divendres, 28 d’agost del 2015

19 de maig del 62

Si una cosa té el temps és que és lineal i imparable. Si una cosa tenen els fets és que posen dates al temps. Si una cosa tenen les fotografies és que ens permeten recordar uns fets i unes dates congelades en el temps. I si per una cosa m’agrada mirar-les és perquè em situen a mi, com a espectadora, dins de l'espai i del temps.



Era un 19 de maig del 62, molts de nosaltres ni tan sols existíem i alguns, probablement, encara anàveu en bolquers, persones de vital importància per a mi sense les quals no hi seria aquí avui, com els meus avis, ja feia temps que admiraven la veu de la Callas i els encants interpretatius -i físics- de la Monroe.

Era un vespre de primavera a Nova York,  una hipersexualitzada Marilyn de només 35 anys deixava sense alè tot el públic d’un Madison Square Garden, inclòs l’aleshores president John F. Kennedy, a qui dedicava -i cantava- un feliç 45è aniversari amb el famós “ Happy Birthday, Mr. President... “.

Era al backstage. Maria Callas, soprano i en aquell moment parella oficial de l’Aristòtil Onassis, entrava a saludar l’actriu nord-americana després de la seva actuació. Diuen les males llengües que la grega (americana de naixement) es va posar extremadament gelosa perquè a ella no se li havia dispensat tanta atenció com a la rossa actriu. La soprano havia actuat també aquella nit per al president... però jo em cenyeixo a la fotografia i aquesta és la meva impressió: dues dives a la mateixa sala sense fer-se ombra l’una a l’altra. L’una exercia una fascinació magnètica a l’oient amb les seves interpretacions vocals, l’altra tenia un poder d’atracció inigualable davant la càmera. Les dues amb grans èxits professionals i malaurats fracassos sentimentals. Un gran talent, el de les dues, que s'apagava massa aviat i les enlairava a la categoria de mite. 

"Ser un símbol sexual és una càrrega pesada de portar, especialment quan un està cansat, ferit i desconcertat." Marilyn Monroe (1926-1962).

"Una òpera comença molt abans que el teló s'aixequi i s'acaba molt després que aquest s'abaixi. Comença en la meva imaginació, es converteix en la meva vida i s'hi queda molt després de tornar a casa." Maria Callas (1923-1977).



Era una fotografia i una data, un 19 de maig del 62, molts de nosaltres ni tan sols existíem i alguns, probablement, encara anàveu en bolquers. 


dissabte, 22 d’agost del 2015

un dia més

Era un dissabte més, però la localització, les copes de cristall, les estovalles, les ampolles de Beefeater, Tanqueray i Bombay col.locades ordenadament damunt la taula, el feien diferent. 


Era una tarda més, però el cambrer en repòs allargant l'espera d'uns convidats que no arribaven mai i una Norah Jones sonant de fons i amenitzant un 22 d'agost, li donaven un toc de reposada harmonia com d'un capvespre gairebé de tardor. 


Era un dia més, però unes relaxades hores de vacances d'estiu, l'ampli lobby d'un hotel de muntanya i un text sobre arquitectura urbana i ecosostenible, el feien reposadament mutant. Estranyament  pausat.


Era un mes més, un pensament més que es diluia entre uns minuts més, mentre els convidats no arribaven. Mentre el cambrer esperava. 
Mentre les vacances passaven.

dilluns, 17 d’agost del 2015

notes de matinada

Matinada i negre nit encara. Unes gotes de suau pluja comencen a trencar un silenci aclaparador, només durant uns segons. Tothom sembla que dorm.
Una biografia a mitges i un bell conte il.lustrat a punt d’acabar completen una prestatgeria fina, però prou forta com per suportar quaranta quilos de llibres amb cents d'històries per explicar.

Què fas quan no dorms?

Reescalfo el cafè que omple la cafetera des d’ahir i perdo el temps mirant estats de facebook que tornen com l’eco d’un crit en la muntanya quan algú comenta, protesta, diu la seva o respon amb cortesia.

Què fas quan ja no pots dormir?

El segon cafè acabat de fer i l’espès silenci, trencat només pel motor d’un cotxe d’algú que va a treballar, suposo. És dilluns i una rosa albada comença a escolar-se per la finestra.


Deixaré la biografia a mitges i alliberaré la fina prestatgeria del pes del conte il.lustrat. 


dijous, 13 d’agost del 2015

escriure II


Haig de confessar que quan algú del meu entorn ( laboral o social) m’atura per felicitar-me –molt sorprès- pel meu llibre, em fa força vergonya. Primerament, tot i que pugi semblar contradictori, perquè escriure és per mi un acte molt íntim. I en segon lloc, perquè jo no sóc escriptora. Escric, sí. En format de llibre amb Cinc dones de veritat, amb forma de post dins aquest bloc, de certificat duaner a la feina o de llista de la compra de béns domèstics.  

