divendres, 28 de febrer de 2020

la neu i les fotografies

Avui la neu m'ha impedit desplaçar-me fins la feina. M'he quedat a casa amb els nens, que han jugat amb la neu amb altres nens perquè l'escola era tancada. M'he dedicat a escriure, a editar, a preparar-los xocolata desfeta, també la bechamel per gratinar la coliflor amb patates i a mirar fotografies en paper Kodak, un gest que faig molt de tant en tant i que reivindico fer com a acte de memòria personal.

Hi ha dues coses que estan en perill d'extinció -si és que no s'han extingit ja-: la vivacitat de les narracions orals transmeses de generació en generació i la perdurabilitat dels records personals que queden en aquell tipus de fotografies. Cada cop que obres l'àlbum retrocedeixes en el temps. Et reconeixes. Et desconeixes. Et sorprens a tu mateix preguntant-te. Preguntant els altres. Recordes. Somrius. T'enyores. Tanques l'àlbum i et dius: com han passat els anys.*

*Escrit el 28/02/18

dimarts, 18 de febrer de 2020

un somni i les cotorres del poble espanyol


No sé per què als somnis mai hi surt música. Era al matí i una cotorra verda estava a l'herba del pati. Mireu! Una cotorra! Li deia als nens i al Manel, que també hi era. Tots estaven com estan ara. Físicament, vull dir. Entrava decidida, fent saltironets per la porta de la cuina i es passejava pel menjador de casa. El menjador i la cuina eren exactament com són. El mateix parquet en noguera, el sofà blau, les parets blanques i verdoses i la mitja lluna mirant la Frida Kalho. Obríem el finestral i esperàvem que la cotorra marxés volant, però es quedava quieta al mig del saló. Què volia? Ens adonàvem que li faltava una ala. Era com si esperés alguna cosa de nosaltres. Era d'un intens verd clar i plomatge uniforme. És estrany perquè no m'agraden els ocells com animal de companyia, però al somni li tenia certa simpatia. Finalment la trèiem al pati i marxava fent saltironets, s'esvaïa amb un altre somni que em portava fins al pis de les veïnes de dalt. Després del Glòria tornava a caure aigua al meu passadís. Oblida-ho. Millor posa-hi música.

A Sant Antoni de Vilamajor hi ha pit roigs, pardals, puputs, orenetes, algun colom, falcons, però no cotorres, així és que quan m'he llevat, amb la imatge ben vívida de l'au entrant per la porta de la cuina, he buscat el seu significat al google, realment no sé per què, perquè té la mateixa utilitat que llegir l'horòscop, és a dir, cap. Parlava sobre la capacitat d'adaptar-se a l'entorn i fer front a noves situacions. Com si no ens hi haguéssim d'adaptar sempre. La darrera vegada que vaig veure cotorres va ser a finals de l'estiu passat al Poble espanyol, una tarda que el vaig visitar amb una de les meves germanes, la meva neboda Elisenda i una amiga nostra. Una colònia inundava els jardins que envoltaven el monastir de Sant Miquel. Passejaven tan amples i decidides com les del meu somni, però aquelles tenien les dues ales i es camuflaven entre les branques dels pins. Hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat en el caient d'aquella tarda d'agost. Em va sorprendre tan exotisme sobrevolant Barcelona, com quan  el Chet Baker va venir al 88 per actuar a la Zeleste. 



dissabte, 15 de febrer de 2020

de la meva experiència sobre drets maternals


El 12 de desembre del 2006 donava a llum a l’hospital Taulí de Sabadell dos nens bessons que naixien prematurament durant la setmana 33 de gestació. Van necessitar 22 dies més de maduració pulmonar a la incubadora. Ara són nens grans i forts com a roures, però aquelles tres setmanes recordo haver-les passat plorant pràcticament a diari perquè els meus fills recent nascuts no podien estar a casa amb mi. L’instint maternal és així. Malgrat tot, jo vaig tenir sort. Hi havia dones que havien parit durant la setmana 30, o la 28, fins i tot a la 25, amb criatures de 700 grams que es podien passar fins a tres mesos a l’hospital. En aquell temps, tots els dies que estaven a l’hospital i que els fills no estaven amb tu a casa te’ls descomptaven igualment de la baixa maternal, 16 setmanes (en el meu cas 18 per ser bessonada), de manera que quan la criatura era amb tu a casa part d’aquell temps havia passat per a la seguretat social i per a l’empresa, però no així per al neonat prematur, per a qui l’edat de creixement compta de manera una mica més enrederida que a la resta de nadons nascuts a terme.

