dissabte, 31 de gener de 2015

el meu pare

No puc amb la gent que va amb aires de superioritat per la vida, volent aparentar allò que no és. Aquells que "matxaquen" i ridiculitzen els demés en una constant demostració d’un poder que en realitat disfressa unes carències i personalitat acomplexada fins a l’extrem.

Disculpeu-me per endavant, però és que avui tinc el dia de NO. I els canvis hormonals que m’afecten aquests dies em conviden a exposar-ho sense embuts.

A mi m’agrada la gent senzilla, oberta i sincera. Aquells que toquen de peus a terra i no necessiten més demostració que el seu pas per la vida de manera discreta i mirant sempre d’aportar una mica més als demés.

Avui us parlaré d’algú que reuneix aquests requisits: el meu pare.

El meu pare és un home simpàtic i molt sociable. És un conquistador nat. Potser per això es va casar amb la meva mare, que encara que ella no ho vulgui admetre, sempre ha estat molt primmirada en això dels homes.
Es diu Pere. Pere Roca Ninou. És català. D’ulls verds grisosos i cabells blancs. És bastant rialler, malgrat que amb l’edat i alguns dels profunds dols que ha hagut de passar durant la vida, se li ha anat entristint l’humor àcid tan habitual en ell.

Jo l’estimo molt, i li agraeixo enormement el llegat genètic que ha anat dipositant en els meus germans i en mi. D’ell hem heretat l’ habilitat social i cert enginy i jo, particularment, la seva alçada.

El meu progenitor prové d’una família de pagès de Parets del Vallès. Bé, per a ser exactes, qui era de Parets era la seva mare, la Teresa Ninou. El seu pare, en Ramon Roca, s’hi va traslladar des de Centelles, per treballar de mosso a una masia de la zona.

Eren 4 germans, 3 noies i ell, que era el petit.

Durant la meva infància, mentre berenava torrades amb oli i sucre a la cuina, el meu pare m’explicava històries de vida. De la seva infantesa. En una d'aquestes històries, m'havia explicat com anava a peu fins a l’estació de ferrocarril de Montmeló a carregar sacs de terra que portaven els trens des de França. I com, durant la Guerra Civil, s’havien carregat algun pobre home que quedava estès pels rasos que s’anaven trobant, mentre feia camí amb el seu pare.

Ell era (és) un home intel.ligent , més aviat de números. Va estudiar allò que aleshores es deia Tenidoria de Llibres (el que seria la comptabilitat actual) fins als 14 anys i vist que la necessitat imperava per sobre de les habilitats, de seguida es va posar a treballar al camp.

Una de les seves germanes, la Maria (la primera dona treballadora de Rabassa-Derbi, per cert) va ser qui anys més tard el recomanaria perquè entrés a treballar a la fàbrica de motocicletes de Martorelles.
Musicalment li agrada el trombonista nord-americà Ray Conniff i també escoltar sardanes a la ràdio els diumenges al matí (no ballar-les). Està subscrit al Mundo Deportivo fins on m’arriba la memòria. Li encanta la història, especialment la nord-americana, i crec que encara allotja l’esperança que em posi a estudiar japonès algun dia. Sempre em deia que això m’obriria moltes portes. Això, i llegir premsa americana en anglès. Evidentment, per l’òbvia dificultat de la primera, em vaig decantar més per la segona opció.

A casa sempre han treballat ambdós progenitors. Tot i que el pes ha recaigut més en la meva mare, tots dos han compartit tasques domèstiques. El meu pare s’ha encarregat de la compra i de la cuina, -amb molt bona mà, per cert – i sempre ha estat molt generós i de natura pragmàtic.

Fa 11 anys va patir un fort infart mentre feia una de les coses que més li ha agradat mai: llegir la premsa mentre esmorza carn a la brasa a la muntanya. De petita, sovint em portava amb ell a l'Era de can Buscarons i recordo que em deia : “ Jèssica, veus tot això que tens aquí davant? El cant dels ocells, aquest esquirol que es belluga pels arbres i ve fins aquí a menjar glans, aquest  silenci i el cruixir de les brases ... Oh! Quina quietud! Aquest és un privilegi que ni el mateix rei es pot permetre! Recorda-ho sempre."

