dilluns, 14 de gener de 2019

zombie

Tinc imatges difuses de les notícies d’aquella època, però aquesta la tinc clara: un carrer comercial barrat pel precinte policial ple de runes i el silenci posterior a l’explosió de dues bombes de l’IRA. Era a la localitat anglesa de Warrington, i va ser un 20 de setembre del 1993. Allà hi van morir un nen de tres anys i un altre d’onze. Tenia la impressió, en aquell moment, que ni l’IRA ni l’ETA acabarien mai amb la seva violència, en canvi, gràcies al rebuig de la societat enfront d’aquest tipus de lluita armada i al diàleg polític, hem pogut veure el final d’aquestes dues bandes terroristes. 

Dolores O’Riordan, la cantant del grup irlandès The Cranberries, va compondre, un any després d’aquell atemptat, Zombie, una cançó protesta contra aquelles morts i la violència que venien patint des del 1916. La cançó va calar fons en el jovent de l’època i va arribar a tot el món, fins i tot als bars musicals més de moda per on em movia jo llavors. Aquest tema va ser tot un himne. 

Demà farà un any de la prematura mort d’aquesta cantant de veu profunda i reivindicativa. 


diumenge, 23 de desembre de 2018

postal de sitges

Mai més he tornat a veure aquell collaret de peces blaves. Amb els anys van quedar desgastades. Com les parades de Sitges des d’on hi penjava. Les cordes tibants amb altres collarets de colors han desaparegut. I aquells estius amb olor d’Aftersun al final del dia, també. Si de cas, la sal que hi havia a les tovalloles esteses al terrat, rememora avui aquells dies enganxada a les roques del penya-segat del Vivero des de llavors. I uns crustacis, entre milers, han tornat al Mare Nostrum, de dotze en dotze sobre altres safates d’acer, amanits només amb un polsim de sal gruixuda. Crec que el rellotge de l’església es va quedar aturat per deixar entre parèntesi un oasi en calma com una perla de Drexel. No tornarà el daurat sobre la meva pell, que es va esborrar fa anys, amb el cos i el cap enfonsats dins del mar durant la posta. El tren ens espera. I ja no queden les ombres d’alguns dels que hi van ser. Ara marxa, allunyant-me del tot d’aquell color blau profund que lluïa als vespres d’agost, mentre demanava un gelat de llet merengada al carrer del Pecat.


dijous, 13 de desembre de 2018

cèrvols a l'hivern


En alçar la vista de l’ordinador em vaig adonar que n’hi havia dues. Fins feia només uns minuts, sobre la prestatgeria on guardem els arxivadors del departament, hi havia LA postal de Nadal que ens havia enviat una representant de la casa. Solitària i digna com a únic símbol de la festivitat cristiana d’aquesta època. Anys enrere el mateix damunt de la prestatgeria estava ple a rebentar de postals d’arreu de la península i part del món. Enviar postals de felicitació per Nadal és una tradició en vies d’extinció. Ho comentava l’altre dia en veu alta. Abans, per la meva condició d’alta, sempre em tocava arreplegar el bon grapat que començava a acumular pols passat festes, i les llençava a les escombraries fins a rebre’n de noves l’any següent. N’hi havia amb el Naixement, moltes provinents de la península, o els clàssics pare Noel i paisatges nevats des de països anglosaxons, normalment. Els millors desitjos de felicitat i prosperitat per a l’any entrant i una rúbrica en boli o ploma al seu interior. Aquelles postals deixaven un pòsit d’il.lusió nadalenca en l’ambient que mai arribaran a tenir els missatges que es desfan virtualment.

