dijous, 5 de desembre de 2019

the golden era

Cliqueu el play per escoltar la història d'avui:




Fragment de El capitán salió a comer y los marineros tomaron el barco (Ed. Anagrama).

Autor: Charles Bukowski (1920-1994)

Veu en off: Jèssica Roca

dissabte, 30 de novembre de 2019

la importància d'un bon sofà

Ahir vaig saber qui era el Giovanni Gervasoni. El meu ex acabava de venir d’Udine, a l’alta Venècia, i em va explicar com havia anat la convenció. En una estona recolliria els nens. Havien estat presentant les noves cadires de la col·lecció i després marxava en cotxe amb un sicilià fins el lloc indicat als afores d’Udine. El dia estava boirós i calava el fred, com si fos el Londres italià. Van esperar una mica desorientats, no veien clar que fos el lloc, fins que es va acostar una noia que els va preguntar si anaven a la casa del Giovanni Gervasoni. Els havien convidat a sopar, però no sabien que anaven a una casa particular. Passeu, passeu. La construcció era elegant: blanca, moderna piscina exterior, jardí i una casa de fusta al fons d’aquell jardí. El Ricciardo -el sicilià- li explicava que en aquella zona d’Itàlia són gent humil i hospitalària, “aquí, qui ha pujat ho ha fet des de baix, això no t’ho trobaràs a la gran Milà”. Després, un home va apropar-se al Manel i va estar xerrant amb ell en un perfecte espanyol “tuve una novia mejicana muchos años, por eso lo hablo”. Les nòvies també serveixen per aprendre idiomes. Van estar parlant sobre el mercat espanyol deu minuts, i quan van acabar li va preguntar qui era. “Sóc el Giovanni Gervasoni”, li va dir l’home d’uns cinquanta cinc anys. Va somriure i va anar a atendre altres convidats. Era el propietari de la casa i d’unes de les firmes més importants de mobles de disseny a Itàlia. Mai m’he assegut en un sofà de Gervasoni però pinten ferms i elegants. I els compren croates i austríacs i txecs també, que són grans i pesen i necessiten un bon suport on poder seure mentre esperen o reposen . La importància d’un bon sofà seria un bon títol per a una novel.la. Penseu-hi sinó la d’històries que se’n poden derivar. No em vull desviar. Després va xerrar amb un altre representant italià del nord (mentrestant una jove cambrera omplia les copes amb vi negre), i van parlar d’allò de la gent estirada de Milà “nosaltres fa anys que cada any fem el sopar de la convenció a casa del senyor Giovanni, és una manera d’apropar-nos a ell i d’acostar-nos més a la marca”. El vi anava avall i els canapès. Aquest italià li va senyalar aquella casa de fusta de final del jardí, “saps que li agrada molt caçar? Vine, vine, ja veuràs.” Un enorme lleó dissecat, el cap d’un búfal, un lleopard, un cocodril -un cocodril de dos metres!- desenes i desenes de calaveres d’isards. Va obrir els ulls com a plats mentre m’ho explicava, el Manel. I encara més en viu, a la casa d’Udine. Tots els bitxos estaven morts i els tenia allà dissecats. L’hospitalitat no té res a veure amb les rareses de la gent, està clar. Una vegada vaig tenir un company de feina que caçava senglars i conills i perdius cada cap de setmana. Cada cap de setmana sense fallar. Del nostre hàbitat, però tan animals com aquells de l’Àfrica caçats amb llicència. Xerrava massa, però era simpàtic i hospitalari també. Es va jubilar fa uns mesos. 

Per cert, mentre m’explicava tot això, el Manel, jo estava asseguda en un bon sofà, aquest de Joquer, una casa de Viladecans. Aquesta és la importància de seure còmodament.



dijous, 28 de novembre de 2019

adieu! à guillaume kolberg



No m’imagino un noi acabant segon de batxillerat, anant a celebrar-ho veient una òpera de Rossini i escrivint una polonesa per al seu millor amic d’institut com a comiat. El noi era especial perquè això és el que va fer Frederic Chopin quan tenia 16 anys. Després de graduar-se Cum Laude al Liceu de Varsòvia, per celebrar-ho, se’n va anar a veure La Gazza Ladra del Gioachino Rossini amb el Guillaume Kolberg, company d'estudis i gran amic. Tenien 16 anys. Qui sap on deixarem els amics d’institut un cop acabem les classes? Alguns dels meus es van quedar en un adeu al final del carrer Vic de Montmeló. Ja no els he tornat a veure mai més. L’adolescent Frederic n’era conscient i va voler fer-li un regal amb el millor que sabia fer: component una peça de música per al seu amic. D’aquí va sortir la Polonaise in B-flat minor no.15. 

