i camises de seda i  suaus rebeques d’angora.  

Feia dies, dic, que en posar els llavis en contacte amb la tassa del cafè hi notava un gust de salobre estrany. I va ser quan, de sobte ho vaig recordar: el rentavaixelles. La sal del rentavaixelles. Ja m’havia passat feia temps. En carregar-lo de sal, al seu compartiment, a ull evidentment, potser per excés, cada cop que posem un rentavaixelles, tota la vaixella queda amb gust de sal. També vaig recordar de l’altra vegada, que havia d’esbandir de nou tots els gots, plats i coberts sota l’aixeta, amb aigua calenta, un a un.

Mica en mica, la sal s’ha anat diluint, i el seu sabor ja no es barreja entre el cafè del matí, la cervesa del migdia o la sopa de la nit. I tampoc haig de tornar a esbandir, un a un, els coberts sota l’aixeta.


Com la sal, amb l’edat, els nostres sentits també es van diluint, però el mar, la barra en fusta marró fosc i les camises de seda transparents, ja han quedat gravades en el meu arxiu per sempre més. 

dimarts, 3 de gener del 2017

einstein i la relativitat



Ignoro si pels volts dels anys 90 del segle XIX era gaire habitual passejar-se sobre els ponts que contemplen el pas del riu Ticino, a la localitat llombarda de Pavia. La veritat és que les belles vistes conviden a fer-ho. En qualsevol cas, és molt probable que qui per allà passés aquells dies, hagués coincidit amb un jove adolescent de cabells encara curts i aire solitari. Feia poc que havia deixat la seva escola a Alemanya. Als mestres els molestaven les constants preguntes que els feia aquell alumne, brillant en matemàtiques i física, i li van dir que la seva sola presència destruïa la disciplina de la classe. Per motius laborals, els seus pares abandonaven Alemanya i es traslladaven a prop de Milà, a Pavia, i va ser allà que el jove va poder meditar lliurement sobre temes molt allunyats de l’estricta disciplina militar de l’escola prussiana. El jove era l’Albert Einstein i les seves meditacions canviarien la visió del món.  



Uns tres anys abans que això passés, en un acte de caritat, els pares de l’Albert acollien a casa seva a un jove estudiant de medecina polonès, que anava cada divendres a dinar. Es deia Max Talmey. Aquest li va regalar un llibre a l’Albert, encara nen, i va ser el que va despertar el seu interès per la ciència: era el Llibre popular de Ciència natural del també alemany Aaron Bernstein. A la primera pàgina del llibre es descrivia la increïble velocitat de l’electricitat a través dels fils i també la de la llum a través de l’espai. I al nen li venien preguntes al cap. Entre interrogants va posar quin seria l’aspecte del món si un mateix es pogués desplaçar al damunt d’una onda de llum. VIATJAR A LA VELOCITAT DE LA LLUM! És clar, si un es desplaçava sobre la onda de llum, era impossible saber que estava al seu damunt: si un marxava sobre la cresta d’una onda, romandria sobre la cresta i perdria tota la noció de que allò era una onda. Alguna cosa estranya passa a la velocitat de la llum. I com més hi pensava més preguntes li venien al cap. Es va fer qüestions relatives al temps i a l’espai, i es va adonar que el temps no era una constant, sinó una variable que depenia de l’estat del moviment de l’observador. Parlo de la famosa teoria de la relativitat.

He buscat alguns exemples i m’ha semblat que aquest és bastant entenedor: imaginem-nos un tren i dos individus. Un d’ells va dins del tren i l’altre el veu passar a gran velocitat des de la vora de la via. El tren es mou a 200 kilòmetres per hora. Creieu que es mou? Sí i no al mateix temps. Per a la persona que va asseguda dins del tren, aquest no es mou, està quiet. Només es mou per a qui l’observa des del voral de la via. És relatiu, tot depèn del punt de vista de l’observador.

Einstein es va imaginar també que algú dins del tren tirava una pilota cap endavant a 20 kilòmetres per hora. Per a la persona que és a dins, la pilota es mou a 20 Km/h. Per a qui està a fora, en canvi, aquella pilota es mou a 220 (200+20) Km/h. Però és aquí on hem de recordar que la velocitat de la llum sempre és la mateixa (300.000 Km/segon), no així el temps.

Si substituïm la pilota per una llanterna projectant llum, la persona que és a fora no veu el raig propagar-se a la velocitat de la llum + els 200 Km/h del tren, la veu desplaçar-se a la velocitat de la llum, sense més, independentment de si el tren va ràpid o lent, perquè la velocitat de la llum és una constant. És a  dir, la llum es desplaça a idèntica velocitat tant si l’objecte es mou com si està estacionari. A més, no hi ha cap objecte material que pugui desplaçar-se a una velocitat superior a la de la llum. Però imaginem-nos ara que podem viatjar a una velocitat molt pròxima a la de la llum. Conduint un scooter, per exemple. A mesura que la nostra velocitat augmenta començarem a veure pel darrere els objectes que avancem. Si estem conduint amb el cap rígid mirant cap endavant, les coses que estaven al darrere aniran apareixent dins del nostre camp de visió davanter. Ens quedarem comprimits en la direcció del moviment, la nostra massa augmentarà i el temps, la nostra sensació del temps, es farà més lent, conseqüència d’aquest desplaçament pròxim a la velocitat de la llum (és l’anomenada dilatació temporal).

En definitiva: com el temps s’alenteix, un viatge a una velocitat pròxima a la llum seria una mena d’elixir de vida.
El jove Einstein es va rebel.lar contra el concepte de marcs de referència privilegiats en física i el mateix va fer en política. En un Univers ple d’estrelles que sortien projectades en totes direccions, no hi havia cap lloc que estigués en “repòs”, cap estructura des de la qual contemplar l’univers que fos superior a cap altra estructura qualsevol. La cosa és molt simple: les lleis de la natura han de ser idèntiques des de qualsevol racó de l’Univers. Aquest és el significat de la paraula relativitat.   

Bibliografia:

Albert Einstein: Creator and Rebel, B.Hoffman. New York, New American Library (1972).
Cosmos, C.Sagan. Planeta (1997).