Recordo que el meu pare –sempre despert i al corrent de l’actualitat- em va trucar a principis de gener del 2007 per advertir-me que s’havia posat en marxa una llei per la qual les baixes de maternitat de les mares de nens prematurs començaven a comptar a partir del dia que als nadons se’ls donava l’alta mèdica de l’hospital, de manera que poguessin gaudir d’ells a casa tal i com ho feien la resta de mares recent parides. Jo no vaig tenir la fortuna de poder gaudir d’aquella ampliació perquè la llei no era amb caràcter retroactiu, però em vaig alegrar per les que en poguessin fer ús a partir d’aquell moment, que són moltes perquè el tema de la prematuritat avui dia va en augment estrepitós (per múltiples factors que ara no venen al cas).

La qüestió és que vaig seguir donant el pit i el biberó al Gerard i al Llibert fins poc abans de reincorporar-me a la feina, dia i nit amb aquell aparellet lleva-llets que m’ajudava també, tot i que hi havia una cosa que em recançava bastant, i era que l’hora de lactància de què tenim dret les mares lactants era la mateixa tant si en tenies un com si en tenies dos. El temps de succió, us ho puc assegurar, no és el mateix. També recordo que el seu pare es va poder agafar els 15 dies reglamentaris de baixa, que va consumir en anades i tornades al Taulí, quan anàvem a veure els nens a la incubadora. Ara, em penso que el permís de paternitat és de 4 setmanes en vies de ser-ne 5.

L’any 2006 previ a la Gran Recessió, si mireu les taxes de natalitat, també va haver un baby-boom, amb la qual cosa em vaig trobar que no hi havia plaça a la guarderia pública del poble i des del sisè mes dels bessons, de 8 a 5 h de la tarda, cap a una de privada que hi van anar. Tenia una companya de feina, ja veterana, que mig en conya mig en sèrio sempre em deia recordant vells temps: “jo vaig estar molts anys treballant per mantenir el meu lloc de feina”, fent al·lusió a la pasta que es gastava en portar els fills a la llar d’infants. Doncs això, tenint en compte que em guanyo la vida fent d'administrativa, m’hi deixava bona part del jornal.


Tot aquest rotllo tan poc literari que estic fent avui i que poques vegades he exposat malgrat dedicar-me com em dedico a escriure, és perquè veig que sovint ens perdem en abstraccions i en males interpretacions sobre aquest moviment que etiquetem com a feminisme. La cosa no va de hashtags, ni d’anar en contra de ningú, ni de perdre’s en xorrades. La cosa va de petites millores com aquella del gener del 2007 i que el meu pare, un home de 75 anys llavors, ja va saber captar enseguida. Coses que ens faciliten la vida a les dones, i de retruc als fills, als pares, les parelles, als germans. No sé de teories ni de lleis, però agraeixo enormement moviments com aquests, que ens ajuden a avançar i a tenir millor qualitat de vida que la que tenien les nostres àvies. Les nostres mares, fins i tot.*




*Escrit el març del 2018

la identitat sacrificada





Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre La mística de la feminitat, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur.

En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula El somriure de la mona Lisa retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc rebel·lar el seu nom, però durant l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel.la Ni un gram, aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963.

Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel.la L’administrativa, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.

dijous, 6 de febrer de 2020

caminada pels carrers: una aventura londinenca

Que no us confongui el títol. 

És cert que els ocells canten més fort a la primavera. Sembla primavera avui. He sortit al pati després de fer neteja a fons de la casa. Tinc el Gerard enfebrat -un refredat fort- i m'he quedat amb ell a canvi d'un dia de vacances d'aquest any. He enviat un whats aquest matí al meu cap. Divendres es va quedar el Manel amb el Llibert -perquè era el Llibert qui estava amb mal de panxa llavors-. Acostuma a venir seguit, un darrere l'altre. Normalment mai alhora. És així com sol passar amb els bessons. El cas és que he airejat totes les habitacions abans que es fes de dia i les he fregat amb aigua i lleixiu. A fora tot s'anava aclarint després d'un cafè amb llet. Ja no he parat fins acabar amb els armaris i les rajoles de la cuina i de passada les prestatgeries de Case que tenien pols amagada rere els catàlegs de Tacchini. La pols es fica per tot arreu, més a l'hivern amb l'aire calent de les calefaccions. He aprofitat per fer net d'algun. No m'agrada acumular coses. Tenia una espelma bola d'exterior al pati que encara acumulava litres d'aigua del temporal Gloria.  Ens la va regalar fa anys un amic que treballava per a una firma d'espelmes catalana. No servirà per il.luminar més nits d'estiu. L'he llençat també. Quan m'he adonat ja eren les 10,30 h. i  li he preguntat al nen si volia anar-se'n al llit. Té molta tos. Enseguida m'ha dit amb ulls cansats que sí. L'he tapat amb el nòrdic ben estirat i els llençols recent oberts i s'ha quedat adormit. Des de les cinc que no li he donat l'ibuprofè. Li he fet un petó a la galta i un altre al front. Encara dorm. He deixat fet un fricandó de vedella amb bolets per quan arribi el seu germà de l'institut. No tinc esperit de mestressa de casa no us ho penseu, és l'herència dels meus pares i aquesta mania de deixar-ho tot preparat. Estic al pati amb un llibre de viatges de la Virginia Woolf, asseguda en un dels bancs d'alumini blanc i el sol radiant del migdia donant-me de cara. 

