dissabte, 18 de gener de 2020

la pielonefritis

Acabava de donar el pit a l’Artur. Durant els primers mesos de maternitat encara dormia poc, per no dir gens. En Nil era de més fàcil dormir i l’Àlex ja li havia donat el biberó de les nou. L’Artur s’aferrava al pit amb ganes cada tres hores, quan se li despertava la fam. En Nil, en canvi, tot i néixer amb més pes, havia sigut més mandrós per mamar. Li vaig posar solució succionant-me-la jo a diari amb la màquina extractora. Els pits no paraven de treure el preuat i primitiu líquid de la vida animal. Dolç, tebi i immediat. Tan complet com insubstituïble. Xuclava l’Artur, es buidaven per a -miraculosament- reomplir-se de nou. Xuclava una màquina, amb un martellejant i constant soroll, i es buidaven per tornar-se a omplir. Del que en treia, més de mig litre diari, li ho donàvem a en Nil. 

Mai n’havia tingut de natura, però en aquella època se m’accentuaven unes fosques ulleres sota els ulls. Eren les hores d’absència de son. Els meus cabells castanys lluïen rinxolats i brillants com mai. En contrast amb el voluminós pit maternal que tenia llavors, la cara i la figura se’m perfilava magre, encara jove, però xuclada per l’aliment que m’extreien a diari els bessons. 


- Ja fa dies que em fan mal els ronyons. Noto un dolor intens, aquí- feia jo posant-me ambdues mans al damunt de la zona lumbar- no sé si deu ser del pes d’agafar els nens. 

- Pren-te un ibuprofè- em deia l’Àlex. 

- No puc si estic donant el pit. 

- Ja et preparo una bossa amb aigua calenta. L’escalfor local t’anirà bé ja veuràs. 

- Doncs sí, sí. Vaig al llit i me la poso. 


Malgrat l’escalfor de la bossa d’aigua em va ser impossible conciliar el son. Però aquesta vegada no era pel plor famèlic de cap dels bebès, ni pels pits tibants que em demanaven a crits l’hora de buidar-los amb la màquina extractora. Una punxada intensa, lenta i inacabable, se’m va instal·lar al ronyó esquerre. No el podia aguantar. M’aixecava a prendre’m un Espidifén. Tampoc m’apaivagava el dolor. Així que al dia següent me n’anava al metge de capçalera. Aquell dia només hi havia una substituta del Dr. Fernández. La seva pell era marró fosc, els llavis molsuts, el nas ample, els cabells com de fins filferros recargolats per l’electricitat, l’accent era dur, sec, parc en vocabulari, no em va mirar als ulls ni una sola vegada. Això sí, em va fer despullar de mig cos en avall per estirar-me a la llitera i fer-me un tacte vaginal. No hi vaig veure la relació entre el dolor al ronyó i la inspecció ginecològica per, en acabat, receptar-me un paracetamol. Dra. Bemba, col.legiada nr. 78.201, posava al segell de la recepta. 

Imparablement omplia i buidava els meus pits. I alimentava l’Artur i en Nil, que aleshores pesaven set i vuit quilos respectivament (de manera aproximada). 

- El paracetamol no em fa res. Això em segueix fent un mal! 

- Torna al metge, a veure si serà una infecció d’orina, no? 

- És que és com si tingués un ganivet clavat aquí al costat. Buf!-inspirava fons mentre tenia l’Artur enganxat al meu pit. 

Dr. Fernández, col.legiat nr. 22.398, posava al segell de la recepta de l’ibuprofè. “Es fa anàlisi d’orina. Tornar en una setmana si persisteix el dolor”. Rere la seva barba canosa i sobre el seu cos panxut, els seus ulls que sobresortien en excés tampoc van mirar ni una sola vegada els meus. El seu accent era del Vallès, sec, parc en paraules. Es va limitar a fer-me extreure una mostra d’orina per a la seva anàlisi. 


- Tinc la meva dona al llit, amb vòmits constants i febre molt alta. Fa una setmana que li fa molt mal el ronyó esquerre però a l’ambulatori només li han receptat paracetamol i ibuprofè. La portaria a l’hospital però és que estem amb bessons de quatre mesos... 

- La teva dona té una pielonefritis, l’hauran d’ingressar a l’hospital. Ara mateix us enviem una ambulància, no pateixis. 

L’Àlex havia trucat al 112. Jo havia passat tota la nit a 40º C de febre i tremolant. Vomitava sense parar i ja no em podia treure més llet per alimentar els meus fills. La freda llum de l’habitació i les hores amb l’antibiòtic en vena se’m van fer eternes sense ells. “Necessito donar-los el pit, quan podré sortir?”, somicava entre tremolors i el repicar de les dents. “Fins que no identifiquem la bactèria que t’ha causat la infecció i et marxi la febre, no podràs. És molt perillós, se’t podria estendre a la sang i agafar una septicèmia.” 

