dimarts, 26 d’abril del 2016

coses que mai publico

Tinc un notebook de color blau metal·litzat que vaig comprar a terminis quan vaig decidir escriure “Cinc dones de veritat”. Necessitava temps, un espai físic propi, el petit estudi situat al fons del lluminós pis, i un altre de virtual -l’ordinador compacte- on encabir-hi les cinc biografies que havia de traslladar a la plantilla Word amb forma de relats novel·lats.

Aquest mateix notebook en què estic escrivint ara, on narro també totes les entrades de la Bústia Groga, guarda al seu escriptori alguns textos escrits per mi que pel seu contingut no he gosat publicar mai. Alguns són històries paral·leles a les de les Cinc Dones i que mai han vist la llum perquè vaig trobar que eren -tot i que verídiques- massa crues i innecessàriament punyents per al to que li volia donar al llibre. Però la realitat i el meu sedàs són allà, en la memòria de les protagonistes i arrenglerats en unes línies que gairebé prefereixo no remoure ni tornar a llegir. 

Altres són poemes curts, pensaments erràtics que romanen en stand-by i que, en qualsevol cas,  considero que han quedat desgarbats i sense gràcia, però que deixo latents per si algun dia adquireixen vida per ells mateixos, probablement unint-se a un altre text de més pes, com en un collage cubista. Podria passar.

I els últims, sense tenir res a veure amb els anteriors, se surten radicalment del to realista de les meves narracions, és a dir, són textos de ficció de contingut porno-eròtic en què deixo volar la meva imaginació i sorgir el costat més frívol que indubtablement resideix en mi. Crec que no els publicaré mai, a no ser que ho faci sota un pseudònim o potser, qui ho sap? (només jo), en una propera novel·la els pugui introduir en alguna escena d’alt voltatge. D'aquí un mes, quan hagi acabat de pagar el darrer rebut del petit notebook, la ficció encara serà allà, al meu cap i al disc dur de l'ordinador, a l’espera de decidir-me a perdre aquest maleït pudor.

dimecres, 20 d’abril del 2016

el gran plataner

Hi ha un gran arbre a l’era que dóna al darrere del pati de casa meva. És un enorme plataner amb més de deu mil fulles tendres a les llargues branques ara que comença a treure el nas la primavera. Al menjador de casa també hi ha un sofà chester entapissat en xenilla verda i al seu davant un gran finestral des del qual puc observar el plataner. I mentre jec al sofà, el vent i les fulles balancegen el temps i fan escampar les hores pels núvols que es passegen darrere les branques.

En dies com aquests, en què no tinc ganes de llegir ni d’escriure, ni de gairebé parlar, m’agrada seure per a escoltar-lo. Sovint passa que el vent sacseja ràpidament les fulles i de sobte s’atura, com si volgués parar a més les agulles del rellotge que hi ha penjat a la paret del menjador. El mateix vent, aquest que sacseja les fulles i la primavera acabada d’arribar, és el que eixuga la roba que hi ha a l’estenedor des de mitja tarda, i que demà podré recollir, ja eixuta, per guardar-la de nou als armaris que són a les habitacions.

També hi ha un llum al carreró de l’era que comença a il.luminar les primeres hores del vespre i unes riallades infantils que ressonen fort dins de casa. Són els nens, que riuen amb el Gumball i el seu peixet Darwin, els dibuixos que fan ara al Boing i que els entretenen durant una estona després de sopar. Sí és cert que tenen força gràcia i un aire innocent molt adient per als 9 anys dels bessons.

És fosc. I en dies com aquests, en què no tinc ganes de llegir ni d’escriure, ni de gairebé parlar, l’aire que sacseja el gran plataner de darrere de casa ja s’ha aturat del tot. Però el temps continua. Com la primavera. Com la vida. Com les estacions. Com sempre. 

dissabte, 16 d’abril del 2016

deconstrucció espacial

Si sabés pintar un poema d’en Neruda ho faria de nit, a l’alta mar, amb una lluna ben plena que il.luminés la tela i una dona que en somnis quedés allunyada en el quadre, com fora d’ell, desenfocada pels anys i l’oblit, amb els cabells enredats per un fort vent austral i el seu nom gravat al casc d'un vaixell abandonat.

Faria caure dates del calendari, vorejant sistemes planetaris, escoltant nous sons que ja no existeixen, recordant hàbitats encara per crear i emulant éssers que ja han estat. Ho faria –només- si pogués viatjar en el temps i creuar per altres dimensions desconegudes.

