diumenge, 16 de juny de 2019

l'astrònom de vermeer


Mai com en cap altra pintura del Johannes Vermeer han tingut més sentit les extraordinàries teles que hi pintava. El món és per als curiosos, he pensat abans d’escriure aquesta entrada. És impossible anar-se’n a dormir sense haver après una cosa nova, perquè la vida és un univers infinit d’alteralitats amb la capacitat de sorprendre’ns quan les descobrim. La mirada permeable, els sentits que hi posem sobre les coses per poder-les relacionar entre elles és el que fa possible que ens sorprenguem. I per mi, això és un regal. 

Ahir vaig estar veient un documental de la pintura de l’holandès nascut a la ciutat de Delft el 1632. He dit bé, de la seva pintura perquè de la seva vida se'n sap ben poca cosa, ni tan sols sabem de què va morir amb només 43 anys. De la vida dels artistes ens queda el que plasmen a la seva obra, però a mi sempre m’ha interessat més la dels pares d’aquests que no la seva pròpia, perquè em sembla que és on està la veritable resposta de les seves obres. La seva mare tenia una fonda, i el seu pare era teixidor de teles de seda i també marchant d’art, d’aquí la seva relació amb la pintura des de nen, i provablement també, malgrat no ho diguessin al documental ni ho mencionin en cap escrit, l’origen de la llum tan característica de les seves pintures. Se sospita que gairebé no es va moure del seu Delft natal, i sí que és veritat que té certa influència de la pintura italiana, especialment dels clarobscurs del Caravaggio, quadres que deuria veure al gran mercat de Delft, on hi tenia una parada d’art el seu pare, i on ell mateix exposava la seva obra. Em refereixo a la llum de la fonda que li va quedar clavada a la retina des de petit. En tots els seus quadres d’interior sempre hi ha un finestral sense cortines per on hi entra la claror cap a dintre de l’estança i dóna vida a una escena quotidiana on hi apareixen dones fent tasques domèstiques. És la vida arran de terra que a mi tant m’agrada com a narració. Mentre holanda s’expandia al comerç mundial i colonitzava països per terres exòtiques, les dones seguien feinejant a les cases dels Països Baixos. També a fora, la seva mare mateix va regentar una fonda i després va seguir amb el negoci del marit quan aquest va morir. Diuen els entesos que per pintar aquests quadres es necessita una gran precisió tècnica, que darrera de cadascun d’ells hi ha un gran treball d’esbossos previs que es van perdre i que en alguns podria haver emprat la tècnica de la cambra fosca, gairebé a la manera d’una fotografia, el que denota que era un home a qui li agradava estar al dia de les últimes tendències tecnològiques. 

Sempre m’han agradat els mapamundis. A l’habitació on estic escrivint en aquest moment hi tinc un planisferi de 1,5 x 1 metres penjat a la paret. Ara està per la cara física, segur que la van girar els nens un dia i, de fet, ja està bé, perquè és la menys canviant i la que més concorda amb la realitat. Al Johannes Vermeer també li deurien agradar molt els mapes, perquè en algunes de les seves pintures apareixen cartografies d’holanda i d’Europa penjades a les parets de les estances. També un globus terrestre, com en el cas del Geògraf i l’Astrònom que em van cridar l’atenció quan van sortir al documental. Coneixia La lletera, La jove de la Perla o la Vista de Delft, d’ell, però no aquests on hi apareix un globus terraqui i un científic amic seu que sembla ser l'Anton Van Leeuwenhoek. Em va agradar especialment l’Astrònom pel rostre de bonifaci del seu amic que, a més, sembla que posés expressament per a ell, pel rictus amb el mig somriure, com si li estigués dient, “vinga va, acaba això i anem a fer unes cerveses!”. L’Anton, com el Johannes, també va néixer a Delft el mateix any que el pintor barroc, el 1632. Es va guanyar la vida com a comerciant de teles, ofici que li va permetre desenvolupar amb gran destresa el que seria el microscopi modern, doncs per poder classificar la qualitat i el tipus de teixit s’emprava una lupa que quedava fixada al material i que ell va adquirir per al seu propi ús. Aquesta lupa encara s’empra ara perquè jo l’he vista usar al cap del departament tècnic de l’empresa on treballo. Però al Van Leeuwenhoek se li va ocórrer agafar-la i anar-la ampliant amb més lents per al seus estudis de bactèries i microorganismes. L’any 1677 va mencionar per primer cop els espermatozous a una carta enviada a la Royal Society, li encantava mirar bitxos, insectes, plantes o minerals a través del seu microscopi per tal d’esbrinar la seva estructura. Va fabricar més de cinc-centes lents durant tota la seva vida, malgrat que se li va criticar la seva falta de preparació acadèmica, i va escriure més de tres-centes cartes amb les seves observacions, moltes d’elles dirigides a la Royal Society de Londres. Va morir de vell, als 90 anys. D’entre les moltes tasques que va dur a terme no em consta la d’astrònom, però si és ell el de la pintura com diuen, m’agrada molt més aquest retrat del genial Vermeer que no l’oficial que li va pintar el Jan Verkolje.