No ens ho ha dit mai obertament però sempre he tingut la sensació que està orgullosíssim de nosaltres. Sempre s’ha desfet quan està amb la seva família. Tot i que darrerament la seva mirada es mostra trista i cansada. Està envellint molt ràpidament i no m’agrada gens.

Crec que és la persona més honrada i empàtica que he conegut mai. 

Nosaltres tampoc li hem dit obertament, però els meus germans i jo també estem orgullosíssims d'ell. 



dijous, 29 de gener de 2015

els hadza: el darrer poble de la primera civilització

No sóc gaire partidària de l’artificial delimitació geopolítica dels estats, bàsicament, perquè crec que respon a un interessat i esbiaixat arrasador econòmic d’uns pocs que desnaturalitzen la realitat geogràfica i genuïna d’un territori : murs que s’aixequen després d’un conflicte intern per posteriorment ser enderrocats; tanques de 10 metres que eviten -i maten- entrades humanes indesitjades; duanes amb policies armats fins al capdamunt i inspectors econòmics encarregats d’aplicar les corresponents taxes al tràfic mundial de mercaderies que per allà transiten; enormes muralles mil.lenàries construïdes per a protegir-se dels atacs d’antigues tribus que ja ni tan sols existeixen; o línies imaginàries que només serveixen per a diferenciar una superfície delimitada als mapesmundis amb colors de diferents tonalitats.



Tot aquest reguitzell introductori és només una excusa per parlar-vos d’una tribu nòmada d’uns 1.000 individus del nord de Tanzània que habita als voltants del salat llac Eyasi, a la Vall del Rift, i que no han tingut mai la necessitat ni el temps de saber què és un mapa, ni tan sols el del seu país, bàsicament perquè duen una existència de caçadors-recol.lectors i es passen bona part del dia esmolant fletxes, fent bona punteria per caçar guepards, lleons, hienes -o tota classe de feres que us pugueu imaginar - i xiuxiuejant els ocells perquè els mostrin el camí adequat fins els ruscs de mel, amagats als troncs dels arbres.

Només amb aquestes dades ja em tenen el cor robat: el fet de no necessitar gaire cosa més que la caça i uns quants xiulets a la vida... em sembla fabulós.



Són de natura dòcil i parlen allò que els lingüistes denominen una “llengua aïllada”, emetent una mena d’espetecs nassals i guturals molt curiosos. No coneixen els números més enllà del 3 o del 4, és clar que tampoc els hi calen. Es creu que el seu modus vivendi és molt similar al de les societats pre-agrícoles de fa uns 10.000 anys i, de fet, s’han trobat restes dels primers homínids que van habitar la Terra molt a prop d’on són ells.

Els Hadza no passen més d’un mes al mateix campament; dormen al ras al voltant d’un foc encès de manera primitiva, al mateix temps que  són extraordinàriament respectuosos amb la seva terra i no practiquen mai la guerra.

Viuen de manera totalment oposada a l'egocèntrica corrent de pensament capitalista; sense possessions; gairebé no tenen obligacions socials, i les responsabilitats familiars són mínimes. No estan subjectes a restriccions religioses.  No tenen en compte el concepte del temps: no maneguen els dies, les hores, les setmanes, ni els mesos. Viuen molt el present, despreocupant-se absolutament pel futur. Ni tan sols fan un gran soroll quan es mor un d’ells. Caven un forat a terra i enterren el cos. Sense marcar sepultures ni fer cap funeral. Saben tot l'imprescindible sobre la Vall del Rift  i pràcticament res sobre tot allò que queda fora d’ella.


Diuen que el principal motiu pel qual han pogut mantenir el seu estil de vida és gràcies  a que el seu territori nadiu mai ha estat un lloc econòmicament atractiu. Mentre la miopia d’altres aixeca barreres, murs i línies imaginàries on no toca, els Hadza gaudeixen en plena llibertat per córrer, a pit descobert, entre una terra sense fronteres. Admirable.


dilluns, 26 de gener de 2015

part del meu dia en xifres

- He dormit 6 hores i 40 minuts.

