divendres, 28 de febrer de 2020

la neu i les fotografies

Avui la neu m'ha impedit desplaçar-me fins la feina. M'he quedat a casa amb els nens, que han jugat amb la neu amb altres nens perquè l'escola era tancada. M'he dedicat a escriure, a editar, a preparar-los xocolata desfeta, també la bechamel per gratinar la coliflor amb patates i a mirar fotografies en paper Kodak, un gest que faig molt de tant en tant i que reivindico fer com a acte de memòria personal.

Hi ha dues coses que estan en perill d'extinció -si és que no s'han extingit ja-: la vivacitat de les narracions orals transmeses de generació en generació i la perdurabilitat dels records personals que queden en aquell tipus de fotografies. Cada cop que obres l'àlbum retrocedeixes en el temps. Et reconeixes. Et desconeixes. Et sorprens a tu mateix preguntant-te. Preguntant els altres. Recordes. Somrius. T'enyores. Tanques l'àlbum i et dius: com han passat els anys.*

*Escrit el 28/02/18

dissabte, 22 de febrer de 2020

cafè volluto




L’Oriol s'acabava de córrer amb la Laia de comptabilitat al cap. La seva dona havia intentat fer el mateix pensant amb l'Ània de disseny. Uh, ahhhh, ohhh, siii, siii, cossos acoblats, ments lluny, lluny, poderoses armes del sexe. 

- Buf, ja està Rateta, estàs bé?- va quedar estirat al llit. Ella no hi havia arribat.
- Sí, he de marxar a treballar-  va incorporar-se i va redreçar els seus cabells curts i grisencs davant del mirall. Tenia tos encara de la darrera pulmonia.
- Ja t'has acabat l'antibiòtic que et van receptar?- li va preguntar l’Oriol mentre es posava la samarreta i els calçotets.
- Sí, res. És un resto només- va marxar al lavabo per escopir a la pica. Va deixar rajar l’aigua calenta de l’aixeta. 
- Rateta, et deixo fet un cafè?- li va dir l’Oriol des de la cuina.

Era una pregunta retòrica, li deixava fet cada dia el cafè de la Nespresso. La Volluto Equilibrado li agradava per als dos. Eren tres quarts de vuit. La dona de l’Oriol es deia Rosa, malgrat que ell sempre li deia Rateta. La Rosa va entrar vestida amb els seus texans negres i un polo d’Iglú, on treballava de patronista. Era robusta de cos i seca de paraula. Va prendre’s el cafè i va deixar la tassa a la tauleta.
  
- Ja ho reculls tu. Digues-li a ma mare que avui no aniré a dinar, no vaig pensar a dir-li que tenia un curs. 
- D’acord Rateta, a quina hora tornaràs, doncs?
- Suposo que a les cinc i mitja, ja arribaré jo per recollir el nen de música. Vinga marxo.
- Un petó – va acostar-se a la Rosa i van fer-se un petó fred als llavis.

Ella va sortir per la porta amb el casc de la moto al braç i ell va recollir la cuina i va despertar el nen per deixar-lo a casa de la seva sogra, dos blocs de pisos més avall. El seu sogre havia mort just després de jubilar-se d’un càncer de pulmó. El nen era igualet a l’Oriol  però en petit. Els mateixos rinxols morens, els mateixos ulls marrons, el mateix somriure pillo. La pell no. La pell la tenia blanca com la seva mare. Portava la motxilla de Cars a l’esquena i va deixar-lo amb la seva àvia i el missatge que li havia transmès la seva filla.

Va conduir per la ronda de dalt fins a De Müller on treballava de tècnic comercial. Va seure i va engegar l’ordinador. Enganxada a la seva taula hi havia l’Esther, la responsable del customer service entre companyies. L’Esther ja es prenia el seu tallat, igualment ja se l’havien pres la Silvana, la Iolanda i l’Òscar, tots administratius de l’equip comercial, però a l’Oriol li agradava quedar bé, tot i saber que li negarien el gest. Sempre feia preguntes redundants. Enlairava el braç al mig del departament, amb la clau de la màquina del cafè a la mà.

- CAFÈ, PASTES, REVISTES DE DONES EN CUIRS?
- No, no. Merci.
- No, no, ja n’he pres.
No, no, me l’estic prenent.

