diumenge, 23 de desembre de 2018

postal de sitges

Mai més he tornat a veure aquell collaret de peces blaves. Amb els anys van quedar desgastades. Com les parades de Sitges des d’on hi penjava. Les cordes tibants amb altres collarets de colors han desaparegut. I aquells estius amb olor d’Aftersun al final del dia, també. Si de cas, la sal que hi havia a les tovalloles esteses al terrat, rememora avui aquells dies enganxada a les roques del penya-segat del Vivero des de llavors. I uns crustacis, entre milers, han tornat al Mare Nostrum, de dotze en dotze sobre altres safates d’acer, amanits només amb un polsim de sal gruixuda. Crec que el rellotge de l’església es va quedar aturat per deixar entre parèntesi un oasi en calma com una perla de Drexel. No tornarà el daurat sobre la meva pell, que es va esborrar fa anys, amb el cos i el cap enfonsats dins del mar durant la posta. El tren ens espera. I ja no queden les ombres d’alguns dels que hi van ser. Ara marxa, allunyant-me del tot d’aquell color blau profund que lluïa als vespres d’agost, mentre demanava un gelat de llet merengada al carrer del Pecat.


dijous, 13 de desembre de 2018

cèrvols a l'hivern


En alçar la vista de l’ordinador em vaig adonar que n’hi havia dues. Fins feia només uns minuts, sobre la prestatgeria on guardem els arxivadors del departament, hi havia LA postal de Nadal que ens havia enviat un proveïdor japonès. Solitària i digna com a únic símbol de la festivitat cristiana d’aquesta època. Anys enrere el mateix sobre de la prestatgeria estava ple a rebentar de postals d’arreu de la península i part del món. Enviar postals de felicitació per Nadal és una tradició en vies d’extinció. Ho comentava l’altre dia en veu alta. Abans, per la meva condició d’alta, sempre em tocava arreplegar el bon grapat que començava a acumular pols passat festes, i les llençava a les escombraries fins a rebre’n de noves l’any següent. N’hi havien amb el Naixement, moltes provinents de la península, o els clàssics pare Noel i paisatges nevats des de països anglosaxons, normalment. Els millors desitjos de felicitat i prosperitat per a l’any entrant i una rúbrica en boli o ploma al seu interior. Aquelles postals deixaven un pòsit d’il.lusió nadalenca en l’ambient que mai arribaran a tenir els missatges que es desfan virtualment.

Tota aquesta introducció, però, ve a col.lació de la segona postal que vam rebre d’un agent de Valladolid. Acabava de preparar una exportació al Marroc quan vaig alçar la vista per descansar els ulls. La prestatgeria de què us parlava la tenia just al meu davant. I vaig veure una postal d’uns bambis amb uns arbres de fulla caduca i tronc pelat, i un sol naixent, molt oriental, sobre un fons blanc. Què maca! Vaig exclamar. Em vaig aixecar per mirar qui l’havia enviat i vaig pensar que seria una d’aquestes d’Unicef. Vaig veure que era de l’Associació de pintors amb la boca i el peu. I de cop vaig pensar en aquell espai mut de persones que ens pensem que no existeixen. El món té tantes perspectives ... Vaig tornar a mirar el dibuix i vaig al.lucinar. I al seu darrere vaig descobrir el títol i l’autor de l’obra: CÈRVOLS A L’HIVERN, de JEONG PARK, pintor amb la boca, hi deia.


Jeong Park va néixer a Corea l’any 74, i als 16 anys es va trencar la primera i la cinquena vertebra dorsal quan es llançava a una piscina quedant-se tetraplègic. El mateix any de l’accident va començar a pintar amb la boca i només dos anys després es va formar acadèmicament a l’Associació d’artistes amb la boca i el peu. Combina aquarel.la amb oli o acrílic i fa meravelles com aquestes amb la boca. 






L’art no entén de fronteres físiques perquè la creació està en la ment de la persona. 

diumenge, 9 de desembre de 2018

descobrint ben carson

Vaig descobrir el doctor Alonso Puig de casualitat no fa gaire a la xarxa, un dia que l’entrevistava el Jaume Barberà al programa Singulars. Em va captar enseguida l’energia i l’entusiasme amb què transmetia allò que explicava aquest cirurgià especialista en l’aparell digestiu. Parlava de com les emocions poden influir de manera directa tant en l’estat cognitiu, com en les malalties d’una persona. I feia tan fàcilment entenedor el llenguatge mèdic que gairebé t’agafaven ganes de posar-te a estudiar medecina. Em va semblar una persona brillant i sàvia, ja no tant pel seu saber, com per la seva manera de transmetre’l a fi de bé, sense por a expandir-lo entre aquells que l’escolten. Són persones que imanten i motiven. 

Tendeixo a ser reincident quan alguna cosa m’agrada molt, així és que ahir vaig estar escoltant-lo de nou en una sèrie de xerrades que organitza el BBV per al País digital i que estan francament bé. També he de dir que estan dirigides a una societat, la nostra, que té cobertes -i les sobrepassa- les seves necessitats vitals i acaba creant-se angoixes sovint innecessàries. Vull dir que aquest tipus de conferències a Ruanda, per exemple, no tindrien cap sentit. És important contextualitzar les coses. 

Mentre parla de filosofia de vida, de maneres d’agafar-se les coses i de connexions neuronals, el doctor Alonso Puig fa una cosa que m’encanta: sense adonar-te t’exposa un exemple tan concret i tan al.lucinant que et fa pensar que la vida realment és màgica. I això ho diu també textualment enmig de la narració. 

Al setembre del 1951 va néixer a la ciutat de la indústria automobilística per antonomàsia, Detroit, Benjamin Carson. Llavors tenia un germà més gran que la seva mare havia tingut amb el seu pare, tots dos procedents de nombroses famílies rurals de l’estat de Georgia. Quan el noi té vuit anys i una altra germana, la seva mare descobreix que el seu pare té una altra família en paral.lel. Decideix separar-se i per tirar endavant assumeix dues, inclús tres feines alhora netejant apartaments i oficines de Detroit. El noi es ressent de la situació familiar, és clar, i té greus dificultats a l’escola primària quan comença, a més a més, a rebre insults per part de companys de classe, cosa que naturalment el fa estar irascible i desenvolupar un caràcter fins i tot agressiu. 

La seva mare, que és conscient de la situació, decideix restringir les hores que els seus fills passen enfront del televisor i al carrer. Donat que no té prou diners per comprar-los, els obliga a anar cada dia a la biblioteca a llegir dos llibres per setmana i passar-li un informe detallat de la lectura, malgrat que ella amb prou feines sabia llegir (es va casar als tretze anys). 

Al curs següent el professor de ciències va treure una pedra a la classe i la va mostrar als alumnes. Què és això? Va preguntar-los sense que cap d’ells tingués ni idea. El professor va insistir, segur que no sabeu què és? El jove Benjamin tenia la resposta en el seu cap, l’havia vista entre les desenes de llibres que la seva mare li havia obligat a llegir. Va ser davant la insistència del professor que es va atrevir a aixecar la mà tímidament i va respondre: OBSIDIANA. Efectivament, va donar amb la resposta, però el professor va voler animar al seu alumne a explicar allò que sabia sobre l’obsidiana. I va parlar-li sobre composicions químiques, origen, usos, jaciments i no va parar fins a esdevenir un dels més prestigiosos neuro-cirurgians del món. L’any 1987 va ser el primer cirurgià en realitzar amb èxit l'operació de la separació de dos bessons siamesos, amb un equip de 70 persones i una durada de 22 hores. 

La meva assignatura preferida era estar al carrer, però afortunadament per a mi vaig tenir una mare que va creure que era intel.ligent. Ben Carson




*A alguns països l’obsidiana s’empra també com a escalpel per molts cirurgians, ja que les fulles ben elaborades d’aquest material tallen molt més nítidament que els bisturís d’acer d’alta qualitat.

dijous, 6 de desembre de 2018

les parets que miraré després

L’any vinent em dedicaré a córrer i a mirar les parets. Això és el que he pensat després de publicar al facebook un llistat amb les meves lectures del 2018. Òbviament no serà en la seva totalitat ni literalitat, no us penseu que dic tonteries per dir, ni que visc de l’aire i no he de preparar àpats, o fer cues al súper ni fer dissabte. Totes aquestes coses també hi seran. I d’altres que no sabré, per imprevisibles, també. Em refereixo a aquella part de l’espai que em salva de mi mateixa. Que és el que fan els llibres d’altres, en bona manera. Faré bombejar el cor a 180 pulsacions, oxigenaré el cervell i tonificaré els muscles. Veuré camps, i masies i postes, sortides de sol els diumenges, incipients primaveres i l’hivern desfent-se. Els primers cafès preparant-se rere els vidres entelats d’aquell bar de la cantonada. Can Noguera, diu pintat a la façana. M’aturaré a la font de Can Pau a apaivagar la set i a l’estiu, m’arremangaré les mànigues per damunt les espatlles quan el cor fregui els 180 batecs i la suor se m'enganxi a la pell. I de tornada, ja baixant, alentiré la marxa mentre les mares pugen amb els seus cotxes a cinquanta per hora i els seus fills que han recollit d’anglès fa una estona. 