L’escriptora anglesa Virginia Woolf destacava la importància de viure la realitat per poder redescobrir-la i (d)escriure-la després, tot gaudint de plena llibertat per poder expressar allò que realment pensem. I entre descripcions d’un Londres atrafegat i quotidià de principis de segle XX, afirma que a cap dels personatges que descriuen els grans com Thackeray, Dickens, Balzac o Tolstói els importa un rave el futur de la novel.la, la sort de la poesia o el desenvolupament, per part de la dona, d’un estil de prosa adequat a la seva ment. La indiferència és evident. La gent – la dona passejant el gos, el missatger apressat, els aturats veient el temps passar...- tots ells segueixen les seves vides allà on són. Les seves realitats.

I – amb totes les diferències evidents que hi pugui haver- això és el que jo faig. Treballo per viure i, tot i que no visc per escriure, puc dir que ho faig per plaer i quan em ve de gust, que és molta part del meu temps lliure. M’afalaga que el meu llibre agradi i que arribi a gent, coneguts o no, però no m’importa la quantitat ni els diners. Per això, quan em proposen fer-ne més publicitat, els explico que això no és un negoci, no vull arribar a més gent, vull que aquells que em llegeixin s’entretinguin una estona i, de passada, si els hi aporto algun coneixement nou o els faig manifestar algun sentiment que tenien amagat dins seu, tot això que ens emportem.


Gràcies a totes i tots per ser-hi. De tot cor.

dilluns, 10 d’agost del 2015

una cita amb palladio

Mentre el meu cos gaudeix d’un merescut descans després d’uns mesos d’intensos i cercats assoliments personals, tot i que amb inesperades pèrdues de persones entranyables també, la meva ment aconsegueix desconnectar amb plaents lectures i agradables imatges que serveixen d’element catalitzador entre allò que per inèrcia faig en el meu dia a dia i allò que em servirà per tornar amb més energia durant la tardor.

Mentre els meus ulls s’entretenen a recórrer les plàcides ribes del riu Brenta, al nord d’Itàlia, la meva mirada ressegueix – entre les fotografies d’una revista d’arquitectura i disseny italià- els frescos, frontons, columnes i capitells d’inspiració dòrica d’una vil.la pal.ladiana a la ciutat de Vicenza, a la regió italiana del Venetto.




Mentre es duia a terme la guerra de la lliga de Cambrai ( 1509-1517), entre una gran aliança de les cases reials europees amb el papa Juli II ( com detesto ambdues imposades, arcaiques i saquejadores institucions) contra la influent i rica república de Venècia, naixia a Pàdua, dins el nucli d’una família molt humil, un nen que ben aviat i per necessitat es posaria a treballar a una cantera de la ciutat i, on ben aviat i per innata habilitat també, completaria la seva formació al Gremi de constructors de Vicenza, sota les ordres de Giovanni di Giacomo Porlezza. Estic parlant del gran arquitecte venecià del Cinquecento Andrea Palladio, l’empremta del qual ha arribat fins els nostres dies.  



Durant l’anomenada guerra, les cases i infraestructures rurals del Venetto, especialment a Vicenza i Venècia, varen resultar molt malmeses, veient-se obligats, els comerciants de la zona, a importar cereal de l’imperi otomà. El govern venecià va apostar aleshores per una política econòmica proteccionista, invertint fortament en la producció agrícola de la regió i creant les estructures agrícoles necessàries que acceleressin el pas cap a les grans explotacions agrícoles ( latifundis).


Les vil.les de Palladio, les cases dels propietaris fundiaris, responien a la necessitat d’un nou tipus de residència rural. Una cosa semblant als masos rurals catalans. Estaven dissenyades per a establir una presència social i política al camp i adaptades al repòs, al mateix temps que s’incloïen separades estances per als “masovers” que hi vivien i treballaven les terres que envoltaven la vil.la. Simètricament construïdes i inspirades en els temples de l’antiguitat clàssica, les vil.les s’inserien dins un ambient paisatgístic i obert, sempre diferent. Un organisme articulat i condicionat respecte a l’horitzó, l’emplaçament o les pendents que l’envoltaven. L’Andrea Palladio va saber conjugar una construcció geomètrica i volumètrica amb un espai natural de manera perfectament harmònica.  La fascinació d’aquestes vil.les ve donada per la integració de la simplicitat i pragmatisme d’allò rústic, amb la solemnitat i l’elegància de les zones centrals destinades al culte religiós o altres funcions socials.

L’Andrea va morir als 72 anys d’edat, deixant un gran llegat arquitectònic com palaus urbans, esglèsies, vil.les, teatres i llibres sobre teoria arquitectònica que inspirarien anys més tard, molt especialment, obres neoclàssiques al mon anglosaxó com ara l’edifici de la Casablanca a Washington.



Sigui com sigui, m'ha agradat aquesta cita amb Palladio. Tingueu per segur que seguiré gaudint de les meves merescudes vacances. Espero que ho feu vosaltres també amb les vostres.