dimecres, 21 d’agost de 2019

29 d'abril del 1986


Enfoca’t en allò que t’interessa perquè serà el que realment t’ompli. 

Llegeixo a Los Angeles Magazine que la Biblioteca central d’aquesta ciutat va ser construïda l’any 1926 seguint l’estil neoegipci dissenyat per l’arquitecte Bertram Goodhue. La primera cosa que m’ha vingut al cap és que l’edifici era molt nou quan Bukowski va marxar de casa dels pares i es passava molta part de les hores del dia allà dins. Seria un lloc confortable per a ell, un lloc net, calent, amb llum les tardes d’hivern i lavabos on poder rentar-se i fer les seves necessitats. No fa mai abstracció de la seva poesia. Així es desprèn a Incendi d’un Somni, que vaig llegir al recopilatori Peleando a la contra la tardor passada, un preciós homenatge de l’escriptor a la biblioteca pública de la seva ciutat, que va patir un devastador incendi el matí de dimarts 29 d’abril del 1986. He volgut veure com era l’edifici on un jove Charles Bukowski va passar-se tantes i tantes hores llegint i aprenent dels més grans. Òbviament, només he pogut veure’n alguna fotografia per internet, i m’he topat amb aquest magnífic article de Los Angeles Magazine, on fan recompte del que va passar en aquell incendi 30 anys després. Es van perdre 400.000 llibres, un terç de les col·leccions periòdiques, molts mapes històrics, i impressions pictòriques. El que semblava una petita columna de fum des del carrer quan van arribar els bombers sobre les 11 del matí, es va convertir en un infern en qüestió de minuts, tant, que s’havien d’anar rellevant cada quart d’hora per no morir a causa dels més de dos mil graus centígrads que hi havia a dins de les sales. El van poder sufocar al cap de 7 hores i 38 minuts, quan el sol de Los Ángeles començava a pondre’s i el cel adquiria aquella tonalitat entre foc i violeta que a vegades descriu tan bé l’escriptor a les seves novel.les. No hi he estat mai a la ciutat però imagino que la llum de la posta és de les coses més maques que té. Mentre llegia l’article i veia aquells bombers al carrer, aquell edifici blanc enorme, d’arquitectura majestuosa, envoltat d’amples carrers i jardins, pensava en els llibres cremats que Bukowski havia demanat en préstec i tornat puntualment un cop llegits. No tenia diners, però tenia el carnet de la biblioteca , així que treia i tornava llibres, piles de llibres, sempre fins al límit permès: Aldous Huxley, D.H. Lawrence, e.e.cummings, Conrad Aiken, Fiódor Dos, Dos Passos, Turguénev, Gorki, H.D., Freddie Nietzsche, Schopenhauer, Steinbeck, Hemingway, etc. Són alguns dels autors que enumera en aquest poema i que es deurien carbonitzar en la secció de ficció, la primera en cremar-se de la biblioteca. Els bombers van determinar llavors que l’incendi havia estat intencionat, però no van obtenir proves clares de l’autoria. El poeta i novel·lista fa una descripció emocionada de les seves passes per aquell edifici quan no tenia res i necessitava alguna cosa on aferrar-se, la Biblioteca Pública de L.A. molt probablement va evitar que em convertís en un suïcida, un lladre de bancs, un paio que pega la seva dona, un carnisser, o un motorista de policia, conclou abans d’acabar. Quan vaig obrir el diari i vaig llegir la notícia de l’incendi que havia destruït la biblioteca i gran part del que hi havia, vaig dir-li a la meva dona: jo solia passar-m’hi hores i hores allà dins... diu amb tristesa. En qualsevol cas, al darrere de tot desastre hi ha històries personals, estaran les dels bombers que van extingir l’incendi aquell dia, les dels treballadors que es van quedar sense feina durant uns anys abans no es tornés a reconstruir, les dels voluntaris que van ajudar a recuperar part del fons fet malbé, fins i tot la de qui el va provocar i va escapar. La del Henri Charles Bukowski n’és una altra, i estic segura que li hauria agradat aquesta lectura meva del seu poema Incendi d’un Somni.