Era la resposta esperada. A la màquina del cafè l’esperava la Laia de comptabilitat. Va haver d’aguantar-se i dissimular l’escalfor com va poder. Amb la Laia hi havia el senyor Guirau, el cap de finances. La noia va somriure-li. Les comparances sempre són odioses però era tan simpàtica la Laia! Duia els llavis perfectament delineats en bordeus i mitja melena rossa rinxolada a base de producte permanent. Una mica artificial, tot i que l’Oriol s’havia fixat en aquelles cames fermes i ben treballades al gimnàs, que sempre lluïa sota unes minifaldilles que amb prou feines li tapaven el cul. El senyor Guirau es va avançar, ja havia convidat la noia i va tornar a posar la seva clau.

Bon dia, Oriol! Vinga, serveix-te.
- Ah, ostres, així si em convida guardo la meva clau.
- Què tal? Ja has deixat el nen? – li va preguntar ella amb la correcció de tenir el seu cap al davant.
- Ah, sí, sí ... senyor Guirau, va sortir en bici aquest cap de setmana?
Oh, no, no. Estic amb lumbàlgia, espero que se’m passi per poder-hi tornar. Home, bon dia! – en aquell moment van entrar el cap de recursos humans i el director de planta, i el senyor Guirau es va quedar xerrant amb ells. Era el seu moment extra-oficial, de fet.

La Laia sostenia encara el cafè i anava fent petits xarrups. Es van quedar d’esquenes als directors, deixant-los amb les seves converses de cafè: futbol, Nadal-Federer -si havia hagut partit- i política quan no hi havia ningú al davant.

- Què dius Reina? Com ha anat el cap de setmana?
Bé, he tingut la nena, està molt estudiosa, així que poca cosa, hem anat a casa dels meus pares a dinar ...- l’Oriol la va tallar.
- He pensat en tu com un boig -va deixar anar en veu baixa.
- Que et sentiran...
- Ja, ja ho sé, però és que... AH, SÍ- va alçar el to- després et portaré les factures de Movistar que ja les he signat, d’acord?


Ella va riure fort, normalment reia fort la Laia, així que els caps no es van estranyar que ho fes. L’Oriol va llençar el vas de plàstic a les escombraries i es va acomiadar de la comitiva, marxant amb la Laia pel passadís. Després, els directors van deixar la conversa futbolística per fer-se gestos entre ells amb els caps i : psst, què, aquests dos què? Eh? Hi ha marro aquí, no? I riures tensos entre dents. El senyor Guirau assentia i s’encongia d’espatlles. En fi, si no perd el cap i la dona no se n’assabenta...

Feia un mes que el director de l’Oriol havia reunit tota la secció de plastrons per avisar-los dels plans de reestructuració que tenien previst els alemanys. La recessió estava afectant de ple la planta situada a Granollers i es donaven un termini de tres anys per veure si la inversió que havien destinat a la divisió donava un rendiment d’un cinc per cent, si no era així, tancarien aquella secció. “Els alemanys triguen a prendre decisions, però quan ho fan tallen de soca-arrel, no s’estan de tonteries”, va dir l’alt càrrec abans que li agafés l’infart a la mateixa sala. Va ser tot un enrenou. La notícia de l’ultimàtum i el sotrac de la mort del director i company de tota la vida. Ara tenien de directora aquella Tatiana, una noia russa formada per la mateixa central, i tot era més fred. Sort de la Laia, un revulsiu que havia arribat a la seva vida quan pensava que amb la Rosa ja no hi havia res a fer.

L’Esther, la cap de la Silvana, sempre estava absorta en la pantalla i quan no ho estava, era perquè s’estava discutint per telèfon amb els agents marroquins per qüestions de pagament. “Se me’n fot això, ja han passat més de seixanta dies i si no pagueu a qui acomiadaran serà a mi! NO, NO, NO. Se la sentia cridar en francès, dia sí dia també. A vegades callava en sec i es quedava amb l’auricular a la mà. L’interlocutor havia penjat el telèfon. Aquell divendres de desembre del 2009 no era diferent, així que no es va adonar de la conversa que va mantenir l’Oriol a dues bandes.  Era la Silvana qui es va adonar. Estava a la seva taula buscant un document que necessitava per a una exportació a Mali, mentre l’Esther discutia amb el Jazim.

- Sí, Rateta- parlava pel Nòkia de l’empresa- però vols dir que a ta mare li agradarà que li fem una festa sorpresa? (...) bueno, d’acord, com tu vulguis Rateta – va començar a sonar el seu telèfon fix.

346 trucant. 346 trucant. 346 trucant. Va fer un senyal a la Silvana perquè se l’agafés.

- Sí?- va agafar-se’l- ah, hola Laia, sí, sí, està parlant pel mòbil ja li dic que et truqui.

