dilluns, 29 d’abril del 2019

la foto de Beaufort

La veritat és que semblàvem parella. Ja era pràcticament la darrera classe d’anglès abans dels exàmens finals. L’Òscar se’m va apropar abans de començar i em va donar una fotografia que ens havíem fet plegats al Castell de Beaufort. (L.Château de Beaufort 31/03/93 -indicava manuscrit amb la seva lletra a la part del darrere). Mai vaig contemplar la possibilitat que m’agradés, però en conjunt, vestits encara d’hivern i amb l’Òscar agafant-me entre els seus braços per l’esquena, s'escoltava un lleuger murmuri d’un amor no forjat. Sí que fem patxoca! Vam pensar tots dos sense dir-nos-ho. Hi havia un alè de desig que desprenia en apropar-se’m, i un somriure encara ingenu de la meva part. La fotografia la vaig guardar, en color, entre la resta que em vaig fer al viatge a dins del calaix on hi tenia també els apunts de tot el curs. 

- Em fa pena donar-te-la, eh? Però vull que guardis un bon record meu.

- Oh, gràcies, Òscar, que guapos estem! La guardaré com un tresor.

- Tu sí que ets un tresor... Nois va, anem a repassar el temari per la sele, que això ja està al caure. 

Em va mirar de reüll i vaig somriure-li. Notava unes pupil·les clavades com a dards al meu clatell. Però no hi vaig fer cas. Calia prestar atenció al professor i absorbir el màxim de matèria per anar preparada a l’examen.

- Eo, Mada – Era la Berta Coll als passadissos durant els deu minuts de descans. 

- Hola! M’estic pixant...

- Jo també. T’acompanyo. Què t’ha donat l’Òzcad, que uz he vist molt acadamel·lats?

- Us? No, no. Una foto només. 

- La puc veude?

- No sé si t’agradarà...

- Zí, tu enzenya-me-la, tinc cudiozitat. 

Em va seguir per tot el passadís fins arribar a la classe, es va esperar a fora perquè en realitat ella feia ciències mixtes però coincidíem només a la classe d’anglès i també a la d’ètica. 

- Oztrez, que capullo! Penzava que...

- Què?

- Que li agradava jo.

- No sé Berta, no li donis més importància. És una foto d’un viatge escolar. A mi no m’agrada i encara que m’agradés tampoc donaria símptomes de fer-s’ho veure. És el nostre professor! Però tu fes el que vulguis. Vaig a classe que ja ha entrat la Graci. 

Es va quedar realment tocada, la pobra noia. Res pitjor que un amor no correspost als inicis de la joventut, quan l’amor és tot just una descoberta i mai ha estat una decepció. La vaig veure a través del vidre de la porta que marxava trista cap a la classe B. I jo em vaig quedar atenent la darrera lliçó, com s’emocionava la Graci en parlar de l’Alberti! Recitant els seus poemes s’abstreia realment del món, era ben bé com si tingués el mar de Cadis al seu davant i el poeta del 27 al seu costat, xerrant amb ella. 

Va sonar el timbre quan ens llegia un tros de Pleamar. No cal que us el sapigueu de memòria, però és dels meus preferits. Un moment, un moment! No marxeu, encara, nois. Ara us repartiré els formularis de les opcions de carrera i les facultats que podreu triar els qui aproveu la selectivitat, d’acord? Perquè us ho aneu pensant. L’estómac em va fer un tomb, el Jose, que el tenia al meu costat, va fer un tímid somriure i jo em vaig alegrar molt. En realitat ell ja sabia què volia escollir. I jo també.