L'astrònom de Johannes Vermeer, 1668.

dissabte, 15 de juny de 2019

unes sabates derby i aquell record del 86

Devia ser per Reis de l’any 1986. La tieta Cèlia em va regalar unes sabates tipus derby en pell de cocodril de color marró xocolata. Les havia comprat al Corte Inglés. Eren d’un estil molt francès, com molts dels gestos i l’estil garçon de la tieta. Un garçon molt femení i molt a l'avantguarda. S’hi va passar un temps a París i allà va conèixer a qui seria el seu marit fins que va morir. Les sabates les vaig estrenar amb tota la il.lusió del món el primer dia de curs després de vacances de Nadal, també perquè les nàutiques que tenia blau marí ja se m’havien quedat petites i aquell nou parell em resoldrien les caminades fins a l’escola de part de l’hivern i també de la primavera. No recordo si duia pantalons o vestit aquell dia. Provablement portava els llibres de naturals i llengua guardats a la motxilla que duia penjada a l’esquena. Recordo la professora de naturals, la Pilar, que aparentava ser més seriosa del que era en realitat. I potser algú em dirà el nom del de llengua castellana, se m'ha esborrat, però no el seu nas, semblava el nas d'un boxejador, així com trencat en alguna baralla, i a més, l'home era corpulent i imposava, almenys als que eren a la darrera fila de xerrameca. Tant m'era, jo m'asseia al davant a veure què explicava. El cas és que duia les sabates posades, ho sé pel fet que explicaré ara. Jo anava xerrant amb dues amigues més amb qui baixava pel carrer dels pins fins a la cantonada del carrer Vic. Aquell trajecte em semblava llarg. Però no ho era. Quan ets nen tot et sembla lluny i gran i les distàncies i els minuts s'estenen molt, passen infinitat de coses en un espai que en realitat és curt. Però ho vius amb tota l'atenció del món perquè en aquell moment tu l'estàs construint el món. Tot d'una vaig escoltar una altra nena que reia al meu darrere. Una veu aguda que deia: mireu, mireu quines sabates més lletges que porta la del mig! I es partia de riure. Les altres que l’acompanyaven ho van fer amb menys entusiasme que ella, però també la imitaven. 

La del mig era jo. 

Vaig fer com si no l’escoltés. No em vaig girar ni un mil·límetre i vaig seguir amb la conversa, no recordo al voltant de què perquè me la va esborrar aquest fet. El més transcendent que teníem en aquell moment era el Doctor Slump que feien a quarts de sis i les classes de ballet dels dimarts i els dijous a la tarda. I si hi havia algun amor platònic incipient a la classe, jo almenys, ho portava en el més absolut secret i anonimat. Era una edat en què no teníem mals de cap i suposo que precisament per això aquella nena se’ls buscava a fora. Es deia Maite. Això sí que ho recordo. Vivia a prop del bar on hi teníem l’habitatge també, i un dia que jo passava pel seu portal va tornar a riure’s de mi, llavors no de les meves sabates perquè no les duia. Li vaig fer el mateix cas que la tarda que sortíem de l'escola, és a dir, cap. 