L’escoltava aquest matí dins del repertori del compositor polonès a l’Spotify. M’ha transportat a Schönbrunn i a nits de balls vuitcentistes. Té la vitalitat i energia pròpia de l’adolescència aquesta composició. Tot i que Chopin no gaudia de gaire bona salut. Va morir amb només 39 anys. Prematur en la composició, prematur en la mort. 

Al manuscrit de la polonesa el músic hi va escriure un emotiu "Adieu! À Guillaume Kolberg". La música requereix de tècnica, però és de l’ànima que surt. 





diumenge, 17 de novembre de 2019

fallin'

Música com un espai de la memòria. Cançons que et recorden un moment concret, una època, algú... a mi aquesta sempre em transporta a un temps en què per les tardes tornava de Sabadell de fer un curs de màrqueting tèxtil internacional. Retencions a L’AP7, el sol enlluernant-me a l'anada, el cansament acumulat de tot el dia, aparcar el Fiat Marea i les ganes d’arribar a casa per sopar. Sona poc romàntic, sí, però el cd de Songs in a minor m’ajudava a desconnectar de la feina i del setciències de profe que em va tocar. Era l’any 2001, ja ha plogut una mica i Fallin' em segueix encantant.*




*escrit el desembre del 2016

dijous, 14 de novembre de 2019

visita a bukowski des del chateau marmont



Estava dubtant. No sabia si contactar amb el senyor Jorge Herralde per a una nota d’aquest assaig. Principalment -i ja em perdonarà el prejudici potser- per la seva edat. Anagrama acaba de complir 50 anys i darrerament veig el seu fundador -el senyor Herralde- per les moltes entrevistes que li han fet a la premsa cultural. Exprimit com una taronja als seus 84 anys. Resulta que fa temps que per algun d’aquests articles on-line dedicats també a la literatura, em vaig assabentar que ell -l’editor d’Anagrama- va conèixer en persona Charles Bukowski i la seva dona. Hi va anar a veure’l amb la seva esposa, la Lali Gubern, i ja llavors vaig llegir allò de les vuit ampolles de vi del Rin que es van beure entre tots quatre. Detall de l’escriptor. El fet és que malgrat els seus 84 anys, encara tenia la possibilitat que algú em transmetés el relat oral de com havia vist el meu escriptor preferit. Hi ha en aquest tipus de relat l’alè de l’esperit de la persona que va marxar. Com si d’alguna manera encara estigués viva a través dels records de la persona que la va conèixer. Mai vaig conèixer les meves àvies, en canvi, a través dels meus pares, és com si les hagués conegut. El seu caràcter, els seus gestos, les frases que sempre repetien quan patien. El seu tarannà. 

Vaig sortir de dubtes i vaig trucar a l’editorial. Una dona amb accent anglosaxó i en català em va donar el correu de la secretària personal del senyor Herralde. Vaig enviar el correu a la P.B. (intueixo que és una persona anònima). Vaig presentar-me i vaig presentar-li el meu projecte d’assaig literari del poeta i escriptor nord-americà. Després, i més resumit i sense tanta lírica, vaig venir a dir-li això que us he explicat a dalt, i que aquest era el motiu pel qual volia entrevistar el Jorge Herralde. Sempre tendeixo a donar per fet el sí, i estava convençuda que acceptaria la meva petició. La resposta va ser ràpida, dos dies només. Vaig rebre un NO. Com acostuma a ser en aquestes ocasions, va ser un no molt educat: "el senyor Herralde té l’agenda desbordada i no la podrà atendre com vostè es mereix". No m’ho vaig prendre malament. Pobre Herralde! Vaig pensar. Octogenari i encara exprimit com una taronja. S’ha de reconèixer, això sí, que va ser un editor amb gust i personalitat. 