- He donat 15 vegades els bons dies i 6 vegades les gràcies.

- He conduit 60 km. amb el meu cotxe. M’he aturat a 14 semàfors en vermell.




- He ingerit 5 cafès, 1 cervesa, 2 litres d’aigua i he pixat 6 vegades.

- He rebut 25 e-mails a la bústia de la feina i n’he enviat 16.

- He gestionat 9 exportacions: 1 a Turquia ; 2 al Marroc; 1 als EUA; 2 a Egipte ; 1 a Alemanya; 1 al Vietnam i 1 al Brasil.

- He rebut 2 visites a la feina. Una d’una persona a qui feia 9 anys que no veia i una altra d’algú a qui no coneixia.

- M’he gastat 49,89 euros a l’Aldi i 0,70 cèntims amb un donut de la màquina de vènding de l'oficina.

- He rebut 2 notificacions al facebook i 7 whatsapp.

- He passat 8 hores i 45 minuts a la feina i m’ha calgut 1 hora i 20 minuts de trajecte de cotxe per anar i tornar del lloc de treball.

- He corregut 7 km.  per camins rurals.




- He posat 1 rentadora, estès 22 peces de roba i plegat 20.

- He respost 3 preguntes als meus fills i deixat de contestar una d’impossible.

- A la dutxa he fet servir sabó amb sals minerals ( normalet) i desodorant inodor.

- Podria quantificar calories menjades i kilograms que peso però ni ho sé ni m’importa.

- He perdut zero minuts mirant o escoltant els informatius.

- He rigut (1 partint-me la caixa) 10 vegades. No m'he emprenyat cap!

- He escrit 792 paraules, contant conjuncions, preposicions, locucions adverbials i mots esborrats.

- M'he despertat escoltant 3 vegades seguides el 5 Klaviertkonzert  op.73 de Beethoven .



- He viscut, fet i pensat moltes més coses quantificables, però prefereixo quedar-me amb el pes de les impressions i sensacions que se’n desprenen d’elles. Tant se val el nombre.


- He tingut un bon dia.

divendres, 23 de gener de 2015

una conversa amb la Carme García

la Carme durant un moment de la distesa conversa 

Fa 2 dècades que conec la Carme. Ella és una dona afable, senzilla, amb sentit de l’humor ( d’aquells que fan pixar-te de riure). De fet, el primer que fa en veure’m és una de les seves conyes habituals. Però per sobre de tot, és una persona honesta. Vull agrair-li enormement que accedís a parlar, de bon grat, per al meu bloc en aquesta conversa mantinguda ahir, que passo a transcriure tot seguit :

J: Comencem des del principi, com eres de petita? Quines coses t’agradaven?

C: Doncs mira, era una nena molt feliç, súper feliç, vivia en “ los mundos de yupi “; una nena molt somiadora... i així m’ha anat. Quan anava a l’escola ja era una altra història, perquè jo era un zero a l’esquerra, no m’agradava. Era molt familiar i sempre he estat molt pels amics... tu coneixes Garraf, allò és molt petit. Érem una colla molt maca.

J: Carme, tu has estat sempre més pels demés que per tu mateixa, veritat?

C: Sí. Sempre... sempre pensant en els demés, això és veritat, Jèssica.

J: Potser hauries d’haver estat més egoista...

C: Ara intento ser-ho una mica més, però em costa, eh? Em costa molt. Però és cert  que haig de mirar més per mi.

J: Què vas estudiar? Et senties protegida a casa teva?

C: Vaig fer FP administratiu, tot i que enseguida vaig començar a treballar a la productora del meu pare. A casa es podria dir que m’he sentit molt estimada, tan per part dels meus pares com dels meus germans; encara que la meva germana gran sempre va ser la que havia despuntat més: l’alta, la rossa, la guapa, l’advocada... i d’alguna manera em sentia una mica com en un segon pla, tot i que és una història que em feia jo, perquè a tots els germans ens van donar les mateixes oportunitats.

J: Es podria dir que vas créixer envoltada d’un ambient cultural i d’avantguarda, per la professió del teu pare ( important periodista durant la transició democràtica i director de TVE a Catalunya, entre d’altres càrrecs...), de quina manera creus que va influir això durant la teva adolescència?