Els sons, què faria amb els sons? Amb les notes majors faria els fonaments d’un edifici, sòlid i diàfan alhora. Edificaria amb les menors una planta de petites peces lleugeres, i les més potents, les indestructibles, servirien per a construir una teulada que em resguardés del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu. Això és el que faria si fos arquitecte.

Amb els sentiments podria donar forma a la duresa; esculpir en marbre l’alegria, la nostàlgia, la tristesa, l’amor, l’odi, l’orgull, el patiment o la felicitat, i fer-ho amb la força i l’ímpetu d’un dels grans clàssics grecs. Tot i que aquest do tampoc m’ha estat atorgat.

I les paraules... Amb les paraules escriuria paràgrafs plens de sentit i plasticitat, i allà on per més que ho intento no aconsegueixo pintar un poema, més enllà d’altres dimensions que no habito, justament al sostre de l’edifici que no arribo a tocar amb la mà encara que vulgui, precisament a la base de la figura que m’és impossible esculpir, exactament allà és on són les paraules que avui descric.


dimarts, 12 d’abril del 2016

el viatge del beagle (o una part)

El 27 de desembre del 1831 un joveníssim Charles Darwin partia amb el Beagle des d’Anglaterra rumb cap a l’Amèrica del Sud. En Charles, que va patir l’agonia i la mort de la seva mare essent un nen de només 8 anys, havia heretat l’ideari progressista dels seus avis, l’Erasmus Darwin, metge i inventor, i en Josiah Wedgewood, un home fet a sí mateix i fundador de les ceràmiques angleses que porten el mateix nom (encara ara a l’actualitat). Això, i passar gran part de la seva infantesa amb ells, va permetre en Charles captar les incoherències i les injustícies que altres membres de la seva mateixa classe social no veien.


La perspectiva de descobrir noves aus i nous escarabats va ser el que va atraure en Darwin a l’hora de marxar cap al continent americà; però no va poder evitar adonar-se de la carnisseria que els europeus estaven duent a terme. L’arrogància colonial, la institució de l’esclavitud, l’eliminació d’innombrables espècies per a l’enriquiment i divertiment dels invasors, les primeres depredacions del bosc pluvial tropical, en resum, molts dels delictes i estupideses que avui ens inquieten, van preocupar en Darwin durant un moment en què Europa estava convençuda que el colonialisme era un mer benefici per als incivilitzats, que els boscos eren inesgotables i que les plomes del martinet per a les barreteries de les senyores durarien fins al Dia del Judici Final.

En el seu llibre d’aventures, El viatge del Beagle, relata en primera persona les seves desavinences amb el capità del vaixell, FitzRoy, pel seu discurs conservador, racista i integrista:

Mentre érem a Bahia, al Brasil, en FitzRoy defenia i elogiava l’esclavitud, que jo abominava, i em va dir que acabava de visitar un gran esclavista que havia portat al seu davant molts dels seus esclaus i els havia preguntat si desitjaven ser lliures: tots havien respost que no. Aleshores jo li vaig preguntar, no sense certa sorna, si ell creia que les respostes dels esclaus eren vàlides en presència del seu amo. Això el va fer enrabiar moltíssim i va dir que ja no podíem viure junts, doncs dubtava de la seva paraula.”  

El viatge del Beagle es considera el llibre que va traçar una línia divisòria en la història de la ciència, perquè va ser durant el transcurs de l’expedició narrada quan el naturalista va començar a acumular un gran conjunt de proves, no intuïtives, sinó amb dades, que demostren la realitat de l’evolució per la selecció natural, donant una resposta científica a l’origen de l’home i, per tant, contradient del tot la versió literal del Gènesi.

El dia previ de la partida del Beagle, el 26 de desembre del 1831, Darwin havia tingut un atac d’ansietat i fortes taquicàrdies. Durant tota la seva vida aniria patint freqüents atacs d’angoixa, brots profunds d’esgotament i depressió, precisament -diuen- per les reaccions que la seva feina podien produir en Déu i en el públic. Anys després de casat amb la seva dona Emma, li confessaria a aquesta en una carta que s'havia fet molts tips de plorar en solitud, per aquesta lluita seva de demostrar amb fets allò que va més enllà de la nostra comprensió.

Em caldria més d’un llibre i tota una vida per narrar l’apassionant biografia i obra d’aquest home que va capgirar del tot la resposta de l’on venim i va portar nova llum cap a l’on anem. Sovint penso que ens embardissem en debats estèrils, buits de contingut real, especialment en l’era virtual que ens ha tocat viure, on -per excés- tot passa a la velocitat de la llum, i el que es pitjor,  on es devaluen els models a seguir perquè, de fet, es passen totalment per alt. I és una pena. En la meva constant recerca del per què i del com estem aquí, per casual o fortuït que sigui el motiu (mai diví per convicció personal), us asseguro que trajectòries com aquesta m’emocionen, em motiven i gaudeixen de tota la meva admiració.


