diumenge, 28 de febrer del 2016

la primera vegada



LA PRIMERA VEGADA. Tendim sempre a idealitzar-la. Potser la nostàlgia ens fa mitificar un record del passat en qualsevol cas tan comú com les altres realitats que ens envolten. Jo, per exemple, no guardo especialment bon record de la primera vegada que vaig fer l’amor, ni del primer petó, ni del primer dia que em va venir la regla. Són situacions inevitables i un pas necessari cap a l’edat adulta, però hi arribes sense manual d’instruccions, de manera instintiva i amb un sentiment de barreja entre por, curiositat i l’excitació hormonal pròpia de l’edat adolescent.

Dels passos posteriors, que anomenaríem intermedis, desencadenants naturals de les primeres vegades, resulten el primer orgasme, el primer t’estimo o el primer part. D’aquests sí que en guardo molt bon record. Perquè es produeixen de manera espontània i instintiva, sense manual d’instruccions i amb un sentiment de barreja entre tranquil·litat, confiança i amor propis de l’edat adulta.


De les petjades que venen després, les successòries, tendim a estandarditzar-les, com a conseqüència del fil conductor que anomenaríem rutina. A mi, en canvi, em solen agradar els epílegs pel que tenen de concentrat, de veritat i de síntesi de totes les històries prèvies, encara que vinguin sense manual d'instruccions. Perquè, idealitzades o no, som la suma de totes aquelles primeres vegades barreja de por, excitació, curiositat, tranquil·litat, confiança i amor propis en l’ésser humà. 


Òbviament, no m’oblido de les tensions i contradiccions que, com en el millor clarobscur de Rembrandt, dominen els contrastos propis de la vida. Però aquest ja seria tema per a un altre post o poema ple d’antítesis i oxímorons, i per a això avui no estic inspirada.

divendres, 26 de febrer del 2016

esforç

Com molts divendres, sovint en acabar la jornada laboral, allargo la tarda amb xocolata, bunyols i converses que conviden a no pensar. S’enfilen pels mostradors dels forns de pa, de les botigues d’ultramarins, i queden perpetuades en l’ambient, en el gest i en el somriure de la mestressa que m’atén incansable, setmana rere setmana. I allà, entre barres calentes de pa i filets de vedella, euros el quilo o peça, penso què fer per sopar. Hamburgueses a la planxa i una mica de pasta, molt probablement. Els dies de diari es componen de moltes petites coses banals i quotidianes com aquestes.
Ahir dijous concloïa el dia amb el sentiment i la satisfacció d’estar dedicant un temps i un esforç extra per a construir un projecte original i personal des de zero. Mes a mes. Mica en mica. Són molts quilòmetres i hores que hi poso de la meva vida. Fins i tot rutes que desconec i que faig de nou. Però mai penso que són de menys ni en va. Tot el contrari. Sóc conscient que l’objectiu és a llarg termini i que el camí no serà fàcil, perquè quan la passió i la motivació són més grans que les teves pors, acabes superant qualsevol obstacle.


diumenge, 21 de febrer del 2016

roman vishniac: un món desaparegut

Definir la pròpia identitat és una de les coses més etèries, intangibles i indeterminades que hi ha. Concretar-se com a ésser és alguna cosa més que una edat, una professió, un gènere, estat civil o afició. Són les arestes imperfectes d’un recorregut vital que s’ha vist modificat com un territori ho ha estat també per les inclemències dels fenòmens físics terrestres. Sovint hi penso en això. I és potser perquè em costaria tant definir la meva, no sé si per manca de seguretat, de recorregut o de pudor a exposar-me del tot, que admiro cicles vitals aliens a la meva vida: són biografies plenes de traves i solcs i que, tanmateix, s’omplen a si mateixes i enriqueixen les de la resta com una mina d’aigua que mai para de rajar.




L’estiu de l’any 1897 naixia als afores de Sant Petersburg, en el si d’una família jueva acomodada un nen que ben aviat es passaria les tardes caçant papallones, peixos i tota mena d’insectes a prop de l’era de la seva Datxa (masia típica a Rússia). La feina del seu pare, important empresari de la indústria paraigüera, i la seva mare, hereva d’una empresa distribuïdora de diamants, els va fer traslladar-se a Moscou. Allà mateix, a casa seva, aprenia a llegir, escriure, comptabilitzar i veure engrandir-se la vida, la més minúscula, a través del microscopi que li va regalar la seva àvia. La pota d’un insecte ampliada 150 vegades per una lent microscòpica, una càmera Leica  i la seva precoç passió per la microbiologia van ser els ingredients idonis de la seva primera fotografia amb només set anys.