C: El meu pare era un home extremadament senzill i molt pencaire; sempre va voler portar amb molta discreció les seves funcions i  va mirar d’ inculcar-nos valors com l’esforç, la modèstia i la bondat. Sempre.

( Entremig recordem una ex-parella d’ella i alguna anècdota de caràcter familiar i riem molt, moltíssim).

J: Quan vas començar a prendre drogues? Què i amb quina freqüència les prenies?

C: Vaig començar als 27 anys, pel meu ex que també en prenia i, curiosament , vaig començar cuidant-lo jo a ell durant un any i mig, perquè n’estava enganxadíssim. I un per l’altre... venien visites a casa que també en consumien i mica en mica em vaig anar enganxant diàriament a la cocaïna, a l’heroïna fumada i a les pastilles sintètiques. Els dies que no podíem, perquè era molt cara, anava al metge per a no trobar-me malament, perquè em receptés metadona que és el substitutiu de l’heroïna.

Hi ha persones que en comptes d’això, es prostitueixen o atraquen la gent pel carrer... jo, gràcies a uns mínims valors que tinc no ho he fet mai, això. Tot i que sí que he arribat a amagar-me més d’una ampolla de whisky d’algun súper sota la samarreta, per a poder vendre-la i treure’m uns diners; o agafar algunes jaquetes d’uns grans magatzems i revendre-les a uns gitanos, que són els qui normalment passen la droga (..................) com podíem. Un infern.

J: Suposo que deuries deixar la feina...

C: Evidentment. És que no encertava una ... la meva única preocupació era cobrir la necessitat que tenia de prendre drogues. I psicològicament, tot i que físicament no vaig patir el que se’n diu “ mono”, de cap es fa molt dur  poder manegar l’addicció. Apart de la susceptibilitat, la irascibilitat i la irritabilitat que et suposa en el dia a dia. Un infern. Una mort lenta i cruel. Això és la droga.

Bé, cruel és poc. Per aconseguir-la t’has de moure en uns ambients molt “ xungos”, a vegades has de cedir a xantatges, si vols aconseguir la teva dosi, i quan no pots accedir-hi és fàcil que et puguis sentir maltractada, utilitzada i humiliada. Veus coses duríssimes.

Dintre de “lo” molt fotut, ho he portat com he pogut, sempre sabent qui sóc, on estic i d’on vinc.

J: Què et va fer reaccionar i quan vas decidir ingressar a un centre de desintoxicació?

La mort del meu pare, fa 4 anys. Allà vaig dir: “si el meu pare és mort ho supero”, perquè per mi ell era Déu. I al mateix temps la meva germana és la que va començar a moure fils per ingressar-me.

J: Quant temps vas estar al centre?

C: 9 mesos a la granja de Montserrat, reclosa 5 sense poder sortir ni un sol dia. No ho vaig portar gens bé... i 12 mesos a un pis de reinserció a Barcelona compartit amb 9 penjats com jo o més! Un d’ells es va suïcidar. Es va tirar al metro del Clínic. Flipa. De tots els colors...

J: És fort això que m’expliques..

C: És heavy, és heavy... jo perquè ja ho tinc molt treballat i sobretot, molt assumit. No em vull fustigar més. M’he fet molts farts de plorar pensant que, amb 45 anys que tinc, no havia fet res en aquesta vida. Ara ho puc explicar. N’hi ha molts que no arriben i s´hi queden pel camí.

J: Actualment tens feina, veritat? En què consisteix? Estàs contenta?

C: Porto el control i recepció de la gent que entra a la central d’una entitat bancària al centre de Barcelona. M’agrada la feina. Tinc bon horari i és a prop de casa. Estic aprenent moltíssim. Estic súper contenta.

J: Em pots dir, mirant enrere, què et fa emocionar?

C: Els collons que he posat per sortir-me’n. ( m’ho diu amb una notòria seguretat i rient sonorament).

Dos fotuts anys , però he tornat a néixer.

( Vull fer un incís aquí: només un 5% dels ingressats en aquests centres es reinsereixen del tot a la societat ).