Bibliografia:

The voyage of the Beagle. Charles Darwin (London: J.M.Dent & Sons Ltd. 1906).

dimecres, 6 d’abril del 2016

zaha hadid: l'arquitecta de les corbes en 3D

L’escriptora anglesa Virginia Woolf encoratjava les dones a escriure sobre tota mena de temes, per banal o ampli que fos el pensament a exposar. I això faig. No pas perquè ho digués la genial autora, sinó per gust, per necessitat vital, per imperatiu propi i creixement personal. Tinc una vida molt normal, com la de la majoria de vosaltres, suposo, uns estudis universitaris que vaig abandonar per posar-me a treballar, una feina en una oficina d’una multinacional i un sou mitjà que em permet viure molt millor que la majoria dels habitants que són a les parts menys afavorides del planeta. La resta... Experiència, més formació, valor per fer front al dia a dia en tots els seus aspectes i arestes, així com saber aprofitar les bones oportunitats que se’m presenten per a poder desenvolupar les meves imperfectes aptituds. No tinc padrins, no els busco, ni crec –per la meva manera de ser- que els busqui mai. Dibuixo, emmarco mons de forma aleatòria i arbitrària, em reitero sovint en aquesta idea, ho sé, però és així com ho sento i com ho escric. De la mateixa manera, em sobrevé un gran sentit del ridícul quan m’exposo de la manera que ho estic fent ara entre les línies d’aquesta entrada. No és cap posat tampoc. Sovint ho verbalitzo en el meu cercle més íntim. No sóc cap escrivent professional, però la meva fília per les tecles, la xarxa virtual -i real-, els inputs personals, familiars, socials i sobre tot, la meva curiositat, són suficients per parlar-vos d’una gran dona que ens va deixar –molt al meu pesar- la setmana passada: l’arquitecta iraquiana Zaha Hadid.


 
Entre els amants de l’arquitectura, entesos o no, sempre hi havia hagut detractors o defensors de la seva obra. Jo estava entre aquests últims. Per la seva forma de veure els edificis i les vides que omplien els seus interiors, tan polièdrica, tan paradoxal i trencadora com la mateixa existència que ens envolta.

L’any 1950 neix a Bagdad en el nucli d’una família benestant la tercera i única nena dels Hadid: la Zaha. (Zaha, Zaida, Jamila, Farah... Com m’agrada la sonoritat dels noms àrabs  femenins.)

En aquell temps l’Iraq era un país liberal i particularment progressista per a les dones. La Zaha nena va estudiar a una escola de monges (catòliques) perquè els seus pares consideraven que era la millor de tota la capital, malgrat ser musulmans (no practicants). Arribava la Revolució Iraquiana del 1958, que va suposar la fi de la monarquia hashemita, l’establiment de la República, i l’Iraq dels 60, petrolerament molt ric, s’industrialitzava, transformant-se tot amb la construcció. La barreja de disseny i canvi van fascinar la nena, que ja amb 11 anys va quedar meravellada pels antics poblats sumeris del sud de l’Iraq, tan integrats al paisatge. A la Zaha li agradava dibuixar i ho feia francament bé. Després de llicenciar-se en ciències exactes a la Universitat nord-americana de Beirut, el seu pare, cap del Partit Progressista Iraquià, i la seva mare, mestressa de casa, van decidir donar-li suport i ben aviat va deixar la seva família a l’Iraq per iniciar la seva aventura europea, passant per Suïssa primer, i per Anglaterra més tard.

Londres, finals dels 60. Amb el boom del petroli  eclosiona també el món de la música, la cultura, la moda, s’escurcen les faldilles i els cabells de les noies i la Zaha entra en el reduït cercle de la jet-set londinenca com una àrab progressista i amb diners. Anava de festa en festa, de club en club,  sopars a París, boîtes... I entre tanta disbauxa encara té temps de diplomar-se en arquitectura per l’Associació d’Arquitectes de Londres, on decidirà quedar-se, abandonar l’Office of Metropolitan Architecture després de 3 anys treballant amb els millors i obrir el seu propi despatx l’any 1979.
Els seus edificis parlen de llibertat. Zaha Hadid desafiava la gravetat amb els seus projectes, treballant obsessivament les corbes i presentant configuracions espacials complexes de materialitzar, tot i que no impossibles. En els anys difícils, els seus dibuixos guanyaven concursos que no aconseguia materialitzar i, de fet, l’arquitecte Norman Foster li va prendre de les mans l’Òpera de Cardiff, concurs que ella va guanyar però que injustament van concedir  a l’anglès.