Quan la porta de casa quedi tancada al meu darrere, vindran totes aquelles coses que necessàriament hi haurà: fogons, bugades, llits encara per fer, cançons per a la nostàlgia, alguna fugaç conversa i l’imprevisible que arribarà entre les parets que miraré després.



divendres, 30 de novembre de 2018

un dia especial per a la mara



La Mara es posava les arracades de perla Majòrica que li havia regalat la seva tieta per al dia de la seva boda. Tot el que havia de fer era posar-se les arracades i dir: sí, vull. La fórmula era fàcil. Els 15 quilos d’organdí del vestit de la Rosa Clarà estaven penjats a la porta de l’armari de la seva habitació de soltera quan es va llevar a les set del matí. Encara no feia fred suficient com per encendre la petita estufa que l’havia acompanyat durant vint-i-quatre hiverns de la seva vida. Va obrir el llum per omplir la banyera i fer-se un darrer bany a casa dels pares. Després va posar-hi els peus i se li van envermellir a l’acte. L’aigua bullia però va seguir incorporant-hi el seu cos: les seves cames llargues, fermes, el melic perfectament situat al centre del seu ventre s’inundava amb l’escalfor del líquid transparent que emanava continu de l’aixeta de paret. Quan va estar estirada, amb l’aigua fins el clatell, va mirar el sostre i va notar una enorme sensació de pau. Els seus pares encara dormien. Va somriure sense pensar en la bruixa de companya que va deixar a la feina dos dies abans. Pensava només en el següent pas. Sortir de la banyera i arribar a l’hora a la perruqueria. Tenia cita a les 9. A la prestatgeria de faig de l’habitació hi havia la capsa de Tranxilium, que va amagar d’un cop a dins l’armari, El Perfum i La confessió de la reina. Se’ls va mirar amb tristesa i va preferir deixar-los allà. Com una part seva que deixava al pis que l’havia vist créixer. Per un moment, mentre es posava els texans i un jersei de punt blau marí, recordava les estones que, estirada al seu llit, havia recorregut París entre les línies d’aquells dos llibres. No era així de fosc com l’havia vist després, quan va marxar un mes de juliol amb la seva germana mitjana. Començava a fer-se de dia i a fora tot indicava que faria bo. Si! Ho sabia! Va esclatar d’alegria. Passaven menys cotxes de l’habitual per l’avinguda Diagonal. Era dissabte 13 de novembre del 1999. El dia anterior, el vespre de divendres, va veure el Jan tan sols deu minuts abans d’anar-se’n al llit. Ella s’havia agafat festa a l’oficina, però ell va haver de deixar els números de la gestoria enllestits fins a última hora abans del seu casament. La jefa el tenia collat amb tot l’assumpte d’hisenda del seu pare. Es va cobrar el favor minut a minut, hora per hora, dia per dia. Va deixar-li gust amb sabor de clorofil·la a la boca. No pots passar, que tinc el vestit a l’habitació! Li va dir la Mara molt esvalotada. Ell va riure amb els seus ulls verd profund i va tornar a petonejar-la endins. Va, marxo, demà te’l veuré, segur que estaràs guapíssima. D’aquí a catorze hores seràs el meu marit i jo la teva dona. Ho has pensat? No és molt fort?! Crec que em vas entabanar aquella tarda per anar a veure Golden Eye, petita... I mira! Demà ja hi serem, sí. Malgrat el cansament de tota la setmana, al Jan se li marcaven com mai els clots de la simpatia a les seves galtes. I tocava amb les seves fines mans els rinxols castanys de la Mara. I la Mara acariciava lent les prominents entrades del cabell ros del Jan. Ella va tancar la porta del 205 negre i va veure com marxava avinguda avall. Era fosc i les aceres començaven a suar aigua de la humitat. Va mirar el cel abans d’entrar al portal de casa seva i va poder veure, entre les llums dels edificis, que estava núvol. Les prediccions anunciaven tempestes tot i que ella desitjava el contrari. 

Els dissabtes especials la Mara solia esmorzar ensaïmades que portava el seu pare del forn. Què ho feia un dissabte especial? Doncs un bon despertar, l’olor de nou dels llençols acabats de canviar, l’aire fresc entrant per la finestra mentre es ventilava l’habitació i les notes de la Tracy Chapman sortint reivindicatives per la mateixa finestra. Aquell dissabte la primera cosa que va fer després de posar els peus al carrer va ser esperar a que el semàfor es posés verd per creuar la carretera i anar-se’n fins al forn de Sant Josep. Tenia una gana que es moria. 

- Vull dues ensaïmades, una amb cabell d’àngel. Aquestes d’aquí... Les més ensucrades, si us plau. Necessitaré un cafè doble, també. 

- Avui, tot doble, veig. 

- És un dia especial per mi, podria ser fins i tot triple! 


Quan va asseure’s davant del tocador de la perruqueria va veure que tenia el rostre una mica inflat i va indicar-li a l’Aina que li dissimulés les ulleres amb un bon corrector. Les pigues no li feien nosa, formaven part de la seva fisonomia, però aquella inflor inoportuna, no. 

- Justament avui m’ha hagut de baixar la regla, una mè! 

- Això són els nervis per la boda, nena! Va estigues tranquil·la, ara. Vols un cafè? 

- No, no. Ja me n’he pres prou. 

- Natural com sempre, no? 

- Sí, sí, enrere i recollit ben avall. 

- Farem un monyo espanyol, has portat les flors per posar-te-les? 

- Sí! Tres crisantems taronges, com el ram de tardor. 

- Què xulo quedarà, ja veuràs. 

Va començar a rentar-li el cap, va notar les mans fredes de l’Aina, l’aigua que li rajava tèbia i una veu aguda que li preguntava si encara treballava a la impremta. Va respondre-li afirmatiu, tot i que amb recança en l’entonació, “encara, encara...”. Va callar per tancar els ulls i es va relaxar. Quan va tornar-los a obrir, aquests li brillaven verds sota el rímmel negre i sobre els llavis color de préssec. Va pagar les tres mil cinc-centes pessetes i va enfilar per LLúria. 

El seu futur se li endolcia sota les clarianes d’aquell tretze de novembre, i pensava que realment ja podria començar una vida totalment autònoma dels seus pares el catorze, quan s’enfilés pels aires amb el Jan, per volar cap a Praga. S’esperava de nou al semàfor de l’ampla avinguda quan va tornar-lo a veure. El semàfor es va posar en verd però els peus de la Mara no es van moure. “MARA, T’ESTIMO I NO PUC” , posava escrit en lletres majúscules al rètol que hi havia enganxat al pal groc. El cor dibuixat a una cantonada amb una fletxa travessant-lo era la seva signatura. El gendre del gerent de la impremta s’havia obsessionat amb ella. Desatenia la màquina estampadora quan la Mara sortia a anotar les comandes que estaven a punt per enviar als clients. No escoltava els tocs metàl·lics continuats de la màquina sobre el paper. La resseguien els ulls sortints de l’home casat amb la filla del seu cap. I també les rodes del seu Toledo fins al portal de casa dels seus pares. MARA T’ESTIMO I NO PUC. Cartells, desenes de papers DIN-A4 enganxats pels fanals, cada deu metres, a les parets dels edificis de la Diagonal. Una carta al seu bolso un migdia que el va deixar sol a l’oficina per atendre una visita. Els desitjos incontenibles de l’home de mitjana edat eren tribulacions per a la jove oficinista. No tenia res a fer, ni dins ni fora del seu matrimoni. Res. No volia dir res al gerent, tenia por de quedar-se sense feina, pensava que segurament ella tenia les de perdre. 