Després d’allò no em va tornar a dir mai més res, suposo que se'n deuria cansar, tot i que en el meu interior em preguntava què havia portat aquella nena a tenir aquella fixació en mi si ni tan sols em coneixia. Quan no havíem creuat ni una paraula. No li vaig guardar cap rancor. De fet, vàrem coincidir a batxillerat i teníem amigues en comú, i llavors em saludava molt correctament pels passadissos. Tampoc ens vam arribar a conèixer. I Imagino que les sabates dels altres ja no li semblaven significants perquè tenia altres preocupacions. Les pròpies de l’edat adulta de buscar-se nòvio, treure's una bona carrera per treballar, casar-se amb aquell nòvio que s'havia buscat i tenir fills. Això en el millor dels casos. No ho sé, li vaig perdre la pista, però m'encanten les sabates tipus derby. Ara en tinc unes altres en pell girada de color blau marí i del dia que les vaig comprar tinc una altra història, però és massa trista i ara no la vull explicar. 





dijous, 13 de juny de 2019

estius


Ludovico Einaudi

Esperes

No tu. Les esperes.

Glaçons desfent-se entre els palmells.

Els arbres, són als arbres.

Canten abans que caigui el sol.

I les ombres caient-se

Deixen llum a un espai.

T’enlluernen els pensaments.

Estius, alegres, indemnes estius.

Tempestes efímeres. Com la vida.

Calles. 

Tornen. 

Ressò d’onades. 

I el llúpol transformat en eloqüència.

Préssecs que esborronen la pell,

Llimones que exprimeixen lentes.

L’acidesa. El groc. Les gotes. 

Els estius en fred. 

Graus a la trentena. 

I a poc a poc les passes. 

Arrosseguen tardanes tots aquests sorolls. 

Càntics sota el cel. 

Blanc sobre blau. 

Permanent obert als estius.

Si l’imagines fosc 

Brillen sobre negre com espurnes.



Respires fons. 

Allà on les notes sempre seran com eren.

Estiu. Indemne estiu.





diumenge, 9 de juny de 2019

descobrint la natalia ginzburg







Em trobo llegint la Natalia Ginzburg fervorosament des de dijous a la tarda, quan vaig obrir la primera plana del llibre davant la bibliotecària de Llinars. Anava a buscar la “Ciutat i la casa”, que em van recomanar, però la tenien prestada en aquell moment. En realitat vaig demanar-la una setmana abans a la biblioteca de Sant Antoni i em van dir que estava en trànsit, però que la ‹‹maleta›› trigaria uns vint dies en arribar. Més o menys la meitat del trajecte d’un vaixell que va de Barcelona a Hong Kong, vaig pensar, fins i tot em vaig imaginar el contingut dins d’una gran maleta de pell marró, d’aquestes de principi del segle passat, ja posats. Vaig suposar també que algú a la premsa especialitzada havia parlat de la novel.la aquests dies, però no, rastrejant internet, la darrera notícia que he trobat relacionada amb la seva obra és del mes de març d’aquest any. Es tracta d’un avorrit article d'El País on parla de la publicació d’una peça de teatre de l’escriptora italiana. Dic avorrit perquè és d’aquests on el primer que fan és vomitar un munt de noms i dates i títols com si d’una enciclopèdia es tractés, i quan has acabat de llegir l’article no només no recordes ni una d’aquelles dades sinó que t’adones que qui l’escriu no ha vist ni llegit la peça de teatre de què parla. Jo tampoc n’he vist cap de la Ginzburg, però si algun dia ho faig miraré de narrar-ho amb tota la sensibilitat que m’hagi transmès l’obra, per què escrivim si no és per transmetre sensacions autèntiques? 