- Com estàs avui?- era l’Àlex que em trucava per telèfon. 

- Una mica millor, però aquesta nit encara he tingut febre. I els nens? Ja ha vingut la meva mare? 

- Sí, aquesta nit s’ha quedat a dormir. M’ha trucat la Violant per dir-me que vindrà després. Així et puc venir a veure, ni que sigui un moment. 

- No patiu... ja estic atesa...- no podia reprimir les llàgrimes- ja no podré donar el pit als nens... no podré més... pobrets meus! 

- Silvana... va estigues tranquil.la. Primer ets tu. T’has de posar bé. Els demés ja ens en sortim. 

Jo encara no ho sabia però faltava només un dia perquè jo sortís de l’hospital. Entrava una infermera a les set del matí, una que sempre lluïa un somriure idiota als llavis i atenia de manera despreocupada els pacients. Era rossa, amb mitja melena, de complexió més aviat petita i aquell dia portava una safata amb un petit got de plàstic al seu damunt. 

- Té, pren-te això- m’atansava el got. 

- M’ho he que prendre? 

- Sí, és clar. Empassa-t’ho de cop. Com si fos un xupito! Ha, ha, ha. 

- Uaggs! Déu meu! Però què és això tan fastigós! Que em moro! És impossible- tenia un sabor que excedia l’amargor, em cremava la gola i vaig estar a punt de vomitar-ho tot. La infermera ja no hi era. 

A les deu del matí venia la nefròloga a fer-me la visita. La metgessa em recordava la Vicenta Ndongo, l’actriu. Era de color cafè amb llet, d’uns 35 anys i mitja melena negra amb uns rinxols que li rebotaven elàsticament a la cara quan va entrar a l’habitació. En veure’m va arrufar el front i es tapava els ulls. Era un gest que van anar fent de manera continuada tots els metges que em venien a visitar aquells dies. Tenia un herpes gegantí que s’estenia des del nas als llavis fins a l’interior de la boca. La llengua i tot el paladar estava envaït pel virus, també. 

- Uf, uf, Déu meu! Et pica? 

- És molest, sí. 

- Com estàs? 

- Ja no tinc febre, però m’acaben de donar una cosa que gairebé em moro de dolent que era. 

- T’has empassat el col·lutori? 

- Col.lutori? No sé, era un líquid incolor i fastigós que m’ha dit la infermera que em prengués. 

- Què dius! Allò és només per fer gàrgares! 

- A veure si ara no podré marxar per això! Vull veure els meus nens, si us plau... 

- Preguntaré al laboratori si és nociu. Et farem unes analítiques, també. 

No em va dir res més. Va prendre unes notes al damunt de la seva carpeta i va marxar amb un somriure forçat. 

Era el darrer dia. Bevia l’aigua de farigola que m’havia portat la meva mare en una de les visites que m’havia fet. “És molt depurativa, ves-t’ho prenent, ja veuràs que va molt bé”. El seu color era com de pinassa fresca. Amarguejava una mica, tot i que el seu gust aspre distava anys llum del col.lutori que em va fer empassar aquella sepastre. Em posava els texans que em ballaven per tot arreu dues setmanes després de l’ingrés i marxava cap a casa amb l’Àlex. Per ser el mes d’abril feia una sufocant calor d’estiu. El pis seguia lluminós. Veia l’enorme plataner de l’era de Can Delma des del gran finestral que hi havia al menjador. Començava a treure les primeres fulles tendres. I allà estava la meva germana Violant tenint cura d’en Nil i l’Artur, que succionaven la llet preparada d’un biberó. Havien crescut, malgrat la meva absència. Els agafava -primer un, després l’altre- en braços. L’herpes gairebé em va impedir somriure, però les ganes van vèncer el gest i el dolor.


dilluns, 6 de gener de 2020

l'òptica i el perfum


Mentrestant poso colibrí 14 per escriure. 