Tota aquesta introducció, però, ve a col.lació de la segona postal que vam rebre d’un agent de Valladolid. Acabava de preparar una exportació al Marroc quan vaig alçar la vista per descansar els ulls. La prestatgeria de què us parlava la tenia just al meu davant. I vaig veure una postal d’uns bambis amb uns arbres de fulla caduca i tronc pelat, i un sol naixent, molt oriental, sobre un fons blanc. Què maca! Vaig exclamar. Em vaig aixecar per mirar qui l’havia enviat i vaig pensar que seria una d’aquestes d’Unicef. Vaig veure que era de l’Associació de pintors amb la boca i el peu. I de cop vaig pensar en aquell espai mut de persones que ens pensem que no existeixen. El món té tantes perspectives ... Vaig tornar a mirar el dibuix i vaig al.lucinar. I al seu darrere vaig descobrir el títol i l’autor de l’obra: CÈRVOLS A L’HIVERN, de JEONG PARK, pintor amb la boca, hi deia.


Jeong Park va néixer a Corea l’any 74, i als 16 anys es va trencar la primera i la cinquena vertebra dorsal quan es llançava a una piscina quedant-se tetraplègic. El mateix any de l’accident va començar a pintar amb la boca i només dos anys després es va formar acadèmicament a l’Associació d’artistes amb la boca i el peu. Combina aquarel.la amb oli o acrílic i fa meravelles com aquestes amb la boca. 






L’art no entén de fronteres físiques perquè la creació està en la ment de la persona. 

diumenge, 9 de desembre de 2018

descobrint ben carson

Vaig descobrir el doctor Alonso Puig de casualitat no fa gaire a la xarxa, un dia que l’entrevistava el Jaume Barberà al programa Singulars. Em va captar enseguida l’energia i l’entusiasme amb què transmetia allò que explicava aquest cirurgià especialista en l’aparell digestiu. Parlava de com les emocions poden influir de manera directa tant en l’estat cognitiu, com en les malalties d’una persona. I feia tan fàcilment entenedor el llenguatge mèdic que gairebé t’agafaven ganes de posar-te a estudiar medecina. Em va semblar una persona brillant i sàvia, ja no tant pel seu saber, com per la seva manera de transmetre’l a fi de bé, sense por a expandir-lo entre aquells que l’escolten. Són persones que imanten i motiven. 

Tendeixo a ser reincident quan alguna cosa m’agrada molt, així és que ahir vaig estar escoltant-lo de nou en una sèrie de xerrades que organitza el BBV per al País digital i que estan francament bé. També he de dir que estan dirigides a una societat, la nostra, que té cobertes -i les sobrepassa- les seves necessitats vitals i acaba creant-se angoixes sovint innecessàries. Vull dir que aquest tipus de conferències a Ruanda, per exemple, no tindrien cap sentit. És important contextualitzar les coses. 

Mentre parla de filosofia de vida, de maneres d’agafar-se les coses i de connexions neuronals, el doctor Alonso Puig fa una cosa que m’encanta: sense adonar-te t’exposa un exemple tan concret i tan al.lucinant que et fa pensar que la vida realment és màgica. I això ho diu també textualment enmig de la narració. 

Al setembre del 1951 va néixer a la ciutat de la indústria automobilística per antonomàsia, Detroit, Benjamin Carson. Llavors tenia un germà més gran que la seva mare havia tingut amb el seu pare, tots dos procedents de nombroses famílies rurals de l’estat de Georgia. Quan el noi té vuit anys i una altra germana, la seva mare descobreix que el seu pare té una altra família en paral.lel. Decideix separar-se i per tirar endavant assumeix dues, inclús tres feines alhora netejant apartaments i oficines de Detroit. El noi es ressent de la situació familiar, és clar, i té greus dificultats a l’escola primària quan comença, a més a més, a rebre insults per part de companys de classe, cosa que naturalment el fa estar irascible i desenvolupar un caràcter fins i tot agressiu. 

La seva mare, que és conscient de la situació, decideix restringir les hores que els seus fills passen enfront del televisor i al carrer. Donat que no té prou diners per comprar-los, els obliga a anar cada dia a la biblioteca a llegir dos llibres per setmana i passar-li un informe detallat de la lectura, malgrat que ella amb prou feines sabia llegir (es va casar als tretze anys). 