El fet és que no vaig poder esperar. Porto dies amb un considerable estrès a la feina, vaig acabar d’escriure la novel.la setmanes enrere i per qüestions vitals que no venen al cas necessitava alguna cosa on aferrar-me. Dijous, tornant de l’oficina, vaig decidir parar i aparcar el cotxe al passeig de Llinars del Vallès. És un espai agradable, ampli, ple de plataners que fan ombra a l’estiu sobre el parc infantil i les terrasses d’alumini que s’estenen davant les guinguetes de tot el passeig. Allà hi ha una gran plaça, envoltada pel pavelló de bàsquet i la biblioteca pública, gran i àmplia també. Vaig pujar la rampa que hi dona accés amb el pensament en uns xurros de xocolata que em menjaria després en una d’aquestes guinguetes. Quan vaig preguntar per la “Ciutat i la casa” no la tenien, però anava decidida i no podia marxar d’allà amb les mans buides. Vaig preguntar què tenien d’ella, així, amb el pronom en tercera persona. El primer que em va dir va ser “Antón Chéjov. Vida a través de les lletres”, i de seguida el vaig descartar, no perquè no m’agradi el Chéjov, sinó perquè volia centrar-me en alguna lectura que fos més al voltant d’ella. Després em va treure aquest dels “Ensayos” que edita Lumen. Li hauria d’haver preguntat el nom a la bibliotecària, perquè era una dona extremadament amable, parlava en un to normal, vull dir, suficientment alt perquè jo la pogués sentir però sense molestar la resta dels que eren a la sala, i davant del poc material que tenia per oferir-me de l’autora no s’ho va pensar ni un segon per anar-lo a buscar a les prestatgeries del fons i dir-me: tu mira-te’l i em dius. Això vaig fer.
Fa anys, després de vendre un apartament que teníem a Torí, ens vam posar a buscar casa a Roma; la recerca de la casa va durar molt temps.

Jo desitjava des de feia anys una casa amb jardí. Quan era nena havia viscut a una casa amb jardí, a Torí, i la casa que imaginava i desitjava era aquella. No em conformaria amb un jardinet minúscul, volia arbres, un estany de pedra, herba i senders: volia tot allò que hi havia al jardí de la meva infantesa.

Després començava la recerca als anuncis dels diumenges del Messaggero. I amb això en vaig tenir prou per dir-li que me l’enduia amb un contundent sí. La bibliotecària, a qui el proper dia li preguntaré el nom, va somriure i em va ensenyar com funcionava la nova màquina que registra els préstecs i els dies amb un lector làser. Feia vent i sol a fora. Després vaig començar a fullejar-lo sota els plataners mentre menjava uns xurros de xocolata en una de les terrasses, mirant de no embrutar els fulls d’un llibre que semblava intacte, encara per estrenar. No havia llegit res de la Natalia Ginzburg. M’està encantant. Abans d’ahir vaig topar-me amb un passatge on parlava de la vellesa i vaig plorar com feia temps que no plorava amb una lectura. Vaig pensar molt en els meus pares i en com de trist és fer-se vell, sempre la deia així aquesta frase el meu pare. Vaig haver de tancar el llibre en aquell moment per reflexionar. No pretenc fer-ne un resum, doncs és un recopilatori de pensaments i escrits de la seva vida diària, que a mi personalment m’hauria agradat que el titulessin més com a “Pensaments de la Natalia Ginzburg” que no com a aquest fred “Assaigs”. A vegades els editors s’entesten a voler classificar massa les obres dels seus autors, i tot és més híbrid, la vida ja ho és. És la manera en què ho fa i la manera com arriba, amb una gran modèstia però tan precisa, sensata i elegant en les seves paraules, que la fan una gran escriptora. Seguiré amb ella aquests dies. 


diumenge, 2 de juny de 2019

l'aire, una postal i un poema

Hi havia en l’aire fresc d’aquest matí l’olor d’herba mullada i d’oxigen net que baixava del Montseny cap a les faldes. D’aquí una estona s’aturarà. Tinc Els bells camins del Miquel Martí i Pol entre les mans i llegeixo les seves línies clares i sentides, fetes sovint de solitud, sovint al voltant d’una el·lipsi entre ell i l’altre, que és com millor es componen els diàlegs. 