Començo des de l’inici. Vaig anar al metge de capçalera perquè em fes un volant per anar a l’oftalmòleg. Era un vespre d’aquests foscos de desembre, no recordava la darrera vegada que vaig anar al metge. Ja no hi era el doctor House. En realitat es deia Bosch, però la seva actitud taxativa ens va fer canviar-li el nom de pila. Feia deu minuts que m’esperava asseguda a la consulta. I va arribar deu minuts tard. Pocs cabells, llargs, bata blanca descordada, sense ulleres, botins en pell girada sense marca, somriure abstret. Uns 54 anys. Com sempre, vull dir, com tots, mirava l’ordinador fins que em va contestar. Em vaig avançar. “No miri, vinc perquè em derivi a l’oftalmòleg, és que noto que he perdut vista per llegir en el darrer any.” Va apartar la mirada de l’ordinador. Va somriure abstret. “Has provat d’anar a l’òptic? T’ho dic perquè si només és això potser allà tens la solució. Més que res perquè fins d’aquí sis mesos no tindràs hora.” Jo anava assentint amb el cap. “No... si ja havia pensat d’anar-hi, sí.” Però no li anava a explicar que la companya de taula del costat m’havia insistit en que anés a l’oftalmòleg – que allà et miraran bé el fons d’ull, la pressió, tot, ves i demana hora que hi tens dret, dona! 

Vaig sortir de la consulta tal i com havia entrat. I tot estava fosc a fora. Eren quarts de set del vespre. Així que aquell dijous al migdia vaig anar a l’òptica universitària perquè em fessin la revisió. Presbícia o vista cansada. “De lluny veus perfecte”, em va dir la noieta que em va fer les proves. Baixa a la primera planta i et cridaran pel teu nom. Vaig fer una ràpida ullada a les montures mentre m’esperava. Silvana? Va cridar la més veterana de les oculistes. Em va dir que triés, però enseguida vaig assenyalar unes Ray-Ban de pasta marró perquè n’havia tingut unes de sol com aquelles que em quedaven bé. Me les vaig deixar en un bar de Parets fent un menú de diari i no les vaig tornar a veure. “Sí, aquestes, no me’n provo més.” “Carai! De decisió ràpida, així és com s’avança per la vida”. Per què donar més voltes si una cosa està bé? 

Després em va fer provar les ulleres per mirar la distància de la pupil·la amb la perifèria del vidre. Se’m va quedar mirant fixament mentre marcava amb un retolador el vidre. Jo no mirava enlloc. “Ostres! Quin ulls tan verds i grans que tens!” Només vaig somriure-li, sense dir res més i vaig pagar amb la targeta els 87,80 euros de paga i senyal. Les tindràs el dia 10. 

Vaig avançar entre la munió de gent i les parades del mercat per anar a cobrar els 120 euros de l’únic dècim que havia comprat per nadal. Vaig rebre un whats de la meva germana, ja arribo, estic aparcant. Hi havia una cua d’unes deu persones, més un home a qui vaig cridar-li l’atenció perquè se’m va posar al davant dissimuladament. Disculpi, al darrera té la cua. Ah! Allà? Em va contestar amb accent magrebí. Sí, allà. Si és que la gent se’t fica al davant i apa! Em va dir una dona que tenia al davant. Quan faltava molt poquet per arribar a la finestreta van aparèixer del no-res dues dones més i es van posar a xerrar amb la dona, del que havien comprat a la parada de calces i s’hi van quedar. Disculpin, van amb ella? SI, SI. Em van dir, per tot seguit ocupar cadascuna les tres finestretes i fer les seves transaccions. En fi, no crec que em torni a tocar més perquè no jugo, vaig pensar, i no vaig voler dir res per no embolicar-me. 

La meva germana m’esperava a la porta de l’Europa. 

- És horrorós, si sé que és dia de mercat no vinc avui. No es pot ni caminar pel carrer- li vaig dir. 

- Calla, calla, que a mi se m’ha enganxat una gitana que volia que li comprés un pollastre. 

- Un pollastre? 

Es va posar a riure. Vam entrar a la fonda. 

- És que estava aparcant i m’ha tocat el vidre de la finestra, toc, toc, toc. I li he fet, què? 

- Un perfum?- em deia la dona. 

- Espera, deixa’m que aparqui, no? 

- Em compres aquest perfum? Anava mirant als costats com si s’amagués. Eh! que és dels bons eh? D’aquests que cauen dels camions que es bolquen. Quinze euros. D’aquests que cauen dels camions... I me l’ha deixat al seient del cotxe! 

- No, no puc, si tampoc porto res en metàl.lic... 

- Doncs compra’m un pollastre per mi i els meus fills. Total, que ja em veus anant fins a la paradeta de pollastres a l’ast i fent cua amb la gitana al costat. 

- Amb tu?? 

- Sí, sí. 

- Mare meva, a mi aquestes coses no em passen... ja t’han vist la cara de bonifàcia. I al final què? 