Aquest apunt forma part a l'assaig que estic escrivint actualment a Notes mentre llegeixo Bukowski.

dilluns, 19 d’agost de 2019

sobre l'escriptura i alguna reflexió

Quan vaig obrir el meu primer bloc l’any 2013 ho vaig fer com una manera de canalitzar el meu jo i tenir un lloc on donar cabuda a les meves inquietuds i interessos. No és cap secret quan dic que una greu crisi d’estrès laboral va acabar desencadenant una -bona- aptitud que feia anys que ja portava a dins. Això és tan llarg que vaig acabar fent-ne una novel.la d’auto-ficció titulada L’administrativa i que encara tinc per publicar. Espero que algun dia, mes o any, el que sigui, capti l’atenció suficient com perquè me la publiquin perquè, al cap i a la fi, parla de com les persones quedem atrapades en l’actual sistema econòmic tal i com el tenim muntat. No he començat aquest escrit per fer promoció d’aquesta novel.la, de fet la tinc gairebé oblidada. No he parat d’escriure altres coses, una rere l’altra i de notar, a més, com he anat evolucionant com a escriptora sense proposar-m’ho a priori. Un matí, una conversa a la feina va fer desviar la meva atenció i allò em va obrir els ulls. Molt pocs dies després vaig obrir el bloc a l’Elle digital. Semblarà una frivolitat, però després d’aquella crisi (vaig estar quatre mesos i mig de baixa) i d’incorporar-me a la feina amb una altra perspectiva d’agafar-me millor les coses, vaig decidir que si obria el bloc era per escriure sobre temes que m’aportessin i aportessin, al mateix temps que jo aprenia ensenyava també els altres. Tan senzill com això. D’allò va anar venint La Bústia groga, Cinc dones de veritat, Ni un gram, l’Imprescindible Oxigen, L’administrativa, Després de l´última abraçada (per publicar aquests dos) i encara estic, en continu moviment, fent un assaig sobre Bukowski i creant quan em ve qualsevol cosa al cap, com és ara mateix. Vinc de La Roca Village, ho tinc a deu minuts de casa per la ronda de Cardedeu i m’hi acosto només quan em fan falta sabates, perquè calço un 42 i allà trobo alguna botiga on encara tenen calçat de dona d’aquesta numeració. Mai m’ha agradat anar a centres comercials i menys amb el sentit que se li dóna des de fa uns anys cap aquí: consum com a temps d’oci, com si avorrir-se o entretenir-se en qualsevol altre cosa que no impliqui diners fos una opció pobre. Intento estar-hi el mínim de temps possible, no més de deu minuts, vaig directament a la Timberland o la Camper i si trobo alguna que m’estigui bé pago i marxo. No sé, però penso que això algun dia farà un pet com un gla, mentrestant haurà donat llocs de feina i haurà generat moviment econòmic, és clar, però si algun dia aquests turistes que venen decideixen marxar de compres a un altre país que es posi més de moda doncs ja podem tancar la paradeta. Però no és això el que m’espanta, és el sense sentit del consum pel consum, i la dimensió global que està adquirint. Potser sóc un bitxo raro. Ja he deixat al sabater unes tipus ballarines que he trobat per 25 euros, és l’avantatge de tenir un número poc habitual, que trobo ofertes bé de preu de parells que queden obsolets. 

Normalment repasso les notícies a la premsa on-line, mai per la xarxa, però he encès la tele per veure una pel.li i estava TV3 posada d’ahir. Em sembla que sempre ha tingut molt bons cronistes a internacional. Estaven relatant l’atemptat jihadista a l’Afganistan, un fanàtic immolat enmig d’un casament xiïta. 63 morts. Després que si el govern d’aquest país està acordant la marxa de tropes nord-americanes a canvi de no donar refugi als jihadistes, i que els jihadistes estan enfadats per això. I BUM. També greus disturbis a Portland, una de les ciutats més progressistes dels Estats Units, entre grups d’extrema dreta i antifeixistes que ja es van manifestar contra el govern de Trump quan va sortir electe. I el vaixell de L’Open Arms amb gent que fuig de la fam i de conflictes a l’espera d’un món millor al continent europeu. Com a escriptora sempre he preferit fotografiar la realitat que m’envolta a través dels meus relats, poemes i novel.les, per mi, penso, és la millor manera d’empatitzar amb les persones. El lector ja és prou intel·ligent com per extreure una lectura social de la història que estic explicant. A més, crec que mai se m’ha donat bé el gènere de l’opinió perquè no tinc prou coneixements com per argumentar segons quins temes, i perquè res és blanc ni negre -ara que està tan de moda polaritzar les coses per les xarxes virtuals. Prefereixo mirar les notícies i fer-me la meva pròpia lectura. Acabo d’escriure això sense saber opinar, però tancant el televisor amb els mals endèmics de sempre: interessos de poder, fanatisme i pobresa, mala peça al teler.


diumenge, 11 d’agost de 2019

16 d'agost, la data de naixement


Bukowski i Madonna a la première del film Crazy Love, 1987


Les coses tal i com van anar.