Un adolescent Roman Vishniac assistia a l’Institut privat gràcies a una beca que li atorgaven pels seus excel·lents resultats acadèmics. Posteriorment, es doctorava en zoologia a la universitat moscovita de Shanyavsky  i començava a treballar com a professor assistent en biologia. Era l’any 1914 i Rússia començava a sumir-se en un caos econòmic, social i polític que impedia en Roman publicar i seguir investigant sobre les seves troballes científiques. I potser perquè no acabava d'entendre què portava a aquell desordre l'exterior (tot i que segurament sí), va decidir indagar altres motius en el funcionament més interior del cos humà i s'especialitzava també en endocrinologia.


L’any 1918 esclatava la revolució russa i l’antisemitisme ja era palpable a tot el centre i est d’Europa. El mateix Troski, amic d’un company seu a la universitat, li atorgava un salconduit perquè pogués marxar cap a Berlin. I és allà on coneix la seva dona, la Luta Bagg, de nacionalitat letona, i amb qui tindrà els seus dos fills: la Mara i en Wolf.

La seva ànsia de coneixement el va portar a estudiar art oriental i òptica a la Universitat de Berlin, on es guanyaria la vida fent xerrades sobre naturalisme a clubs privats. L’any 1935 creixia imparablement l’antisemitisme a Alemanya, cosa que se sabia des d’altres estats occidentals però que tampoc es parlava en veu alta, i és aleshores quan la Junta americana de distribució pel Comitè  Jueu (JDC) li encarrega fotografiar les comunitats jueves a l’est i centre d’Europa. Durant 4 anys recorreria Txecoslovàquia, Romania, Polònia, Lituània... Fent-se passar per un comercial de teixits. Travessava camps, camins inhòspits i pobles aïllats. Malgrat ser arrestat en més d’una ocasió, mai va deixar de fotografiar camperols, nens, artesans, rabins, dones o pidolaires. 







L’any 39 la seva família no aguanta la creixent hostilitat antisemita a Alemanya i marxen cap a Suècia, mentre ell decidia retrobar-se amb els seus pares a Niça, França. Al cap de poc temps, durant un viatge a París, la policia del govern de Pétain descobria el seu origen jueu i era deportat fins al camp de concentració de Ruchard, a la vora del Loira on s’hi estaria tres mesos. Gràcies a l’ajuda de la JDC aconseguia ser alliberat i immediatament després va demanar asil als E.U.A.

S’instal.lava a Nova York amb la seva família, la nit de nadal del 1940, parlant com a mínim rus, alemany, francès, polonès i jiddisch, però no anglès... Motiu pel qual va passar serioses dificultats per trobar feina, tret d’algun retrat a clients estrangers. Un dia, amb l’excusa inventada de donar records d’un amic mutu d’Europa, es va presentar a casa d’un prestigiós científic alemany i també d'origen jueu, a qui li faria el seu retrat més conegut. Anys després, el científic, de cognom Einstein, també triaria aquesta fotografia com la seva preferida. 




Un cop als Estats Units, Roman Vishniac va tractar de manera desesperada mostrar la seva obra per tal de donar a conèixer la difícil situació dels jueus a Europa, guanyant-se així un cert prestigi entre la societat nord-americana.

Un temps més tard deixava enrere més de vint anys de relació amb la Luta i es retrobava amb un antic amor de joventut, l’Edith Ernst, amb qui passaria la resta de la seva vida. Esdevenia també professor de biologia a l’Escola de medicina Albert Einstein quan va decidir reprendre la fotomicrografia, en una continuació de seguir explorant els insectes retratats als camps de Sant Petersburg durant aquells estius de la seva infantesa.

L’any 1973 va haver de patir el decés del seu fill Wolf, microbiòleg de la N.A.S.A mort accidentalment a l’Antàrtida. (Faig un incís aquí per dir que curiosament vaig descobrir en Roman Vishniac investigant sobre la vida del jove microbiòleg americà. M’agrada tirar de fils genealògics quan indago sobre alguna biografia, qualsevol, perquè em diuen molt del personatge encara que després no en parli als meus escrits, i descobrir el pare d’en Wolf va ser tot un regal per mi i –tal com esperava- em va donar moltes respostes de la gran personalitat del fill, de qui em detindré a escriure una entrada un altre dia).