El semàfor havia passat de verd a vermell i de vermell a verd una dotzena de vegades. Una senyora elegant amb el cabell recent lacat també de la perruqueria que esperava a creuar al costat de la Mara, va mirar el seu recollit i les seves flors tardorenques i li va dir: estàs preciosa, enhorabona. Gaudeix del teu dia que avui sembla primavera! 

Va escoltar el Nothing else matters que emanava de la finestreta d’un Kadett a punt de posar la primera. La Mara va inspirar fons, va arrencar el rètol, com havia arrencat tots els altres abans i va llençar-lo a la paperera. Pensava només en el següent pas. Després de cordar-se el vestit amb l’ajuda d’una seva germana, es posava les arracades de perla Majòrica que li havia regalat la seva tieta per al dia de la seva boda. Tot el que havia de fer era posar-se-les i dir: sí, vull. 

diumenge, 25 de novembre de 2018

mira'l bé



Era exactament un núvol rosa. Petit i bellugadís corrent baix pel cel blau sobre l’era de Can Delma. Mira’l bé -he pensat- perquè s’esfumarà en un no res. Com tants altres únics s’han esfumat abans. I he resseguit la forma i el color fins a desfer-se entre els meus ulls. Darrera meu la cuina. El cafè, les olles, el telèfon, el rellotge encara aturat, avui. I alguns poemes que no penso en publicar. Una nit de teatre una amiga em diu que s’emociona amb els meus poemes i corre a dir-ho a la parella. Alça les mans, les baixa , agafa la copa, es pren el vi, gesticula llatina i exclama “com pot ser? Com!”. No ho sé. La fixació rotunda d’aquells instants bellugadissos que fugen davant la nostra mirada. L’obsessió calcària de capturar el temps com sigui. De fer-lo lent, indefinit, i eternitzar allò que és perible. De no morir, malgrat saber-ho. 

dimarts, 20 de novembre de 2018

retrat d'albada

Es mira al mirall els ulls una mica inflats d’haver dormit. S’eixuga, encara fosc, la cara amb la tovallola i deixa, damunt del llit, a punt les mitges que es posarà amb el vestit de viscosa per anar a treballar. Mira la resta del cafè que queda a la cafetera i el llença per l’aigüera, fred. Prefereix fer-ne de nou. Acaba d’estendre la roba que va deixar dins de la rentadora quan va marxar a dormir i recorda que fa molt que no escolta la Callas. Ara sí, se la posa mentre es pren el cafè acabat de fer i llegeix un parell de poemes. Avui de Bukowski, que són clars, entren fàcil i tenen ànima. Al mateix telèfon fa una ullada ràpida a les notícies, més difícils de pair que els poemes, i el tanca de seguida per anar a posar-se les mitges, el vestit i el perfum amb olor de coco que ensuma només a primera hora del matí. Obre persianes per veure, encara fosc, el terra mullat al pati de la pluja de la matinada. Mira el cel, que segueix núvol i la predicció al mòbil: més núvols. Per si de cas, deixa la roba estesa dins de casa, i la calefacció posada quan fa un petó als nens abans de marxar a la feina. Ho fa amb esperit relaxat, d’un blau Klein tranquil.litzador. S’enduu les escombraries per llençar-les al contenidor. Dos cafès més tard, l’escenari serà un altre. Una fàbrica enorme. Uns despatxos ordinaris. Ja és de dia. No es mira al mirall, però els ulls ja se li hauran desinflat. 



diumenge, 18 de novembre de 2018

els !kung san: llegint el missatge de la terra


Avui he après quatre noves paraules de sonoritat i origen molt africà que m’encanten. Són grafològicament curtes, però àmplies, enormes i antigues en temps i espai. Són: !kung San, Okapi, Limpopo i Shashe. Les he descobert seguint el rastre de la ciència explicada pel Carl Sagan, de la mateixa manera que els !Kung San seguien el rastre de les petjades de les seves preses. Els !Kung San són un poble caçador-recolector en vies d’extinció del desert del Kalahari, que hi ha entre Botswana i Namíbia. I els Limpopo i Shashe són els rius d’aigües argiloses on habitualment van a beure els okapis, una mena d’encreuament entre girafa i zebra, un fòssil viu, diuen, per conservar encara la forma dels primitius girafoides.



Els qui hem nascut a l’era tecnològica tenim un concepte del temps molt curt, com si tota l’evolució hagués esdevingut tan sols en els darrers cent anys, com si el soroll present ens impedís escoltar els ecos del passat. Tot i que agraeixo molt els avenços tecnològics actuals, admiro enormement el gran poder d’observació i perícia quasi científica d’aquells que ens precediren milers d’anys enrere. Fins abans de la domesticació de les plantes i els animals, d’això fa “només” deu mil anys, la major part del nostre temps a la Terra l’espècie humana va existir com ho han fet els !Kung San: caçant, recol·lectant i jugant-se la vida per alimentar-se. Hi ha una vinyeta de caça típica d’aquest poble, que descriu molt bé com amb una sola mirada podien saber quan, com i quants animals havien passat per un territori. I una frase, la que veureu en negreta ressaltada aquí, que ha fet aturar-me a pensar i escriure aquesta entrada avui:

El petit grup de caçadors segueix el rastre de les petjades de cascs i altres pistes. S’aturen un moment al costat d’un bosc. Ajupits a la gatzoneta, examinen la prova més atentament. El rastre que anaven seguint es veu entrecreuat per un altre. Ràpidament decideixen quins animals són els responsables, quants són, quina edat i sexe tenen, si hi ha algun ferit, amb quina velocitat viatgen, quant temps fa que van passar, si els segueixen uns altres caçadors, si el grup pot atrapar els animals i, de ser així, quant trigaran. Un cop presa la decisió, fan un copet amb les mans sobre el rastre que seguiran, fan un lleuger so entre les dents com xiulant i marxen veloçment. Malgrat els seus arcs i fletxes enverinades, segueixen en la seva manera de córrer l’estil d’una marató durant hores. Gairebé sempre han llegit el missatge de la terra correctament. Les bèsties salvatges, elands o okapis són on creien, en la quantitat i condicions estimades. La caça es du a terme amb èxit. Tornen amb la carn al campament temporal. Tothom ho festeja.

Com podien predir tant amb un sol cop d’ull? Analitzaven la forma de les depressions. Les petjades d’un animal que es mou ràpidament són allargades. Un animal ferit d’una pota la protegeix posant-hi menys pes sobre aquesta i, per tant, la petjada serà més suau. O un animal gros i pesat, deixarà un clot més ample i profund. Les manades al galop detesten el sol calent. Els animals utilitzaran les ombres que puguin trobar. Però el lloc d’ombra dependrà del moment del dia. Pel matí el sol surt per l’est, i les ombres es fan a l’oest, projectant-se a l’est per les tardes, quan el sol es pon  per l’oest. És a partir de les curvatures que deixen els animals que és possible saber quanta estona fa que van passar. Càlcul que varia segons les estacions de l’any. Aquests caçadors havien de tenir una mena de calendari astronòmic al seu cap que predigués l’aparent moviment solar. Aquest mètode és bàsicament idèntic al que avui dia fan servir els astrònoms astrofísics per analitzar els cràters deixats per l’impacte de planetoides. Observació empírica pura i dura. I la persistència d’aquesta observació a través de més de tres-cents mil anys. No eren salvatges, eren els primers científics.




".... cada vegada que un salvatge rastreja la caça empra una minuciositat d’observació i una precisió de raonament inductiu i deductiu que, aplicat a altres assumptes, li donarien una reputació d’home de ciència... la feina intel·lectual d’un bon caçador o guerrer supera de manera considerable la d’un anglès ordinari." Thomas H. Huxley.

Bibliografia: El mundo y sus demonios. Carl Sagan. (Ed. Crítica, 2017).

divendres, 16 de novembre de 2018

el tiempo amarillo, un retrat de l'ava gardner per fernando fernán gómez

Cliqueu al play per escoltar la història d'avui:




Fragment de "El tiempo amarillo". Autor: Fernando Fernán Gómez
Locució: Jèssica Roca
Música: "Capricho árabe" per Francisco Tárrega

dilluns, 12 de novembre de 2018

una bella criatura

Cliqueu al play per escoltar la història d'avui:




Una bella criatura. Autor: Truman Capote
Locució: Jèssica Roca
Música: Almost blue, del Chet Baker

dimecres, 7 de novembre de 2018

esperes



Joves que arriben tard i tenen tota la vida per davant

Mentre sona Debussy al piano

Esperes sota el sol de novembre

Cossos que s'abracen

Ments despistades

Persones que es turmenten

Joves, nens, grans, què més dóna.