- Doncs allà fent cua jo li deia, Ui, deixa’m que vagi amb cuidado amb el bolso perquè no fa gaire ja em van robar la cartera. Ui, siii, siii, ojo que aquí hi ha cada un...! i feia així, amb la mà (agitant-la). I quan per fi demano el pollastre amb les patates -que m’ho ha dit ella, eh? lo de les patates- anava a pagar amb targeta i m’han dit que no es podia. 

- Hosti! 

- I la gitana: doncs allà tens un caixer, t’acompanyo! I llavors sí que ja li he dit que no, que ho sentia però que havia de marxar. 

- Doncs quan tornis em compres tres entrepans, per mi i pels meus fills. Em deia. 

- Però si ho necessiten per menjar ja tenen menjadors socials, no?- li vaig dir. 

- Sí, he estat a punt de dir-li però ja no he volgut estar-m’hi més. 

El restaurant estava ple a vessar. Però havíem pogut seure en una de les tauletes que quedava a prop de la recepció i ens havien servit unes cerveses. Cridava l'atenció el so amortit de les converses, deu estar ben insonoritzat, vaig comentar. Quan vam sortir, el carrer estava tot moll, tot havia desaparegut: les parades, la gent, i vam mirar de caminar Anselm Clavé avall amb cura de no caure.






divendres, 3 de gener de 2020

una mirada sobre el tocador


fotografia: sam shaw, 1954


Sobre el tocador, el matisador de polvos que ha usat una vintena de vegades. És seu. I el llapis d’ulls negre que ja ha donat profunditat als seus ulls blaus. El tub de cola per a les pestanyes se l’ha deixat obert, un descuit sense importància. Allà esperant està la barra que untarà en breu els seus carnosos llavis. I una pinta amb què retocarà les ondes daurades dels seus cabells curts, prefereix donar-li forma amb les seves mans. Sostenien amb elegància una copa de xampany. Més enllà s’amaga l’ampolla de Chanel 5 que es posarà al coll quan acabi. El perfum de la Marilyn. La mirada. M’agrada la mirada fixa sobre la línia que perfila el contorn dels llavis. La sensualitat etèria però en ella, eterna.

dijous, 26 de desembre de 2019

l'hivern de vivaldi

Si et donessin a triar un himne, quin seria? Una cançó

Podria ser aquella del Fistful of love de l’Antony

& the Johnsons

I no quedaria bé parlar de les orelles del teu pare

Quan ja no hi és

Però l’esperit dels morts és a les mans

A la veu, a la cadira, com s’asseia

I a les respostes ocurrents amb els ulls oberts com a plats.

La llum pot canviar d’un moment a un altre

I el blanc engoleix el sol

És una primavera estranya

Que s’ha colat a l’hivern

Ara que és Nadal

I els nens entren en aquella edat  també estranya

En què l’adult es cola en la infància

I es menja tota la innocència.

I l’adult preguntant-se què ha de fer

Perquè no tornarà a ser nen.

El temps engolint-se a ell mateix

Per tornar a ser temps.

I si canvies d’himne? És fàcil:

L’hivern de Vivaldi menjant-se

El Fistful of love. La vida.





dissabte, 21 de desembre de 2019

el llistat de telèfons

Avui a la feina em mirava un llistat de telèfons antic. Ens acaben de canviar la companyia telefònica i cap dels nous números coincideix amb els anteriors. De les persones que hi havia al llistat, més de la meitat ja no hi són. Alguns es van jubilar, altres els van acomiadar amb l’arribada de la crisi, també -pocs- van haver que van marxar de motu proprio. I n’hi ha que són morts. G.T. va morir per caure-li un llibre al peu. Devia ser com a mínim l’Ulisses de Joyce, perquè l’impacte li va provocar un vessament i el van haver d’operar. Enllitat, després d’uns quants dies, van indicar-li que es punxés l’heparina, però G.T. savi i cregut com era, va pensar que no li calia. Se li va fer un coàgul que li va taponar l’aorta i plass. S’ha acabat. Havia estat un dels directors de la planta. O.I. treballava al departament de comptabilitat quan li van oferir pagar-li 45 dies per any treballat amb l’arribada de l’ERO del 2009. Una pasta. Els ulls rodons com a plats sota les seves ulleres d’alta graduació. Va agafar els quartos i va plegar i el seu marit, que treballava al sector de la construcció es va quedar sense terrenys per excavar. Sense feina també. Vaig saber que després ella tampoc en trobava per molt que buscava. Ara deu tenir uns 55 anys, li he perdut la pista. I l’S.R. era un alemany amb una taca de naixement a la cara que tenia la forma d’un mapamundi i molt morada, les devia passar magres a l’escola perquè sempre es mostrava superb amb la resta de companys. L’anomenaven Xupa-xups perquè el seu cognom -alemany- tenia una sonoritat semblant a la de la marca de caramels. Era responsable de planificació. Va marxar a terres germàniques per prosperar professionalment. Quan l’he agafada, el primer que he vist a la llista era l’M.J., l’entregat i pencaire encarregat de magatzem que va morir de càncer de pulmó farà un any i mig. Era sord. Tinc a l’arxiu una fotografia amb ell un vespre, després d’un dinar de Nadal del departament, a la terrassa del Sagardi del Port de Barcelona, tots dos somrients i morts de fred tapats sota una manta de llana. Pobre M.J. Encara el recordo plantat davant la meva taula dient-me espantat que no sabien què tenia. No era un simple llistat telefònic. Sóc de llençar les coses, però aquest llistat el vull deixar a la cubeta d’acer del meu darrere. No em fa cap nosa. 