Aquests dies al Mas Pinell vaig descobrir que Bukowski i Madonna van néixer el mateix dia, però amb una distància de 38 anys. Va ser un 16 d'agost del 1920 i 1958 respectivament. Com és natural, va ser una troballa menys fortuïta del que em pensava i vaig reaccionar tard. Feia setmanes que estava immersa en aquest assaig, de fet fa anys que ho estic sense adonar-me’n. Sabia la data de naixement de l’escriptor nord-americà, tot i que ara la tenia més present, ja que al quadern tacat de vi la reitera en vàries ocasions, com si d’entrada allò ja marqués un punt d’inflexió a la seva vida. El dia, l’any i el lloc: Vaig néixer un 16 d’agost del 1920 a Andernach, Alemanya, escriu. També ho recorda a Shakespeare mai ho va fer, el relat en forma de llibre del seu tour europeu de promoció, la primavera del 78. Per aquelles coses que m'agafen de tant en tant, m’agrada escoltar cantants a qui fa temps que no escolto, i setmanes abans de marxar de vacances vaig estar posant-me vídeos de la Madonna, especialment aquell del concert de l’agost del 1991 a Barcelona, un concert vibrant i brillant, en què no vaig parar de ballar i saltar des de les grades de l’Estadi Olímpic amb la meva germana Iolanda. Blond ambition tour, es deia la gira. Va ser aquella època del Vogue i l’Express Yourself, en què va adoptar una estètica molt de l’estil de la Marilyn Monroe mesclat amb aquells cossos tan estrambòtics que va dissenyar el Jean Paul Gaultier expressament per a ella. Aquells cons rígids als pits que s’anava refregant amb les mans mentre actuava formaven part d’una performance perfectament pensada. Me n’he anat, ho sé, però la literatura s’abasteix de la vida, i a la meva la música és súper important. Així que deixeu-me esplaiar-m’hi. Torno al Mas Pinell. Sol, onades, dunes en recuperació amb vistes a les Medes. Un dels dies va passar a visitar-nos el pare dels bessons, amb qui vaig compartir molts anys de la meva vida. Més sol, onades, dunes i barbacoa a la caseta de platja que m’havia prestat el meu germà. Tenia un aparell de ràdio Phillips al cobert, vell, però que agafava unes emissores de música meravelloses. Vaig enxampar una tarda a l’hamaca Ràdio 3 mentre llegia Els fragments de Bukowski i no la vaig moure d’allà. La vaig posar el dia de la barbacoa també. I em vaig estirar a l’hamaca amb el cafè amb gel sota la morera que feia ombra fresca. Em vaig oblidar de tot. Vacances. No estrès. Va començar a sonar l’Into de Groove de la Madonna, oh sí, i la vaig anar taral·lejant amb alegria. El Manel em va preguntar qui era després de fer una calada al seu cigar, li sonava aquell so retro disco dels 80 però mai havia seguit la trajectòria de la cantant. És de les primeres de la Madonna! Vaig contestar-li. I vaig agafar el mòbil per buscar l’any, del 1985. Ja deu tenir una edat, em va dir. Uns seixanta, segur. I vaig tornar a buscar al Google. Sant Google. Madonna Louise Veronica Ciccone​, data de naixement: 16 d’agost del 1958. Vaig repetir el nom lentament. M’agrada la sonoritat llarga i el final italià del seu cognom. El seu pare era dels Abruzzos, molts italians d’aquella zona van emigrar cap als Estats Units, també el pare del John Fante era de la mateixa regió, curiosament. No sabia, mirant la seva biografia, que la cantant havia perdut la mare quan només tenia cinc anys a causa d’un càncer de mama, i que això la va marcar profundament. Tampoc que era la quarta de sis germans. Sovint ens arriben només les tafaneries a través de la premsa groga i ens donen una imatge molt deformada de la realitat, no m’estranya que molts artistes només vulguin parlar de la seva obra. Vaig acabar de llegir la Viquipèdia quan vaig caure en la data. Em va venir la imatge tipografiada dels relats que havia llegit recentment del de Los Ángeles. 16 d’agost del 1920, Andernach. Doncs sí. A la capçalera de la Viquipèdia de la reina del pop vaig llegir de passada una cosa que ja sabia: la Madonna havia estat casada amb el Sean Penn. No sóc gaire cinèfila però em va agradar el paper que va fer a Mystic river. Vaig revisar els anys que havien estat casats, del 1985 al 1989, i vaig recordar llavors l’entrevista per a l’Interview magazine que va fer el Sean Penn a l'escriptor, era el setembre del 1987. Es van fer amics després d’aquella entrevista. Crec haver-la llegit un parell de cops, com la que li va fer la Fernanda Pivano. He de dir que m’agrada més la de la periodista italiana, em sembla que l’escriptor es mostra més cabal i natural, no sé, és com una entrevista més de tu a tu, potser per qüestions de concordances generacionals i perquè l’entrevistadora li sap seguir molt bé el fil del seu sentit de l’humor. (També perquè Pivano havia estat amiga del Hemingway i C.B. tenia certa admiració per ell, tot sigui dit). En aquesta que li va fer l’actor, en aquell moment marit de la Madonna, s’aborden els tòpics pels quals és conegut l’escriptor: alcohol, sexe, dones, curses de cavalls, bars, en fi, allò que queda a la superfície de les seves novel.les i que jo mai li hauria preguntat. Que ho va viure és evident, però sota aquest escenari literari està el transfons real: la solitud, la por al dolor emocional, la mort, la hipocresia social. De tot això també en va parlar a l’entrevista que li va fer el Sean Penn però penso que ho defineix molt millor a través de les seves històries i dels diàlegs que mantenen els seus personatges. Les entrevistes a escriptors per conèixer la seva obra, en realitat, diuen ben poc. 