I esperen 

L'autobús, el tren, el seu torn.


I la felicitat.


Esperes a comptar els anys

I les canes que apareixen

A mirar els sentiments amb ulls transparents.

A sospirar si és necessari

I a resseguir cada punt de l'estança

Quan Debussy s'apaga.

Al dia següent esperes 

I al somni que es fa etern 

O t’interromp el son.

I a cada plat posat a taula 

Mentre converses tots aquells anys que esperes.


Potser, sembla, que mai esperes la mort.

En realitat, l'única espera certa.



divendres, 2 de novembre de 2018

23 d'abril del 2018



El dia que vaig rebre el missatge de la cap d’informatius de VOTV l’anestesista m’acabava de dir que el meu pare probablement moriria a l’operació. El seu dèbil cor no resistiria l’anestesia. Em vaig quedar trastocada i plorant. Vaig respondre-li des de casa, quan al vespre una de les meves germanes va enviar un whats emocionada, per dir-nos que se n’havia sortit. Vaig tornar a plorar. Per sota meu, l’altra cadena generacional, els meus fills miraven de donar-me ànims mentre els posava el sopar. Una pizza perquè aquells dies, entre la feina, anades i tornades de l'hospital, anava escassa de temps. 

Finalment vaig anar a la plaça de la Porxada la tarda del 23 d’abril, on m’havien convidat com a escriptora local per a una edició especial de Sant Jordi que feien a la televisió del Vallès. Portava, sota el braç, uns quants llibres de la meva novel.la Ni un gram que jo mateixa vaig deixar minuts abans a la llibreria La Gralla. No li vaig dir res al meu pare. Aquell mateix matí, mentre m’estava amb ell a l’habitació, em va preguntar què llegia. Portava Els Miserables del Victor Hugo. “I probablement va morir sense que ningú el conegués”, em va dir serè però ja dèbil. “Molts es coneixen només després de cent anys d’haver mort”. Vaig somriure-li, sempre vaig agraïr la seva sensatesa. Suposo que era la seva manera de dir-me que no desesperés en l’intent de que algú em publiqués algun dia. Després va callar i es va adormir fins que va arribar la meva germana Iolanda i jo vaig marxar a treballar. Treballo a l’oficina d’una multinacional alemanya fent d’administrativa d’exportació i, quan les hores i la imaginació m’ho permeten, escric sense parar tot allò que em volta pel cap. No tot, però sí molta part. És per això últim que em van demanar fer-me l’entrevista la tarda del 23 d’abril a la porxada medieval de Granollers. 

Uns minuts abans de pujar al plató exterior ens van fer passar, a la meva germana Iolanda que m’acompanyava, i a mi, a una petita cambra que hi havia dins de l’ajuntament i que havien habilitat com a sala de maquillatge. Era la primera vegada que hi entrava, allà. M’estaven posant uns polvos matisadors quan va aparèixer un personatge d’aquests que sembla posat expressament perquè aparegui algun dia en un relat dels meus. Però en realitat, penso, això només era un gra de sorra dins del context en què es va desenvolupar tot, aquells dies. Era un policia local, un home corpulent d’uns cinquanta i llargs, el caporal, que amb accent sureny ens va dir que era la seva hora de berenar i que havíem de fotre el camp d’allà d’immediat. “Qui us ha donat permís per estar aquí!” Deia increpant-nos amb l’entrepà a la mà i la pistola lligada al sota ventre. “Jo sóc el caporal i aquí no hi podeu estar! Aquesta és la nostra cuina”. La veritat, jo no m’havia ni fixat en el petit microones que hi havia en un racó, ni en la petita barra blanca que tenien per menjar aquells pobres funcionaris famolencs i on llavors reposaven pinzells, pintes i estoigs de maquillatge. Aquella noieta que m’estava matant les brillantors del front no va moure ni una cella. I el seu company de perruqueria es va dedicar a senyalar la cap d’informatius, que ens va salvar a temps quan li va dir tota indignada que tenia permís del tècnic de cultura com les altres vegades que havien fet algun directe allà. L’home seguia insistint en què tenia gana, que ell era el caporal i que aquell lloc era sagrat. Jo ja estava contestant les preguntes de la periodista en directe, parlava principalment de Ni un gram, de com m’havia ficat en aquella història, en les anteriors i en el món de l’escriptura i ràpidament, en cinc minuts, no més, vaig baixar del plató per oblidar-me de tot i seguir amb la vida present. Aquells dies no vaig escriure ni una línia sense que m’importés tampoc. Dotze dies després el meu pare va morir a l’hospital. 

dijous, 1 de novembre de 2018

someone to watch over me

La Silvana feia dies que li donava voltes al cap. Volia escriure una història, un relat on ella fos en part partícip. Pensava en la vida arran de terra. En el cafè que li va demanar aquella pidolaire una tarda d’estiu, mentre ella s’esperava a una terrassa a que li portessin el seu. En la seva pell i la seva veu colrada. No podia imaginar el seu nom, era la innombrable. En convidar-la, la dona li va demanar permís molt educadament per seure’s a l’altre costat de la barra quan se'l van servir. Després va desaparèixer amb les seves robes velles quan la Silvana acabava d’alçar la vista que tenia fixada en unes fotografies que l’Àlex li enviava des de Londres. Mai hi havia estat ella, a Londres. Va pensar llavors, quan estampava el segell de De Müller al certificat de proveïdor, que li hauria agradat colar-se un dia en què l’Amy Winehouse encara era viva, en un concert alternatiu d’una cantant del tot desconeguda. I es va imaginar a ella mateixa com a una incipient fotògrafa d’aquestes que passen desapercebudes, vestida amb una camisa de quadres escocesos, a un lateral de la petita sala escoltant la jove promesa del soul. D’aire tímid, veu penetrant i encara tan fresca i natural. Però el dia del concert no portava la càmera. Va ser casualitat que l’Amy entrés a celebrar l’aniversari d’una amiga i comencés a cantar al pub on treballava de cambrera una jove Silvana, que aprenia anglès a la capital anglesa aquell estiu del 2.002. Va cantar el Someone to watch over me de l’Ella Fitzgerald, i el Feeling good de la Nina Simone, això sí que ho recordava. I va flipar perquè era tot ànima. També recordava els dos vodka amb taronja que li va servir, i l’estúpid de paquistanès que tenia per encarregat i es passava el dia donant ordres i acomiadant el personal. No va passar res extraordinari, tot allò, quan es va fer famosa, es va enganxar a les drogues i a l’alcohol i va morir tan prematurament, va ser després. Però la vida són moments sense importància, va pensar la Silvana quan arribava l’hora de dinar i marxava a la cuina de la fàbrica per escalfar-se uns macarrons. Mirava al cel, gris plom des de la finestra, i començava a ploure a bots i barrals. Pensava en la gotera del passadís que li tenien que venir a arreglar i enviava un missatge a l’Àlex perquè es passés pel pis a mirar si queia aigua. “Ara hi vaig, no pateixis”. Li contestava. Pensava en la vida arran de terra. També en aquelles històries que havia viscut però d’alguna manera semblava que només havia somiat. I en aquelles que havia somiat però que mai havia viscut. S’acomiadava dels companys i els desitjava un feliç pont. Després, s’asseia a escriure en tot allò que havia pensat.



dissabte, 27 d’octubre de 2018

retrat de roma, un passatge de tot entra en el pes



Aquestes festes de Nadal teníem pensat tornar a Roma. Fa un parell anys que no visitem la capital italiana. Obligacions familiars ens han deixat a terra, amb les maletes i les il·lusions a punt. Les passejades entre La Fontana de Trevi, amb el record de Sílvia —d’Anita Ekberg, vull dir—, rotunda i màgica, i el Panteó —l’altre gran monument de la ciutat papal— ens hauran d’esperar. El gaudi de la pluja melanconiosa que s’escola per l’òcul del Panteó —el majestuós ull de bou que el remata— és un plaer confessable que s’ho val per ell mateix. I la visita recurrent de bon de matí al Colosseu i als Fòrums Romans, per descomptat. I el passeig per la Via Giulia, de camí a poqueta nit al Trastevere, per aquells carrerons i placetes, esglésies i establiments civils que tanta harmonia aporten a la ciutat. 