L’Oriol va deixar el mòbil tot apurat. Es va treure el polo d’Iglú amb estampats asimètrics per quedar-se en cos de camisa. No li afavoria gens, semblava no tenir gaire criteri a l’hora de vestir però era un prototip que li havia portat la seva dona, a vegades l’hi portava i els aprofitava per anar a la feina. Va despenjar el fix abans que la Silvana li digués: “Oriol, la Laia que la truquis quan puguis”. Va fer-ho fluixet, tot i que les converses personals als departaments oberts anaven amb amplificador Dolby Surround incorporat.

- Hola Reina... estava parlant amb la Rosa, disculpa’m. Després quedem?


Poc després d’allò, un dia que l’Oriol li explicava a la Silvana que al novembre havia anat a un concert de la Noa perquè “tinc un amic que treballa a l’auditori de Sant Cugat i m’ha tret les entrades gratis”, van fer-ho oficial. Van entrar –ell i la Laia- al despatx del Senyor Guirau. Eren les 9 del matí:


- Senyor Guirau, com va? Ja està millor de l’esquena?
- Sí, sí, i tant, des de llavors que ja he pogut sortir un parell de cops per Collserola. Quan vulguis apuntar-te, ja saps.
- Ui, jo no estic tan en forma com vostè...
- Tot és qüestió de posar-s’hi, i digueu-me, per què m’heu citat? Heu tingut algun problema de feina, algun malentès?
- Oh, no, no –van dir l’Oriol i la Laia alhora, després va seguir el tècnic comercial- és més que res perquè abans que se n’assabenti per algú altre, ja sap com van aquestes xafarderies a la feina, era per fer-li oficial que la Laia i jo estem junts.
- Ah, ostres, doncs no, no en sabia res... però tu estàs...
- Sí, la meva dona ja ho sap, fa deu dies que estic vivint amb la meva mare. És temporal mentre arreglem papers.- la Laia només reia i l’agafava de la mà.
- Doncs res, home, nosaltres preferim que no hi hagi embolics a la feina, però si la cosa va tan en sèrio doncs endavant.
- Si, bé, he, he -tenia un riure nerviós ell- de fet ja coneix altres casos que ens precedeixen aquí, com el Cesc i la Clara, o el Juli i l’Alba.
- Sí, sí, ho sé, ho sé, per això ho dic. Doncs ja està tot dit, procureu, això sí, guardar-vos les intimitats fora d’aquí, si us plau.
- Oh, això no ho dubti, senyor Guirau!- li va dir l’Oriol amb un somriure d’orella a orella.
- No, estigui tranquil en aquest sentit- va reafirmar la noia.  


La notícia va córrer com la pólvora, i llavors, és clar, tothom sabia o havia vist. La Silvana aquella conversa a l’oficina, l’Òscar que si havia agafat de la impressora un e-mail hot hot que l’Oriol havia imprès per error, l’Esther, l’Esther! que si ja sabia que s’havien escapat entre setmana a un hotelet de la Cerdanya “per follar i vinga a follar!”, fent el gest amb els avant-braços enrere i endavant, brutota com era l’Esther dient les coses. El Cesc, l’informàtic que s’havia emparellat amb la Clara de compres, felicitant-lo perquè “ja era hora noi, que la Rosa no et convenia”. Tot semblava dit, fet i beneït. I un cop així, ja no hi hauria més rumorologia entre passadissos. Amaga una cosa perquè en parlin, deixa-la anar perquè deixin de fer-ho. Humans. A principis de gener els de plastrons van fer un petit esmorzar per celebrar el naixement del segon fill de la Iolanda. Menjaven crosants de xocolata, ensaïmades de crema, pastetes de full farcides de paté i sobrassada. L’Oriol devorava amb ànsia, el que més, com si l’endemà hagués de venir una altra guerra civil. “Si en queden de xocolata me’ls puc endur? És que a ma mare li encanten!” Va preguntar a la Iolanda, que li va dir que sí. Va fer una pausa de menjar per parlar. Estaven tots en rotllana al costat de la taula on hi havia el menjar i la beguda, va agafar una cullereta i va començar a picar una tassa de cafè buida, clinc, clinc, clinc!, a la manera de reclam.

- Bé doncs, ara que estem de tanta celebració a banda de naixements, també es poden celebrar nous emparellaments?