diumenge, 28 d’abril del 2019

breu apunt sobre l'escriptura de la novel.la

Necessito la foscor de la primera hora del matí per posar en ordre les meves idees. És millor si em llevo abans de dos quarts de sis, així tinc temps de fer un pipí i anar-me’n a la cuina a preparar un cafè amb llet. Només amb la llum tènue d’aquella estança he d’anar al sofà a seure i prendre’m el cafè bullint. Fins aquell moment no he pensat en res. En absolutament res. Veig les prestatgeries amb llibres, les parets i prou. Però allò és suficient per saber on sóc i qui. Avui, com cada dia, he pogut estar quaranta minuts sense més inputs que el d’una música clàssica i el meu cervell. També el cos que escalfava amb el cafè mentre respirava. Ahir vaig escriure el capítol clau de la novel.la en què estic immersa. És aquell moment que tant costa de passar, que sembla que no vols que arribi perquè no saps com l’afrontaràs però quan el passes penses: "doncs sí, aquí es condensa l’espina que tenia clavada la protagonista, i aquí se l’has tret. Ja pots descansar". L’he titulada Després de l’última abraçada, perquè té tot el sentit literal i a més, m’agrada el títol. Aquest matí havia de seguir amb el pròxim episodi, sonava l’Impromptu del Schubert, no ha sigut casual, l’he posat expressament quan m’ha vingut el dia, l’hora i l’escena exacta del final de la història. Eren les sis i dos minuts. Se m’ha accelerat el pols i m’he alegrat moltíssim, perquè llavors se m’ha obert el cel -també a fora s'estava obrint-, i he visualitzat de cop els quatre darrers capítols i com s’anava desencadenant tot. Aquests moments són, de fet, els que més gaudeixo de la creació, perquè són realment màgics i irrepetibles.


divendres, 19 d’abril del 2019

nothing compares 2 U

Tot i que la recordo a través de la mirada grisa i trista de la Sinéad O’Connor, és la versió original del seu autor, Prince, la que més em fa vibrar. Porto al cotxe el doble CD de l’àlbum PrinceThe Hits que vaig agafar un dia prestat de casa de la meva germana Iolanda. D’això ja fa uns quants anys i encara l’escolto a vegades. Si tanco els ulls, puc veure el parquet desgastat, cordant-me les sabatilles de cuir negres abans d'entrar a la classe i la Sonia, la profe de funky, marcant-nos les passes i deixant anar la seva melena morena al ritme frenètic de Cream. Recordo amb precisió la llum blanca del celobert que entrava pel gravent de la finestra de la modesta sala. Sobre aquell parquet, a través d’aquella música, ballava i vibrava des del petit gimnàs de la Fuen. I com jo, milers de persones més d'altres indrets del planeta que també vibraven. És per aquestes coses que artistes com ell es mereixen tot el reconeixement del món. 

El 19 d'abril del 18 es va fer pública la versió original del Nothing compares 2 U que Prince va gravar l’any 1984 a Minessota, exactament a l’estudi on se’l veu en aquest vídeo assajant amb el seu grup The Revolution. Connecteu els aparells als altaveus, apugeu el volum, ensenyeu-ho als mil.lennials i que us diguin si això no és autenticitat. 


dimecres, 10 d’abril del 2019

l'aniversari




Feia exactament un mes i mig que m’asseia a la primera taula que em trobava en obrir la porta del departament. Un espai gran i obert, a la manera americana, amb mobles de fusta de roure que es barrejaven amb altres més nous, en fòrmica de color crema. En una d’aquestes taules m’hi asseia jo. Tenia d’esquenes, al meu davant, la Clara Font, la més veterana de la divisió, de rostre impassible mentre es mirava la pantalla de l’ordinador. De tant en tant es girava per donar-me uns quants fulls de comandes que havia agafat per telèfon i no havia pogut -o volgut- entrar. A vegades, la seva mirada marró es gronxava minuts i minuts entre les línies de l’AS 400. En aquell temps encara no ens havien instal.lat el SAP R/3 i els ulls em picaven amb tanta nomenclatura i tanta luminescència verda. Jo era la nova, tot i que a mi ja m’anava bé anar a arxivar papers a l’arxiu general, que tots coneixíem com el quarto de les rates, perquè era fosc, ple de pols i hi feia olor de tancat. Però jo descansava la vista i, allà sola, m’agradava enfilar-me a una escala plegable per mirar caixes plenes de fotografies antigues i documents de quan la fàbrica encara no l’havien comprat els alemanys. Teixits La Catalana, S.A. S’hi podia veure al rètol sobre les escales de l’entrada en una de les fotografies en blanc i negre. Als esglaons, homes encorbatats i amples patilles i mostatxos d’alguna visita important, vaig pensar. Allò era història viva de gent que ja era morta. Després ho deixava tot, tancava amb clau i em rentava les mans amb sabó i aigua que queia negra per entre l’aigüera del petit lavabo que quedava a mig camí del passadís. 