Nostàlgic del que no farem, evoque davant de l’ordinador una nit qualsevol a la Piazza Navona assaborint un gelat d’avellanes havent sopat la millor pizza a Da Baffetto, a la Via del Governo Vecchio, a dues passes de la Piazza di Pasquino, el bust del qual encarna la llibertat d’expressió com la mare de totes les llibertats. I el sopar de bacallà arrebossat amb carciofi fregides al Piperno, a la Via Gregorio VII, a l’antic gueto jueu. I el cappucino de mitjan matí a una terrasseta de Campo dei Fiori, de mercat abellidor i de trista memòria com recorda l’estàtua de Giordano Bruno, que hi va ser cremat l’any 1600 en acte inquisitorial per la seua idea panteista de l’univers. Una plaça de tendre record, tanmateix, per al papa Alexandre VI, que hi tenia Vanozza Cattenei, una de les seues amants oficials més visitades. El record de la cinematogràfica Via Veneto, immortalitzada en les retines de mitja humanitat gràcies a La dolce vita de Federico Fellini, em transporta, així mateix, a l’estadi civilitzat del cinema i de la imaginació fantasiosa. La memòria, el cinema i la literatura —que sovint són el mateix— ens reservaran també, malgrat la seua prostitució turística, el Caffè Greco, a l’elegant Via dei Condotti, al cap de baix de la Piazza de Spagna, per on van passar Goethe, Stendhal, Baudelaire i tots els literats viatgers que patiren del desfici italià —i on, per cert, hi ha, en una vitrina de l’entrada, al primer saló, al pilar de l’esquerra, l’original d’un escrit de l’empordanés Josep Pla. 

Ha estat un desengany inesperat. Demà, Déu proveirà. Però, mentrestant, jo em consumiré d’enyorança.


El que avui he titulat "Retrat de Roma" és un passatge de Tot entra en el pes (Ed. Vincle), el darrer llibre de l'autor valencià Toni Mollà. En llegir-lo vaig pensar: si mai torno a Roma vull tornar així. Nostàlgica, però tan concreta. Un text meravellós per on recorres, ensumes, palpes, assaboreixes i somies cada racó de la ciutat eterna.

l'orbayu



Com si es tractés d’una premonició, el dia anterior havíem estat esbrinant el significat de l’orbayu a l’oficina. Aquella paraula asturiana per descriure la fina pluja que cau constant i cala profund i a poc a poc dins la terra. Plugim sona insignificant, però l’orbayu ja és més seriós, es fa més de respectar. Al principi de tot, es tractava del nom d’un dels clients que sortien al llistat d’Ema, la companya que mastegava un xiclet de síndria a la meva esquerra. 

Avui pensava que a la zona del l’orbayu, aquella pluja cau des de molt antic, perquè sembla una paraula no modificada pel pas de la civilització. Ni pels accidents geogràfics. Ni pel clima tampoc. Cau i cau constant, des d’abans dels Pics d’Europa, de molt abans diria, i ja des de llavors començaven els primers homínids a arrecerar-se del l'orbayu dins de les coves de les muntanyes. Llavors, que ni existien les paraules guerra, conveni, hipocresia o diners, més recents, amb pocs centenars d’anys però que sembla que tinguin una eternitat de tan instal·lades que les tenim. Les paraules no només són paraules. Defineixen tota una evolució. 

Avui, que aquí cau plugim com si fos un l’orbayu, pensava en això.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

la cambrera del nan roig

Potser portava una camisa de seda groga i uns Levi’s 501 que solia posar-me els dies especials. Però això no podria assegurar-ho amb exactitud. Ni tan sols recordo si vaig beure algun xupito d’aquells extra dolços amb sabor de préssec i uns graus d’alcohol, convidada per algun client del Nan Roig. L’últim que recordo és el sobre marró amb les nou mil pessetes que em van pagar com un extra aquella nit de 1995 perquè era cap d’any. Abans, un munt de caps figurants, jerseis Privata, algun vestit de lluentons dansant pel bar musical de moda del Vallès, i les meves mans omplint gots de tub amb litres de Tanqueray, Bombay Saphire i Canadian Club, un dels whiskys preferits del jefe. He oblidat dir que en realitat jo vaig començar sent clienta del Nan Roig, d’aquelles que ballaven a peu pla o sobre un bafle prou resistent com per aguantar els meus 65 quilos de pes. En aquella època encara estudiava periodisme i ho complementava amb classes de francès al carrer Anselm Clavé de Granollers, on hi tenia la seu l’Aliança Francesa. 

Però torno a les nits de fa vint-i-tres anys. Va ser durant una nit de castanyada (quan no era Haloween encara) que el Felip em va oferir la feina per dissabtes nits. Feina que vaig acceptar de bon grat per sufragar-me les classes de l’Aliança. Classes que també feia de molt bon grat. Tinc un record borrós d’aquelles nits. O d’aquella època en què em començava a obrir al món (si llegiu entre línies també valdrà). Suposo que si volgués fer literatura d'aquells anys hauria de tirar molt de ficció per reconstruir una història amb cara i ulls dels meus 90’s. Tot és gratar i començar. Però si una cosa recordo amb precisió és la música. El seu tempo. La seva sintonia. El seu ritme. La penúltima cosa que recordo d’aquella nit de cap d’any és la primera vegada que vaig escoltar aquesta cançó: CHILDREN del Robert Miles. La va posar el Dani, el millor disc-jockey de la comarca, com a colofó final de la festa. És aquell tipus de cançó que posada a una determinada hora en un determinat lloc i un cap d’any determinat fa embogir el personal. La barra era meva en un sentit metafòric, és clar, però just quan el ritme compassat del piano va començar a elevar-se, elevar-se i elevar-se al màxim, la vaig fer meva en el sentit real i m’hi vaig enfilar a ballar-la. No sé si amb la camisa de seda groga i els Levi’s 501. 



dissabte, 20 d’octubre de 2018

exclusió mútua





Merda! Com he arribat fins aquí? Fa dies, setmanes senceres, que m’hauria d’haver adonat del meu embaràs. Ja feia massa temps que notava que aquestes nàusees no eren normals. Unes mans estrenyen amb força les meves. 

- Vols que t’acompanyi fins a dalt? 

- No pots. No pots entrar al quiròfan. 

Aquesta vegada es fa necessari, més que mai, que m’acompanyi en Carlos, la meva parella des de fa vuit anys. No ens podem permetre els gairebé 600 euros que ens cobraran per l’avortament, de la mateixa manera que tampoc podem donar la vida a un altre ionqui al món. De cap de les maneres. Naixeria amb la síndrome d’abstinència i uns pares totalment enganxats. El meu somni de ser mare, ja no de família nombrosa com tant desitjava, sinó de ser mare simplement, l’hauré d’aniquilar per aquesta maleïda dependència. No hi ha cap somni irrealitzable, però per realitzar-lo s’ha de ser lliure. No parlo de cap abstracció, parlo de la meva vida. Les dependències, siguin del tipus que siguin, et fan esclau, empresonen el teu comportament. T’impedeixen fer i ser, com unes manilles lligades a mans i peus limitarien els teus moviments més bàsics. Les drogues, a més, t’allunyen de tot, de tothom i, fins i tot, de tu mateix. 

La clínica és des de fa temps a la primera planta d’un dels blocs d’obra vista que hi ha al carrer Calatrava de Barcelona. Que faci temps m’és francament igual. M’he limitat a buscar-ho a les pàgines d’anuncis del diari d’ahir. CLÍNIQUES PER A LA INTERRUPCIÓ DE L’EMBARÀS. I després de marcar el 93 i no sé quants números més, em donaven hora per avui. 

- Saps de quant estàs? 

- Ni idea, fa molt que no tinc la regla. Només sé que el Predictor m’ha donat un positiu com una casa de pagès. 

- Vine demà acompanyada d’algú. El més probable és que no puguis conduir després. 

Feia dies que em pensava que les nàusees matinals, aquelles que et porten corrents fins a la pica del bany abans de que t’hagis posat res a la boca, aquelles que et fan treure la bilis i t’empenyen fort l’estómac cap amunt com si aquest volgués sortir per l’esòfag, fa dies dic, que creia que eren degudes al cavall de la tarda. Ens el fumàvem més d’hora per perllongar-ne els seus efectes i mirar de relaxar-nos, d’adormir-nos abans. Però no. Alguna cosa dins meu em deia que potser estava prenyada. Havia tingut alguna falsa alarma en anteriors ocasions. Me’n fiava poc de la marxa enrere quan se m’endarreria el període. Però el període fa temps que ha deixat de ser periòdic per passar a ser nul i, per tant, l’únic indicador fiable que tenia ara era el meu propi instint. I em sorprèn, fins i tot, com de fort pot arribar a ser aquest, perquè s’hagi manifestat com ho ha fet, malgrat el meu estat de forta embriaguesa habitual. 