Si hagués estat allà l’antic director segur que li hauria rigut la ficada de pota, era l’únic que podia seguir aquest tipus de coses, però el senyor Estévez havia mort en aquella dura reunió, així que tothom va quedar petrificat. Ni tan sols van poder riure. “Què s’ha begut l’enteniment aquest?” És el que van pensar la resta de companys. “És que hi ha cap necessitat de ventar-ho d’aquesta manera?” “ Encara té el llit matrimonial calent, com aquell qui diu i va i la deixa anar així. I ara!” Els passadissos de De Müller tornaven a bullir.


Al World Trade Center del port l’Ània de disseny estava casada amb un home deu anys més gran que ella. Era normaleta, castanya amb els cabells sempre recollits i una mica rodoneta. Dolcíssima i intel·ligent, treballava colze amb colze amb la Rosa. I passava desapercebuda, com a ella li agradaven les persones, discretes. Se’n va enamorar en silenci. La somiava en silenci. La imaginava en silenci mentre es masturbava i quan tenia sexe amb l’Oriol. L’Ània no en sabia res, és clar. Ni ho sabria mai tampoc. Estaven reunides per parlar de la campanya de tardor-hivern del 2010 quan va sonar el telèfon de la Rosa. Era la seva advocada. “Sí, d’acord. Penso que serà un tracte just. Ja li envieu tot vosaltres, doncs. Molt bé, adéu, adéu”. No volia dir gaire per pudor de que la sentissin. Les mans van començar a tremolar-li i va marxar al lavabo per rentar-se la cara amb aigua calenta, li costava empassar la saliva. Va obrir la seva taquilla per agafar el Lorazepam que havia deixat a mitges. “Sobretot, ves reduint la dosi a poc a poc” li havia indicat tot just feia un mes la seva doctora de capçalera. Va tornar a prendre’s la píndola de mig mil·ligram i va respirar fons. 


- Tot bé?- era l’Ània, que havia anat a buscar-la al lavabo.
- Sí, sí, un petit mareig només.
- Vols que t’acompanyi a casa? Deixem la reunió per demà, no pateixis.
- No, no. Trucaré un taxi i que em deixi. M’estiraré una mica i demà ja estaré bé, segurament.
- Descansa el que calgui, dona. I el nen?
- Ja he trucat la meva mare, es quedarà amb ella i me’l portarà al vespre.
- D’acord, vinga, a poc a poc, eh?


De tornada al seient del darrera del taxi anava pensant en la resposta d’ell. La primera vegada que li va dir Rateta va ser quan tenien disset anys, després de conèixer-la a les jornades tècniques del gremi tèxtil de Sabadell. Ella provava de tallar unes teles sedoses que es desfilaven i l’Oriol va ensenyar-li com fer-ho del biaix perquè el tall li quedés net. Si em fas cas seràs una bona patronista, eh Rateta? Va picar-li l’ullet, ell, tan segur de si mateix, de seguida la va entabanar. Després, i malgrat que era ella la natural de Barcelona, va ser ell qui va mostrar-li les parets bombardejades de la plaça de Sant Felip Neri. I la primera botiga de Custo Barcelona tan petita i tan a prop de Santa Maria del Mar. De tot allò havien passat vint-i-cinc anys. Havien quedat atrapats en una teranyina. Ni tan sols li havia donat temps a reflexionar sobre els seus gustos sexuals, disset anys! Eren unes criatures. Sabia que l’estimava, però també que no anava sentint. Rumiava en el petit Arnau, també, i en el seu benestar familiar. Família! La gran paraula. L’estructura que havien tingut fins llavors semblava la idònia. Podria seguir endavant sense el seu marit? La traïció li importava però no tant. Ella també l’havia traït, en el fons s’estava traint a ella mateixa. Demà seguiria amb el Lorazepam, i demà passat i l’altre. Semblava que ja li havia fet una mica d’efecte quan va baixar del taxi a l’alçada de Sans, li havia anat bé pensar durant el trajecte.

Al vespre va arribar l’Oriol amb el nen. No sabia com però s’havia assabentat de la seva indisposició a la feina. Estava estirada al sofà adormida.


- Mama? Mama? Que dorms?- l’Arnau va fer-li un petó a la galta. La Roser va obrir els ulls, els tenia inflats de cansament.
- Hola, com estàs, Roser?
- Per què has vingut?
- M’he enterat que no t’havies trobat bé i he passat jo a recollir el nen per casa de la teva mare, li volia estalviar el camí a aquestes hores. Has menjat alguna cosa?
- No, no vull res. Ja li prepararé ara el sopar al nen.
- He portat japonès que sé que us agrada...
- No calia, d’acord. Ja se’l donaré, eh Arnau?

El petit va assentir amb el cap i un somriure. “I vull d’allò verd que pica el nas!”. Tots tres van riure, llavors.