Hi havia en l’aire fresc d’ahir al migdia l’olor de mar i l’oxigen net que movien les onades del Maresme cap a nosaltres. Vaig anar-hi amb la meva mare per prendre un bany solar. Les vitamines del Sol són necessàries per carregar bateries i el soroll de les onades és un bàlsam per als sentits, és fàcil transportar-te en el temps si hi prestes atenció. Perquè sempre és el mateix. Constant i impertorbable. De tornada, després de menjar un trinxat, ma mare va pujar a dalt i em va donar un llibre, era el Mecanoscrit del segon origen del Pedrolo. Per si els nens ho llegeixen. Justament l’altre dia el Gerard em va preguntar per aquest llibre, li vaig dir. Va obrir l’armari on tenia la resta de llibres i vaig començar a tafanejar. D’entre els que vaig veure, em va cridar l’atenció una biografia del Krushev que ja agafaré un altre dia perquè pesa una tona, també uns poemaris del Kavafis, les 42 flors del mal del Baudelaire i Els Bells camins que he citat al principi. A mitja tarda vaig marxar amb el francès i els dos catalans sota el braç. 

Aquest matí, després de respirar l’aire fresc -ara ja s’ha aturat-, he agafat Els Bells Camins per fullejar-lo aleatòriament i desordenada, com acostumo a fer sempre. Després d’un poema intitulat Ombra, he notat el tacte dur d’una tarjeta entre els meus dits. Aquest és l’avantatge de llegir en paper: et pots trobar rastres i pistes del passat entre els fulls del llibre. Hi havia a la pàgina 69 juntament amb el poema Cada dia, una postal del Matanuska Valley a Alaska que li va enviar E. a la meva germana Susana. No posa data però imagino que devia ser als voltants de l’any 1996, quan ella ja havia tornat d’allà. No revelaré el contingut textual de la Post Card, perquè no hi tinc el consentiment exprés, però m’ha fet gràcia la manera com sintetitza en quatre línies els dubtes i pors sobre el seu futur l’amic de la meva germana. Aquell estiu, això sí que ho puc dir, estranyament gairebé no va ploure a Alaska, i "això és una puta sort", acaba dient E.

Anècdotes a banda, avui, el poema que marcava la postal, sembla que m’escau més que mai. 



CADA DIA 


No conquerim cap mot debades. 

Tot 

S’inscriu en l’ordre clar d’aquell projecte 

Que va creixent a poc a poc dins nostre 

Si sabem tenaçment perfer-lo sempre. 



Així el gran risc de viure se’ns proposa 

Com un repte constant, com una fita 

Que allunyem amb el gest i la mirada 

Tan bon punt l’assolim, no per refús 

Del que hem aconseguit, sinó pel goig 

De posar-nos a prova cada dia.

(Miquel Martí i Pol, Pels bells Camins)


dissabte, 1 de juny de 2019

dilluns, 27 de maig de 2019

coses que mai he fet

MAI HE PESCAT PEIXOS EN EL MAR. Mai he pescat. Mai he tingut un arma de foc entre les mans. Mai he tingut un arma. Mai he enviat a la merda al meu cap -per això encara és el meu cap-. Mai li he dit a ningú que l’odio. Mai he vist Gran Hermano. Ni tampoc Joc de trons. Mai he tornat a Roma -però hi tornaré-. Mai he fet sexe dins del mar. Mai he pogut llegir Cien años de Soledad. No sé si podré. Mai he pujat en globus, i mai he fet mal a ningú conscientment. Hi ha moltes més coses que mai he fet. Unes perquè no ho he necessitat, altres perquè no he tingut ocasió. Diuen que mai i sempre són els adverbis amb més càrrega d’estrògens, és a dir, utilitzats més freqüentment per les dones. A mi, particularment m’agrada molt més emprar el sempre que el mai, però acompanyat d’un complement suau que ho faci tot més harmònic. A la primavera sempre tornaran les orenetes, o així és com sempre em sobrevenen aquest tipus de pensaments: aturant-me i mirant endins. Sempre pensaré que mai és tard si la intenció és bona.