L’altre dia estava assegut i em va semblar que em miraven. Sabia el que em vindria, així que em vaig aturar, saps?, I algú va dir: “Disculpi” i jo li vaig dir: “Si, digui’m.” Ell va dir: “És vostè Charles Bukowski?”. Li vaig dir: “No!”. Va dir: “Suposo que la gent li pregunta això sempre, oi?”, i vaig dir: “Sí”, i vaig seguir caminant. Ja hem parlat sobre això, no hi ha res com la privacitat. M’agrada la gent. És bo que agradin els meus llibres i tot això, però jo no sóc un llibre, veus?, sóc el paio que els va escriure, però no els vull a ells tirant-me floretes ni res d'això. Vull que em deixin respirar. Charles Bukowski (Interview Magazine, setembre del 1987).

Em pregunto si la Madonna pensarà el mateix.





Aquest apunt forma part de l'assaig que estic escrivint actualment sobre l'obra de l'escriptor nord-americà a "Notes mentre llegeixo Charles Bukowski".

divendres, 9 d’agost de 2019

blue sea


Tot va començar amb la pujada. Feia un dia radiant, però a mi les pujades em maten. A peu, per descomptat, i si són especialment inclinades també en cotxe. Vam quedar a la casa de l'Estartit de la Montse, i crec que vaig oblidar la darrera vegada que hi havia pujat. El navegador m'indicava ara gira pel carrer Atlàntic, ara pel Mediterrani, i això precisament era el que veia si mirava enrere, el blau del mar però ben avall. Tinc vertigen patològic, i cada cop que he de conduir el Mazda per carreteres que s'enfilen amb un grau d'inclinació superior al 40% ho passo fatal. Se'm tensa la musculatura del coll, se m'acceleren les pulsacions del cor i se'm queden els quàdriceps com a pedres. Però allà estava la Siri, amb la seva veu melodiosa i impassible, vinga prem l'accelerador i aguanta amb la segona que arribaràs, Jèssica. Els nens, que ja ho saben, miraven de tranquil.litzar-me, va mama que ho estàs fent molt bé, que no és tan estreta la carretera, ara aquest carrer a la dreta i ja hi som. 