Per acabar amb la resposta, la P.B. em va fer arribar (per exprés desig del sr. Herralde i que li agraeixo), les seves Opiniones Mohicanas, un recull de textos que va anar escrivint sobre la tasca de l’editor i sobre alguns dels autors estrella de l’editorial barcelonina. Allà dintre, entre les 360 pàgines, està la visita que l’editor va fer amb la seva dona un 17 d’agost del 1980 al Charles Bukowski. El text es titula Visita a Bukowski des del Chateau Marmont, que és l’hotel del West Hollywood on s’hi van estar abans i després de la visita. Un hotel amb molt d’encant, palmeres i vistes a la gran avinguda del Sunset Bulevard. City of Stars. No he descobert gaire cosa en aquest text, tret que el mateix Bukowski va obrir-los la porta de casa seva amb shorts. Eren les vuit del vespre i anava còmode. De seguida es va anar a posar uns elegants pantalons blancs i va obrir la primera ampolla de vi. A la Linda Lee, la darrera dona de l’americà, la descriu jove, amable i simpatiquíssima. I el Charles Bukowski com un home lúcid i cordial. Coincideix també en aquest punt amb la Fernanda Pivano, la periodista que el va entrevistar en profunditat per al seu llibre El que més m'agrada és gratar-me les aixelles, publicat també per Anagrama. Era l’home, no tant el personatge que havia creat per a les seves novel.les. Després de la vuitena del Rin, van ballar (no descriu amb quina música, això li hauria preguntat si l’hagués entrevistat) i es van acomiadar. "És simpàtic aquest editor espanyol". És el que probablement va dir-li Bukowski a la Linda quan va tancar la porta. No ho sé, però això és el més a prop que he estat del senyor Jorge Herralde, algú que va conèixer en vida el meu escriptor preferit. 


L'editor Jorge Herralde llegint Charles Bukowski

Apunt inclòs al  meu assaig "Notes mentre llegeixo Bukowski" i que estic escrivint actualment. 

dissabte, 9 de novembre de 2019

un estel fugaç i 30 anys de la caiguda del mur


Avui, com cada matí després de llevar-me, he sortit al pati a mirar el cel i les estrelles. Encara és fosc, i el fet de veure aquelles petites llums parpellejant sobre un silenci únic a aquella hora, m’aporta pau. En pocs minuts serà de dia i no tornarà a passar fins l’endemà si no està núvol. Tenia la Sisí amb roba estesa dins de casa, i he pensat en treure-la si després de sortir al pati i mirar el cel el veia estrellat. Farà sol avui, he pensat. Estava meravellosament estrellat i començava a adquirir aquella tonalitat blau Klein per l’est. Just en aquell moment i molt clarament ha passat un estel fugaç. Era força més gran que qualsevol dels estels que observo a diari i l’he pogut resseguir durant tres o quatre segons, quan el seu cap ha desaparegut rere les fulles del gran plataner. Mai havia vist un estel fugaç tan gran ni tan lent. Se m'ha eriçat la pell i he pensat: tindrà algun significat veure un estel fugaç la matinada del 9 de novembre? Sí, que et lleves massa d’hora i que a base de mirar el cel cada dia sempre n’acabaràs veient algun, ha estat l’auto resposta que m’he donat. Meteor símbol de la bellesa efímera escrita al nostre cel.

Després he obert l’ordinador perquè volia plasmar per escrit aquell instant, i al Google he vist que aquesta matinada ha fet 30 anys de la caiguda del mur de Berlin. Llavors, encara adolescent, també em vaig emocionar quan ho vaig veure per la televisió.