Pujo les escales que em porten al primer pis mentre en Carlos s’espera a una petita cafeteria que hi ha a la cantonada amb Bonanova. Precisament allà m’acabo de prendre una Coca-cola amb un dònut que sembla que m’han caigut prou bé. Un dia vaig escoltar dir a una amiga que les nàusees són provocades per la manca de sucre que el mateix fetus pren del teu cos per alimentar-se. Per agafar-se fort dins l’úter. I que les coses ensucrades tornaven el cos al seu estat normal abans d’esgotar les reserves glucèmiques, és a dir, sense les nàusees. Tot i així, ensumo una intensa ferum de lleixiu que puja del replà, acabat de fregar, que em provoca de nou una sensació de fàstic que haig d’esmorteir tapant-me la boca i el nas amb les mans. Pujo ràpidament, tant com puc, les escales i arribo esbufegant davant de la porta del primer tercera. Al costat del timbre hi ha penjat un rètol de llautó amb unes lletres impreses que diuen “Dr. Muñoz, ginecòleg”, amb un número de col·legiat a sota que ara no recordo. La infermera (o assistenta o qui coi fos que em fes passar a la consulta), una dona rodona i baixeta, a punt de jubilar-se segurament, em pregunta el nom abans de somriure de manera protocol·lària. 

- Ah, sí. Ja recordo... Ets la d’ahir la tarda. Mirarem de quant estàs, però de moment no se’t nota gens, nena! Despulla’t i estira’t amb les cames ben obertes sobre reposa-cames. Amb el culet ben a la vora de la llitera. Ara vindrà el doctor. 

Les cames nues em tremolen i la consciència em remou l’esperit. Però no puc fer una altra cosa. Tinc una angoixa lligada a l’estómac i no són les ganes de vomitar, precisament. És el neguit d’aquest fatídic moment que tant de bo no hagués de passar. (Si us plau, que passi ja...). 

- Ets l’Àstrid Albella? 

- Sí, sóc jo ... 

El metge, amb bata blanca, ulleres de pasta negra d’un miop sobre un rostre impassible. Cos petit i arrugues poc profundes pel tipus de feina que fa. No ho acabo d’entendre. Potser és que el valor de les vides alienes, de les vides que estan per arribar, són per a ell una mera estadística més. Pures matemàtiques. Resten vides aquí, sumen al compte de resultats de la seva empresa. És tot l’efecte que em fa ara mateix. Ser una merda de número més. Ni tan sols sembla algú que es qüestiona què està fent amb una altra possible vida. O amb la meva pròpia. 

- T’introduiré un espècul un momentet que et molestarà una mica i després et farem una ecografia introvaginal. Hem de veure de quant estàs per decidir què fem. 

Miro el sostre del consultori. Blanc immaculat. Noto un gel fred que m’introdueixen sobre un preservatiu posat al damunt d’una enorme cànula per fer-me l’ecografia. Sento una lleugera pressió sense arribar-me a molestar. I em tornen les nàusees. I també el nerviosisme propi de no haver-me administrat la dosi de cocaïna aquest matí. No podia fer-ho essent conscient de què portava a dins. El sostre, il·luminat per un fluorescent blanc nuclear, fred. A la pantalla que tinc al costat, un fetus amb totes les parts del cos ben definides. 

- Uf, noia, això està molt avançat. Estàs d’unes setze setmanes. No t’ho podem fer aquí. 

- Com? 

- Que no. S’escapa del període establert aquí. Hauries d’anar-te’n a Londres. 

- Què? Vostè em treu això d’aquí ara mateix, encara que em costi la vida! On haig de signar? 


M’aixeco marejadíssima de la llitera del quiròfan. Tinc un mal horrorós al sota-ventre i unes nàusees intenses provocades per l’anestèsia local. Encara ressonen en el meu cap les cànules d’aspiració, els fòrceps i tot l’instrumental espantós, tallant, que han utilitzat per acabar amb això. Per extreure’m el fetus de dins. És la pitjor banda sonora que he hagut d’escoltar mai. Ploro desconsoladament, en solitud dins d'una petita estança de la consulta, mentre em mal vesteixo amb uns texans i un suèter de llana grisa, ple de boles de tan dolent que és i espero en Carlos que em vingui a buscar al carrer. M’ofego. Necessito aire. I pensar, pensar mentre m’espero. 


"Exclusió mútua" forma part de l'episodi del mateix nom de la meva novel.la Ni un gram, basada en fets reals.


diumenge, 14 d’octubre de 2018

el pit roig, un conte modern





En Miquel i la Laura agafen cada dia l’autobús quan porten les seves pesants motxilles a les seves espatlles per anar a l’escola. La mare els ha deixat l’esmorzar fet abans que sortissin per la porta de la casa adossada on viuen a una urbanització del poble. I ella ja ha marxat cap a la fàbrica. Aquest és un conte modern, d’ara, així que els germans s’esperen a arribar a la parada, on hi ha wifi, per agafar el mòbil, i començar a jugar al Maincraft. Laura, va! deixa de xatejar amb les amigues i comencem! La nena alça els seus ulls verds i sospira fons, mira el seu germà amb gest de complaença i escriu “A10, us he de deixar per jugar amb el meu germà”. Durant el trajecte, que dura vint minuts perquè es van aturant per altres urbanitzacions a recollir altres nens, la Laura intenta construir una casa adossada que el Miquel només mira de destruir. Treu contínuament els maons que ella l’hi posa. Miquel! Què fas? Tu has de fer el jardí! Per què em destrueixes la casa? El nen no contesta. Només mira la pantalla i fa anar els dits pel seu damunt amb determinació. La Laura, cansada, es desconnecta del joc i li diu que ja no jugarà més. M’és igual, tinc gana. Contesta el seu germà com si res. Però sap que fins l’hora del pati no podrà menjar l’entrepà de fuet que porta a la motxilla. El Miquel, que té els cabells rossos com el seu pare, el troba a faltar des que va marxar fa uns mesos a viure a una altra casa lluny de la seva. La seva germana, que ho sap, li proposa un nou joc per a la tornada. Però res de mòbils, d’acord? Li diu ara sense sospir. 

El Miquel no es va deixar ni una engruna de l’entrepà de fuet que la seva mare li havia preparat sense tomàquet, perquè a ell no li agradava gens. Va jugar a la gallineta cega fins a marejar-se i així que va sonar el timbre se’n va tornar a classe a l’assignatura de català. Allà oblidava del tot el món exterior, i no recordava tampoc la casa que volia destruir al maincraft. 

Però havia arribat l’hora de tornar. Es retroba amb la seva germana a l’autobús i abans que ell li recordi res, ella ja havia guardat el mòbil a la bossa. Mira per la finestra, Miquel. Veuràs ocells que sobrevolen el cel, i s’aturen als cables de l’electricitat i sobre les teulades de les cases. Poden ser garses, pardals, coloms, els que vegis ... tria’n un. El que més t’agradi. No cal que m’ho diguis. I fes com si fossis ell i amb el seu vol arribessis cada dia fins a casa del papa per fer-li un petó. Al Miquel li va agradar la idea, i enseguida va triar un pit roig que va veure amagar-se al jardí de la casa d’una de les urbanitzacions per on passaven. Va! alça el vol pit-roig! Va fer dins del seu cap. I aquest, com si l’escoltés, va començar a bellugar les ales i el va resseguir amb la mirada fins que es va fondre en un punt marronós i va desaparèixer entre els núvols blancs de la tarda. Va començar a volar i volar, es va aturar en un petit arbust per descansar i després va seguir el seu viatge fins arribar al jardí de la casa del seu pare. El va veure, amb els seus cabells desmanegats i rossos, fumant una cigarreta vora la finestra de la cuina. Va apropar-se i en veure’l, el pare arrencar a riure de l’alegria i van fer-se un petó. 

En adonar-se que el Miquel ja dormia profundament, la seva mare va besar-lo al front i el va cobrir bé amb el nòrdic. Era hivern, i no volia que agafés fred.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

mar d'octubre

Aquí no hi ha fulles seques. Ni verds que s'apaguen, ni taronges tardorencs sobre els arbres. Queden les onades majestuoses, pesants, residuals de l'últim estiu. Perennes, en realitat. I al fons, un vaixell que navega petit i lent, flotant per aquesta massa líquida que imagino primitiva sota els rajos solars. Es perfilen grisos entre els núvols d'octubre. Però més enllà d'ells, un cel blau, d'un blau cel que se'n va cap a Barcelona i canvia permanent des del terra fins a  l'estratosfera.