Ja hi érem, tenien raó. Ens esperaven l'Emma, l'Storm i la Montse, a punt i sempre somrient. Vaig rebufar alleugerida i li vaig explicar el meu mal. Va sorprendre's amb un Ostres! Si? Una reacció normal davant d'una fòbia tan estranya, és clar. Després vam tornar a baixar la pujada, però llavors no em va fer cosa perquè tinc la impressió que frenant domino més el meu vertigen. O serà que em dirigeixo a terra ferma i això em dóna seguretat. Vam anar cap al port, on ens esperava el Xavi, l'amic de la Montse que ens portaria amb la seva menorquina cap a les Medes. Blue sea. Barquetes, per desenes que s'ancoraven en boies al voltant de la Meda gran. Un sol espetegant i tirar-me per la borda per fer-me un bany. Tots es van anar llençant a l’aigua un a un. Vaig fer-ho unes quantes vegades malgrat que pensava que li tenia fòbia a llençar-me mar endins. Sovint ens pensem que tenim por a coses que mai hem fet. La vaig superar. Havia d'apaivagar la cremor del sol i el mareig que em pujava per la gola de tant en tant. Nens a l'aigua, ulleres del Decathlon per mirar els peixos i més blau cobalt. A sota, infinitat d'algues i sorra blanca que atorgaven aquest contrast de blaus tan característic de les aigües de les Medes. S'escoltava un guirigall que venia dels altres vaixells que rodejaven l'illa. No estàvem sols. Últim bany, engegada de motor i voregem les aigües que queden davant la cova del dofí. El Xavi fa un cop de timó i sentim un CLAC sec. Cop de timó. La barca avança mar endins. Cop de timó i la Montse "Gira, no?". L'amic fa anar el braç d’un costat a l’altre movent la fusta. "No, no. No gira. Corre, truca el club que ens vinguin a rescatar". Cara de circumstàncies. Atura el motor i nervis. La menorquina avança uns metres més endins, mar endins, i es balanceja fort amb les onades. Passa una llanxa a tota velocitat i comencem a cridar, eh!, eh! Ens miren i ens saluden. No volem saludar. No els puc deixar marxar. Em trec el mocador de platja verd poma que duia posat i l'enlairo amb el braç, sacsejant-lo amb energia mentre els cridàvem. Giren cua i s'acosten. Són anglesos. És una llanxa petita que va fins a Roses. Fan cara d’haver-los trencat els plans per uns minuts però els llencem una corda i ens acosten fins a la cara nord de l'illa. Ombra sobre més vaixells ancorats. Un iot d'uns quinze metres veu el panorama. Una família, avis, nets, més nets que treuen el cap. Ja havien rescatat un altre vaixell aquell matí. S’ofereixen a ajudar-nos. Els nens seuen expectants. Canviem la corda i ens acomiadem dels anglesos. Ens porten fins a la benzinera del port i aconseguim trepitjar terra ferma. Ja sabia jo que em donava més seguretat. La fusta del timó s'havia partit de quall. Sort de les gambetes a la planxa i la fideuà de l'hostal de Santa Clara que ens van fer passar l'ensurt i la gana. Blue sea. 



(A la Montse Romero, que m'ho va demanar)

dijous, 1 d’agost de 2019

la festa sorpresa

No sé com no hi vam caure. Solia tenir jet-lag cada vegada que tornava d’un viatge. I casualment va tornar de Corea el diumenge abans del seu cinquantè aniversari. La Lina era robòtica des del primer dia que la van contractar per portar el compte més important de l’empresa. Es posava taps per treballar i no suportava que poséssim la ràdio. Al cap d’uns mesos teníem un correu del director prohibint-nos la ràdio al departament. Vam guardar el vellet aparell Aiwa a dins d’un armari en fòrmica beige, també vellet. Tampoc suportava que atenguéssim les trucades telefòniques, però no podíem matar els clients i, malgrat posar-se uns taps d’espuma taronges a les orelles, de tant en tant ens feia callar amb un fort “TSSSSSST”. Ens miràvem els uns als altres astorats i ella seguia amb els ulls clavats sobre la seva pantalla, com si res. El telèfon seguia sonant, és clar. A la divisió teníem vàries tradicions des de feia un piló d'anys, entre elles tenir la ràdio posada mentre treballàvem. Una altra tradició era fer un regal entre tots als companys en el dia del seu cinquantè aniversari. Amb la Lina, malgrat l'estranyesa del seu comportament des de l'inici, vam fer el mateix. Va ser un dilluns de gener. Com el director tenia coneixement dels seus jet-lags, va convocar-la per a una reunió a les 10:00 del matí d'aquell dilluns que complia 50 anys. Ho teníem tot preparat: els globus de colors, la pancarta amb lletres enormes felicitant-la, el pastís i un tiquet per a un dia de massatge i bombolles en un dels millors Spa de Barcelona. Val a dir que entre bambolines, sense que s'assabentés el director, vam estar especulant sobre el fet que no vingués. No home no, no pot ser! Que el Lluís l'ha convocada a una reunió, ha de venir... Ui, ui, ja veuràs com no, que us hi jugueu? Vaig dir jo amb menys fe que d'altres. Aquell dia tenia la regla i quan les dones tenim la regla tenim menys fe de l'habitual. Feia un sol espetegant al carrer, les agulles del rellotge de paret marcaven cinc minuts per les deu i la Lina no apareixia. A aquestes alçades teníem el Lluís descordant-se els botons dels punys de la camisa, mirant el mòbil infructuosament i dient-nos que apaguéssim les espelmes del pastís. Estàvem tots apinyats a dins del seu despatx, parlant en veu baixa, mirant de no fer soroll, i la dona no donava senyals de vida. Ni tan sols robòticament. El pastís era una mousse de xocolata, estava bo. Vam celebrar la festa sorpresa sense l'homenatjada. Va ser un dimarts de gener, el dia següent de menjar-nos el pastís. La vaig veure traient-se els taps taronges de les orelles quan li explicava a algú que havia perdut el telèfon a l'avió i casualment el tenien a objectes perduts de l'aeroport. Em va semblar escoltar Bohemian Rhapsody llunyà, que ens arribava de la ràdio del departament d'I+D. Després ens va fer callar amb un fort “TSSSSSSST”. 