diumenge, 3 de novembre de 2019

la llum de la melancolia



Estirava el braç dret cap a la dreta i, amb un suau gest de canell, tornava cap a l’esquerra, repassant amb el pinzell impregnat de rosa sobre la tela. Feia estona que aquella sortida havia desaparegut. Els núvols s’havien esvaït i quedaven dissolts entre un cel d’un blau anodí. Quedava al seu estudi una ampolla de coca-cola que es prenia durant les tardes, quan aprofitava per pintar les set i vint-i-cinc d’aquell dissabte de tardor. Havia oblidat recollir la notificació d’hisenda del dia anterior, serà la multa d’aquell dia a les rondes, va pensar. Ja hi aniré dilluns. Allò no encaixava entre els blaus terrestres ni els roses foc que havia de pintar. Li recordaven la seva infància al poble, els matins de torrades amb oli i sal i un silenci que mirava de plasmar en cada gest que giragonsava el pinzell amb els dits de la seva mà dreta. Va fer un altre glop de coca-cola. Sonava November rain, però a la pintura no plovia, mirava de concentrar-se en aquella imatge del dissabte. Demà ja no serà igual. Algú va trucar al timbre. Va preguntar des de l’interfon. 


- És vostè l’home del quadre que pintava la sortida d’aquest matí? 

- Quin quadre? 

- El que hi ha exposat a la sala dos de l’Orsay. 

- Perdoni, em sembla que s’equivoca. Pinto un quadre però no en surto a cap. 

- Disculpi, pensava que era vostè l’Arnau Pedrós. 

- I ho sóc, sí... 

El pintor va dubtar uns segons. Miri, passi i m’explica de què va tot això. Va entrar una dona de cabells curts i grisos. Era més jove del que en realitat aparentava. Li va donar la mà. 

- Sóc l’Enna, periodista del digital de cultura Blanc i negre. 

- Jo l’Arnau ... bé, ja ho sap pel que veig. Ve de París vostè? 

- Vinc de París -va ensumar la pintura i va fer unes passes cap a l’estudi on hi tenia la tela – li importa si... 

- Tot just vaig pel fons només, em falta donar relleu al plataner – la dona el va tallar. 

- És exactament aquest estudi. I l’ampolla de coca-cola i el cel amb els núvols rosats i allargassats fins a fondre’s ... 

- Perdoni, no s’estarà equivocant? Hi ha molts cels pintats per impressionistes. 

La dona va continuar sense escoltar-lo. 

- Els texans i els seus cabells rinxolats i morens. És el quadre que hi ha exposat a l’exposició del Gaudin. 

- Gaudin? – va riure discret- Va, dona! Però si va morir fa més de cent anys en Gaudin! I el nom? Com sap el meu nom? 

- Pel títol del quadre, “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. 

El noi va seure de cop a la cadira. Va inspirar fons i va respondre: 

- Miri, no. No hi crec en viatges al futur, d’acord? Hi hauria algun altre Arnau Pedrós per la Polinèsia col·lega del Gaudin, no sé, fumaven molt aquella gent però tant com per viatjar en el temps no crec que... 

- Arnau, vaig buscar per internet i he mirat tots els registres possibles i l’únic Arnau Pedrós que m’apareix ets tu. 

- A veure... Ah, sí, i el detall del mòbil, sí, el mòbil amb la música de l’Spotify mentre pinto, surt al quadre? Perquè això sí que és impossible. 


L’Enna va rebufar i va treure’s el seu I-phone de la butxaca, l’Arnau la mirava arrugant el front i impacient. Va pitjar una imatge. Se la va mostrar. 

- Tingui. 

- No em tracti de vostè, que no sóc tan gran. 

- Doncs jo tampoc. 

- D’acord. Hòstia! No pot ser! I això és un Gaudin? 

- Està a l’Orsay, tu mateix. Vols anar-hi? 

- Uf, però què collons fumaven aquesta penya? – no deixava anar el mòbil i tenia els ulls oberts com a plats mirant la fotografia que la periodista li havia mostrat. 

- No ho sé, però està clar que l’home era un visionari. Crec que hi hauries d’anar... 

- Però, per què? 

- Ves-hi, l’exposició estarà fins a principis de desembre. Quan sigui el moment, em concediràs una entrevista? 

- De quin moment parles? 

- Té, la meva targeta, i recorda’t de mi, si us plau. 


L’Arnau va continuar amb la seva feina de comprador de materials químics per a la multinacional on treballava. Assistia al taller de pintura els dimarts i els dijous per les tardes i escoltava la rotenmeyer de professora que li havia tocat aquell curs. La dolça i creativa Kàtia havia marxat al seu Lió natal. Aquesta d’ara només feia que rectificar colors i impedir que els alumnes desenvolupessin la seva personalitat artística. A classe estava fent un nu a carbó de la Salma Pavek. Tenia la imatge d’una fotografia de l’actriu a la tablet repenjada sobre el cavallet. La professora va passar pel seu darrere i se la va quedar mirant. 