El vaixell ha desaparegut, i les onades segueixen amb el seu moviment constant, d'una olor de mar que es queda, d'un so cadent i etern contemporani, a les oïdes d’abans, a les mateixes d’ara. I miro així d'aquietar els meus pensaments entre un mar d'octubre que desplega ones i torna, torna per recollir-les solitàries.




(Escrit des de la sorra, a la platja de Vilassar de mar, el 12 d’octubre del 2018).

dilluns, 8 d’octubre de 2018

llegint a la rosalía



Ahir vaig estar fullejant les obres completes de la Rosalía de Castro, una edició joia del 1952 amb fulls prims i secs com el paper de fumar i un esplèndid pròleg de V. García Martí. Vaig entrar en contacte amb aquesta poeta farà uns setze anys, a través de qui en vida va ser la meva sogra, quan vàrem fer un viatge per terres gallegues, on ella hi tenia arrels. Recordo passar per Padrón, per davant de la casa on va néixer la Rosalia de Castro, quan tornàvem del que anomenen el Versalles Gallec a L’Estrada: el Pazo d’Oca. D’uns jardins verd profund per on perdre’s i seure a escriure poesia a la vora d’algun dels seus estanys. Propietat del Duc de Medinaceli, per cert. No ens vam aturar perquè era al final del dia i començava a ploure. Tampoc va caldre. La Pepita ens va portar per aquell viatge nostàlgic mentre parlava en un autèntic gallec, pels seus orígens celtes mirant l'oceà, els minifundis, els boscos i els cementiris on reposaven a terra avantpassats que es quedaven a les aldees. També als fars, com el del cap Vian, preciós, que tenyits de blanc per la permanent boira de l’Atlàntic, mai van veure tornar molts dels emigrants que marxaven a fer les Amèriques. Tendeixo a personalitzar els meus escrits i a allunyar-me d’allò polític, per filosofia de vida seguint els consells que un dia em va donar el meu pare, però in situ, és fàcil d’entendre la poesia d’aquesta escriptora del segle XIX, extremadament sensible no només al seu patiment, sinó també als de la resta de gallecs. Vaig versionar fa temps un poema seu per a la Bústia groga, Pra Habana, que pertany al recull de Follas Novas, on ja parla del sofriment de les dones gallegues que es quedaven soles, vídues, separades per sempre dels seus marits perquè havien d’emigrar i ja mai més tornaven. Hi ha en aquestes obres completes, en gallec també, un poema que forma part del seu Cantares gallegos que comença dient: “Castellanos de Castilla, tratade ben ôs gallegos: cando van, van como rosas, cando vên, vên como negros!”. Tot ell és un cant en contra de la supremacia dels castellans, un poema dur, aspre, que escriu sense contenir-se els dits de la ploma, que segurament avui no passaria la censura que l’estat imposa a alguns intel·lectuals i artistes. Doncs el poema és de l’any 1863, escrit per una dona gallega i publicat per una editorial madrilenya (Aguilar Ediciones). 

M’encanta llegir poesia de tant en tant, en Martí i Pol, Neruda, Lorca, Bukowski, Barral, Rosalia... Entendre les seves sensibilitats, és fàcil empatitzar amb ells, amb les seves enyorances, pèrdues i dolors puntuals (o permanents), tot i que he de dir que també m’agrada constatar aquest tipus de coses perquè em permeten comparar a través d’un poema trets d’aquella societat amb l’actual. Perquè després diguin que la poesia no serveix per a res.

divendres, 5 d’octubre de 2018

tempus fugit

Cliqueu al play per escoltar el poema.



Text i veu: Jèssica Roca

dimecres, 3 d’octubre de 2018

after eight

És impossible posar-se a escriure quan estàs refredat. Potser, vull dir. Impossible fer llargues caminades quan les cames et fan figa i el nas no et para de rajar. Pots llepar una Juanola, com la que m’ha ofert aquest matí una companya del departament, no pel meu propi bé, sinó per evitar escoltar les meves estossegades i així no haver-se de posar uns taps a les orelles. Em posa molt nerviosa! M’ha dit. Però els U2 seguien sonant a Rock FM, música celestial de fons, sí, i encara preparava alguna exportació aèria per a Egipte. Ni imaginar-me l’aeroport del Caire amb aquest cap emboirat d’avui. L’e-mail té un avantatge, i és que els de l’altra banda no et senten estossegar ni sonar-te quan els passes tota la documentació repassada, signada i escanejada. Voilà. Tot queda dissimulat. Tres paquets de kleenex i dues Juanoles -no me n’ha ofert més- he consumit quan fitxava a les tres i deu del migdia i sortia per la porta de l'empresa. A més, se m’ha passat comprar-me la barra de llavis de color, encara no tinc clar quin. Segurament serà un bordeus. El nas no para de rajar i, en canvi, segueixo escrivint, d’aquí el potser del començament. M’hauré d’aixecar a buscar més mocadors de paper abans d’acabar amb això. Amb aquest refredat no ensumo ni el rap arrebossat, ni la sopa de peix que he deixat feta per sopar. I no acostumo a tastar el menjar mentre el cuino. És estúpida aquesta sensació. S’esmorteeixen els sentits i s’alenteixen els reflexes. Costa teclejar i un aigua cau constant del nas adquirint vida pròpia. Esternudar. Almenys, al súper he comprat uns After Eight per quan se’m passi el constipat. Em recorden a la meva infància, de quan els meus pares els portaven d'Andorra juntament amb els Toblerone gegants i aquell sucre blanc tan gruixut i que endolcia tan poc. Tot un clàssic insubstituïble. Els assaboriré de gust, amb aquell contrast tan característic de la menta desfent-se entre la xocolata negra fent crac a la boca. Segur que després ja podré escriure alguna cosa amb una mica més de sentit.


diumenge, 23 de setembre de 2018

coses que mai oblidaràs

Coses que mai oblidaràs. Llegeixo entre els meus dits als fulls setinats d’un catàleg de Tacchini. Són mobles, objectes necessaris per a la llar que ens reconforten la vida. Formes que s’amollen als nostres cossos. És diumenge i em perdo entre sofàs d’estètiques cases a Monza, cadires en pell i acer a lobbys d’hotels novaiorquesos, o taules en marbre polit i faig a espais industrials de Milà. Em perdo i m’hi recreo. Entre la llum natural que s'escola pels grans finestrals d’un aeroport, o les copes de cristall que brillen dins d'un office sota la llum càlida d’una làmpada globus de sostre. M’imagino històries disteses, converses afterwork, i esperes estèrils temps enllà -avui pendents sota els missatges del whats- sobre aquells sofàs als lobbys. Ha hagut sempre un no-sé-què en aquest tipus d’interiorisme contemporani, que em crida des de fa molts anys a projectar una vida relaxada que només em permeto els diumenges. Amb sort mig dissabte, també. I que m’encanta. Mai he deixat de connectar-me a aquest tipus d’hàbits, ni d’escoltar l’Alicia Keys un divendres vespre després de la setmana laboral, ni d'aturar-me a observar els quinze minuts de l'albada, que transiten entre la foscor i la claror perceptible, ni de cuinar impulsivament plats de tota la vida un diumenge al matí abans del tercer cafè, ni de fer el vermut amb els meus fills, justament perquè em connecten a aquelles coses tan simples que fan la vida més amena. 


diumenge, 16 de setembre de 2018

shakespeare mai ho va fer

Confesso que sóc una apassionada de la literatura del Charles Bukowski: directe, visceral, amb ànima, ritme i -deixeu-me dir- d’un reflexiu, que entre tanta sordidesa, és com una alenada d’oxigen enmig del món atrinxerat en què vivim. Diria que és l’únic autor que ha aconseguit que m’acabi les seves novel.les gairebé d’una sola tirada. I crec que és la seva coherència de pensament la que feia que els seus textos arribessin a molts lectors. QUIN ÉS EL SENTIT DE LA VIDA? És la pregunta que sobrevola sempre a tots els seus llibres. I és així perquè durant les moltes nits que va passar dormint al ras a parcs de Los Ángeles també se la deuria fer. Aquesta és una de les qüestions que toca al seu llibre de viatge Shakespeare mai ho va fer (de l'original Shakespeare never did this). 