Roman Vishniac va ser el creador de moltes sèries documentals de biologia cel·lular, des d’embriologia a evolució genètica, ecologia, botànica, el món microbiològic o animal. Moria als 93 anys d’edat a causa d’un càncer de colon.




Bibliografia i documentació:

-A Vanished World, Roman Vishniac. Farrar, Strauss & Giroux. 1983
-Library of photographers. Roman Vishniac. Grossman Publishers, New York. 1974
-“Archive of pre-holocaust photos to be made public”, Associated Press ( agost 2014).


dijous, 18 de febrer del 2016

protecció acústica en les profunditats marines

M’agraden les vistes obertes al mar, l’olor de salnitre i el brogit constant de les onades a la platja. És potser aquella sensació d’infinitud, d’eternitat i llibertat que em transmet l’oceà que mai sé si comença o s’acaba en terra ferma. Em fa por, en canvi, per desconegut, immens, i no ser el meu hàbitat natural, endinsar-me en les seves profunditats més enllà dels cants de sirena de l’Odissea d’Homer o dels documentals de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau.

A l’Odissea, l’Ulisses preparava la seva tripulació tapant-los les orelles amb cera per a evitar l’atraient música de les sirenes. Ell mateix, desitjós d’escoltar-les, es va fer lligar a un pal a fi de no llençar-se a les aigües del mar en escoltar la seva música. Tot i que també a les profunditats marines i ones acústiques perilloses, avui no us parlaré de cap poema homèric ni cap heroi de la mitologia grega, sinó d’uns cetacis que corren perill d’extinció a causa de les perforacions petroleres al Mar del Nord i Bàltic: les marsopes.



Les marsopes són uns mamífers marins molt tímids, amb cara simpàtica, cos una mica negat i una oïda molt, molt fina. Tot i ser una espècie protegida, la contaminació dels mars i les captures accidentals (o no) de la pesca han fet disminuir dràsticament la seva població en els darrers anys. A això s’ha d’afegir l’enorme soroll causat pels treballs de cimentació a les instal·lacions petroleres a mar obert, que suposa una gran càrrega per aquests animals. Tenen un excel·lent sentit de l’oïda que els permet comunicar-se amb els seus congèneres a centenars de kilòmetres, però aquest mateix sentit tan aguditzat també fa que el soroll de les perforadores les martiritzi, desorienti i defugin de les seves zones preferides a prop de les costes.

Establint un paral·lelisme amb el que va fer l’Ulisses amb la seva tripulació, l’Oficina federal alemanya per al medi ambient va encarregar uns estudis per a desenvolupar tècniques de protecció acústica marina. És l’anomenat mètode dels matalassos d’aire, un sistema que ha resultat ser el més econòmic i eficaç per a pal·liar els efectes del soroll en les marsopes. L’idea és simple: el puntal que s’ha de clavar fins a 40 metres de profunditat sota el mar s’envolta d’un tub buit, deixant un espai intermedi. Amb això s’aconsegueix reduir el soroll fins a 10 decibels menys i hi ha l’esperança que els simpàtics cetacis tornin a les seves zones d’origen.


L’estiu del 2014 travessava el Mar Bàltic pel gran pont que connecta l’illa de Selàndia amb la península de Jutlàndia. Em va impressionar aquella immensurable massa d’aigua salada a banda i banda del viaducte d’acer i ciment, sustentat només per uns llargs fils cerosos units per una estructura superior a mode de gran espina dorsal. Com sempre, mirava el mar, el seu blau heràldic i el seu onejar infinit, atònita, sense pensar en Odissees, sirenes, ni molt menys en marsopes en perill d’extinció. 

dissabte, 13 de febrer del 2016

Cities: Skylines

Cities skylines és un joc de construcció d’una ciutat virtual. Pots dissenyar, pots esculpir i pots construir.

Aquest joc es lliure, construeixes el que vols.

A mi m’agrada perque de gran vull ser arquitecte. La meva ciutat ideal seria una que sigues molt natural, res d’indústria, amb arbres i molts horts als edificis. A més m’agradaria que sigues molt tranquil·la i per tan no hi hauria d’haver transit i la gent aniria amb bicicleta, perque no contamina.

El aeroport el posaria lluny de la ciutat, i que els avions funcionessin amb energia ecològica i amb qualsevol condició climàtica.
Construiria moltes centrals hidroelèctriques, mareomotrius, eòlica, etc.