- És la teva nòvia? 

- Oh, sí, sí, la meva nòvia, i tant! 

- És molt guapa i molt jove, no? – anava repassant totes les corbes que s’intuïen clarament als pits prominents de la mexicana. L’Arnau va veure que no havia captat el seu to irònic. 

- És la Salma Pavek de joveneta, quan començava. 

- Ah, ohh, és clar. La teva nòvia... ja t’agradaria a tu... pse! 


Ja m’agradaria, sí, la rotenmeyer, potser li agradaria a ella. Almenys no m’ha rectificat res, aquesta vegada. Va marxar amb el dibuix de la Pavek sota el braç i amb el renec al cap. Feia menys fred de l’habitual per ser novembre. Portava una caçadora amb tela impermeable blau marí per si plovia. Va aturar-se a comprar un sushi al japonès que havien obert feia dues setmanes i va sopar amb les notícies posades. Era època de campanya electoral una altra vegada. Va apagar el televisor. Estava bo aquell wasabi, era més fi que el que venien al supermercat. Va veure la targeta de l’Enna penjada d’un imant a la nevera, quan va agafar una cervesa. Li quedava molt poc per acabar el quadre de la sortida de sol. L’havia signat per la cantonada inferior dreta A.P. 2019, tenia la mania de fer-ho abans de començar-los. El plataner estava perfectament pintat amb les enormes branques grises i les fulles aparentment marrons sobre aquells núvols color melancolia. Faltaven només les lleugeres ombres del matí sobre el terra, gairebé imperceptibles. La llum de la melancolia, el titularia. He d’anar a París a veure l’exposició del ditxós Gaudin, va dir en veu alta. No l’escoltava ningú. 

Aquell mateix dissabte es va enfilar en un vol de Vueling cap al Charles de Gaulle. Unes quantes turbulències i una coca-cola que li va fer passar el mareig. Van aterrar. Uber? Uber? Li va oferir un home color cafè amb llet a la sortie. L’Arnau era dels tradicionals. Va passar de l’Uber i se’n va anar cap a un taxi parisenc. El conduïa també un home d’origen tunisenc. À l’Orsay, s’il vous plait? Li va dir amb el seu escàs francès. Van trigar una hora en arribar, va pagar-li els 41 euros amb cinquanta que li va costar i els 12 euros de l’entrada a l’exposició del Gaudin als últims anys. Era un Gaudin més evolucionat, sense tants colors i menys exotisme. La sala era prou gran, molt il·luminada per la llum que entrava per unes claraboies del sostre. Hi tenien també alguna pintura coneguda de les seves dones polinèsies. I en un racó de la sala, il.luminat, estava el quadre. “Arnau Pedrós recordant la seva infància al 2019”. A sota, una petita explicació: visió del Gaudin al 1883 sobre un famós pintor català del segle XXI quan va rebre de mans d’un xaman de l’illa un quadre titulat de l’Arnau Pedrós “La llum de la melancolia”. 

L’estómac li va fer un tomb i el cor li va pujar a la gola. Va girar el cap, sota un focus, sobre la tela d’un metre per setanta centímetres estava el quadre que havia deixat inacabat a casa seva. Els núvols roses i allargassats fins a fondre’s, el plataner d’enormes branques i fulles marrons i el terra sense les ombres encara. I a baix la seva signatura més l’any 2019. No podia ser, però si era d’ell, per què estava inacabat? Va enviar-li un whats a l’Enna. Torno avui mateix. Quan ens veiem? 

Va avançar un dia la seva tornada, no podia esperar a saber què passaria. Tenia més dibuixos en carbonet i al seu estudi, penjats, paisatges de sortides i postes que li recordaven els moments passats viscuts amb els seus pares. Ells ja no hi eren. Quan va pujar a l’avió l’stick només s’havia quedat en enviat. Va apagar el mòbil i es va posar el cinturó enseguida. L’aeronau va agafar els 220 quilòmetres per hora però no es va enlairar. Seia a les butaques del davant. 

*Relat de ficció