- Bueno, doncs que sopeu de gust, jo ja marxo.
- Espera, que t’acompanyo a la porta- li va dir ella- t’ha trucat l’advocada?
- Si, si. Ja ho parlarem, m’ho he de mirar bé, però ja ho parlarem, primer descansa i recupera’t, d’acord?


L’Oriol va tancar la porta i va obrir la de casa de la seva mare. El seu pare havia mort de cirrosi un parell d’anys enrere, però en feia més que no l’havia vist pel seu alcoholisme. A la mare li costava moure’s de tan grossa que era, i se li afegia el dolor als genolls i l’esquena de la reuma artrítica. Cobrava una pensió de set-cents euros i havia d’ajudar-la amb el lloguer. Feia olor d’olla andalusa, li posava molta pastanaga perquè era el que més li agradava al seu fill, i dos bons trossos de costella de porc que ell s’amania amb un raig d’oli d’oliva i sal abans d’escorar-los. Li agradava aquella cuina, però no era la seva cuina, era la de la seva infància que havia deixat enrere i no, aquesta no li portava bons records. Veia el seu pare entrant de cantó per la porta els vespres, això quan no els avisava la policia perquè l’anessin a recollir a l’hospital, perquè algun grup de radicals l’havien apallissat al mig del carrer. “No volem borratxos! Ni vagabunds ganduls!” “Fora! Et matarem a patades!” Franco tot just acabava de morir. Van ingressar-lo en un centre de rehabilitació i després va sobreviure gràcies a l’ajuda d’una germana que tenia una botiga de queviures a Mataró. El va tornar a veure en tres ocasions: pel naixement de l’Arnau, per l’enterro de la tia Lali i quan va morir de cirrosi, ja consumit, a dins del seu taüt.

Va obrir l’ordinador després de sopar. La seva mare li havia recordat que apagués l’estufa abans d’anar-se’n al llit. Va començar a fer els números. La manutenció de l’Arnau, la hipoteca a mitges, els extres de música, el casal de l’estiu, el futbol, el lloguer de la casa de Calella a l’agost (va tatxar aquest i va posar un interrogant a les vacances), lloguer de pis (no es va atrevir a posar xifra, en el seu lloc va posar un nom de dona). En aquell moment va entrar un SMS de la Laia. “Hola rei, has sopat bé?”. Va deixar-lo sense contestar, eren les 22,30 h. Demà quan la vegi li diré que estava dormint. Va pensar. A l’excel va afegir: Volluto Equilibrado i va guardar l’arxiu.

Havien passat quinze dies. A finals de gener del 2010 feia un fred d’hivern que calava. L’Oriol portava un jersei de coll alt de llana pel davant i cotó pel darrere, era un altre prototip d’Iglú que havia dissenyat l’Ània amb l’ajuda de la Roser. Quan la Laia se’l va creuar pel passadís sabia que havia tornat amb ella. Va mirar-lo als ulls sense saludar-lo. Ell va seguir mut el seu camí fins el departament. Va engegar l’ordinador i mentre arrencava va alçar el braç amb la clau de la màquina del cafè a la mà:

-  CAFÈ, PASTES, REVISTES DE DONES EN CUIRS?
-   No, no. Merci.
No, no, ja n’he pres.
No, no, me l'estic prenent.


Era la resposta esperada, però la Laia ja no l’esperava a la màquina del cafè.


dimarts, 18 de febrer de 2020

un somni i les cotorres del poble espanyol


No sé per què als somnis mai hi surt música. Era al matí i una cotorra verda estava a l'herba del pati. Mireu! Una cotorra! Li deia als nens i al Manel, que també hi era. Tots estaven com estan ara. Físicament, vull dir. Entrava decidida, fent saltironets per la porta de la cuina i es passejava pel menjador de casa. El menjador i la cuina eren exactament com són. El mateix parquet en noguera, el sofà blau, les parets blanques i verdoses i la mitja lluna mirant la Frida Kalho. Obríem el finestral i esperàvem que la cotorra marxés volant, però es quedava quieta al mig del saló. Què volia? Ens adonàvem que li faltava una ala. Era com si esperés alguna cosa de nosaltres. Era d'un intens verd clar i plomatge uniforme. És estrany perquè no m'agraden els ocells com animal de companyia, però al somni li tenia certa simpatia. Finalment la trèiem al pati i marxava fent saltironets, s'esvaïa amb un altre somni que em portava fins al pis de les veïnes de dalt. Després del Glòria tornava a caure aigua al meu passadís. Oblida-ho. Millor posa-hi música.