No  existirian les gasolineres, nomes hi hauria parades per recargar els cotxes elèctrics. Baixariem els preus dels cotxes elèctrics perquè ara son molt cars.
La gran majoria de edificis serian gratacels i pisos perquè així ocuparíen menys espai, que és escàs.
Els materials dels edificis serien amb molts finestrals per aprofitar la llum solar.
A cada pis hi hauria com un cubell que quan plogués s’ompli d’ aigua, i amb aquella aigua aniria a una depuradora i de la depuradora aniria a les aixetes , dutxes, etc.

Em dic Llibert tinc 9 anys i de gran m’agradaria dissenyar ciutats, m’agrada l’astronomia, pintar, dibuixar, escriure i llegir.





Us deixo amb el vídeo que m’ha inspirat en la meva ciutat ideal.

dimecres, 10 de febrer del 2016

la música trance

A mitjans dels anys 90 el món occidental i el seu somni d’aldea global s’assentaven d’acord a unes bases capitalistes conduint la cultura cap a una inevitable mercantilització. Les campanyes multiracials de Benetton, els colors fluor i l’àcid House eren substituïts aleshores per l’era Calvin Klein, l’Internet, el prêt-à-porter, els microcrèdits i la música Trance, una barreja de House, techno, música clàssica i pop industrial, resultat simbòlic del centrifugat d’idees i del canvi de rumb que estava prenent el grapejat estat del benestar.

De la caixa de ritmes sortien unes sincopades notes de teclat que, magistralment mesclades amb el sintetitzador, la foscor d’una sala de ball i altres components alcohòlics o bé psicotròpics, alteraven –temporalment per a bo o dolent- l’ànim i la consciència de bona part de la joventut de l’època.

Cito a Robert Miles, italià fill de militars criat a Suïssa, com a màxim exponent del Trance melòdic o dream trance, un estil de música que fusionava adagios juntament amb tocs de piano, donant com a resultat unes melodies impactants i m’atreviria a dir que encara força actuals.

Es podria, potser, aprofundir una mica més sobre l’origen i desenvolupament de la música Trance, sobre el seu fil conductor i els seus sons desbordants. Però si tanco els ulls i penso en la música com un tot, sembla una creació que repeteix la vida com un eco en la muntanya, amb les seves deformacions i reduccions al llarg dels anys. És estrany com, de vegades, deixa dibuixada una estructura, una empremta en el nostre cap, ja sigui amb forma de discoteca o club alternatiu, ja sigui amb forma de cançó de bressol en la nostra etapa més paternal.


dimarts, 2 de febrer del 2016

preguntes que em faig i alguna reflexió

-Aquesta notícia em porta a pensar que si la modificació genètica en embrions humans es portés fins a les darreres conseqüències, què passaria? Es carregaria la teoria evolutiva de Charles Darwin? Realment, sobreviuria una espècie genètica i artificialment modificada?

-Sempre he tendit a començar la premsa a la inversa, és a dir pel final, perquè em sembla més atractiva. Què passaria si en lloc d’atorgar el 80% de la portada a política ho fessin amb emprenedoria, cultura i tecnologia, per exemple?

-Per què durant els vols continentals, en el protocol dut a terme en cas d’accident t’ensenyen a posar-te una armilla salvavides? Per si casualment caus a un riu amb suficient cabal com per no estimbar-te?

-Què se n’ha fet de la grip A, la grip aviar o l’ebola?

-Per què hi ha tant depravat mental, es dóna tanta visibilitat a la víctima i tan poca a l'agressor?

-Per què a la sentència del cas Prestige, cap ni un dels acusats va ser declarat culpable de delicte ecològic? Han modificat les lleis internacionals marítimes arran d’aquest cas? (molt em temo que no... total, qui ho recorda ara?).

-Per molt que el món de la tecnologia de la comunicació es transformi a passes de gegant, l’essencial, les mercaderies encara van (i aniran durant molt de temps) dins de contenidors de ferro en grans vaixells a través de mars i oceans.

-Hi ha alguna pregunta que Internet no respongui?

-Tota la droga que requisa la policia es destrueix? La que no, on va a parar?

-Encara que no ho sembli, sovint em pregunto si no estaré fent el ridícul verbalitzant els meus pensaments aquí. Massa sovint.

-Què és la dignitat? (Aquesta me la va fer l’altre dia el meu fill de 9 anys. Bocabadada em vaig quedar abans no vaig poder respondre alguna cosa amb cara i ulls).

-No té res a veure, però avui és 2 de febrer, el dia de la Candelera, i m’ha fet recordar les crêpes suzette que ens preparaven durant aquesta festivitat, al pati interior de  l’Alliance Française. Bones crêpes, bons professors i bons records. El calendari té aquestes coses.