diumenge, 18 de novembre de 2018

els !kung san: llegint el missatge de la terra


Avui he après quatre noves paraules de sonoritat i origen molt africà que m’encanten. Són grafològicament curtes, però àmplies, enormes i antigues en temps i espai. Són: !kung San, Okapi, Limpopo i Shashe. Les he descobert seguint el rastre de la ciència explicada pel Carl Sagan, de la mateixa manera que els !Kung San seguien el rastre de les petjades de les seves preses. Els !Kung San són un poble caçador-recolector en vies d’extinció del desert del Kalahari, que hi ha entre Botswana i Namíbia. I els Limpopo i Shashe són els rius d’aigües argiloses on habitualment van a beure els okapis, una mena d’encreuament entre girafa i zebra, un fòssil viu, diuen, per conservar encara la forma dels primitius girafoides.



Els qui hem nascut a l’era tecnològica tenim un concepte del temps molt curt, com si tota l’evolució hagués esdevingut tan sols en els darrers cent anys, com si el soroll present ens impedís escoltar els ecos del passat. Tot i que agraeixo molt els avenços tecnològics actuals, admiro enormement el gran poder d’observació i perícia quasi científica d’aquells que ens precediren milers d’anys enrere. Fins abans de la domesticació de les plantes i els animals, d’això fa “només” deu mil anys, la major part del nostre temps a la Terra l’espècie humana va existir com ho han fet els !Kung San: caçant, recol·lectant i jugant-se la vida per alimentar-se. Hi ha una vinyeta de caça típica d’aquest poble, que descriu molt bé com amb una sola mirada podien saber quan, com i quants animals havien passat per un territori. I una frase, la que veureu en negreta ressaltada aquí, que ha fet aturar-me a pensar i escriure aquesta entrada avui:

El petit grup de caçadors segueix el rastre de les petjades de cascs i altres pistes. S’aturen un moment al costat d’un bosc. Ajupits a la gatzoneta, examinen la prova més atentament. El rastre que anaven seguint es veu entrecreuat per un altre. Ràpidament decideixen quins animals són els responsables, quants són, quina edat i sexe tenen, si hi ha algun ferit, amb quina velocitat viatgen, quant temps fa que van passar, si els segueixen uns altres caçadors, si el grup pot atrapar els animals i, de ser així, quant trigaran. Un cop presa la decisió, fan un copet amb les mans sobre el rastre que seguiran, fan un lleuger so entre les dents com xiulant i marxen veloçment. Malgrat els seus arcs i fletxes enverinades, segueixen en la seva manera de córrer l’estil d’una marató durant hores. Gairebé sempre han llegit el missatge de la terra correctament. Les bèsties salvatges, elands o okapis són on creien, en la quantitat i condicions estimades. La caça es du a terme amb èxit. Tornen amb la carn al campament temporal. Tothom ho festeja.

Com podien predir tant amb un sol cop d’ull? Analitzaven la forma de les depressions. Les petjades d’un animal que es mou ràpidament són allargades. Un animal ferit d’una pota la protegeix posant-hi menys pes sobre aquesta i, per tant, la petjada serà més suau. O un animal gros i pesat, deixarà un clot més ample i profund. Les manades al galop detesten el sol calent. Els animals utilitzaran les ombres que puguin trobar. Però el lloc d’ombra dependrà del moment del dia. Pel matí el sol surt per l’est, i les ombres es fan a l’oest, projectant-se a l’est per les tardes, quan el sol es pon  per l’oest. És a partir de les curvatures que deixen els animals que és possible saber quanta estona fa que van passar. Càlcul que varia segons les estacions de l’any. Aquests caçadors havien de tenir una mena de calendari astronòmic al seu cap que predigués l’aparent moviment solar. Aquest mètode és bàsicament idèntic al que avui dia fan servir els astrònoms astrofísics per analitzar els cràters deixats per l’impacte de planetoides. Observació empírica pura i dura. I la persistència d’aquesta observació a través de més de tres-cents mil anys. No eren salvatges, eren els primers científics.




