diumenge, 25 de febrer de 2018

the poet acts

Sona The poet acts del Philip Glass mentre penso en com donar forma a la propera escena. Serà un monòleg, sí. Després d’uns estires i arronses de diàleg telefònic, he de treure la veu interior d’ella. Suposo que deixaré passar uns dies per poder pensar-hi. Resumir tants anys en un paràgraf que condensarà mitja vida de la protagonista de l’obra requereix d’espai i reflexió lenta. Després -uns dies o unes setmanes després-, ho vomitaré ràpidament sobre el teclat. El moment del precipici, just aquell moment en què li sembla que cau al buit i, en efecte, ha de caure. Just en aquell moment és quan parla fent un flash-back de la seva vida. Penso en la llum, el focus que la il·lumina i res al seu voltant. Està sola. I Philip Glass sonant de fons com a fil conductor d’un temps narrat, no-real. Penso que així s’entendrà bé. Penso que serà la part central de tot el conjunt de la història.

Deixo la peça de teatre a la tercera escena. S’apaguen els llums. Sempre s’apaguen els llums rere cada escena. I sempre es tornen a encendre després de cada començament. Imiten el moviment de rotació de la Terra. La nit i el dia. El ritme constant. L’evolució. Fets que succeeixen dins, els que interpretaran els actors, i fets que succeeixen fora, els que imaginarà l’espectador. En realitat, vull que amb 28 de Setembre, tothom s’hi pugui sentir identificat. El mèrit més gran de l’escriptor és que el lector-espectador empatitzi amb els seus personatges. Tant és que sigui un assassí a sou com una monja de clausura com el boig acabat de sortir de Sant Boi. La follia que sempre està en els altres es difumina quan l’escoltem a través de les pròpies paraules del boig. I el seny acaba convertint en follia unes normes que no són més que una mera convenció social. 

El poeta segueix actuant. 









diumenge, 11 de febrer de 2018

diaris

Dues tasses calentes de cafè i un tros de bescuit de xocolata al cos. Queden restes del sopar d’ahir als fogons i els plats bruts a la pica que després recolliré. John Cheever ho passa malament a la pàgina 181 dels seus diaris. Penso que deurien ser els cinquanta anys que tenia l’any 1962. Tensió sexual reprimida. La vida que s’escapa. El tren que encara es pot agafar. Pors humanes. Sento un dels nens que em crida, el tranquil·litzo, li faig un petó i torna a adormir-se. 

Ahir era un assolellat dia d’hivern. Passes incomptables passejant per la ciutat. Mirades distretes assegudes al parc. Avui, encara és fosc a fora. Quan apugi les persianes el cel serà blau Klein. No penso en més enllà de demà. Com si les hores fossin anys i cada gest una vida.


dissabte, 10 de febrer de 2018

cosmos




Un dia creuava la Terra
Saltava enlaire
I d’una passa 
Era a les anelles de Saturn.

Quedaven constel·lacions d’angoixes
I un got de vida mig buit
Sobre el marbre fred.

Després tocava el Sol amb les mans
Cremaven 
I entre onades omplia les ombres
Engolides per una llengua de mar.
Quedava la Lluna
Mira-la!
Cràters de dubtes clavats
Ardents quan es fa plena
Absents quan és minvant.

Suspesa en el buit de l’Univers
L’abasteixo amb la mirada
Qualsevol forma de por és impossible.

diumenge, 4 de febrer de 2018

skärgården

Skärgården és la paraula escandinava que serveix per donar nom a l'arxipèlag. Literalment vol dir “jardí tallat”. Petites porcions de terra que esquitxen l’oceà de diferents colors com sortides del no-res. Jardins naturals totalment oberts al mar, miris per on els miris. Aquest matí fullejava una revista de mobiliari d’exterior suec que es diu Skärgården. M’han abellit les relaxades imatges i m’ha encantat la nòrdica sonoritat de la paraula: skärgården.