Al curs següent el professor de ciències va treure una pedra a la classe i la va mostrar als alumnes. Què és això? Va preguntar-los sense que cap d’ells tingués ni idea. El professor va insistir, segur que no sabeu què és? El jove Benjamin tenia la resposta en el seu cap, l’havia vista entre les desenes de llibres que la seva mare li havia obligat a llegir. Va ser davant la insistència del professor que es va atrevir a aixecar la mà tímidament i va respondre: OBSIDIANA. Efectivament, va donar amb la resposta, però el professor va voler animar al seu alumne a explicar allò que sabia sobre l’obsidiana. I va parlar-li sobre composicions químiques, origen, usos, jaciments i no va parar fins a esdevenir un dels més prestigiosos neuro-cirurgians del món. L’any 1987 va ser el primer cirurgià en realitzar amb èxit l'operació de la separació de dos bessons siamesos, amb un equip de 70 persones i una durada de 22 hores. 

La meva assignatura preferida era estar al carrer, però afortunadament per a mi vaig tenir una mare que va creure que era intel.ligent. Ben Carson




*A alguns països l’obsidiana s’empra també com a escalpel per molts cirurgians, ja que les fulles ben elaborades d’aquest material tallen molt més nítidament que els bisturís d’acer d’alta qualitat.

dijous, 6 de desembre de 2018

les parets que miraré després

L’any vinent em dedicaré a córrer i a mirar les parets. Això és el que he pensat després de publicar al facebook un llistat amb les meves lectures del 2018. Òbviament no serà en la seva totalitat ni literalitat, no us penseu que dic tonteries per dir, ni que visc de l’aire i no he de preparar àpats, o fer cues al súper ni fer dissabte. Totes aquestes coses també hi seran. I d’altres que no sabré, per imprevisibles, també. Em refereixo a aquella part de l’espai que em salva de mi mateixa. Que és el que fan els llibres d’altres, en bona manera. Faré bombejar el cor a 180 pulsacions, oxigenaré el cervell i tonificaré els muscles. Veuré camps, i masies i postes, sortides de sol els diumenges, incipients primaveres i l’hivern desfent-se. Els primers cafès preparant-se rere els vidres entelats d’aquell bar de la cantonada. Can Noguera, diu pintat a la façana. M’aturaré a la font de Can Pau a apaivagar la set i a l’estiu, m’arremangaré les mànigues per damunt les espatlles quan el cor fregui els 180 batecs i la suor se m'enganxi a la pell. I de tornada, ja baixant, alentiré la marxa mentre les mares pugen amb els seus cotxes a cinquanta per hora i els seus fills que han recollit d’anglès fa una estona. 

Quan la porta de casa quedi tancada al meu darrere, vindran totes aquelles coses que necessàriament hi haurà: fogons, bugades, llits encara per fer, cançons per a la nostàlgia, alguna fugaç conversa i l’imprevisible que arribarà entre les parets que miraré després.