".... cada vegada que un salvatge rastreja la caça empra una minuciositat d’observació i una precisió de raonament inductiu i deductiu que, aplicat a altres assumptes, li donarien una reputació d’home de ciència... la feina intel·lectual d’un bon caçador o guerrer supera de manera considerable la d’un anglès ordinari." Thomas H. Huxley.

Bibliografia: El mundo y sus demonios. Carl Sagan. (Ed. Crítica, 2017).

divendres, 16 de novembre de 2018

el tiempo amarillo, un retrat de l'ava gardner per fernando fernán gómez

Cliqueu al play per escoltar la història d'avui:




Fragment de "El tiempo amarillo". Autor: Fernando Fernán Gómez
Locució: Jèssica Roca
Música: "Capricho árabe" per Francisco Tárrega

dilluns, 12 de novembre de 2018

una bella criatura

Cliqueu al play per escoltar la història d'avui:




Una bella criatura. Autor: Truman Capote
Locució: Jèssica Roca
Música: Almost blue, del Chet Baker

dimecres, 7 de novembre de 2018

esperes



Joves que arriben tard i tenen tota la vida per davant

Mentre sona Debussy al piano

Esperes sota el sol de novembre

Cossos que s'abracen

Ments despistades

Persones que es turmenten

Joves, nens, grans, què més dóna.

I esperen 

L'autobús, el tren, el seu torn.


I la felicitat.


Esperes a comptar els anys

I les canes que apareixen

A mirar els sentiments amb ulls transparents.

A sospirar si és necessari

I a resseguir cada punt de l'estança

Quan Debussy s'apaga.

Al dia següent esperes 

I al somni que es fa etern 

O t’interromp el son.

I a cada plat posat a taula 

Mentre converses tots aquells anys que esperes.


Potser, sembla, que mai esperes la mort.

En realitat, l'única espera certa.



divendres, 2 de novembre de 2018

23/04/18



El dia que vaig rebre el missatge de la cap d’informatius de VOTV l’anestesista m’acabava de dir que el meu pare probablement moriria a l’operació. El seu dèbil cor no resistiria l’anestesia. Em vaig quedar trastocada i plorant. Vaig respondre-li des de casa, quan al vespre la meva germana va enviar un whats, emocionada, per dir-nos que se n’havia sortit. Vaig tornar a plorar. Per sota meu, l’altra cadena generacional, els meus fills miraven de donar-me ànims mentre els posava el sopar. Una pizza perquè aquells dies, entre anades, tornades i poques hores de son, anava escassa de temps. 

Finalment vaig anar a la plaça de la Porxada la tarda del 23 d’abril, on m’havien convidat com a escriptora local per a una edició especial de Sant Jordi que feien a la televisió del Vallès. Portava, sota el braç, uns quants llibres de la meva novel.la Ni un gram que jo mateixa vaig deixar minuts abans a la llibreria La Gralla, per abastir-los de la meva literatura en un dia tan especial per als llibreters. No li vaig dir res al meu pare. Aquell mateix matí, mentre m’estava amb ell a l’habitació, em va preguntar què llegia. Portava Els Miserables del Victor Hugo. “I probablement va morir sense que ningú el conegués”, em va dir serè però ja dèbil. “Molts es coneixen només després de cent anys d’haver mort”. Vaig somriure-li, sempre vaig agraïr la seva sensatesa. Suposo que era la seva manera de dir-me que no desesperés en l’intent de que algú em publiqués algun dia. Després va callar i es va adormir fins que va arribar la meva germana Iolanda i jo vaig marxar a treballar. Treballo a l’oficina d’una fàbrica fent d’administrativa d’exportació i, quan les hores i la imaginació m’ho permeten, escric sense parar tot allò que em volta pel cap. No tot, però sí molta part. És per això últim que em van demanar fer-me l’entrevista la tarda del 23 d’abril a la porxada medieval de Granollers. 