En les seves pròpies paraules el fet de ser “immigrant, àrab, dona, autosuficient i que feia coses rares” no li va posar les coses fàcils en una societat clarament classista, racista i patriarcal. Tot i així, ella va fugir de la comoditat i va apostar per la innovació sempre. 

L’any 2004 li arribava el reconeixement internacional amb el premi Pritzker, la màxima condecoració per a un arquitecte i l'única dona que l’ha rebut, de moment. El preu que va haver de pagar per arribar a l’Olimp del deconstructivisme va ser intencionadament car: renunciar a tenir una família a l’ús i passar-se la vida d’aeroport en aeroport sense gairebé espai personal propi. Tenia un equip de 250 arquitectes treballant al seu despatx de Londres.

Era exigent, rotunda, diva i tenia una tos sonorament gutural provocada per les freqüents bronquitis que patia. La setmana passada mentre enllestia un nou projecte a la ciutat estatunidenca de Miami, els seus bronquis s’inflamaven, les vies respiratòries se li estrenyien i un petit fil d’aire era incapaç d’aguantar la robusta arquitectura del seu cos. Moria d’un infart de miocardi als 65 anys d’edat.

Si existeixen 360 graus, no hi ha cap motiu per restringir-me a un de sol”. Zaha Hadid (1950-2016).

*A més del Pritzker, també va rebre el premi Mies van der Rohe d’arquitectura, el Praemium Imperial o la Reial Medalla d’Or de l’Institut Britànic d’Arquitectes, entre d’altres reconeixements internacionals.

Alguns dels seus edificis més emblemàtics:

Estació de bombers Vitra (Weil am Rhein, Alemanya)


Centre cultural la Heydar Aliyevfue (Baku, Azerbaidjan)


Guangzhou Opera House ( Guangzhou, Xina)


Museu Nacional d’Art del segle XXI (Roma, Itàlia)


Centre d’Art Contemporani Rosenthal (Cincinnati, EUA)





dilluns, 4 d’abril del 2016

converses lorquianes

Converses de dilluns al matí a la feina. Sorgides d’hores trenades del cap de setmana, d'aquelles que s'omplen d’esbarjo, mandra, hobbies i rutines voluntàries però no menys importants que les de diari. Sovint, segueixen el fil d'un breu comentari emès en  l’aire de l’oficina i queda suspès entre un parèntesi de trucades i correus, com esperant un “continuarà...”.

7:30 a.m. Davant de la màquina de cafè:

R: Doncs he acabat amb “Bodas de Sangre” i em sento bé i malament alhora. Bé perquè m’ha encantat, i malament perquè tinc la sensació d’haver trigat massa temps a llegir-la i d’haver-me negat aquest plaer durant molt de temps.

J: Sí? Doncs me l’hauré de llegir també! la veritat és que fa molt que vull llegir alguna cosa d’en Lorca que no sigui estrictament poesia.

R: Jo estic desitjant veure la peli. I llegir “Yerma” i “La casa de Bernarda Alba”. És que des del primer vers tens la impressió d’estar llegint alguna cosa molt important.

J: És clar... I això és el que fan els feixistes. Silenciar i carregar-se les persones que diuen coses importants.

R: Sí, a més, no deixes de pensar en el que li va passar, perquè la mort  és una part molt important de la seva obra, és com si estigués intuint que el perseguia el destí.

J: És curiós...Una cosa similar em va passar llegint les memòries d’en Pablo Neruda. Durant un dels seus passatges descriu un sopar d’ell amb el poeta andalús a Buenos Aires, on feien un homenatge al Rubén Darío. I em va fer un tomb l’estómac perquè en les paraules d’elogi d’en Lorca cap al nicaragüenc, ja mort, en el fons hi havia com un presagi del seu fatal final. Va ser una sensació estranya.

Tu creus en el destí?

R: No, jo crec que podem canviar-lo amb les nostres decisions. Tot i que no deixa de ser curiós que un autor tan obsessionat amb la mort i la violència acabés com ho va fer en Lorca.

J: En aquest cas és com si el determinisme de la seva obra hagués influït sí o sí en la seva vida...

R: Sí, però penso que sovint influeix més el que deixem de fer que no allò que fem.

J: Com si tinguéssim por de canviar les coses ja establertes per allò que ens és desconegut, oi? Potser sí... Determinant o no, el que sí és cert és que avui és dilluns i hem de començar la jornada laboral. Ja veurem com se’ns presenta el destí!