divendres, 30 de novembre de 2018

un dia especial per a la mara



La Mara es posava les arracades de perla Majòrica que li havia regalat la seva tieta per al dia de la seva boda. Tot el que havia de fer era posar-se les arracades i dir: sí, vull. La fórmula era fàcil. Els 15 quilos d’organdí del vestit de la Rosa Clarà estaven penjats a la porta de l’armari de la seva habitació de soltera quan es va llevar a les set del matí. Encara no feia fred suficient com per encendre la petita estufa que l’havia acompanyat durant vint-i-quatre hiverns de la seva vida. Va obrir el llum per omplir la banyera i fer-se un darrer bany a casa dels pares. Després va posar-hi els peus i se li van envermellir a l’acte. L’aigua bullia però va seguir incorporant-hi el seu cos: les seves cames llargues, fermes, el melic perfectament situat al centre del seu ventre s’inundava amb l’escalfor del líquid transparent que emanava continu de l’aixeta de paret. Quan va estar estirada, amb l’aigua fins el clatell, va mirar el sostre i va notar una enorme sensació de pau. Els seus pares encara dormien. Va somriure sense pensar en la bruixa de companya que va deixar a la feina dos dies abans. Pensava només en el següent pas. Sortir de la banyera i arribar a l’hora a la perruqueria. Tenia cita a les 9. A la prestatgeria de faig de l’habitació hi havia la capsa de Tranxilium, que va amagar d’un cop a dins l’armari, El Perfum i La confessió de la reina. Se’ls va mirar amb tristesa i va preferir deixar-los allà. Com una part seva que deixava al pis que l’havia vist créixer. Per un moment, mentre es posava els texans i un jersei de punt blau marí, recordava les estones que, estirada al seu llit, havia recorregut París entre les línies d’aquells dos llibres. No era així de fosc com l’havia vist després, quan va marxar un mes de juliol amb la seva germana mitjana. Començava a fer-se de dia i a fora tot indicava que faria bo. Si! Ho sabia! Va esclatar d’alegria. Passaven menys cotxes de l’habitual per l’avinguda Diagonal. Era dissabte 13 de novembre del 1999. El dia anterior, el vespre de divendres, va veure el Jan tan sols deu minuts abans d’anar-se’n al llit. Ella s’havia agafat festa a l’oficina, però ell va haver de deixar els números de la gestoria enllestits fins a última hora abans del seu casament. La jefa el tenia collat amb tot l’assumpte d’hisenda del seu pare. Es va cobrar el favor minut a minut, hora per hora, dia per dia. Va deixar-li gust amb sabor de clorofil·la a la boca. No pots passar, que tinc el vestit a l’habitació! Li va dir la Mara molt esvalotada. Ell va riure amb els seus ulls verd profund i va tornar a petonejar-la endins. Va, marxo, demà te’l veuré, segur que estaràs guapíssima. D’aquí a catorze hores seràs el meu marit i jo la teva dona. Ho has pensat? No és molt fort?! Crec que em vas entabanar aquella tarda per anar a veure Golden Eye, petita... I mira! Demà ja hi serem, sí. Malgrat el cansament de tota la setmana, al Jan se li marcaven com mai els clots de la simpatia a les seves galtes. I tocava amb les seves fines mans els rinxols castanys de la Mara. I la Mara acariciava lent les prominents entrades del cabell ros del Jan. Ella va tancar la porta del 205 negre i va veure com marxava avinguda avall. Era fosc i les aceres començaven a suar aigua de la humitat. Va mirar el cel abans d’entrar al portal de casa seva i va poder veure, entre les llums dels edificis, que estava núvol. Les prediccions anunciaven tempestes tot i que ella desitjava el contrari. 

Els dissabtes especials la Mara solia esmorzar ensaïmades que portava el seu pare del forn. Què ho feia un dissabte especial? Doncs un bon despertar, l’olor de nou dels llençols acabats de canviar, l’aire fresc entrant per la finestra mentre es ventilava l’habitació i les notes de la Tracy Chapman sortint reivindicatives per la mateixa finestra. Aquell dissabte la primera cosa que va fer després de posar els peus al carrer va ser esperar a que el semàfor es posés verd per creuar la carretera i anar-se’n fins al forn de Sant Josep. Tenia una gana que es moria. 

- Vull dues ensaïmades, una amb cabell d’àngel. Aquestes d’aquí... Les més ensucrades, si us plau. Necessitaré un cafè doble, també. 

- Avui, tot doble, veig. 

- És un dia especial per mi, podria ser fins i tot triple! 


Quan va asseure’s davant del tocador de la perruqueria va veure que tenia el rostre una mica inflat i va indicar-li a l’Aina que li dissimulés les ulleres amb un bon corrector. Les pigues no li feien nosa, formaven part de la seva fisonomia, però aquella inflor inoportuna, no. 

- Justament avui m’ha hagut de baixar la regla, una mè! 

- Això són els nervis per la boda, nena! Va estigues tranquil·la, ara. Vols un cafè? 

- No, no. Ja me n’he pres prou. 

- Natural com sempre, no? 

- Sí, sí, enrere i recollit ben avall. 

- Farem un monyo espanyol, has portat les flors per posar-te-les? 

- Sí! Tres crisantems taronges, com el ram de tardor. 