A Sant Antoni de Vilamajor hi ha pit roigs, pardals, puputs, orenetes, algun colom, falcons, però no cotorres, així és que quan m'he llevat, amb la imatge ben vívida de l'au entrant per la porta de la cuina, he buscat el seu significat al google, realment no sé per què, perquè té la mateixa utilitat que llegir l'horòscop, és a dir, cap. Parlava sobre la capacitat d'adaptar-se a l'entorn i fer front a noves situacions. Com si no ens hi haguéssim d'adaptar sempre. La darrera vegada que vaig veure cotorres va ser a finals de l'estiu passat al Poble espanyol, una tarda que el vaig visitar amb una de les meves germanes, la meva neboda Elisenda i una amiga nostra. Una colònia inundava els jardins que envoltaven el monastir de Sant Miquel. Passejaven tan amples i decidides com les del meu somni, però aquelles tenien les dues ales i es camuflaven entre les branques dels pins. Hi havia unes vistes espectaculars de la ciutat en el caient d'aquella tarda d'agost. Em va sorprendre tan exotisme sobrevolant Barcelona, com quan  el Chet Baker va venir al 88 per actuar a la Zeleste. 



dissabte, 15 de febrer de 2020

de la meva experiència sobre drets maternals


El 12 de desembre del 2006 donava a llum a l’hospital Taulí de Sabadell dos nens bessons que naixien prematurament durant la setmana 33 de gestació. Van necessitar 22 dies més de maduració pulmonar a la incubadora. Ara són nens grans i forts com a roures, però aquelles tres setmanes recordo haver-les passat plorant pràcticament a diari perquè els meus fills recent nascuts no podien estar a casa amb mi. L’instint maternal és així. Malgrat tot, jo vaig tenir sort. Hi havia dones que havien parit durant la setmana 30, o la 28, fins i tot a la 25, amb criatures de 700 grams que es podien passar fins a tres mesos a l’hospital. En aquell temps, tots els dies que estaven a l’hospital i que els fills no estaven amb tu a casa te’ls descomptaven igualment de la baixa maternal, 16 setmanes (en el meu cas 18 per ser bessonada), de manera que quan la criatura era amb tu a casa part d’aquell temps havia passat per a la seguretat social i per a l’empresa, però no així per al neonat prematur, per a qui l’edat de creixement compta de manera una mica més enrederida que a la resta de nadons nascuts a terme.

Recordo que el meu pare –sempre despert i al corrent de l’actualitat- em va trucar a principis de gener del 2007 per advertir-me que s’havia posat en marxa una llei per la qual les baixes de maternitat de les mares de nens prematurs començaven a comptar a partir del dia que als nadons se’ls donava l’alta mèdica de l’hospital, de manera que poguessin gaudir d’ells a casa tal i com ho feien la resta de mares recent parides. Jo no vaig tenir la fortuna de poder gaudir d’aquella ampliació perquè la llei no era amb caràcter retroactiu, però em vaig alegrar per les que en poguessin fer ús a partir d’aquell moment, que són moltes perquè el tema de la prematuritat avui dia va en augment estrepitós (per múltiples factors que ara no venen al cas).

La qüestió és que vaig seguir donant el pit i el biberó al Gerard i al Llibert fins poc abans de reincorporar-me a la feina, dia i nit amb aquell aparellet lleva-llets que m’ajudava també, tot i que hi havia una cosa que em recançava bastant, i era que l’hora de lactància de què tenim dret les mares lactants era la mateixa tant si en tenies un com si en tenies dos. El temps de succió, us ho puc assegurar, no és el mateix. També recordo que el seu pare es va poder agafar els 15 dies reglamentaris de baixa, que va consumir en anades i tornades al Taulí, quan anàvem a veure els nens a la incubadora. Ara, em penso que el permís de paternitat és de 4 setmanes en vies de ser-ne 5.

L’any 2006 previ a la Gran Recessió, si mireu les taxes de natalitat, també va haver un baby-boom, amb la qual cosa em vaig trobar que no hi havia plaça a la guarderia pública del poble i des del sisè mes dels bessons, de 8 a 5 h de la tarda, cap a una de privada que hi van anar. Tenia una companya de feina, ja veterana, que mig en conya mig en sèrio sempre em deia recordant vells temps: “jo vaig estar molts anys treballant per mantenir el meu lloc de feina”, fent al·lusió a la pasta que es gastava en portar els fills a la llar d’infants. Doncs això, tenint en compte que em guanyo la vida fent d'administrativa, m’hi deixava bona part del jornal.