Uns minuts abans de pujar al plató exterior ens van fer passar, a la meva germana Iolanda que m’acompanyava, i a mi, a una petita cambra que hi havia dins de l’ajuntament i que havien habilitat com a sala de maquillatge. Era la primera vegada que hi entrava, allà. M’estaven posant uns polvos matisadors quan va aparèixer un personatge d’aquests que sembla posat expressament perquè aparegui algun dia en un relat dels meus. Però en realitat, penso, això només era un gra de sorra dins del context en què es va desenvolupar tot, aquells dies. Era un policia local, un home corpulent d’uns cinquanta i llargs, el caporal, que amb accent sureny ens va dir que era la seva hora de berenar i que havíem de fotre el camp d’allà d’immediat. “Qui us ha donat permís per estar aquí!” Deia increpant-nos amb l’entrepà a la mà i la pistola lligada al sota ventre. “Jo sóc el caporal i aquí no hi podeu estar! Aquesta és la nostra cuina”. La veritat, jo no m’havia ni fixat en el petit microones que hi havia en un racó, ni en la petita barra blanca que tenien per menjar aquells pobres funcionaris famolencs i on llavors reposaven pinzells, pintes i estoigs de maquillatge. Aquella noieta que m’estava matant les brillantors del front no va moure ni una cella. I el seu company de perruqueria es va dedicar a senyalar la cap d’informatius, que ens va salvar a temps quan li va dir tota indignada que tenia permís del tècnic de cultura com les altres vegades que havien fet algun directe allà. L’home seguia insistint en què tenia gana, que ell era el caporal i que aquell lloc era sagrat. Jo ja estava contestant les preguntes de la periodista en directe, parlava principalment de Ni un gram, de com m’havia ficat en aquella història, en les anteriors i en el món de l’escriptura i ràpidament, en cinc minuts, no més, vaig baixar del plató per oblidar-me de tot i seguir amb la vida present. Aquells dies no vaig escriure ni una línia sense que m’importés tampoc. Dotze dies després el meu pare va morir a l’hospital. 

dijous, 1 de novembre de 2018

someone to watch over me

La Silvana feia dies que li donava voltes al cap. Volia escriure una història, un relat de semi ficció, on ella fos en part partícip. Pensava en la vida arran de terra. En el cafè que li va demanar aquella pidolaire una tarda d’estiu, mentre ella s’esperava a una terrassa a que li portessin el seu. En la seva pell i la seva veu colrada. No podia imaginar-se el seu nom, era la innombrable. En convidar-la, la dona només li va demanar permís molt educadament per seure’s a l’altre costat de la barra quan se'l van servir. Després va desaparèixer amb les seves robes velles quan la Silvana acabava d’alçar la vista que tenia fixada en unes fotografies que l’Àlex li enviava des de Londres. Mai hi havia estat ella, a Londres. Va pensar llavors, quan estampava el segell de De Müller al certificat de proveïdor, que li hauria agradat escolar-se un dia en què l’Amy Winehouse encara era viva, a un concert alternatiu d’una cantant del tot desconeguda. I va imaginar-se a ella mateixa com a una incipient fotògrafa d’aquestes que passen desapercebudes, vestida amb una camisa de quadres verda i blava, a un lateral de la petita sala escoltant una jove promesa del soul. D’aire tímid, veu penetrant i encara tan fresca i natural. Però el dia del concert no portava la càmera. Va ser casualitat que l’Amy entrés a celebrar l’aniversari d’una amiga i comencés a cantar al pub on treballava una jove Silvana, que aprenia anglès a la capital anglesa aquell estiu del 2.002. Va cantar el Someone to watch over me de l’Ella Fitzgerald, i el Feeling good de la Nina Simone, això sí que ho recordava. I va flipar perquè era tot ànima. També recordava els dos vodka amb taronja que li va servir, i l’estúpid de paquistanès que tenia per encarregat i es passava el dia donant ordres i acomiadant al personal. No va passar res extraordinari, tot allò, quan es va fer famosa, es va enganxar a les drogues i a l’alcohol i va morir tan prematurament, va ser després. Però la vida són moments sense importància, va pensar la Silvana quan arribava l’hora de dinar i marxava a la cuina de la fàbrica per escalfar-se uns macarrons. Mirava al cel, gris plom des de la finestra, i començava a ploure a bots i barrals. Pensava en la gotera del passadís que li tenien que venir a arreglar i enviava un missatge a l’Àlex perquè es passés pel pis a mirar si queia aigua. “Ara hi vaig, no pateixis”. Li contestava. Pensava en la vida arran de terra. També en aquelles històries que havia viscut però d’alguna manera semblava que només havia somiat. I en aquelles que havia somiat però que mai havia viscut. S’acomiadava dels companys i els desitjava un feliç pont. Després, s’asseia a escriure en tot allò que havia pensat.