J:Vols donar les gràcies a algú en particular?

C: A la meva germana i la meva mare.

J: Alguna cosa important que no m’hagis dit?

C: Sí. Que em van fer fora de casa perquè no volia ingressar al centre inicialment.. no sabia si dir-t’ho. La meva mare i la meva germana van trucar a la policia i em van portar emmanillada al calabós. Vaig “liar” un sidral que no vegis... em sembla tan fort...! Imagina’t fins a quin punt deuria arribar per què la meva pròpia mare em fes fora.
I després, directament a Sant Boi per fer-me el tractament de desintoxicació durant 15 dies, perquè al centre s’ha d’entrar net de la síndrome d’abstinència.

Sense paraules, Jèssica. Sense paraules.


Dones amb clarobscurs dignes de Caravaggio . Dones que es refan, fèmines intel.ligents, il.lustres perdedores o triomfadores anònimes, lluitadores i gairebé sempre atrapades : el món és vostre, encara que l’entorn us sigui advers i tot faci presagiar el contrari. Sou totes admirables.


I sí, històries com les de la Carme també m’inspiren i m’emocionen.

dilluns, 19 de gener de 2015

reflexions a la sortida de l'escola

Mama, si ho penses bé, morir-se no és tan dolent.”

Aquest és el final d’una conversa que he tingut aquesta tarda amb el meu fill Gerard. Els dilluns, recullo els meus fills a quarts de 6 de la tarda, després de fer ceràmica. Surten contents, alegres, feliços i relaxats amb les seves primigènies obres d’art. Col.leccionem plats, sucrers, salers, tinters i cors petits pintats de vermell amb les restes de fang que sobren dels altres recipients.
Avui m’esperava algun bol en forma d’animaló. D’elefant, concretament.

En comptes d’això, el Gerard m’ha rebut mig consternat amb una notícia que m’ha anunciat així: “ mama, avui ha passat una desgràcia. Una desgràcia molt gran. La Marta ( la seva tutora) s’ha posat a plorar. I no només això, la resta de professores també han acabat plorant molt. La Montserrat ( la mestra de quart) s’ha mort. Tenia 47 anys.

L’he deixat parlar. Sense intervenir amb prou feines. Com ho faria un nen de 8 anys, m’ha explicat que aquesta mestra estava malalta d’un tumor al cap i que tot havia anat molt ràpid.
En preguntar-li si ell havia plorat m’ha dit: “ no, els meus sentiments cap a ella no eren tan forts. Tot i que era bona professora. Avui és un dia especial però en negatiu. Avui és un dia trist. “

Després ha seguit amb els seus jocs de sempre: jugant, rient, fent-se la guitza amb el seu germà i menjant sushi per sopar, que li encanta.

Sovint penso que els fills simplifiquen respostes a preguntes que els pares no sabríem respondre mai.

Aquest és el meu fill Gerard. Amb la seva mirada d’aigua i el seu caparró sempre rumiant.





dimarts, 13 de gener de 2015

Susan La Flesche Picotte



Ressonaven encara els ecos dels canons de la Guerra de Secessió nord-americana quan, a la reserva autòctona d’Omaha, a les planures de l’estat de Nebraska, va néixer, dins una família benestant ameríndia, una nena de dolços trets indígenes i mirada penetrant que marcaria, anys més tard, part del camí pels drets dels seus conciutadans.
La nena en qüestió va quedar impactada en veure com un metge de raça caucàsica rebutjava l’atenció a una dona indígena, malalta de tuberculosi, que moriria minuts després davant l’estupefacció de la noia i el passotisme del facultatiu.
La Susan (així s’anomenava la nena) es va anar fent gran. Va estudiar a l’escola de la reserva indígena i, essent una joveneta adolescent - i de bona família com era-, va anar a estudiar a Nova Jersey, a un dels pocs instituts que hi havia als recent formats Estats Units on podien estudiar negres, dones i nadius americans . Era una noia, a més de brillant, compromesa amb la causa per als de la seva mateixa ètnia en particular i per als drets de les dones en general, motiu pel qual es va enrolar a l’Associació indígena de Connecticut, una de les branques que representaven l’Associació de dones indígenes de la nació americana.
Mitjançant aquesta associació, aconsegueix inscriure’s a l’Escola de Medicina per a dones de Filadèlfia fins a graduar-se Cum Laude, amb 24 anys. El govern no deixa passar l’oportunitat i li ofereix un càrrec de metgessa per a l’Agència d’Omaha.