Tot aquest rotllo tan poc literari que estic fent avui i que poques vegades he exposat malgrat dedicar-me com em dedico a escriure, és perquè veig que sovint ens perdem en abstraccions i en males interpretacions sobre aquest moviment que etiquetem com a feminisme. La cosa no va de hashtags, ni d’anar en contra de ningú, ni de perdre’s en xorrades. La cosa va de petites millores com aquella del gener del 2007 i que el meu pare, un home de 75 anys llavors, ja va saber captar enseguida. Coses que ens faciliten la vida a les dones, i de retruc als fills, als pares, les parelles, als germans. No sé de teories ni de lleis, però agraeixo enormement moviments com aquests, que ens ajuden a avançar i a tenir millor qualitat de vida que la que tenien les nostres àvies. Les nostres mares, fins i tot.*




*Escrit el març del 2018

la identitat sacrificada





Un es pot inspirar en la vida per escriure, ho faig gairebé sempre, com en la meva darrera entrada al bloc, o fer-ho a través d’alguna lectura que al final t’acabarà portant a la vida. Tot és un i no es pot separar. Fa anys, l’escriptora i psicòloga americana Betty Friedan va escriure i rebre un premi Pulitzer sobre la identitat sacrificada de la dona al seu llibre La mística de la feminitat, un llibre que recomano a tots aquells i aquelles interessats en el bon pensament feminista. Lluny d’etiquetes i d’abstraccions absurdes. En aquest capítol de la identitat sacrificada parla sobre l’estudi que va fer el doctor Kurt Goldstein en soldats que tornaven traumatitzats de la Primera Guerra Mundial. És l’època en què va sorgir la psico-anàlisi. Les experiències viscudes durant la guerra van afectar directament els seus cervells. A la capacitat cerebral que tenim els humans d’ordenar el caos dels detalls en una idea concreta. Si una cosa ens diferencia dels animals és la nostra capacitat d’anar milers d’anys al passat i projectar la nostra ment cap al futur a través de la nostra imaginació. Aquells soldats havien perdut totalment el seu sentit del temps i de l’espai. Es veien limitats per la situació immediata en què es trobaven. Plor, histerisme, desesperació ... Els psiquiatres es van adonar que aquesta histèria tan típicament associada a les dones era la mateixa que afectava els homes que havien lluitat a les trinxeres. Va ser llavors quan van començar a estudiar de quina manera el tedi de la quotidianitat afectava les mestresses de casa. Parla de dones que vivien només a través dels seus marits i dels seus fills, sense cap propòsit personal que les projectés cap al futur.

En aquest llibre la Betty Friedan s’enfoca en dones de classe mitja-alta, amb una formació mínima de batxillerat i algunes fins i tot amb estudis universitaris que van renunciar a tenir un projecte propi per formar una família i estar sempre perfectes per als seus. Amb el temps -ho va demostrar amb entrevistes a milers de dones- això va portar depressions, alcoholisme i fins i tot alguns suïcidis. La pel·lícula El somriure de la mona Lisa retrata molt bé aquest tipus de mística de la feminitat d’aquells anys 50. No puc rebel·lar el seu nom, però durant l’entrevista que vaig mantenir amb la doctora especialista en addiccions durant el meu treball de camp per a la novel.la Ni un gram, aquesta em va parlar d’un perfil dona de classe alta alcoholitzada rere l’aparent glamur social que envolta la seva vida. "S’avorreixen a les seves cases i comencen amb la copeta de vi blanc del migdia". L’entrevista se la vaig fer a principis del 2016. El llibre de la Betty Friedan és del 1963.

Com a mare, dona treballadora i escriptora he entès que havia de plasmar la dificultat en què ens trobem les dones actualment. Una cosa és la teoria, les lleis aprovades i les reivindicacions a cop de hashtags. Una altra ben diferent és la realitat, el dia a dia en què ens trobem sovint desbordades. Ho he deixat palès a infinitat de meus escrits i també en la meva novel.la L’administrativa, inèdita a data d'avui. La vida arran de terra, ni més ni menys. Per això deia a l’inici que allò que em condueix a l’escriptura, la vida i la lectura, sempre s’acaba unint.

dijous, 6 de febrer de 2020

caminada pels carrers: una aventura londinenca

Que no us confongui el títol. 