Avui hem baixat a la cuina de fàbrica a fer uns torrons i uns cafès cortesia de l’empresa. Després, ja se sap, vint de desembre, el Nadal és a prop, aquells telèfons nous han estat tranquils. He desitjat bones festes a G.C., la partner romanesa que m’acabava de passar unes comandes per enviar al Marroc al gener. C.P. ens ha trucat al migdia, baixeu, baixeu, que hi ha una festa! Ens ha dit. Eren els del departament tècnic que volien acomiadar-se per Nadal. Érem nou en total i faltava mitja hora per quarts de quatre. Tenien l’All I Want for Christmas is you a tot volum. Ens hem posat a ballar primer tímidament. El Follow the leader li ha seguit, i hem saltat i anat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra. Amunt i avall entre la claror de la sala on preparen les mostres. Surrealista? Tots, excepte S.M. que va entrar el 2010, estem també en aquella llista vella que no vull llençar. A la nova també, i segurament d’aquí uns anys algú recordarà aquesta anècdota d’avui quan tornin a canviar de companyia telefònica, la miri, i els nostres noms siguin allà com a aquells treballadors del passat. Què haurà sigut d'ells?


diumenge, 15 de desembre de 2019

desembre del 19

Aquest any n’he fet 44 i és el primer que noto certa falta de claredat en les lletres impreses als llibres i les pantalles. No em preocupen les arrugues d’expressió, mai les he evitat. Una mica de Nivea hidratant després de rentar-me la cara és tot el que utilitzo de cosmètics i em dura una infinitat. Les canes -ja ho vaig deixar escrit un cop- miro de dissimular-les perquè vaig intentar deixar-me-les i arribada a un punt, no m’acabava de veure, així que jo mateixa m’aplico el tint que compro al supermercat un cop al mes. No vaig a la perruqueria. Però amb els 44 m’he notat el menisc esquerre a l’hora de baixar les escales i també això de la vista. No sé si tindrà a veure amb alguna migranya que he tingut darrerament. Hauré d’anar a l’oculista per què em faci unes ulleres per llegir, escriure i també per conduir de nit. Els llums dels altres cotxes m’enlluernen massa quan és fosc. L’altre dia vaig trucar al C.A.P. per fer-me la revisió citològica després de tres anys, i em van dir que truqués al gener perquè les agendes d’aquest any estaven tancades. Ja estaven donant hores per al març. Ho tinc anotat a l’almanac en bolígraf. Pel que fa a la resta, estic bé de salut. Escapo de la meva rutina d’administrativa escrivint. He de pagar les factures i els impostos i comprar menjar com tothom. No visc de l’aire. M’he de cenyir a un horari i una feina per la qual em paguen. Tinc, de fet, una novel.la escrita al voltant del meu món laboral. No me l’han publicat, però algun dia ho faran. He d’escriure sobre allò que conec, per molt que alguns que es creuen entesos es pensin que allò no és literatura. No penso en si faig literatura quan estic narrant, per mi és important descriure el món en què visc, i aquest no és l’abstracció ni la invenció estúpida. Hi haurà altres mons i altres realitats. Ja se n’ocuparan altres escriptors que les visquin de descriure-les. De moment he de seguir preparant documentacions per enviar mercaderies a part del planeta i atenent trucades per agafar comandes per a aquell que em paga (tinc una novel.la escrita al voltant d’això, m’estic repetint expressament, no són els 44). Potser sóc massa exigent amb mi mateixa. 

I potser el pragmatisme és poder escalfar-me una tassa de cafè i seguir fent el que m’agrada un diumenge a les set del matí. 



dijous, 5 de desembre de 2019

the golden era

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:




Fragment de El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (Ed. Anagrama).

Autor: Charles Bukowski (1920-1994)

Veu en off: Jèssica Roca