Faig un incís aquí per aclarir que l'any 1886 , les dones no tenien dret a vot, ni a la propietat, ni a mantenir el cognom propi després de casades, ni a fer discursos en públic a la universitat, malgrat hi estiguessin inscrites, i no hi havia cap llei que protegís les dones en cas de violació per part dels seus marits ( un fet força habitual).

Susan La Flesche va fer una parada temporal a la seva carrera de medicina per fer-se càrrec de la seva mare malalta i casar-se, posteriorment, amb gairebé 30 anys – tot i les reticències dels seus pares- amb un jove i gran orador Sioux, Henry Picotte, de consanguinitat francesa – i alcohòlica -  per les seves venes. De fet, i malgrat casar-se lliurement per amor, l’alcohol va ser el principal motiu de discussió al matrimoni, que va tenir 2 fills mascles, i el culpable de què es quedés  vídua amb només 40 anys. La Susan estava farta de veure com els nens nadius omahas vagaven beguts pel carrer, així com d’haver d’atendre les esposes maltractades físicament pels seus marits borratxos. No en debades, la seva lluita contra el consum d’alcohol a la reserva va ser infatigable.

La Susan amb el seu marit Henry Picotte, la seva germana i el seu cunyat. 1900.

Durant els 10 anys de matrimoni amb el seu marit, la casa dels La Flesche-Picotte era seu habitual de trobades de caire polític i cultural amb caps Omahas i dirigents euro-americans de l’estat de Nebraska. La Susan era una gran defensora de la sanitat pública a la reserva i millor activista, encara, pels drets civils dels seus conciutadans. Ella mateixa va corroborar, a la mort del seu marit, com li denegaven l’accés a l’herència que aquest havia deixat als seus fills i, només després de presentar referències d’amics seus blancs, va poder gestionar els béns per a la seva pròpia descendència. Així és com, l’any 1910, va encapçalar una delegació tribal que va anar fins a la Secretaria d’Interior a Washington D.C., per parlar de la competència i  abusos sobre els drets legals a les terres indígenes, aconseguint que es paguessin com calia aquests terrenys als seus propietaris i s’atorguessin les herències corresponents als seus hereus, independentment de la seva raça o gènere.

2 anys abans de la seva mort, el 1913, va fer realitat el seu somni d’obrir un hospital a la reserva indígena de Walthill, a Nebraska. Hospital que actualment porta el seu nom i, 5 anys més tard, a la XVIII esmena de la Constitució dels EE.UU. s’aprovava la llei seca, que prohibia el consum i venda d’alcohol a tot el país, llei que, tot i que només va durar 13 anys, encara avui és vigent a moltes de les reserves indígenes.

Susan La Flesche va viure folgadament fins a la seva mort, als 50 anys, però mai va deixar de treballar i de lluitar per als més desfavorits, esdevenint tot un símbol, no només per als drets dels indígenes sinó, també, per als de les dones i nens.

Susan La Flesche amb membres de la reserva nacional dels Omaha. 1910.


Bibliografia:

- Native American Women. Gretchen M.Bataille, 1993.

- Relations of Rescue: The search for female moral authority in the American West, 1874-1939. Oxford University Press, 1990. 

divendres, 2 de gener de 2015

desesperança

Quan la desesperança se’m torna eterna
Quan el passat ja no és memòria
Un mar de dubtes perenne
I una decisió a prendre.
Sé que no farà història
Ni serà motiu de glòria
Però si la vida he de perdre
Per aconseguir un gram d'esperança
Creuaré un mar ple d’onades
Fins a trepitjar la terra desitjada.





Dedicat a tots aquells subsaharians que perden la vida a l’Atlàntic amb la intenció d'arribar a Europa. Per aquelles realitats tan crues i tan properes que se’ns fan invisibles.