dissabte, 27 d’octubre de 2018

retrat de roma, un passatge de tot entra en el pes



Aquestes festes de Nadal teníem pensat tornar a Roma. Fa un parell anys que no visitem la capital italiana. Obligacions familiars ens han deixat a terra, amb les maletes i les il·lusions a punt. Les passejades entre La Fontana de Trevi, amb el record de Sílvia —d’Anita Ekberg, vull dir—, rotunda i màgica, i el Panteó —l’altre gran monument de la ciutat papal— ens hauran d’esperar. El gaudi de la pluja melanconiosa que s’escola per l’òcul del Panteó —el majestuós ull de bou que el remata— és un plaer confessable que s’ho val per ell mateix. I la visita recurrent de bon de matí al Colosseu i als Fòrums Romans, per descomptat. I el passeig per la Via Giulia, de camí a poqueta nit al Trastevere, per aquells carrerons i placetes, esglésies i establiments civils que tanta harmonia aporten a la ciutat. 

Nostàlgic del que no farem, evoque davant de l’ordinador una nit qualsevol a la Piazza Navona assaborint un gelat d’avellanes havent sopat la millor pizza a Da Baffetto, a la Via del Governo Vecchio, a dues passes de la Piazza di Pasquino, el bust del qual encarna la llibertat d’expressió com la mare de totes les llibertats. I el sopar de bacallà arrebossat amb carciofi fregides al Piperno, a la Via Gregorio VII, a l’antic gueto jueu. I el cappucino de mitjan matí a una terrasseta de Campo dei Fiori, de mercat abellidor i de trista memòria com recorda l’estàtua de Giordano Bruno, que hi va ser cremat l’any 1600 en acte inquisitorial per la seua idea panteista de l’univers. Una plaça de tendre record, tanmateix, per al papa Alexandre VI, que hi tenia Vanozza Cattenei, una de les seues amants oficials més visitades. El record de la cinematogràfica Via Veneto, immortalitzada en les retines de mitja humanitat gràcies a La dolce vita de Federico Fellini, em transporta, així mateix, a l’estadi civilitzat del cinema i de la imaginació fantasiosa. La memòria, el cinema i la literatura —que sovint són el mateix— ens reservaran també, malgrat la seua prostitució turística, el Caffè Greco, a l’elegant Via dei Condotti, al cap de baix de la Piazza de Spagna, per on van passar Goethe, Stendhal, Baudelaire i tots els literats viatgers que patiren del desfici italià —i on, per cert, hi ha, en una vitrina de l’entrada, al primer saló, al pilar de l’esquerra, l’original d’un escrit de l’empordanés Josep Pla. 

Ha estat un desengany inesperat. Demà, Déu proveirà. Però, mentrestant, jo em consumiré d’enyorança.


El que avui he titulat "Retrat de Roma" és un passatge de Tot entra en el pes (Ed. Vincle), el darrer llibre de l'autor valencià Toni Mollà. En llegir-lo vaig pensar: si mai torno a Roma vull tornar així. Nostàlgica, però tan concreta. Un text meravellós per on recorres, ensumes, palpes, assaboreixes i somies cada racó de la ciutat eterna.