Vaig tornar al meu lloc al voltant de quarts d’onze. No em va donar temps de mirar el correu. Era tan a l’inici de la meva feina a De Müller que encara em mantenia reservada i no vaig voler dir res. Era 17 de juliol de l’any 2000. Anava vestida amb la mateixa roba del dia que el meu cap em va fer l’entrevista a saleta que hi havia al principi de l’etern passadís que recorria les oficines de la fàbrica. Etern i ombrívol. És clar que a mi no m’ho va semblar de fosc, perquè no vaig passar de les escales que em portaven del hall a la saleta on el Jaime Iglesias m’entrevistava un 29 de maig. Ni el sol espetegant ni la calor d’aquell migdia van fer defallir la fermesa amb què em vaig atrevir a contestar cadascuna de les preguntes que m’anava fent el meu futur cap. Hi havia moltes coses que desconeixia, ni tan sols sabia com eren els folres que allà fabricaven, però jo només em vaig limitar a dir-li que hi posaria ganes i ho aprendria tot ràpidament. Només m'heu d'ensenyar, li vaig dir. L’endemà em van trucar de l’ETT per dir-me que m’havien seleccionat per al lloc d’administrativa del departament de vendes de la multinacional alemanya. Portava els cabells recollits sota un monyo espanyol, les perles Majòrica a les orelles i vestida de Zara Classic de dalt a baix. Després, amb el temps, m’assabentaria que Zara era el client més important de l’empresa. 

Ja tenia les mans netes i em disposava a entrar una de les comandes que m’havia deixat la Clara. Quan se t’acabin m’avises que te’n donaré més, eh, Silvana? Em va dir amb la seva veu melodiosa. Una de les veus més maques que havia escoltat mai. Era perfecta: el to, el timbre, la velocitat amb què pronunciava les paraules, les pauses i els silencis que feia, i les riallades tan precises quan tocava. No era d’estranyar que molts clients sempre demanessin per ella. El Jaime el tenia just al davant de la Clara, assegut a una de les taules de roure, aquelles fosques que donaven més estatus estaven reservades per als caps i els directors. Va sonar el seu telèfon i el va agafar. Quan va penjar em va venir a buscar a la taula. 

- Silvana, pots venir amb mi? – em va fer un tomb l’estómac, vaig dubtar abans de contestar res – No posis aquesta cara, tranquil.la, dona. 

El vaig acompanyar pel llarg passadís, calorós, fins a les escales que portaven a la recepció. Va riure i jo no vaig poder reprimir les llàgrimes. FELICITATS! Que callat que ho tenies, eh? FELICITATS SILVANA, va repetir el florista que m’entregava el ram de flors. Quan va desaparèixer amb la seva furgoneta vaig pensar que devia ser maco això de ser repartidor de flors, i vaig agafar la targeta manuscrita que hi havia entre les margarites blanques. 

Felicitats, el disset no l’oblido. T’estimo, Àlex. 


Ell sabia que eren les meves preferides. Després de felicitar-me amb dos petons, la Clara Font va anotar tres comandes amb la seva veu melodiosa i me les va passar per introduir-les a l’AS 400.


dilluns, 8 d’abril del 2019

primer cable submarí

L’agost del 1850, els germans Jacob i John W.Brett van pujar a una embarcació i van recórrer els vint quilòmetres que separen Dover de Calais per fer passar per sota de l’oceà el primer cable submarí del món. El cable era un senzill fil de coure recobert amb material de goma. La matinada del dia següent, un pescador, pensant-se que tenia una bona presa entre les seves xarxes, el va hissar i es va trencar. Un any després, la Submarine Telegraph Company del també enginyer britànic Thomas Crampton, en va fer passar un altre amb més fils de coure i un cable de ferro per sobre de la goma. Va ser poc després que el periodista Julius Reuter es va establir a la capital anglesa per obrir una oficina de notícies financeres a la mateixa borsa de Londres, controlant així el flux de notícies amb el continent, especialment amb Berlin i París. Ràpid i llest. Després els cables viatjarien pel Mar del Nord fins a Irlanda, Bèlgica, Holanda, Dinamarca i Suècia. Així és com va néixer una de les agències de notícies més importants i influents del planeta. 

En una altra vida crec que voldré ser enginyera de telecomunicacions.