Fa molt que no la llegeixo. Raonament pausat que frega la filosofia. Estava pensant quina de les seves notes llegiria, he mirat cap a dins del pis, tot net i amb ordre, m'ha marxat l'oïda cap als pardals que no paraven de piular. Cantar queda millor. Aviat tornaran les orenetes. La nota que llegiré és la que porta per títol el mateix que li he posat a aquesta entrada, Caminada pels carrers: una aventura londinenca. La va escriure el 1927 i m'ha atrapat el seu inici: "Potser ningú, mai, hagi sentit passió cap a una mina de llapis. En canvi, hi ha circumstàncies en què seria altament desitjable posseir-ne una".


Els rajos solars tenen un efecte sedant. Les 13,30 h. El Gerard està en la seva tercera hora de son. L'hauré de despertar per portar-lo al doctor Crous.


Sant Antoni de Vilamajor, dilluns 3 de febrer del 2020.







diumenge, 2 de febrer de 2020

apunt de joan manel serrat

Una vegada, durant una entrevista que va fer al Joan Manel Serrat l’Iñaki Gabilondo, aquest li va preguntar en quin moment concret ell va decidir que havia de ser cantant professional. Anaven per l’any 67, ell ja havia anat a actuar a ràdio Barcelona i havia composat les seves primeres cançons, entre elles Cançó de matinada, que va arribar a dalt de les llistes de vendes de discs de l’Estat espanyol. Encara era estudiant de biologia i estava fent unes pràctiques al centre pirenaic de biologia experimental de Jaca. Va relatant amb detall mil·limètric aquell moment, perquè assegura “això que explicaré ara va ser claríssimament determinant perquè jo decidís passar de la uni i de la feina”. Hi havia un catedràtic que li va exigir que baixés a fer les pràctiques de zoologia a la Universitat de Barcelona o del contrari no l’aprovaria. “No sé què li va passar pel cap aquell dia a aquell home, però va haver un creuament de cables mutu i allà vaig decidir que ho deixaria per ser cantant professional.” 

Després, amb el temps, només va tenir paraules i gestos d’agraïment cap a aquell professor, “perquè si no hagués passat allò -diu- hauria estat qualsevol altra cosa, però no cantautor.”

Quan obres la viquipèdia no apareixen aquestes coses. Res com escoltar la veu del propi protagonista, més que fins i tot llegir-la després impresa. Hi ha silencis i pauses i l’espontaneïtat de la conversa impossibles de copsar per escrit. D’ell em quedo amb La Tieta. La porto en un CD recopilatori al cotxe. Extraordinari retrat d’aquella tieta soltera que molts hem tingut alguna vegada.  Impossible no plorar amb ella.






diumenge, 26 de gener de 2020

llençols estesos

Un llençol estès sempre serà un llençol estès. Em refereixo a la quietud i la cadència lenta del vent onejant-lo. Al resplendor dels raigs solars impactant sobre el seu blanc òptic. No vull un altre cotó ni canviar les hores en què onegen a la sissí com si les dècades no passessin. Plegar els llençols era una tasca de dos. Després de recollir-los, ma mare sempre ens demanava que l'ajudéssim amb els primers plecs. Ens cridava pel nostre nom perquè hi anéssim. Esteníem els braços i en fèiem un primer plec, després agafàvem les puntes i en fèiem un altre per acabar ajuntant-lo i passar-se'l a ella, que hi donava els dos plecs finals. 

Hi ha gent que li dóna poca importància a aquestes coses. Vull dir als llençols i al seu balanceig mut a l'estenedor els caps de setmana a la terrassa. Perquè és el cap de setmana que es fa el canvi. Ara no es veuen estenedors als edificis, fan lleig a la fisonomia de les ciutats. Com menys estenedors, més civilitzats, sembla. Mostren la part més íntima de les llars. Però a mi m'agrada aquella espera pausada de les nostres peces eixugant-se a la intempèrie, i l'olor de net que desprenen quan t'hi acostes. 

Em recorden, aquells llençols estesos, al pati de la casa del carrer Mogent. A les tardes del diumenge, quan ja ens havíem menjat la rebosteria que havia portat la tieta Cèlia i s'acomiadava amb dos petons per agafar el tren de tornada cap a Barcelona. I al meu pare acabant de trencar el son a la cadira del menjador, el cop de cap just per anar a la cuina i posar-se el Carrusel Deportivo. I al cel blau, blau a sobre del pati i les vies del tren. Després ja s'havien eixugat i els plegàvem en parella, amb la meva mare quan ens cridava.