Gent de poca fe.



dimarts, 30 de juliol de 2019

apol.lo



No sé què tenen les sortides i les postes de sol que ens atrauen tant. Són com la joventut còsmica. Ardents, belles i fugisseres. I la resta del cel ja pot quedar blau uniforme, o tacat de petits núvols grisos al nostre darrere, que no girarem el cap. Instant de culte, si ho pensem bé. Allà fixa, entre les variacions de l’heli i l’hidrogen, deixarem la nostra mirada. Hipnotitzats per la bellesa del gran Apol.lo.

dimecres, 24 de juliol de 2019

fistful of love

24⁰ C a l’oficina, 11 del matí. Ens arriba el brunzit del motor dels cotxes de competició que donen voltes al circuit des d’ahir. Tinc l'A. asseguda dues taules més enllà. Es gira i la sento: Hosti tu! El meu jefe és el millor profe d’anglès que tinc. Em giro i li dic: per? Mira la pantalla i em diu: FISTFUL, no ho havia escoltat mai. L'A. va estudiar l’últim any de carrera a Carolina del Nord, té un bon anglès amb un marcat accent de Sabadell. Però és cert que cada vegada que descobreix una nova paraula ja sigui en anglès o en francès, ho fa saber meravellada. L’altre dia em va cridar perquè m’acostés fins el seu ordinador. Mira, mira, no havia vist mai aquesta expressió: TANT PIS! La veritat és que jo tampoc. Després d’una operació comercial frustrada i d’uns quants encreuaments d’e-mails, el distribuïdor de Casablanca li responia amb un QUÈ HI FAREM! Se la veia satisfeta. No pel resultat del no-negoci en sí, sinó per l’adquisició d’una nova paraula en el seu diccionari francòfon.

Però tornant a les 11 del matí d’avui, als 24 graus i al brunzit dels motors entrant pels vidres fumats de les finestres, abans que em tornés el significat li he respost emocionada: ah, sí! ja sé que vol dir fistful: GRAPAT! Ella, al mateix temps, assentia perquè ja ho havia buscat, tancant el puny enlaire en un gest molt llatí de donar significat a les coses amb les nostres mans. Hem rigut les dues. I saps per què ho sé? He seguit. Per una cançó que és una passada dels Antony and the Jonhsons que es diu Fistful of Love. (D’aquí la meva emoció). Ah sí? Ara que ho dius, mai hem parlat de música amb el meu jefe. M’ha dit l'A. Doncs per començar ja tens una bona excusa amb aquesta cançó, rock simfònic del bo. I ara que ho parlem, avui me la posaré, que fa molt que no l’escolto. Després l'A. ha seguit callada la resta de les hores, com sol estar sempre, tret que descobreixi una nova paraula i ens ho faci saber meravellada.



(Fistful of Love és una cançó de desamor de l’artista nord-americà Antony and the Johnsons que va treure l’any 2005 amb l’àlbum I’m a bird now, i que vaig descobrir gràcies a La vida secreta de les paraules de la Isabel Coixet.)