L’any 1978 l’escriptor nord-americà no era encara gaire conegut als Estats Units, però sí a Europa, on va ser convidat pels seus editors a fer un tour de promoció per França i Alemanya. Era al mes de maig, i així ho narra al primer dels poemes que componen l’epíleg del diari i que em sembla d’una gran genialitat: un resum on els poemes narren el perquè d’aquell viatge i les visions més plausibles durant el seu recorregut europeu. Les esperes a les andanes ferroviàries, els borratxos alemanys, els francesos borratxos, les putes d’Hamburg, les inevitables comparacions amb la societat nord-americana, els records dels bombardejos de la Primera i la Segona Guerra Mundial, els sons de les campanes a l’església de Mannheim, els soldats a l’aeroport de Frankfurt, i encara en l’aire la tensió pel record dels atemptats de Munich 72. Poemes que traspuen contemporaneïtat, quotidianitat i una visió historicista de la societat. 

Després està el diari del viatge pròpiament dit. Vull dir l’inici del llibre i l’inici del viatge. Com a les seves novel.les entra de ple en l’acció, res d’elucubracions ni paisatges per on distreure’s. Cap a París va volar amb la seva parella i última dona, la Linda Lee, i allà el van entrevistar al programa Apostrophes. Fa temps que la vaig veure aquesta entrevista i a mi em va semblar que l’entrevistador va estar bastant impertinent amb l’americà. És cert -i així ho descriu al llibre- que l’escriptor es va emborratxar durant l’entrevista, però hi ha un moment en què Bernard Pivot li pregunta: “escolti, la seva infància va ser feliç o desgraciada?”. Per als qui avui hem seguit la seva obra tenim una aproximació de la que podia ser una resposta, però Bukowski va mantenir el tipus i va dir: “passi a un altre convidat, si us plau”. Llavors encara no havia escrit La senda del perdedor, tot i que més endavant en el llibre, explica com s’està plantejant escriure una novel.la sobre la seva infantesa però que encara no s’atreveix. Ho va acabar fent l’any 1982 i dóno fe de la duresa en què narra com el maltracta el seu pare quan era un nen. Al final, després que el presentador el fes callar amb més d'un "Shut up!", es va acabar traient l’auricular per on li traduïen del francès a l’anglès i va fotre el camp en ple directe. Però això només és l’inici del viatge, que enseguida enfila cap a Niça, on es troben amb la mare de la Linda i un tiet milionari que no els vol veure per l’escàndol de l’Apostrophes. Més tard i narrat amb un estil molt en la línia de les seves novel.les, ple de sarcasme i de diàlegs, arriben a Mannheim, Heidelberg, Hamburg, on fa una conferència multitudinària, i Andernach, la seva ciutat natal. 

M’ha agradat especialment aquest episodi que dedica a Andernach, pel to tan intimista que adquireix i perquè es retroba amb la seva infància a través d’un germà de la seva mare, el tiet Heinrich, de 90 anys, que li recorda en un anglès prou correcte, com es van conèixer els seus pares. La dificultat i el perill que implica escriure sobre altres persones és que a vegades et pots aproximar, és l’eix en què tu veus aquella persona, però la realitat, i això també ho sabem els que escrivim, és polièdrica i plena de matisos, per això també m’ha agradat que en aquest passatge d’Andernach, Charles Bukowski deixa que sigui el seu tiet qui descrigui al pare de l’escriptor, un sargent de les tropes americanes “perspicaç i molt intel.ligent”. 

Durant part d’aquest viatge també l’acompanya el seu traductor a l’alemany, Carl Weissner, a qui Bukowski té en especial consideració per la seva persona però també per la seva feina, i en fa èmfasi en més d’una ocasió. Ho menciono perquè sempre he pensat que la tasca que fan els traductors literaris ha de ser duríssima i, en canvi, està molt poc valorada. O això em sembla a mi. 

Hi ha un fet curiós en les lectures del nord-americà, i és que en les seves descripcions l’aparició d’ampolles de vi o cervesa és una constant, però no és precisament aquest el registre que queda en el meu cap. Queda la mirada a peu de carrer, l’acció ràpida del gerundi que la provoca (penseu en qualsevol -qualsevol!- tipus d’acció quotidiana, instintiva, vital), la ciutat viva fora dels ulls oficials, o la reflexió lenta que pocs volen escoltar. 

D’entre les moltes deliberacions que fa sobre l'estupidesa de les guerres, la incongruència de la política, la falsedat del matrimoni com a convenció social, n’he ressaltat aquesta sobre el seu ateisme i la mort: 

El Gran Deu posseïa massa armes per mi, era massa just i massa poderós. Jo no volia ser perdonat o acceptat o trobat, volia alguna cosa menys que allò, no gaire: una dona amb una mitjana honestedat en cos i ànima, un automòbil, un lloc on estar, alguna cosa per menjar i no massa mals de queixals ni rodes punxades, ni llargues malalties fins la mort; fins i tot un televisor amb programes dolents estaria bé, i un gos seria agradable, i molt pocs amics i bona fontaneria, i prou beguda per omplir els espais fins la mort, de la que (per ser un covard) tenia molt poca por. La mort tenia molt poc significat per mi. Era l’última broma d’una sèrie de bromes pesades. La mort no era un problema per als morts. La mort era una altra pel.lícula, no hi havia motiu per què preocupar-se. La mort només causava problemes als que quedaven enrere que tenien alguna relació amb el mort, i els problemes creixien de manera directament proporcional a la fortuna que deixava el mort. 

Charles Bukowski a Shakespeare mai ho va fer (Los Ángeles, 1979).

Bukowski al Markthalle d'Hamburg

dissabte, 8 de setembre de 2018

l'últim sopar





Era una de les nits que vaig passar amb els nens a l’Alt Empordà aquest mes d’agost. De fet, les altres nits ja n’havien caçat també. El Sergi era un pare de família que s’havia instal.lat a la casa de Montiró un parell de dies abans que nosaltres, amb la Marta i els seus fills, Joel i Ivet. A la casa hi havia més gent. Alguns es banyaven a la piscina abans de sopar. Altres, com jo o un senyor uruguaià, llegíem un llibre per esmorteir la calor i fer passar les hores. Després, quan Mart ja brillava per l’horitzó negre sobre les plantacions de pomers, ens quedàvem tots els hostes, ja sopats, una estona a la fresca del jardí del Mas Ribas. Era llavors quan començava la cacera. En Sergi, el Joel, l’Ivet i aviat afegint-se el fill de l’uruguaià, el Gerard i el Llibert, tots corrien al darrere de dragons, cuques de llum i grills que agafaven amb un caçapapallones per deixar-los anar pel camp un minut més tard. La veritat és que l’entusiasme infantil del moment era enganxadís, tot i que a mi no em feia gens de gràcia el dragó que portava entre les mans el més entusiasta de tots: el pare del Joel i l’Ivet. Els nens s’acostaven encuriosits a mirar la boca oberta del petit rèptil, i el Sergi, mentre exclamava “mireu, mireu, com treu la llengua! Toqueu-li la panxa, és súper suau!” em va dir amb un somriure d’orella a orella: “tu ara mateix deus estar pensant que sóc un flipat, però això és una passada!”. 

Realment se li notava passió pels animals i, almenys, per la breu estada en què vàrem coincidir, semblava que gaudís tant o més que els nens jugant a descobrir petites espècies nocturnes. Quan em va dir aquella frase, vaig pensar que el millor que et pot passar en aquesta vida és ser un flipat per la mateixa vida. I ser capaç d’expressar-ho i compartir-ho amb els demés. Crec que realment és una virtut que molt poca gent té i que admiro moltíssim. L’endemà al vespre va fer una gran tempesta d’estiu, però tot i així van tornar a aparèixer els dragons, i van sortir alguns cargols que es posaven lliscosos al palmell els nens. Reien i xisclaven de l’emoció. Mart va quedar amagat entre llamps i núvols electrificats.

I al dia següent, la darrera nit, vam improvisar una barbacoa entre els que allà estàvem. Homes, dones i nens de l’Uruguai, Argentina, França, el Maresme i el Vallès. Tot un mix humà amb amanides, carn a la brasa i vins negres per compartir. Després, quan Mart ja ho indicava, va arribar l’hora de la cacera, de la disbauxa i felicitat infantils que, un cop més, van acabar envoltant aquell últim sopar.