És cert que els ocells canten més fort a la primavera. Sembla primavera avui. He sortit al pati després de fer neteja a fons de la casa. Tinc el Gerard enfebrat -un refredat fort- i m'he quedat amb ell a canvi d'un dia de vacances d'aquest any. He enviat un whats aquest matí al meu cap. Divendres es va quedar el Manel amb el Llibert -perquè era el Llibert qui estava amb mal de panxa llavors-. Acostuma a venir seguit, un darrere l'altre. Normalment mai alhora. És així com sol passar amb els bessons. El cas és que he airejat totes les habitacions abans que es fes de dia i les he fregat amb aigua i lleixiu. A fora tot s'anava aclarint després d'un cafè amb llet. Ja no he parat fins acabar amb els armaris i les rajoles de la cuina i de passada les prestatgeries de Case que tenien pols amagada rere els catàlegs de Tacchini. La pols es fica per tot arreu, més a l'hivern amb l'aire calent de les calefaccions. He aprofitat per fer net d'algun. No m'agrada acumular coses. Tenia una espelma bola d'exterior al pati que encara acumulava litres d'aigua del temporal Gloria.  Ens la va regalar fa anys un amic que treballava per a una firma d'espelmes catalana. No servirà per il.luminar més nits d'estiu. L'he llençat també. Quan m'he adonat ja eren les 10,30 h. i  li he preguntat al nen si volia anar-se'n al llit. Té molta tos. Enseguida m'ha dit amb ulls cansats que sí. L'he tapat amb el nòrdic ben estirat i els llençols recent oberts i s'ha quedat adormit. Des de les cinc que no li he donat l'ibuprofè. Li he fet un petó a la galta i un altre al front. Encara dorm. He deixat fet un fricandó de vedella amb bolets per quan arribi el seu germà de l'institut. No tinc esperit de mestressa de casa no us ho penseu, és l'herència dels meus pares i aquesta mania de deixar-ho tot preparat. Estic al pati amb un llibre de viatges de la Virginia Woolf, asseguda en un dels bancs d'alumini blanc i el sol radiant del migdia donant-me de cara. 

Fa molt que no la llegeixo. Raonament pausat que frega la filosofia. Estava pensant quina de les seves notes llegiria, he mirat cap a dins del pis, tot net i amb ordre, m'ha marxat l'oïda cap als pardals que no paraven de piular. Cantar queda millor. Aviat tornaran les orenetes. La nota que llegiré és la que porta per títol el mateix que li he posat a aquesta entrada, Caminada pels carrers: una aventura londinenca. La va escriure el 1927 i m'ha atrapat el seu inici: "Potser ningú, mai, hagi sentit passió cap a una mina de llapis. En canvi, hi ha circumstàncies en què seria altament desitjable posseir-ne una".


Els rajos solars tenen un efecte sedant. Les 13,30 h. El Gerard està en la seva tercera hora de son. L'hauré de despertar per portar-lo al doctor Crous.


Sant Antoni de Vilamajor, dilluns 3 de febrer del 2020.







diumenge, 2 de febrer de 2020

apunt de joan manel serrat

Una vegada, durant una entrevista que va fer al Joan Manel Serrat l’Iñaki Gabilondo, aquest li va preguntar en quin moment concret ell va decidir que havia de ser cantant professional. Anaven per l’any 67, ell ja havia anat a actuar a ràdio Barcelona i havia composat les seves primeres cançons, entre elles Cançó de matinada, que va arribar a dalt de les llistes de vendes de discs de l’Estat espanyol. Encara era estudiant de biologia i estava fent unes pràctiques al centre pirenaic de biologia experimental de Jaca. Va relatant amb detall mil·limètric aquell moment, perquè assegura “això que explicaré ara va ser claríssimament determinant perquè jo decidís passar de la uni i de la feina”. Hi havia un catedràtic que li va exigir que baixés a fer les pràctiques de zoologia a la Universitat de Barcelona o del contrari no l’aprovaria. “No sé què li va passar pel cap aquell dia a aquell home, però va haver un creuament de cables mutu i allà vaig decidir que ho deixaria per ser cantant professional.” 

Després, amb el temps, només va tenir paraules i gestos d’agraïment cap a aquell professor, “perquè si no hagués passat allò -diu- hauria estat qualsevol altra cosa, però no cantautor.”

Quan obres la viquipèdia no apareixen aquestes coses. Res com escoltar la veu del propi protagonista, més que fins i tot llegir-la després impresa. Hi ha silencis i pauses i l’espontaneïtat de la conversa impossibles de copsar per escrit. D’ell em quedo amb La Tieta. La porto en un CD recopilatori al cotxe. Extraordinari retrat d’aquella tieta soltera que molts hem tingut alguna vegada.  Impossible no plorar amb ella.