- Què xulo quedarà, ja veuràs. 

Va començar a rentar-li el cap, va notar les mans fredes de l’Aina, l’aigua que li rajava tèbia i una veu aguda que li preguntava si encara treballava a la impremta. Va respondre-li afirmatiu, tot i que amb recança en l’entonació, “encara, encara...”. Va callar per tancar els ulls i es va relaxar. Quan va tornar-los a obrir, aquests li brillaven verds sota el rímmel negre i sobre els llavis color de préssec. Va pagar les tres mil cinc-centes pessetes i va enfilar per LLúria. 

El seu futur se li endolcia sota les clarianes d’aquell tretze de novembre, i pensava que realment ja podria començar una vida totalment autònoma dels seus pares el catorze, quan s’enfilés pels aires amb el Jan, per volar cap a Praga. S’esperava de nou al semàfor de l’ampla avinguda quan va tornar-lo a veure. El semàfor es va posar en verd però els peus de la Mara no es van moure. “MARA, T’ESTIMO I NO PUC” , posava escrit en lletres majúscules al rètol que hi havia enganxat al pal groc. El cor dibuixat a una cantonada amb una fletxa travessant-lo era la seva signatura. El gendre del gerent de la impremta s’havia obsessionat amb ella. Desatenia la màquina estampadora quan la Mara sortia a anotar les comandes que estaven a punt per enviar als clients. No escoltava els tocs metàl·lics continuats de la màquina sobre el paper. La resseguien els ulls sortints de l’home casat amb la filla del seu cap. I també les rodes del seu Toledo fins al portal de casa dels seus pares. MARA T’ESTIMO I NO PUC. Cartells, desenes de papers DIN-A4 enganxats pels fanals, cada deu metres, a les parets dels edificis de la Diagonal. Una carta al seu bolso un migdia que el va deixar sol a l’oficina per atendre una visita. Els desitjos incontenibles de l’home de mitjana edat eren tribulacions per a la jove oficinista. No tenia res a fer, ni dins ni fora del seu matrimoni. Res. No volia dir res al gerent, tenia por de quedar-se sense feina, pensava que segurament ella tenia les de perdre. 

El semàfor havia passat de verd a vermell i de vermell a verd una dotzena de vegades. Una senyora elegant amb el cabell recent lacat també de la perruqueria que esperava a creuar al costat de la Mara, va mirar el seu recollit i les seves flors tardorenques i li va dir: estàs preciosa, enhorabona. Gaudeix del teu dia que avui sembla primavera! 

Va escoltar el Nothing else matters que emanava de la finestreta d’un Kadett a punt de posar la primera. La Mara va inspirar fons, va arrencar el rètol, com havia arrencat tots els altres abans i va llençar-lo a la paperera. Pensava només en el següent pas. Després de cordar-se el vestit amb l’ajuda d’una seva germana, es posava les arracades de perla Majòrica que li havia regalat la seva tieta per al dia de la seva boda. Tot el que havia de fer era posar-se-les i dir: sí, vull. 

diumenge, 25 de novembre de 2018

mira'l bé



Era exactament un núvol rosa. Petit i bellugadís corrent baix pel cel blau sobre l’era de Can Delma. Mira’l bé -he pensat- perquè s’esfumarà en un no res. Com tants altres únics s’han esfumat abans. I he resseguit la forma i el color fins a desfer-se entre els meus ulls. Darrera meu la cuina. El cafè, les olles, el telèfon, el rellotge encara aturat, avui. I alguns poemes que no penso en publicar. Una nit de teatre una amiga em diu que s’emociona amb els meus poemes i corre a dir-ho a la parella. Alça les mans, les baixa , agafa la copa, es pren el vi, gesticula llatina i exclama “com pot ser? Com!”. No ho sé. La fixació rotunda d’aquells instants bellugadissos que fugen davant la nostra mirada. L’obsessió calcària de capturar el temps com sigui. De fer-lo lent, indefinit, i eternitzar allò que és perible. De no morir, malgrat saber-ho.